LA VIA AUGUSTA

CONFRONTACIÓ FRATRICIDA AL PSOE

2012-01-28T20:33:00.001+01:00

La campanya per a substituir a Zapatero al front del PSOE ja ha començat. Per una part tenim al candidat Rubalcaba, “gat vell i experimentat” i de llarga trajectòria política, però que tot just acaba de patir la derrota més severa que ha patit mai el PSOE en unes eleccions generals. Fins i tot pitjor que la que va patir Joaquín Almunia l’any 1997 (i què ja va ser gran) I per l’altre costa la candidata Chacón, amb molta menys experiència política, però també menys “cremada” que Rubalcaba, encara que ella també ha tingut a Catalunya uns pèssims resultats i dels 25 diputats que tenia al PSC l’any 2008, ha baixat fins els 14 i, per primer cop ha quedat pel darrere de CiU en unes generals. Aquests resultats no avalen, a priori a cap dels dos candidats.
Però retrocedim uns mesos en el temps. Quan Zapatero va anunciar eleccions generals anticipades i saben que no es tornaria a presentar com a candidat, també van ser Rubalcaba i Chacón qui es van postular per encapçalar els socialistes. Ràpidament, les pressions dels barons del PSOE sobre la Ministra de Defensa la van fer renunciar, quasi que entre llàgrimes.
Des de Catalunya varem fer diverses lectures. La més radical va ser que a la resta d’Espanya no volien una candidata catalana encara que tingués ascendència andalusa per part de pare. Altres opinions, potser més prudents, creien que la cúpula socialista no volia desgastar a la Chacón abans d’hora i que uns resultats negatius només significarien un contratemps i la retirada definitiva de Rubalcaba de la primera línia política. Evidentment no va ser així.
D’aquesta situació en trec dues conclusions. La primera és que la cúpula socialista no vol una catalana al cap davant dels socialistes espanyols. Així de clar i contundent. I la segona és que ara per ara no hi ha un candidat solvent i amb garanties de treure al PSOE del sot on es troba actualment. I si l’hi ha, de moment hi renuncia per la seva pròpia voluntat. M’estic referint a Eduardo Madina, un jove basc “molt culte”, segons les persones que el coneixen i també a Emiliano García-Page, alcalde de Toledo, un dels pocs alcaldes socialistes d’una capital de província.
Davant d’aquesta situació, no és d’estranyar que el PSC opti per la candidata Chacón, en el que es considera una maniobra de “l’aparell” per a que no sigui la secretaria general del partit. Una vegada més molts dels que en públic prediquen la “llibertat” en privat posen “pals a les rodes” per impedir que no surti escollit el candidat que no és del seu grat. Alfonso Guerra és un d’aquests líders significatius que ja ha expressat els seus desitjos cap a Rubalcaba. El fet no tindria més importància si no fos que, quan s’havia d’aprovar el nou Estatut, va dir que “sé li havia de passar el ribot”, una bona mostra de la seva catalanofòbia.
Si Rubalcaba acapara el recolzament majoritari de la executiva, per la seva part, la Chacón sembla que aconsegueix més suports dels socialistes de base. Per tant sembla que no hi ha un clar favorit i només el resultat de les votacions dels delegats acabaran per decidir qui dirigirà els socialistes espanyols en el futur. El diari el Plural, que té una enquesta oberta, reflecteix un colze a colze molt ajustat (en el moment d’escriure aquest article els resultats provisionals eren un 54 % per a Rubalcaba contra un 46 % per a la Chacón) Però d’altres informacions donarien una petita avantatja a la candidata catalana.
Personalment preferiria una tercera via. Que a darrera hora sortís un candidat nou, amb noves idees i que donés un gir cap a l’esquerra al partit, tal i com va passar l’any 2000 quan es va escollir a Zapatero.

Desgobierno (un article de Juan José Millás -escriptor-)

2012-01-28T17:10:00.001+01:00

Publicat al diari El País.

JUAN JOSÉ MILLÁS 20/01/2012

En efecto, del Costa Concordia se decía lo mismo que de nuestra banca: primero, que era imposible
que un buque de esas características se hundiera; segundo, que, de hundirse, era imposible, dados sus
modernos sistemas de salvamento, que hubiera víctimas; tercero, que, de haber víctimas, la primera
sería el capitán. Pero resulta que se hundió, que hubo víctimas y que el capitán salió por piernas
abandonando a los pasajeros a su suerte.
Nos dijeron que era imposible que nuestra banca tuviera problemas; que, de tenerlos, era imposible
que hubiera víctimas; que, de haberlas, las primeras serían sus directivos. Pero nuestra banca tuvo
problemas, hubo víctimas y los directivos fueron los primeros en abandonar la nave con
indemnizaciones millonarias. La diferencia entre un asunto y otro es que el capitán del Costa
Concordia está preso mientras que los capitostes de los bancos encallados o hundidos se encuentran
en paradero desconocido, disfrutando del dinero que se llevaron al tiempo de gritar sálvese quien pueda.
Dinero de nuestras comisiones, claro, pero no solo de ellas. Durante los llamados años de bonanza vendieron productos bancarios incomprensibles a personas que confiaron en el director de la sucursal de su barrio y que ahora han perdido todos sus ahorros; concedieron a sus clientes más vulnerables créditos que no podrían devolver a sabiendas de que no los podrían devolver, prevaricando hasta el paroxismo, signifique lo que signifique paroxismo; sobrevaloraron los inmuebles por los que se otorgaban las hipotecas, infravalorándolos luego a la hora de ejecutarlas. Realizaron, como el capitán
del Costa Concordia, todas las maniobras desaconsejadas por los manuales de navegación y fueron los primeros en ocupar los botes salvavidas. Fiscales, jueces, defensores del pueblo, ¡suban a bordo y hagan algo, coño!

PAISATGES DEL BAIX EBRE V

2012-01-28T10:19:00.001+01:00

HEREUS

2012-01-27T22:02:00.000+01:00

No només les corones són hereditàries. Hi ha càrrecs polítics que passen de pares a fills amb el consentiment de la gent que els envolta.
Un cas l’hem pogut veure no fa gaires setmanes és el de Corea del Nord. L’actual president succeeix a son pare que, a la vegada va succeir al seu.
L’imputat Carlos Fabra, fins no fa gaire president de la Diputació de Castelló, el càrrec també li ve de família, ja que son pare i son iaio també van presidir el màxim organisme provincial. I ara que ja no està al govern, ha col·locat a la seva parella actual a treballar
Sembla que el cas de Fabra ha creat escola entre el PP i ahir llegia al Plural que l’actual president de la Diputaciód’Ourense també ha rellevat a son pare.
En el futur, a casa nostra, es a dir, a Catalunya, tot indica que també un fill ocuparà el lloc que va ocupar son pare fa uns quants anys. En refereixo als Pujol: al pare Jordi Pujol i al fill Oriol Pujol.

Els qui em seguiu sabeu que ja fa temps que quan parlo d’Oriol Pujol m’hi refereixo anomenant-lo “l’hereuet”. Poc a poc, el fill d’un dels fundadors de Convergència i el màxim líder durant diverses dècades, va guanyat posicions dintre del partit. Del proper congrés de CDC, que s’ha de fer properament, en sortirà escollit Secretari General. Només Arturo Mas estarà per sobre d’ell.

Si el pare Jordi va designar el seu successor en la persona de Mas, això si, després d’anar caient pel camí d’altres hipotètics candidats com per exemple Miquel Roca o Joan Maria Pujals, sembla normal i lògic que quan Mas es retiri nomenarà “l’hereuet” Oriol el seu successor.
Algú s’hi oposarà? Segur que no, coneixent el funcionament de CDC i la forta estructura que té en torn del seu màxim líder, tothom ho veurà amb bons ulls.

MIRAR CAP A EUROPA

2012-01-27T16:59:00.000+01:00

No sé si el títol és molt encertat, ja què penso que més que mirar Europa, en aquests moments, Europa ens mira a nosaltres. Econòmicament parlant, ens miren, sobre tot Alemanya i França. Però aquests dies també se’ns mira per una altra cosa: per jutjar al jutge Garzón per voler investigar els crims que va cometre el règim dictatorial de Franco. Però d’això ja us en parlaré un altre dia...
Efectivament, ara el govern espanyol (i m’imagino que també els empresaris) volen mirar Europa, concretament per a fixar-se en el seu IPC. Normalment l’indicador que mesura l’increment de la carestia de la vida, serveix com a referent a l’hora de negociar els convenis, apujar les pensions dels jubilats i pensionistes, fixar els nous imports dels lloguers, etc.

Espanya ha estat, tradicionalment un país més inflacionista que la majoria dels països Europeus, per això la mitjana europea està per sota de la inflació espanyola. Solució: A partir d’ara a l’hora de negociar convenis, apujar les pensions, etc., en lloc de tenir-se en compte l’IPC espanyol, s’aplicarà el de la mitjana europea. Al·leluia!! Serem més europeus.

Però perquè no s’agafa a Europa com a model per a tot. A mi ja m’aniria bé que s’apugessin els carburants a la mitjana europea, per dir alguna cosa, sempre que també els salaris fossin al mateix nivell. Però resulta que a aquest país, a partir de ja, pagarem impostos con el noruecs, però sense rebre a canvi tantes prestacions. Visca Europa!!
Per finalitzar només vull recordar que durant la anterior etapa de govern del PP, la del funest José Maria Aznar, ja es van canviar els paràmetres per a calcular l’IPC, i es van adaptar als interessos del govern per a suavitzar les pujades. Normalment, aquestes coses sempre queden i amb els socialistes van seguir igual.
Visca Europa!! Amb ells ens salvem o ens enfonsem definitivament...

PAISATGES DEL BAIX EBRE IV

2012-01-27T10:08:00.001+01:00

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 26-01-2012

2012-01-26T22:50:00.000+01:00

La foto està feta des de dalt de casa meva. Fixeu-vos amb el cotxe roig. Un asseguro que no està circulant.
Quan vaig arribar a casa després de la jornada de treball, ja estava al mateix lloc i en arribar a casa vaig fer la foto.
Quan hi havia el bar, situacions com aquesta eren freqüents. Ara que està a punt d'obrir un restaurant, segurament ens les trobarem a diari, ja que "ningú" farà res per evitar-ho.

LA “SEGONA” NOTÍCIA DEL DIA: EL BARÇA-MADRID

2012-01-26T20:44:00.001+01:00

Com amant del futbol m’ho vaig passar bé veient el partit de futbol. Com aficionat del Barça vaig patir força. Va ser un d’aquells partits que no m’acaben de deixar bon sabor de boca. Al Madrid se’l ha de “matar” sempre (futbolísticament parlant, es clar) De no fer-ho, encara que hagis estat superior, la forma de ser dels “merengues” fa que no ho reconeguin i vagin de “perdonavides” innecessàriament.
Crec que el titular d’avui del Periòdico és força eloqüent a l’hora de definir el partit d’anit: “D’infart”. Tinc un amic que en va patir un fa uns anys i des de llavors no mira els “clàssics”; s’intenta aïllar a una habitació interior de casa davant de l’ordinador.
Com era previsible, al priori, al partit d’ahir podia passar de tot. Dir una altra cosa és parlar més amb el cor que amb el cap. I així va ser. De les oportunitats inicials del Madrid, es va passar als dos gols del Barça. Un 2-0 i un resultat favorable al partit d’anada de 1-2, feia pensar que la segona part seria molt plàcida. I això mateix van d’haver de pensar els jugadors del Barça. Perquè, per a mi, hi va haver una mica de relaxació. Aquest clima el va aprofitar el Madrid per empatar el partit en un tres i no res.
Quan anaven 2-1, el locutor de Canal + Carlos Martínez va dir en diverses ocasions que “al Madrid només li mancaven dos gols per a eliminar al Barça”. Després del 2-2, la insistència de que ja només faltava un gol, va ser continua. Semblava que estava fent força per a que el Madrid pogués arribar a les semifinals de la Copa del Rei. Aquest matí un company m’ha dit “pensa que és un canal privat”. D’acord, però tampoc cal que mostrin un partidisme tan desmesurat, al menys podrien “mantenir les aparences”.
Abans de començar el partit hi havia expectació de com rebria el Camp Nou a Mourinho i, sobre tot, a Pepe després de la trepitjada a Messi. Però el públic va estar correcte. Durant tot el partit van xiular Pepe i van entonat càntics dirigits a l’entrenador blanc.
Pepe, lluny d’estar cohibit, va tornar a mostrar-se violent en diverses fases del partit. Però no va ser l’únic. Lass Diarra, Sergio Ramos i companyia també s’hi van mostrar. Només cap al final del partit, l’àrbitre va començar a treure les targetes que, d’haver començat el partit amb el mateix criteri, l’equip de l’entrenador portuguès hauria acabat amb 8 o 9 jugadors. O no, ja que de vegades, treure targetes ràpidament fa reprimir els jugadors. I, a sobre, els jugadors del Madrid, al final del partit, encara es queixaven. A part, Pepe, què és un “cas apart”, va simular una agressió, tal i com ja va fer al seu camp i li va clavar una bufetada a Cesc que, fins i tot el locutor Carlos Martínez i el comentarista Michael Robinson, en veure les repeticions, van dir que podia haver estat intencionada.

El mes positiu va ser la eliminació del Madrid i ara a esperar al València, que, amb tota seguretat eliminarà avui al Llevant. El Barça encara pot somiar amb tots els títols, el Madrid ja no. Sembla ser que després de que Ramos trenques la copa l’any passat, el Rei en persona va ordenar que per res del món havien d’arribar a la final. Desig complit.

Sabeu què li va dir Mourinho a Teixeira al final del partit?

LA “PRIMERA” NOTÍCIA DEL DIA: L’ABSOLUCIÓ DE CAMPS

2012-01-26T18:06:00.000+01:00

Cronològicament parlant, el primer tema transcendent del dia va ser l’absolució de l’expresident de la Xeneralitat Paco Camps. Per 5 vots a favor i 4 en contra, el jutjat popular el va declarar “no culpable” dels delictes que havia estat imputat.
Quan es va conèixer la notícia, la indignació entre el la gent d’esquerres, sobre tot els del País Valencià va ser gran. Però aquest matí, també m’han arribat opinions en contra de persones que res tenen que veure amb l’esquerra política.
La primera notícia sobre l’absolució de Camps la vaig llegir al Facebook on un amic de Sagunt, company de treball i sindicat, l’havia penjat. El comentari que vaig deixar va ser que “estava indignat” i que, a partir de sentències així, ja es pot considerar que hi haurà “barra lliure”, per a tots els “espavilats de torn”.
Encara que el tribunal popular digués el contrari, els fets estaven més que provats, ja que d’altres imputats com Betoret, van admetre la seva culpabilitat.
El ajustat resultat de 5-4 fa pensar que “qualsevol altre resultat podria haver possible”. Però també es pot pensar que “es podria haver influït amb el jutjat”. De fet, informacions periodístiques asseguren que es va veure a “una persona de l’entorn de l’expresident” fent una aperitiu a la terrassa de l’hotel on estaven allotjats els membres del jurat popular. Casualitat? Potser sí, però després de tot el que s’ha dit i que s’ha escoltat durant el judici, però sobre tot, de veure de què han estat capaços els de la trama Gürtel, perdoneu, però penso que de casualitat res.
Us vaig dir que en parlaria i ho faig. Què passa amb el jutge Garzón? Si la passada setmana se’l va jutjar per haver manat escoltar les entrevistes dels advocats i acusats de la trama Gürtel, de forma irregular, aquesta setmana li toca judici per voler investigar els crims del franquisme. Ni el fiscal del cas hi està d’acord. Recordo que la Fiscalia representa a l’Estat i, per tant, a priori, és la part acusadora. Per tant, és significatiu que el fiscal carregui contra el propi jutge i denunciï irregularitats del cas.

Ara imagineu-vos una cosa que pot passar. Que els corruptes i els assassins (em refereixo als qui van matar en nom d’Espanya durant la guerra i en la dictadura) quedin lliures de tota culpabilitat i, en canvi, es condemni al jutge que ho ha volgut investigar.

Sembla ser que som la riota de mig món (i de l’altre mig, perquè no se’n han assabentat)
Per acabar unes frases de “domini públic”: “Espanya és diferent” i la “Justícia és una disbauxa (cachondeo)
M'enteneu, no?

PARATGES DEL BAIX EBRE III

2012-01-26T10:12:00.001+01:00

DOS ACCIONS SIMILARS, DOS CONSEQÜÈNCIES DIFERENTS

2012-01-25T22:16:00.000+01:00

A la memòria de tots està el record de la trepitjada de Pepe a Messi del passat dimecres al Bernabeu. Ja sé que encara fa poc per a oblidar-se, però encara que passin els anys, sempre la recordarem, a l’igual que el “dit a l’ull” de Mourinho a Tito Vilanova. Ni l’àrbitre va sancionar l’acció (potser no la va veure, ja que Callejón, anava per allí i va distreure la seva atenció (m’imagino que de forma involuntària), ni el Comitè de Competició ha actuat d’ofici i, per tant, la violència i desconsideració de Pepe a Messi es quedarà sense sanció. Com tots sabem, Pepe és un jugador que ha protagonitzat diversos actes de violència al futbol espanyol.

Dissabte passat, a la Premier League anglesa, el jugador Balotelli va ser protagonista actiu d’una acció, si més no, similar. L’àrbitre del partit també va deixar de sancionar l’acció, però el comitè de competició anglès va actuar d’ofici i li ha posat 4 partits de sanció per joc violent.
Desafortunadament i tal com passa amb d’altres temes, els de Madrid segueixen tenint la paella pel mànec i sempre fan prevaldre els interessos del Madrid per sobre dels altres.
Diumenge un familiar em deia que els del Barça (ell és de l’Espanyol) no ens podem queixar dels àrbitres, ja que sempre ens han tingut més consideració. Jo li vaig respondre que tal vegada sí, però que al Madrid encara n’hi tenen més. El em tornava a parlar del Barça i jo li deia que “d’acord, però al Madrid més”. No el vaig acabar de convèncer. Estadístiques en ma, segur que jo tenia raó.

EL GOVERN MUNICIPAL M’HA DONAT LA RAÓ PARCIALMENT

2012-01-25T17:36:00.001+01:00

No us creguéssiu que m’ha trucat l’alcalde o la regidora d’hisenda ni tant sols el portaveu de CiU a l’ajuntament. Me’n he assabentat per la premsa.
Fa uns dies os deia que una de les mesures que podria prendre l’ajuntament per a reduir la despesa municipal per aquest any era suprimir el transport públic, ja que els autobusos urbans l’única cosa que fan és transportar aire per Amposta.

El servei no es suprimirà, però es reduirà, tal i com anunciava ahir el diari “El Punt/Avui”. Amb aquesta mesura s’estalviaran 27.000 euros, que no són molts, però que evidentment es poden destinar a d’altres finalitats més necessàries.

Per cert, segons el rotatiu, sabeu quina és la incidència de passatgers a la nostra ciutat? De 0,4 passatgers/viatge.
Es transporta aire, sí o no?

Llegiu l'entrada que vaig fer el passat 4 de gener.

LES FOTOS DEL DIA. LA SILUETA DEL MONTSIANELL

2012-01-25T10:46:00.000+01:00

LA FRASE DEL DIA 24-01-2011

2012-01-24T23:17:00.000+01:00

"Agafeu-vos que venen corbes i si no esteu asseguts -m'imagino que sí que hi esteu-, asseieu-vos!"

"Una dona no pot oficiar missa igual que jo no puc portar fills al món".

Qui la va dir? Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona i membre de l'Opus Dei.
Sembla ser que el tema de que la dona pugui ser capellà (o capellana) ve donat per una qüestió fisiològica. Ja que l'home no pot portar fills al món perquè no tenim un aparell "engendrador" com té la dona.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 24-01-2012

2012-01-24T23:15:00.000+01:00

Els qui peguem un parell de voltes per a buscar aparcament, davant de situacions així ens indignem. O al menys a mi em passa.
La foto la vaig fer ahir a Tortosa, molt prop d'on treballo.

AIGUA A PREU DE SALDO

2012-01-24T17:10:00.000+01:00

Vaig llegir diumenge al Periódico que el govern (el nostre govern de la Generalitat) ha rebaixat el preu de l’aigua del canal Segarra-Garrigues per a captar usuaris i fer rendible així una infraestructura que va costar 1.600 milions d’euros.
Vol dir això que, fins ara, el preu de l’aigua estava sobredimensionat? Evidentment, no i segurament, si els nombre de regants augmenta, dintre d’uns anys la tornarà a pujar inventant-se qualsevol excusa.
Sembla força inversemblant que als temps que corren i quan des de diverses entitats s’està mentalitzant a la societat de fer un ús racional de l’aigua, des del nostre govern es fomenti el consum rebaixant-ne el preu.
El Segarra-Garrigues capta l’aigua del Segre, un dels principals afluents de l’Ebre.
Com més aigua s’utilitzi, menys cabal arribarà al delta. L’aigua, juntament amb els sediments són la subsistència del propi delta i de tot l’ecosistema.
En els darrers anys(amb governs del Tripartit) a les terres de l’Ebre s’han posat en funcionament diversos canals de reg: el de la Terra Alta i el de l’Aldea-Camarles, evidentment també amb aigua de l’Ebre.
Però de tots els canals el més polèmic és el Xerta-Sénia. Encara que els obres continuen, encara està lluny de posar-se en funcionament. El entesos en aquests temes, posen en dubte la necessitat de regar una part de les Comarques del Baix Ebre i el Montsià. El conreus tradicionals (oliveres, garrofers i vinya) no necessiten massa aigua per a produir en normalitat. Només la transformació dels conreus amb altres com arbres fruiters i horta, faria necessari el reg. Malgrat tot, ara mateix ja estan constituïdes diverses comunitats de regants menors al voltant de pous promoguts per diversos propietaris veïns. Aquesta circumstància encara posa més en entredit la necessitat de construir-lo.
Si la Plataforma en Defensa de l’Ebre té raó, el canal Xerta-Sénia més que per a regar servirà de porta per a fer un transvasament d’aigua de la conca de l’Ebre a les comarques del N de Castelló. Però en el millor des casos, també pot servir per a fer negoci, es a dir, per a fer mercadeig de l’aigua sobrera de la concessió.
Per tant, l’aigua seguirà sent un negoci mentre les administracions no hi fiquin fil a l’agulla, es a dir, que només es donin concessions de reg en els casos estrictament necessaris i només la quantitat necessària, prèvia justificació del l’ús que sé li dóna.
Si el pagès hagué de pagar el cost real de l’aigua i no podés fer negoci amb ella, se’n faria un ús molt més racional del que es fa en l’actualitat.
Unes darreres preguntes: És què les competències del Segarra-Garrigues no són de l’ACA? I si aquest organisme està tan malament con diuen, perquè es pren aquesta mesura?
El que haurien de fer és no apujar “l’aigua de boca”.

PARATGES DEL BAIX EBRE II

2012-01-24T11:18:00.000+01:00

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 23-01-2012

2012-01-23T21:37:00.000+01:00

A Amposta s'hi va promoure un gran centre comercial, al darrere del qual s'hi va planificar un gran parc municipal. No tan gran com el dels Xiribecs, però també de grans dimensions.
A la part més allunyada del centre comercial es va un mur de "pedra en sec" on hi havia una font que, a través d'un canal, arribava quasi que a les portes del centre.
Ara la font no funciona. L'aigua està estancada i al final s'hi acumula brutícia.
De moment els mosquit tigre encara no ha arribat a les nostres comarques, però cada any que passa colonitza una mica més de territori català. Si arriba a Amposta té un lloc ideal per a pondre els ous i criar-ne les larves.
Queda dit.

LES FOTOS DEL DIA. PARATGES DEL BAIX EBRE I

2012-01-23T17:07:00.000+01:00

SOBRE EL REIAL MADRID: VOLER JUSTIFICAR ALLÒ QUE ÉS INJUSTIFICABLE

2012-01-23T10:53:00.000+01:00

Tinc un amic que és del Madrid. Molt del Reial Madrid... Perquè sóc d’aquells que pensen que pots tenir amics més enllà de les ideologies o dels sentiments, encara que de tant en tant hi pugues discrepar.
Realment no entenc com després de les actituds d’alguns jugadors del Madrid (no cal dir noms ja que aquests darrers dies, els mitjans de comunicació ja n’han parlat prou i jo també ho he fet), del seu entrenador i també del seu president (sí, també del seu president!) encara hi ha seguidors que no volen veure la realitat. Serà veritat aquella frase que diu que “hi ha que no veu més enllà del seu propi nas”?
Ahir un d’aquest amics justificava el joc brut del Madrid per la humiliació que els va suposar, primer el 2-6 del Bernabeu i després el 5-0 del Nou Camp. Segons ell (que recordava que havia jugat al futbol) hi ha un codi no escrit que quan “n’hi ha prou, n’hi ha prou” i no s’ha d’humiliar els rivals...
Quan aquests dies he “pegat ma” d’hemeroteca per a recordar aquella derrota per 11-1 que va patir el Barça la temporada 41/42, concretament el 13 de junt de 1942, he vist que es parlava de “gran partido” i l’expliquen com una feta històrica. Cap reconeixement que va ser un “robatori institucional” en tota regla. Per què quant tenien l’eliminatòria guanyada no van aixecar el peu i van deixar de fer gols? O per aquells temps encara no existia aquesta “regla no escrita”?
Un altre amic del Madrid, va aixecar el crit al cel quan va llegir el titular de l’esport de dijous passat: “Los putos amos del Bernabeu”. Em va dir que devíem de ser més curosos amb les paraules, ja que ho llegien molts de nens... I el comportament dels jugadors blancs, és un bon exemple per als nens?
Això sí, en honor al primer he de dir que està en contra del “clan portuguès”. Segons ell la junta directiva hauria de fer fora a Mourinho, Pepe, Carvalho, Marcelo, Cristiano Ronaldoi Coentrao.
Però no ho faran. Avui per avui encara hi ha massa integristes. Casualment llegia a la pàgina de “Punto Pelota” un comentari de Zidane (actual director del futbol de l’equip blanc) que deia que “Atacar a Mou y los jugadores es atacar al Madrid”.
No prendran cap mesura, ja ho veureu. Fer-ho seria reconèixer el fracàs de l’entitat.

Per a llegir més sobre l'11 a 1.

Los incombustibles Borbones (Por Fernando de Andrade, Escritor)

2012-01-22T18:57:00.001+01:00

Cuatro veces los hemos echado (en 1807, 1808, 1868 y 1931), y otras tantas han vuelto. Siempre saben agarrarse al trono, no importan los escándalos que hayan motivado su expulsión. Suelen regresar de la mano de regímenes absolutistas, que los restablecen velis nolis; el último y más claro ejemplo es el actual rey por la gracia de Franco. ¿Está España condenada a borbonitis incurable?

El monarca sobrepasa a todos sus predecesores en frescura. Me decía hace años un veterano periodista, a propósito del 23-F: “Meridianamente clara está la participación real en el complot; Juan Carlos se retiró de él abandonando sin el menor remordimiento a sus cómplices, pero, ¿qué va a hacer la prensa en un país cuya historia está tan repleta de golpismo militar? No juguemos con las cosas de comer, finjamos que el rey está vestido y encima alabémosle por haber “salvado España. Ufff…”

Muchos de los problemas que ocasionan (y nos ocasionan) los Borbones derivan de la bragueta, pero también de la codicia. Ciñéndonos a la primera, no hace falta que recordemos las hazañas eróticas de Fernando VII (el de los atributos descomunales), de su hija Isabel II (la de los innumerables amantes), de su nieto (ilegítimo) Alfonso XII (cuyas amantes eran expulsadas de España manu militari), del bisnieto Alfonso XIII (que a todos los prostíbulos acudía provisto de sus sábanas negras)… El tátara-tataranieto Juan Carlos ha seguido fielmente la tradición familiar, engendrando hijos ilegítimos a diestro y siniestro, en Mallorca, en Cataluña y en donde hubiera una hembra dispuesta a rendirse a sus (por lo visto) fortísimos encantos… en el fondo, al país le hacen gracia esas aventurillas. Algunas, como Bárbara Rey (qué adecuado el nombre, ¿eh?) han sabido sacar suculentos provechos de su affaire “vendiendo” al propio rey fotos y películas comprometedoras muy expresivas.

Hay que decir que la pobre Sofía ha aguantado sin pestañear. Se habló de su especial amistad con su profesor de gimnasia, pero parece un simple infundio, y también (esto tiene mayores visos) de que en una ocasión, en un acceso de ira ante la poca discreción de su marido, cogió a los niños y se largó con ellos a Londres; el rey habría tenido que enviar un delegado a recomponer la situación. Siempre discreta, para no perturbar al pueblo con esas pequeñeces, pero esto no quiere decir que no tenga sus responsabilidades en el declive de la monarquía: con sus mimos ha acabado convirtiendo el príncipe Felipe, ya de sí muy cortito de mollera, en un niño malcriado, colérico y amorfo, desprovisto de toda iniciativa y convencido de que su gran aportación a la grandeza de la patria consiste en mantener hieráticamente el saludo militar y como mucho leer con voz desprovista de cualquier matiz o emoción los discursos que otros le preparan.

¿Será un día Felipe VI?

En efecto, ¿qué vamos a decir de la conducta del estólido príncipe? Se divirtió todo lo que pudo en su juventud, dejando preñada a su novia Isabel Sartorius. Cuando la madre de la chica telefoneó a la reina para decirle: “Tenemos un problema”, ésta contestó: “No, tenéis un problema”. Eso sí, buscaron un marido de conveniencia para Isabel, para que su niña Mencía no naciera sin padre putativo.

Todos recordamos la imagen de la pobre chica saliendo sola de la clínica con su hijita en brazos… poco después, divorcio y sanseacabó, las formas guardadas. La familia real, siempre tan recta y digna, tras esta comedia ha procurado bajo mano buscar un acomodo profesional y económico para Isabel. Mas, ¿qué sucederá cuando Mencía sea mayor de edad? Igual le da por reclamar el trono… a fin de cuentas, en la legislación actual, los hijos ilegítimos tienen los mismos derechos que los legítimos, y hacerse una prueba de ADN es muy fácil…

Pero dejemos a Isabel, y, para no hacernos pesados, comentemos una sola más de las novias del principito: Eva Sannum, tan criticada por estar sus padres divorciados y por haber anunciado ropa interior. Hay que ver… poco sospechaban lo que vendría después. El caso fue que, por imperativo paterno, el noviazgo se deshizo sólo porque la chica había asistido a una boda con un vestido “poco conveniente”… hay que ver qué formales son nuestros reyes, cuando Juanca no vacila en dejarse tirar vestido a la piscina por sus amiguetes para celebrar sus victorias en la vela, que tanto recuerdan las pescas atuneras del Caudillo.

Llegó al fin la definitiva, Letizia (así se autodenominaba Leticia, suponemos que habrá cambiado su nombre en el Registro Civil). Por cierto, intente Ud. cambiar el suyo y ya verá, a menos que concurran graves razones… suponemos que el capricho de la chica es una de ellas.

Su historia ha sido estudiada y bien estudiada. ¿Los padres de Eva eran divorciados? No quieres caldo, tres tazas; ella misma era divorciada del escritor Alonso Guerrero. Se habla de innúmeras aventuras previas suyas. Ciertas o no, ahí está la foto (o pintura) que le tomó el cubano Waldo Saavedra en su larga estancia en México (fue portada del disco de Maná Sueños Líquidos). Si era o no su amante, si lo fueron Carlos Francino, David Tejera y otros más, es opinable. A fin de cuentas, todos los príncipes y reyes borbónicos lo han vivido. Pero no cabe duda de su mando sobre el príncipe, ya manifestado en el día en que fue presentada a la prensa (“¡Déjame hablar a mí!”).

Después tuvo ocasión de demostrar su inexperiencia paseándose en una recepción oficial mexicana mientras sonaba el himno del país… pero todo esto no es grave. Sí lo fue cuando en el atentado terrorista del 11-M que costó a España doscientos muertos, le faltó tiempo tras los actos oficiales para marchar al Caribe a participar en un crucero con gente guapa de allí.

Peor había sido todavía la actitud del dominadito príncipe para conseguir casarse con ella. Sin duda despechado por el episodio de la Sannum, con Leticia decidió pegar un puñetazo sobre la mesa, no acudiendo al desfile del Ejército, a lo que estaba patriótica y protocolariamente obligado. Pero los papás de Felipe, tan exigentes con Eva, tragaron bilis esta vez ante la amenaza de abdicar del chico, como un Eduardo VIII cualquiera. La reina, sembradora de vientos, recogió tempestades, y poniendo al mal tiempo buena cara, se obstinó en mostrar con su futura nuera una complicidad tan excesiva como innecesaria. Así, pues, boda y sanseacabó.

Las otras dos hijas de los reyes… ¡ay!, parece que el ejemplo paterno les tira. La mayor, Elena, se pirraba por los buenos mozos, a poder ser caballistas (claro está que también gustó de ellos), y hubo que hacer todo tipo de trapicheos para hallar un candidato, que hizo a la chica tan poca gracia como a Isabel II le hiciera en su día su invertido cónyuge, Francisco de Asís (“Paquita”). Hay que añadir su demasiado impulsivo carácter y, sobre todo, su dudosa salud mental, puesta de manifiesto en innumerables incidentes y, sobre todo, en la mismísima redacción de la Constitución española, en la que se dio preferencia para el trono a los varones en previsión de la eventualidad de que ella pudiera ser un día reina de España (el tema trae cola últimamente).

Había que encontrar un personaje dócil. Tras numerosas gestiones, se consiguió traer al poco agraciado Jaime de Marichalar de París, donde se dedicaba a trabajos equivalentes a telefonista o sacafotocopias para su empresa, pero al menos procedía de una familia de alcurnia, venida a menos pero apta para alternar con la realeza. Se le dio un título y una sinecura (los dignos reyes no paraban de moverse), pero el chaval se aficionó demasiado a la droga, y un achuchón lo dejó para el arrastre. Menos mal que una herencia imprevista le libró de la familia real, se divorció y adiós muy buenas. Con todo, dicen las malas lenguas que no dejó de sacar tajada de su separación… y parecía tonto el chico.

Todo esto es llamativo, pero, repetimos, la corte española se ha distinguido siempre por su amor a la opereta. Reyes y reinas divorciados, adulterios, meteduras de pata, alcaldadas, abundan tanto en nuestra historia que forzosamente deben ser considerados como gajes del oficio monárquico. Pero el caso de Cristina y su maridito es especial.

Entró en acción esta segunda hija de los reyes, la que parecía más discreta. Al menos procuraba mantenerse en segundo plano, viviendo en Barcelona en una sinecura proporcionada por La Caixa (alguien me aseguró que para ello hubo que despedir previamente a la chica que ocupaba el cargo, pero no me consta). En todo caso, más disimulado, también ella tenía el latiguillo borbónico de la incontinencia.

