dimarts, 18 de juliol de 2017

La rebel·lió d'un noi excel·lent

Periodista

Puigdemont afronta el gran repte d'un referèndum creïble sense respectar la legalitat


Puigdemont va comparèixer ahir pel cessament del conseller Jordi Baiget. Va dir que el president podia nomenar i separar el seu equip. Elemental. I tant ell com Jordi Turull, portaveu de Junts pel Sí, van assumir que Baiget havia sigut un bon conseller. Només una breu al·lusió a la necessària confiança i ni va contestar a l’oposició.
Em vaig quedar 'pasmao', que diria Alfonso Guerra. O sigui que Baiget era un noi excel·lent –com es canta en els aniversaris– i per això se l’aparta. En realitat, Baiget va fer el que li està prohibit a tot ministre. Va dir que el gran objectiu del Govern –el referèndum– era impossible. Va afegir que els ministres no eren informats i que les decisions clau es prenien fora. I, per acabar, va confessar que molts consellers del PDECat desitjaven la independència i estaven disposats a uns dies de presó –sortint bé a TV-3– però que no volien arriscar el seu patrimoni. I Jordi Baiget –des d’un partit centrista i d’ordre– té tota la raó. El que passa és que a CDC el segle XXI se li ha indigestat. Maragall li va arrabassar la Generalitat i el líder fundador es va haver d’apartar per desordenat increment patrimonial. I al nou li van pujar al cap –com si fos un Quixot de Premià– els vapors del 1714. I de sobte, amb la intervenció de la CUP, Puigdemont –independentista de pedra picada– es troba al capdavant d’un partit al qual l’espanta més el Tribunal de Comptes que l’article 155. Puigdemont només podia cessar-lo, fins i tot sabent que no havia de fer-ho. Perquè quan Baiget, disciplinat soldat, s’insubordina és perquè ha olorat millor el seu partit i la societat. Aznar va dir que Catalunya es partiria abans que Espanya es trenqués. La vicepresidenta Soraya –menys grandiloqüent– va dir ahir que el govern català s’estimbaria amb el referèndum. ¿Només ho afirma per haver llegit la crònica d’un diari que detalla una reunió Puigdemont-Junqueras, en la qual el segon es va negar a comandar el referèndum, excepte que hi hagués una purga prèvia de Consellers del PDECat?
Puigdemont va assegurar que Jonqueras se n’ocupa des de fa mesos, però s’estava anunciant que es nomenaria un conseller per a aquell repte. El president tampoc va descartar nous canvis de govern però –contra el que va circular a primera hora– no els va fer. ¿Està capturat entre un PDECat, que va redescobrint la força de la gravetat, i un Junqueras que es menja a les enquestes l’antiga CDC?

DIFÍCILS REVOLUCIONS

Les revolucions són difícils a l’Europa d’avui. I trencar un Estat de la UE té poc a veure amb la independència dels països bàltics (contra la Unió Soviètica) fa 30 anys. Quan Junqueras va dir, abans del 9-N, que la independència podia exigir una vaga general, l’independentisme benpensant es va escandalitzar. Però trencar unilateralment Espanya seria rupturista. Més propi de joves aïrats que de gent assenyada de classe mitjana que es va apuntar al partit del peix al cove.
Només Mas, brillant alumne d’Aula, va poder convèncer el seu partit, i mig Catalunya, que era compatible ser president 'business friendly' i exitós agitador revolucionari.