dijous, 1 de juny de 2017

AIDA MAY BIGGS I LES ESPÈCIES PROTEGIDES DE LA FAUNA DEL PP

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
No me direu que no sabeu qui és? Sé nota que teniu molt poca categoria. Avui en dia si no tens una societat offshore domiciliada a un paradís fiscals, com per exemple Panamà, no sou res... I perdoneu que us ho digui així. Bé, no sou res perquè no sou ni del PP ni heu tingut cap pare de qui hagueu rebut una deixa a l’estranger...
Si entre els meus lectors hi ha algú que compleix els requisits i, a sobre té una societat domiciliada a Panama, té molts de números per a conèixer a la tal Aida May Biggs que, tot  i que el meu nivell d’anglès s’apropi molt a zero, sé que big vol dir gran, tot i que no he trobat traducció a biggsperò bé podria ser molt, molt gran... La senyora en qüestió és la testaferro de més de 17.000 societats. Només un apunt per a què entengueu la situació. Aquesta senyora, la Aida May Biggs, que té 93 anys, el Consell d’Europa la va posar d’exemple de testaferro en societats offshore, la qual cosa vol dir que és sobradament coneguda dintre dels estaments internacionals.
I, per què us parlo d’ella? Perquè entre les més de les 17.000 societats amb les que té algun tipus de relació, una és la de la família Moix, de la qual, un dels membres és el fiscal en cap Anticorrupció. I es clar, arribat a aquest punt té preguntes: Per què la necessitat de tenir una testaferro a la societat? Segurament perquè volien amagar alguna cosa. No ho creieu així?
El dimitit ministre José Manuel Soria, quan també se’l va enxampar amb societats a Panama, va intentar eludir la seva responsabilitat amb tots els mitjans disponibles, però va cometre un error imperdonable: Es va contradir constantment. I aquest fet posava en evidència que alguna cosa estava amagant. A Moix li ha passat el mateix.
Una de les mentides de Moix és dir que fins la mort dels seus progenitors no va tenir constància de l’existència de la societat en qüestió. Però no és cert, ja que s’ha sabut que sons pares van haver de declarar davant una jutge per alçament de bens i Moix hi era present i, en aquella declaració va sortir a relluir la societat.  
De Ferreres al Periódico. 

Ja coneixeu la dita: La dona del César, a part de ser honrada, ho ha de semblar. I Moix, ara com ara, sembla més un corrupte que una persona transparent. Si el cap de la fiscalia Anticorrupció d’Espanya, el mateix que s’hauria d’encarregar, entre d’altres funcions, de perseguir als que tenen diners no declarats en paradisos fiscals, té una societat domiciliada a un d’aquests paradisos, té dóna a pensar que el nivell de podridura a Espanya ja ha arribat a tots els confins i més enllà.
Finalment, com sabeu, Moix ha presentat la seva dimissió irrevocable i per motius personals al Fiscal General de l’Estat José Manuel Maza que ha acceptat la dimissió a contra cor... Segons el Fiscal en Cap no veu cap motiu pel qual Moix havia de presentar la dimissió.
Però molt possiblement, després de la  vergonyosa situació que hem viscut aquests darrers dies (molt semblant a la que visquérem amb José Manuel Soria), la dimissió de Moix sap a poc. L’haurien de secundar Maza i Català... Però és que després ja està Rajoy... Potser recordareu el comentari de les Quatre Sotes que vaig escriure fa unes setmanes. Són com una mena d’espècies protegides: sé protegeixen entre ells.  
Quan un fet excepcional es repeteix constantment passa a ser un fet comú. I si aquest fet comú es generalitza pot acabar sent acceptat per una gran majoria de ciutadans com un fet normal. Potser això mateix és el que ha passat a aquest país. Uns pocs van començar a robar, però poc a poc el grup de lladres va anar creixent i creixent i tot i que s’intuïa que la corrupció es generalitzava i enquistava per tot el país, els ciutadans votaven els corruptes com si allò que feien fos el més normal del món.
El PP, un dels partits més afectats per la corrupció, primer va fer el que fa tothom: negar-ho tot. Més tard va usar la tàctica del ventilador: I tu més! Però finalment, quan va veure que ni així se’n sortia perquè per cada cas de corrupció que tenia el següent partit del rànquing de corruptes, ells ne tenien 5, van canviar de tàctica i van intentar per tots els mitjans que tenien al seu abast, ascendir a jutges i fiscals propers a la seva ideologia a llocs caus per mirar d’obtenir les màximes avantatges possibles, fins el punt de que ara mateix s’està posant en qüestió la independència del poder judicial.
Si voleu us explico la penúltima. Fa unes setmanes es va saber que el jutge Velasco, l’encarregat de jutjar els casos Púnica i Lezo, seria traslladat. Ara s’ha fet públic qui el substituirà... No ho diríeu mai: El jutge que demanava Ignacio González!
Perdoneu que us ho digui: AQUÍ NO QUEDA UN PAM DE NET!
Però per desgràcia, només els que votem (ni tant sols la ciutadania) podem canviar-ho, però sembla que n’hi ha molts que aquesta situació ja els hi va bé. Potser perquè ells també són uns corruptes o els agradaria estar al lloc dels corruptes. No s’entén d’una altra manera. 


PER AMPLIAR LA INFORMACIÓ: