divendres, 12 de maig de 2017

Quan ens en rèiem de Mariano i Pedro

Periodista

Compte amb els homes de qui ens burlem perquè en un país d'orgullosos es poden acabar convertint en herois


¿Se’n recorden de quan ens en rèiem de Rajoy? Aquell candidat escollit a dit per Aznar, que va superar el mateix Rodrigo Rato, el del miracle econòmic espanyol. Quines riallades quan vam saber que l’elegit era Rajoy. Ha sigut l’únic candidat que, venint el seu partit de guanyar unes eleccions per majoria absoluta (2000), va perdre les següents (2004). I també les següents, i això que el seu contrincant –Zapatero– havia negociat amb ETA i havia permès la reforma de l’Estatut, les dues criptonites que podia utilitzar la dreta espanyola contra un candidat socialista. Ni així guanyava Rajoy. 
  D’ell se’n reien fins i tot en el seu partit; tant, que Esperanza Aguirre va intentar el seu primer assalt al gran poder. Quines rialles que feien alguns periodistes madrilenys que enaltien la candidatura d’Esperanza pensant que Rajoy era un cadàver polític. 
  De Rajoy ens en hem rigut fins i tot quan guanyava. «És el veí el que elegeix l’alcalde i és l’alcalde el que vol que siguin els veïns l’alcalde» o «¿I l’Europea?». Quin tip de riure de Rajoy, ¿eh? El que es presentava a les eleccions del 20-D del 2015 enfrontant-se a la nova política. El que seria desallotjat del poder perquè ningú volia pactar amb ell. El que va tornar a presentar-se a les eleccions del 26-J del 2016 i va millorar resultats.
  Quin tip de riure de Rajoy, ¿oi? Que una setmana després d’una altra onada de casos de corrupció que afectaven el seu partit tira endavant els pressupostos gràcies als vots de Ciutadans i el PNB, dos partits que no anirien junts ni a la llotja del Bernabéu.
  Quin tip de riure de Rajoy, que fins i tot aconsegueix que la seva vicepresidenta tingui un àlbum de fotos amb Junqueras, suposadament l’ogre català que pot acabar trencant Espanya. (Per cert, ¿què dirien les portades d’alguns diaris si l’esquerra pactés uns pressupostos amb el PNB i es retratés amb el líder d’ERC? ¿Espanya estaria al caire del cataclisme, no?)
  De pocs polítics ens en hem rigut tant com de Rajoy. I aquí segueix, movent-se com pocs a la corda fluixa. O sense moure’s. O mirant cap a un altre costat. Però té una amenaça. Un altre home de qui ens en hem rigut gairebé tant –o més– que de Rajoy: Pedro Sánchez. Aquell desconegut que en pocs mesos es va convertir en secretari general del PSOE gràcies a Susana Díaz, que tenia por d’Edu Madina. Sánchez, el paio sense carisma, de cartró pedra, que va portar el PSOE als seus pitjors resultats electorals. El polític defenestrat cruelment pels seus companys. I han sigut justament aquests que van voler matar-lo els que li han donat força a un candidat que semblava noquejat. Li han regalat un tresor: el relat. David contra Goliat. L’Au Fènix que reneix de les seves cendres. Els enemics de Sánchez han creat un mite. 
  Compte amb els homes de qui ens en riem i ens burlem. En un país d’orgullosos, es poden acabar convertint en herois.