dissabte, 25 de març de 2017

CARÈNCIES DE PLANIFICACIÓ

Les rotondes solen ser una infraestructura viària d’alta dificultat. Quants de vosaltres esteu convençuts de que les sabeu gestionar bé?... Segur?
Si a part de la dificultat que comporta de per si, sé li suma una gran afluència de vehicles, és fàcil que tot plegat acabi amb un enorme caos. Una prova d’això la puc comprovar a diari a la rotonda dels nusos de Tortosa. No sé si sabeu que el pont de l’Estat, el més vell de Tortosa porta mesos en obres (y los que te rondaré, morena...) Sé li està fent una reforma integral. Com sempre passa en aquests casos, les obres duraran més dl previst inicialment. Mentre es duen a terme, té un carril tallat i, per tant, una part dels vehicles (me sembla que són els que entren a Tortosa), són desviats pel pont del Mil·lenari creant, com us explicava un autèntic caos a la rotonda dels nusos, la que hi ha a la part dreta del riu.
A Amposta, la rotonda més congestionada és la de la plaça de la Castellania d’Amposta, sobre tot durant les hores punta (entrada i sortida del col·legi de les monges, inici i final de la jornada laboral, etc.)
Anem a analitzar què és el que passa a aquella zona. Són veïns de la plaça de la Castellania dos grans superfícies comercials, l’estació d’autobusos i d’alguna manera el col·legi de les monges... I gràcies que el centre comercial Futuro Ciudad Amposta no té pràcticament activitat. A part d’això, molts vehicles que entren o surten d’Amposta en direcció als pobles del Montsià interior i Tortosa també passen per allí.
Vull pensar que aquesta zona es va haver de planificar amb els corresponents informes dels tècnics municipals... Però jo que no sóc tècnic (ni era polític amb poder de decisió), trobo que es va planificar malament, ja que l’acumulació de serveis ocasiona, com ja he dit, una gran afluència de transit que congestiona sovint aquella zona, on sol imperar la llei del més fort que és el que sol sortir primer sense mirar cap a l’esquerra que és d’on sempre venen els cotxes.
Normalment els més forts de tots són els autobusos de la Hife. Quan entren a l’estació (han d’envair el carril contrari), no solen cedir el pas dels vehicles que pugen pel carrer Sebastià Joan i Arbó i quan surten i s’incorporen a la rotonda, encara menys... Ja pararàs, deuen de pensar els conductors, tal i com m’ha passat a mi alguna vegada.
El mal ja està fet. El que tenim allí no es pot treure... Per tant, el que cal es buscar solucions per a alleugerar de trànsit la zona. Quines solucions? Tot i que puc tenir alguna idea, aportar solucions no és l meva obligació. Suposo que quan l’actual regidor de Governació Miquel Subirats constitueixi la comissió per a estudiar els punts negres d’Amposta, aquest serà un dels que s’hauran de resoldre.
De totes formes me vaig a mullar... El principal és, molt possiblement, millorar els accessos amb el col·legi de les monges. Crec que el POUM que es va aprovar en temps de Roig ja contempla alguna cosa al respecte. Una altra solució seria la instal·lació de semàfors que regulin la circulació en aquest punt.  
A part de tot el que he dit, vull recordar que, també en aquesta zona, s’ha començat a construir el nou CAP. Això vol dir que una vegada entri en funcionament el nou equipament sanitari, els vehicles dels usuaris ajudaran a col·lapsar encara més aquella zona.
Una de les assignatures pendents que tenim a Amposta és l’ús del transport públic urbà, tot i que en aquest cas, no crec que pugui ser una solució eficient. Hem de pensar que té una capacitat reduïda i la freqüència de pas és de cada ½ hora aproximadament.  
La meva conclusió és que queda molt per fer i quan abans es comenci, millor, ja que correm el risc que si es triga en actuar, quan es faci ja s’anirà endarrerit.          

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE CASTELLÓ (Resum de l'actuació)








LA CIUTAT QUE VOLEM 25-03-2017

Passeig del Canal. 

Manca de manteniment del mobiliari urbà. 

