LUIS MAURI
Hi ha en el fangar de la corrupció política una paradoxa similar a la de l'ou i la gallina: ¿Què va ser abans, el corrupte o el corruptor?
Hi ha en el fangar de la corrupció política una paradoxa similar a la de l’ou i la gallina. ¿Què va ser abans, el corrupte o el corruptor? ¿Va prendre la iniciativa el polític i va exigir una comissió a canvi d’un contracte públic? ¿Va ser el contractista qui es va avançar i va oferir el suborn al representant públic?
La paradoxa sembla insoluble en termes generals. De qualsevol manera, els dos actors delinqueixen contra la societat. L’opinió pública sol ser més tolerant amb els corruptors que amb els corruptes, segurament perquè el servidor públic (el corrupte) té un compromís polític i moral explícit amb la societat a la qual defrauda. El contractista privat (el corruptor) no té aquest vincle polític amb la ciutadania, encara que sí responsabilitat penal.
Amb una demora digna d’alarma social (gairebé nou anys hi ha entre l’esclat de l’escàndol i les condemnes), la justícia acaba de dictar sentència per l’espoli del Palau de la Música i les comissions cobrades per Convergència (CDC), el partit de Jordi Pujol i Artur Mas, a canvi de contractes d’obres públiques firmats pels governs de Pujol.
CDC, la matriu del PDECat i Junts per Catalunya, ha sigut condemnada a tornar 6,6 milions d’euros cobrats en concepte de comissions il·legals a través de la tapadora del Palau de la Música. Daniel Osàcar, extresorer de CDC, ha rebut una pena de presó pel mateix delicte. També carreguen amb penes de presó Fèlix Millet, Jordi Montull i la filla d’aquest últim, Gemma, pel saqueig de 23 milions d’euros del Palau.
Aquest és el càstig dels corruptes. Però, ¿i els corruptors? ¿Apareix en la sentència Ferrovial, la constructora que va pagar suborns per aconseguir contractes? Hi apareix. Però només per certificar que dos dels seus exdirectius van cometre tràfic d’influències i, a continuació, exonerar-los perquè aquest delicte havia prescrit a causa de la lentitud de la instrucció judicial. L’escandalosa i endèmica demora de la justícia, sigui per negligència o per falta de recursos, ha impedit que es faci justícia. Almenys, justícia completa.
Un clàssic anglès
Patriotes, posa al títol d’aquest article. Pasqual Maragall es va quedar curt quan va denunciar al Parlament que Convergència exigia una comissió del 3% per les obres públiques que concedia quan governava la Generalitat, amb Pujol com a president i Mas com a conseller d’Obres Públiques, d’Economia i Finances i conseller en cap, successivament. L’expresident socialista es va quedar curt: la sentència constata que no era el 3%, sinó el 4%.
¿Recorden quina va ser la reacció de Mas quan Maragall va denunciar les comissions? Va replicar Mas al Parlament a Maragall: retiri de seguida aquesta acusació o oblidi’s del nou Estatut. Una bona mesura del patriotisme tantes vegades invocat en va. El clàssic anglès Samuel Johnson no perd vigència amb els segles: «El patriotisme és l’últim refugi dels canalles».
Hi ha en el fangar de la corrupció política una paradoxa similar a la de l'ou i la gallina: ¿Què va ser abans, el corrupte o el corruptor?
La paradoxa sembla insoluble en termes generals. De qualsevol manera, els dos actors delinqueixen contra la societat. L’opinió pública sol ser més tolerant amb els corruptors que amb els corruptes, segurament perquè el servidor públic (el corrupte) té un compromís polític i moral explícit amb la societat a la qual defrauda. El contractista privat (el corruptor) no té aquest vincle polític amb la ciutadania, encara que sí responsabilitat penal.
Amb una demora digna d’alarma social (gairebé nou anys hi ha entre l’esclat de l’escàndol i les condemnes), la justícia acaba de dictar sentència per l’espoli del Palau de la Música i les comissions cobrades per Convergència (CDC), el partit de Jordi Pujol i Artur Mas, a canvi de contractes d’obres públiques firmats pels governs de Pujol.
CDC, la matriu del PDECat i Junts per Catalunya, ha sigut condemnada a tornar 6,6 milions d’euros cobrats en concepte de comissions il·legals a través de la tapadora del Palau de la Música. Daniel Osàcar, extresorer de CDC, ha rebut una pena de presó pel mateix delicte. També carreguen amb penes de presó Fèlix Millet, Jordi Montull i la filla d’aquest últim, Gemma, pel saqueig de 23 milions d’euros del Palau.
Aquest és el càstig dels corruptes. Però, ¿i els corruptors? ¿Apareix en la sentència Ferrovial, la constructora que va pagar suborns per aconseguir contractes? Hi apareix. Però només per certificar que dos dels seus exdirectius van cometre tràfic d’influències i, a continuació, exonerar-los perquè aquest delicte havia prescrit a causa de la lentitud de la instrucció judicial. L’escandalosa i endèmica demora de la justícia, sigui per negligència o per falta de recursos, ha impedit que es faci justícia. Almenys, justícia completa.
Un clàssic anglès
Patriotes, posa al títol d’aquest article. Pasqual Maragall es va quedar curt quan va denunciar al Parlament que Convergència exigia una comissió del 3% per les obres públiques que concedia quan governava la Generalitat, amb Pujol com a president i Mas com a conseller d’Obres Públiques, d’Economia i Finances i conseller en cap, successivament. L’expresident socialista es va quedar curt: la sentència constata que no era el 3%, sinó el 4%.
¿Recorden quina va ser la reacció de Mas quan Maragall va denunciar les comissions? Va replicar Mas al Parlament a Maragall: retiri de seguida aquesta acusació o oblidi’s del nou Estatut. Una bona mesura del patriotisme tantes vegades invocat en va. El clàssic anglès Samuel Johnson no perd vigència amb els segles: «El patriotisme és l’últim refugi dels canalles».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada