Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aznar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aznar. Mostrar tots els missatges

divendres, 19 de gener del 2024

EL CONCUNYAT RAPITENC DE JOSÉ MARIA AZNAR

Quan el PP va guanyar les eleccions generals de 1996 sense majoria absoluta i Aznar va haver pactar amb Jordi Pujol per a ser investit president del Govern d’Espanya, va ser necessari fer-li moltes concessions a CiU per a que la coalició nacionalista li acabés donant els seus vots. D’aquell temps ens queda el record d’unes paraules d’Aznar dient que ‘parlava català a la intimitat’... Però, realment va dir això? És cert que Aznar parlava català a la intimitat? A principis d’any, el crític televisiu del Periódico de Catalunya Ferran Monegal deia a la seva columna ‘Tu i jo som tres’ que Aznar mai va dir exactament aquelles paraules. De fet va dir: ‘quan em trobo en cercles reduïts fins i tot el parlo’... Una frase semblant a la que s’acostuma a sentir. El dubte sempre ha estat si l’afirmació d’Aznar era veritat o mentida... Una mentida per a quedar bé davant els seus nous socis? A veure si com diu Carles Porta (Crims TV3) posem llum a la foscor. Per a intentar aclarir-ho res millor que explicar-vos una anècdota que em van passar ja fa uns quanta anys quan treballava a l’Agència Tributària de Tortosa. Recordo que un dia vaig atendre un senyor de la Ràpita que venia a sol·licitar un certificat. Ràpidament em vaig adonar que al seu canell esquerre portava un rellotge de marxandatge amb l’anagrama del PP. No recordo com va anar exactament la conversa però si que recordo que en un moment donat va treure la seva cartera i em va ensenyar un telegrama on es felicitava a ell i la seva senyora per les noces d’or de casats. El telegrama anava signat per ‘José Maria i Ana’. Llavors em va explicar orgullós que un fill seu estava casat amb una germana de l’Ana Botella, la dona de José Maria Aznar. Aquell senyor responia al cognom Robledo i era propietari d’un estanc al barri Espanyol de la Ràpita. Després de conèixer aquests fets és fàcil imaginar que durant les celebracions familiars, passades les postres i arribada l’hora la copa i el cigar, quan els homes de la família s’agrupaven per a parlar ves a saber de què, Aznar intercanviés ni que només fossin unes poques paraules en català amb el seu concunyat rapitenc.

dijous, 13 de febrer del 2020

ELS CORRUPTES ES VAN CITAR A TORTOSA

Façana fluvial de la catedral de Tortosa. 

Corria l’any 2000. El PP governava a Madrid i València, mentre que CiU ho feia a Catalunya.
Tortosa, capital històrica de les comarques del Sud de Catalunya i pràcticament equidistant de Barcelona i València és també seu del bisbat del mateix nom. La Fundació la Caixa juntament amb el bisbat tortosí van organitzar l’exposició Fidei Speculum d’art litúrgic.
El bisbat de Tortosa, recordem-ho, a part de les parròquies comarques catalanes del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, també incorpora pobles del Priorat, Baix Camp, així com la major part de les del Nord de Castelló (el Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports).
A part de Xavier Salinas, el bisbe d’aquella època, van inaugurar l’exposició el president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i el de la valenciana Eduardo Zaplana que, amb aquesta finalitat van desplaçar-se fins a Tortosa.  
Per Internet no he pogut trobar informació sobre aquella inauguració, però afortunadament he localitzat una pàgina del Col·lectiu Ullal de Sollana (un poble de l’Albufera d’on és fill el meu amic Vicent Benito) on s’explica amb pèls i senyals l’excursió que van organitzar per a visitar l’exposició. Va ser el dissabte 15 de juliol.  
El que s’hagués pogut convertir en una simple anècdota, sembla ser que va servir per mercadejar amb l’aigua de l’Ebre i vendre-la al millor postor.
Afirmen alguns testimonis, que una vegada acabat l’acte protocol·lari de la inauguració de l’exposició, els dos presidents van deixar plantats el bisbe i a la resta d’assistents i van marxar plegats, tot i que s’ignora on van anar.
Catalunya feia temps que demanava a Aznar millorar el seu finançament, mentre que València sospirava (i encara sospira) per a que l’aigua del riu regués la seva comunitat.
El Molt Poc Honorable Jordi Pujol va renunciar a una part de les seves funcions deixant desemparades les comarques del Sud a l’acceptar el transvasament de l’Ebre.
Un any després d’aquella trobada de corruptes a Tortosa, el BOE del 6 de juliol, publicava la Llei 10/2001 de 5 de juliol del Pla Hidrològic Nacional.

divendres, 2 d’agost del 2019

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.
Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.
Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.
El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.
No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.
Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.
Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.
Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.
¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?
Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!
En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.
Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.
Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.
Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.
Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.
A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).
I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

dimarts, 16 de juliol del 2019

I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.
Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.
Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  
Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.
En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.
Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.
El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.
Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?
En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.
Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     


MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html


dijous, 2 de maig del 2019

NO ESTAVA EQUIVOCAT


Només fa unes setmanes vaig opinar sobre Pablo Casado, cap de files del PP (de moment)
Vaig dir d’ell que era el pitjor president del PP que hi havia hagut després d’Aznar i Rajoy (que també van ser molt dolents, sobre tot per a les classes més populars)
Els resultats electorals del passat diumenge 28 d’abril m’han donat la raó. I no perquè els resultats obtinguts pel PP hagin estat els pitjors de la seva història (només quan era AP havien tret resultats pitjors), sinó de com se van produir, però sobre tot de com les van valorar.
En campanya electoral Casado va flirtejar amb Vox (el gran absent dels debats) a qui li va oferir ministeris. De fet el posicionament del PP estava tan ancorat a la dreta que no se sabia on acabava el PP i on començava Vox.
Tampoc és gens estrany aquesta situació ja que fins no fa gaire tots formaven part del mateix partit. Però el partit de Casado hauria d’haver sabut marcar perfil propi i durant la campanya no ha va demostrar.
Quan les resultats electorals eren pràcticament definitius, les televisions esperaven la sortida de Casado per a valorar-los. Sembla ser que el protocol recomana que els perdedors surtin davant el guanyador de la jornada. Casado (com Rivera) no ho van fer així. Tots dos líders van aprofitar la compareixença de Pedro Sánchez per a sortir a fer valoracions.  
Però si les televisions no ho poden fer en directa, ho fan en diferit. Les tecnologies actuals poden fer aquestes coses i moltes més. Per tant, igualment van poder escoltar-se la valoració de Casado. Va donar tota la culpa a la disgregació de la dreta. Ningú nega que aquest sigui un dels factors, però els analistes estan d’acord que hauria d’haver fet més autocrítica, com ho va fer la candidata catalana Cayetana Álvarez de Toledo que va assumir tota la responsabilitat sobre resultats.
Va haver de fer-se un comitè executiu del PP para que Casado sortís (ara sí) a dir que s’havien equivocat. Segurament no ho va fer per pròpia voluntat, sinó obligat pel propi comitè. I de les seves valoracions se’n pot destacar una: cal caminar cap a posicions més de centre, tal com havia estat tradicionalment.   
I aquí és quan arriba la gran pregunta: Realment el PP ha estat tradicionalment un partit de centre (o centre-dreta si voleu)? Evidentment no! Una cosa és el que diuen els seus líders (queda molt bé de cara l’electorat) i l’altra la valoració de les seves polítiques.
Les seves polítiques, sobre tot les econòmiques i socials no afavoreixen mai les classes populars, es a dir, aquelles que conforma el món obrer, les famílies i persones més desafavorides, el dependents socialment, etc.
Però sembla que virar cap el centre és molt fàcil. Molt més del que pensem. De fet només cal que Pablo Casado surti i digui:
-Hem de situar-nos al centre polític!
I fer alguna valoració despectiva de Vox i mirar de marcar distàncies. Sempre hi ha algú que s’ho creu...
De totes formes el proper 26 de maig hi haurà una mena de segona volta: les eleccions municipals i europees. Sense cap mena de dubte el PP de Casada se la juga i molt. Si el PP perd allà on ara governa potser els dies de Casado estan comptats i el PP buscarà un altre líder (si és que Casado ho ha estat mai, cosa que dubto)



dimecres, 1 de maig del 2019

AZNAR HA TORNAT A PERDRE UNES ELECCIONS


Tot i que només s’ha presentat 4 vegades, Aznar n’ha guanyat dues i n’ha perdut 4. Una mica difícil d’entendre? La solució és molt fàcil, ja veureu.
Aznar se va presentar com a cap de llista del PP a les eleccions de 1989, 1993, 1996 i 2000. Les dues primeres les va perdre davant el PSOE, mentre que va guanyar les de 1996 i el 2000.
Però l’any 2004, tot i que el cap de llista del PP va ser Mariano Rajoy, les eleccions les va perdre Aznar. I com va se això? Tot semblava que el PP revalidaria la victòria, però sortosament se van cometre els atemptats de l’11 de març a Madrid, només 3 dies abans de la data fixada per als comicis.
Només la mala gestió de la crisi i les mentides de Ángel Acebes (Ministre de l’Interior), però també d’Aznar van fer reaccionar als votants espanyols que van participar com poques vegades ho havien fet (77,21% de participació). Aquest fet va fer donar un tomb electoral que va propiciar la victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Per tant, no les va perdre Rajoy (que era el cap de files del PP), sinó Aznar.
I el passat diumenge 28 d’abril va ser Aznar qui les va tornar a perdre ja que l’expresident del govern va ser el gran valedor de l’actual president del PP Pablo Casado.
La influència d’Aznar sobre Pablo Casado ha estat molt gran. Primer perquè sense el seu suport mai hauria arribat a la presidència del partit, càrrec que comporta poder-ne ser el cap de llista a unes eleccions generals i segona perquè Casado ha seguit fil per randa les directrius dictades per Aznar des de l’ombra.  