LA NOSTRA RIBERA 122






FALLA ELS CONQUISTAORS. BENICARLÓ





TOMELLOSO 1






El perillós encant de les primàries

Periodista

La fórmula funciona millor als EUA, on els partits tenen estructures més laxes que a Europa


A Espanya, l’única de les grans democràcies europees on les cúpules partidàries tenen un poder omnímode per la inexistència del diputat de districte –que entre les seves funcions té la de connectar les direccions amb el carrer–, és natural que qualsevol intent de democratitzar els partits sigui ben rebut.
Després de la derrota socialista davant Aznar del 1996, Joaquín Almunia va recórrer a les primàries internes per insuflar ànims al partit. Les primàries les va guanyar Josep Borrell i es va generar un gran entusiasme, tot que l’experiment va acabar malament: majoria absoluta d’Aznar el 2000.
L’intent va ser meritori i el PSOE va quedar com l’únic partit que va intentar obrir-se a una participació més gran. Però van ser primàries tancades, només per a militants, molt diferents de les nord-americanes, en què pot votar molta més gent. La translació més seriosa de les primàries obertes a Europa la va fer el Partit Socialista francès el 2007, després del gran fracàs de Lionel Jospin, que el 2002 no va aconseguir passar a la segona volta. Nou assaig de primàries després d’un fracàs. Ségolène Royal, l’elegida, va perdre davant de Sarkozy, però el PS les va repetir el 2012 iFrançois Hollande les va guanyar i va aconseguir la presidència de la República.
L’impacte va ser tal que la dreta francesa també va decidir apostar per les primàries en les presidencials del 2017. Però les coses s’han torçat. Les primàries de la dreta les va guanyar –per sorpresa–François Fillon contra Sarkozy Alain Juppé, però desprésFillon ha quedat devaluat per la seva inclinació a la cleptomania, i la dreta –a l’estar investit en primàries– no ha pogut substituir-lo. Les primàries socialistes les ha guanyat Benoît Hamon, un candidat de l’ala esquerra que va quart en les enquestes i al qual Manuel Valls,l’ex primer ministre i aspirant perdedor, es nega a recolzar perquè diu que les diferències polítiques són insalvables.
És probable així que els dos contendents de la segona volta –la nacionalista Marine Le Pen i el centrista europeista Macron– no només no siguin d’un dels dos grans partits, sinó que no hauran sortit d’unes primàries. Una dada a reflexionar.

L'ELECCIÓ DE PEDRO SÁNCHEZ

Tornem a Espanya. Després de les derrotes del PSOE el 2011 i les europees del 2014, Rubalcaba va dimitir. I per elegir secretari general es va recórrer a les primàries. Però, atenció, no a unes primàries per a candidat a president –el més lògic– sinó per a cap del partit. Així s’obria un gran interrogant: ¿què passaria si el secretari general sortit de primàries es trobés després amb un candidat a president elegit pel mateix sistema? Va ser una decisió una mica manicomial, adoptada enmig d’una crisi existencial i proposada per Eduardo Madina. Però l’elegit va ser Pedro Sánchez, que va aconseguir ser també candidat a president. El que segueix és recent. Una part rellevant de la cúpula socialista va acabar apartant Sánchez –per rivalitats internes i diferències polítiques– i el PSOE està avui amb una gestora i a l’espera d’unes primàries diferides. Sense garanties que no reprodueixin la guerra intestina que va conduir a l’espectacle del comitè federal de l’1 d’octubre, que va acabar sent un gran èxit televisiu.
La conclusió és que les primàries ajuden a obrir els partits però que no han de ser santificades. Funcionen bé als EUA, on els partits tenen estructures molt laxes i on el guanyador es converteix automàticament en líder del partit. Fan que la política sigui menys tributària dels aparells, tot i que sense elles Trump no hauria sigut mai el candidat republicà. Però són més complicades a Europa, on el candidat elegit ha de coexistir amb un aparell partidari potent. I en el cas del PSOE el disbarat és monumental, ja que comporta dues primàries: per a secretari general i per a candidat a president. En sobra una i la crisi actual ve, en part, d’aquí. Alguns –i alguna– no van aguantar que Sánchez fos les dues coses.
El PSOE té un plus, ha sigut l’únic que ha apostat per primàries. Però si porten a la paràlisi, o al fracàs, els electors preferiran partits més convencionals. Les primàries, com els antibiòtics, s’han de saber administrar. I per obrir els partits a la societat seria més rellevant el diputat de districte. Però en això ni el PSOE, ni Podem, ni el PP, ni els nacionalistes, hi estan disposats. El PSC de Miquel Iceta, i Ciutadans, han apuntat tímidament en aquesta direcció. Però és més còmode manar sobre diputats-funcionaris de llista que sobre diputats de circumscripció, que no necessiten ser tan obedients.

