Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Càmping Alfacs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Càmping Alfacs. Mostrar tots els missatges

divendres, 17 de gener del 2020

ACCIDENT DE LA PETROQUÍMICA DE TARRAGONA: NO HEM APRÉS RES!

Homenatge a les víctimes de l'accident dels Alfacs pel 40è aniversari
per part de la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja! 

Som el país de la improvisació... De la simbomba i la pandereta!  
De res serveixen els simulacres d’accidents, la formació dels treballadors i els tècnics en riscos laborals si a l’hora de la veritat passa el que no hauria d’haver passat mai, el que podria haver-se evitat... I per què de tot plegat? Segurament perquè l’empresa ha dedicat pocs recursos al manteniment i adequació de la maquinària i els equips.  
Això sembla que és el que ha passat amb l’empresa IQOXE (antiga IQA) tal com denuncien algunes persones estretament vinculades a la mateixa empresa. Les darreres informacions confirmen que va ser sancionada 4 vegades en els darrers anys i, pel que sembla, sense cap tipus d’efectivitat. Per què? Potser perquè les mateixes autoritats sancionadores no volen ofendre massa i que acabi tancant i marxant a un altre lloc.   
El succés de Tarragona m’ha portat a recordar l’accident que hi va haver l’any 1978 a Alcanar Platja, concretament al càmping Alfacs i a les seves immediacions. Afortunadament el de Tarragona no hi ha hagut tantes víctimes... Però les hi ha hagut! Els que som simples espectadors dels fets que ha passat només podem lamentar-ho. En canvi, els que tenen alguna responsabilitat, no. Els responsables de la seguretat del polígon petroquímic de Tarragona, ja siguin directius i personal de la pròpia empresa, com aliens a la mateixa, però que han de vetllar per la seguretat de tots i cadascun dels treballadors i ciutadans de les localitats més properes, han d’assumir les seves responsabilitats, entonar un mea culpa i buscar solucions per a que una cosa així no torni a passar mai més!  
Les conseqüències directes de l’accident dels Alfacs van ser prohibir la circulació de camions amb matèries perilloses per la N-340 per passar pel mig de ciutats, pobles i urbanitzacions i obligar-los a circular per l’AP-7, una mica més allunyada dels nuclis urbans.
Quines seran les conseqüències immediates de l’accident de Tarragona? El nyap ja es va fer quan es va permetre ubicar-lo tan a prop de Tarragona i la majoria dels seus barris (en aquell moment la Canonja era un barri de Tarragona), però també de Vila-seca (i del seu barri Salou), Constantí, etc. etc.
Des de Tarragona es reivindica millorar el pla d’evacuació (què hagués passat d’haver-se creat un núvol tòxic i el vent l’hagués portat cap a els nuclis de població? -d’aquí que se decretés el confinament dels ciutadans-); millorar el servei ferroviari  per a poder utilitzar-se en cas d’una emergència greu, així com evitar també el transit de matèries perilloses per la façana marítima de la ciutat i millorar la xarxa de vies interurbanes; i, finalment, dotar a l’Hospital Joan XIII, el de referència de la ciutat, dels equipaments i protocols adients per a atendre els afectats d’un hipotètic accident greu.
Com sempre, la resposta la té l’Administració. Els governs haurien de prendre’s seriosament les greus conseqüències que poden derivar-se de la perillositat de la petroquímica i començar a treballar per a evitar qualsevol futura tragèdia (ni que sigui només una víctima!)
Els ciutadans del Camp de Tarragona tenen una bomba de rellotgeria al costat de casa. Però potser només se’n adonen quan passa alguna cosa com l’accident del dimarts 14 de gener.   

dimarts, 9 de juliol del 2019

50 ANYS DE CÀMPINGS A TARRAGONA

Entrada al càmpic Alfacs. 
Tarragona Digital ens recordava fa uns dies d’un aniversari: 50 anys dels primers càmpings a la demarcació de Tarragona.
Tot i que durant anys vaig ser campista i vaig acampar a diferents províncies (Tarragona, Castelló, València, Alacant, Barcelona, Girona, Terol, Lleida, Osca, Astúries i fins i tot Andorra), el primer contacte amb el món del càmping no va ser com a usuari, sinó com a visitant. Si fa o no fa, els fets se remunten a 50 anys enrere, o sigui que coincidirien amb la posada en marxa dels primers càmpings de la zona.  
Uns familiars de França venien a estiuejar a la Ràpita i passaven uns dies al càmping Castro, a la partida de la Martinenca. Per tant estem parlant d’Alcanar Platja, encara que per la seva vinculació bé podria parlar-se més de la Ràpita que no d’Alcanar.
Floriano de Castro Castro (així se’n deia el seu propietari), era un gallec que va arribar a la Galera amb l’exèrcit revoltat (o sigui, amb els nacionals), del qual n’era sergent. L’estiu i part de la tardor de 1938 la Galera formava part de la rereguarda franquista del front de l’Ebre. Allí Castro (com l’anomenava tothom, fins i tot la seva dona), va conèixer la Otília amb qui s’hi va casar. Se’n van anar a viure a la Ràpita, d’on va arribar a ser-ne l’alcalde entre 1965 i 1967. Duran aquells anys seria quan hauria posat en funcionament el càmping.
Recordo el càmping poc o gens endreçat (de fer era de 3a categoria), tot i que quan anava a visitar a la família no solia moure´m del bar que a la vegada feia de botiga. També solia banyar-me a la escassa platja que tenia, plena de roques i encara més roques dintre de l’aigua. No hi recordo espanyols. Crec que tots els campistes eren estrangers, la majoria francesos. La gent d’aquí encara no anava als càmpings, de fet, per no anar, no anava ni de vacances. L’economia de la majoria de la gent del país no els permetia viatjar i els que ho feien és perquè tenien un poder adquisitiu elevat.
Mario Gianni fill, el dia que se va commemorar el 40è aniversari de la
tragècia dels Alfacs. 

