diumenge, 14 de maig de 2017

RETORN ALS ORÍGENS

Diuen que sap més el dimoni per vell que per dimoni... Això ens passa als que ja fa anys que pentinem canes, que sabem més pels coneixements i experiències acumulades al llarg de la vida més que no pel que vam aprendre a l’escola.  
Divendres llegia al diari que el líder laborista anglès Jeremy Corbyn planteja nacionalitzar l’energia i els trens, una proposta que, segurament donarà molt que parlar, però encarà se’n parlarà molt més si finalment governen els laboristes i executen aquestes propostes.
Any 1982. La UCD que havia portat a Adolfo Suárez a la Moncloa, estava en franca descomposició. Fins i tot el propi Suárez havia creat un nou partit, el CDS. El triomf del PSOE encapçalat per Felipe González es veia venir. Tothom ho donava per fet.
Fins i tot hi havia qui pensava que amb l’arribada dels socialistes hi hauria canvis radicals. Sé parlava per exemple de nacionalitzar la banca o, al menys, les caixes d’estalvis que, com sabeu, la majoria d’elles depenien de les diputacions provincials i per tant, d’alguna manera ja formaven part de l’estructura administrativa de l’Estat.
El començament va ser prometedor i inesperat. De la ma executora a Miguel Boyer, el superministre d’economia, es va nacionalitzar el grup RUMASA de José María Ruiz Mateos. Però va ser un miratge.
Poc a poc l’Estat es va anar desfent de les companyies industrials, mineres i de serveis que formaven part de l’Institut Nacional d’Indústria (l’INE) De fet, la seva privatització era directament proporcional als excàrrecs del govern que trobaven als seus consells d’administració una jubilació daurada.
Felipe González va ser el primer de soltar llast, ja que segons sembla (ja sabeu que no sóc un expert en res) es va començar per les que pitjor situació econòmica tenien. Però poc a poc hi van anar trobant el gust i es van començar a vendre les joies de la corona: ENHER, ENDESA, Telefónica (no pertanyia a l’INE), etc. Era una manera de fer caixa durant els períodes de crisi econòmica. Després ens venien la moto del miracle econòmic espanyol, però en realitat estaven fent una estratègia econòmica de llibre. Tampoc n’hi havia per a tirar coets com va fer els governs d’Aznar.
La idea de Corbyn no me desagrada, es a dir (tal com diria Rajoy), m’agrada. Però dintre d’un món globalitzat on la gran capital imposa la seva llei, és molt difícil que el pugui portar a terme. És una manera de retornar als orígens del socialisme, però molt me temo que es quedaran a mig camí, si és que arriben tan lluny...
La gran errada del socialisme (en general) va ser deixar-se influir fins abraçar les tesis del Capitalisme o del Neoliberalisme, es a dir, el que estic repetint sovint en aquests darrers mesos: Perdre els seus orígens. Sempre s’ha dit que els partits (com qualsevol col·lectivitat) està per sobre dels individus, però són alguns d’aquests els que acaben controlant tot el col·lectiu per a fer-lo anar cap els seus interessos personals. Buscar complicitats i convèncer a la resta no és una tasca difícil per aquells líders als qui la gran majoria els hi ha dipositat la seva confiança col·locant-los a la part més alta del partit primer i, posteriorment del govern.
Quan al capital sé li dóna un dit t’acaba prenent el braç. Recuperar el que s’ha perdut necessita d’una altra revolució, però la societat (en general) està massa acomodada per aixecar-se del sofà.