dilluns, 17 de juliol de 2017

La guerra de Catalunya

JAUME REIXACH

Per a la gran majoria dels catalansel procés -estiguin políticament a favor o en contra de la independència- és un tema secundari en la seva vida, centrada en la feina, la parella, la família, els estudis, l’esport, l’associacionisme o els hobbies de cadascú. Però hi ha una minoria minoritària que ha col·locat la causa secessionista com la prioritat absoluta de la seva existència i molts d’ells n’han fet, a més, el seu confortablemodus vivendi, començant pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i tota la seva nodrida cort de Junts pel Sí.

Aquesta minoria minoritària concep el procés com una guerra -sense matisos- d’alliberament de Catalunya del jou de l’Estat espanyol, a qui es considera l’enemic que ens oprimeix i ens colonitza. Hi ha una línia del catalanisme polític que, emmirallant-se en la independència d’Irlanda (1919-21), liderada per l’IRA, ha elevat les històriques tensions entre Castella i Catalunya al rang de confrontació bèl·lica declarada que cal culminar en victòria els més aviat possible.

La guerra d’Irlanda, més que no la de Successió al segle XVIII, és la font d’inspiració del moviment independentista català. El coronel Francesc Macià va preparar els Fets de Prats de Molló, que posteriorment el van catapultar a la presidència de la Generalitat republicana, com una acció de força “a la irlandesa”.El caràcter catòlic i patriòtic de la independència d’Irlanda connecta amb la sociologia de la Catalunya endins, on, abans i ara, ha arrelat amb més força el sentiment secessionista.

En aquesta tradició irredemptista hi trobem, en temps de la II República, grups com Nosaltres Sols o Estat Català. Durant el franquisme i el postfranquisme tenim el Front Nacional i els seus fillols (PSAN, PSAN-provisional, EPOCA...) que, per diversos viaranys i escissions internes, desemboquen en l’MDT, Terra Lliure i una miríada de plataformes independentistes que, en els últims anys, han acabat confluint a ERC, la CUP i en alguns casos, fins i tot al PDECat.

Hem de tenir clar, encara que no ho verbalitzin en públic, que en el nucli dur del procés n’hi ha que consideren que estan lliurant una guerra contra el govern i les institucions espanyoles. Aquesta mentalitat militar obliga a adoptar unes estratègies i unes tàctiques adaptades al terreny que, en el marc de la Unió Europea i del segle XXI, han analitzat que passen pelcontrol de la informació, la manipulació de l’opinió pública i les mobilitzacions de masses. I en això estem des de fa cinc anys.

L’independentisme ha teoritzat i ha implementat la importància de disposar d’un potent aparell mediàtic per dominar l’agenda política i pressionar l’enemic. TV3, Catalunya Ràdio, dos diaris en paper, cinc digitals i un estol d’opinadors que tenen tribuna en els principals mitjans de comunicació privats (el Grup Godó i El Periódico) donen una gran potència de foc. Les subvencions i la publicitat institucional s’encarreguen d’alimentar el front periodístic. L’ofensiva es complementa amb una frenètica activitat a les xarxes socials (Facebook i Twitter), per desemmascarar i atacar els enemics.

El llibre de capçalera al Palau de la Generalitat és L’art de la guerra, escrit fa 2.500 anys pel militar xinès Sun Tzu i editat a Europa al segle XVIII. Es nota perquè la seva filosofia i els seus consells són permanentment presents en totes les passes que dona el procés. Se’ns diu que el protagonista de la “revolució dels somriures” és “la gent”. Però això és una fal·làcia: elprocés no va de baix a dalt; des del primer moment, va de dalt a baix. I a la cúspide d’aquesta piràmide jerarquitzada hi ha un nucli dur que aplica metòdicament els principis de L’art de la guerra... perquè considera que està en guerra!

“L’art de la guerra és l’engany”, sentencia Sun Tzu. I l’engany i les maniobres de distracció i de confusió són les armes que utilitza de manera hàbil i intensa l’estat major del moviment secessionista per desconcertar i guanyar la partida a l’enemic.Mariano Rajoy i la societat espanyola han de saber que el pinyol independentista els ha declarat la guerra i té la voluntat i la convicció de derrotar-los.