Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barça. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barça. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 d’agost del 2021

PINTEN BASTOS!

Ens diuen que el Barça està passant per un moment econòmic molt difícil i ens ho hem de creure... Pinten bastos! Potser és de les poques coses que hem d’acceptar sense aturar-nos a pensar-hi ni que sigui uns pocs minuts. Però estic segur que ni Laporta diu tota la veritat ni Bertomeu tampoc i que tos dos ens amaguen coses que segurament no sabrem mai. La situació econòmica del Barça no és fruit d’un dia i estic convençut que han influït molts de factors i que de culpables n’hi ha més d’un: entre tots la van matar i ella sola es va morir. Fa temps que el futbol ha perdut l’essència esportiva que va tenir durant dècades per a convertir-se en un gran negoci. I quan això passa els clubs grans només tenen dues opcions per a continuar existint: o convertir-se en SAD per a què els accionistes aportin capital quan la situació econòmica ho requereixi o fomentar el futbol base a la recerca de nous talents que puguin arribar a ser útils per al primer equip o ser traspassats per a sanejar les arques de l’entitat. A can Barça parlar de reconvertir el club en una SAD sembla que és un tema tabú... Però potser algun dia s’haurà d’afrontar. La situació actual d’un club propietat dels socis és una idea romàntica però poc d’acord amb el temps que corren.

dijous, 12 d’agost del 2021

AL BARÇA HI HAURÀ VIDA DESPRÉS DE MESSI

Després de conèixer-se la notícia de que Messi no continuaria al Barça l’aficionat culer va esquinçar-se les vestidures com si no hi hagués un demà. Així, a la premsa escrita vaig poder llegir titulars com aquest: Això és el final (portada del Periódico de Catalunya del 9 d’agost). Me nego a admetre que després de la marxa del millor futbolista de la història el primer equip del Barça sigui incapaç de mirar endavant i continuar guanyat títols per a la massa social que el segueix incondicionalment. No pensar així és menysprear la plantilla actual i tots el joves jugadors que s’han format a la Masia i que han demostrar sobradament que poden tenir un futur brillant dintre de molts pocs anys. Estic parlant per exemple d’Ansu Fati que no serà Messi però si les lesions el respecten pot donar-nos grans dies de futbol. O Riqui Puig, Óscar Minguez, Àlex Collado, Ramos Mingo, Nico, Konrad de la Fuente, etc., etc. Efectivament hi ha d’haver vida al Barça després de Messi. Un club com el Barça que té més de 120 anys d’història i que se les ha vist de tots els colors, no pot entrar en derrotisme per la marxa del futbolista que més tardes de glòria ens ha donat. Algun dia havia de passar...

divendres, 13 d’abril del 2018

EL BARÇA, EL MADRID I LA POLÍTICA


Se confessaven del Madrid i espanyols i afirmaven que quan el Barça jugava competicions europees contra un equip d’uns altres estat, volien que guanyés perquè era un equip espanyol.
Els que som catalans i del Barça també ho tenim molt clar: que el Madrid no guanyi ni jugant contra ells mateixos en un entrenament.

El primer punt no m’ho he acabat de creure mai. I si vaig errat encara pitjor, ja que, al fons, ens veien com un equip inferior. Mentre ells portàvem 6 copes d’Europa, el Barça no ne portava cap. Quan existeix la rivalitat de debò, a l’enemic ni aigua!
Però ara sembla que els merengues s’han tret definitivament la careta. Dimarts per la nit van donar mostres de molta alegria en veure que l’equip català queia estrepitosament contra la Roma. Per a què han de seguir dissimulant? O és que són hipòcrites.
Aquest matí llegia la columna del crític televisiu Ferran Monegal. Explicava que dimarts per la nit el programa Chiringuito de Jugones que emet Mega i que va assolir una quota d’audiència del 9,4% que per aquest canal televisiu és un autèntic disbarat. Per a que us feu una idea la quota d’audiència de la Primera de TVE en aquell mateix moment era del 9,9.
Segons explica Monegal, tots els convidats de Pedrerol eren del Madrid excepte Quim Domènec que com a bon barcelonista que deu de ser (no tinc ni idea de qui és aquest personatge), se mostrava dessolat per la derrota.

Ara l’excusa que tenen els madridistes quan desitgen la derrota del Barça és que representa l’independentisme català. Mareta meua del meu cor... I els independentistes acusant el Barça precisament per la seva ambigüitat institucional.
Històricament el FC Barcelona ha representat el catalanisme polític i militant (fins i tot té un president afusellat pels franquistes: Josep Sunyol) Durant la dictadura ser catalanista era un fet tant delictiu com ser ara independentista. Si ara al minut 17,14 se crida llibertat, en aquella època al camp hi solien onejar senyeres quan mostrar-les en públic se considerava subversiu. Recordeu que llavors, com ara, no hi havia llibertat d’expressió.
El Barça és el que és i sempre ho ha segut. I el Madrid, també. Tots dos clubs són les dues cares d’una mateixa moneda que representaria el futbol espanyol. Tota la resta, i no vull ofendre a ningú, són insignificants al seu costat. Tots dos equips tenen el seus valors (bé, al menys els Barça els té) i la seva idiosincràsia.

I una part dels aficionats al futbol escullen ser aficionats d’un o de l’altre equip per aquestes característiques i no només per la forma de jugar.
De vegades he escoltat d’aficionats madridistes dir: Sóc del Madrid perquè m’agrada com juguen. Mentida! Són del Madrid per tradició familiar o perquè s’hi veuen més identificats. Si fos per la forma de jugar serien dels Barça, sobre tot durant les èpoques de Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Alguns però tenen la dignitat de reconèixer que Messi és millor que Cristiano.
Dimecres un amic de Facebook va escriure el següent:  Em va ser donada una benedicció dels déus haver nascut sent del Barça. I ho acompanyava d’una foto de Cristiano Ronaldo ensenyant múscul després de haver marcat el gol de penal que va donar el passi a semis al Madrid. Comparteixo plenament la seva opinió. Miro a Cristiano hi veig un tipus vanitós que, des del meu punt de vista se identifica molt amb el club que representa.

El que no entendre mai (i ho diré per activa i per passiva) és com se pot ser independentista i del Madrid.




dimecres, 11 d’abril del 2018

SOBREPASSATS!


