Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bèlgica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bèlgica. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de març del 2018

GUERRA OBERTA SENSE ARMES


De Vergara a eldiario.es. 
Si no n’hi havia prou amb l’empresonament la setmana passada per part del Jutge Llarena de Forcadell, Turull, Rull, Bassa i Romeva que se sumen als que ja hi estaven (Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart), amb la retenció a Alemanya de Puigdemont ahir, al món independentista no li falten motius per estar indignats i sortir al carrer a manifestar-ho.
En bona part depèn de la justícia alemanya, però si com se preveu, passa el que ha de passar, que és que finalment s’extradeixi a Espanya Puigdemont, és més que previsible que les revoltes, manifestacions, talls de carretera, etc. se produeixin cada dia.
Potser el govern i la justícia espanyola, en el seu afany de voler veure els catalans sotmesos i submisos, no van mesurar prou bé la dimensió que podria prendre el conflicte entre catalans i espanyols, entre aquells que estan a favor del procés i els que pensen tot el contrari, però tot indica que caminem cap a uns mesos molt convulsos i de desenllaç imprevisible.
Com sempre he dit, un tenen la força de la raó i els altres tenen la força i prou. Segurament sense el PP al govern d’Espanya, la situació no hauria arribat on està ara mateix. Amb el poc que costava fer un referèndum pactat i vinculant per veure quina era la voluntat majoritària dels catalans i, en canvi, ens hem de trobar amb un carreró sense sortida (al menys immediata)   
Els independentistes sempre han dit que buscaven la internacionalització del conflicte català. D’aquí que Puigdemont juntament amb Comín, Serret, Ponsatí i Puig marxessin cap a Bèlgica i posteriorment Gabriel primer i Rovira més tard, cap a Suïssa. Els llocs no van ser triats a l’atzar. A Bèlgica està la seu de les institucions europees com el Consell o la Comissió i a Suïssa la delegació d’ONU. A part d’això, allí les lleis sobre l’extradició són molt més toves i per tant és molt més difícil que se facin efectives. La prova de tot això és que Puigdemont a Bèlgica vivia prou tranquil, així com la resta de càrrecs que encara hi viuen.
Durant les darreres hores han entrat a escena altres països com Alemanya i Noruega. Els països on va ser detingut i d’on provenia antes de ser-ho. Sembla que finalment serà alemanya el país que prengui la decisió final. De moment a Alemanya, a manca del terme rebel·lió (que és la principal causa per la que la justícia espanyola perseguia a Puigdemont, tenen la d’altra traïció i, per tant, caldrà veure si la justícia d’aquell país considera o no que és un concepte semblant.
Potser alguns se preguntaran perquè les institucions europees no diuen ni piu. La resposta és molt senzilla: perquè Espanya és un país de ple dret a totes elles i, en canvi, a Catalunya, la majoria de càrrecs la veuen (o la volen veure) com una part d’Espanya que se vol independitzar unilateralment.
L’única solució que apunten el experts és demostrar que a Espanya no hi ha garanties suficients de que els encausats puguin tenir un judici just, tot i l’estat de dret del que tant presumeixen els polítics del PP.
Potser sí que és veritat que alguna cosa s’està movent, ja que diversos diaris europeus ja a l’editorial, ja en articles d’opinió, no deixen gens ben parat el Govern de Rajoy. Entre quests diaris està l’anglès The Times i l’alemany Die Tageszeitung, tal com ha informat TV3.

diumenge, 11 de febrer del 2018

UNA MICA DE REALISME, PER FAVOR

De Faro a Diari de Tarragona. 
M’agradaria viure a un país normal on ens poguéssim governar sense intromissions externes, ja siguin polítiques o judicials. M’agradaria que hi hagués un Parlament que elabores lleis i d’altres normes legislatives en benefici de la ciutadania, però sobre tot d’aquells més desafavorits. I finalment m’agradaria que tinguéssim un govern que portés el dia a dia de l’agenda política i que prengués mesures efectives per a solucionar tots els problemes del país. Però mentrestant...
Mentrestant tenim dos partits que en lloc d’entendre’s, cada dia se barallen i creen entre ells més discrepància i més barreres. Un expresident a l’exili (tot i que el seu títol oficial sigui sent el de President) que sembla que viu en una realitat paral·lela o virtual , un concepte que els nostres avis no coneixien, però que avui ens és molt familiar. També tenim planejant sobre el nostre cap com si d’enormes voltors se tractessin, l’article 155 de la Constitució que controla i fins i tot suspèn tot allò que se considera que va en contra de les lleis espanyoles, entre les que també estan les catalanes. I el que encara és pitjor, que la situació seguirà així mentre no s’arribi a un acord per a investir un president que no sigui considerat un sediciós i no fos protagonista principal de l’etapa independentista immediatament anterior a les eleccions del passat desembre.
Voler investir president a Puigdemont, ni que sigui de forma simbòlica és una mesura que el govern d’Espanya no tolerarà. A sobre, per a començar, com que no està previst a l’ordenament jurídic català, el PDeCAT unilateralment vol canviar la llei per a que se permeti fer. Mesura que els republicans no li donen suport. Ni tan sols Elsa Artadi, el nom que més sona per a substituir a Puigdemont hi està d’acord. Tot i els gestos de cara la galeria (i els fidels a Puigdemont) d’Artadi, m’imagino que estaria encantada de presidir la Generalitat. Quin polític no ha somniat mai en ocupar càrrecs rellevants? Bé, algun ne deu d’haver com el tortosí Josep Monclús...   
Tot indica que ERC ho té bastant més clar. La realitat només n’és una encara que hagi moltes formes de veure-la o interpretar-la. Saben els republicans que per a desencallar (ni que sigui de moment) la situació, s’han d’acceptar les normes de joc que ens imposen des d’Espanya. I sinó és així, tot sembla que ens en anem irremeiablement cap a unes noves eleccions que, tot sigui dit, representarien el fracàs de la política catalana i se demostraria que molts polítics estan més interessats en el seu propi benefici que no amb el col·lectiu d’una nació.
Tot i que no se diu, les discrepàncies més grans entre ERC i el PDeCAT deuen de venir per la situació dels seus dos principals líders: Mentre Junqueras se troba a la presó d’Estremera, Puigdemont està exiliat voluntàriament a Bèlgica. I se digui el que se digui, no és el mateix. Mentre un està reclòs i privat de llibertat i d’altres fets quotidians com per exemple donar entrevistes, l’altre, tot i que sigui lluny de Catalunya, campa totalment lliure i pot fer el que vulgui, fins i tot viatjar a d’altres països tal com va fer recentment a Dinamarca.

Si per a desencallar l’enrevessada i anormal situació que està vivint Catalunya s’han de guardar determinades idees fins el moment més propici per a tornar-les a treure, se fa i punt. Ja sé que costa, però és l’única solució a curt termini.   

dimecres, 24 de gener del 2018

DE GATS, RATES, ESPANYOLS I CATALANS

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 
Vaig dir no fa gaires dies que sé mantindria en suspens fins el darrer moment si finalment Puigdemont seria el candidat a la Presidència de la Generalitat o no.
Ganes no n’hi falten al president deposat. Com a Mas, que només que algú insinués de que podria tornar-se a presentar, potser li faltaria temps per a dir: sí vull!!  És l’ambició convergent o pedecatista (per els més puritans)
Fa uns dies, Luis Mauri, sotsdirector del Periódico, va escriure un article que va titular Molta astúcia i poca estratègia. O el que és el mateix: Jugar al gat i la rata constantment. Si prenem com exemple els dibuixos animats ràpidament descobrirem qui són els gats i qui són les rates... Encara que me sembla que abunden més les rates que els gats.
M’ensumo (també ho vaig dir) que finalment Puigdemont cedirà davant de les dificultats que li posarà el Govern de l’Estat que és qui domina la partida gràcies a la força evident que té.
Si al bàndol independentista com deia Mauri hi ha molta astúcia (que la hi ha) i poca estratègia (ells mateixos van acabar acceptant que no estaven preparats per a engegar una república independent), per part de l’Estat no hi ha ni astúcia, ni estratègia, ni perícia, només força.
Puigdemont s’està a Bèlgica com Assange s’està a l’ambaixada de l’Equador de Londres. Mal que mal preferiria ser Puigdemont... Si sé cansen i volen anar a donar un tomb fins arribar al primer cantó i tornar, ja sé sap que corren el risc de ser detinguts. Amb els 5 anys i mig que Assange porta reclòs a l’ambaixada equatoriana, crec que no ha sortit al carrer. Com a molt a tret el cap per la finestra i poca cosa més... Puigdemont nomes fa ni tres mesos que està a Brussel·les i el passat cap de setmana va viatjar fins Dinamarca. Allí, tot i que la fiscalia espanyola ho va demanar, el jutge no va considerar oportú lliurar una ordre de detenció.
De totes maneres, si atenem el que diuen els mitjans de comunicació, la seva estada no va ser plàcida del tot. És veritat que va poder fer una conferència a la universitat de Copenhagen, però una professora no li va posar gens fàcil quan li va explicar que dintre de la UE la independència d’una regió respecte a la nació matriu, ara com ara és inviable.
L’anècdota de la jornada però va ser que un castellà li va preguntar a Puitdemont per la independència de Catalunya en un to una mica desafiant i, finalment, li va lliurar una estanquera (així anomenava a la bandera espanyola l’amic Toni Fabregat) demanant al president que li fes un petó, a la qual el President va accedir. Com que aquestes imatges s’han pogut veure per TV3, Internet i suposo que per molts més canals de televisió, segurament ja les heu vist.
Personalment la imatge me va semblar patètica. I no per Puigdemont, sinó pel castellà i la seva actitud. Quan veig coses així me’n adono de que més enllà dels rius Sénia, Algars i Noguera Ribagorçana hi ha molta gent que encara no s’han assabentat de les raons per les quals s’ha arribat a la situació que ens trobem.

Més amunt he anomenat castellà a un que ni tan sols sé si era o no d’alguna de les dues Castelles, però és que els catalans solem anomenar així a qualsevol persona d’Espanya sigui quina sigui la seva procedència (exceptuant bascos, gallecs i pocs més) Som tan diferents a la resta de ciutadans de la península ibèrica que reclamem des de fa anys tenir una identitat pròpia i diferenciada de la resta. Fins que això no se comprengui i assumeixi  al llarg i ample de la geografia ibera (què per cert, pren el nom dels nostre riu Ebre) serà impossible solucionar el problema que s’ha creat. Per a uns i per als altres, ja que sembla que ningú sàpiga com acabar-lo.    

dimarts, 7 de novembre del 2017

21-D: ELECCIONS ANÒMALES

De Faro a Diari de Tarragona. 
Les eleccions dels dia 21 de desembre seran les més anòmales que he viscut mai. Per a començar seran en un dia laborable (quants anys feia que això no passava?) i, a sobre, un dia lectiu i per tant, Ensenyament haurà de prendre alguna mesura al respecte.
Però les anomalies més grans no són precisament aquestes. Les més grans i fins i tot inqualificables (potser perquè la diria molt grossa) és que hi ha tancats a la presó polítics i no polítics catalans (i també a l’exili voluntari) que l’únic delicte que han comès és demanar la independència per a Catalunya.
En una democràcia no té res de normal que polítics que segur que sé presentaran s’estan a Soto del Real complint presó preventiva perquè la jutge no va donar la condicional tal i com se fa amb altres encausats per delictes comuns i potser més grossos per a la opinió publica, com poden ser els de corrupció.
Puigdemont i diversos consellers s’estan a Bèlgica i sembla que faran campanya des d’allí. Un altre despropòsit! És cer que es tracta d’un exili voluntari, però no és menys cer que sinó se’n haguessin anat ara mateix també s’estarien a la presó d'Estremera en el cas dels homes i Alcalá Meco les dones. 
Tal com diu algun sondeig electoral, l’independentisme potser aconsegueixi majoria absoluta. És una possibilitat i per tant s’ha de tenir en compte a l’hora de fer valoracions. Però a hores d’ara tot sembla indicar que les partits independentistes concorreran per separat. El PDeCAT, què sap que té molt a perdre i poc a guanyar voldria fer una gran coalició amb ERC i les CUP, però aquest no volen. ERC no descarta anar en coalició amb algú d’altre, però com he dit, no amb el PDeCAT. I les CUP encara s’ho rumien... Per als cupaires presentar-se a unes eleccions seria acceptar la legalitat espanyola , la qual cosa detesten. Ja veurem que passa al final.
No me ficaré allà on no me demanen, però per coherència política penso que Puigdemont no s’hauria de presentar a aquestes eleccions, senzillament perquè no són les seves. Si ho recordeu Puigdemont va dir que el seu compromís era portar Catalunya cap a la independència en 18 mesos, cosa que, evidentment no ha passat. És cert que no ha passat per molts factors i quasi tots aliens a la voluntat del president cessat per l’article 155 de la Constitució Espanyola. Però no és menys cert que el clima que s’està vivint a Catalunya no sé solucionarà sense diàleg amb Espanya.
De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Diuen els independentistes que l’estratègia d’estar Puigdemont i altres exconsellers a Bèlgica és per a buscar la internalització del conflicte català. Potser sí... Però encara que els organismes internacionals donin suport a Catalunya no aniran en contra de la legalitat espanyola i, per tant, qualsevol mesura que s’acabi prenent sempre estarà subjecta a la negociació. O és què, per exemple, no s’hauria de negociar com queda el tema de les cotitzacions de cara a les futures pensions i quina part li correspondria pagar a cada nació? I així tantes i tantes coses.
On vull arriar? Senzillament a que Carles Puigdemont no hauria de ser candidat. Setmanes abans de l’1-O algú va escriure que el dia 2 haurien de dimitir Mariano Rajoy i Carles Puigdemont per la seva nul·la capacitat de negociació. Cap dels dos ho va fer i ara Puigdemont ens sorprèn dient que vol tornar-se a presentar, tot i que al seu partit Santi Vila ja sé li havia avançat en un gest per intentar canviar la dinàmica del procés.

