dilluns, 22 de maig de 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (1a part)

Tot i jugar a camp contrari, però amb el suport unànime de l’afició, des d’anit Pedro Sánchez és el nou Secretari General del PSOE. Tal com va dir el mateix Sánchez durant la campanya de les primàries, els avals aconseguits per la Susana Díaz eren el seu sostre, mentre que els d’ell eren el punt de partida. I, efectivament va ser així. A Susana Díaz la van votar menys militants que avals va obtenir, mentre que a Pedro Sánchez li va passar tot el contrari, que va tenir molts més vots que avals.
Vaig seguir la nit electoral a la Sexta quasi amb tant d’interès com quan s’han celebrat unes eleccions legislatives, autonòmiques o municipals... Però a diferència d’una nit electoral normal, els contertulians eren tots experts en el PSOE i, per tant, totes les seves valoracions es referien a aquest partit o, millor dit, als tres candidats que s’havien presentat a les primàries a la Secretaria General, però sobre tot, sobre tot, a Pedro Sánchez i la Susana Díaz, quedant Patxi López a un tercer pla pràcticament imperceptible. Per cert, Patxi López, tal com li va dir a Thais Villas a l’Intermedio, va aguantar fins el final, tot i que els seus resultats (no va arribar al 10%) va estar molt lluny al dels altres dos candidats.
Una de les valoracions dels tertulians va ser precisament el tema dels avals i la comparativa amb els resultats obtinguts. Van opinar que, segurament, alguns dels qui van donar el seu suport a Díaz ho van fer per pressions de l’establishment del partit, però que a l’hora de la veritat, quan el vot era secret, es van decantar per qui, al final, va sortir guanyador.
Segurament, Susana Díaz no s’esperava uns resultats tant favorables a Sánchez, de fet no es devia d’esperar perdre. D’aquí que no encaixés gens deportivament la derrota: Va felicitar a Sánchez per telèfon, quan el tenia a molt poca distància ja que tots tres candidats es trobaven a la seu de Ferraz reunits amb els propis comitès de campanya; quan va sortir a valorar els resultats, va dir que estava a disposició del PSOE, però no va esmentar ni usa sola vegada a Pedro Sánchez; i, finalment, la seva cara era tot un poema i el contacte físic de l’encaixa de mans va ser efímer. Acte seguit va desaparèixer de Ferraz segurament cap a la seva Andalusia on la devien d’esperar els dirigents històrics per mirar de consolar-se mútuament. Perquè la derrota d’anit de Susana Díaz va ser la derrota de González, Guerra, Zapatero, Rubalcava i companyia... I també, molt possiblement el d’Iceta a Catalunya que tot i que va saber (o el van obligar) a nedar i guardar la roba, tal com diria Josep Pedrerol: Va quedar retratat!  
Però no va ser l’únic. Tret de la presidenta de ses Illes Francina Armengol, que va virar al darrer moment, la resta de barons territorials havien donat suport a la Díaz. Tampoc m’estranyaria que molts ho fessin condicionats o, simplement, perquè degut a un greu error estratègic van enterrar a Pedro Sánchez abans d’hora. Què passarà ara amb tots aquests barons i càrrecs que s’havien decantat per la Susana Díaz? Tornaran a fer el camaleó per a poder seguir aferrats a les seves cadires?
Però la nit electoral ja es va cobrar les dues primeres víctimes. La primera va ser Antonio
Hernando, el portaveu socialista que va ser estret col·laborador de Sánchez, però que a la vegada va ser un dels primers de trair-lo. Durant la campanya de les primàries el mateix Sánchez ja havia anunciat la seva destitució. És allò de marxar abans de que té peguin una puntada de peu al cul... Tot i que des del meu punt de vista s’ha quedat curt, ja que hauria d’haver dimitit també de diputat. L’altra renuncia va ser la del gerent de la gestora Goyo Martínez.  
Durant la campanya els posicionaments de Pedro Sánchez es van radicalitzar. Possiblement perquè per dos motius: Per marcar distàncies amb els altres candidats i perquè no tenia la pressió del aparell del partit, com li va passar durant la seva primera etapa de Secretari General.
Ahir més de 74 mil militants van donar el seu suport a Pedro Sánchez. Va ser una mena de xec en blanc esperant que doni un gir cap a l’esquerra al PSOE (els comentaristes van esmentar diverses vegades el concepte de refundació)
Des d’anit Pedro Sánchez s’ha convertit en una mena d’esperança blanca del socialisme espanyol. Potser l’última després de tants i tants fiascos.
No ens fallis Pedro!!