divendres, 7 d’abril de 2017

Unions i divisions

Expresident del Parlament Europeu

Roma va oferir la seva primavera a una Unió Europea tardorenca. Malgrat els temors, tot va anar bé. En les dues manifestacions dels pro Europa va haver-hi més gent de l’esperada. Però tampoc molts, perquè Europa no produeix emocions. A Londres, davant el compte enrere del 'brexit', va anar molta més gent a defensar una Unió Europea avui qüestionada des de molts fronts.
 
Per primera vegada des de fa 60 anys, la Unió Europea no s’ampliarà sinó que es reduirà. Per primera vegada els europeus temem que els nostres fills viuran pitjor, la democràcia està amenaçada en alguns països i la guerra treu el cap a les nostres fronteres. Davant d’aquesta situació, el que seria pitjor seria convertir la commemoració en l’autocomplaença que nega els problemes d’un dels processos civilitzatoris més importants de la història humana. El Papa els ho va dir als membres del Consell Europeu: la Unió Europea no pot morir. En part, d’èxit, perquè ha aconseguit l’objectiu fonamental de la pau entre els europeus. I en part per la debilitat de la seva dimensió social i per no haver completat una unió política que garanteixi un progrés compartit i sostenible.
La UE va néixer per aconseguir un objectiu que no podia ser més polític: unir els destins de França i Alemanya. I podria simplement deixar d’existir segons quin fos el resultat de les pròximes eleccions franceses. No oblidem que el Tractat de Roma va ser sobre una unió econòmica perquè uns anys abans, el 1954, no va ser possible abordar directament la unió política al rebutjar França la creació de l’Europa de la Defensa. Però, paradoxalment, les amenaces exteriors –terrorisme, immigració i Putin– i la contestació anti Brussel·les dels partits populistes de dreta i d’esquerra han començat a produir un espai de debat públic a escala europea, condició indispensable per a la creació d’un demos europeu que serveixi de base a una democràcia supranacional.
 

DIVISIONS IMPOSSIBLES D'OCULTAR

Celebrem que aquests dies a tot Europa s’hagi parlat d’Europa. Però siguem conscients que la Declaració de Roma, firmada a la mateixa sala on es va firmar el tractat de la després rebutjada Constitució, no pot ocultar les seves profundes divisions. Entre el nord i el sud per qüestions lligades a la crisi de l’euro. I entre l’est i l’oest pels problemes de la immigració i el rebuig de la idea de l’Europa a dues velocitats. La resistència de Grècia i Polònia a firmar la Declaració de Roma simbolitza aquestes divisions.
 
Les hores de discussió sobre el text han rebaixat les ambicions inicials d’aprofitar el 'brexit' per fer un gran salt endavant. L’Europa a diverses velocitats ni s’esmenta. En canvi, s’envia un missatge aTrump recordant els avantatges del lliure canvi i la necessitat de respectar els compromisos en matèria de canvi climàtic.
 

La socialdemocràcia europea ha d'escollirentre pactar amb la dreta o amb els progressistes

Però no es podrà fer res per superar les divisions intraeuropees abans de les eleccions franceses i alemanyes. I aquestes eleccions estan produint diferents dinàmiques polítiques d’unió i divisió en els partits socialistes. A França, el PS està a la pràctica escindit, perquè una gran part dels seus dirigents es neguen a recolzar Benoît Hamon, l’elegit en les primàries, i se’n van amb el seu rival Emmanuel Macron. Fins al punt que l’òrgan del PS que controla el procés de les primàries ha amonestat per deslleialtat Manuel Valls per negar-se a apadrinar Hamon. No obstant, l’ex primer ministre va anunciar ahir públicament que votarà Macron.

UNITAT AL VOLTANT DE SCHULZ A L'SPD

En canvi, a Alemanya hi ha una extraordinària unitat al voltant del nou candidat, Martin Schulz, elegit president del partit socialdemòcrata amb el 100% dels vots. Un resultat 'a la búlgara' però que en realitat reflecteix el pes del dirigent. La popularitat de Schulz és deguda al fet que no ha estat involucrat ni en les reformes de Schröder ni en els governs de gran coalició. Tant a Alemanyacom a Holanda, l’experiència demostra que les coalicions amb la dreta no li van bé a l’esquerra. A Alemanya ja no es parla de 'grosse koalition', sinó de R2G, la coalició entre dos grups rojos (R) –l’SPD i Die Linke– i els Verds (G).
 
Amb l’actual composició del Bundestag, ja haurien pogut formar Govern. Però a l’SPD li va fer por unir-se amb l’esquerra i va preferir ser soci minoritari de Merkel. Això pot canviar la pròxima vegada. Es tracta de la mateixa decisió en matèria d’aliances que ha de prendre a tot Europa la socialdemocràcia. I d’això depèn com sigui la futura Europa, perquè aquesta es comença a fer a casa, elegint els governs que després la construeixen a Brussel·les.