dijous, 11 de maig de 2017

Castor i la corrupció sistèmica

Director

El cost multimilionari d'una obra perillosa i estèril exigeix explicacions, disculpes i responsabilitats polítiques. Val més que no esperin res d'això


Significativament, el 'cas Castor' ha merescut una atenció política i mediàtica molt inferior a la d’altres escàndols en què el mal ús de les arques públiques –o robatori, per entendre’ns– és de menys quantia. No ha merescut ni la categoria de cas, potser perquè no hi consten cobraments de comissions ni finançament irregular de cap partit. Però això no obsta perquè es tracti de la pitjor de les corrupcions: la sistèmica.
Just abans que explotés la bombolla econòmica, semblava una bona idea aprofitar cavitats geològiques per emmagatzemar-hi gas, garantint així les reserves a un preu raonable en ple augment del consum. Així ho va considerar el Ministeri d’Indústria, amb Joan Clos al capdavant, al planificar no un sinó sis dipòsits, amb un cost de 1.400 milions. El més gran i més car, submarí i a 21 quilòmetres del delta de l’Ebre, era el Castor (500 milions).
Tres anys després, el ministre Miguel Sebastián adjudicaria la construcció i explotació del Castor a un consorci liderat per l’ACS deFlorentino Pérez. Ningú va aclarir per què l’import de l’obra havia passat de 500 a 1.350 milions.

ENTERRAMENT DE LA POLÍTICA

Ni les protestes ni les advertències sobre els riscos sísmics van ser suficients per avortar el Castor. Només els forts terratrèmols del 2013 van forçar el Govern a paralitzar-lo, quan tot el mal ja estava fet... però no tota la despesa: a la indemnització exprés per a ACS, compromesa per un Govern socialista i desemborsada per un del PP, se sumen els interessos –4.700 milions, a pagar pels consumidors– iel milionari manteniment d'una infraestructura fallida, que sufragaran els contribuents.
 
Aquest cúmul d’errors de planificació i tan escàs zel en l’administració dels recursos públics exigirien, més enllà de la investigació judicial, una rendició pública d’explicacions, una presentació col·lectiva de disculpes i l’assumpció de responsabilitats polítiques. No esperin res d’això: el Castor és un altre pou sense fons en què s’enterra el prestigi d’uns quants, els polítics, juntament amb el diners de tots.