Podia passar i va passar... La Roma va passar per sobre del Barça i el va eliminar de la Champions Leage. El Barça, aquest any, tampoc no jugarà la semifinal. I això que, a priori, la Roma era l’equip més feble dels que se van classificar per als quarts de final.
Tot i el còmode avantatge del 4-1 de l’anada (un resultat per cert enganyós), amb el 3-0 final, els italians volaven cap a les semifinals mentre el Barça quedava eliminat sense cap mena d’excusa, sense poder culpar a ningú de la derrota excepte a ells mateixos.
I no es que no es veia venir que podia passar una cosa així. A la lliga, tot i la diferència de gols amb el segon classificat (l’Atlético de Madrid), el Barça s’ha caracteritzat més pels resultats que ha tret (rècord de partits sense perdre inclòs) que no pel seu joc brillant.
Només un exemples: l’empat al camp de les Palmes (un dels darrers classificats), l’empat in extremis al camp del Sevilla, l’ajustada victòria a casa contra el Leganés... Crec que eren senyals inequívoques de que al Barça li mancava punch, tot i que potser molts no ho volien veure...
Quan l’any passat se va anunciar el fitxatge d’Ernesto Valverde, vaig expressar les meves reticències a que fos l’entrenador ideal per al Barça. En canvi, un company de treball de l’Athlètic Club de tota la vida, me va dir que ell si que pensava que seria un gran entrenador per al Barça.
Tot i que al llarg de la temporada el Barça, en general, no s’ha caracteritzat pels seu joc brillant, com els resultats l’acompanyaven, va haver un moment que vaig pensar que potser el me company tenia raó. Però ara penso que si en algun moment podia tenir raó, la derrota d’anit li ha tret tota.
Una Roma sense grans noms va sobrepassar el Barça en tots els aspectes. I quan això passa, no sé li ha de donar només la culpa a l’entrenador. Els jugadors també són culpables col·lectivament de la desfeta, igual com ho són quan guanyen en comoditat.  
Els entrenadors estan per a estudiar els rivals i valorar els seus punts forts i els seus punts febles, dissenyar les tàctiques, escollir els millors jugadors per a portar-les a terme i corregir defectes durant el partit. I els jugadors són els que han de dur a terme tot allò que els hi ha encomanat l’entrenador i si cal córrer més i posar més el peu quan toca. Quan tot això no se fa bé, és quan l’altre equip de passa per sobre i el que és pitjor, sense saber com.
Tot i que el Barça està a la final de la Copa del Rei i té la lliga a tocar (només ell la pot perdre), faria bé de refer-se de la patacada d’anit el més ràpidament possible i guanyar la lliga com abans millor.
Sempre he dit que, per a mi, la lliga és el títol més important de la temporada. El que s’ha d’intentar guanyar cada any. I que la Champions, tot i ser molt important, degut a la qualitat dels equips que la juguen, s’ha de mirar de guanyar sovint, però tampoc és necessari fer-ho cada any.
El que passa és que alguns que a la lliga ja fa temps que se’ls ha donat per morts, a la Champions van com un coet cap a la tercera consecutiva i la quarta en cinc anys. I això fa mal...    

dilluns, 5 de març del 2018

SUFICIENT AMB L’1-0

Ahir el Barça havia de passar una prova de foc contra l’Atlético de Madrid. El resultat de l’encontre no seria definitiu per el desenllaç de la lliga, però s’hi apropava prou. Una victòria del Barça (com així va ser) l’allunyava a 8 punts, un marge prou ampli per a pensar que serà difícil que aquesta lliga se pugui escapar. Una victòria del Atlético en canvi, hauria significat l’apropament a 2 punts, una situació de màxim risc. I l’empat hauria deixat les coses com estaven: a 5 punts i una jornada menys.
Un 1-0 sempre és un resultat raquític, però per al Barça, ahir, va ser suficient, ja que els hi va donar els 3 punts davant del màxim rival de la lliga (el Madrid està a 15 punts i a hores d’ara res fa preveure que pugui estar lluitant pel títol a les darreres jornades)
Per al Barça, l’1-0 d’ahir és el primer d’aquesta temporada. En canvi l’Atlético n’acumula 8, tot i que els dos partits precedents al d’ahir els havia guanyat àmpliament (2-5 contra el Sevilla i 4-0 contra el Leganés) D’aquest 10 gols, la seva màxima estrella, Griezmann n’havia fet 7.
El partit d’ahir va ser un partit estrany on el Barça va crear poc perill, però l’Atlético no ne va crear pràcticament gens. Les jugades més perilloses de l’Atlético va ser un xut molt alt de Griezmann i un gol anul·lat a Gameiro per fora de joc de Diego Costa quan l’àrbitre ja tenia el xiulet a la boca per a indicar el final.
Se’m fa difícil pensar que és el que pretenia ahir el Cholo Simeone. Se pot pensar que amb un empat ja ne tenia prou i a veure-les venir... Però Messi va marcar de falta al minut 26 de la primera part i, per tant, s’esperava que l’Atlético anés a buscar l’empat. Però no na ser així....
Potser sabien que si l’Atlético se’n anava descaradament a buscar l’empat, el Barça hauria jugat a plaer i corrien el risc d’haver-los marcat més gols, com li va passar al Girona l’últim partit a casa. Devien de pensar que anirien aguantant 1-0 i a veure si en una contra feien l’empat. Però entre que no arribaven pilotes a la davantera matalassera gràcies a la pressió que feien els davanters i l’encert de la defensa, sobre tot d’un incommensurable Piqué, van fer que l’Atlético, com he dit anteriorment, pràcticament no tingués ocasions de gol.
Tot i que els jugadors del Barça van reclamar un parell de penals, no va semblar que cap dels dos ho va ser. No van deixar de ser simples contactes on els jugadors del Barça van aprofitar per deixar-se caure. Per tant, la jugada més polèmica del partit (per dir-ho d’alguna manera), va ser precisament el gol anul·lat a Gameiro.
Anit, durant uns minuts (potser menys i tot), vaig estar veient Estudio Estadio al canal Teledeporte de TVE. Hi havia un comentarista que no tenia clar que Diego Costa estigués en fora de joc, perquè la seva cama tapava la del defensa del Barça (sembla que sigui Sergi Roberto), la qual cosa, segons el seu punt de vista podria estar en línia amb el jugador del Atlético, tot i que el cos del jugador blaugrana se veu una mica més avançat, com si la seva intenció fos deixar a Costa fora de joc.
Bé, en tot cas, tret que aquell comentarista a cap lloc més (inclosa la premsa esportiva de Madrid) he llegit que estigués mal anul·lat el gol.

