dissabte, 13 de gener del 2018

LA PISTOLA

En escoltar el meu nom me vaig emocionar... No esperava que els Reis Mags me portessin res aquell any... Tal com me passava la majoria d’anys... Tenia una edat en la que ja no creia en els Reis Mags o millor dit, sabia que eren els pares i mons pares si volien fer-me algun regal, me’l donaven a casa.
Vaig sortir d’entre la multitud que s’agrupava davant de la Casa de la Vila de la Galera i me vaig dirigir cap els 3 Reis que estaven asseguts en cadires de braços. Un d’ells me va donar un petit paquet i uns quants caramels que va agafar del buit que li feia la túnica. La forma del paquet no donava dubtes sobre el seu contingut. Mentre l’obria s’anava confirmant el que semblava: una pistola. O millor dit, un revòlver com els que usaven els pistolers del llunyà Oest. La veritat és que jo era molt de pistoles. De qualsevol cosa me’n feia una: d’un tros de rama d’arbre, d’una rajola... Però era la primera que tenia de veritat. Bé, de joguina... Ja m’enteneu... Després mons pares me van dir que me l’havia posat ma tia Maria, la dona de mon padrí. Tret d’una altra vegada que me van portar un parxís, dels primers que se premia el botó i movia el dau que hi havia al bell mig del tauler, no recordo cap altra joguina, tot i que segur que alguna cosa m’haurien de portar...
Recordo que l’arribada dels Reis a la Galera, com a tots els pobles era un gran esdeveniment. Entraven a cavall pel carrer la Creu, con si vinguessin de les terres del Sud. Anaven 3 Reis i tres patges i aquest portaven unes bengales a la ma que feien molta llum i donaven una sensació estranya a la comitiva. Després de passar per missa a adorar al Nen Jesús, se dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament on se faria el repartiment de regals.
Mon pare sempre ha estat una persona poc donada a l’engany, encara que la veritat trenqui il·lusió per un dia tan especial per a les xiquetes i xiquets quan són menuts. Com passa a la majoria de xiquetes menuts, quan veia arribar la cavalcada dels Reis m’entrava pànic. Temor no, pànic! Per mirar de fer-me’l passar, mon pare me deia que els reis eren joves del poble i me feia sortir al carrer per a veure com des de les dues cases del costat de la nostra s’emportaven els cavalls que després formarien part del seguici reial.
Efectivament tan el tio Sintent que vivia a la casa de dalt, com el tio Tòfol que ho feia a la de baix, tots els anys deixaven els seus cavalls per aquella nit tan especial per als més menuts del poble. De totes formes jo no ho acabava de veure-ho clar i no me treia el pànic de sobre.     
Però el pitjor de tot era quan deien el meu nom per megafonia i havia d’anar a buscar el regal... Tremolava i plorava sense consol possible. Al final ma mare m’havia d’acompanyar sense que jo deixés de plorar i intentés escapolir-me d’aquella angoixosa situació.
No sé si seria casualitat que a les adolescents i potser no tan adolescents, el regal sempre els hi lliurava el rei Baltasar o sigui, el negre (dit amb tots els respectes) Abans de fer-los entrega del regal, amb gestos sempre els hi reclamava un petó que, quan li feien, els deixava la cara emmascarada.

El darrer record va amb dedicatòria. Aquest li dedico a l’amic Juan Miguel Gas. Un any, dels últims que vaig viure la nit de Reis a la Galera, va proposar que per donar-li un aire diferent, la presentació podia fer-se en francès. Ell mateix va ser l’encarregat de dirigir unes paraules als assistents en aquell idioma.