En el club de balonmano de la ciudad condal jugaba un buen chico, aunque no precisamente un Einstein: Iñaki Urdangarín, quien vivía con su novia (de iniciales C. C., de Puigcerdà) desde hacía años. Los dos proyectaban casarse y para ello montaban una peluquería (pagada al parecer por la familia de la chica), para que Iñaki, un tanto cabeza loca y cargado de deudas, sentara cabeza de una vez. Pero se cruzó en su camino Cristina, quien fue rápidamente presa de furor uterino.

No dejó de hacerse la encontradiza (en el Puerto Olímpico muchos la recuerdan con unas copas de más y persiguiéndole descaradamente). Iñaki no vaciló ante el acoso y tomó el dulce. En poco tiempo rompió con C. C., y la familia real, ésa tan digna, pagó sus deudas para hacer posible el enlace (anécdota: rechazaron escandalizados la proposición de alguien que quería diseñarle un escudo donde figuraba una pelota). Al chico le nombraron duque, le adjudicaron (como antes con Marichalar) algunos sillones en consejos de administración…

Aquí diríamos “colorín colorado”. Pero resulta que no. Los pobres jóvenes (sin darse cuenta, faltaría más) se metieron en negocios poco claros, de los que resultaban transferencias a sus cuentas corrientes de algunos millones de euros. Los desfalcos fueron rápidamente conocidos, y la familia real trató de ocultarlos, aunque, como siempre, guardando en lo posible las formas. De momento los consortes abandonaron su cómoda casa de Barcelona, pagada con el dinero que es de suponer, y se trasladaron a Washington, más lejos de Madrid que la ciudad condal, esperando que la tormenta amainara.

Pero, ¿quién lucha hoy contra Internet? Cuando el rey fue operado en Barcelona, Urdangarín realizó un viaje relámpago desde Washington para visitar a su suegro, pero éste, aunque le recibió, no quiso fotografiarse con él.

Iñaki y Cristina.

El escándalo ha crecido, y hoy es ya un tsunami que amenaza con engullir la misma institución monárquica. Los reyes tratan de soltar lastre apartando a Urdangarín de los actos de la familia real, olvidando que su esposa figura en las mismas sociedades que él. ¡Siempre el decoro real! Urdangarín (mejor dicho su abogado) dice que está “profundamente dolido y ofendido” mientras capea el temporal. Cristina permanece muda. Los príncipes jamás se exhiben juntos en público en Washington, y los ambientes realistas (especialmente en los programas basura de TV) han iniciado una furibunda campaña resumida en “Pobre chico, no sabía lo que hacía, pero es bueno en el fondo, y desde luego su esposa nada tiene que ver”.

¿Qué resultará de todo esto? Pues nada. El pueblo español soportó en su día los escándalos de Isabel II, la inconsciencia de Alfonso XII, la estúpida arrogancia de Alfonso XIII y la superficialidad (usamos el adjetivo más suave posible) de Juan Carlos I. Un significativo apunte: Diego Torres, el socio de Urdangarín, ha sido imputado, el exbalonmanista no. Pasará el tiempo, el tema se irá olvidando y cuando llegue el juicio (si llega) estará disuelto como un azucarillo (recuérdense los trajes de Camps, los donativos de Pepiño, etc.).

A lo sumo el matrimonio se separará “cumpliendo cada uno con su deber”, y al final va a resultar que ambos son unos patriotas. Como mucho Urdangarín será apartado (aunque sin devolver el dinero), y Cristina se hará la mártir. “Pobrecilla (dirán las revistas del corazón), ha tenido que separarse dolorosamente de su marido, tan mal aconsejado”. Y aquí paz y después gloria.

¿Alguien cree que tras todo esto la República está más cerca? No mientras siga reinando el pasotismo entre el pueblo. Muchos tienen interés en la pervivencia de Franco.

ELS DOS INFERNS DE MOURINHO

2012-01-22T10:31:00.000+01:00

A ningú sé li escapa que el partir de dimecres al camp del Madrid, tot i ser molt paregut a la resta dels Barça-Madrid que s’han jugat en els darrers temps, ha estat, per la seva duresa extrema, la gota que ha fet besar el got de la paciència a can Barça.
El Madrid, davant la impotència que pateixen de no poder guanyar als seu màxim rival, acaben emprant tot tipus d’estratègies fora del reglament per mirar de frenar el joc del Barça que sempre s’acaba imposant.
Potser Pepe ha estat el boc de les garrotades (també és el que més violència usa i dimecres qui més teatre va fer), però hi ha molts d’altres jugadors blancs que n’usen tanta com ell. Un dels exemples més il·lustratius es el de Callejón (exjugador de l’Espanyol sortit de la cantera del propi Madrid) que només sortir i abans de tocar la primera pilota ja va fer una falta que li va significar una targeta groga. Però al mateix sac hi tenen cabuda Carvalho, Alonso, Ramos, Marecelo quan juga, etc.
Ahir el club va fer sortir a Pepe a demanar disculpes per una acció que va donar la volta al món: la xafada que li va donar a la ma de Messi quan aquest estava segut al terra. Per a dir el que va dir, millor no haver dit res. Les imatges emeses pel canal del propi club, van mostrar a Pepe a un passadís o sala i tot semblava fet a corre cuita. En cap moment va reconèixer el jugador portuguès d’origen brasiler que la trepitjada va ser voluntària. Segons ell va ser fortuïta i no tenia intenció, quan tothom va veure que mirava al terra i que feia una passa més curta perquè tenia tota la voluntat de fer el que va acabar fent.
Ahir ja vaig escoltar que, molt probablement, Pepe no acudirà al Nou Camp. Però Mourinho sí i aquest serà el seu primer infern. Si normalment el públic de l’estadi blaugrana ja rep al Madrid de forma poc amigable i particularment des de que Mourinho s’ha seu a la seva banqueta, dimecres, en el partit de tornada, la rebuda adversa pot ser memorable. L’entrenador portuguès haurà d’escoltar el ja famós càntic: “Ese portugués un...”. Per què Pepe i companyia poden ser el braços executors, però l’entrenador té la major part de la culpa de l’actitud dels jugadors, per més que ho disfressi, dissimuli o justifiqui. És igual, la ràbia i frustració de Mouriho condiciona el seu comportament. Una bona part ja deu d’anar implícit al seu caràcter, però la impotència de no poder guanyar el Barça encara el fa tornar més agre.

Però l’infern que patirà dimecres no serà el darrer. Dintre d’uns mesos, en lliga haurà de tornar. Ara per ara el Madrid li porta 5 punts al Barça, però quan torni no es pot assegurar els punts d’avantatge o desavantatge que portin i pot ser determinant per a decidit el campió de la lliga 2011/2012.

“Au revoire” Maurinho,” au revoire” Reial Madrid...

LA PREGUNTA DEL DIA 21-01-2012

2012-01-21T21:35:00.001+01:00

(Aquesta es meva)

Qui és més culpable, qui incita a la violència o qui l'executa?

O dit d'una manera diferent.

Quí és més culpable, Mourinho o Pepe?

La resposta és MOURINHO. Si ell no li manés a Pepe i companyia que usessin el joc brut i els hi recriminés en cas de fer-ho, els jugadors no ho farien o acabarien per no fer-ho. Ara, com saben que compten amb l'aprovació del "mister", a manca de saber jugar a futbol, fan el que saben fer, donar puntades de peu, colzades, xafades, etc.

“I DALE...”

2012-01-21T17:26:00.000+01:00

Dijous, la vicepresidenta del govern català, Joana Ortega, va admetre que es deu als ajuntaments i consells comarcals la xifra de 753 milions d’euros i afirma que si el govern central els hi hagués pagat els 759 que els hi deu, “per pèls”, però que haurien pogut pagar.
Per què tanta demagògia? La primera cosa que sobta és la pràctica coincidència de les xifres. Imagino que fer-les coincidir al cèntim hauria estat “molt sospitós”. Però és que des de l’oposició parlamentària ja s’ha dit per activa i passiva que els 759 milions era per a INFRAESTRUCTURES i no per a tapar forats de “depesa corrent”. Primer van dir que no pagaven les nòmines dels treballadors el passat desembre perquè l’estat no els hi havia liquidat aquests diners. També que no podien liquidar la seguretat social a la Tresoreria. Ara que no poden pagar als ens locals... Què s’inventaran la propera vegada? No poder pagar proveïdors? Què no podran cobrar ells mateixos? (Tranquils que aquesta darrera excusa no la donaran)
Darrerament quasi surt més la vicepresidenta que el propi Mas. L’altre dia pel tema de les vegueries (dels que ja us vaig parlar), ara per a justificar que ells també són morosos.

Per cert, segons els ajuntaments la quantitat que els deu la Generalitat seria una xifra propera als 1.000 milions...

Som molts els qui ens preguntem d’on ha sortit la Joana Ortega. Abans de ser nomenada la “segona” del govern català, només la devien de conèixer en el seu entorn. Fins i tot a Duran i Lleida li va sobtar i ho s’ho va mirar en recel.
Un dels primers actes oficials després de ser nomenada va ser acudir a Campredó a l’acte de constitució de l’entitat municipal descentralitzada (EMD) i un dels presents (crec que està afiliat a CDC o al menys és molt proper) em va dir que no el va convèncer el seu discurs, què esperava més de la vicepresidenta...

Mireu que es diu d'ella a Polònia.

EN DEFENSA DE BALTASAR GARZÓN

2012-01-21T10:42:00.001+01:00

Sóc conscient que el jutge Baltasar Garzón pot despertar tantes simpaties con detraccions. Segurament, un dels jutges estrella de la judicatura espanyola, és un egocèntric i moltes que moltes vegades ha actuat buscant el seu lluïment personal.
Dit això, considero que davant els 3 judicis que ha d’encadenar en els propers dies, he de donar-li el meu recolzament, encara que només sigui simbòlic.
El passat dimecres, al Facebook, vaig compartir un enllaç d’un company de sindicat i d’empresa de Barcelona i ràpidament vaig rebre suports en forma de “m’agrada”, però també opinions en contra.
Vaig argumentar que tant sols perquè va intentar jutjar al dictador xilè Pinochet i els crims del franquisme, eren para mi motius més que suficients per a donar-li suport. Finalment vaig afegir un altre motius: és del Barça!
Ni així vaig poder convèncer la “parròquia”. Tampoc és que tingui massa interès en convèncer ningú. Per a mi cadascú és molt amo dels seus propis pensaments i actes i voler convèncer a la gent de que pensen de forma incorrecta, no és propi de mi.
Estareu d’acord en mi que cada dia expresso opinions per a la reflexió. Potser no tant per al debat, ja que d’altes si que m’han intentat dir que sóc jo el que estic equivocat des d’una posició intransigent i sovint anònima.

Tornant a Garzón. Se’l jutja per “haver ordenat –suposadament- escoltes il•legals entre membres de la trama Gürtel i els seus advocats”, per “haver volgut investigar crims del franquisme, suposadament, sense tenir competències” i, finalment, per “haver cobrat del Banc Santander per donar conferències”.
Però fixem-nos que hi ha a l’altre costat. En el primer cas, els membres de l’anomenada Gürtel, una trama corrupta que van moure un bon grapat de milions d’euros procedents, principalment de la Generalitat Valenciana i que va salpicar, entre d’altres, al President Camps (que va dimitir del seu càrrec) i el secretari general del PP de la comunitat Ricardo Costa (que va ser “lleugerament” destituït pel seu partit) i que durant les darreres setmanes també s’han hagut de seure al banc dels acusats. Suposadament, el PP també es va finançar a través d’aquesta trama.
En el cas de crims del franquisme, la denúncia la va fer un pseudo sindicat anomenat “Manos Limpias” que, a part de dedicar-se a posar querelles ningú sap per a què serveix i, a sobre, és d’extrema dreta.
Finalment, en el cas de les conferències, no sé si un jutge pot cobrar o no per donar-les, però polítics de casa nostra com Felipe González i José Maria Aznar es van guanyar la vida durant molt de temps fet aquesta activitat. Llavors em sobta una mica que mentre els uns ho poden fer sense cap problema, els altres no.
Davant d’aquests fets, els qui no el recolzen, què fan? Mostrar-se indiferents? Perquè no crec que donin recolzament a la part contrària, oi?
Jo, a pesar dels pesar, i tot recordant que també va investigar el cas GAL on estaven implicats gent del meu partit, opto per “mullar-me” i donar-li suport.
Finalment us contaré una anècdota. Quan el titular del Jutjat Central número 5 de l’Audiència Nacional no era tan conegut com ara (estic parlant de quasi 20 anys enrere), una vegada em va arribar una sol•licitud d’informació sobre una persona de les nostres terres per un suposat delicte monetari. Per casualitats de la vida, coneixia a aquesta persona. La investigació tenia que veure amb una xarxa que es dedicaven a falsificar moneda i que es va localitzar a la raval de Sant Llàtzer de Tortosa.

LA FRASE DEL DIA 20-01-2012

2012-01-20T19:40:00.001+01:00

"Mourinho tenia abduït una gran part del madridisme. Ara el segueixen els fonamentalistes?

Autor de la frase José Joaquín Brotons (Periodista)

RECUPERANT LA MEMÒRIA

2012-01-20T15:22:00.001+01:00

Abans del clàssic de dimecres a la SER parlaven de que, de guanyar el Barça igualaria al Madrid en partits guanyats en confrontació directa entre tots dos. El Periódico d’ahir també portava aquesta estadística.
El Barça i el Madrid s’han enfrontat, fins dimecres, en 217 ocasions. Les victòries dels uns sobre els altes han estat de 86 (86 i 86), mentre que han empatat 45 vegades. Em mèrit d’aquest honorífic empat se li ha d’atribuir en bona part a Guardiola des de que se seu a la banqueta blaugrana: de les 7 visites que ha fet el Barça sent ell l’entrenador, 5 vegades s’ha emportat la victòria i dos empats. Per tant, victòries del Madrid: 0!
L’única estadística que és una mica favorable al Madrid és el nombre de gols marcats. Mentre l’equip blan n’ha fet 362, el Barça només 352, 10 menys.
Sabeu d’on ve aquesta diferència? Precisament d’aquell 11-1 que li va fer el Madrid al Barça la temporada 42/43. Per aquell que no ho sàpiga, només cal que miri el vídeo que he penjat.

http://www.youtube.com/watch?v=oytrcVQcRAI

Posats a recordar, també cal fer memòria de com va parat Alfredo Di Stefano al Madrid, en lloc del Barcelona on sembla que tenia tots els números per haver jugat. El règim de Franco li va pispar per a donar-li en safata a l’equip blanc de la capital del regne (llavors dictadura)
I per últim, un fet (molt important) de la història del Madrid que sembla que han oblidat completament: els fundadors de l’avui màxim rival van ser dos germans catalans, els germans Padrós. També podeu llegir la història. Si els escoltes sembla que va ser Bernabeu qui va fundar el club.
Per tant, si us agradat, feu-ne la màxima difusió i que els madridistes es sentint avergonyits de la seva pròpia història. Segurament, si Di Stefano hagués jugat al Barça, el Madrid no hauria conquerit les 5 primeres copes d’Europa i potser el Barça sí. Però “algú” va voler canviar el decurs de la història i ho va aconseguir. Avui, arbitres com Muñiz Fernández, el de dimecres, gràcies al seu pèssim i parcial arbitratge, també van estar a punt de canviar-la, encara que menys.

LES FOTOS DEL DIA. AMPOSTA: PELS VOLTANTS DE L'AVINGUDA DE SANTA BÀRBARA

2012-01-20T10:38:00.000+01:00

LA FRASE DEL DIA 19-01-2012

2012-01-19T20:11:00.000+01:00

"Pepe ha demanat el canvi perquè ha de tornar al manicomi abans que el tanquin a les 12"

Qui la va dir? Aguado, exjugador del Reial Zaragoza.

ELS HEROIS DEL BERNABEU!!

2012-01-19T18:01:00.000+01:00

El millor qualificatiu que es pot donar als jugadors del Barça després del partit d’anit és el “D’HEROIS”, i a més a més, amb majúscules. Sortir viu de l’infern que va suposar el Bernabeu és tota una proesa i, a sobre, es va guanyar per 1-2, tota una proesa.
El més normal és que el Madrid s’hagués quedat amb 8 jugadors: el boig de Pepe, Carvalho i Xabi Alonso haurien pogut ser expulsats perfectament, però la pressió de Mourinho sobre els arbitratges resulta determinant. “Ese portugés...” amb les constants queixes de que el seu equip sempre acaba amb menys jugadors i que això ho aprofita el Barça per guanyar els partits, ha aconseguit que als àrbitres els hi costi molt ensenyar targetes al Madrid i si els hi treu una de groga, la segona encara costa molt més. Però ahir, a pesar de les dures entrades, ni això, van haver jugadors del Madrid que van sortir impunes. Veient el balanç de 4 targetes dels jugadors del Madrid per 3 del Barça, em pareix una total injustícia. Semblen els temps de quan era president el que avui dóna nom al seu camp, quan el Madrid, mentre passejava la seva cavallerositat pels camps, de pas, rebia els favors arbitrals, normalment, en forma de penals xiulats al seu favor. L’única diferència d’aquells temps als d’ara és que el Madrid ja no és “un cavaller” del futbol. Ara és una banda d’assassins i delinqüents. Pràcticament del primer fins el últim. Però la culpa de tot plegat, tal i com deien ahir a la SER la té l’entrenador (fins i tot ho reconeixien els periodistes de Madrid) L’entrenador és qui dicta les consignes que han de seguir els jugadors. Aquest matí he pogut escoltar un extracte de les declaracions que va fer anit. Deia Mourinho (amb el seu to d’empipament permanent) que la culpa de la derrota és només seva; què quan es guanya, tothom s’atribueix el mèrit, però quan es perd, ningú vol assumir la culpa i, per tant, ho ha de fer l’entrenador”.
Després del partit vaig baixar a la meva gosseta al carrer. L’avinguda de Catalunya d’Amposta anit a les 12 tenia una afluència de trànsit semblant a una hora punta. Es notava que els aficionats havien acudit als bars i a les cases dels amics per a poder veure el partit. Quan vaig pujar, a TV3 encara estaven un ampli resum del partit. Després vaig veure la roda de premsa de Guardiola. El seu to era moderat, amb la prudència que el caracteritza, cap retret al àrbitre o als jugadors del Madrid. La meva dona, que no és gents “futbolera” i que avui tenia que matinar menys que jo,es va voler quedar a escoltar la roda de premsa de l’entrenador portuguès. L’evidència del joc brut que havia fet el Madrid era tant evident que fins i tot ella se’n havia adonat. No entenc com més d’un, a hores d’ara no està tancat al psiquiàtric o a la presó.
L’entrenador del Madrid, després de la humiliant derrota, no va poder fer servir les seves excuses habituals: que el Barça només guanya amb 1 jugador més i que fan teatre. Ahir, “teatre del bo” en vaig veure més al costat dels blans que no dels blaugranes. Pepe va simular una agressió de Cesc a la cara. Però com deia de la Morena aquest matí, al camp això no es pot veure, però els aficionats del Madrid que el seguien per televisió, sí i sentiran vergonya del comportament dels seus seguidors. Sobre tot de la xafada a la ma que li va donar Pepe (sempre Pepe) a Messi quan aquest estava segut a terra i, tal com es veu a les imatges, amb premeditació i traïdoria.
Evidentment l’eliminatòria està oberta. Un 1-2 no garanteix que el Barça passi ronda i el Madrid quedi eliminat. S’han de jugar encara 90 minuts intensos. Això sí, al camp del Barça. Mourinho podrà fer una tàctica similar i donar ordres als jugadors per a que facin faltes constantment i trenquen així el ritme del Barça, però l’àrbitre també es sentirà més condicionat pel públic que el que va sentir-se ahir a l’hora de prendre decisions en contra dels blancs.
Amb tota seguretat, la imatge que ens quedarà ahir del partit, més que els dos gols de Puyol i Abidal (el de Puyol quin gran gol!!) serà precisament l’acció de Pepe sobre Messi, com va ser partits enrere el dit a l’ull de Mourinho a Vilanova.
El d’ahir, a pesar de tot, va tornar a ser un altre bany de futbol. Ara la pilota està al camp de Madrid i caldria esperar una reacció per part de la directiva què, segurament, no es produirà, perquè seria admetre l’error de fitxar a “segons qui” (poseu noms vosaltres mateixos)

LES FOTOS DEL DIA. DESPRÉS DE LA TEMPESTA

2012-01-19T11:11:00.000+01:00

VEGUERIES?

2012-01-18T20:37:00.000+01:00

L'anunci de la vicepresidenta del govern català Joana Ortega em va agafar per sorpresa. No podia pensar que ara CiU apostés per les vegueries en detriment dels consells comarcals.
S’ha dit que, històricament, els conselles comarcals han estat les “menjadores” de CiU. La majoria dels consells han estat sempre controlats pels nacionalistes, fins i tot durant la etapa dels diferents governs d’esquerres, com va passar amb els del Montsià i la Ribera d’Ebre. Però d’altres com el del Baix Ebre o la Terra Alta, van seguir estant controlats per CiU.
Sobre tot CDC ha controlat el tema de l’ocupació als consells. Ha col·locat els seus o als fills dels seus, igual com ho ha fet als ajuntaments on ha governat o a d’altres institucions públiques i privades. No fa gaires dies, un blog d’Amposta denunciava que el gerent del Consell Comarcal del Montsià havia col·locat a son fill. Però no és l’únic cas.
La nova aposta de CiU per les vegueries (jo encara no ho tinc gens clar), passaria no tant sols per la supressió dels consells comarcals, sinó també, de els diputacions provincials què, com passa amb els consells, també solen preferir ocupar a la seva gent.
El “desmantellament” de les diputacions, tant necessari com essencial, des del meu punt de vista, hauria de ser aprovat per una llei estatal, la qual cosa és, en principi, difícil. Però no impossible. Durant la campanya electoral, Rubalcaba apostava fort per aquesta mesura per a reduir una part del dèficit públic de l’estat. Si des del PSOE es pensava que era possible, ara només falta que, des del PP, també ho vegin així.
Per a què serveixen avui en dia les Diputacions? Segurament que molts dels meus lectors es deuen de fer la mateixa pregunta i no hi troben cap resposta. Tradicionalment, les diputacions, han fet de repartidora de les subvencions de l’estat cap els ens locals, es a dir, sobre tot els ajuntaments, però també els consells comarcals. Però no només es queden aquí. Les entitats, associacions, clubs, etc. També solen rebre ajudes de l’ens provincial. Ara la pregunta és: Això no es pot fer des d’un altre organisme? Evidentment que si. El que passa és que els polítics són reticents perquè els sous que es cobren a les diputacions són força elevats i no es volen perdre aquests “privilegis”.
Crec que ja ho he contat més d’un cop, fa anys la Diputació de Tarragona tenia una brigada de “vies i obres” amb seu a la Galera, tres cases d’alt de la de mons pares. El motiu és que el caporal que comandava la brigada era del poble. Quan aquest es va jubilar la brigada va passar a Amposta i va desaparèixer al cap d’uns anys. Les competències les va assumir la Generalitat.

També són propietat de la Diputació els conservatoris de música i algunes biblioteques. La marca turística Costa Daurada també depèn de la Diputació i poca cosa més.

En el cas de que aquestes competències fossin assumides per les Vegueries, evidentment, caldria sumar-li també les dels consells comarcals. Seria un òrgan molt més proper al territori i, per tant, millor coneixedor de la realitat quotidiana.
Però les vegueries no haurien de tenir (ni cometre) els defectes que ara tenen els altres organismes. De conservar els mateix pressupost i tenir les mateixes competències, segurament estaríem davant un engany institucional. La idea inicial de suprimir-les per a reduir el dèficit s’hauria convertit en una fal·làcia.

L

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA

2012-01-18T18:54:00.000+01:00

Avui us mostraré la seqüència d'una infracció, però sense veure la infracció.
Per poder veure com els vehicles cometen la infracció de transit caldria passar, tal vegada, un bon rato esperant. Com aquell que busca una bona foto de natura. Així que us explicaré una situació que es dóna sovint. Mireu la primera foto. És Amposta, un dels laterals de l'avinguda de Santa Bàrbara. Per aquí hi acostumen a baixar cotxes que venen del centre de Salut o de la guarderia la Gruneta.

A la segona foto ja ens apropem més al final de carrer. Veureu com s'ha de girar cap a la dreta i fins i tot la voreres fan una petita corba per a "forçar" els vehicles a anar cap on toca.

En aquesta tercera foto podeu veure millor el senyal i com a l'esquerra hi ha una petita rotonda.
Alguns cotxes (evidentment no vull dir que siguin tots) en arribar al final del carrer miren cap a l'esquerra i si venen d'altres vehicles s'aturen fins que ja no en ve cap i llavors, giren cap a l'esquerra i s'incorporen a la rotonda. mai he vist a cap policia local que vigili aquest lloc.

LES FOTOS DEL DIA: UN COLÓS

2012-01-18T10:52:00.000+01:00

Aquest colós es pot veure a Amposta. Normalment està aparcat al carrer Xile, al costat mateix del carrer Murillo.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA

2012-01-17T20:33:00.000+01:00

Veieu el que és, no? Una caguerada camuflada! El propietari del gos, en lloc de replegar-la ha optat en amagar-la.
La foto l'he fet aquest matí al barri de Ferreries de Tortosa.

¡VIVA ESPAÑA! ¡VIVA LA GUARDIA CIVIL!

2012-01-17T18:57:00.000+01:00

Els meus lectors habituals igual es pensen que m’he tornat boig de sobte. Res més lluny.
Ahir informava el diari Público i també el Periódico (foto) que un grup de Mossos d’Esquadra van rebre a Mas al crit de ¡Viva España! Evidentment, per algú que sé sent “nacionalista català”, el crit és pràcticament un insult. Però cadascú té el que es mereix. Històricament els de CiU s’han mostrat força ambigus. No els ha importat pactar amb el PP sempre que ho han cregut necessari o, en el cas de Jordi Pujol, va acceptar de bon grat el títol d’espanyol de l’any que li va concedir el diari ABC.
Però també els Mossos d’Esquadra han hagut d’escolar més d’una vegada ¿Viva la Guardia Civil!
Ara mateix sé m’acudeixen dos dites en castellà (imagino que tindran la seva versió catalana, però la desconec): “Donde las dan las toman” i “Otros vendrán que buenos nos harán”.
Lluny queda aquell temps quan es cridaven “visques” als Mossos. Recordo una nit de l’any 1985 o 1986 a la Galera. Al “povet” de Sant Vicent havia de fer un recital la Marina Rossell. Fora del recinte es venia material independentista: pins, clauers, adhesius, etc. En un moment donat va passar un cotxe patrulla dels Mossos. Com aquell que diu la primera promoció acabava de “sortir del forn”. I la gent que s’aplegava va començar a donar crits a favor de la policia catalana. Els veien com el que anaven a substituir a la policia repressora d’un estat centralista i força intransigent i opressor (encara dura)

Però el temps a posat a cadascú al seu lloc. La policia catalana està a les ordres dels dirigents polítics i els seus comandaments i no dubten en emprar la força si ho creuen necessari. Podríem posar mil exemples (segur que ara mateix us ve al cap el desallotjament dels membres del 15-M de la plaça de Catalunya) Què hi ha excepcions? Segur que sí, però en alguns casos només cal posar-los un uniforme i donar-los una porra per a transformar-se.

L’abús de poder i la prepotència no és exclusiu de cap cos, però en tots els cossos hi ha persones professionals i comprensives. En puc donar fe. Me’n recordo d’un guàrdia civil que ens oferia el seu xiulet per a esbroncar a un càrrec de la Generalitat que va visitar Amposta durant el temps de la lluita antitransvasament de l’Ebre. Oi, Manolo?

FOTOS D'AMPOSTA. ZONA COL·LEGI MIQUEL GRANELL

2012-01-17T11:26:00.000+01:00

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 16-01-2012

2012-01-16T21:56:00.000+01:00

L'incivisme de la gent arriba a deixar bosses de brossa al costat de contenidors tancats i que són d'ús exclusiu de restaurants o, com en aquest cas, del centre de Salut.
Les bosses són obertes pels gats i queden tal com es veu a la foto.

EL CAPITÀ AMPOSTA

2012-01-16T18:25:00.000+01:00

Hi ha un nou personatge a la xarxa. O potser no tant nou, no ho sé.
La setmana passada vaig rebre una sol•licitud d’amistat a Facebook d’un tal “Capità Amposta”. Abans de decidir-me si l’acceptava o no (d’entrada no accepto personatges incògnits) vaig entrar al seu perfil, evidentment bloquejat. Pel nombre d’amistats que tenia (8) vaig deduir que feia pocs dies que sé l’havia obert; potser aquell mateix dia. Entre els amics alguns coneguts; uns amics, d’altres coneguts i alguns que no sé qui són. De les poques coses que diu és que treballa a DAPSA (ara es diu Saica Pack), va estudiar al IES Ramon Berenguer IV i, també a la UPC. Jo em pregunto perquè dóna tanta informació si amaga la seva identitat. Sempre he pensat que quan un no usa el seu veritable nom, és que alguna cosa pretén mantenir oculta. Evidentment el vaig rebutjar.
Potser alguns no se’n recorden o, simplement, el que vaig a explicar serà la primera vegada que ho llegeixen. Fa uns anys, bastants, ens hem de remuntar al temps de la lluita contra el transvasament de l’Ebre, de “Capità Amposta” ja n’hi va haver un. Encara que tot apunta que algú el va n crear i que no va ser ell mateix qui es va posar aquest apel•latiu.
A principis de la primera dècada del segle XXI Internet encara era incipient per a la majoria dels ciutadans. O dit d’una altra manera, eren pocs els que tenien accés a la xarxa. Des de l’Ampolla, els amics del llavors delegat del govern a les Terres de l’Ebre, el rapitenc Francesc (Paco per als més propers) Sancho van crea una pàgina que van denominar “la Gallina”, ja que sembla que a l’Ampolla es coneixia així a un dels seus amics i d’on es criticava i desprestigiava el moviment antitransvasament, així com als seus portaveus més significats.
D’aquella web ja no queda ni rastre, però com qui guarda sempre té, vaig quedar-me per a la meva hemeroteca personal una pàgina del Diari de Tarragona, concretament la número 23 del dia 27 d’octubre de 2001 on hi surten dues fileres de personatges que semblen sortits d’un còmic. A la primera filera, la dels “herois”, hi apareixen el Rei Artur, el capità Amposta, Percival dels Ports, el cavaller de la Llum (imagino que per l’ENRON) i el príncep Hamlet. I a la segona filera, la dels “malvats” (villanos), Sant Sabaté, Mohamanolo, Petit Franco, l’Ombra de Flix i Ramon Caro-en-vent.
Potser alguns d’ells els endevinareu i als qui no, només cal mirar les fotos que he fet per a vosaltres.
És evident que davant del dubte raonable, hagi descartat fer amistat amb el Capità Amposta que, per cert, us hi heu fixat, per la seva indumentària s’hi apareix molt al Capitán Trueno”, un heroi de còmic de medieval (o sigui, antiquat), res a veure, per exemple, amb el “Capità Amèrica" que es va crear per animar a les tropes nord-americanes durant la Segona Guerra Mundial.

FOTOS DEL PARC D'AMPOSTA I ELS SEUS VOLTANTS

2012-01-16T10:29:00.000+01:00

LES FOTOS DEL MAS DE PONTS I

2012-01-15T17:01:00.001+01:00

EL MAS DE PONTS. CAPÍTOL I

2012-01-15T10:58:00.001+01:00

Internet és una gran font de consulta i documentació i, sovint, es diu que a la xarxa s’hi pot trobar tot. La realitat però, demostra que no sempre és així. Darrerament he mirat de trobar referències sobre la finca de Ponts, al terme municipal de l’Ametlla de Mar i la recerca ha estat del tot infructuosa.
Per tant, per a poder escriure sobre el tema vaig d’haver d’utilitzar dos recursos molt més convencionals. Primer vaig fer una visita in situ al lloc, durant la qual, vaig fer un bon nombre de fotografies. I el segon, va ser preguntar-li a una persona que hi havia estat, si bé d’això ja feia molts d’anys: a Carme, ma mare. Ella, juntament amb els seus pares (Julián i Rosa) i les seves germanes (Rosa, Paca –ma padrina- i Julia) hi van ser entre el maig i setembre de 1939.
El mas principal, ara en ruïnes, així com la resta d’edificacions, és una fantàstica construcció de dos pisos. El superior, on hi havien d’estar les golfes o el graner, té 33 obertures a la façana principal i 14 en cada un dels seus costat, totes acabades amb un arc de mitja punta. Al centre encara s’hi conserva un rellotge de sol. A la façana principal hi ha un total de 9 portes i 8 finestres més al primer pis. De la porta del mig, que no té cap finestra a sobre, hi havien de pujar les escales principals per arribar als pisos superiors.
Als baixos, si bé s’hi poden apreciar alguns compartiments, aquests estan tots comunicats i des d’una de les portes laterals es pot veure la porta dels costat oposat. Sembla ser que la darrera funció d’aquesta gran estança va ser la de corral i, antigament, podrien haver estat les quadres. Al primer pis s’hi podia accedir per diverses escales interiors o per un pendent que hi ha al costat dret del mas, segons el mires.
A la part esquerra s’hi pot veure les restes d’un antic rètol pintat de color negre sobre el que havia de ser un blanc immaculat; ara només s’endevina la lletra final, una “S”. No és difícil d’imaginar que hi hauria posat .”Mas de Ponts” o “Pons”.
La resta d’edificis, situats a l’esquerra, serien els habitatges dels treballadors, però també hi havia corrals i magatzems. Entre el corral i la primera vivenda hi ha una cisterna. També hi ha una cisterna a la part del darrere i a la dreta de l’edifici principal. La part del darrere està envoltada d’un mur de quasi tres metres d’alçada. Entre les dues cisternes abastien d’aigua als seus habitants permanents u ocasionals. El darrer edifici de l’esquerra és, si més no singular. Té una gran porta i al seu interior s’hi poden veure 9 pilars per aguantar els sostre, prova de la seva magnitud. Tot el conjunt està alineat en paral•lel a l’antiga carretera a Tarragona (al rètols de la carretera hi posa N-340 a) que, molt probablement, es va construir resseguint el traçat de la via Augusta romana. Jo només recordo haver-hi passat una vegada de ben petit en un viatge en autocar a Tarragona acompanyant a ma mare. Per a separar la carretera del mas hi ha plantats uns baladres i més a l’interior s’hi poden veure diverses figueres.
Per poder-hi arribar s’ha prendre la carretera que surt de l’Ametlla de Mar direcció Oest i d’on s’agafa primer l’autopista A7 i una mica més amunt la N-340. Després dels 5 o 6 quilòmetres i quan la carretera ja no té continuació, s’ha de girar cap a la dreta fins trobar el mas a uns 2 Km.
Mirar aquesta masada et retorna a un passat esplendorós, ple de vida... i de mort.

EL GRAN NEGOCI DE LA BANCA...

2012-01-14T18:16:00.000+01:00

És la ruïna de molts... Com per exemple els autònoms i els petits estalviadors.
Fa nomes unes setmanes, concretament el passat 23 de desembre us explicava que amb els diners que va oferir al 1 % el BCE a les entitats financeres europees, aquestes els podien destinar a comprar deute sobirà d’alguns països europeus. I dit i fet. Abans d’ahir el govern d’Espanya va treure al mercat 5.000 milions en deute públic i la cosa va anar tan bé, que en va tornar a treure quasi 5.000 més (pràcticament el doble del previst) i a un interès força baix si el comparem amb les darreres emissions. I qui va comprar tant deute públic? Evidentment la banca amb els diners que havia obtingut el passat 21 de desembre. I després diran que no és fàcil fer negoci!
En canvi, per a les empreses i els consumidors segueix faltant crèdit. Els bancs no els deixen si al darrere no hi ha garanties de poder-los recuperar. Amb la crisi, els impagats han crescut de forma considerable, per això, ara, no volen que la xifra augmenti i deixar així de fer negoci. Ajudar a sortir de la crisi? Per a res!
Però potser del tema financer que més s’ha parlat aquests dies (al menys en el meu àmbit) ha estat el de les “Participacions Preferents”. La primera notícia me la va donar ma mare en dir-me que la Caixa li havia dit que no podia treure uns diners i que li havien renovat per 10 anys més (ella té 80 anys i mon pare 83) Li vaig dir que això no era possible i fins i tot varem parlar de la possibilitat de que fos jo mateix qui es posés en contacte amb l’entitat per a que m’expliquessin què passava. Al final no ho vaig fer. Però si que me’n vaig assabentar que a molta més gent li havia passat el mateix.
Sembla ser que les “Participacions Preferents” es negocien en un mercat secundari (el mercat principal seria la borsa)
Una font em va explicar que aquest mercat secundari de “Participacions Preferents” el formarien 27 entitats de crèdit, de les quals, fins ara, només 4 (entre elles la Caixa i Banc de Sabadell), haurien donat la cara i haurien admès que aquestes imposicions serien per temps indefinit.
Quan hi havia liquiditivitat als mercats no hi havia cap problema. Quan el client volia retirar els diners, l’entitat financera li revenia i llestos. Però ara, com que qui més qui menys no compra segons quin tipus de producte financer (l’economia no està per aquests luxes), les Participacions Preferents no es poden vendre.
M’imagino al empleat de banca mirant de vendre el producte al client:
-Miri, ara em tret un nou producte que li dóna més interès que la llibreta a termini que tenia fins ara. La llibreta li donava un 3,5 i amb aquest nou producte li garantim un 4 %.
-I els podré retirar quan vulgui? –Li devia de preguntar el client-
-Cap problema, només té que avisar-nos ens uns dies d’antelació per a poder donar les oportunes ordres.
Li explicava l’empleat els “contres” que tenia aquell producte? Ho dubto, perquè si a algú li dius que tal vegada no el podrà treure en la vida, segur que no tanca l’operació i en aquest cas, com en altres molts, l’empleat s’emportava una gratificació, encara que fos un regal a final d’any.

BARCELONA. "LOS MISERABLES" I VI

2012-01-14T17:37:00.001+01:00

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 14-01-2012

2012-01-14T12:34:00.000+01:00

Ahir, a primera hora de la tarda, davant de casa, hi havia un cotxe amb el capó aixecat con si l'estiguessin reparant. Però no hi havia ningú. Al cap d'una estona vaig baixar al carrer i el cotxe estava igual. Per la nit, quan el cotxe ja no hi era, al terra va quedar aquesta enorme taca d'oli.
Com no vaig veure ningú, no puc acusar ningú, però si que tinc fundades sospites sobre qui va poder ser.
El cotxe no era de cap veí del bloc.

XANTATGE A LA MADRILENYA

2012-01-13T18:08:00.000+01:00

El govern central culpa a les comunitats autònomes d’una part (important)de l’enorme dèficit que té l’estat i, per això, pretén fiscalitzar-los els pressupostos.
Mentre l’estat pagui (via transferències corrents) entenc jo que tenen tot el dret de controlar com es gasten dels diners les CC.AA.
Dit això, rebutjo totalment l’estratègia de CiU que, ahir, va avalar la pujada d’impostos a canvi “d’unes molles de pa”. Pensa el govern català que, tal vegada, si des de Catalunya es donen mostres de “bona voluntat” i s’avalen les mesures que es prenen a Madrid amb el vot afirmatiu, des d’allí es tindrà una mica de consideració. Si això és cert no deixa de ser un xantatge polític i financer.
L’Estatut de Catalunya (votat amb retallades pels plens del Congrés i del Senat i considerablement retallat pel Tribunal Constitucional) preveu un finançament per a Catalunya que, en tots els casos, s’hauria de respectar. Això sí, complint els terminis previstos o en el cas de demanar un avançament, fruit d’unes negociacions bilaterals entre les parts en condicions d’igualtat, no de submissió.
Deia Mas que el suport que li va donar el seu grup al Congrés és com un “dipòsit a termini” on els diners poden retirar-se en qualsevol moment. El que no va dir Mas és que quan els diners es treuen abans del termini contractat, se’ls hi aplica una penalització.
Ara per ara el govern de Mariano Rajoy no sap encara quines mesures prendre. Primer, i com ja he dit més amunt, van dir que volien controlar els pressupostos de les CC.AA., però darrerament s’està parlant de sancionar a aquelles que no compleixin amb el dèficit. Una mesura que preveu la UE però que sembla que encara no l’ha aplicat mai. El conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya parlava de que a les que si complissin amb el dèficit se’ls hi donessin (literalment) “pastanagues”, o sigui, se’ls premiés.
Aquestes actituds que es duen a terme des del govern central, imposant la seva força dominant poden acabar per asfixiar les diferents autonomies, sobre tot quan els recursos que arribin siguin insuficient per a cobrir els traspassos que han anat assolit al llarg dels anys.

Ja s’escolten veus que posen en dubte l’anomenat “estat de les autonomies” i, potser en alguns casos, els traspassos seran reversibles. Si no poden mantenir- s’acabarà per renunciar als mateixos i tornar les competències a l’estat central. Això desvirtuaria l’esperit autonòmic pactat durant la transició.

Potser el problema va ser “el cafè per a tots” o el que és el mateix, voler equiparar totes les autonomies de l’estat, quan les úniques que hi tenien una veritable vocació eren Catalunya, el País Basc i Galícia.
No és d’estranyar que davant d’aquest incertesa i l’actitud de xantatge permanent per part del govern de Madrid, a Catalunya s’escoltin cada cop més veus a favor de la independència. Seria la solució; mal que pesi a la majoria dels espanyols.

BARCELONA. "LOS MISERABLES" V

2012-01-13T11:31:00.000+01:00

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 12-01-2012

2012-01-12T19:53:00.000+01:00

Aparcament en bateria al carrer Amèrica d'Amposta aquest matí. Al mateix carrer dimarts un cotxe va estar tota la tarda aparcat en direcció contrària (el carrer és de sentit únic)
Normalment no multen cap d'aquestes infraccions. Si per casualitat passa la policia local, fan com si no ho veiessin.

BARCELONA. "LOS MISERABLES" IV

2012-01-12T17:20:00.000+01:00

PRIMER PREMI DE LA PRIMERA EDICIÓ DEL MICRÒFON DE FERRALLA

2012-01-12T12:17:00.001+01:00

Anit, en obrir la tele, la primera imatge que vaig veure va ser la de Tomás Roncero, un dels integrants més actius de l’anomenada “central lletera”. Els qui em coneixeu ja sabeu que no miro Intereconomia, al televisor estava sintonitzada TV3 i estaven fent l’APM.
Deia Roncero que Messi es mereixia la Pilota d’Or... Evidentment aquelles manifestacions em van sorprendre venint d’aquest personatge. Però no havia acabat. Ho deia en pla irònic i va parlar dels gols que havia marcat Messi durant aquesta temporada fora de casa. La primera paraula que em va venir al cap va ser “imbècil”, però vaig pensar que millor no plasmar-la al blog, ja que quan escric miro sempre de no insultar a ningú per molt malament que em caigui i, quasi sempre ho aconsegueixo.
Segurament Roncero, com Iker Casillas, pensaran que s’ho mereixia més el “seu” jugador: Cristiano Ronaldo. Un jugador que els partits importants s’amaga i que al Barça només li ha aconseguit fer un gol. D’això se’n diu, ara sí, HIPOCRESIA (i ho escric així, amb majúscules, perquè no és un insult, és una característica d’algunes persones i cap a la capital de las “Españas” n’hi ha molta.
Per aconseguir la Pilota d’Or no només s’han de fer gols, també s’ha de meravellar amb el joc. D’acord que el gol sigui l’essència del futbol, però també hi ha passes, regats, controls, tocs, desmarcades, visió de joc, ser un més de l’equip tot i ser una estrella (em deixo alguna cosa?) I amb tot, menys amb el gol, Messi supera a Cristiano. Què hi farem!
Però seguim parlant d’hipocresia. Roncero no va reconèixer que, per la mateixa “regla de tres” que ell aplica amb Messi, podria haver dit que Casillas tampoc es mereixia ser el millor porter del món, ja que a Valdes li marquen molts menys gols i que la temporada passada va tornar a ser el guanyador del trofeu Zamora al porter menys golejat de Primera Divisió (i en van ja?)
I encara més hipocresia. Quins mèrits va fer un jugador del Madrid anomenat Fabio Cannavaro quan sé li va donar la Pilota d’Or? Potser va ser el màxim golejador europeu? O el jugador amb més classe del moment? Jo crec que algú, aquell any, va errar amb el recompte (i ho sento per Cannavaro, que el pobre xicot no m’ha fet res)
Si et fixes amb els jugadors del Barça que han guanyat la Pilota d’Or veurem noms tan coneguts com Luis Suárez, Johan Cruyff, Risto Stóitkov, Rivaldo, Ronaldiho i Messi, tots ells, sense cap mena de dubte, els millors jugadors de la seva àpoca. Però qui se’n recorda de Cannavaro? S’ho mereix un milió més de vegades Xavi que el jugador italià que va militar a la central lletera, encara que llavors no sé la coneixia per aquest nom.
I encara que Cristiano Ronaldo fos millor que Messi (que, evidentment no ho és!), per a mi, l’argentí seguiria sent el número 1, sense discussió! Al jugador lusità, per a ser el millor del món, li sobra arrogància i li falta humilitat.
Des d’aquí una proclama, que Cristiano Ronaldo (i de pas l’altre lusità i també a Flo) es quedin al Madrid per molts d’anys que a nosaltres ja ens van bé els jugadors que tenim encapçalats per Messi i també l’entrenador. I per molts d’anys que poguéssim veure fent l’hipòcrita als de la central lletera. Serà la prova evident que ho seguirem guanyant tot!!
Per tant, el premi de la primera edició del "Micròfon de ferralla" és per a Tomás Roncero!!

EXTRA EXTRA: UN XIQUET HA MOSSEGAT UN GOS...

2012-01-11T21:30:00.001+01:00

Sempre s’ha dit que la notícia no és que “un gos ha mossegat un xiquet”, la notícia, en tot cas, seria: “Un xiqueta ha mossegat un gos”.
Bé, ahir a la premsa n’he trobat una de similar: “Alemanya aconsegueix col•locar deute amb un tipus d’interès negatiu”. I per si encara no ha quedat clar, subtitula: “Els inversors paguen diners al Tresor germànic per guardar els seus fons”. Millor ara?
En parlar de la notícia, m’han dit que a Xina, els bancs tampoc paguen interessos (0) i, si molt m’apures, aquí tampoc, perquè si li descomptes totes les despeses bancàries, al final es queda, segurament, en números negatius.
Evidentment no és el mateix vendre deute alemany, avui per avui un dels més fiables del món que d’un altre país com Espanya o Itàlia. Per això, la famosa prima de risc és tan elevada.
Ara bé, no m’estranyaria gens ni mica que quan aquesta maleïda crisi acabi, els bans espanyols tampoc no donaran interessos per les imposicions “normals”, és a dir, llibretes a la vista, comptes corrents i, possiblement també les de termini fix. Només els altres productes financers (amb més risc) podran ser “premiats” amb uns interessos raonables i depenent de cada situació.
Us imagineu que un dia haguéssim de pagar per treballar. No tot l’import de la nòmina, evidentment, però una part important de la mateixa.
Temps al temps i ja veureu la de coses que aniran sortit per a sorpresa de tots.

LES SABATES NOVES (microrelat)

2012-01-11T17:07:00.001+01:00

Toni i Ramon van passejant tranquil·lament pel carrer, quan al primer sé li acut que podria mirar-se unes sabates, ja que les que portava estaven una mica velles i passades de moda.
Però pensant, pensant, arriba a la conclusió que havia de fer alguna cosa per a que li sortissin de franc.

-“Escolta Ramon, mira... Ara jo entraré a aquella sabateria on hi vaig veure unes sabates que m’agraden molt. Tu t’esperes una estona aquí al carrer i dintre d’uns cinc minuts entres i em claves una bona bufetada; no em diguis res, només dóna’m una bona “plantofada”.

-“Però...?”

-“Ja ho entendràs. Tu només has d’entrar i fer el que t’he dit”.

Toni entra a la sabateria i li demana a la dependenta les sabates del aparador que tan li agraden. S’ha seu al ban, es treu la sabata del peu dret i s’emprova la sabata nova. S’ho mira, s’aixeca, s’apropa al mirall, mou el cap i murmura:

-“No ho sé, no ho tinc clar... No ‘m’acabo de veure’... A més són una mica cares per a la meva economia... Si pogués emprovar-me la del peu esquerre, potser així podré veure més l’efecte...”.

La dependenta accedeix amablement.

-“Cap problema, posis l’altra –allargant-li amb la ma- i s’ho mira bé. Personalment penso que li senten estupendament!”

En aquell moment entra Ramon i tal com havien quedar, li clava una bona bufetada.

Toni, amb actitud de no entendre res del que estava passant, es dirigeix a la dependenta:

-“Ha vist, ha vist el què m’ha fet aquest energumen?”. En aquell precís moment surt esperitat en direcció al carrer, surt de la tenda i comença una simulada persecució com si volgués tornar-li la plantofada.
La dependenta surt darrera seu i l’anima:

-“Miri d’agafar-lo... I Torneu-li la bufetada...”

BARCELONA. "LOS MISERABLES" III

2012-01-11T12:00:00.000+01:00

PULSO, UNA REVISTA DIGITAL PROGRESSISTA

2012-01-10T22:27:00.001+01:00

Començo una nova col·laboració amb la revista Pulso. De moment m'han publicat un article que m'imagino que ja heu llegit quasi tots.

http://noticias-y-opiniones.com/opiniones/crisis-sistemica/joan-ferre-la-contrarevolucio-financera

CARTA AL DIRECTOR "DEL PERIÓDICO DE CATALUNYA"

2012-01-10T22:17:00.002+01:00

ERRORS DEL TRADUCTOR

A l’edició en català del Periódico de dissabte 7 de gener, vaig poder observar diversos errors, degut, m’imagino, al programa que tradueix els texts del castellà al català.
A la pàgina 53, dintre de l’apartat d’Esports, en llegir el titular “Monfils impedeix Nadal meterse a la final de Doha”, me’n vaig adonar que alguna cosa no m’acabava de quadrar i evidentment, era que apareixia la paraula meterse en lloc d’accedir. Però és que a la mateixa pàgina, a la notícia “Espanya s’exhibeix davant Argentina”, dos paraules més havien estat mal traduïdes i una d’elles corresponia al nom propi d’una persona: Domingo (Barcenas) que es va traduir per Diumenge en lloc de Domènec i l’altra era barrieron que apareix en lloc de l’expressió van escombrar.
Imagino que l’error ha estat puntual i que les persones encarregades de supervisar-ho, ja se’n van adonat.
Queda molt lleig llegir en català i observar paraules incorrectes o mal traduïdes.

Tal vegada el Periódico no em publicarà aquest escrit, però avui he rebut una resposta curta però concisa:

Te vostè raó i li demanem disculpes.

Secció d’OPINIÓ.

BARCELONA. "LOS MISERABLES" II

2012-01-10T17:22:00.000+01:00

PERSONES I ANIMALS (microrelat)

2012-01-10T10:20:00.002+01:00

S’explica a la Galera que un dia s’havia de rebre la visita del bisbe de Tortosa. Per al poble va ser tot un esdeveniment i la majoria dels habitants van sortir al carrer per donar-li la benvinguda.

Els de Godall (per aquell que ho desconegui entre un poble i l’altre només hi ha 2,5 Km) van baixar a la Galera per poder compartir aquella jornada quasi que històrica. Per a desplaçar-se van d’haver d’utilitzar les cavalleries, normalment, carros.

En acabar l’acte i retornar al poble, la gent que no va desplaçar-se, preguntaven als qui si que ho ha vien fet:
“Cóm a anat? D’on ha anat més gent de Godall o de la Galera?”
I sembla que algú va respondre:

“A persones ens han guanyat però a animals, no”.

Bé, són aquelles coses de la rivalitat entre pobles veïns.

REBAIXES

2012-01-09T21:17:00.001+01:00

La nostra estada diumenge a Barcelona ens va permetre anar de rebaixes pel Portal de l’Àngel, una de les zones més comercials de la ciutat. A la meva dona li feia gràcia comprar-se unes sabates i una bossa.
Els diaris del dia parlaven d’unes rebaixes entre el 40 i 50 %, però això no era igual per a tots els articles. Les sabates (en totes les varietats: botes, botins, etc.) la rebaixa era d’un 10 % aproximadament, sobre tot en aquells articles de gama més alta. Evidentment les rebaixes no eren tan atractives com, en un primer moment, es podia preveure. En canvi, en bosses, si que la rebaixa era considerable. A la tenda on la meva dona va acabar comprat, no hi figurava el preu anterior, però podies trobar bosses a partir d’uns 12 euros. No puc avaluar la roba ja que ni ella ni jo varem entrar a mirar res.

Vaig pensar que, potser, la causa de que els preus no estiguessin tant rebaixat és que, potser durant el mes de desembre ja s’aplicaven descomptes per fer els preus més atractius i poder vendre més, en un període que, segons es diu, les vendes van anar molt malament. A mesura de que vagin passant els dies, segur que, poc a poc, els articles aniran baixant de preu. No és bo per al botiguer que es quedin estocs d’articles de temporades anteriors. D’aquí els ouletts.

Aquest matí, a la ràdio, tot i fer un bon balanç del primer dia de rebaixes, es parlava que les afluències més grans les havia tingut el gran comerç i que a les petites botigues, l’afluència de públic havia estat molt menor. Imagino que també dependrà de zones, perquè on jo hi vaig ser, les tendes petites es veien ben plenes.
Per ampliar la notícia, s’han pogut escoltar unes declaracions del president del gremi de botiguers de Barcelona on, segons la seva opinió, les èpoques de rebaixes “s’haurien de suprimir i canviar-ho per uns preus molt més ajustats per part dels comerços durant tot l’any”. Tal vegada tingui raó, ja que es pressuposa que als articles se’ls hi aplica un marge de benefici molt elevat. Per això, durant els rebaixes, els descomptes sobre els preus de temporada poden ser tan elevats.

POTSER AVUI HEU VIST TV3...

2012-01-09T18:15:00.001+01:00

I més concretament el programa divendres que condueix Xavi Coral i fa els exteriors l'Espartac Peran. Avui aquest exteriors es feien des de Ribes de Freser (Comarca del Ripollès) Quan he escoltat que feien una demostració de gossos d'atura, he parat atenció. De sobte tot m'ha resultat molt familiar. La mateixa demostració la varem veure fa uns tres anys al municipi de Bossost (si la memòria no em falla en un viatge que varem fer a la Vall d'Aran.
Si heu vist les imatges, segur que estareu d'acorD amb mi que són els mateixos protagonistes.
La pista me l'ha acabat de donar la gosseta "cendra", un nom fàcil de recordar i que ja seria molta casualitat que n'hi haguessin dues.
Os deixo amb unes quantes imatges més.

BARCELONA. "LOS MISERABLES" I

2012-01-09T12:51:00.001+01:00

Aquests dissabte i diumenge hem estat per Barcelona. El motiu va ser assistir al musical de "Los Miserables", però aprofitarem per anar també de rebaixes. A partir d'avui i ens els proper dies us aniré publicant el petit reportatge fotogràfic que vaig ver.
De la representació de l'obra no veureu res, ja que està prohibit fer fotos i, evidentment, vaig ser obedient. De totes maneres si que podreu veure'n unes poques de l'interior del teatre Musical (què així s'anomena)

CATALUNYA UN PAÍS (CAR) PER A VIURE

2012-01-08T18:14:00.000+01:00

A ningú li he de “vendre” Catalunya. Segur que la majoria (per no dir la totalitat) dels meus lectors sou, com jo catalans i estimeu, com jo, el nostre petit país. Un país de contrasts, amb un clima força benigne, amb un paisatges meravellosos, amb una cultura ancestral i inigualable, amb un patrimoni extraordinari... Però és un país car i tot sembla que encara ho serà més.
Fa uns anys el govern de la Generalitat va apujar els carburants amb l’anomenat “cèntim sanitari”. Un cèntim sembla poc, però quan has d’omplir el dipòsit, es nota. Molts catalans anaven a reposar a les poblacions limítrofes de Castelló, Terol, etc.
Però el fet que avui us explicaré em sembla, d’entrada, inversemblant i clarificador.
La meva dona (que treballa a Tarragona) té un company gallec. El noi s’ha canviat de pis recentment i una tia seva que viu amb sa mare, li va voler regalar una rentadora. Va acudir a un centre Carrefour de Galicia i va dir que volia comprar una rentadora per a son nebot que vivia a Tarragona. Li van dir que no hi havia cap tipus de problema, que ella la pagava allí i que el centre Carrefour més proper li portaria a casa.
La tieta va esperar durant uns dies la trucada de son nebot agraint-li el detall. Però els dies passaven i la trucada no es produïa. Finalment i després d’esperar uns 10 dies, va ser la tia qui va trucar al nebot per a dir-li si li agradava el regal. La resposta va ser del tot inesperada: “Quin regal?” .
La tia va tornar al centre Carrefour on l’havia anat a comprar per preguntar que havia passat i allí li van mostrar tota la documentació que s’havia enviat a Tarragona per a fer l’entrega. No obstant, com he dit, aquesta no s’havia produït.
On estava el problema? Que a Catalunya la mateixa rentadora (marca y model) costava 50 euros més i, es clar, els responsables del centre Carrefour de Tarragona l’havien de vendre al preu estipulat.
Sembla ser que a València també van al mateix preu que a Galicia.

Un altre exemple. Ahir amb la meva dona va venir un nen que resideix a un centre d’acolliment de Tarragona. Com que té 14 anys, per a fer moltes coses no ha de dependre dels adults. Per això en arribar a l’estació de Tarragona es va anar a comprar el bitllet corresponent fins l’estació de l’Aldea. Quan es va trobar amb la meva dona li va explicar que el bitllet li havia costat bastant més que la darrera vegada que va venir (el passat novembre si no recordo malament) La meva dona li va preguntar si havia demanat la tarifa infantil i li va dir que “sí”. En passar el revisor li van demanar explicacions i els hi va respondre que a partir del dia 1 s’havia suprimit el bitllet infantil i, per tant, el consegüent descompte del 40 % sobre la tarifa normal.

Recordo que les rodalies de RENFE són competència del govern de LA Generalitat i, per tant, els increments tarifaris estan sota les seves competències.
Allà on no s’ha fet el traspàs, continua aplicant-se el descompte.

LES FOTOS DEL DIA. VISTA DE LA VALL DE L'EBRE DES DE LA TORRE DE LA VILANOVA

2012-01-08T10:43:00.000+01:00

LES FOTOS DEL DIA. L'ESTACIÓ DE L'ALDEA

2012-01-07T21:54:00.000+01:00

CONFORMISME

2012-01-07T20:36:00.002+01:00

Dijous llegia al Periódico una carta que portava per títol "Pujada de l'IRPF" justa". El seu autor estava d'acord (en general) amb la pujada que patirem tots els treballadors assalariats a partir de la nòmina d'aquest mateix mes de gener. Venia a dir que "com tenim treball, hem de pagar més". TOTALMENT EN DESACORD.
Tant ens han ficat la crisi al cap i tant han reiterat que les mesures que s'apliquen són les idònies per a sortir-ne, que al final, tots plegats, ens ho acabarem creien.
L'altre dia al Triangle, havia una informació que deia que si a les grans empreses se'ls hi pugés un 5 % l'Impost sobre Societats, pràcticament es cobriria l'import que estima el govern que es necessita per a quadrar les macroxifres de l'Estat. Llavors, per què no s'apuja l'IS? Imagino que serà perquè massa amics seus (o sigui gent del PP o molt propera) hi tenen interessos i potser millor "no anar tocant allò que no sona".
Però és que hi ha una altra dada molt significativa. Quin país, amb quasi 5 milions d'aturats, estaria passiu davant aquesta situació? O dit d'una altra manera, per què els aturats no surten al carrer a protestar contra la crisi provocada pel capitalisme? A què esperen?
Deu de ser que s'arriba a un punt que la gent es conforma amb el poc que té i deuen pensar "Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy". Conformisme o conformitat amb les mesures que s'apliquen tant aquí com allí.
Ho veig i, certament, em costa de creu-re-ho.

FOTOS DE LA TORRE DE LA VILANOVA DE VINALLOP

2012-01-07T10:31:00.000+01:00

"EL BORREGUERO"

2012-01-07T00:24:00.000+01:00

La primera experiència ferroviària la vaig tenir amb 5 anys. El viatge no era de plaer, acompanyava a mons pares a fer la campanya de la verema a França. Els trens d'aquella època no tenien pràcticament res a veure amb els d'ara. Encara eren de carbó i els vagons de fusta (molt pareguts als que surten a les pel·lícules de l'Oest.
Al referir-se al tren, sovint es parlava del "borreguero", per la seva lamentable imatge, però sobre tot, perquè sempre acostumava anar en retard; la majoria de vegades sense causa aparent.
Estem al segle XXI. D'aquella primera experiència han passat quasi que 50 anys. El confort dels trens ha canviat molt i també la velocitat i el servei que es troba en alguns d'ells, però de tant en tant encara et pots trobar amb algun "borreguero". Com avui.
Aquesta tarda hem acompanyat a un nen a l'estació de l'Aldea per agafar el tren que anava en direcció Tarragona i Barcelona i que tenia la sortida a les 19:50. Puntualment l'han anunciat, però... Els minuts anaven passen i el comboi no apareixia. Finalment la meva dona ha anat a preguntar que se'n sabia. Li han dit que l'entrada l'havien anunciat des de València i els semàfors d'entrada a la estació s'havien posat en verd. Al cap de mitja hora l'han tornat a anunciar.
De l'Aldea ha sortit amb 35 minuts de retard. Motiu: DESCONEGUT.

FOTOS DE LA TORTOSA LLETJA VI

2012-01-06T18:24:00.000+01:00

EL PROBLEMA D’AGUSTINET

2012-01-06T09:38:00.001+01:00

Es conta que un dia estava Agustinet “lo cavero” dret davant la barra d’un bar.

Agustinet és un d’estatura petita, però de gran humanitat. A pocs metres d’ell, un altre home, considerablement més alt se’l mirava i remirava de cap a peus i de peus a cap. Finalment s’adreçà a Agustinent dient-li:

-Mano, mano, quan et miraràs tindràs problemes...
-Problemes jo, mano, perquè? –Li respongué Agustinet-
-Perquè si t’han de portar sobre les espatlles,mano, els qui et portin s’esgarronaran...

SERÀ VERITAT?

2012-01-05T18:29:00.000+01:00

Avui m'han dit que corre el rumor per Amposta que si aquest any, per primera vegada, els Reis Mags no arriben en vaixell, és perquè l'Ajuntament encara no ha pagat la factura de l'embarcació dels Reis de 2011.
Serà veritat? Em sembla increïble!!

TENIR TOTS ELS DRETS I ENCARA VOLER-NE MÉS

2012-01-05T18:08:00.000+01:00

Abans d’ahir va quedar clar que mentre el propietari dels baixos comercials “té tots els drets”, els propietaris dels pisos que conformen l’escala i agrupats en la comunitat de propietaris, no en tenim cap.
Però si amb el que vaig contar-vos no en teniu prou, amb la que us contaré avui, penso que encara al·lucinareu més.
Acabada la instal·lació de la xemeneia i retirats els andamis del pati de llums, encara quedava una cosa a fer. Recordareu que vaig explicar-vos que per poder col·locar la xemeneia havien retirat un estenedor i la petita marquesina que evitava que es mullés la roba en cas de ploure. On col·locar-ho? Ho deixarien al terra del pati de llums?
Ahir la meva dona es va abocar al pati de llums per estendre la roba i, oh sorpresa!, l’estenedor i la marquesina els havien col·locat al costat oposat.
El pati de llums quadrat, té, per un costat una gran porta corredora per poder accedir-hi i, per l’altre (el de davant) una paret de vidre o plàstic dur. Els dos laterals són d’obra. Un és propietat de la comunitat i l’altre és la paret mitgera que ens separa de la propietat del costat. Una de les coses que se’ns va dir quan ens hi varem posar a viure, va ser que la paret mitger “ni tocar-la”, literalment “no es podia ni posar un clau” i per a poder posar alguna cosa a l’altra, s’havia de demanar permís a la junta de l’escala.

Ahir, l’estenedor i la marquesina es van col·locar a la paret mitgera! Imagineu-vos l’expressió de la meva dona quan ho va veure i la cara que vaig posar jo quan m’ho va dir. Després parlant amb els veïns, sembla ser que els propietaris de la casa del costat hi havia donat el seu consentiment! Fort, no?

També ahir, un amic, relacionat amb el món de la construcció, ja que és instal·lador d’uns determinats productes, em va dir en privat pel Facebook que, per poder passar per un espai comunitari, l’escriptura ha de dir, explícitament que hi té “servitut de pas” i si a l’escriptura no hi consta, la junta de la comunitat haurà de fer una reunió extraordinària per aprovar-ho. La primera de les condicions sembla que no existeix i, la segona, evidentment, tampoc.
No obstant això, la policia local que va acudir a requeriment del president de l’escala, va dir que “tot estava correcte”.
Per acabar, el propietari dels baixos comercials sembla que va presumint d’haver-se’n sortit en la seva i la seva advocada (molt competent que coneix en profunditat la Llei, fins i tot abans de promulgar-se, sobre tot quan va a favor dels interessos del seu client) sembla que li va dir que ell pot "campar" lliurement per la nostra escala de baix a dalt i de dalt a baix, sense que li poguéssim dir res.
Tot plegat em sembla força patètic. Us seguiré mantenint informats.

FOTOS DEL BOSC DE RIBERA, PEL CAMÍ DEL PONT DE TORTOSA

2012-01-05T11:20:00.001+01:00

MAS, UN MARINER POC ACOSTUMAT A NAVEGAR I D'ALTRES COSES

2012-01-04T21:28:00.002+01:00

Quan algú utilitza un símil per a expressar alguna cosa, és fàcil què, durant rèpliques, s’hi faci al·lusió. Ahir li va passar a Mas quan va usar símils nàutics a l’hora de parlar de Catalunya. Pere Navarro, per exemple, va dir que “Mas potser té rumb, però no carta de navegació”. També la resta de portaveus van emprar fórmules similars a l’hora de valorar les declaracions del President. I és que Mas mai havia tingut que portar una nau tan gran. Abans, com a primer oficial, el seu pare polític l'acostumava a treure de tots els marrons on es ficava.
Mas, un cop més va demanar esforços als catalans i col·laboració a la resta de partits per “sentit nacional” i va parla d’una hipotètica “intervenció de Catalunya per part d’Espanya”.
Totes aquestes coses, com a polític em semblen més que correctes, però les vaig trobar a faltar quan CiU era a l’oposició i a Catalunya, llavors com ara, ja hi havia (diuen) crisi.

Ara bé, sembla ser que la crisi no sempre és igual. És molt diferent depenent de si s’està al govern o a la oposició. Des de l’oposició qualsevol mesura que prengui el govern, per excel·lent sempre es considerarà inapropiada, inoportuna o ineficaç. A més, no es mourà un dit per ajudar a qui governa. En canvi, des del govern sempre es demanarà col·laboració i, com ara, es mirarà de tocar la “fibra sensible” d’alguns partits: “per sentit nacional”...

Penso que igual uns com els altres, quan estan a l’oposició són uns hipòcrites (i ho dic així) Sempre es mira més de treure’n una rendibilitat política que buscar, realment, de millor la situació de la ciutadania.
Quan Mas estava a l’oposició semblava que quan formaria govern, es “menjaria el món”. Què en poc temps solucionaria el problema de la crisi. Era “el govern dels millors2 (us en recordeu?) Al cap de pocs mesos ja hi ha diversos consellers en entredit: Puig, Boi Ruiz, Mas-Colell... Ahir va dir Mas que Catalunya aquest any no sortirà de la crisi. I què es pensava? Perquè si realment s’ho pensava és que és un beneit!
A Madrid Mariano Rajoy ha fet el mateix. En els 3 anys i mig que va durar la darrera legislatura socialista no va aportar cap tipus de solució ni va prestar cap tipus d’ajuda. Tot el contrari, va posar tots els pals a les rodes que va poder. Per aprovar mesures anticrisi, de vegades, els socialistes van haver de comptar amb el suport implícit de CiU (abstenció) per a tirar-les endavant. –Una mostra del doble llenguatge que ha mantingut sempre CiU, condescendent amb els socialistes espanyols i intransigents amb els d’aquí-.
I què pot passar si la situació no s’arregla? La meva dona ja fa temps que m’ho diu. “Es carregaran l’estat de les autonomies”. De moment el govern central ha intervingut (o no, depèn de qui escoltes) la Comunitat Valenciana, la que té el trist deshonor de ser la més endeutada d’Espanya. Però crec que no serà l’última.
Al parlar de València cal dir que aquí si que no poden culpar els socialistes de mala gestió, ja que no governen des dels temps de Joan Lerma. Aquells lectors més fidels us en recordareu en parlava només fa unes setmanes amb un títol, per a mi, molt explícit: “Valencia es la tierra de las flores de la luz y del amor...”. I de la corrupció política i de la "butxaca foradada".

RETALLAR ALS NENS I D'ALTRES MESURES

2012-01-04T17:12:00.000+01:00

L’Ajuntament d’Amposta ha de patir una profunda crisi per a tenir que retallar als nens. Des del meu record, els Reis Mags d’aquest 2012, no arribaran en vaixell a l’embarcador de l’Ebre. Aquest any, per primer cop, “sortiran” de la rotonda del Lligallo. Llogar el vaixell per a transportar els Reis ha de sortir molt car, sinó, no s’entén.
I és que les retallades arriben a llocs inversemblants, llocs, fins ara, inimaginables, però que no se’ls hi ha escapat als nostres governants (a tots els nivells de govern)
Ja fa algunes setmanes, el portaveu del meu partit ens va dir que, per primera vegada, la regidora d’hisenda els havia cridat per a “pactar” amb ells els pressupostos per al 2012. Imagino que més que voler-los pactar era sondejar-los per a veure si els podien recolzar i així no sortir davant la ciutadania d’Amposta com els únics artífex de les retallades.
A la reunió que tinguérem nosaltres al partit es van suggerir diverses mesures, com la de treure la productivitat d’alguns dels empleats municipals, precisament els que estan més amunt de l’escalafó. Per la meva part jo també vaig ver una aportació, però la majoria del meus companys o es van mostrar indiferents o no hi van estar d’acord.
Però com al meu blog puc posar el que em sembli, us explicaré la meva proposta.
Simplement es tractaria de suprimir la línia regular de bus urbà. Sóc conscient que, per llei, les ciutats de més de 20.000 habitants estan obligades a prestar aquest servei i que, també, el meu partit sempre ha fet una aposta clara per a fomentar-ne l’ús. Però malgrat tot, durant la majoria de viatges, els autocars només transporten “aire”.
Amposta va començar a oferir el servei quan encara no tenien 20.000 habitants i, per tant, no hi estàvem obligats a donar-lo. Va ser un promesa electoral de CiU de l’any 1999 i que, finalment, va començar a donar-lo cap al final de la legislatura, es a dir, cap el 2003. Per tant, ja porta en funcionament més de 8 anys i a hores d’ara no es pot afirmar que sigui un servei consolidat, ni molt menys!

Durant la legislatura passada, amb canvi d’alcalde i regidor responsable, sé li va demanar a aquest últim que fes comissions especials de governació per a tractar única i exclusivament el tema del transport públic municipal. No recordo que se’n fes ni una. Ara bé, a cada comissió informativa de l’àrea s’incloïa un punt a l’ordre del dia per a parlar-ne. Els resultats, com es poden veure, sempre han estat negatius i l’autobús, al menys quan passa per davant de casa nostra, segueix transportant “aire”.

Malgrat les modificacions d’itineraris (tothom pretén que passi per davant de casa seva), malgrat alguna bonificació tarifària per a determinats col·lectius (estudiats i jubilats i pensionistes), malgrat congelar les tarifes un any sí i un altre també, no s’incrementa (al menys de forma significativa) l’ús de l’autobús.
Quan costa el servei a l’ajuntament? Quasi 150.000 euros o el que és el mateix, un 30 milions de les antigues pessetes.
Seria una il·legalitat suprimir-lo? Possiblement sí, però si es retalla la sanitat, l’ensenyament, no es paguen les nòmines dels treballadors i se’ls hi descompta l’IRPF (il·legalment) sobre quantitats no cobrades i no passa res, perquè no es podria aplicar aquesta mesura?
A més, l’administració sempre té un arma que pot usar quan vulgui, el canvi de la normativa que el regula.
Quants llocs de treball es podrien crear amb aquest estalvi? A quantes famílies ampostines ajudaria a arribar a finals de més?

Només demano que hi reflexionem. Segurament sortiria més barat que un taxi traslladés a les persones necessitades que estar pagant a una empresa per un servei intranscendent.

FOTOS DEL BOSC DE RIBERA, PEL CAMÍ DEL PONT DE TORTOSA I I

2012-01-04T12:23:00.000+01:00

TENIR TOTS ELS DRETS I NO TENIR-NE CAP

2012-01-03T21:22:00.000+01:00

A la meva escala ens sentim impotents. Sembla ser que tothom té més drets que els que allí vivim i som propietaris d’un pis. I tot pels baixos comercials. O per un dels baixos per a ser molt més concret.
Els baixos, per llei, no formen par de la comunitat de propietaris ja que no usen cap de les parts comunes de l’edifici: escala, ascensor, terrat, pati de llums, etc. Però si que tenen dintre de la propietat els comptadors de llum i de l’aigua. Si no els deixes entrar et poden denunciar. Si et col·loquen un bar albs baixos has d’acatar-ho i donar-los totes les facilitats, evidentment sense rebre res a compte. Tal vegada ni les gràcies per les molèsties ocasionades.
Ara hi volen posar un restaurant, però abans s’havien de solucionar alguns impediments, com la instal·lació d’una xemeneia per poder treure els fums. Cap problema, es passa per la part comunitària (pati de llums) Però per a poder-ho fer sé hi ha d’accedir, ja que el pati de llums comença a l’alçada del primer pis. El propietari del primer primera la d’autoritzar a passar per dintre de casa seva. Però qui és el propietari del primer primera? Sembla ser que Unnim (abans Caixa de Sabadell), encara que quan el president s’ha adreçat a l’oficina per algun motiu relacionat amb temes de la comunitat, s’han fet el “suecs”.
Però quan hi anat l’administrador dels baixos on es vol posar el bar, no han tingut cap problema, el propietari (evidentment Unnim) els hi ha deixat la clau per a entrar a la seva propietat i accedir al pati de llums. Una vegada allí han aixecat una bastida fins a dalt de tot per anar col·locant la xemeneia. Mentre, han passat un cable de la llum per la porta i l’escala, han usat l’ascensor, han obert el llum si els hi ha fet falta. Finalment, com pel lloc on havia de passar la xemeneia hi havia un petit estenedor amb una teuladeta i els hi feia nosa, no han tingut cap problema per treure-ho tot. I els propietaris totalment impotents davant de la situació. Fins i tot si algú s’ha trobat la porta oberta i la volgut tancar, li han demanat que no ho fes... Inversemblant.

La setmana passada el president va acudir al negociat d’obres de l’ajuntament per assabentar-se si disposaven del corresponent permís d’obres, projecte, etc. Van enviar-hi a l’inspector. Però a hores d’ara encara desconeixem si tenen tots els permisos o ho estan fent il·legalment.

Com dic al títol del comentari d’avui, sembla que ells hi tinguin tots els drets i els propietaris cap.
Si la propietat del primer primera fos d’un particular en lloc d’una entitat financera, els hi hauria donat permís per poder passar per casa seva? Hauria deixat treure l'estenedor?... Ho dubto. I llavors com hi haurien accedit, amb un helicòpter?
Sembla ser que mentre uns hi tenen tots els drets del món, d'altres no en tenim cap. I no és la primera vegada que ho puc comprovar!!

LA NOVA ETAPA DE LA REVISTA AMPOSTA: TORNA LA CENSURA?

2012-01-03T17:20:00.000+01:00

Any nou etapa nova. Tal i com ja es va anunciar en el darrer número, la Revista Amposta està preparant canvis per al 2012: serà a tot color, mensual i (com no!) s’apujarà de preu.
Però tots aquests canvis em semblen insignificants i superficials, més de forma que de fons. Fins i tot l’increment de preu que, sense cap dubte, ve donat pel color.
HI hauria d’altres mesures que prendre, però molt em temo que no serà així. Per exemple, i per higiene democràtica, caldria canviar el director (l’alcalde) per una persona molt més neutral i objectiva; hauria de ser molt més participativa i oberta, tant de cara les associacions, clubs, etc, com al ciutadà. Però sobre tot més plural i rigorosa. Ara (i perdoneu-me el qualificatiu) és n revista partidista, més pròpia del partit que governa la nostra ciutat amb majoria absoluta que d’una revista municipal editada per l’ajuntament.
Recordo que fa uns anys, crec que era la Vanguardia (o el Mundo), la va incloure dintre del grup de revistes més manipulades i controlades pel govern municipal. Aquesta informació, evidentment, no va agradar gens al llavors equip de govern (va ser la darrera legislatura del senador espanyol) i recordo que, especialment, a l’actual número 2 del grup CiU.

Aquell fet va produir que s’obrís una mica als grups polítics amb representació a l’ajuntament, però els que no hi estan segueixen en un total ostracisme i, qualsevol escrit que adrecin per a la seva publicació serà tractat com una carta al director. Això si és que l’acabin publicant. L’interès que pugui tenir l’escrit no serà motiu per a publicar-lo com articles d’opinió. Bé, al menys que hagi estat escrit per algun membre de la federació que governa la ciutat.

També em temo que la nova etapa tornarà a portar la censura a la Revista Amposta. A finals de novembre vaig enviar a la Revista Amposta un escrit (Carta al Sr. Mas, President de la Generalitat) i que també vaig enviar a diversos mitjans (segur que la majoria dels meus lectora la va llegir) des de llavors han sortit al carrer dos números i cap dels dos la va publicar. El primer, el que va sortir abans de fires, vaig pensar que potser no hi havia hagut temps; però el segon, si no la va portar, va ser perquè van haver de considerar que el seu contingut “podria ser perjudicial per a la ment dels ampostins” i millor no publicar-ho.
Feia 12 anys que no em censuraven una carta. Llavors el director era un altre, però sembla ser que les majories absolutes i el poder acaben afectant tothom.

FOTOS D'AMPOSTA DEL DARRER DIA DE L'ANY 2011

2012-01-03T10:13:00.000+01:00

CONGELAT O SOCARRIMAT?

2012-01-02T21:00:00.000+01:00

Segons les informacions oficials, aquest any, al funcionaris de l’administració de l’estat, se’ns congela el sou per segon any consecutiu després de ser retallats fa un any i mig.
En canvi, no és cert que se’ns hagi congelat; a la pràctica, se’ns ha retallat en espera de veure com quedarem a partir del mes de març. Se’ns ha retallat primer perquè a partir de la nòmina del mes de gener, l’import líquid que cobrarem serà inferior degut a la pujada del tipus de retenció de l’IRPF. També se’ns ha suprimit l’aportació que feia “l’empresa” al pla de pensions, que no és que sigui molt, però eren uns 100 euros anuals i que en aquests darrers anys ja se’n havia rebaixat a uns 80. Però com a la renda per una part consta com ingrés i per l’altra com a deducció, la realitat és que acabava afectant molt poc. Però seran més de 100 euros menys...
De els mesures que va prendre el PP el dia 30, el cert és que sorprenen. Penso que molts pocs funcionaris s’haurien estranyat si ens haguessin retallat. Rajoy va dir que aplicaria moltes de les mesures que va prendre Mas a Catalunya. I una d’elles, com sé sap, és la retallada de salaris als treballadors públics de la Generalitat. Però Rajoy, pel motiu que fos, va preferir esperar fins el mes de març a prendre algunes mesures. Les prendrà? No les prendrà? Personalment penso que no les ha pres per covardia, una característica en la trajectòria del president del govern espanyol.

De moment ha demostrat que no es pot confiar en allò que diu. En campanya va dir que “de guanyar els socialistes, s’apujarien els impostos i de guanyar el PP, no”. A la “primera de canvi” ha pujat l’IRPF fins als límits de fa 20 anys! I ningú ens pot assegurar que a partir del mes de març no apugi l’IVA fins al menys al 20 % (ara el tipus normal és del 18)

En canvi si que s’apujarà l’IRPF (tal i com ja deia al principi del meu escrit) però per a tothom: per a les rendes més altes però també per a les rendes més baixes. L’altre dia, crec que va ser el diputat d’ICV-EUA Joan Coscubiela, va dir que aquesta mesura hauria de fer “sortir els colors als socialistes per no haver aplicat aquesta mesura”.
El que no tinc clar és que passarà amb l’Impost sobre el Patrimoni que el govern socialista va aprovar per al 2011. Si continuarà en vigor o Rajoy el suprimirà.
Incrementar els tipus de l’IRPF comportarà, segurament, una recaptació més elevada, però també més discriminatòria, ja que amb més o menys proporció, tothom haurem de contribuir més a les arques de l’estat i és evident que no significa el mateix esforça per aquell que amb té penúries per arribar a final de més o els que arriben de forma sobrada (per exemple el president de Bankia que sembla ser –jo no he fet els càlculs, però si que hi ha qui els ha fet- que cobra uns 6.000 euros diaris)
Tot aquesta situació comporta que, com jo, hi hagi molta gent socarrimada per l’elevat cost que els suposarà una crisi que no han provocat. Cost econòmic, social i, per a molts, també laboral.
De moment encara no he vist mesures que puguin ser eficaces per a crear ocupació i treure el país de la crisi. I molt em temo que vagi per a llarg.
D’aquesta situació sortirem tots o no sortirem. O dit d’una altra manera: en hi trauran quan els hi doni la gana o no ens hi trauran!

LES PRIMERES FOTOS DENÚNCIA DE L'ANY 2012

2012-01-02T18:07:00.000+01:00

A Amposta es va iniciar una campanya d'estalvi de llum. Perfecte! Però no a tot arreu s'està fent. Al carrer Buenos Aires (el balcó a l'Ebre) hi ha dues torres de llum amb 5 punts de llum cadascuna.
Potser el consum és insignificant, però mica a mica... S'ompli la pica!

FOTOS DEL BOSC DE RIBERA, PEL CAMÍ DEL PONT DE TORTOSA I

2012-01-02T10:31:00.001+01:00

LA CONTRAREVOLUCIÓ FINANCERA

2012-01-01T18:45:00.001+01:00

S’explica, que arran de la revolució industrial, que va començar a la Gran Bretanya a finals del segle XVIII i, que es va estendre per la majoria dels països d’Europa a finals del segle XIX, les treballadores i treballadors van començar a adquirir uns drets ignorants fins llavors pels capitalistes de l’època.

Les dues principals festes obreres, venen, precisament, d’aquella època. L’1 de maig, la festa del Treball fa ser establerta l’any 1889 a París pel congrés obrer socialista per commemorar “els màrtirs de Chicago” (4 de maig de 1886) El 8 de març, dia de la dona treballadora, en record a la mort d’un centenar de dones a l’interior d’una nau tèxtil a Nova York l’any 1908.

Durant el segle XX (i més concretament després de la II Guerra Mundial) les treballadores i treballadors van anar adquirint drets sobre tot laborals i sanitaris fins arribar a la societat del benestar que em conegut tots: ensenyament i sanitat universals, pensions, salaris justos i negociables, pagues extraordinàries, vacances, dies de permís, etc.

La llarga jornada de treball (es diu sovint que els nostres avis treballaven de sol a sol) es va anar reduint poc a poc: de 48 hores a 44, després a 42, a 40... Recordo que de menut es parlava de la setmana anglesa que consistia en fer festa dissabtes a la tarda. Ara, la majoria de les treballadores i treballadors els dissabtes no treballen, tret d’alguns serveis públics i d’altres que fan torns com els treballadors de les autopistes, per posar un exemple.

Però arriba un moment en que el capitalisme se’n adona que aquesta situació no pot continuar. Què els treballadors han assolit un status comparable als privilegis que ells han gaudit sempre gràcies als diners que han acumulat i que sovint han estat fruit del treball dels seus operaris. L’altre dia, una companya de treball, em datava exactament l’inici d’aquesta nova etapa: 9 de novembre de 1989, el dia de la caiguda del mur deBerlín. Aquest dia comença la revolució capitalista. Primer a bona part dels països de l’Est que, des de la Segona Guerra Mundial estaven sota règims comunistes i finalment, ja al segle XXI arriba a la resta dels països d’Europa, els Estats Units, Japó, etc., els països desenvolupats.

La crisi econòmica que estem vivint en l’actualitat és la part més visible d’aquesta contrarevolució que anomeno “financera”, però que evidentment podria tenir d’altres noms.

Bona part dels drets adquirits, aproximadament, en un segle, es perdran. La sanitat comença a no ser universal: en alguns països les pensions s’estan congelant o, fins i tot, com el cas d’Itàlia es retallen; la majoria dels salaris també sofriran retallades i juntament amb això, alguns dels drets obtinguts com els dies de permís o, tal vegada (qui sap?), les vacances; l’ensenyament públic cada cop es veurà més arraconat a favor del privat, sovint religiós (i evidentment catòlic)

El govern de la Generalitat de Catalunya, president per Mas, a part de retallar el salaris dels treballadors públics que té al seu càrrec, també els hi vol treure el que volen anomenar “privilegis”: una setmana extra per maternitat/paternitat i dies d’assumptes propis.

I jo pregunto: Tenen alguna cosa que veure aquests permisos amb la recuperació econòmica del país? És que la Generalitat s’estalviarà diners amb aquesta mesura? Rotundament no! Sóc treballadors públic encara que de l’administració de l’Estat i quan un company o companya de treball gaudeix de permís, les seves tasques es reparteixen entre la resta de companys.

El fet de voler reduir aquesta mena de drets és la que em va fer pensar que al darrere de la crisi econòmica s’amaga alguna cosa molt més important.

I quan s’acabarà la crisi? Molt fàcil, quan els capitalisme (actualment el món financer) ho vulgui. De sobte se’ns dirà que s’està sortint de la ciris i com aquell que no vol, llavors, en un tres i no res, ja estarem fora.

Però aquesta crisi l’acabarà pagant el món laboral (de fet ja la començat a pagar): l’acomiadament serà lliure o ben prop, els salaris molt més baixos, els permisos reduïts sensiblement, la sanitat “cofinançada” i l’ensenyament privat i concertat.

Caldrà un altre segle més per a tornar a recuperar els drets? Nosaltres ja no ho veurem.

BENVINGUTS AL 2012, L'ANY DE LES RETALLADES (MÉS)

2012-01-01T12:00:00.001+01:00

L'ANY 2012 DECLARAT L'ANY INTERNACIONAL DEL "CONSUMISMO"

2012-01-01T12:00:00.000+01:00

CON SU MISMO coche.
CON SU MISMO abrigo.
CON SU MISMO jersey.
CON SU MISMO par de zapatos.
CON SU MISMO bolso.
CON SU MISMO vestido.
CON SU MISMO collar
...

Podeu anar engrandint la llista si us ve de gust...

I un desig. Continueu "CON SU MISMO PUESTO DE TRABAJO!!"

BITXOS?

2011-12-31T18:14:00.000+01:00

El president veneçolà Hugo Chávez acusa els Estats Units d’estar al darrere dels càncers que pateixen alguns mandataris o exmadataris d’Amèrica del Sud: ell mateix, la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, l’actual presidenta del Brasil Dilma Rousseff, l’expresident d’aquest mateix país Lula da Silva i el paraguaià Fernando Lugo.

Evidentment sona a “bajanada” i més venint de qui ve encara més. De fet, el Periódico d’ahir valora negativament les seves paraules. Ara bé, Chávez argumenta que als anys 40, els Estats Units van fer proves de sífilis a Guatemala.

Les malalties es poden dividir en molts grups, per exemple les que són contagioses i les que no i, fins el que jo sé, el càncer no es contagiós. Hereditari, en alguns casos, sí, contagiós o.

Dit això, no he pogut sinó recordar la gran epidèmia (crec que no va arribar a la categoria de pandèmia) que hi va haver a Espanya l’any 1981 de la que es va culpar a l'oli de colza desnaturalitzat.

El que teniu “una edat” (com per exemple la meva) potser us en recordareu que els primers casos es van produir a Torrejón de Ardoz (Madrid), a primers de maig, just el dia que passava per allí la Vuelta ciclista a Espanya.

Com tots sabeu, a Torrejón de Ardoz hi ha una base militar dels EE.UU i qui em diu a mi que no s’hi fan experiments diversos. Jo sempre he pensat que se’ls hi va d’haver escapar un “bitxo” que es va escampar i va encomanar una rara malaltia a molta gent i va produir més de 1.000 morts segons les xifres oficials.

FELIÇ (esperem) 2012 A TOTS ELS AMICS I LECTORS

2011-12-31T18:08:00.001+01:00

"UN AMOR PERFECTE"

2011-12-31T11:23:00.002+01:00

Allà pels anys 70, una colla de joves d’Ulldecona, van sortir una nit de gresca. A l’hora de decidir la destinació, van pensar que Rossell estava bé, eren les festes majors i ja sé sap que, durant les festes, s’hi troba més ambient d’allò que és habitual.

En arribar, van buscar una taula per a seure al carrer d’un cèntric bar. En arribar el cambrer, cada un dels joves li va anar demanant el que volia consumir:

-“Jo una cervesa”.
-“A mi em portaràs un cuba-libre”.
-“A mi un cafè”.
....
Tot anava perfectament fins que va arribar a un dels joves.

-“I tu que voldràs?” –Li demanar el cambrer-.
-“Jo? Una quinto San Miguel”.
-“No en tinc, ha de ser Estrella”.
-“No, Estrella no en vull, porta’m una Pepsi”.
-“Ha de ser Coca-cola”.
-“No, llavors portam una copa de Torres 5”.
-“Haurà de ser Magno”.
-“Tampoc. Un gin-tònic de Gordons...”
-“De Larios et va bé?”
-“No, de Larios no m’agrada...".

Després d’unes quantes productes més, els quals el cambrer tampoc en tenia, el jove faldut li digué:

-“Un Parfait amour “.(*)
-“Un què?” - Li va demanar el cambrer-.
-“Un Parfait Amour .–insistir el jove- Si home, una amor perfecte...”.

El cambrer cansat li respongué.

-“Sí home, sí, un amor amb bicicleta...”.

Li va acabar servint un got de llet.

(*) Un Parfait Amour era una beguda de color lila de la casa Marie Brizart.

LA TORRE I EL POBLAT DE FULLOLA II

2011-12-30T16:39:00.000+01:00

UN EXTREBALLADOR GUANYA UN PLET AL CONSELL COMARCAL DEL MONTSIÀ

2011-12-30T15:22:00.000+01:00

Ahir vaig trobar-me a un extreballador del Consell Comarcal del Montsià, del temps del govern del Tripartit (tan a Barcelona com a la comarca) i que havien acomiadat el passat juliol després d'entrar l'actual govern. Em va dir que havia guanyat un judici al Consell per acomiadament improcedent, ja que pel temps que hi portava treballant hauria esdevingut fix de plantilla. No obstant això, l'actual generen hauria dit "què no el volia veure per allí".
Per tant, en lloc de readmetre'l, sé li haurà de pagar una indemnització.
Sembla sé que la crisi no afecta a l'ens comarcal que prefereix pagar abans de tornar-lo a admetre'l al seu antic lloc de treball.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XXI

2011-12-30T11:39:00.000+01:00

En aquest apartat, sovint us he parlat de les possibilitats que dóna Internet i les noves tecnologies a l’hora de trobar sortides professionals. Però no sempre és així.

Ahir, el Periódico parlava d’una empresa del Camp de Tarragona, concretament de Riudoms, que ha tret al mercat un “pack” pera fer calçotades sense sortir de casa ni disposar de barbacoa. Nomes cal tenir un microones.

L’empresa Schorn fins ara es dedicava única i exclusivament a la venda de productes carnis i havia hagut de fer concurs de creditors (el que abans s’anomenava suspensió de pagaments) Ara, amb la distribució d’aquest nou article a la majoria de cadenes de supermercats, ha aconseguit superar-lo.

A part de la carn típica que acompanya a les calçotades, el “pack” inclou els calçots precuinats i pelats que només cal posar-los un parell de minuts al microones abans de servir-los a la taula i preparats per a menjar.

Contingut de la bossa: 10 calçots, dues botifarres, un pitet i un pot de salsa romesco. El preu? 7 euros.

Ja no hi ha cap excusa per a no fer una calçotada.

FELICITATS FUMADORS!

2011-12-29T16:44:00.001+01:00

Des d’aquesta finestra que representa el meu blog avui vull dirigir-me sobre tot, als fumadors per a felicitar-los per la decisió que ha pres Rajoy sobre no derogar la llei del tabac que tantes suspicàcies va aixecar entre els col·lectius de fumadors i restauradors.

Fins i tot hi va haver qui va armar molt soroll, com és el cas del propietari del rostidor “Guadalmina” de Marbella de qui ni sé el nom ni vull saber-lo, però que va dur a terme una campanya en contra del govern i fins i tot va arribar a posar a la porta del seu establiment un cartell on, entre d’altres coses hi deia: “Cortina de “humo” creada por nuestro gobierno para tapar siete años de destrucción masiva de España”. Fins i tot l’endemà de la victòria popular el 20-N va convidar als seus clients a dinar i els va suggerir portar un cigar per a celebrar-ho. Què pensarà ara del “seu” govern? L’acusarà de manca de lleialtat i de no complir la promesa que va fer durant la campanya electoral? Personalment m’importa un rave el que pugui pensar o fer una persona com aquesta que no només menysprea a un govern legítim, sinó també a tantes i tantes persones no fumadores i potser (com és el meu cas) amb un problema bronquial crònic.

Evidentment, les raons que ha donat el ministeri de sanitat per a no derogar-la han estat per temes de salut. El número de càncer de pulmó entre els homes ha baixat considerablement, no així el de les dones que si bé es van incorporar més tard al vici de fumar, també s’ho estant deixant més poc a poc.

En general, el col·lectiu d’homes i dones fumadores ha baixat en aquests dos darrers anys, des de que es va implantar la llei.

Eren tantes les esperances de que amb Rajoy es tornaria a deixar fumar que més d’un cop ho vaig haver de sentir i fins i tot vaig arribar a dir que em plantejaria anar als bars o restaurants on es tornés a permetre fumar.

Finalment no és així i com penso que no fumar beneficia a tothom (sobre tots als que tenim problemes i als nens), per això vull felicitar de tot cor als fumadors. Si en un any no ho han deixat, tindran més temps per a poder-ho fer.

ELS CISTELL DE LA COMPRA I ELS SALARIS

2011-12-29T11:46:00.001+01:00

Segons un estudi elaborat per l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), des de l’entrada en vigor de l’Euro, els productes bàsics s’han apujat un 48 %, mentre que els salaris només ho han fet en un 13’7 %.

Moltes són les conclusions que s’hi poden treure d’aquestes dades. La primera és que (recordem-ho) l’arrodoniment dels preus en els primers temps de la moneda única va ser una pràctica força generalitzada. Dita pràctica que, possiblement era legal, però també immoral, va fer que els preus es disparessin. No recordo quan va ser, però si que el PP va modificar els paràmetres de càlcul de l’IPC, per a què, aparentment, simular que les pujades eren inferiors al que realment eren.

Evidentment si els preus s’apugen molt més que els salaris, els empresaris (ara no cal aprofundir si els grans o els petits) haurien de tenir, per lògica, molts més beneficis. En canvi, aquest beneficis no es reflecteixen en lloc, ja que segueix sent el col·lectiu de treballadors assalariats els que tributen més per l’IRPF. Tota una paradoxa, no?

Vull recordar també que l’any 1986 amb l’entrada en vigor de l’IVA, els preus també van pujar considerablement. L’IVA, que és un impost que recau sobre el consumidor final, no només va repercutir em el tipus establert per a cada producte, sinó, també, amb els impostos que havia de pagar l’empresari i que fins llavors amagava. La pujada (no sé si haurà cap estudi al respecte) va ser més que notable (volia posar abismal) Els cotxes, com molts altres productes considerats de luxe, van tenir durant els primers anys un tipus d’IVA del 33 %. Després es va suprimir per a millorar les vendes, encara que més tard es crearia l’Impost sobre Matriculacions, amb la qual cosa, quedaria si fa o no fa com estava el principi.

Sempre recordaré que a la Galera, el meu poble de naixement, les botifarres (en altres llocs dites baldanes) es van apujar un 30 % quan el tipus d’IVA amb els que estaven gravades era només d’un 6 %. En aquell moment vaig fer el símil entre un rastre de botifarres (30 %) i un collar de perles (33 %) Xocant, no?

Potser tots plegats l’hem fet una mica grossa. Cadascú dintre de les seves possibilitats, sense adonar-nos-en que ens perjudicàvem a nosaltres mateixos.

Normalment es culpa al govern, als polítics, als banquers i fins i tot als sindicats, però potser hauríem de fer una reflexió i mirar en quina part hem contribuït a crear la crisi i quins sacrificis estem disposats a fer per ajudar a sortir-ne.

LA TORRE I EL POBLAT DE FULLOLA I

2011-12-29T10:51:00.000+01:00

TOTS PER UN... I UN PER TOTS?

2011-12-28T20:21:00.001+01:00

Avui el Periódico informa sobre les negociacions dels pressupostos de la Generalitat per a l’any 2012 entre el grup que dóna suport al govern i els altres partits. El titular és d’aquells que et fan meditar: “L’oposició critica CiU però competeix per a recolzar-la”.

Efectivament la majoria dels grups majoritaris que conformen l’hemicicle del Parlament, estarien disposats a votar els pressupostos a canvi de que CiU els concedeixi alguna contraprestació.

He dit la majoria perquè ICV-EUA en cap cas els recolzaria.

Com a socialista penso que el PSC s’equivoca quan intenta ser soci preferent del govern català. CiU és igual que un forat negre que es traga tot allò que sé li apropa. El PSC està en hores baixes, tothom ho sap i penso que la majoria dels simpatitzants i votants habituals encara hi perdrien més la confiança.

ERC ja sé sap. Ideològicament és la formació més propera a CiU i això de “tocar poder” li va agradar i segurament es vendria per un plat de “lentilles” igual com va fer a la primera legislatura.

Però de tots els partits, a qui CiU prefereix és al PP, no ens enganyem. És el que li “demana el cos”. Els de Mas saben que a Madrid no són decisius, per més que ho demanessin ser en campanya. Però la majoria absoluta del PP fa que, igual que els altres grups, siguin forces residuals. Però si estan bé amb el PP, tal vegada aconseguiran més coses per a Catalunya. És la política del “pidolaire” que sempre els hi agradat fer i que sempre faran.

Però donar suport al PP és una arma de doble fil. El PPC també demanarà partides a canvi, el seu suport no serà gratuït. I tal vegada el que demanarà no serà per a Catalunya, sinó per Espanya.

Evidentment estic parlant del transvasament. Potser ara un gran transvasament de l’Ebre com el que preveia el PHN d’Aznar és totalment inviable, pel cost que suposa i perquè des de la UE no hi haurà cap tipus d’ajut. Però si es podria contemplar, de moment, un minitransvasament cap a les comarques del N de Castelló.

Durant la darrera legislatura, la Diputació de Castelló va demanar reiterades vegades aigua per al seu territori i sempre va rebre la negativa des de Madrid. Ara, amb un govern afí, la situació ha fet un tomb de 180º i amb la porta oberta que significa el canal Xerta-Sénia, arribar fins a l’interior de la província valenciana no ha de ser tan complicat.

Per tant caldrà veure el paper que hi acabin jugant una vegada més els nostres governants. L’última vegada hi va haver una gran afinitat i amb l’excusa de que CiU vol transvasar l’aigua del Roina, no s’oposaven ni gens ni mica que la de l’Ebre arribés fins València, Múrcia, Almeria i més allà si hagués calgut.

Caldrà veure que passa en els anys immediats. El PP tot just comença a governar i CiU, si bé fa un any que està al govern, no passa pel seu millor moment.

FOTOS DE SORTIDES DE SOL A AMPOSTA. ZONA DEL CASTELL

2011-12-28T17:47:00.003+01:00

LA INNOCENTADA DEL DIA

2011-12-28T12:27:00.000+01:00

Avui, dia dels innocents, no hi hauria pitjor innocentada per als funcionaris de la Generalitat que no cobrar el 80 % de la paga extra de desembre.

Jo no sé com funciona la macroeconomia, en prou feines sé com funciona la meva microeconomia domèstica, però de vegades em sembla tot molt surrealista. Resulta que el govern de la Generalitat, el dels millors (us en recordeu les paraules de Mas al començament de la legislatura)

I dic això perquè segons les informacions periodístiques encara ahir, el govern de la Generalitat, gestionava un crèdit amb diferents entitats financeres per a fer el pagament d’avui. Tant ràpid va? Quan jo demano un crèdit, abans no me’l concedeixen passen uns quants dies i després de fer molta paperassa i aportar tota mena de garanties. No passa el mateix quan demanes un macrocrèdit? O és que només es tracta d’un engany més del govern català?

Això és igual què quan vaig escoltar que el govern d’aquí havia arribat a un acord amb l’Agència Tributària per a no haver d’ingressar l’IRPF fins el 20 de gener... Però que m’estan dient? –vaig preguntar-me- ¿És que l’IRPF del mes de desembre no s’ha de pagar abans del 20 de gener (què és la data límit per a fer-ho) i acompanyat de la corresponent declaració anual on es reflecteixen tots aquells pagaments fets a persones (treballadors, professionals, etc.) amb qui se’ls hi ha fet pagaments amb retenció?

Per això preguntava al principi què si la macroeconomia funciona diferent, perquè sinó és així, o no ho entenc o ens volen prendre el pèl com a xinesos (per a variar)

També em sona a innocentada la notícia de que Rubalcaba es postularà demà per a dirigir el PSOE. Quan va passar per damunt de la Chacón amb el consentiment de l'aparell del partit, varem ser molts el que pensarem que Rubalcaba tenia més passat que futur i d'estavellar-se a les eleccions del 20-N (tal com va passar), era el pitjor dels mals i que un cop passades les eleccions el PSOE hauria de fer una renovació total igual com va passar quan es va escollir a Zapatero. Però sembla que no i que Rubalcaba, amb els seus escuders, no vol llençar la tovallola i més si al davant té una candidata catalana.

I tornant a les innocentades... Prepareu-vos, que avui en poden dir de grosses. Aquest matí, a la fruiteria que hi ha tot just baix de casa deien que havien escoltar que el Rei havia dimitit (abdicat, seria la paraula correcta) No els havia agafar desprevinguts, ja que, ràpidament, havien reparat en el dia que estàvem.

També a l’entrar a Facebook, un amic, ha penjat que té la dona embarassada de 3 mesos. Evidentment tot podria ser possible, però poc provable, ja que el fill gran té 20 anys i la filla petita deu de rondar els 15 o 16. Ara bé, tots els que havien deixat comentaris abans que jo l’havien felicitat.

Igual sóc un malfiat què no em crec moltes de les coses que escolto o llegeixo.

No ho sé, però per si de cas, que no us agafi ningú desprevinguts.

(L'acudit és del mestre Ferreres i es publica avui al Períódico de Catalunya i, per cert, ha ressuscitat a un altre mestre: Josep Pernau)

SORTIDES DE SOL A AMPOSTA AMB EL PONT II

2011-12-27T16:58:00.000+01:00