Això, sí, al digital de l’As, se pot veure un anàlisi que va fer un tal Nacho Tellado al Chiringuito de Jugones i que, segons ell, el gol de Messi no hauria d’haver pujar al marcador perquè la barrera estava més distància de la reglamentària... Un fet totalment insòlit segons els comentaristes habituals del programa. Us deixo amb l’enllaç per si ho voleu veure: https://as.com/videos/2018/03/05/portada/1520248425_300978.html

dissabte, 10 de febrer del 2018

AMB UN JUGADOR MENYS

A l’argot futbolístic se diu que se juga amb un jugador més quan l’àrbitre se decanta descaradament a favor de l’equip rival. O sigui, que no és imparcial a l’hora de prendre les decisions.
Si vau veure dijous el partit de semifinals de la Copa del Rei entre el València i el Barça jugat a Mestalla, potser també vos vau adonar que durant la primera part el Barça va jugar amb un futbolista ments: André Gomes.
Segons vaig llegir ahir al Periódico, el jugador portuguès va perdre les tres primeres pilotes que va tocar i, a partir d’aquí, els seus companys li van perdre la confiança i li van deixar de passar pilotes... Com si no jugués. Vaig seguir el partit pel canal Gol i un dels comentaristes també ho va observar. Va dir que no era el jugador que havia destacat al València i que en lloc de prendre responsabilitats buscant driblar o xutar a porteria, se limitava a fer el més fàcil: passar-la com si li cremés al jugador de més a  prop. Així no és gens estrany que el Periódico l’hagi qualificat amb un 3 sobre 10 (la nota més baixa de tots els que van jugar) i que Valverde el canviés a la mitja part per Coutinho que va ser qui va fer el primer gol del Barça i deixava l’eliminatòria pràcticament sentenciada. 
Si André Gomes acaba deixant el Barça no podrà queixar-se de que no ha tingut oportunitats perquè quan el Barça juga un partit important, Valverde el sol posar de titular. 

Desgraciadament no és l’únic jugador de la plantilla d’aquest anys que ha estat un fiasco. Sense anar més lluny Deulofeu que de jove anava per a figura i que les dues vegades que ha estat al Barça no ha triomfat i això que amb la lesió de Dembélé era qui més números tenia per a jugar i acabar convencent a l’entrenador i a l’afició. Però tampoc... Denis Suárez i Digne tampoc semblen dignes jugadors per al Barça actual que després de la victòria d’anit està en camí de poder-ho guanyar tot i tornar a repetir una temporada triomfal com alguna de les que va fer uns anys enrere. 

dimarts, 6 de febrer del 2018

LA LLEI MORDASSA TAMBÉ S’APLICA AL FUTBOL

Estudio Estadio TV1), El Club de la Mitjanit (E3), el Cascabel (13Tv) eren alguns del programes que anit parlaven de l’Espanyol-Barça de del dia anterior, però sobre tot de Piqué i el gest que va fer en marcar el gol de l’empat.
Ja ho vaig dir la setmana passada i ho segueixo dient aquesta: És una simple qüestió de rivalitat entre dos clubs. No hi ha que treure-ho de context.
Hi havia contertulians que criticaven el lleig gest de Piqué i a partir d’aquí sòbria la veda per a opinar d’ell i tota la seva trajectòria de quan no roda la pilota. Piqué és Piqué... Geni i figura dintre i fora del camp... No cal donar-hi més voltes. És un culer de cap a peus. Son iaio matern va ser vicepresident del Barça amb Montal: Amador Bernabeu.

Per tant ha mamat barcelonisme des del dia que va néixer i sent els colors més que ningú. No fa gaires mesos se va fer una enquesta per a veure que opinaven els seguidors del Barça de si un dia Piqué podria arribar a la presidència del club i una gran majoria opinaven que sí.
Diuen els que diumenge van estar al camp de l’espanyol que tot va anar bé fins que va arribar el minut 81 que va ser quan Piqué va fer el gol i, posteriorment, el gest de fer callar el públic assistent. Que abans tot havia transcorregut amb la més absoluta normalitat... I què és la normalitat dintre d’un camp de futbol?  

Va ser precisament aquest gest al que més punta li van treure els tertulians de les diferents cadenes. Semblava que era la primera vegada que se feia una cosa així al món del futbol. També hi va haver que va voler-hi veure alguna cosa més en aquest gest ja que a part de posar-se el dit índex als llavis, va aixecar el menut. Si volia dir alguna cosa més suposo que només ho sabrem si ho diu el propi Piqué.
Tot i el desafortunades frases, xiulets i demés que ha d’escoltar sovint Piqué allà per on vagi, torno a repetir que entra dintre del que és normal a un camp de futbol. Com sempre hi haurà favorables i detractors, però que seria el futbol sense les polèmiques de dintre i fora dels camps.

La meva opinió és que sovint se’n fa un gra massa i no se mira igual si se tracta de l’afició pròpia o de l’aliena. El mateix sol passar amb els comentaristes. Segons a qui sé li perdona tot i en canvi a d’altres no se’ls hi deixa passar ni una. Deixem que els aficionats animin el seu equip i tot i que no ens agradi, que xiulen i s'esplaien a gust amb els nostres jugadors, ja que el proper partit que se jugui al nostre camp passarà a l’inrevés.    
I deixem també que els jugadors puguin dir la seva quan acabi un partit i més encara si estan emprenyats pel que han hagut de sentir mentre rodava la pilota.


Durant el franquisme (potser hi ha gent que no ho sap), el futbol era un dels pocs llocs on se podia enaltir el catalanisme, sobre tot si al Barça ens referim. Ara, amb la llei mordassa aprovada pel PP pràcticament no pots dir res sense que sigui considerat delicte. De vegades no sabria dir si hem avançat o retrocedit.  

Fa temps que els estaments futbolístics que vetllen pel bon funcionament de la lliga li tenen ganes a Piqué, al Barça i a la seva afició (xiulets al Borbó, etc.) I com resulta que a Catalunya no tots són del Barça i fins i tot n’hi ha algun que és botifler, ara han usat l’Espanyol de Cornellà (he dit Cornellà? Volia dir el Prat, perdoneu) per mirar de que li caigui alguna sanció. Des del meu punt de vista Piqué no deixa de ser un boc expiatori.  

diumenge, 28 de gener del 2018

QÜESTIÓ DE RIVALITAT

Els darrers dies s’ha produït un encreuament de declaracions entre jugadors del Barça i de l’Espanyol. Sembla ser que els diguin Espanyol de Cornellà en lloc d’Espanyol de Barcelona no els agrada... La tensió ha arribat fins al punt de que el club periquito ha presentat una demanda a la Lliga per si són constitutives d’enaltiment a l’odi.
Personalment me sembla que s’ha tret de context i que no n’hi ha per a tant. Són coses de la rivalitat que se processen ambdós clubs. No cal buscar-hi els tres peus al gat.
Mentre el Barça com a club no ha dit res, des de l’entorn de l’Espanyol sé li ha afegit més llenya al foc. El propi entrenador Quique Sánchez Flores també ha dit la seva i no sé si dintre del mateix debat o fora d’ell, des d’Anglaterra, qui va ser jugador i entrenador del club blanc-i-blau Roberto Pochettino que sona per ha substituir a Zidan al Reial Madrid, va dir que primer se’n tornaria a Argentina a fer de granger abans que entrenar el Barça... Pitjor per a ell.
Evidentment tampoc cal fer-li més cas. Pochettino té el cor periquito i la seva opinió és molt respectable. Però també potser que intueixi que el Barça mai li oferirà dirigir el primer equip. Afortunadament per al Barça no tothom pensa igual, ja que l’actual entrenador Ernesto Valverde va ser jugador de l’Espanyol, del Barça i del Athletic Club entre d’altres. I com entrenador també ha entrenat a tots tres a part de l’Olympiacos, Mallorca, València, Vila-reial, etc. I quin problema i ha?
Potser (i només potser) l’espanyol com a entitat esportiva estaven ofesos perquè la Lliga (no el Barça) va denunciar els càntics que va rebre Piqué al partit d’anada de la passada eliminatòria de la Copa del Rei. Sabeu que li cantaven a Piqué?  Piqué, cabrón, Shakira tiene rabo, tu hijo es de Wakaso y tú eres maricón.
No sé, igual avui no tic el criteri afinat, però jo diria que és molt més insultant que té diguin això que no que parlin de l’Espanyol de Cornellà o que l’Espanyol van celebrar la victòria del partit d’anada com si haguessin passat l’eliminatòria(1-0) o que van tenir la seva setmana de glòria... Per cert, l’Ajuntament de Cornellà també ha criticat les paraules dels jugadors del Barça. Tal com va dir Piqué, l’actual camp de l’Espanyol està a Cornella o millor dit entre Cornellà i el Prat. De fet quan sé va inaugurar se’l anomenava com a estadi de Cornellà el Prat.  

La propera setmana de lliga han de tornar a jugar l’Espanyol i el Barça al camp dels primers i per tant cap deduir que tota aquesta polèmica només beneficia a l’Espanyol ja que la parròquia blanc i blava acudirà en massa al seu cap per animar els jugadors i mirar si sé poden emportar una victòria per pírrica que sigui aquesta. 

dilluns, 22 de gener del 2018

NOU COP D’EFECTE DEL BARÇA

Segons expliquen els experts que van veure anit el Betis-Barça i que va acabar amb el resultat de 0-5, els blaugranes van fer possiblement la segona millor mitja part de l’era de Valverde ja que va ser quan van marcar tots els gols.
Tot i que falten 18 jornades de lliga, el Barça té la suficient avantatge per a pensar que res no podrà impedir que la torni a guanyar. I més encara si tenim en compte que juguen bé i que fins ara no han perdut ni us sol partit de lliga.
Sempre s’ha dit que al món del futbol 2 més dos no tenen per que sumar quatre. Dissabte durant el partit Espanyol-Sevilla li vaig preguntar a la meva dona:

-Què has posat a la quiniela? (ella fa travesses amb un grup d’excompanys de feina)

-He posat que guanyaria l’Espanyol –me va dir-. (En aquell moment el partit ja anava 0-2)

-Malament –li vaig respondre-. Aquesta setmana l’Espanyol ja n’ha tingut prou amb guanyar-li al Barça (1-0 en partit de la Copa del Rei)

No fa gaires jornades, el Sevilla, el mateix equip que dissabte va golejar l’Espanyol a domicili perdia a casa contra el Betis per 3-5!
Si el futbol fóssim matemàtiques i per tant, si el Betis va guanyar el Sevilla, el Sevilla a l’Espanyol, l’Espanyol al Barça, el Barça hauria hagut de perdre contra el Betis. Però no va ser així... Cada partit és diferent i això, tot i que els entrenadors recalquen els jugadors sobre la necessitat de guanyar contra rivals en teoria molt més dèbils, el jugadors, potser d’una manera inconscient, no hi posen tan d’èmfasi que quan juguen contra un dels equips considerats grans de la lliga.
El d’ahir va ser el primer partit de la segona volta i si mires la classificació de trobes coses com aquestes: El Barça és líder amb 54 punts i 57 gols a favor (2,85 per partit de mitjana) per només 9 en contra (0,45 de mitjana) El segon és l’Atlètic de Madrid a 11 punts i tot i que porta en contra els mateixos gols que el Barça, a favor només de du 29, pràcticament la meitat dels que han fet els blaugranes. L’equip del Cholo Simeone ha guanyat 7 partits per 1-0 o 0-1, mentre que el  resultat més curt del Barça ha estat un 2-1 o 1-2 (contra el Sevilla i el Getafe) El tercer és el València a 14 punts quan només fa unes jornades era segon a 4 punts del Barça i el tercer és el Reial Madrid a 19 punts(amb un partit menys), 39 gols a favor (dels quals 7 els va fer ahir) i 18 en contra.    
A la classificació de màxims golejadors, al cap d’amunt de tot hi ha Messi amb 19 gols i Luis Suárez amb 15. El tercer és Yago Aspas del Celta amb 12 i els quarts Stuani del Girona i Zaza del València amb 10. El màxim golejador del Madrid són Bale i Cristiano Ronaldo amb 6 i el de l’Atlètic de Madrid Gruiezmann també amb 6.
Per tant unes estadístiques molt aclaridores sobre com està anant fins ara la lliga. Què a partir del resultat d’ahir el Reial Madrid remuntarà? És possible, perquè no? Plantilla i noms, sobre tot noms ne té en quantitat. Però l’important per al Barça no és mirar cap enrere, sinó cap avant, tenir ambició i anar per tots els partits que queden fins el final de temporada.

