dimecres, 14 de juny de 2017

15-J (de 1977)

Dijous farà 40 any d’aquell 15-J que, en aquell moment, significava un pas més per a guanyar la democràcia. Una democràcia, recordem-ho, que s’havia perdut degut a un cop d’estat feixista perpetrat pel general Franco i d’altres generals afins (Mola, Sanjurjo, etc.) Van haver de passar 40 anys fins que no es van tornar a fer unes eleccions generals on hi van poder concórrer tots els partits que van voler. El darrer en legalitzar-se va ser el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, Dolores Ibarruri i Rafael Alberti, entre molts d’altres que només ho va ser unes poques setmanes abans dels comicis. També recordar que Esquerra Republicana de Catalunya va haver de fer-ho amb la denominació d’Esquerra Catalana, ja que la denominació de Republicana en aquella època encara es considerava subversiu.
Als començaments de la democràcia les eleccions es feien en dimecres i fins que no es va aprovar la Constitució (6-12-1978), la majoria d’edat sé situava en 21 anys. I com que jo encara no havia fets els 20, no podia votar...
Fixeu-vos si considerava important el fet de poder votar, que aquell dia vaig anar des de Castelló on estava treballant a la Galera, on residia, per a tornar a Castelló el dia següent només per viure la jornada en primera persona.
Tot i la publicitat institucional que s’emetia per televisió on s’explicava amb tot detall com s’havia de votar, al veritat és que la gent més gran anaven una mica perduts, tal com passa ara amb els temes informàtics...  
Com sabeu, per una part s’havien de votar els diputats al Congrés i, per l’altra els senadors. La única diferència que hi havia en aquell tems respecte a ara, és que els candidats als Senat no anaven agrupats per partits o coalicions i, per tant, si volies votar els tres membres d’un mateix partit, els havies d’anar buscant...
En aquell temps era força habitual anar primer al col·legi electoral per a recollir les paperetes de tots els partits i, una vegada a casa, estudiar-les amb deteniment fins decidir a qui votar.

De totes maneres hi havia qui votava els candidats segons el seu aspecte:

-He votat a Suárez perquè el trobo guapo...

No és una exageració... És un fet real i contrastat. Penseu que llavors la gent no tenia la cultura política que tenim ara, ja que ho ignoràvem quasi tot. Només els més vell podien aportar alguna experiència de les darreres vegades que van anar a votar durant la Segona República.
Al treball donaven 4 hores per anar a votar. Tal com he explicat alguna vegada, a Castelló treballava a una obra que estava fent l’empresa BRYCSA para la Diputació i es va decidir donar festa per la tarda a tothom. Total érem molts pocs els que encara no teníem l’edat reglamentària per a poder exercir el nostre dret a vot.
Com us he dit més amunt, vaig anar a la Galera. Mons pares encara no havien votat esperant-me a mi. En arribar els hi vaig col·locar les paperetes al sobre corresponent, després d’haver marcat amb una creu els 3 candidats al Senal pels qui van voler votar. Ma mare tenia clar que volia votar per Felipe González, tan al Congrés com al Senat, tot i que, com passa ara, s’havia de votar als membres del PSC que anaven a la llista. En canvi mon pare volia votar al PSUC, però a darrera hora va canviar i va dir que també volia votar pels socialistes.
A la Galera, com a la majoria de pobles d’aquestes comarques va guanyar la UCD d’Adolfo Suárez, tot i que tinguérem que esperar el dia següent per a conèixer els resultats definitius. Quan donaven els resultats del PSOE, sempre deien: PSOE + PSC. Ni més ni menys que ara...  
Va guanyar la UCD que va treure pels pèls majoria absoluta. De fet era el resultat que cabia esperar, ja que molta gent encara tenia temor pensant que hi podia haver un cop d’estat si no hi havia una continuïtat que, de fet, era el que representava la UCD que integrava a molta gent que havien ocupat càrrecs durant els darrers anys de la dictadura. Per exemple el propi Adolfo Suárez va ser Cap Nacional del Movimiento, la única organització política legal que hi va haver durant la dictadura.