divendres, 24 de març de 2017

QUATRE MÉS UN NO SÓN CINC

Foto: El Periódico de Catalunya.
El Periódico publicava dimarts una foto on es podien veure els 3 Presidents de la Generalitat que van precedir a Puigdemont: Pujol, Maragall i Montilla. A l’actual president (el quart) feia de mestre de cerimònies se'l pot veure a una pantalla. El motiu del acte era la commemoració del 40 aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu exili francès per culpa de la Guerra Civil Espanyola. Al peu de la foto s’hi pot llegir que Pujol està lleugerament apartat del grup que formen els altres tres perquè va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics des de 2014.
Com a ciutadà de peu, no entenc perquè es va convidar a un delinqüent provat com és Jordi Pujol. Si va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics que pintava a primera fila de l’acte? Per què el va convidar l’actual President de la Generalitat? Una separació d’un metre no és gens significativa. Si per protocol sé l’havia de convidar, bé l’haurien pogut posar assegut a la darrera fila con un ciutadà més. I, per cert, entre Mas i Pujol, tot i que una mica endarrerida es trobava la Marta Ferrusola, la matriarca d’un dels clans més delictius de la història del nostre país. En veure la foto vaig al·lucinar en colors... Com se’ls hi pot permetre l’entrada al Palau de la Generalitat a personatges com aquests? O és què, tot i desposseir-los dels seus càrrecs honorífics, encara tenen privilegis com antics inquilins de l’immoble?  
De totes formes que lluny queden els temps en els quals CiU treia a Jordi Pujol a cada acte que feia la federació buscant esgarrapar vots emulant al Cid Campeador que la seva sola presència va permetre guanyar una batalla als moros després d’haver mort. El treien per tot arreu, com a Crist que se’l treu a totes les processons i a tots els actes litúrgics que fan.
Però darrerament Pujol ha caigut en desús, tot i que, pel que sembla encara no està descatalogat. Prova d’això és la presència a l’acte dels que us parlava al començament. Des del meu punt de vista és un clar exemple del que costa als convergents soltar llast i trencar amb el passat. Potser el cap els hi recomana que així ho facin, però el cor (ai el cor!) els acaba traint i finalment s’imposa a la raó... Allà ells, encara que a mi, la sola presència a la foto, me va fer mal als ulls.

LA CIUTAT QUE VOLEM 24-03-2017

Avinguda Catalunya.

Qui diu que no hi ha aparcament per la zona?  

LA NOSTRA RIBERA 121






FALLA ELS CREMATS. BENICARLÓ






SANLÚCAR DE BARRAMEDA 13






¿Escòcia és com Catalunya?

Periodista

La gran diferència és que la Gran Bretanya vol sortir de la UE, mentre que Espanya ha entrat en el directori europeu


Un brillant economista, liberal, de dretes i madrileny em deia fa poc que no entenia l’obsessió amb el referèndum. Sostenia que si una gran majoria de catalans, al voltant del 60%, volia un Estat propi i votava conseqüentment en les eleccions catalanes i espanyoles, el Govern de Madrid no tindria cap més opció que resignar-se i obrir una negociació. La conclusió era: per més que digui la Constitució no es pot mantenir un territori dins d’un altre contra la seva voluntat clara i decidida.
Argumentava que voler forçar un referèndum quan només s’han obtingut, en un moment màxim, el 47,8% dels vots, és una ingenuïtat. Cap govern deixarà que Espanya es jugui la seva existència sense una demanda sostinguda i ferma, per veure si un dia i en un referèndum els daus cauen malament i passen del 47,8% al 50,5%.
Li vaig citar el cas britànic. Va pensar un minut: bé, els anglesos són anglesos… i Cameron, un home amb mala sort. Va cedir davant el nacionalisme escocès i només va guanyar el referèndum gràcies al laborista, i escocès, Gordon Brown. Va tornar a cedir davant el nacionalisme britànic i ha portat la Gran Bretanya, i Europa, al desastre del brexit. Rajoy –somriu– no és Cameron. Potser és menys elegant, però no és tonto.
Ara, la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, vol un nou referèndum el 2018 o 2019 i alguns tornen a comparar Escòcia amb Catalunya. Hi ha motius. A tots dos països una part rellevant de l’electorat vol un Estat propi. Però hi ha diferències que si el separatisme no té en compte s’equivocarà. Sturgeon addueix que en el referèndum del brexit, el 62% dels escocesos, contra el 38%, van votar contra la sortida d’Europa. El Govern de Londres no els pot obligar a marxar contra la seva voluntat. Ha de trobar una fórmula que respecti una mica la voluntat dels escocesos. En cas contrari, exigeix un altre referèndum perquè Escòcia elegeixi entre quedar-se a la Gran Bretanya o continuar a Europa. És un raonament que pot interessar a Brussel·les. Encara que només sigui per debilitar la posició de Theresa May.