Aquesta setmana s’ha de jugar el partit de tornada de la Copa i ja veureu com el Barça a part de guanyar l’Espanyol ho farà amb comoditat .

divendres, 12 de gener del 2018

BARÇA, 5; CELTA, 0

Sempre he dit que quan un equip de futbol juga bé, l’altre juga malament. La superioritat ve precisament de la sima d’aquests dos factors. Anit el Barça va jugar molt bé i el Celta que no fa tant va empatar contra el Barça a la lliga i venia d’empatar amb el Madrid a casa, no tant.
Ara bé, suposo que els analistes de futbol valoraran moltes més coses i segurament afirmaran que si el Barça ser molt superior va ser perquè tàcticament va superar al Celta en tots els sentits.
Com anit donaven el partit en obert (Gol Tv) el vaig poder veure i la veritat és que me va agradar el Barça. Tot i que no juga Umtiti se’l veu fort en defensa. Vermaelen s’està mostrant com un gran recanvi, tot i que des de que juga al Barça la gran quantitat de lesions l’han obligat a estar-se llargues temporades al dic sec. Ara amb l’arribada d’un altre central (Yerri Mina) l’equip blaugrana encara sé sabrà molt més fort al darrere. I és que els partits sé comencen a guanyar des del porter i la defensa i sembla que això ho tenen molt clar.
Amb el fitxatge de Coutinho  el Barça reforçarà molt el seu mig del camp. Davant l’enorme competència que té en aquella zona (Busquets, Iniesta, Paulinho, etc.), algú va qualificar de beneit problema el que tindria Valverde. Si tens molt que triar i a part entre aquest molt hi ha qualitat, sempre pots escollir els futbolistes que més sé puguin adaptar a cada tipus de partit. Tot i que me temo que seran els equips rivals els que s’hauran d’adaptar al joc del Barça i mirar de contrarestar el seu joc.
Als mitjans de comunicació d’avui hi ha una idea unànime. Messi va fer el que va voler i quan va voler. Això sí, amb la col·laboració de Jordi Alba amb qui sembla que ara que no està Neymar ha trobar el seu soci perfecte.

A la segona part Valverde va substituir Messi i va donar entrada a Dembélé que poc a poc va tenint minuts per anar agafant la forma necessària de cara els propers mesos que serà quan sé decidiran totes les competicions. Anit sé li van poder veure trets de gran futbolista i tot hi que juga per la banda dreta, en algun sentit me va recordar al Neymar del principi de jugar amb el Barça. Si l’arribada de Dembélé al Barça s’esmorteïa en bona part l’espantada de Neymar, no hi ha cap dubte que l’arribada de Yerri Mina, però sobre tot de Coutinho li han donat un plus de qualitat al Barça de Valverde que, des del meu punt de vista, aquest any pot aspirar a tots els títols que juga.  
I si això passa, qui se'n recordarà de Neymar? 

dimarts, 29 d’agost del 2017

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 29

Foto: R.Ll.
LA BRIGADA MUNICIPAL COL.LOCA PANCARTES DE L’ANC
Quan vaig veure damassos de l’ANC enganxat a les finestres baixes de la Casa Consistorial, me pensava que tardaria temps en veure un despropòsit semblant, tot i que abans ja vaig al·lucinar amb l’estelada de la plaça del mercat.
Aquest matí he rebut una foto on es pot veure un camió de la brigada municipal col·locant pancartes de l’ANC cridant a la participació del 11-S.
Si un fet com aquest no és prevaricació, s’hi assembla bastant.  

ANDREU MARTÍ
-T’has assabentat del que diuen de l’exalcalde de l’Ametlla de Mar Andreu Martí? –Me va preguntar una companya de feina ahir.

Davant la meva resposta negativa me va dir que m’ho enviava.
L’any 2003 Andreu Martí va ser elegit per primera vegada alcalde de l’Ametlla de Mar. Només 40 dies abans, ell i la seva dona havien viatjat a Andorra per obrir un compte a una sucursal de la Banca Privada Andorrana.
Ningú va a obrir un compte a Andorra per a posar-hi de tant en tant els estalvis. Qui ho fa és perquè hi pensa portar diners de dubtosa procedència.
La notícia la recollia el diari el País amb el següent titular: El alcalde que quiso hacerse rico deprisa. Tota una declaració d’intencions...
Mentre navegava buscant la notícia (la meva companya no m’ho va enviar de seguida), ne vaig trobar una altra publicada a Diari de Tarragona:Reclamen a l’Ametlla de Mar un deute de 3,1 M€ pel servei de l‘aigua. S’explica que l’ajuntament calero va signar un contracte de subministrament d’aigua amb l’empresa Aqualia l’any 2004 (només 1 anys després de que Martí fos alcalde) i duraria fins els 2030. El preu de l’aigua se fixava en 0,7 euros/m3.
L’any 2009, sense que es coneguin els motius, l’equip de govern, sense passar pel Ple, s’aproven uns nous preus per a l’aigua i s’estableix que costarà entre 1 i 1,6 euros m/3.
La diferència de cost devien ser els estalvis que Andreu Martí enviava de tant en tant a Andorra a través d’un testaferro...

LES CLÀUSULES DELS FUTBOLISTES
Sembla ser que les clàusules de rescissió dels futbolistes només existeixen al futbol espanyol, al menys de forma generalitzada.
L’any 2000 el Madrid va pagar la clàusula de rescissió de Figo que era de 10.000 milions de pessetes al Barça (uns 60 milions d’euros) Una quantitat desorbitada per a l’època. A partir de llavors el Barça per a blindar les seves estrelles els hi va posar unes clàusules estratosfèriques... O això es pensaven els seus directius, ja que el PSG se va emportar a Neymar pagant 222 milions d’euros. La clàusula de Messi està fixada amb 250 i potser per això se va especular que el Manchester City el volia fitxar. Tot i l’elevat de les clàusules sembla que sempre pot haver algú que les pugui acabar pagant. La del nou fitxatge del Barça, Dembélé, ascendeix a 300 milions. M’aventuro a dir que no passaran molts anys quan sortirà algun club disposat a pagar per ell o per algun altre jugador aquesta xifra.  

dimarts, 15 d’agost del 2017

QUÈ PASSARIA SI EL BARÇA ESTIGUÉS EN MANS D’UN MAGNAT?

(*)
Emmanuel Macron, president de la França, es va mostrar entusiasmat només confirmar-se el fitxatge de Neymar per Paris Saint-Germain. Segons el màxim mandatari francès aquest fet ha estat possible per l’atractiu que té el seu país, obviant, tal com deia el Periódico que s’han hagut de pagar 222 milions d’euros i que Neymar passarà a ser el futbolista europeu millor pagat (30 milions d’euros a l’any lliures d’impostos més incentius...)
Cal recordar però, que el PSG és propietat d’un xeic de Qatar carregat de petrodòlars, com també passa amb el Manchester City, el Chelsea, el Mònaco, el Màlaga o l’Espanyol, que van ser comprats per magnats de procedència diversa.

Què passaria si un dia un magnat (ja sigui, rus, àrab o xinès) comprés el Barça?

Ja sé que amb l’actual situació no pot ser. El Barça, el Reial Madrid, l’Athletic Club de Bilbao i l’Osasuna són els quatre únics equips professionals espanyols que no són Societat Anònima Deportiva (SAD)
Conservar l’status que tenen aquests clubs per una part és un privilegi, però per l’altra pot ser fins i tot contraproduent i més en els temps que correm.
És molt bonic que els socis d’una entitat (no s’ha de confondre amb accionistes) siguin els propietaris de l’entitat, els que prenen les decisions que afectaran el seu futur. D’aquesta manera es conserva l’essència i els valors que han caracteritzat al FC Barcelona des de els seus orígens.
Van ser els socis els que en una assemblea general van decidir vendre la camiseta, es a dir, que l’equipament blaugrana portés publicitat cobrant. Com també cobra d’una determinada marca esportiva per vestir la seva roba, així com d’altres patrocinadors.
La venda de la camiseta per a que s’hi pugui posar publicitat només respon a la necessitat del club de fer uns diners extres, ja que la diferència d’ingressos amb els clubs capdavanters s’eixamplava considerablement.
Si el Barça fos una SAD les accions podrien ser comprades per algun magnat i, de ser necessari, podrien fer-se ampliacions de capital per arribar on ara és impossible fer-ho. Només fa unes setmanes, des del club s’afirmava que disposaven de 50 milions per a fitxar, una quantitat paupèrrima si la comparem amb les grans xifres que es paguen avui en dia per un jugador de primera fila. A part d’això cal tenir en compte que el preu dels jugadors fluctua segons sigui el club que s’interessi per ells: A més poder adquisitiu per part del club comprador, més car serà el jugador.  
Si voleu que us digui la veritat, a mi me dóna ben bé igual que el Barça sigui simplement un club de futbol o una SAD. Si sou seguidors meus ja sabeu que estic molt desmotivat en veure l’espiral de desraó en que s’ha convertit el món del futbol. Me fastigueja!  
Però els més puritans segur que ho veuran de forma diferent. El FC Barcelona ha estat històricament un dels referents del catalanisme al nostre país, refugi de l’exaltació identitària els anys en que Catalunya es trobava més oprimida (dictadures de Primo de Rivera i Franco) Uns valors que s’han de mantenir a capa i espasa. Però ja sabeu que diu aquella màxima: renovar-se o morir!            

(*) No he volgut posar l'escut del Futbol Club Barcelona per temor que me denunciïn per usar la imatge sense permís. 

diumenge, 6 d’agost del 2017

NO AMB ELS MEUS DINERS!


El culebró esportiu de l’estiu és la situació del jugador del Barça Neymar Jr: Si se’n anava o no al París Saint-Germain.  

M’agrada el joc de Neymar. Potser no sempre és l’efectiu que podria ser, però és encisador. Sense cap mena de dubte és un dels millors jugadors del món i, per la seva joventut, està cridat a ser, molt possiblement, el substitut de Messi, el jugador més gran de la història del futbol. Finalment va decidir marxar... Bon vent i barca nova...  

I ara és quan ve la gran pregunta: Val els 222 milions d’euros de la seva clàusula de rescissió?

Una cosa és que algú la pagui i l’altra ben diferent és que valgui aquest munt de milions... El Barça va fixar aquesta clàusula perquè esperava que ningú la pagués i, d’aquesta manera assegurar-se la presència d’un jugador que en el seu dia va preferir anar al Barça que al Madrid i això, des del punt de vista de la culerada, diu molt d’ell.  

Però la xifra total del traspàs (si és que s’acaba concretant) encara serà molt superior. A part dels diners que està disposat a pagar el PSG, cal sumar-hi els impostos i la comissió que s’emportarà el seu representant i el seu pare (aquí es troba la mare dels ous)

Però és que a part pot tenir d’altres conseqüències econòmiques derivades de les pretensions salarials de la resta de membres de la plantilla. Normalment sempre hi ha un o uns jugadors estrella que marquen el topall màxim i a partir d’aquí existeixen unes escales salarials en funció del rol de cada jugador dintre de l’equip. Si el PSG paga a Neymar una quantitat molt per sobre dels jugadors millor pagats pot produir-se una situació difícil de gestionar i que una part dels jugadors vulguin cobrar més sota l’amenaça de marxar del club.

I d’on surten els mils i mils de milions que mou el futbol arreu del món? Sobre tot de les grans marques que fan de patrocinadors i dels drets televisius que cobren els clubs. Al Periódico de dimarts hi ha una imatge de Neymar a Japó envoltat de cartellets de marques publicitàries (uns 15, ne vaig contar, tot i que a la imatge d’Internet se’n poden veure alguns més) Per a sortir a la foto (i mai millor dit) s’ha de pagar i suposo que no poc.

Una altra part important del finançament dels clubs és via venda de samarretes i merchandising divers, quotes de soci i venda d’entrades.  

Dic sovint que durant els anys de la crisi (tot i que diuen que s’ha acabat els seus efectes encara perduren i perduraran durant anys) mentre a una gran part de la població se li baixava el sou i d’altres senzillament perdien la feina, només uns pocs afortunats van veure com s’incrementaven els seus ingressos. Entre els afortunats que els hi va passar això estan els esportistes d’elit i, entre ells, es clar, els jugadors de futbol. La realitat que envolta els jugadors (els Messi, Cristiano Ronaldo, Neymar, Bale i companyia) està a les antípodes de la que viuen les famílies amb pocs recursos.

Mentre segons les ONG’s com Càritas, a Espanya cada vegada hi ha més pobres, ells cada vegada són més rics i cada contracte nou o renovació de contracte que han firmat han volgut més i més diners indiferents a la situació que s’estava vivint.

Però mentre hi hagi gent que estigui disposada a veure un partit de futbol per una tele de pagament, comprar la samarreta del club dels seus amors per al seu fill o senzillament ser soci i abonat per a veure en viu i en directe els partits, els clubs estaran condicionats a complaure les exigències de l’afició (resultats i si són títols millor) i dels jugadors.

Jo ja fa anys que vaig decidir no destinar ni un euro al club dels meus colors (sabeu que sóc del Barça) i, evidentment, encara menys per a la resta (al menys de forma conscientment)

A partir d’aquí, tot el que facin els clubs no serà amb els meus diners.

divendres, 14 d’abril del 2017

6 VEGADES REFERÈNDUM, 6

Tot i que no sóc taurí, més bé anti-taurí, conec l'expressió de 6 bravos toros, 6...
El passat cap de setmana (llaaaaarg, tan llarg que es va prolongar fins dimarts) vàrem estar a Morella, comarca dels Ports.
Sense acabar de desconnectar-nos del tot (avui en dia és pràcticament impossible al menys que vagis sense mòbil o d’altres dispositius electrònics), la veritat és que no estiguérem massa atents del que estava passant. Tot i això sempre te’n assabentes de notícies com la mort de la Carme Chacón, l'incendi d'un pis a Amposta o la desaparició d'un veler que havia salpat de Benicarló o la derrota del Barça a la Rosaleda de Màlaga...
Quan estàvem a l’apartament (un petit complex que hi ha abans d’arribar a Morella), normalment veiem sèries com per exemple CSI. Només pel matí sortíem de la tònic general i miràvem Espejo Público d’Antena 3 amb l’esperança de que diguessin alguna cosa de la Diana Quer. Bé, això té el seu sentit. El passat mes d’octubre vàrem passar uns dies de vacances per Andalusia. Si comptem l’anada, l’estança i la tornada, pràcticament estiguérem 10 dies fora de casa...  Com comprendreu per allí no vèiem TV3 pel simple fet de que no s’agafa... I cada matí ens assabentavem sobre les novetats de Diana Quer. A Morella sí que s’agafa, així com els altres canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, però com o bé estàvem fora o bé no ens apetia veure els Telenotícies.  
Tampoc, tot i que pugui sembla increïble vaig comprar cap dia el Periódico. A la capital dels Ports només arriba l’edició en castellà, però algun dia l’hauria pogut comprar, ja que quasi tots, per una cosa o per l’altra, hi posàrem els peus... Però vaig pensar que per a fullejar-lo de qualsevol manera, tampoc valia massa la pena...
Dimecres pel matí, després de treure a passejar a la meva gossa Electra, acostumo a posar TV3 i escoltar (més que veure), les notícies. Després de parlar de la derrota del Barça contra la Juve i l’atemptat que va patir l’autocar del Borussia de Dortmund, van continuar parlant del procés... I per increïble que paregui, en uns pocs minuts (no més de 2) entre el locutor i d’altres polítics de JxS (no recordo qui) van esmentar 6 vegades referèndum (els anava comptant) No sé si són ganes de cansar el personal o és que a TV3 no tenen més temes de que parlar o, potser, les dues coses. Però com sé sol dir: Què ‘cansinos’ que arriben a ser!!
Ho vaig dir només fa unes setmanes. Per aquells que viuen el procés amb intensitat, potser no, però per la majoria tenim ganes de que es pugui votar (si és que finalment votem, que encara està per veure)
I mentrestant, anar embolicant la troca i despotricant de Madrid (i a Madrid de Catalunya)... Sembla el conte de l’enfadós... Dir que no governen potser és una mica demagògic, però estan destinant tots els esforços necessaris de cara els ciutadans. Deixeu-me que ho posi en dubte...
Quina creu!!

dijous, 13 d’abril del 2017

BARÇA: LA MATEIXA CANÇÓ

El partit d’anit contra la Juventus va recordar molt al que van jugar contra el París Saint-Germain a l’anterior eliminatòria. Un Barça desconegut (o potser no tant) va tornar a ensopegar... Però tranquils que podrem remuntar!
La veritat és que no confiava en la remuntada a la passada eliminatòria. El resultat del 6-1 passarà a la història i serà recordat durant molts anys... Però no tot van ser mèrits del Barça, ja que l’àrbitre també va posar una mica (bastant) de la seva part... Per cert, ahir contra la Juve en canvi, l‘àrbitre no va xiular el que semblaven unes clares mans dintre de l’àrea d’un defensor de l’equip italià...
Quan un equip com el Barça que acostuma a guanyar més del 75% dels partits ne perd dos de seguits (Màlaga i Turí) i a sobre jugant malament (Luis Enrique va reconèixer al final del partit que la primera part del Barça va ser dolenta), és per a fer-s’ho mirar... No té justificació que uns jugadors de la qualitat dels del Barça puguin jugar tan malament precisament ara, què és el moment quan es decideixen els títols.
Dissabte ja van fer emprenyar la parròquia blaugrana. Els dos Madrid’s havien empatat a 1 i el Barça, guanyant, depenia d’ell mateix per a revalidar el títol de lliga... Però ni va guanyar, ni va empatar... Va perdre i això va provocar les burles de la parròquiablanca. I a mi, personalment, això me fot. Cada vegada sóc més anti-madridista que culer... I me fot (i molt!) que l’equip blanc ens passi la ma per la cara, tot i empatar a casa contra el seu rival de la capital...
A la pregunta de Jordi Bosch sobre si creia en la remuntada, tal com va dir després del partit del Parc dels Prínceps de París, anit, Luis Enrique ja va dir que no... Què aquesta vagada és més difícil. Jo tampoc i crec. L’eliminatòria anterior me vaig equivocar... Si ens atenem només al resultat que és el que compta... Però aquesta vegada torno a ser pessimista.
La culpa és només dels jugadors? No, rotundament, no. L’entrenador també hi té molt a veure... Per a què serveix tenir la possessió més del 60% del temps si això no se reflecteix al marcador... I pilota que roba l’equip contrari, perill que es crea a la porteria del Barça... Quants anys fa que està passant el mateix? I, a sobre, contra un equip que sap tancar-se, no sé sol trobar la solució ideal per a foradar la porteria... Recordo que al començament de la primera temporada de Luis Enrique, el Barça sabia contraatacar i, aquest fet, creava molta incertesa als equips contraris. Però aquesta virtut sembla que s’ha perdut.
Sobre temes de futbol sóc molt justet. Quan hi jugava ja era molt dolent... I d’entrenador no m’hi veig... Però trobo que hi ha coses que entren dintre de la lògica i, en canvi, no es fan.
Tot i que el joc ideal del Barça és el del toc per a tenir el control de la pilota, el futbol té molts més tàctiques. Luis Enrique va passar d’un 4-3-3 (4 defenses, 3 mitjos i 3 davanters) a un 3-4-3 (3 defenses, 4 mitjos i 3 davanters) La segona opció té més riscos en defensa, però permet atacar millor. El que no entenc és perquè quan es juga fora de casa s’han de córrer tants riscos. No seria millor jugar amb un 4-4-2 (4 defenses, 4 mitjos i dos davanters)? No seria millor donar el control de la pilota a l’equip rival i contraatacar?
I encara una darrera pregunta. Quan el Barça pressiona als equips que juguen molt tancats, en lloc d’intentar entrar a l’àrea amb la pilota controlada, amb la dificultat que té això o centrar pilotes a l’olla esperant el remat de cap d’algun jugador com Piqué, no seria millor tenir a algú que xutés bé des de fora de l’àrea?
Recordo als germans Òscar i Roger Garcia que tenien un potent xut des de lluny i que de tant en tant feien gols antològics... Ja des dels equips inferiors, no es poden preparar jugadors amb aquesta qualitat? Sembla que només el mig centre organitzador sigui el model Barça (Guardiola, Xavi...)

dijous, 9 de març del 2017

UF! MASSA NOTÍCIES...

Quan tot feia pensar que la notícia del dia estaria centrada en la declaració de Fèlix Millet i Gemma Montull pel cas Palau de la Música, a Madrid no van voler quedar-se endarrerits i va sortir a la llum un nou cas de finançament il·legal del PP de la capital i cort, el enèsim que esquitxa a l’Esperança Aguirre sense que, de moment, l’acabi empastifant del tot.
Estava clar que era un dia de notícies importants. Potser no de diversió, tal com havia anunciat Jordi Montull la setmana passada, però si d’aquelles que provoquen que la majoria de diaris obrin les edicions amb titulars similars.
Però el tema fort encara estava per arribar. De fet només els més optimistes somiaven amb un titular que digués alguna cosa així: REMUNTADA! En referència, està clar, a una victòria aclaparadora del Barça que li permetés superar la eliminatòria de la Champions League contra el París Saint-Germain que portava un avantatge del partit de tornada de 4-0.
L’afició culer és pessimista per naturalesa. Sé de socis que després del partit d’anada van vendre les entrades que tenien per ahir. Però després del bon joc de l’equip a les darreres jornades de lliga, els optimistes van anar en augment. No diré tothom, però si que eren molts els que creien en la remuntada. Per la tarda hi havia qui parlava de la relació històrica del Barça amb el 5: El Barça de les 5 copes, el 0-5 al camp de Madrid el primer any de Cruyff, el 5-0 de Guardiola a Mouriho... Per què no podia donar-se un resultat de 5-0?
De totes maneres jo no ho veia clar. 5 gols eren molts de gols i si Unai Emeri havia sabut guanyar la partida tàctica a Luis Enrique, res me feia pensar que el plantejament de l’entrenador del Barça d’ahir arribés a ser tant superior. Sempre he defensat que quan un equip juga tan i tan bé, és perquè l’altre li dóna moltes facilitats. Anit va passar a l’inversa del partir d’anada a l’estadi dels Prínceps de París: el PSG va donar-li al Barça moltes facilitats i el Barça va ser l’amo i senyor del partit. Això sí, amb una mica d’ajuda per part de l’equip arbitral, ja que he vist penals molts més clars que els que ahir va xiular àrbitre alemany. D’aquest tema avui se’n ha parlat poc, però ja sabeu que intento ser objectiu.
Abans de continuar us he de dir que el partit no el vaig veure. Ni tan sols el vaig seguir d’una manera continuada. De tant en tant consultava per Internet el resultat o l’esclat d’un coet me posava en alerta de que tot anava segons el millor dels guions previstos.
El 3-0 només començar la segona part feien preveure un final de partit plàcid. Tal com estava jugant el Barça semblava que el 4-0 podia caure en qualsevol moment i aquest resultat empatava l’eliminatòria i, encara que se’n anés el partit a la pròrroga, jugant a casa era previsible que el Barça acabés eliminant el PSG.

Fixeu-vos quin era el meu interès pel partit que amb el 3-0 vaig treure a la meva gosseta Electra per darrer cop abans d’anar a dormir. Vaig aprofitar per a tirar una bossa de brossa i a la tornada vaig veure a la televisió del restaurant de baix de casa que el resultat havia canviat: 3-1.
I sí, vaig fer el mateix que Pedrerol o el digital de la Razón en donar com a perdedor el Barça abans de que l’àrbitre xiulés el final del partit. I així li vaig dir a la meva dona: Ja està, el Barça eliminat... Amb 3-1 i el temps que queda és impossible fer-ne 3 més... Me vaig equivocar.
Del 4 i dels 5 ni me’n vaig assabentar. Estava assegut davant de l’ordinador quan del pis de dalt me va arribar una gran cridòria. Es notava que alguna cosa important havia passat i com sé que són grans barcelonistes, tot feia pensar que el Barça era el que millor parat n’havia sortit.
Com que estava a l’ordinador, vaig obrir la pàgina d’un diari esportiu i encara sortia el resultat de 5-1. Però ja sé sap que les actualitzacions a Internet no són en temps real i que, per l’aldarull dels del pis de dalt, era fàcil d’endevinar de que, finalment el Barça havia remuntat, com així va ser.
Vaig asseure davant del televisor i llavors sí, a partir d’aquí vaig veure les imatges de les abraçades del tècnic amb els jugadors, vaig seguir amb atenció els comentaris i, finalment vaig veure el resum.
Possiblement hauria dormit igual si el Barça hagués quedat eliminat, però és evident que quan el Barça guanya me’n vaig a dormir una mica més content...