dissabte, 6 de maig de 2017

Les conseqüències de Pujol Ferrusola

Periodista

La corrupció ha sigut un càncer que perjudica la confiança ciutadana a Catalunya i a Espanya


Quan el juliol del 2014 Jordi Pujol Soley va confessar que havia heretat del seu pare un patrimoni a l'estranger que mai -des del 1981- havia trobat el moment de regularitzar, Catalunya va quedar commocionada. El president, repetidament elegit, diverses vegades amb majoria absoluta, era un defraudador fiscal. El pare de la Pàtria que s'erigia en la gran autoritat moral del país havia sigut un gran polític -va dominar Catalunya durant molts anys i va exercir una gran influència a Espanya, sovint positiva-, però també un farsant.
Ara, quan, després de diverses incidències i declaracions davant els jutges, el seu primogènit, Jordi Pujol Ferrusola -que va exhibir prepotència i orgull d'aparent superdotat en la seva compareixença davant el Parlament-, ha sigut enviat a presó sense fiança per haver aprofitat la llibertat provisional per intentar posar en un lloc segur uns 30 milions d'euros, la conclusió és molt més greu. Pujol Ferrusola sembla l'administrador d'un descomunal patrimoni familiar que només s'ha pogut acumular a través de comissions a canvi de favors polítics. Jordi Pujol Soley solament podria ser, doncs, o un beneït que volia ignorar el que feien els seus fills o, no ja un farsant, sinó un governant corrupte, integrat en el que el jutgeJosé de la Mata qualifica d'"organització criminal".
I aquesta conclusió força a revisar la història recent de Catalunya. CDC va ser un partit com a mínim molt crèdul que es va deixar utilitzar; l'oposició catalana -encara que en grau molt menor- va pecar del mateix, així com la sempre exalçada societat civil. I fins i tot la premsa i els mitjans de comunicació. ¿Hi va haver excés d'ingenuïtat, absència d'informació, o de proves d'alguns insistents rumors, certa connivència, por de plantar cara a qui s'erigia en la màxima i indiscutible autoritat moral del país? Possiblement de tot una mica.
No era Madrid -com ara es diu- qui feia els ulls grossos quan la família Pujol feia i desfeia, era la mateixa societat catalana. I potser l'intent de jutjar-lo per la mala gestió de Banca Catalana, de la qual va ser responsable durant el franquisme, a l'acabar fracassant, va ser el seu blindatge definitiu. Tots el recordem cridant que el Govern de Madrid havia fet una cosa indigna per la querella de dos fiscals de Barcelona. I ningú volia exposar-se a rebre un tracte similar.

¿UNA MANIOBRA DE DISTRACCIÓ?

Algú deia aquest dimecres que els registres a les cases dels Pujoleren una maniobra de distracció perquè l'opinió pública no estigués pendent només del gran escàndol del PP madrileny, amb Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, empresonat, i amb l'altre home fort d'Esperanza AguirreFrancisco Granados, a la presó des de fa més de dos anys. Potser sí, però el que posa en relleu el que ha passat a Madrid -que desqualifica el PP en la seva principal plaça forta- és que la corrupció és un càncer que ha sacsejat i perjudicat la confiança en la democràcia de tota la ciutadania espanyola. Potser va ser per això que de forma premonitòria el diari 'ABC' va atorgar en un altre temps a Jordi Pujol el títol d'Español del Año.