RAJOY, UN FACTOR D'ESTABILITAT

Aquí la situació és molt diferent. Espanya no vol sortir de la UE. Al contrari, el 2010-2014 amb la crisi fiscal i del deute i la por que hagués de ser rescatada (cosa que en part va passar amb el rescat bancari), Espanya era un país feble de la UE. Ara les coses han canviat. Per múltiples, causes Espanya creix més que la mitjana europea i en un continent que té por del fantasma del populisme deWilders, Marine Le Pen Beppe Grillo, Rajoy s’ha convertit –malgrat tot– en un factor d’estabilitat. La prova és que ha sigut la quarta pota del directori europeu que s’acaba de reunir –per invitació de Merkel d’Hollande– al palau de Versalles.
Rajoy no és Cameron. Tampoc és Theresa May. Si l’independentisme català vol ser escoltat seriosament ha de tenir en els seus actius alguna cosa més sòlida que l’esperança de saltar del 47,8% dels vots al 50,5%. En cas contrari, continuarà amb els èxits diplomàtics als quals Artur Mas i Raül Romeva ens tenen acostumats.

dijous, 23 de març de 2017

VINO, GUITARRA Y UNA CANCIÓN...

Els que sou de la meva generació segur que recordareu la cançó del grup ampostí Los Sherpas Vino, guitarra y una canción. Jo me’n recordo perfectament ja que era una de les que més sonava l’any en el que vam ser quintos. Tan és així que va ser un dels conjunts que vam contractar juntament amb el planer E1J4.
Per tant, quan algú com el ministre holandés i president de l’Eurogrup, de nom impronunciable, Dijsselbloem, digui  en referència als països del Sud que tot ens ho gastem amb copes i dones, tampoc cal que posem el crit al cel, al menys que hi hagi algú que tingui la pell tan fina i no li agradi escoltar les veritats.
El caràcter de la gent ve determinat en gran part per la climatologia. Als països càlids, als que plou poc, és lògic que a la gent els agradi sortir de casa i gaudir del bon temps. En canvi quan la climatologia és adversa, la gent se queda a casa en detriment de les relacions socials. No obstant, hi ha excepcions. A qui no li ve la imatge d’un pub anglès ple de gent bevent i xalant? Ah! Què aviat la Gran Bretanya ja no formarà part d’Europa? I això té algun significat especial quan parlem d’europeus del nord i del Sud?
Debatre sobre qui són més treballadors ho trobo, senzillament una bajanada... Com diria un castellà: en todas partes cuecen habas...
Només cal fixar-nos una mica quan arriba l’estiu. L’èxode dels ciutadans den Nord cap a les terres càlides del Sud és molt gran. I Espanya és, sense cap mena de dubte, un dels seus destins preferits. I què venen buscant? Precisament el que està predicant l’holandès de nom impronunciable...  
Vehicles de tota mena amb els distintiu d’Holanda (NL) se’n veuen molts. El país té uns 17 milions d’habitants, més o menys la tercera part d’Espanya, amb un territori molt més petit. La sensació d’opressió deu de ser molt gran i, entre unes coses i d’altres, no és estrany que, ni que sigui per uns dies, volen sortir del país. Més d’una vegada m’he preguntat qui deu de quedar a Holanda a l’estiu...
I si voleu, parlem de bordells. L’any 2010 va obrir a la Jonquera (comarca de l’Alt Empordà) el bordell més gran d’Europa. I per què a la Jonquera? Per què la zona té una gran densitat d’habitants? No. Per què és una destinació turística de primer orde? Tampoc... Així per què? Senzillament perquè és una població que està molt prop de França i, per tant d’Europa. Pregunteu sinó als seus habitants quines matrícules de cotxe predominen...
Per tant Espanya ofereix el que demanden els europeus: dones, alcohol, bona gastronomia i tot amb preus assequibles. Penseu que als països del Nord d’Europa la vida és molt més cara i, per tant, aquí els hi sembla tot més barat.
El ministre holandès de nom impronunciable es va negar dimarts a demanar disculpes. Ni falta que ens fa... Té tota la raó i quan un la té, la té i prou. Ara bé, m’agradaria saber quantes vegades ha vingut ell a Espanya buscant dones i alcohol... O algú molt proper a ell, perquè si s’ho coneix tan bé, deu de ser perquè ho ha experimentat o li ha explicat algú...
Per cert, a la Jonquera el deuen de conèixer? (Que consti que només pregunto...)    

NEU AL PORT I A CARDÓ

Segurament que ni us en heu adonat, perquè per Amposta no ha plogut (tampoc a d'altres llocs com Benicarló), però al Port (a lo Port segons els de TV3) sí i a la serra de Cardó també, així com a Fredes i a d'altres indrets alts. 

Jo hi he vist quan estava pel Delta fen fotos. 
A que demà la Volta no podrà pujar a Caro? 



LA CIUTAT QUE VOLEM 23-03-2017

Plaça de la Pau. 

Més o menys, com la majoria de les illes de contenidors de la nostra ciutat. 

Alguna bossa ja ha estat oberta, segurament per algun gat.  

LA NOSTRA RIBERA 120