Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antonio Hernando. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antonio Hernando. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de maig del 2017

LA DARRERA ESPERANÇA ‘BLANCA’ (1a part)

Tot i jugar a camp contrari, però amb el suport unànime de l’afició, des d’anit Pedro Sánchez és el nou Secretari General del PSOE. Tal com va dir el mateix Sánchez durant la campanya de les primàries, els avals aconseguits per la Susana Díaz eren el seu sostre, mentre que els d’ell eren el punt de partida. I, efectivament va ser així. A Susana Díaz la van votar menys militants que avals va obtenir, mentre que a Pedro Sánchez li va passar tot el contrari, que va tenir molts més vots que avals.
Vaig seguir la nit electoral a la Sexta quasi amb tant d’interès com quan s’han celebrat unes eleccions legislatives, autonòmiques o municipals... Però a diferència d’una nit electoral normal, els contertulians eren tots experts en el PSOE i, per tant, totes les seves valoracions es referien a aquest partit o, millor dit, als tres candidats que s’havien presentat a les primàries a la Secretaria General, però sobre tot, sobre tot, a Pedro Sánchez i la Susana Díaz, quedant Patxi López a un tercer pla pràcticament imperceptible. Per cert, Patxi López, tal com li va dir a Thais Villas a l’Intermedio, va aguantar fins el final, tot i que els seus resultats (no va arribar al 10%) va estar molt lluny al dels altres dos candidats.
Una de les valoracions dels tertulians va ser precisament el tema dels avals i la comparativa amb els resultats obtinguts. Van opinar que, segurament, alguns dels qui van donar el seu suport a Díaz ho van fer per pressions de l’establishment del partit, però que a l’hora de la veritat, quan el vot era secret, es van decantar per qui, al final, va sortir guanyador.
Segurament, Susana Díaz no s’esperava uns resultats tant favorables a Sánchez, de fet no es devia d’esperar perdre. D’aquí que no encaixés gens deportivament la derrota: Va felicitar a Sánchez per telèfon, quan el tenia a molt poca distància ja que tots tres candidats es trobaven a la seu de Ferraz reunits amb els propis comitès de campanya; quan va sortir a valorar els resultats, va dir que estava a disposició del PSOE, però no va esmentar ni usa sola vegada a Pedro Sánchez; i, finalment, la seva cara era tot un poema i el contacte físic de l’encaixa de mans va ser efímer. Acte seguit va desaparèixer de Ferraz segurament cap a la seva Andalusia on la devien d’esperar els dirigents històrics per mirar de consolar-se mútuament. Perquè la derrota d’anit de Susana Díaz va ser la derrota de González, Guerra, Zapatero, Rubalcava i companyia... I també, molt possiblement el d’Iceta a Catalunya que tot i que va saber (o el van obligar) a nedar i guardar la roba, tal com diria Josep Pedrerol: Va quedar retratat!  
Però no va ser l’únic. Tret de la presidenta de ses Illes Francina Armengol, que va virar al darrer moment, la resta de barons territorials havien donat suport a la Díaz. Tampoc m’estranyaria que molts ho fessin condicionats o, simplement, perquè degut a un greu error estratègic van enterrar a Pedro Sánchez abans d’hora. Què passarà ara amb tots aquests barons i càrrecs que s’havien decantat per la Susana Díaz? Tornaran a fer el camaleó per a poder seguir aferrats a les seves cadires?
Però la nit electoral ja es va cobrar les dues primeres víctimes. La primera va ser Antonio
Hernando, el portaveu socialista que va ser estret col·laborador de Sánchez, però que a la vegada va ser un dels primers de trair-lo. Durant la campanya de les primàries el mateix Sánchez ja havia anunciat la seva destitució. És allò de marxar abans de que té peguin una puntada de peu al cul... Tot i que des del meu punt de vista s’ha quedat curt, ja que hauria d’haver dimitit també de diputat. L’altra renuncia va ser la del gerent de la gestora Goyo Martínez.  
Durant la campanya els posicionaments de Pedro Sánchez es van radicalitzar. Possiblement perquè per dos motius: Per marcar distàncies amb els altres candidats i perquè no tenia la pressió del aparell del partit, com li va passar durant la seva primera etapa de Secretari General.
Ahir més de 74 mil militants van donar el seu suport a Pedro Sánchez. Va ser una mena de xec en blanc esperant que doni un gir cap a l’esquerra al PSOE (els comentaristes van esmentar diverses vegades el concepte de refundació)
Des d’anit Pedro Sánchez s’ha convertit en una mena d’esperança blanca del socialisme espanyol. Potser l’última després de tants i tants fiascos.
No ens fallis Pedro!!

