dijous, 25 de maig de 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (Quarta part)

Al PSC estan (estem) crescuts. 
Avui us parlaré en clau catalana. Com heu pogut comprovar la victòria de diumenge de Pedro Sánchez m’ha donat per a molt.
Començaré amb una pregunta i, tal com diria l’amic Llorenç Navarro, sense ànim de fotre follón.
Com tots sabeu, el suport de Pedro Sánchez a Catalunya va ser de més del 80%, tot i que el nou Secretari General és de Madrid. Si el candidat hagués estat català, trobeu que a Madrid hagués tingut el mateix percentatge de suports?
Bé, es una pregunta que no té resposta, tot i que sí un precedent. Va ser quan Josep Borrell, gran defensor de Pedro Sánchez va optar per al càrrec. El seu rival va ser Joaquín Almunia. Borrell es va haver de retirar perquè li van destapar un cas de corrupció d’alts càrrecs d’Hisenda de Catalunya de l’època en que era Secretari d’Estat d’Hisenda. Directament ell no tenia res a veure, però n’hi va haver prou per apartar-lo.
A Catalunya, Iceta i per extensió la seva executiva, va ser l’únic baró territorial que es va declarar neutral, en contra de l’opinió general de la militància que, tal i com es va poder veure, es decantaven per Pedro Sánchez abans que per la Susana Díaz.
Tot i que personalment no me sembla correcte el que va fer Iceta (és una mica com jugar a la puta i la Ramoneta, que tantes vegades critiquem quan ho fan els altres), l’estratègia li ha pogut sortir bé. Vull recordar que a la investidura de Rajoy, els diputats del PSC van votar no en bloc. No hi va haver fissures. Això va crear un clima d’incomoditat a la gestora del PSOE i a tots els sectors que li van donar suport, els podeu anomenar com vulgueu: susanistes, felipistes, guerristes, etc. En aquest cas tots eren els mateixos, ja que tots havien unit esforços per a derrocar Sánchez.
Amb la nova situació sembla que el PSC (ho recordo una vegada més, un partit diferent del PSOE, tot i que germà), juntament amb la federació valenciana, poden tenir un paper fonamental en el proper congrés anunciat per a dintre de poques setmanes.
Vaig llegir per algun lloc que la tercera via que defensen (al menys oficialment) els socialistes catalans pot tenir un important recolzament per part del Secretari General. Però per molts voltes que li donem al tema, sempre ens trobarem a la casella de sortida: totes les autonomies voldran el mateix... Es a dir, el famós cafè per a tothom.
Suposo que tots estem d’acord en la diversitat i pluralitat dels pobles d’Espanya. És igual que un sigui valencià, català, castellà o andalús... Però a l’hora de la veritat, quan es parla de la pela, tothom vol ser igual, tot i que l’esforç participatiu i les necessitats de cada autonomia sigui mol diferent.  
Es per això que no acabo de veure una Espanya federal tal com es proposa des del PSC, una fórmula que va es va haver d’assimilar a corre-cuita perquè els socialistes catalans van quedar descavalcats  per altres partits que ja sigui per l’esquerra, ja per la dreta, els hi ha estat menjant el terreny durant els darrers cicles electorals.
Si finalment Sánchez pot portar a terme el que va dir durant la campanya a la Secretaria General, cal esperar alguna proposta per a canviar les relacions entre Espanya i Catalunya. Tot i que es molt possible que tal com estan evolucionant els fets, s’arribi tard.