Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Banca Catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Banca Catalana. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 de maig del 2017

MARTA FERRUSOLA I JORDI PUJOL

Quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions autonòmiques de 1980, Marta Ferrusola es va convertir en la primera dama de Catalunya, com ara s’ha convertit la dona de Macron amb la primera dama de França o fa uns mesos la dona de Trump amb la primera dona dels Estats Units.
Sobre Marta Ferrusola sé sabia molt poc. Només que era mare de 7 fills i que regentava una floristeria. A tothom li devia semblar una dona discreta, fidel esposa del seu marit i mare amantíssima de la seva prole de fills.
Era primavera quan sé van fer les segones eleccions autonòmiques i jo encara treballava a Juan Chaler SA de Vinaròs. Dic encara perquè vaig deixar-ho de fer el mes d’agost d’aquell mateix any. Joan Antoni Fabregat, un company de treball que, desgraciadament va morir e finals de l’any passat, casualment es trobava a Barcelona i tot que era valencià i d’esquerres tenia un fort sentiment catalanista. Toni (com l’anomenava tothom) va aprofitar l’ocasió per anar a celebrar la primera victòria per majoria absoluta de Pujol.

-S’hi veia gent amb el puny enlaire –me va explicar-

Sense cap dubte el gran mèrit de CiU va ser saber aglutinar gent de diverses ideologies polítiques i això només és possible quan un partit polític no ne té (d’ideologia)
Aquella nit que Toni va viure en directe va ser quan la gent entusiasmada li cridaven a la Marta:

-Això és una dona...! Això és una dona...!  
  
23 anys de regnat del seu marit donen per a molt. Per a tant, que tan Marta com tota CDC es van arribar a pensar que la Generalitat era seva. Una vegada, quan estava a l’Ajuntament d’Amposta, un càrrec del partit, durant el govern de Pasqual Maragall, me va dir:

-El PSC s’hauria de centrar en guanyar les Generals i deixar-nos que natros governéssim la Generalitat.

Mesos abans, la mateixa Marta, després de la signatura del Pacte del Tinell que va significar l’inici del primer govern Tripartit va exclamar:

-Ens han furtat la Generalitat!    

Era la seva menjadora... Deixem a banda el 3%, el 4% o el que fos, és igual. Des de la Generalitat, però també des de les diputacions, ajuntaments i consells comarcals que controlaven, s’havia creat una xarxa de panxes agraïdes que els hi eren imprescindibles per a mantenir-se al poder. Era con un cercle virtuós on cadascú jugava el paper que tenia encomanat .
Després del tema de la mare superiora de la congregació, des de sectors nacionalistes m’ha arribat que tot es tracta d’un muntatge i que els pares (que per la seva edat ja no poden entrar a la presó) intenten despistar la investigació per a que els seus fills puguin sortir ben parats.
En canvi Antonio Franco, qui va ser el primer director del Periódico de Catalunya, avui mateix publica un article d’opinió on diu que qui tallava el bacallà era Jordi Pujol i que tot es tractaria d’un muntatge per a salvar el pròcer (així anomena al patriarca del clan familiar)    
És molt provable que Antonio Franco tingui raó. Cal recordar als més desmemoriats o als que simplement encara no havien nascuts als anys 80 o eren molt menuts, que Jordi Pujol conjuntament amb el seu pare Florenci i una tercera persona van fundar Banca Catalana, una entitat que va fer fallida a mitjans d’aquella dècada. Tot i que hi havia indicis d’irregularitats i que els fiscals Mena i Villarejo pretenien arribar al fons de la qüestió, el jutge va acabar absolent a tots els imputats, també, evidentment a Jordi Pujol. Sempre s’ha dit que es va fer per motius polítics, ja que llavors se’l considerava un garant de l’estabilitat política espanyola.
Amb els anys se van sabent moltes coses i d’altres s’intueixen, però cada dia estic més convençut que aquella època que es va denominar la Transició va ser en realitat una gran estafa on les conseqüències de la qual encara ens estan afectant avui en dia.  

dimecres, 3 de setembre del 2014

UN DELS NOSTRES (DELS D’ELLS) Primera part

El cas Pujol segueix portant cua, tant a Catalunya com a Madrid. Però sabeu una cosa? Al final em perdo. Ja no sé de quin Jordi Pujol parlen, si del Soley o dl Ferrusola o només parlen del Jordi Pujol President de la Generalitat o de tot el cas o sigui de la família Pujol Ferrusola. No sé si també us passa...
Bé, ahir Montoro va revolucionar el govern de la Generalitat i el partit que li dóna suport. Tampoc tinc clar si UDC els hi està fen costat o no. Ahir mateix, al Congrés dels Diputats, sembla que per primer cop, el partit que lidera Josep Antoni Duran i Lleida va intervenir per separat.
Montoro va dir de Pujol moltes coses, però entre totes, la que més em va cridar l’atenció va ser la de clandestí fiscal. Certament Pujol, mentre en la seva vida pública ocupava el càrrec més important de Catalunya, institucionalment parlant, en la seva vida privada era un autèntic clandestí, ja que la seva situació al marge de la llei s’ha mostrat més que evident.
El Conseller de la Presidència i portaveu del govern català Francesc Homs va criticar durament la intervenció de Montoro al Congrés i li va reprotxar no haver-se comportat com un ministre, sinó com un representant del PP. Les paraules més dures és quan li va reprotxar que amb el PP no hi ha ni estat de dret ni legalitat...
Des del meu punt de vista les paraules d’Homs són del tot desafortunades. ¿Cóm pot parlar demanca d’estat de dret i legalitat quan la federació a l que pertany amb Jordi Pujol al front van governar durant 23 anys Catalunya al marge de la llei? Tot plegat, no ha estat una bona aixecada de camisa per a la majoria dels catalans (ja sabeu que no m’agrada usar termes com tots, perquè els que vivien del sistema ja els hi va anar bé i, evidentment, aquí incloc a Mas i a la majoria del seu govern, sobre tot a Puig.
El que va ser fiscal anticorrupció, Jiménez Villarejo va recordar ahir que varem estar governats per un delinqüent durant 23 anys i va remarcar que no parlava de presumpte, ja que Pujol mateix ho havia confessat.
Quines ganes li devia tenir Jiménez Villarejo a Pujol? 30 anys esperant el moment. Va ser ell l’encarregat d’investigar el cas Banca Catalana fins que el fiscal general de l’Estat li va ordenar deixar el cas... Sempre he suposat que, en aquells moments, imputar i qui sap si condemnar a Pujol li hauria pogut fer un mal irreversible a la jove democràcia espanyola. Això vol dir que es va actuar bé? A mi em sembla que no. De una manera o d’una altra s’hauria d’haver apartat a Pujol de la primera línia política i, per suposat jutjar-lo pels presumptes delictes comesos pel cas Banca Catalana.