dilluns, 15 de maig del 2017

PASSAR PÀGINA

De Faro a Diari de Tarragona. 
La refundada Convergència (ara PDeCAT) té molta pressa per passar pàgina i presentar els casos de corrupció que l’han afectat al passat, com això, casos del passat i que no es tornaran a repetir.


-El PDeCAT és un partit pulcre i d’exigència ètica.

Aquestes paraules les va pronunciar la coordinadora Marta Pascal durant una conferència al Teatre Victòria de Barcelona el passat dissabte i en la que van intervenir l’actual President de la Generalitat Carles Puigdemont i el seu antecessor al càrrec Arturo Mas, present i passat del partit, per dir-ho d’alguna manera.
Quan un partit polític es refunda, caldria preguntar-se per quin motiu ho fa, per regeneració democràtica, per mirar de donar-li un nou impuls polític per a tornar a ocupar les quotes de poder que va tenir al passat o potser que per totes dues coses.
Si la regeneració política es fes com cal, trencant amb tota rèmora del passat i renunciant a més corrupteles, els èxits electorals podrien arribar tard o d’hora. Però s’haurien de complir tots els condicionants.
Ara bé, permeteu-me que dubte que això sigui així, de que realment el PDeCAT estigui disposat a passar pàgina i trencar amb el seu passat. Potser alguns dels meus lectors me demanaran un marge de confiança... Realment me costa molt creure’m que a partir de la constitució del nou partit les coses vagina a canviar i, per a mostra un botó.
Avui he llegit al digital diario.es que la Generalitat (presidida per un membre del PDeCAT, però governada per aquest partir i ERC) està usant tot el seu poder per ajudar a Convergència al judici del cas Palau. Posteriorment també ho he llegit al Periódico i al Triangle
Quin és el propòsit del Govern? Senzillament que no s’acabi condemnant Convergència i pugui així  sortir-ne el millor parada possible del cas Palau.
Quina conseqüència n’he traieu? Que malgrat el que diguin, els lligams entre CDC i el PDEeCAT són tan forts que fan impossible trencar-los.
Però això no només li passa al PDeCAT, també al PP. Diumenge Ana Pastor va entrevistar a la Sexta al portaveu parlamentari Antonio Hernando que, al ser preguntat pels casos de corrupció que sacsegen el PP es va limitar a dir que eren coses del passat i que el govern de Rajoy, durant la seva darrera legislatura, ja havia posat les mesures pertinents per a que no tornés a passar. Una resposta totalment insuficient per a tots aquells ciutadans d’aquest país que esperem que surti algú a donar explicacions convincents a part de prendre mesures molt més contundents que les que s’estan donant (les poques vegades que això passa)
Les úniques mesures que han pres ran el PP com els de l’antiga Convergència són de autoprotecció, de mirar de tapar tots els escàndols que els esquitxen amb virulència. És que ningú assumirà responsabilitats per tots els casos de corrupció que han tingut durant dècades? Fins que això no sigui així, que no me vinguin amb romanços barats que cap d’ells me convencerà i me farà pensar d’una altra manera.

dijous, 10 de novembre del 2016

EL PSOE DE MAL EN PITJOR

De Vergara a eldiario.es. 
Abans de saber-se els resultats de les eleccions americanes que són motiu d’anàlisi i debat per mig món, el CIS (tornem a casa) va fer pública la seva darrera enquesta sobre intenció de vot en unes hipotètiques eleccions generals a Espanya. El mostreig es va fer a principis d’octubre, en plena crisi del PSOE.
Res de nou que no s’intuís: El PP puja, el PSOE s’ensorra i Podemos i C’s no treuen cap profit de la davallada socialista.
És que la gent vol estabilitat... Potser sí que serà això, però a una persona com jo que ja fa anys que està en política, l’enquesta, més que incredulitat, me produeix estupefacció per la manera de pensar que tenen una gran part dels meus conciutadans.
Imagineu-vos per un moment una balança de plats. Imagineu-vos que la balança estigui equilibrada o sigui, que pesi tant el que hi ha a un costat com el que hi ha a l’altre. Si decidim traspassar el que hi ha a un costat a l’altre, veurem que la balança es desequilibra i mentre una plateret baixa, l’altre puja. En canvi a la balança electoral, mentre un braç (casualment el dret) puja, els altres segueixen més o menys estables. Difícil d’entendre? Ni jo ho entenc...    
Hi ha una dita que diu que quan s’està al terra ja no es pot caure més avall. Aquesta dita es va millorar considerablement:
-Quan s’està al terra, sempre es pot cavar un sot i baixar més!
Reconeixeu la situació? Si algú ha vist reflectit el que està passant al PSOE me dono per satisfet, perquè és precisament la comparativa que volia fer.
Aquells genis del PSOE que es pensaven que Pedro Sánchez era una cosa així com el pitjor mal que podia patir el partit, suposo que se’n adonaran (i si no és ara serà aviat) que el partit continua en caiguda lliure després de tocar terra, ja que a cada comtessa electoral ha perdut suports que s’acaben traduint en escons.    
Però tal com us explicava abans, quan s’arriba a terra és molt difícil tornar a pujar i per molt que sembli impossible encara es pot caure més avall si acabes cavant un sot... Una tomba? Potser sí que el que està fent el PSOE es cavar-se la seva pròpia tomba amb l’estratègia que està emprant.
Només cal fixar-se en la penúltima (ja sabeu que es diu així, perquè després sempre se’n ha pogut fer una altra) En la votació al Congrés per fer comparèixer o no a Jorge Fernández Díaz per a que donés explicacions sobre el motí del CIE de Aluche (Madrid), els diputats del PSOE van unir els seus vots als del PP i C’s i ho van rebutjar.
Resulta que quan el PP tenia majoria absoluta i mostrava les seves formes caciquils (com per exemple quan hi van haver aquells trets de la Guardia Civil sobre els immigrants que volien traspassar els límits de Ceuta, els socialistes posaven el crit al cel i ara que el PP no té majoria i que si el PSOE hagués votat en sentit contrari hauria pogut fer comparèixer al condecorador de Mare de Déus, resulta ser que prefereixen que no hi vaig.
No serà (no sé, dic jo) que el PP té agafat pels cataplins al PSOE i el fa ballar al so de la música que més l’interessa?
Ahir va sortir Antonio Hernando i va dir que en cap cas votaran a favor dels pressupostos del PP per a 2017. Què aquí sí, aquí no serà no i no hi ha cap més opció... Veurem...
No diguis mai d’aquesta aigua no n’he veure ni aquest capellà no és mon pare... I en política encara menys.  

dijous, 13 d’octubre del 2016

12-O: JI, JI... JA, JA!!

