dijous, 20 de juliol de 2017

Els altres ambigus

Periodista

Algú podria estar pensant més o menys així: "Sense una majoria reforçada, amb menys del 50% del vot popular darrere, em carregaré l'Estatut i el seu règim i dictaré la independència"


Algú podria estar pensant una cosa més o menys així. «Governo Catalunya gràcies a la normativa legal de l’Estatut i condueixo el procés cap a la independència demanant que se m’obeeixi per aquell Estatut nostre que reconeix una majoria raspada que m’avala. Ara rebutjo els límits d’aquest Estatut (ho diuen no només Rajoy, Arrimadas, Iceta i el Tribunal Constitucional, sinó també el nostre Consell de Garanties al recordar que no tinc dret a modificar els grans eixos del país sense una majoria reforçada i qualificada del Parlament). Però, sense tenir-la, amb menys del 50% del vot popular darrere, em carregaré l’Estatut i el seu règim i dictaré –aquest és el verb, diran– la independència. Afortunadament no m’acusen de traïdor. Ni tan sols d’ambigu: li hem penjat aquesta llufa de l’ambigüitat als comuns, que diuen que tal com estan els preparatius i el seu encaix legal el referèndum serà una gran moguda però no un referèndum de debò».
Altres deuen reflexionar probablement així. «Nosaltres, els independentistes de debò, els de sempre, a les pròximes eleccions tindrem amb gairebé total seguretat majoria per governar tret que hi hagi un desastre general o un escapçament per inhabilitació. Però, compte, no és segur que aquesta vegada ja sigui la bona i definitiva per a la independència. No és segur que el 2 d’octubre, passi el que passi, comenci el nou Estat, encara que això pot estar al nostre abast d¡’aquí molt pocs anys i per a la nostra generació de líders. ¿Què cal fer ara? ¿Cremar-ho tot a la carta de la urgència o seguir avançant i a través d’una nova etapa autonòmica –emprenyada– aconseguir que l’independentisme arribi a la xifra màgica i possible del 60 al 70% i s’imposi a Espanya i a fora que l’única sortida és acceptar la voluntat clara dels catalans. Possiblement ara convé arribar a aquest escenari. Però hem d’evitar que a curt termini ens considerin ambigus si al final aquest és el camí».

EL FULL DE RUTA

Altres, antisistemes que ara marquen el full de ruta del sistema, no accepten que això mateix sigui una ambigüitat. Com que la majoria de l’opinió pública catalana no vol el seu model es dediquen burxar a partir de les seves arrels històriques. ¿Els ha sorprès que alguns d’ells pensin sobre el que s’ha de fer en la moderació i el pacifisme del segle XXI amb les esglésies? ¿No els sembla ambigu que proposin que passin a fer-li la competència a El Corte Inglés sota la denominació d’economat (seria l’economat que cridaria més l’atenció del món i posaria la catedral de Barcelona en el rànquing de les visites turístiques a la mateixa altura de la Sagrada Família). Es tracta especialment de guanyar espai als comuns, aquells ambigus oficials que poden aixafar tantes guitarres si en les pròximes eleccions aconsegueixen posar-se al capdavant de l’oposició.