Us recomano llegir l'article del director del Periódico de Catalunya Enric Hernández:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20190430/article-enric-hernandez-pp-casado-dreta-canibal-7432236

dilluns, 18 de març del 2019

EL PP HO HA TORNAT A FER

Primer va ser José Maria Aznar, un megalòman amb complex d’inferioritat, mentider, cregut i misogin. Sense cap mena de dubte el pitjor president del Govern de la democràcia fins llavors. Després Rajoy. Poruc, insegur, sense personalitat. No va saber fer de cap de l’oposició ni més tard de President del Govern...
I finalment Casado. Per molt difícil que sembli, ha superat els seus dos antecessors. De moment se mostra com un titella d’Aznar que balla al so de la música de Vox a part de ser un mentider compulsiu. El PP ho ha tornat a fer: per molt difícil que sembli el successor del successor d’Aznar encara és més dolent que els seus predecessors.  
Sobre la manifestació independentista de dissabte a Madrid va dir Casado que el viatge dels milers de participants va ser pagat amb diners de tots els espanyols gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica...
També Javier Maroto, un dels seus homes de confiança, va donar la culpa a Manuela Carmena i a Sánchez per haver tolerat la manifestació...
Dissabte no vaig estar a Madrid, però si que hi vaig ser el 10 de març de 2001 manifestant-me als costat de desenes de milers d’ebrencs que ens hi vam desplaçar per a manifestar el nostre rebuig al Pla Hidrològic Nacional Llavors, com ara, també se va insinuar que hi havia algú que ens finançava (l’Elèctrica de Xerta), però puc afirmar que les despeses del viatge les vam pagar de la nostra butxaca, com segur que també ho van fer els manifestants de dissabte.
Per cert, sabeu qui era per aquella època el President de Govern de les Espanyes? Un tal José Maria Aznar López... I l’alcalde de Madrid? José Maria Álvarez del Manzano del PP. Cal dir alguna cosa més?  

dimarts, 24 de juliol del 2018

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.
I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.
De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)
Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  
Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.
Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 
Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.
Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...
Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.
Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

dimecres, 4 de juliol del 2018

ZASCA A TV3

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Programa Tot es mou d’ahir per la tarda. Ja sabeu, el d’Helena Garcia Melero, Francesc Sòria i Lluís Marquina. Entre els convidats hi havia el periodista Iu Forn i Alejandro López Fonta, un habitual de les tertúlies de TV3 que, com no acostumo a veure aquest programa així com la majoria dels debats que se fan a la Nostra, no tenia ni idea de qui era. Després m’he informat i he vist que se tracta d’un empresari unionista (o sigui espanyolista o antiindependentista)  
Parlàvem de l’apropament dels presos a Catalunya i d’altres temes relacionats amb la Capital i Cort amb la Verònica Fumeral i de la compareixença conjunta en una roda de premsa d’Òmniun, l’ANC i l’Associació Catalana de Drets Civils (familiars i amics dels presos polítics)
També de l’entrevista que li havia fet Carlos Alsina a Aznar a Onda Cero pel matí. Carlos Alsina té fama de ser un gran entrevistador (recordeu per exemple l’entrevista que li va fer fa un temps a Rajoy on se va parlar de les nacionalitats que tindrien i deixarien de tenir els catalans i que va acabar amb aquella famosos pregunta de Rajoy: ¿Y la Europea?),
L’entrevista anava sobre la situació actual de RTVE i de sobte va Alsina i l’etziba a Aznar que ell havia col·locat al front de l’ens públic un diputat del PP. Aznar diu no recordar-se’n i Alsina insisteix. Aznar segueix sense recordar-se’n i llavors Alsina li fa memòria:

-Vostè va col·locar un diputat al capdavant de TVE. Era diputat del PP i el va nomenar director de TVE: Fernando López Amor...

La resposta d’Aznar és d’aquelles que no pot deixar indiferent ningú:

-Ah, sí... Bé... Jo no dic que Televisió Espanyola fos neutral... (I acaba balbucejant unes incomprensibles paraules)   

Al seu anàlisi, Iu Forn va parlar de fer el ridícul espantós, referint-se a les paraules d’Aznar, mentre que un altre contertulià va parlar qualificar la seva resposta de cínica.
Fins que va intervenir Alejandro López Fonta:

-No hi ha cap televisió pública que sigui neutral... Un zasca en tots els morros de l’Helena Garcia Melero i companyia.
La presentadora va voler-ho arreglar:

-Nosaltres intentem ser neutrals...

Una cosa és voler i un altra molt diferent és poder o saber. I un clar exemple el tenim a TVE. Una gran part dels professionals de la casa estan en total disconformitat amb el que els hi mana la direcció, però han de creure i per això, sovint, no signen les seves pròpies cròniques.
Fins i tot aniria una mica més lluny. No hi ha cap televisió ni pública ni privada, ni cap ràdio, ni cap mitjà de comunicació que sigui neutral. Ningú! Ni tan sols jo... Hi no és la primera vegada que ho dic, ni segurament l’última que ho diré.
Els mitjans púbics estan al servei del govern, ja sigui del país, de la comunitat autònoma o de l’ajuntament... Han estat casos flagrants de manipulació la Radiotelevisió Valenciana, Tele Madrid o TVE. TVE només se salva durant l’època de Zapatero, tal i com van reconèixer els propis contertulians durant el debat.
TV3 i Catalunya Ràdio tampoc són l’excepció. Tot i la importància que pugui tenir el procés i les conseqüències que s’han derivat del mateix, s’ha de reconèixer la seva manca de neutralitat o el que és el mateix, la seva parcialitat a l’hora de parlar d’aquests temes.   
I és que ja sé sap, la informació és poder. Tot i que sovint encara sigui més poder la desinformació.


PER SI VOLEU VEURE LA PART DEL PROGRAMA 'TOT ES MOU': 


dimarts, 3 de juliol del 2018

LA SEGONA RESURRECCIÓ DE FRANCO

De Ferreres al diari Ara. 

Al poc temps de morir el dictador va aparèixer una novel·la de ficció: Y al tercer año resucitó de Fernando Vizcaíno Casas. Amb tot el que us he dit, ja podeu fer-vos una idea de la temàtica de la novel·la.
Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa s’han accelerat els tràmits per a desenterrar el cos de Franco del Valle de los Caidos, tal com havia aprovat el Congrés dels Diputats el mes de maig de l’any passat. La resolució que s’emmarcava dintre de la Llei de Memòria Històrica aprovada durant l’etapa dl govern de Zapatero, no era vinculant i per això el PP no va moure un dir per a portar-ho a terme (ja sabeu que Rajoy presumia de no haver destinat mai un euro per a fer complir aquella llei)
Si les informacions periodístiques no van errades, sembla que el trasllat de les restes del dictador és imminent. O sigui que tal com va passar a la novel·la de Vizcaíno Casas, la gran llosa de granit que cobreix el taüt de Franco s’obrirà i el dictador sortirà... No caminant, sinó dintre del propi fèretre per a ser traslladat a un nou emplaçament encara per decidir, perquè, pel que sembla, la família no se’n vol fer càrrec de les restes. Tan dolent era? (perquè sinó no s’entén) La resposta era sí, era molt dolent! Era extremadament dolentíssim! Tot i la imatge que volia transmetre en les seves aparicions públiques.
De fet, Franco mai ha mort. El franquisme (o postfranquisme si voleu) ha perdurat fins els nostres dies. Només cal veure els cartells que van aparèixer anit per Madrid: El Valle de los Caidos no se toca.     
És cert que al gran mausoleu que va idear i inaugurar el propi Franco hi ha enterrats combatents dels dos bàndols (republicà i feixista), però mentre a uns se’ls recorda i se’ls ret homenatge, els altre passen desapercebuts als ulls de tothom. Una mostra fefaent de que no tos els combatents eren iguals als ulls del règim dictatorial.
Però si Franco va morir un 20 de novembre de 1975, el franquisme no ha mort mai i ha perdurat fins els nostres dies. Sovint mig soterrat sota les sigles del PP.
Segurament amb el rebrot independentista d’aquests darrers anys és quan més ha decidir sortir de la caverna i donar la cara. Actualment potser sigui Vox el partit més representatiu, però hi ha d’altres partits (FE era el partit del règim i d’altres com Fuerza Nueva van néixer posteriorment) que sempre se’ls ha vist quan cal celebrar alguna de les seves diades més emblemàtiques: 18 de juliol, 12 d’octubre, etc.
Sempre s’ha presentat a Espanya com un país que ha sabut aturar a l’extrema dreta a diferència d’altres països com França, Itàlia, Àustria u Holanda on ha aconseguit una important representació parlamentària. Però és que aquí l’extrema dreta ha estat integrada dintre d’Alianza Popular primer i el PP més tard.
Amb el trasllat de les seves restes, el dictador no ressuscitarà, però el seu llegat, gràcies a la Fundació Francisco Franco i d’altres associacions de excombatents s’ha mantingut ben viu i ben finançat pel govern espanyol durant les èpoques d’Aznar i de Rajoy. Amb això queda tot dit.
Desgraciadament Franco és el referent de l’extrema dreta. Sinó hagués estat ell, segurament se’n hauria d’haver buscat un altre.
Al feixisme només el pot aturar amb la unió dels demòcrates (però demòcrates de veritat), tal com va passar al 36 amb el Front Popular o tal com ha passat més recentment amb la moció de censura a Rajoy. Però el gran problema és que ells sempre han estat molt més units que la resta de partits.       

dimarts, 12 de juny del 2018

IL·LEGÍTIM

De Ferreres al diari Ara. 

Il·legítim és la paraula que està posant de mode el PP: President il·legítim, govern il·legítim...
I tot perquè no ha sortit d’unes eleccions, sinó d’una moció de censura al PP per, entre d’altres moltes coses, per una sentència de l’Audiència Nacional que dictaminava que el PP nacional s’havia finançat il·legítimament. També el PP valencià segons la sentència del mateix tribunal que se va saber ahir mateix. I aquesta gent s’atreveixen a parlar de il·legitimitat?
La línia sobre el que és legítim i el que no ho és l’ha fixen ells. Quan donen un cop d’estat l’any 36 i col·loquen un general com a cap d’estat és legítim... Fins i tot abans d’obtenir el reconeixement internacional.
Que unten de diners una parella sense escrúpols (Tamayazo) per a que no votin el seu líder, és legítim. Que te fiquin en una guerra (la d’Iraq) que ni ens anava ni ens venia, és legítim. Que financen les seves pomposes campanyes electorals amb diners robats al poble, és legítim. Treure-li el pa de la boca als més desvalguts per a donar-los a la banca, és legítim. Condemnar titellaires, còmics, rapers, etc. i deixar en llibertat polítics que s’han enriquit robant els diners de tots, és legítim. I estic segur que encara m’he deixat coses per a dir.  
Al menys ja sabem en que se basarà la campanya contra Sánchez, la qual cosa hauria de posar en guàrdia el nou govern i preparar les bateries de defensa per a quan sigui convenient.
És veritat que els urnes té donen la legitimitat. De totes maneres no sempre se veu de la mateixa manera. L’any 2004 quan els socialistes van guanyar les eleccions, van fer ús de la teoria de la conspiració per a desvirtuar la victòria. Encara avui hi ha molta gent al PP que no se creu que els atemptats de Madrid els van perpetrar radicals islamistes com a càstig a Aznar per la guerra de l’Iraq. Donar la culpa a ETA els hi anava millor.
Per a que no se’ls vegi tant el llautó a personatges com Celia Villalobos, parlen de govern legal, però il·legítim. Si ho busques al diccionari, els termes legal i legítim són sinònims. Però com una part del poble és inculte (de no ser així el PP no hauria guanyat mai –i potser d’altres tampoc-) al final s’ho acabaran empassant.
Ja sabeu que quan se reitera en un concepte, finalment se fa creïble. Viral crec que se’n diu ara. Com per exemple aquelles frases que tant va repetir Aznar: ¡Váyase Sr. Gonzalez! o ¡España va bien!
Hechos son amores y no buenas intenciones. Si l’actual govern o fa bé, la ciutadania hauria de saber distingir entre allò que és bo i el que no ho és i deixar-se de falòrnies (pamplinas en castellà) sortides de boques indignades.   

dimecres, 6 de juny del 2018

EL MAL PERDRE I EL VOLER GUANYAR

De Gallego & Rey al Mundo. 

El PP no ha sabut encaixar haver perdut la moció de censura contra el seu líder. De fet, durant el debat ja se van poder veure les formes d’alguns dels seus dirigents començant pel propi Rajoy.
Va ser un menyspreu de l’expresident absentar-se tot una tarda de l’hemicicle i unes hores del matí del dia següent fins pràcticament el moment de la votació. Dir que el president no tenia cap obligació d’estar present és una excusa absurda, ja que la moció anava contra ell i ningú més.
Estar present i aguantar tot el que li va caure hauria estat una prova de valentia (Rajoy és i serà un covard) i de dignitat (l’ha perdut pel camí)
Les formes de Rafael Hernando donant a tort i a dret i fer culpables a tots els que van anunciar que hi votarien a favor sense fer una mica d’autocrítica, no va ser precisament una intervenció mesurada. No haver reflexionat sobre el que realment estava passant i acceptar que s’havien fet moltes coses malament és d’una gran miopia política i pròpia de prepotents.
Pedro Sánchez va dir que no faria uns nous pressupostos. Que acceptava els que havia fet el PP i que el Congrés ja havia aprovat. No obstant, només acabar el debat de la moció, el PP va dir que potser els esmenaria al Senat on té una sobrada majoria absoluta.
I que pretén esmenar el PP? Les inversions que va pactar per al País Basc amb el PNB, a qui considera traïdor per haver votat favorablement els pressupostos uns dies abans i posteriorment a favor de la moció de censura.
Ho va dir el portaveu del PNB, però jo també ho havia pensat: Si s’esmenen els pressupostos i no se fan les inversions, qui hi surt perdent és el poble basc i no tant el PNB. Per tant tornen a estar davant d’una miopia política terrible.
El lideratge de Rajoy s’aguantava per les victòries electorals precedides per campanyes irregulars. No sabria dir fins a quin punt gastar-se més diners en una campanya influeix en el resultat final, però sembla que al PP no li va anar tant malament. També hi van haver d’altres factors. D’això no hi ha cap mena de dubte.  
Sempre que hi ha una desfeta, remuntar és molt difícil. I més sinó tens un recanvia carismàtic que pugui assumir el lideratge del partit sense fracturar-lo. I el PP sembla que ara per ara no el té. N’hi ha qui parla de Nuñez Feijoo, però té alguna taca als seu expedient per tenir amistats perilloses al món del narcotràfic gallec.
Però tranquils, ja hi ha qui s’ha postulat per a encapçalar un projecte de centre-dreta. Sabeu de qui parlo, no? De José Maria Aznar López.
Primer que res dir que Aznar no està situat al centre-dreta. Però sap que si enganya a la gent (una vegada més), allí hi trobarà un gran viver de vots. Molts més que si els busca al lloc on ell s’ubica: a la vora de l’extrema dreta més rància i recalcitrant
No hem d’oblidar per un sol instant que Aznar va ser qui va posar a Espanya a la guerra de l’Iraq només pels seus propis interessos i engrandir el seu ego. Si a la foto de Ialta van aparèixer els tres líders mundials vencedor de la Segona Guerra Mundial (Roosevelt, Stalin i Churchill), Aznar i el seu ego van aparèixer a la foto de las Açores amb Bush i Blair.
Si un dia Aznar torna a la presidència d’Espanya significarà la derrota dels demòcrates. 

divendres, 1 de juny del 2018

2004: EL PP MENTEIX. 2018: UN PP CORRUPTE SEGUEIX MENTINT

D'en JAP Al Punt Avui. 

2004. Aznar ho deixa i Rajoy és el candidat del PP a la presidència del govern d’Espanya. Tot sembla estar a favor de que el PP guanyi les eleccions que s’han de celebrar el 14 de març...
Però 2 dies abans, el dia 11 grups jihadistes cometen diversos atemptats a la xarxa viaria de rodalies de Madrid. Tot i la evidència, el govern del PP apunta cap a la banda terrorista ETA. No els interessava per a res que fossin extremistes musulmans, ja que això significaria una revenja contra Aznar i el seu govern per haver declarat la guerra a l’Iraq.
El govern del PP se va enrocar a l’hora d’atribuir l’atemptat a ETA, malgrat les evidències que deien tot el contrari. La ciutadania se va mobilitzar. Els missatges mòbils volaven d’uns telèfons a altes convocant a la gent a manifestar-se el mateix dia de la jornada de reflexió.
Diumenge als col·legis electorals no se podia donar un pas. Va ser la participació més multitudinària en molts anys (75,66%) Aquest fet va fer possible un tomb electoral i qui sortia guanyador va perdre. Va perdre perquè no va saber gestionar els atemptats, sobre tot per les seves mentides.
2018. Moció de censura contra M. Rajoy. La primera moció de censura que prospera a Espanya.
De Ferreres a l'ARA. 

L’any 2011 el PP tornar a guanyar unes eleccions generals i tal com va fer Aznar en 1996, per majoria absoluta. La victòria dels populars se va ser com a resultat de la crisi econòmica mundial i la poca capacitat de reacció del govern de Zapatero. La crisi, no s’ha d’oblidat, va ser provocada pel capitalisme i va afectar a la gran majoria dels països de l’OCDE, tot i que els econòmicament més forts van saber sortir-ne més ben parats. Espanya tenia i té una economia dèbil. La taxa d’atur és de les més grans i la principal industria és el turisme.   
Rajoy sempre se va vanagloriar dels seus èxits en el camp econòmic. Crec sincerament que qualsevol altre govern ho hauria fet igual de malament i els resultats haurien estat semblants.
El president sortint encara li deia ahir a Sánchez que Espanya no havia estat rescatada... En canvi Sánchez ho va negar i amb tota la raó. El Govern espanyol va haver de sortir al rescat del món financer. Van ser molts poques les entitats financeres que no van rebre ajuts de l’Estat. I fruit d’aquesta situació financera el sector se va haver de reestructurar. Les caixes d’estalvis van ser esborrades del mapa: algunes van ser absorbides pels bancs i d’altres van haver de reconvertir-se en bancs. No sabria dir si Ibercaja encara continua sent-ho o també va acabar convertida en banc.
El Periódico d’avui publica un treball periodístic que diu el següent:

-La banca espanyola ha deixat 4.100 municipis sense oficina.
-L’exclusió financera després de la crisi arriba al 2.7 de la població espanyola.
-A Catalunya han desaparegut 4.059 sucursals, la meitat de les que havia en el 2008.

Quants treballadors dels sector han estat acomiadats o s’han hagut de prejubilar?  
Segons algunes fonts el rescat bancari va costar als espanyols l’esfereïdora xifra de 108.000 milions d’euros. I és evident que aquesta quantitat no va sortir del no res... Va sortir dels sectors ens els que el Govern de Rajoy va retallar les inversions: ensenyament, sanitat, prestacions de tota mena (pensions, atur...), sous dels treballadors públics, cultura, inversions per al foment del desenvolupament i de la investigació, etc., etc., etc.,
Rajoy pot sentir-se orgullós d’haver fet allò que convenia a un sector dels espanyols o sigui al gran capital, però en canvi no a la gran majoria del ciutadans que van veure com perdien gran part dels seus drets socials i laborals. Cal recordar la llei mordassa.
De Ferreres a l'ARA. 
Si el govern d’Aznar va acabar els seus dies mentint, el de Rajoy ha fet el mateix. Han dit per activa i per passiva que la sentència Gürtel no condemna penalment el PP. El PP ha estat condemnat civilment perquè fins la darrera reforma del codi penal no contemplava la possibilitat de que un partit fos condemnat penalment. I ells ho saben... Han dit que la borsa baixava i la prima de risc pujava. Mentre Rajoy feia aquestes afirmacions estava passant exactament el contrari. Tan la borsa com la prima de risc són índex extremadament fluctuants que igual poden pujar com baixar depenent d’una gran diversitat de circumstàncies político-econòmiques.    
De Ferreres a l'ARA. 
Per acabar només dir-vos que l’oposició del PP serà molt dura. Igual com va passar l’any 2004, estan convençuts que els hi ha robat el govern de l’estat, un govern que creuen seu per la gràcia de Déu, tal com posava a les monedes del dictador Franco de qui són hereus. 

Ara només espero que aquells que formin govern no me defraudin a mi ni a les classes populars com són els treballadors, els jubilats i els pensionistes. I, evidentment, que trobin una sortida digna per a la situació actual de Catalunya.    

diumenge, 27 de maig del 2018

SALVAR AL GENERAL RAJOY

De Idígoras y Patchi al Mundo. 

Durant la setmana que estem acabant, dos van ser els fets rellevants que van minar encara més la credibilitat del PP, però també del Govern que ve a ser com la cara visible del partit: la detenció d’Eduardo Zaplana, expresident de la Cheneralitat Valenciana i exministre de Treball i la sentència del cas Gürtel.
Tal com se va posar de manifesta a la Sexta Noche, la consigna de l’entorn del PP és salvar al general Rajoy. I com se fa? Fàcil. Donant totes les culpes al seu mentor Aznar. Tota la corrupció arranca de la seva època de cap del govern i, per tant, amb el seu consentiment. Així ho van expressar Francisco Marhuenda i Maria Claver, tots dos amb estretes vinculacions amb el Govern de Rajoy. El primer va ser cap de Gabinet de Mariano Rajoy quan aquest era ministre d’Administracions Públiques, mentre que la segona va ostentar el càrrec de Directora General de Mitjans i Diplomàcia Pública al Ministeri d’Afers Exteriors a l’època de José Manuel Garcia Margallo.
Mentre Claver i Marhuenda defensaven aferrissadament el PP de Rajoy, el periodista Jesús Cintorra signava un reportatge sobre la petjada de Zaplana lligada a la corrupció mentre era president de la Cheneralitat.
Tot i això les persones a les que entrevista Cintorra (suposadament totes veïnes de Benidorm), parlen bé de Zaplana com alcalde d’aquella població de la Costa Blanca alacantina.
Sempre he pensat que quan se fan aquesta mena d’entrevistes és fàcil manipular-ne els resultats, ja que a l’editar el material, se pot escollir i presentar-ho com els vingui en gana.
Dit això penso realment que una gran part de la població de Benidorm guarden bon record de Zaplana, tan de la seva època com alcalde, com de quan va estar al cap del govern valencià.
I és que a una gran majoria de ciutadans tan del País Valencià com de qualsevol altra part d’Espanya els encanta veure com se fan infraestructures colossals que, segons afirmen els mandataris portaran benestar i prosperitat. Que finalment s’hagi de pagar un elevat sobre cost és un detall sense importància. Minúcies...
Durant la meva vida he viscut al menys en dues vegades situacions en les que ciutadans anònims afirmaven que qui era en aquell moment l’alcalde de la seva població era el millor que podia haver i que havia fet tant per al seu poble... Estic parlant de Santa Bàrbara i Camarles i els seus primers alcaldes després del restabliment de la democràcia.
Tal com he dit tantes i tantes vegades, a una gran majoria dels votats del PP els importa poc o no gens la corrupció del partit. Per a ells l’esquerra sempre serà com els dimonis que només porten destrucció, gana i mort.
Recordeu que segons els populars, la seva gran fita ha estat la recuperació econòmica d’Espanya. Això sí, no diuen quin ha estat el seu cost i qui han estat els grans damnificats. Ja us dic que els rics no.    
Només coneixes la notícia de que el PSOE anunciava una moció de censura contra Rajoy i el seu govern, la borsa baixava (no només la d’aquí) i la prima de risc (aquella cosina a qui no coneixíem per a res fins només fa uns quants anys) pujava...
I Rajoy compareixia davant els mitjans de comunicació per a parlar d’irresponsabilitat política, d’anar en contra de la recuperació econòmica i de que Pedro Sánchez acabarà per pactar amb Puigdemont.
Tot és bo per tal de salvar el coll...


MÉS INFORMACIÓ: 




dijous, 24 de maig del 2018

NO SÓN NOMÉS 10 o 15 CASOS AÏLLATS (Rajoy dixit)

De Vergara a eldiario.es. 

Després de veure el que s’està veient al PP, crec que puc dir allò de qui n’estigui lliure de pecat que titi la primera pedra... (dintre del PP, es clar)
A aquestes alçades me sembla difícil (que no impossible) que encara hi puguin haver votats populars que estarien disposats a posar la ma al foc per qualsevol dels seus dirigents... Per qualsevol.
Tot i que n’hi ha que sembla que encara estan lliures de tota sospita, l’evidència ens diu que tal vegada només sigui qüestió de temps. Cristina Cifuentes i Pablo Casado havien de ser la regeneració del PP. O al menys això és el que pretenia fer-nos creure el Partit de Rajoy & Ca que, segons sembla, segons se diu, és més una organització criminal que no un partit polític.
I aquí els tenim. Governant Espanya i el que te rondaré morena gràcies al PNV que en un primer moment van supeditar el vot als Pressupostos Generals de l’Estat a l’increment de les pensions i a la derogació de l’article 155 a Catalunya.   
Com sabeu fa uns dies la Guardia Civil (i després criticarem al benemérito cuerpo) va detenir a València el totpoderós expresident de la Cheneralitat i exministre de Treball Eduardo Zaplana (conegut també com Sabata Plana)
Tot i que és fals que Zaplana digués alguna vegada que estava en polític per a enriquir-se, la veritat és que va dir una frase molt semblant mentre parlava amb el seu amic Salvador Palop (Boro per als amics): Me tinc que fer ric perquè estic arruïnat... Zaplana va ser l’artífex del domini absolut del PP al País Valencià.
La història és la que és i no se pot canviar... Se pot tergiversar o interpretar-se segons li convingui a una determinada part. Però no canviar.
¿Què hauria passat si la regidora socialista de l’Ajuntament de Benidorm Maruja Sánchez no hagués facilitat la moció decensura que va acabar amb la investidura de Zaplana com alcalde de Benidorm?
¿Sé va inspirar Esperanza Aguirre en aquest cas quan va donar el cop de ma contra la investidura de Rafael Simancas? No ho sé, però la veritat és que tots dos casos tenen certs paral·lelismes sent el més important de tots l’inici de les etapes de govern del PP tant a València com a Madrid, els dos grans feus del PP.    
La casualitat ha volgut que mentre escrivia el comentari d’avui s’hagi conegut la sentència sobre el cas Gürtel: 51 anys per a Correa, 33 per a Bárcenas... López Viejo, 31, Jusús Sepúlveda (exmarit d’Ana Mato), 14. Però ni estan tots els que són ni són tots els que estan... De fet el jutge del cas Ángel Hurtado proposa l’absolució del PP i de 4 acusats.
Tot i que el Gürtel va ser el primer dels grans casos que han afectat el PP en les dues darreres dècades, no és ni de bon tros l’únic. La llista se faria pràcticament inacabable, però recordem només alguns dels principals: Andrax, Auditorio, Baltar, Brugal, Fabra, Cooperació, Imelsa, Lezo, Palma Arena, Púnica, RTVV, etc., etc., etc.

No Sr. M. Rajoy, no. La corrupció dintre del PP no és cosa de 10 o 15 casos aïllats. És cosa de grans trames corruptes que afecten a famílies senceres, a grups d’amics i coneguts. És una corrupció generalitzada en tota regla.
Per acabar només recordar el que s’ha dit aquests dies després de la detenció de Zaplana: 12 dels 14 ministres d’Aznar delgovern de 2012 han hagut de comparèixer davant la Justícia o han cobrar comissions il·legals (papers de Bárcenas)
Algú encara té dubtes?