Hernández y Hernández. 
Algú dels meus seguidors pot respondre’m a la següent pregunta?
M’he vist posat mai expressions com ji, ji... ja, ja, etc. tan usuals a les xarxes socials? No us hi esforceu... No recordo haver-ho posat mai, ja que no m’agrada. Primer posaré un emoticona que no aquesta expressió. Qüestió de gustos, res més.
De què ve així el títol de l’entrada d’avui. Senzillament de l’actitud dels dos portaveus parlamentaris: Rafael Hernando (PP) i Antonio Hernando (PSOE), durant la parada militar per a commemorar la Fiesta Nacional, el dia de la Hispanitat o com nassos la folgueu anomenar... Els ji, ji... ja, ja van ser el denominador comú de la seva complicitats baix del paraigua.  
La sintonia que van manifestar els dos portaveus està molt allunyada de les actituds distants d’altres vegades. La qual cosa fa pensar que, aquesta vegada sí, abans de que acabi el termini legal per a dissoldre les cambres, hi haurà fumata blanca i tindrem un nou-vell President del govern: Mariano Rajoy Brey.  
Sembla ser que els desitjos de Felipe González amb l’estreta col·laboració de la Susana Díaz, han donat el fruit esperat en forma d’abstenció del grup socialista... Caldrà veure si de tot el gruo o, finalment, hi haurà diputats que trenquin la disciplina de vot i segueixen votant no.
Mentrestant, la versió més castissa de Ciudadanos ja ha dit que renovarà la confiança amb el PP i que també li donaran suport... No sigui el cas de que quedin descol·locats en terreny de no ningú i això sempre resulta contraproduent.
Recapitulem: Amb els vots dels diputats del PP, els de Ciudadanos i amb uns quants del PSOE, Rajoy té la investidura garantida, d’aquí que el Borbó hagi decidit tornar a consultar els representants dels diferents partits polítics que conformen el Congrés per a mirar d’extreure’n alguna cosa aprofitable... De no ser així, difícilment tornaria a convocar-los. El ridícul ja l’ha fet diverses vegades i difícilment voldrà tornar-se a arriscar amb un nou intent fallit.

No tots els Borbons formen part de la monarquia. 
Per tant, dintre d’uns dies, Ciudadanos i PSOE (o part d’aquest) institucionalitzaran la corrupció. Una corrupció amb la qual una gran part dels votants espanyols hi està d’acord. De no ser així no s’entén que el PP sigui sent el partit més votat i el que tornaria a guanyar les eleccions de tornar-se a fer ara mateix i encara amb més avantatge.
I mentre, per les sales d’audiència dels jutjats segueixen acudit els encausats per la Gürtel i les targetes Black de Caja Madrid/Bankia, la majoria dels quals o són del PP o han tingut vincles amb el partit que un dia va fundar entre d’altres Fraga Iribarne, Rita Barbera i Manuel Millán Mestre (tot i que fa anys que hi renega) i van heretar Aznar, Rajoy i d’altres capitosts, perquè quan un partit polític actua semblant a la Màfia, més que dirigents hi ha capitosts... Però és el que una bona part de la ciutadania vol i també barons i fidels del PSOE.
Per cert, tornant a Antonio Hernando, el del PSOE, sembla que tindrà una papereta més que difícil. De ma dreta de Pedro Sánchez, passarà a ma executora del pla d’investidura de Rajoy. Mira tu per on!
L’altre dia a El Intermedio del Gran Wyoming van treure un breu retrat del personatge, per aquells que no tenim memòria o, simplement no n’havíem sentit a parlar fins que el van anomenar portaveu parlamentari. Per la seva trajectòria política es podria qualificar com a trepa. Sí, sí, trepa és un bon adjectiu! Pe tant no ens ha d’estranyar que sigui com el conillet d’aquella famosa marca de piles i duri, duri...
Acabaré amb una d’aquelles frases que marquen estil. Quan sonava Pedro Sánchez per a ocupar el càrrec de Secretari General del PSOE, sembla que Susana Díaz va dir d’ell: No serveix, però ens serveix...

Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...