LUIS MAURI
Mil, deu mil, cent mil vegades, un milió... És igual. Una mentida repetida fins a l’infinit no s’acaba convertint en veritat objectiva, es posin com es posin els teòrics de la propaganda i la comunicació de masses i per més que aquell aforisme atribuït sense fonament acadèmic a Goebbels hagi fet fortuna universal (avís per a la canilla digital: no m’importa la llei de Godwin, prou embolic tenim ja amb les nostres).
Es podria contraargumentar que és possible manipular la consciència d’un grup social fins al punt que aquest no sigui capaç de distingir entre la realitat i una realitat falsejada. Però ni tan sols en el supòsit d’una hipnosi col·lectiva que consolidés una percepció quimèrica de la situació real, aquesta última deixaria d’existir.
Els apòstols del 'brexit' van consolidar la seva victòria electoral en l’engany de les masses. A alguns no els va fer res admetre-ho després de la victòria. Dades falses, arguments fal·laços, descripcions manipulades van ser injectats com a veritats inapel·lables en les ments d’amplis sectors de la població britànica, amb especial èxit en les capes més damnificades per la crisi, menys formades i menys informades, més vulnerables, en suma, a la xerrameca dels venedors d’elixir miraculós. I allà estan ara: enganyats i marejats de vertigen davant una realitat que és la que és, no la que els havien venut.
Els ciutadans que desitgen la independència de Catalunya tenen tot el dret a lluitar democràticament per aconseguir-la. Només faltaria. Però no els assisteix un dret a decidir. Aquest invent dels propagandistes del procés no existeix en cap ordenament jurídic ni té cap reconeixement internacional. És una figura jurídica inventada. És cert que també és una gran troballa de l’'agit-prop' nacionalista, que fa temps que va guanyar la batalla a l’Estat, cosa que no té res d’estrany, en vista de la vocació de bomber piròman de Mariano Rajoy. En tot altar independentista s’hauria de venerar amb devoció la figura de sant Marià Rajoi, benefactor de la Pàtria.
Altres arguments pretesament jurídics esgrimits pels independentistes no són invents com el dret a decidir, sinó que directament són mentides.
La interpretació del dret d’autodeterminació que no falta en una de cada dues frases que pronuncia Oriol Junqueras. En el marc jurídic internacional, Catalunya, com tots els pobles, té dret a l’autodeterminació, però no a una secessió no acordada amb Espanya. L’ONU reconeix des de 1960 el dret d’autodeterminació dels pobles colonitzats, sotmesos militarment o sota el jou del racisme. No és el cas català, per molt que alguns s’hi entestin. Espanya (amb Catalunya inclosa) també disposa com a poble d’aquest dret d’autodeterminació, de manera que en l’ordenament internacional l’autodeterminació de Catalunya s’exerceix mitjançant l’autogovern; una secessió unilateral vulneraria el principi d’integritat territorial dels estats, igualment emparat per l’ONU i que només és obviable en el cas colonial. Però en aquests detalls no hi entra mai Junqueras. Ell recita com un mantra una sola part de la realitat, que és una cosa molt semblant a falsejar la realitat.
O quan assegura sense immutar-se que la Unió Europea reconeixeria una independència unilateral de Catalunya. Ens remet llavors a la descomposició de l’URSS i sosté sense rubor que si Lituània, Letònia i Estònia fossin admeses a la Unió Europea (15 anys després del col·lapse soviètic, encara que això no ho cita), el mateix passaria amb Catalunya. Calla, no obstant, una dada òbvia: les repúbliques bàltiques no es van esqueixar de cap Estat membre de la Unió Europea que pogués imposar el seu veto a l’hipotètic nou soci. Una dada sense la qual la mitja veritat esdevé mentida sencera.
Mil, deu mil, cent mil vegades, un milió... És igual. Una mentida repetida fins a l’infinit no s’acaba convertint en veritat objectiva, es posin com es posin els teòrics de la propaganda i la comunicació de masses i per més que aquell aforisme atribuït sense fonament acadèmic a Goebbels hagi fet fortuna universal (avís per a la canilla digital: no m’importa la llei de Godwin, prou embolic tenim ja amb les nostres).
Es podria contraargumentar que és possible manipular la consciència d’un grup social fins al punt que aquest no sigui capaç de distingir entre la realitat i una realitat falsejada. Però ni tan sols en el supòsit d’una hipnosi col·lectiva que consolidés una percepció quimèrica de la situació real, aquesta última deixaria d’existir.
Els apòstols del 'brexit' van consolidar la seva victòria electoral en l’engany de les masses. A alguns no els va fer res admetre-ho després de la victòria. Dades falses, arguments fal·laços, descripcions manipulades van ser injectats com a veritats inapel·lables en les ments d’amplis sectors de la població britànica, amb especial èxit en les capes més damnificades per la crisi, menys formades i menys informades, més vulnerables, en suma, a la xerrameca dels venedors d’elixir miraculós. I allà estan ara: enganyats i marejats de vertigen davant una realitat que és la que és, no la que els havien venut.
Els ciutadans que desitgen la independència de Catalunya tenen tot el dret a lluitar democràticament per aconseguir-la. Només faltaria. Però no els assisteix un dret a decidir. Aquest invent dels propagandistes del procés no existeix en cap ordenament jurídic ni té cap reconeixement internacional. És una figura jurídica inventada. És cert que també és una gran troballa de l’'agit-prop' nacionalista, que fa temps que va guanyar la batalla a l’Estat, cosa que no té res d’estrany, en vista de la vocació de bomber piròman de Mariano Rajoy. En tot altar independentista s’hauria de venerar amb devoció la figura de sant Marià Rajoi, benefactor de la Pàtria.
Altres arguments pretesament jurídics esgrimits pels independentistes no són invents com el dret a decidir, sinó que directament són mentides.
La interpretació del dret d’autodeterminació que no falta en una de cada dues frases que pronuncia Oriol Junqueras. En el marc jurídic internacional, Catalunya, com tots els pobles, té dret a l’autodeterminació, però no a una secessió no acordada amb Espanya. L’ONU reconeix des de 1960 el dret d’autodeterminació dels pobles colonitzats, sotmesos militarment o sota el jou del racisme. No és el cas català, per molt que alguns s’hi entestin. Espanya (amb Catalunya inclosa) també disposa com a poble d’aquest dret d’autodeterminació, de manera que en l’ordenament internacional l’autodeterminació de Catalunya s’exerceix mitjançant l’autogovern; una secessió unilateral vulneraria el principi d’integritat territorial dels estats, igualment emparat per l’ONU i que només és obviable en el cas colonial. Però en aquests detalls no hi entra mai Junqueras. Ell recita com un mantra una sola part de la realitat, que és una cosa molt semblant a falsejar la realitat.
O quan assegura sense immutar-se que la Unió Europea reconeixeria una independència unilateral de Catalunya. Ens remet llavors a la descomposició de l’URSS i sosté sense rubor que si Lituània, Letònia i Estònia fossin admeses a la Unió Europea (15 anys després del col·lapse soviètic, encara que això no ho cita), el mateix passaria amb Catalunya. Calla, no obstant, una dada òbvia: les repúbliques bàltiques no es van esqueixar de cap Estat membre de la Unió Europea que pogués imposar el seu veto a l’hipotètic nou soci. Una dada sense la qual la mitja veritat esdevé mentida sencera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada