dissabte, 12 d’agost de 2017

L’AVENTURA DE VIATJAR... EN TEMPS DE FRANCO

Passaport d'aquella época amb una inscripció similar.
Dilluns passat llegia al Periódico que quan Àngel Nieto va començar a córrer amb motos, tenia serioses dificultats per a poder viatjar als països de l’Est. Avui en dia costa de creure-ho, però és que la lògica franquista dista molt de la d’avui.
El primer passaport el vaig tenir als 10 anys. Si encara no tenies aquesta edat podies viatjar a l’estranger dintre del passaport d’un dels progenitors. Quan tenia 5 anys vaig anar a França acompanyant a mons pares. Ells anaven a treballar, però l’únic que podia fer-ho legalment era mon pare que hi anava amb un contracte de treball. Ma mare ho havia fer de turista, ja que de no ver estat així, jo no hauria pogut viatjar amb ella. Imagineu-vos! Anar a fer turisme quan pràcticament no podies estalviar! La majoria d’espanyols que sortien del país cap a França, Suïssa o Alemanya Occidental anaven a treballar.  
Encara recordo quan la policia de Tortosa me va expedir el passaport. Me va fer firmar amb ploma estilogràfica, tota una novetat per a un jovenet que només escrivia en llapis o bolígraf. Però encara hi havia un detall que me va cridar més l’atenció. A una de les fulles, estampat amb segell, s’hi podia llegir: Válido para viajar por todo el mundo excepto Rusia y países satélites. En canvi al de ma mare només posava que era apte per a Europa amb les mateixes excepcions. A la pràctica era el mateix, ja que més allà de França no havíem d’anar.
Anys més tard Josep Lluís Huerta, de Godall me va explicar una anècdota. Ell era fill d’un empresari i això li permetia disposar dels diners suficients per a viatjar a l’estranger, poc freqüent en aquells temps, tal com us explicava més amunt. Però que passava si viatjaven a un país dels considerats satèl·lits? Josep Lluís m’ho va explicar.
Quan arribaven a un país, com Hongria o l’antiga Iugoslàvia, posem per cas (mitja Europa estava considerada com a països satèl·lits de l’antiga URSS), no tenien cap problema per entrar-hi. De fet els policies fronterers no sabien llegir ni una paraula d’espanyol i, per tant, aquella advertència la obviaven totalment.
El problema el tenien quan arribaven a Espanya. L’estada a un país comunista els convertia automàticament en revolucionaris i en creuar la duana els escorcollaven tot el cotxe per veure si els trobaven alguna cosa il·legal i creieu-me que en aquell temps ne podien ser moltes.
En un d’aquells escorcolls els hi van trobar una revista satírica. A la contraportada, per tan a un lloc ben visible, s’hi veia un gran cartell que ocupava tota la pàgina amb el següent text: Por orden del señor alcalde se prohíbe fijar carteles. Però què m’estàs contant!        
L’agent de duanes va posar ràpidament el crit al cel en pensar que havia trobat un material altament perillós. Va entrar a l’oficina on hi havia un comandament superior per a ensenyar-li el material subversiu que havia trobat a uns joves que venien de passar uns dies d’un país comunista.
El comandament, va demostrar que ho era per alguna cosa i mirant amb deteniment aquella contraportada, a la seva part inferior, va poder llegir: Depósito legal  i una sèrie de lletres i números.  
El dipòsit legal era el requisit necessari per a que una impremta pogués editar una revista, un cartell o qualsevol publicació i poder sortir al carrer. Això volia dir que havia passat la censura i, per tant, la seva publicació era legal.
Després d’aquell incident els van deixar marxar sense més entrebancs.