Ja ho vaig dir fa dies, si després del 21-D no s’inicia un diàleg seriós entre les dues formacions, Catalunya pot entrar en un bucle on sortir pot resultar pràcticament impossible.       

dimecres, 1 de novembre del 2017

A LA TERCERA VA LA VENÇUDA... O NO...

De PAT a Elplural.com. 
No he comprés mai perquè es diu buscar els tres peus al gat... Des del meu punt de vista (i també la d’altres) s’hauria de dir buscar cinc peus al gat. Un dia més us parlaré del procés o de l’actitud de Puigdemont o de quelcom vinculat amb el que està passant a Catalunya i fora d’ella, concretament a Bèlgica.
Des del món independentista es va dir que quan Puigdemont va proclamar la república catalana per a immediatament després deixar-la en suspens (això passava el 10-O), havia fet una jugada mestra. Dies més tard, en un dia carregat d’incertesa i quan tot semblava que Puigdemont acabaria convocant eleccions autonòmiques, se’n desdiu i el dia següent, el Parlament aprova una moció aprovant el naixement de la República catalana (dies 26 i 27 d’octubre) Era, a la manera d’entendre de molts independentistes, la segona jugada mestra.
Ràpidament, el Govern de l’Estat aprova les mesures d’acord amb l’article 155 de la Constitució i tot indica que, en aquell moment a Catalunya hi podien haver dues legalitats: l’espanyola i la catalana.  
Després d’estar-se diumenge per Girona, la seva terra, Puigdemont desapareix. A primera hora del matí fa una piulada i adjunta una foto de l’interior del pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Estava al seu despatx treballant? Però a la foto hi ha alguna cosa que el delata: els núvols que hi surten quan el dia havia despertat net d’aquest fenomen atmosfèric.
De Francisco Ibáñez. 
A partir d’aquí incertesa i misteri (quina novetat!) fins que el Periódico i la Sexta el situen a Brussel·les. A fe què? Uns diuen que a denunciar públicament davant les institucions europees l’actitud repressora del Govern d’Espanya; d’altres per a demanar asil polític. Potser totes dues coses. Aquesta sí que pot ser una jugada mestra... Ho diu la CUP i fins i tot jo ho penso.
Les hores passen i la incertesa va en augment. Uns opinen que Puigdemont no pot demanar asil polític, mentre d’altres diuen que a Bèlgica sí, què és l’únic país de la UE on pot fer-ho (si ho recordeu, un secretari d’estat belga ja havia apuntat aquesta possibilitat només uns dies abans)
Però la jugada mestra (la tercera a ulls de molts) sembla tornar-se a esvair. Mentre Puigdemont i 5 consellers més (o exconsellers, segons com es miri) estan a la capital europea, a Catalunya alguns dels seus fan autocrítica i es postulen per a encapçalar la candidatura del PDeCAT a les properes eleccions del 21-D. Des de Brussel·les, Puigdemont sembla que també acaba acceptant les eleccions imposades per Rajoy.
Però l’independentisme no es rendeix. Avui, només aixecar-me, un post al Facebook m’ha cridat poderosament l’atenció. Els post ha estat penjat a la pàgina de la colla castellera Torraires de Montblanc. La persona que l’ha penjat diu que els post (anònim) pren força per les xarxes i que tothom que sé senti independentista l’hauria de llegir. Segons els post (l’enllaço al final d’aquesta entrada), al darrere de les eleccions dels 21-D no estarà Espanya, sinó la Comunitat Europea (ho cito textualment) I ara pregunto: Qui és la Comunitat Europea? No és el mateix dir Comunitat Europea que comunitat europea. Quan ho poses amb majúscules t’estàs referint, en aquest cas a un organisme i fins el que jo sé, actualment no n’hi ha cap que s’anomeni així.

Una vegada més tinc la sensació de que només es tracta d’anar embolicant la troca o com diu una altra dita: qui dia passa, any empeny!  

http://percatalunya.cat/missatge-circula-amb-forca-per-les-xarxes-i-hauries-llegir-ets-independentista