El càmping Castro, juntament amb l’Alfaques (ara Alfacs) de Mario Gianni, el Noya i el Carlos III van ser els primers (o dels primers) que hi van haver al Montsià. Després vindrien l'Estanyet, el Cases, el Mare Nostrum a tocar del Castro del que només els separava una parcel·la, etc.

dijous, 12 de juliol del 2018

ACTE D’HOMENATGE A LES VÍCTIMES DE LA TRAGÈDIA DELS ALFACS (1978-2018)


Ahir, la plataforma Prou! AP-7 Gratuïta, ja!! va retre un sentit homenatge a les víctimes del càmping els Alfacs al 40è aniversari de la tragèdia d’aquell fatídic 11 de juliol de 1978.
Hi havia gent, però no tanta com m’esperava. Estaven els més incondicionals de la plataforma i representants dels diversos col·lectius que aquell dia van haver d’intervenir d’una o una altra manera. Així hi havia polítics, sanitaris, bombers, periodistes, veïns i fins i tot l’actual propietari del càmping, fill de qui el regentava l’any 1978.
Però també absències significatives. Les més destacades però, els alcaldes d’Alcanar Alfons Montserrat i de la Ràpita Josep Caparròs.
Com sabeu la Ràpita té un terme extremadament menut i, per això, només sortir de la població, quan s’arriba al barranc de de Codonyol, ja comença el d’Alcanar. Per tant, el càmping els Alfacs està dintre del terme d’Alcanar a la zona coneguda com Alcanar Platja.

Tot i que no ve al cas, fa anys l’Ajuntament de la Ràpita va reclamar una gran part d’Alcanar Platja, atenen les reivindicacions dels seus veïns que se queixaven de que l’Ajuntament d’Alcanar no els hi donava els serveis necessaris. Aquella disputa territorial entre els alcaldes Baptista Beltran d’Alcanar (e.p.d.) i el de la Ràpita Miquel Alonso (tots dos d’Iniciativa per Catalunya-Verds), li va servir d’excusa a Beltran per a donar-se de baixa del partit.
Com sabeu, sols mirar el que passa al món des de fora, analitzant-ho i extraient-ne les meves pròpies conclusions. D’aquí que valori negativament l’absència de tots dos alcaldes i pensi (tot i que puc estar-ne equivocat) de que se van poder deure a dos motius fonamentals.
Llorenç Navarro i Enric Pla, Alcalde de Vinaròs. 

El primer, les regulars relacions amb la plataforma veïnal, sobre tot amb el seu principal portaveu Llorenç Navarro per les seves crítiques reiterades a l’immobilisme i doble discurs dels polítics en general i d’aquests dos en particular.  
I en segon lloc, per la manca de protagonisme que haurien tingut els polítics que només haurien estat uns convidats més.
A Llorenç sé li poden criticar moltes coses (i no vull fotre follón...), però ningú li pot negar el treball i les hores dedicades de forma altruista, però també la capacitat de generar idees i convertir-les en reptes per als polítics. L’acte d’ahir n’és una prova, però també la romeria a la torre de la Candela de l’Aldea el 13 de maig de l’any passat per a commemorar el 150è tall. 
  
Mario Giani, propietari del càmping Alfacs. 
Als alcaldes d’Alcanar i de la Ràpita els hauria costat poc, molt poc assistir-hi i sinó ho podien fer per raons d’agenda, enviar algun membre dels seus respectius equips de govern. Per això cal agrair d’una manera molt especial la presència de l’alcalde de Vinaròs Enric Pla.
Tot i que s’explica moltes vegades, no està de més tornar-ho a explicar. Al País Valencià, les plataformes veïnals que lluiten per aconseguir la gratuïtat de l’AP-7 tenen un ampli suport d’alcaldes, diputats i resta de polítics. En canvi a Catalunya cadascú fa la guerra pel seu compte.

Però tal com recorden moltes vegades Llorenç Navarro o Enric Lange, només cal mirar qui hi ha (o qui hi havia fins fa ben poc) al darrere dels interessos d’una part important de les autopistes catalanes: Abertis, La Caixa (o CaixaBank) si voleu, etc.
Massa interessos per a què una gran part dels nostres polítics se replantegen si és oportú sortir a la foto d’actes com els d’ahir.
Quina llàstima no haver pogut estar un acte absolutament unitari i multitudinari...   

dimecres, 11 de juliol del 2018