divendres, 21 de juliol de 2017

¿Pàtria o patrimoni?

Director

El temor dels consellers a arruïnar les seves famílies per l'1-O és legítim, però sorprèn que no el tinguessin al prometre els seus càrrecs abraçats a la desobediència


A 80 dies del promès referèndum unilateral, s'ignora tot sobre els seus preparatius. A aquestes altures del 2014, la Generalitat ja havia encarregat la fabricació de les urnes i les paperetes de la consulta del 9-N, i s'ultimava la modalitat del cens. Com a responsable de la logística d'aquella votació, concebuda com a no vinculant, Joana Ortega feia mesos que prenia decisions executives. Res d'això es pot afirmar encara sobre l'1-O. Passa que, durant l'agitada gestació del 9-N -primer consulta, després procés participatiu-, emissaris de CiU, el PP i el PSOE negociaven en secret per minimitzar els danys; per això al final la votació va ser tolerada. La ruptura d'aquell secret fil de confiança entre Artur Mas i Mariano Rajoyexplica la posterior condemna del primer, així com el rearmament legal de l'Estat per frenar futurs intents.
Des d'aleshores, les cartes estan a la vista. Un any més tard, després del frustrat plebiscit del 27-S, Mas va tractar en va de salvar el cap encadenant els seus a la desobediència cupaire. Per imposar laindependència en 18 mesos, segons el primer full de ruta de l''hereu' Carles Puigdemont, o per desconnectar d'Espanya mitjançant un referèndum unilateral, d'acord amb la segona. Mutava la tàctica, però la fèrria oposició de l'Estat era una constant.
El Govern Puigdemont viu avui moments de greu inquietud pels dubtes de consellers i alts càrrecs sobre la viabilitat de l'1-O i els seus temors pel peatge personal que hauran de pagar. Perquè, com va argumentar Jordi Baiget abans de ser fulminat, una cosa és exposar-te a la presó i una altra arruïnar la teva família.

TOT PER NO RES

Tots dos, dubtes i temors, són perfectament legítims, i estan íntimament connectats. S'entén que un bon patriota arrisqui el seu patrimoni si té garanties que el premi serà la consecució d'un Estat propi que, sens dubte, el sabrà recompensar. Però perdre-ho tot a canvi de no res, més que d'herois, és propi de necis.
Sorprèn, amb tot, que els que van prometre el càrrec abraçats a la desobediència jutgessin llavors més plausible i menys costosa per als seus interessos la secessió unilateral que posar les urnes.