divendres, 26 de maig de 2017

VERITATS DE MENTIDA

No sóc de mirar programes informatius al menys que el tema m’interessi molt. Però dimarts a la nit vaig seguir amb atenció el programa que va emetre TV3 sota el títol de Veritats de Mentida. Cal dir però, que havia vist els espots publicitaris sobre el programa i, a priori, m’agradava el tema que s’anava a tractar i debatre, ja que com sabeu, l’opinió i la informació són dos camps que m’apassionen.
Tot i que sempre s’ha fet ús de les mentides per amagar les realitats, a l’era de les comunicacions i, sobre tot, amb l’arribada de les noves tecnologies que han permès comunicacions fàcils, ràpides, senzilles i barates, les desinformacions, les mentides i les mitges veritats han proliferat fins al punt que sovint es donen com a veritats sense ser-ho evidentment. És una manera de manipular l’opinió pública, però sobre tot als ciutadans més receptius, que els hi ha... Para aquestes mentides s’ha inventat una nova paraula que, no es trigarà gaire serà assumida pels principals diccionaris, ja que el seu ús s’està generalitzant cada vegada més: postveritat. Tal com es va poder veure al programa de TV3, els diputats del Parlament de Catalunya ne fan ús sovint per a desqualificar alguns dels arguments dels seus adversaris polítics.
Però, quins són els grups més receptius? TV3 ho va deixar molt clar: Els que estan més polaritzats. Es a dir, d’un grup de gent, els que tindrien unes idees més radicals. I si n’hi així ho acabeu d’entendre, es va donar un exemple: A Catalunya serien, per un costat els que són més favorables a la independència i per l’altre els més detractors al procés. I si us hi pareu a pensar un moment és lògic que així sigui.

De vegades els missatges poden tenir l’aparença d’innocents, però poden incloure una gran voluntat de fer mal ja sigui a una determinada persona o a un grup concret.
Es van posar sobre la taula alguns exemples molt concrets. Es va parlar per exemple de l’acusació que es va fer a l’Iraq de Sadam Hussein sobre la tinença d’armes de destrucció massiva, la qual cosa no era veritat, però va servir d’excusa per a envair l’estat asiàtic, pel simple fet que els molestava el seu president o les informacions que va donar el govern d’Aznar sobre els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 perquè intuïen la incidència que podia tenir a les eleccions que s’havien de fer dos dies després. I encara un de més recent. El dia que s’havia de fer el debat entre els candidats a la presidència francesa Macron i Le Pen, va començar a circular un missatge sobre que Macron tenia un compte irregular a Suïssa. Aquesta falsa notícia va sortir durant el debat i, evidentment, el ja President de França va anunciar que es querellaria contra Le Pen. Quan a posteriori es va rastrejar, es va esbrinar que l’origen del missatge era als Estats Units d’algú proper a l’extrema dreta i que, casualment, havia penetrat a França a les 9 de la nit, l’hora prevista per a començar el debat. I ara la gran pregunta: Si a les 9 de la nit arribava a França i Le Pen no tenia cap telèfon mòbil ni cap forma de comunicar-se amb ningú, com ho sabia? La resposta a la pregunta sembla del tot evident: Perquè l’havia divulgat el mateix Front Nacional amb la intenció de restar votats a Macron.

Durant el programa també es va donar un consell: Què els usuaris (ho som quasi tots), quan ens arribi un missatge, abans de reenviar-lo, ho meditéssim durant uns instants. Potser alguns no els enviaríem i evitaríem així la propagació de postveritats.
Però he de reconèixer que això és molt difícil i que sempre, en un moment donat, ens poden colar-ne algun. Recordo per exemple que el novembre de l’any passat, de sobte una entrada que havia fet tot just dos anys al meu blog sobre una compra massiva i a preus de saldo de centenars d’habitatges per part de Montoro e Hijos, SL, una empresa que es va vincular a l’actual Ministre d’Hisenda. Tot i que ell mateix ho havia desmentit als pocs mesos d’haver sortit la notícia, aquesta va tornar a aparèixer dos anys més tard sense una explicació convincent. He de reconèixer que quan la vaig compartir la vaig donar com a bona, ja que procedia d’un mitjà de comunicació (que va demanar disculpes) Què aquestes coses me passin a mi que no deixo de ser un simple bloguer, pot passar, però és que de vegades els mateixos mitjans les donen com a bones. La darrera, la baixa de militància de Rodríguez Ibarra després de la victòria de Pedro Sánchez.

Així és que ull i que no us donin gat per llebre... I sobre tot, no us cregueu tot els que us arriba. Si només compartir acudits i fets graciosos, segur que no causareu mal a ningú.

Si algú es va perdre el programa i el vol veure, podeu cliclar sobre l’enllaç: