Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AP. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris AP. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de juliol del 2018

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.
Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)
Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.
De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     
És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.
Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.
Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.
Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.
Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.
Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.
Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

dimarts, 24 d’abril del 2018

MERCENARIS DE LA POLÍTICA


Només ens falta Manuel Valls fent política per aquí. Si se confirmen els més que rumors, l’ex primer ministre francès, barceloní de naixement, podria ser el cap de llista de Ciutadans per Barcelona a les municipals de l’any que ve.
Segons Rivera, el seu gran mentor, qualitats no n’hi falten: europeista convençut, demòcrata i sobre tot, sobre tot, antiindependentista. Impossible reunir més qualitats en una sola persona!
Manuel Valls va ser primer ministre de França amb el socialista François Hollande de President de la República.
Se socialista significa tenir uns valors, però no cal que, precisament, siguin el que reuneix Valls. Se pot ser per exemple europeista crític, demòcrata sé li suposa, independentista (per què no?), solidari, antifeixista, antixenòfob, etc.

La maniobra de Ciutadans respecte al fitxatge estrella de Manuel Valls me sembla totalment fora de lloc. Primera i principal pel menyspreu que fa a la seva pròpia militància: És que no tenen cap candidat en garanties per encapçalar la llista de Barcelona? I segona. Per molt barceloní que sigui de naixement, no crec que conegui en profunditat la política catalana. Per definició un francès és un jacobí xovinista. I crec que mentre va exercir el seu càrrec ho va demostrar en escreix. A part d’això, recordem-ho, va haver de liderar les polítiques del seu país durant els difícils anys de la crisi i no se’n va sortir precisament airós.
A la història no hi deuen d’haver massa precedents de polítics que han ocupat càrrecs públics (o al menys ho han intentat) en més d’un país. Però dintre del propi país si que hi ha precedents de polítics que han anat canviant de jaqueta segons les circumstàncies.
Adolfo Suárez va passar de ser ministre secretari general del Movimiento a fundar el seu propi partit (la UCD) i quan se’n va donar compte que sobrava encara ne va fundar un altre: el CDS.
Vans ser molts els càrrecs de la UCD que van passar a l’AP de Manuel Fraga quan el vaixell centrista s’enfonsava. 
Un d’ells Rafael Arias-Salgado que va ser ministre amb Suárez i Aznar. Com anècdota us diré que Rafael Arias-Salgado com a president de Carrefour España va ser present a la inauguració del fracassatcentre comercial.
I més recentment el flamant candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana Toni Cantó. L’exactor, després de ser diputat per la UPyD de Rosa Diaz i posteriorment de Ciudadanos, en adonar-sen del poc recorregut que tenia el seu anterior partit.
Persones com Manuel Valls (o Toni Cantó) només se mereixen un qualificatiu: mercenaris de la política.

Jo anteposo per sobre de tot la coherència i la ideologia. Ha pogut deixar de militar al PSC, però els meus valors socialistes segueixen intactes. Pot dir el mateix Manuel Valls? Ho dubto molt!

Inauguració del Carrefour amb Rafael Arias-Salgado. 



divendres, 22 de setembre del 2017

FELIÇ 40 ANIVERSARI?

No sé si us heu adonat de que al logo del PP sé li ha afegit un 40. 40 anys des de la seva fundació...
No acaba de ser correcte. L’any 1977, Fraga, justament amb tota una sèrie de persones que van ocupar càrrecs importants als governs franquistes, va fundar l’Aliança Popular (AP) que va ser la fusió de diverses associacions polítiques que s’havien creat després de la mort del dictador com a pas previ a la creació dels partits polítics.
Amb la dictadura, recordem-ho, l’únic partit legal era Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas Obreras Nacional Sindicalistas), tot y que, a la clandestinitat existien diversos partits i no tots de l’esquerra: Partit Comunista de Espanya (PCE), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Partit Carlí (PC), Partit Nacionalista Basc (PNV), Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) (fundat a les acaballes de la dictadura), etc.
Com anècdota us explicaré que pel pont de la Immaculada de l’any 1975 vaig assistir a unes jornades que, organitzades per la Organització Juvenil Espanyola (OJE) es van fer al col·legi Menor Eugeni D’Ors de Valls. Tot i això, els seus dirigents i ponents de les diferents xerrades en cap moment ens van insinuar cap on ens havíem de decantar. Durant les jornades, que ja devien d’estar programades abans de la mort del dictador (que acabava de morir) ens van dir que de les associacions polítiques donarien pas als partits en 4 o 5 anys. Tot va anar molt més ràpid del que s’havia previst perquè al cap d’un any i mig ja es van celebrar les primeres eleccions generals des de la II República.  


Un dels fundadors d’AP va ser Manuel Milián Mestre, tertulià en diferents programes televisius de TV8 i TV3 i columnista ocasional (el Periódico, Vinaròs News) Manuel Milián sempre s’ha vanagloriat d’haver-ho estat i recorda sovint que Aznar (a qui no pot veure ni en pintura) va ser fundador del Partit Popular (PP), però no d’AP.
Efectivament, vistos els mals resultats electorals que obtenia AP, Fraga va decidir l’any 1989 refundar el partit en el Partit Popular. Un partit que, a part de corrupte, és l’hereu del franquisme i, encara avui, després de 40 anys, té molts de tics d’extrema dreta tal i com s’està poden comprovar amb l’actitud d’alguns dels seus càrrecs i excàrrecs i també per la manera d’actuar i entendre la política.
Tot i que els dirigents actuals del PP, per edat, no van poder ocupar càrrecs a l’administració franquista, guarden les formes heretades dels seus pares i iaios que si que van tenir responsabilitats polítiques o sindicals (que si fa o no fa venia a ser el mateix)
Per tant, no ens hem d’estranyar que amb el govern de Rajoy sigui pràcticament imperceptible la línia que separa els poders executiu, legislatiu i judicial, sobre tot durant els anys en que van tenir majoria absoluta al Congrés.
El Tribunal Constitucional (TC) actua com un tribunal polític al servei dels interessos del govern, igual com el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) dels temps de Franco. Per a mostra només cal veure les sentències que ha dictat respecte el Estatut d’Autonomia de Catalunya o les lleis promulgades pel Parlament català.
Tal com recordava el Gran Wyoming en un vídeo que me van passar per missatgeria fa uns dies, quin casualitat que a Espanya no hagi cap partit d’extrema dreta tal com passa a la resta de països de la UE. No serà perquè aquells que simpatitzen amb l’extrema dreta estan dintre del PP?

40 anys? Més de 80 i quasi tots de dictadura o de democràcia vigilada i controlada! 

diumenge, 29 de gener del 2017

TRAJECTE A L’INVERSA

Foto: El Mundo. 
Us sona la frase?: Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Segur que sí... O al menys alguna de les seves variants... Jo mateix l’he dit moltes vegades... Tot i que ens alguns casos no sigui del tot veritat.
És cert que de joves aspirem a canviar el món, però a mesura que ens fem grans en adonem que ens serà impossible fer-ho. Llavors, alguns com jo moderem les formes, segurament decebuts per les experiències acumulades al llarg dels anys. Però no tots ens fem conservadors, hi ha qui conservem l’esperit revolucionari i sovint ens veiem reflectits en el comportament dels nostres fills.
Conec pocs casos, de fet només un, que la seva evolució política ha estat a la inversa i, en el pas dels anys, cada cop es torna més revolucionari. Estic parlant de Jorge Verstynge que aquests darrers dies ha tornat a ser notícia per haver passat pel jutjat.
Vaig conèixer a Verstrynge quan era el secretari general d’Aliança Popular, el partit que va fundar Manuel Fraga. Era la seva ma dreta...
En aquell temps no havia Internet i per tant no podies recavar la informació com ara. Algú me va dir que Verstrynge, durant la seva època universitària havia estat militant d’algún grup d’extrema i que anava pegant hòsties als estudiants que feien olor de sofre...
Però un dia Verstrynge va decidir abandonar les tesis d’AP i es va apropar al PSOE, que ja governava Espanya. Llavors jo, una mica fastiguejat per algunes decisions que havia pres el govern de Felipe González, com per exemple el canvi d’opinió respecte a l’OTAN, vaig prendre una decisió: Si, com es deia, Verstrynge s’acabava afiliant al PSOE, me donaria de baixa del partit. I així va ser, l’exsecretari general d’AP es va acabar afiliant, tot i que va assegurar que ho feia com a militant de base i que no tenia aspiracions polítiques... I jo me’n vaig anar. Recordo qeu vaig adreçar una carta a Felipe Delgado, que en aquell temps era el secretari d’organització de la meva federació explicant-li els motius: No podia seguir ni un minut més a un partit on hi tenien cabuda exmilitants d’extrema dreta.
Al cap dels anys me’n vaig adonar que no n’hi havia per a tant, ja que Verstrynge estava passant totalment desapercebut dintre del PSOE, confirmant el que va dir quan va entrar, a la vegada que me’n vaig assabentar que la meva baixa del PSC mai s’havia tramitat.
Però tal com anaven passant els anys, Verstrynge també sé sentia incòmode dintre del PSOE, partit del qual es va acabar donant de baixa. Va continuar el seu viatge polític cada vegada cap a posicionaments més a l’esquerra. Actualment està molt proper a Podemos.
De l’època de Verstrynge a AP recordo una anècdota. L’any 1983 va ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Pel PSOE s’hi presentava el Vell Professor, Enrique Tierno Galván que feia poc que havia ingressat amb el seu partit (Partit Socialista Popular)
Veníem de Barcelona i estava llegint una Dunia, una revista per a dones que, no sé com, havia caigut a les meves mans. Al seu interior s’entrevistava als dos candidats a l’alcaldia de Madrid amb més possibilitats: Enrique Tierno i Jorge Verstrynge. Se’ls hi feia les mateixes preguntes. De totes les preguntes una me va cridar l’atenció... Bé, segurament la resposta més que la pregunta. Sempre me’n he recordat i més una vegada ho explicat.
Se’ls hi preguntava si no creien que faltava una candidatura verda. El Vell Professor contestava que el PSOE ja representava el suficient els valors de l’ecologisme i que no feia falta. En canvi Verstrynge deia això: Ja sé sap que els verds són com els melons de moro... Verds per fora i rojos per dintre.
Per cert, ell es diu Rojas de segon cognom...