dimecres, 28 de juny de 2017

Quan el conflicte es torna perillós

Periodista

La desafecció ha sigut lenta però potent. Avui una mica més que ahir però menys que demà. El 2006 mig Espanya (el PSOE) va pactar un Estatut (sense sucre) i Catalunya va votar que volia seguir sent d'aquella Espanya (contra ERC i contra el PP). Però el 2010 l'altra mitja Espanya (el PP) es va carregar part d'aquell Estatut a través de la sentència del Constitucional mentre Zapatero, impotent o distret, atenia com podia la pitjor crisi econòmica des del 1929.
Després tot ha anat pitjor. Mig Catalunya (que es creu la bona) ha anat apostant per la independència mentre el Govern de Madrid es parapetava en la legalitat. Cert, la democràcia és l'imperi de la llei, però (ho va dir fins i tot Pérez de los Cobos, últim president del Constitucional) els problemes polítics s'han de resoldre amb diàleg i negociació.
Ara Puigdemont assegura que la persistència en l'esforç, que va vèncer el terrorisme d'ETA, acabarà portant a la independència. Frase desafortunada de la qual cal deduir que l'1 d'octubre no serà el dia D sinó només un pas en el viatge a Ítaca. I a la vicepresidenta -que viatja molt a Barcelona- no se li acut res més que predir que després de l'1 d'octubre arribarà la desacceleració i la calma. Serà possible negociar. Dit per qui és vicepresidenta des del 2011, sembla aquella tan coneguda excusa que cal posar-se a dieta… a partir de demà. Però per a Soraya el demà només arribarà després dels tres mesos de les antigues vacances escolars.

MALA CONSCIÈNCIA SOCIALISTA

El PSC i el PSOE, que arrosseguen mala consciència perquè el seu projecte d'Espanya plural es va estavellar contra una doble paret -la sentència del 2010 i la conversió de gran part del catalanisme a l'independentisme- recuperen la idea de la nació de nacions i la plurinacionalitat que, amb l'ajuda d'una mica de pragmatisme, podrien canviar l'equació. Molts catalans -assenyats- no aspiren tant a una improbable independència sinó a més autogovern, finançament just i inversions de l'Estat conseqüents.
Però -a totes dues ribes de l'Ebre- el dogmatisme creix. Al PP ja criden que el PSOE es “radicalitza” i que parlar de plurinacionalitat és ajudar el sobiranisme. I la guerra PP-PSOE, que ja va matar l'Estatut del 2006, farà més difícil qualsevol acostament. Mentrestant hi ha qui pensa que la querella contra Meritxell Borràs per convocar un concurs per fabricar urnes, un obús contra el referèndum, resoldrà un històric conflicte per al qual Ortega y Gasset prescrivia la “'conllevancia'”. Però la portaveu Neus Munté assegura amb convicció que és una querella “sense base jurídica”. ¡Tranquils!
El conflicte és cada dia més espès. Ara un dels grans pares de l'esquerra de la transició, ni més ni menys que Alfonso Guerra, desborda Rajoy per la dreta i demana que s'apliqui ja l'article 155 de la Constitució.                                                 
Hi ha dies que sembla que allò del seny va ser un invent i que alguns anys, a la península, l'home no és un animal racional.