Abans de l’invent del centre polític, només hi
havia dos costats: la dreta i l’esquerra.
A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el
clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe
treballadora i algun que d’altre progre.
Però sembla que en aquest país, de forma
majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria
aquell, ni xixa ni limonà...
Per a les properes eleccions del 23-D sé poden
distingir 3 grans grups: el dels indepes,
els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen
etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.
Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi
ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi
ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que
abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama
de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC,
PPC I C’s.
El PPC representa el que sempre ha representat
la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a
Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama
polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions
generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la
cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat
en PP)
Tot i que C’s va interrompre a l’escena
política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van
aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va
donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició,
ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)
El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi
hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar
govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...
Del grup constitucionalista,
descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li
donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas.
Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut
miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la
dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu
partit més algun fitxatge que han fet pel camí.
Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la
presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No
vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport
d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del
PSC. Però quines males companyies s’està
buscat el PSC?
I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de
la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme
català i els dirigents independentistes les
màxims responsables d’aquesta situació.
La deriva independentista ens portaria a un
govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada