ANTON LOSADA
Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís
Els problemes creixen i el temps es perd en mans de dos governs i dos líders que prefereixen córrer davant la realitat que gestionar-la. Instal·lats en la lògica de la inevitablilitat i la dialèctica militar de la confrontació, les oportunitats es malgasten comptant manifestants, policies i banderes mentre Europa contempla estupefacta la incapacitat d'una democràcia teòricament avançada com l'espanyola per resoldre els seus problemes polítics.
Puigdemont ha guanyat temps demorant la DUI que li reclamen els seus mentre esperava que la divina intervenció de la UE o algun mediador providencial li guanyessin el dia. Ni ha sabut ni ha volgut afrontar que ni l'espanyol ni cap estat europeu li facilitarà la via unilateral. Ara s'enfronta al dilema d'explicar avui als seus per què la via unilateral ha arribat al seu final i convé fer transbord, o haver d'explicar-los demà per què Europa no els reconeix, com pensa convèncer els diners perquè aturin la seva estampida davant la incertesa o com espera obligar a reconèixer el nou Estat als molts catalans votants del PSC, Ciutadans i el PP que ja en tenen un.
Bany de realitat
Rajoy ha guanyat temps demorant la suspensió de l'autonomia que li exigeixen els patriotes més indignats parapetant-se darrere les institucions i recorrent al pensament màgic de la resposta proporcionada, que tots vam poder veure l'1-O que ràpidament es desproporciona. Quan ho hauria pogut fer, va preferir no articular cap estratègia d'Estat i no negociar cap resposta política per evitar donar explicacions als seus. Ara pot ser que no li quedi més remei que fer-ho mentre oportunistes a la caça de vots com Rivera l'acusen de cedir al xantatge nacionalista.
Els milions de catalans que van votar malgrat tot l'1-O van suposar un bany de realitat per a un Govern central que va jurar solemnement que no hi hauria votació. La marxa de centenars de milers de catalans amb la bandera d'Espanya i la senyera suposa un altre bany de realitat per a un Govern català que ha actuat com si fossin una espècie en extinció. Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís.
Negociar, una oportunitat
Ni el bonisme ni el maximalisme serveixen per aconseguir-ho. Només els pragmàtics saben construir un compromís viable, perquè per a ells negociar és una oportunitat, no una traïció o una debilitat, i la intransigència no condueix mai a la fermesa. Els presidents han de triar, tots els altres també. O seguir embolcallats en les seves banderes i les seves proclames per acabar en el desastre i la melancolia, o entendre les demandes i les necessitats de l'altre, reconèixer-ho i buscar una solució comuna on tothom hi guanyi i tothom hi perdi de manera raonable.
Ni a Puigdemont se li pot exigir que vagi al Parlament a abdicar dels seus objectius, ni a Rajoy que abdiqui de les seves obligacions com a cap de Govern. Un bon pragmàtic començaria per aquí.
Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís
Puigdemont ha guanyat temps demorant la DUI que li reclamen els seus mentre esperava que la divina intervenció de la UE o algun mediador providencial li guanyessin el dia. Ni ha sabut ni ha volgut afrontar que ni l'espanyol ni cap estat europeu li facilitarà la via unilateral. Ara s'enfronta al dilema d'explicar avui als seus per què la via unilateral ha arribat al seu final i convé fer transbord, o haver d'explicar-los demà per què Europa no els reconeix, com pensa convèncer els diners perquè aturin la seva estampida davant la incertesa o com espera obligar a reconèixer el nou Estat als molts catalans votants del PSC, Ciutadans i el PP que ja en tenen un.
Bany de realitat
Rajoy ha guanyat temps demorant la suspensió de l'autonomia que li exigeixen els patriotes més indignats parapetant-se darrere les institucions i recorrent al pensament màgic de la resposta proporcionada, que tots vam poder veure l'1-O que ràpidament es desproporciona. Quan ho hauria pogut fer, va preferir no articular cap estratègia d'Estat i no negociar cap resposta política per evitar donar explicacions als seus. Ara pot ser que no li quedi més remei que fer-ho mentre oportunistes a la caça de vots com Rivera l'acusen de cedir al xantatge nacionalista.
Els milions de catalans que van votar malgrat tot l'1-O van suposar un bany de realitat per a un Govern central que va jurar solemnement que no hi hauria votació. La marxa de centenars de milers de catalans amb la bandera d'Espanya i la senyera suposa un altre bany de realitat per a un Govern català que ha actuat com si fossin una espècie en extinció. Quan en una societat els partidaris i els contraris es compten per milions, només queda una solució democràtica: el compromís.
Negociar, una oportunitat
Ni el bonisme ni el maximalisme serveixen per aconseguir-ho. Només els pragmàtics saben construir un compromís viable, perquè per a ells negociar és una oportunitat, no una traïció o una debilitat, i la intransigència no condueix mai a la fermesa. Els presidents han de triar, tots els altres també. O seguir embolcallats en les seves banderes i les seves proclames per acabar en el desastre i la melancolia, o entendre les demandes i les necessitats de l'altre, reconèixer-ho i buscar una solució comuna on tothom hi guanyi i tothom hi perdi de manera raonable.
Ni a Puigdemont se li pot exigir que vagi al Parlament a abdicar dels seus objectius, ni a Rajoy que abdiqui de les seves obligacions com a cap de Govern. Un bon pragmàtic començaria per aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada