Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CUP. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CUP. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de juny del 2019

DES DE DINS I DES DE FORA


2015: ERC fa alcalde de Tortosa a Ferran Bel (CiU). 2019 ERC: farà alcaldessa de Tortosa a Meritxell Roigé.
Segons el seu cap de files Xavier Faura la diferència consisteix en que l’any 2015 hi va haver un pacte d’estabilitat per a tota la legislatura i aquesta vegada no.
En canvi, l’única diferència que hi troba jo és que l’any 2015 Movem Tortosa i PSC van oferir l’alcaldia a Josep Monclús i aquesta vegada Jordi Jordan, com a primera força de l’oposició volia ser alcalde, tot i que sembla que estava disposat a compartir l’alcaldia.
El que si que és veritat, és que Movem Tortosa i ERC van oferir un pacte amb el PSC, però aquest se’n quedava fora del govern, la qual cosa els socialistes tortosins no van acceptar.
ERC al·lega que un pacte amb un partit del 155 con el PSC, grinyolaria... Des del meu humil punt de vista, són excuses de mal pagador. Mesclar la política local amb la nacional és voler donar la culpa als altres per a no assumir les pròpies mancances.
ERC sap que estar dins o estar fora, poc canviarà la forma de fer política. Quan jo estava a l’ajuntament, el meu grup polític, el PSC que se trobava a l’oposició aprovava més del 90% dels punts dels plens a Roig primer i a Ferré més tard.
Què vull dir amb això? Que als ajuntaments on l’acció de govern se limità quasi exclusivament a millores per a la ciutat, els partits de l’oposició solen votar favorablement la majoria de les propostes de l’equip de govern. Evidentment que hi poden haver matisos, però ningú rebutjarà una mesura que pugui millorar algun aspecte del municipi.
De totes maneres Meritxell Roigé no té assegurada l’alcaldia. Tot i que el més normal és que no passi, Jordi Jordan podria ser investit alcalde amb els vots de la CUP (Xavier Rodríguez ja ha avançat que votarà per ell) i el PSC. En total Jordan sumaria 9 vots a dos de la majoria absoluta. Si tenim en compte que Junts per Tortosa ne té 7 i que ERC ja ha avançat que votarien pel seu candidat, ni sumant-hi el vot de C’s (encara molt més improbable que passi), superarien els 9 del candidat de Movem.
Però el més lògic és que Meritxell Roigé sigui investida només amb els vots del seu grup i que Junts per Tortosa hagi de governar en solitari. O amb el suport d’ERC des de fora...
El desenllaç: dissabte.     

divendres, 10 de maig del 2019

‘TORTOSINISME’


Fa uns dies vaig escoltar un debat de polítics tortosins a la SER. Hi havia representants de tots els grups que han conformat el consistori tortosí durant aquesta legislatura que ja s’acaba fent balanç de la mateixa..
En alguns casos (PDeCAT, ERC i PSC) estaven representats per les segones espases, mentre que en altres (Movem, CUP i PP) hi havia els caps de cartell de les eleccions de 2015.
Recordareu que les dues darreres legislatures el PP només ha tingut un regidor: Javier Dalmau. Quan va tenir la paraula, la seva intervenció me va sembla força assenyada, tal i com ens té acostumats el veterà polític. No obstant discrepo d’algunes de les coses que va dir.
Demanar que els partits o grups polítics deixin de fer política i se posin a treballar conjuntament per a la millora de la ciutat és, des del meu punt de vista una fal·làcia (ja sigui Tortosa, ja sigui una altra ciutat del mapa). Des dels partits s’acostuma a marcar territori i tots defensen les seves pròpies idees polítiques i el seu programa electoral.
També va parlar de recuperar el concepte de tortosinisme. Entenc que el que demanava era fer ciutat; es a dir, treballar plegats per mirar d’atreure cap a Tortosa el màxim d’inversions possibles i poder donar així resposta a les demandes que té actualment la ciutat.  
Amb la idea de tortosinisme crec reconèixer la vella pràctica de sotmetre tot un territori a la seva capital històrica. Una idea caciquil que a l’actualitat hauria d’estar totalment arraconada.
Buscar la confrontació amb les altres ciutats del territori, sobre tot aquelles més grans, potser va funcionar durant anys, però avui en dia, si se vol avançar s’ha de buscar la complicitat de la resta de poblacions per aconseguir les fites necessàries que l’acabin fent prosperar.    
Les Terres de l’Ebre pateixen un greu estancament demogràfic i econòmic que el fa estar a la cua de Catalunya (ja ne parlaré un altre dia d’aquest tema). Segons un estudi, exceptuant la Ribera d’Ebre, les altres tres comarques ebrenques tenen una renda per càpita de les més baixes de Catalunya; concretament el Montsià se situa en penúltima posició només superada pel Baix Penedès.
Perdoneu-me, però el concepte tortosonisme  el trobo tan ranci que no puc més que menystenir-lo, així com a aquells polítics que el volen rescatar.


LA RENDA PER CÀPITA A CATALUNYA: 



dijous, 5 de juliol del 2018

AMPOSTA ARA: 10 LLISTES PER A LES MUNICIPALS DE 2019

Fa unes setmanes me van filtrar que a hores d’ara (o d’aquell dia) hi havia en marxa 10 llistes de cara les properes municipals de maig del 2019. Poden ser moltes (són moltes!), però ja sé sap que tothom porta dintre seu un egocèntric que aspira sortir a la llum en qualsevol moment.

Aquestes candidatures serien:



1. ERC-EA-AM: Adam Tomàs.

2. PDeCAT: Manel Masià. (1)

3. PSC-PM: Francesc Miró.

4. PxC (o amb el nom que finalment se presenti): Germán Císcar.

5. Demòcrates de Catalunya: Rosita Pertegaz. (2)

6. PPC: Antonio Baz.


I a partir d’aquí les novetats:


7. ICV: Rosabel Recio. (3)


8. C’s: Cecília Castelló. (4)


9. Nova Convergència (partit creat per Germà Gordó: Pere Vidal. (5)


10. CUP?: ? (6)


És evident que els 4 partits que tenen representació al Pla de l’Ajuntament d’Amposta presentaran llista: ERC-EA-AM, PDeCAT, PSC-PM iGermán Císcar que, segurament no serà amb les sigles de PxC i caldrà esperar a veure com se dirà l seva candidatura.

(1) Tradicionalment Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya s’havien presentat conjuntament com a Convergència i Unió arreu de Catalunya (també a Amposta)

(2) Durant aquesta legislatura Rosita Pertegaz (l’única representant d’Unió) va deixar el grup i va passar a ser regidora no adscrita. De totes formes caldrà veure si se presenten amb el nom de Demòcrates de Catalunya o un altre.

(3) Rosabel Recio se va presentar les passades eleccions dintre de la candidatura que va encapçalava Adam Tomàs gràcies a un gran pacte que se va formalitzar per a poder derrotar CiU. Als pocs mesos va abandonar l’acta de regidora al·legant motius de salut. Ara sembla que ICV concorreran en solitari.

(4) Fa 3 anys Guillermo Martínez va voler ser el cap de cartell de Ciudadanos i, tot i que se va fer la foto amb els altres caps de llista, al final el partit d’Albert Rivera no se va presentar a Amposta. Ara sembla que ho podria fer Cecilia Castelló, filla d’Alberto Castelló (ASAJA)

(5) Si finalment Pere Vidal (va ser primer tinent d’alcalde durant la primera legislatura de Manel Ferré) encapçala una llista seria una de les sorpreses (si s’ha desvetllat potser no tant) del panorama polític ampostí.

(6) I el gran misteri segueixen sent les CUP. Seran capaços de configurar una candidatura. A les passades eleccions un membre destacat de l’assemblea local com era Oriol Fuster (son iaio patern i Calaix eren germans) va formar part de la candidatura de l’actual alcalde. Però no fa gaires dies, un altre membre de les CUP, Pep Simó (fill de Josep Maria Simó, que va ser alcalde pel PSC), va qualificar d’anomalia política que una ciutat com Amposta que és la capital de la comarca del Montsià i la segona més gran del territori, no pogués presentar llista a les properes municipals.

Després de dir això a mi encara me queda un dubte:

-Què faran els comuns? Àngel Porres no tractarà de configurar una candidatura?

Suposo que d’aquí a quan sobri el termini de presentació de candidatures encara hi haurà alguna sorpresa. No pot ser possible que quan encara queden més de 10 mesos per a les eleccions sé sàpiga tot.

dijous, 22 de març del 2018

UN ALTRE COP EN PUNT MORT


Sense el suport de les CUP, Jordi Turull fracassarà en el seu intent de ser elegit el 131è President de la Generalitat, tot i que ell ja s’ho devia de pensar...
I no només ell, sinó també els dos grups majoritaris de l’independentisme català. Van jugar la carta de Turull per si sonava la flauta i sinó, pla D o eleccions dintre de pocs mesos, ves a saber.
És força evident que Junts per Catalunya i ERC han volgut muntar un ple d’investidura a corre-cuita per pressionar les CUP, saben que com a partit assembleari que és hi ha molta divisió interna i, tal vegada, un cop de sort, faria decantar la balança cap el costat autonomista.
Demà divendres Jordi Turull ha de presentar-se davant el Suprem. Us imagineu el cop d’efecte que hauria representat que demà el Suprem interrogués a un President electe de la Generalitat. L’acte propagandista hauria estat majúscul i, sobre tot, si l’alt tribunal acabés prenent alguna mesura dràstica contra el recent elegit.
Com a estratègia no està malament. Fa temps que l’independentisme busca el ressò internacional per aconseguir alguns dels seus propòsits. Potser la independència no, però arribats al punt que estem, podria ser que la pressió internacional permetés que els que ara estan empresonats, poguessin quedar en llibertat provisional i qui sap si lliures una vegada celebrat el judici.
La prova de que Jordi Turull no pensa que pot arribar a ser President és que el seu discurs (tal com han dit alguns dels analistes polítics que l’han escoltat) ha estat de perfil baix. Se suposa que té presentes per a ser investit has de fer un perfil de marcat to polític amb les línies fonamentals que vols aplicar. Res de tot això. De fet no ha citat cap vegada les paraules tabús per als espanyols: independència i república.
De Fer a el Punt/Avui.
Hauria estat graciós si Turull durant el seu discurs, en lloc de dir independència i república les hagués substituït per un pip o per qualsevol so gutural. Però ni això... Era massa arriscat, ho comprenc. Si avui hagués parlat d’una Catalunya independent i republicana (tal com volen els cupaires), demà Turull va directe a la garjola.
En definitiva, el seu discurs s’ha de qualificar d’autonomista i tret de recordar-se’n d’aquells companys que estan empresonats o en exili voluntari, poca cosa més se pot arribar a extreure.
Per què s’ha prestat Turull a aquesta pantomima? (Perquè de pantomima s’ha de qualificar l’acte d’avui) Senzillament perquè és un home de partit que farà sempre el que li diguin els que estan més amunt d’ell.
I a partir d’ara què? Si Puigdemont i Comín segueixen sense renunciar a l’acta de diputat, la qual cosa significaria l’entrada de dos nous electes i, consegüentment, llavors en segona volta JxCat i ERC si que tindrien una majoria suficient per a investir el nou president, trobo que anem cap a unes noves eleccions i mentrestant, mentre que la data no arribi, continuaran marejant la perdiu com han fet en els últims mesos.  
I per què no renuncien Puigdemont i Comín a l’acta? Perquè a Bèlgica no poden passar de l’aire i necessiten tenir uns ingressos que els permetin viure d’una manera prou esplaiada...  
Jo ho entenc...     

dimarts, 6 de març del 2018

GUERRA DE NERVIS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Les declaracions i posterior carta publicada al Periódico de Joan Tardà on afirmava que s’hauria de començar a dialogar amb el PSC i els Comuns amb la finalitat de desencallar la situació política catalana, és, des del meu punt de vista, una manera de posar neguitosos a Junts per Catalunya. Cal dir també que des del seu partit, ERC, he veuen amb bons ulls...
Com tantes i tantes vegades en el temps que dura aquest procés, he de dir que me vaig equivocar quan vaig pensar que l’atac a la llengua catalana seria el desllorigador que podria canviar la situació. Però no és així. El tema de la immersió lingüística en català i castellà va sortir fa més d’una setmana i el col·lapse polític al Parlament continua igual.
Ahir, el President Roger Torrent va tornar a iniciar una roda de converses amb els diferents líders dels partits que van obtenir representació parlamentaria a les passades eleccions del 21-D d’on va sortir Jordi Sánchez com a candidat a la presidència de la Generalitat, tal com va suggerir la setmana passada Puigdemont des de Bèlgica.
Molt hauria de canviar la situació per a que Jordi Sánchez fos escollit president. Ara com ara els números no surten, ja que qui podria tenir la clau, els 4 diputats de les CUP s’abstindran, tal com se va acordar la seva direcció política.
Si poguessin votar els diputats electes de Junts per Catalunya que són a Bèlgica aquest problema no existiria, però com la Justícia espanyola els considera un pròfugs, no poden exercir el dret a vot com si que ho poden fer els que encara estan empresonats.
Per la seva part, Joaquim Forn va dir que si per a desencallar la situació fos necessari que els diputats exiliats renunciessin a l’acta, ho haurien de fer...
En canvi, Elsa Artadi, la que fa unes setmanes va sonar com a presidenciable, opina que és possible que s’hagin de repetir les eleccions.
Una guerra de nervis entre els diferents partits independentistes i potser també entre aquells que no ho són.
Com veieu cadascú diu la seva, però de moment com Julito Iglesias: la vida sigue igual...   
Jordi Sánchez, pel fet d’estar empresonat a Soto del Real, no sembla que sigui el millor candidat. La força de l’Estat recaurà contra qualsevol intent d’elegir-lo president, encara que s’oficialitzi la seva candidatura. I és que la situació és la que és tot i que molts no ho vulguin veure. Per si no ho recordeu, el 155 encara segueix en vigor i ningú sap quan deixarà d’estar-ho.
Espero i desitjo que s’arribi a una solució, encara que sigui al darrer minut. Tal com vinc opinant des de fa temps no és bo per a Catalunya seguir sense govern quan ja fa dos mesos i mig que se van celebrar les eleccions.

A veure que passa durant els propers dies...  

dimecres, 31 de gener del 2018

ENS TENEN ON VOLIEN

De Faro a Diari de Tarragona. 
El missatge de Puitdemont a Comín que les xarxes socials i els mitjans de comunicació han publicat avui, sembla que és el punt i final del President. El Govern d’Espanya acaba de fer escac i mat a l’independentisme i si encara no ho és, trigarà poc en fer-ho.
Com el viatge a Ítaca (ple d’aventures, ple de coneixences...) ha estat molt bonic mentre ha durat. Més de dos milions de catalans van tenir un somni (com Luther King) Un somni on vivien a una república independent i on mai més dependrien d’Espanya. Llàstima de despertar...
Com sabeu els dos grans partits que representen l’independentisme català estan a la grenya (o a mata-degolla), una situació que des de Madrid desitjaven fa molt de temps. Sabeu allò de divideix i venceràs?
Els únics que resisteixen són els de la CUP i els seus òrgans executors els Comitès de Defensa de la República (CDR’s), però m’ensumo que ara com ara poc poden fer contra un estat que, tal com ja sé va dir des d’un bon començament, no ens volen rendits, sinó humiliats... És una pena, però és així.
No miro mai El Hormiguero. Però quan dic mai, vull dir això, mai! Però ves casualitat, anit fent zàping vaig veure que Pablo Motos entrevistava a Miguel Ángel Revilla, el president de Cantàbria. Quan vam començar a veure’l explicava anècdotes de la seva vida, tot i que Pablo Motos insistia de que havien de parlar de la situació catalana. Finalment va ser així.
De tot el que va dir, estic segur que el món independentista no hi estaria d’acord. Fins i tot jo podria discrepar amb algunes d’elles. Però no per que no ens agrada escoltar-les no han de ser veritat. De segur que de joves discrepàvem de moltes de les coses que ens deien els nostres pares, i ara pensem: Quanta raó tenien!
De fet, alguns independentistes ha dit en públic que encara no estem preparats per a ser independents. Imagino que en privat n’hi haurà molts més que també ho pensen, però que potser no s’atreveixen a dir-ho .
Però de tot el que va dir (i per a no entrar en polèmica) segurament el més important va ser que, com la majoria, va identificar als veritables culpables de la situació: El PP i Rajoy.
És evident que el moviment independentista existia molt abans de que Madrid ens tombés l’Estatut d’Autonomia. De fet ERC van abandonar el govern de Pasqual Maragall per a no haver de donar suport a un text que no compartien i va haver de ser l’oposició (CiU) qui va allargar la ma a Maragall per a poder-lo aprovar.
Una vegada més vull recordar que va ser José Montilla el primer en parlar de desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Per tant els senyals de disconformitat eren més que evidents, però el PP com ha fet sempre, sé fa el desentès en aquells temes que no l’interessen, tot i que puguin afectar a sectors importants i determinants de la ciutadania.

Avui s’ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de tornar a fer unes noves eleccions. Puigdemont sembla que ho té clar que si aquesta vegada ningú donava un duro per la seva candidatura i va acabar superant ERC, la pròxima arrasarà. És possible que així sigui. Però els catalans haurem d’estar-nos uns mesos sense que ningú ens governi i tot i que el país seguirà funcionant (no ho dubteu), no és bo estar sense govern. A par d’això, si anem a unes altres eleccions, els postconvergents anteposaran els interessos personals al de país, encara que Mas digui que fa tot el contrari... 


Intervenció de Miguel Ángel Revilla. 

dimarts, 30 de gener del 2018

TEMPS MORT

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
Tinc dos veïns que a part del Madrid, són fatxes. Un és d’aquí i l’altre nouvingut... De vegades quan passo pel davant seu i capto alguna de les coses que diuen, m’entren ganes de plorar per la ignorància que demostren.
Aquest matí he sentit que un li deia a l’altre: No saben el que volen... Ja n’he tingut prou. Com que sé de quin peu calcen, sé perfectament de que estaven parlant.
Com sabeu, avui el President del Parlament Roger Torrent ha decidit ajornar el ple que s’havia de fer aquesta tarda per a elegir l’altre President, el de la Generalitat. El moriu oficial és que esperarà el veredicte del TC a les al·legacions que va presentar la institució que presideix.
La suspensió no és perquè no saben el que volen, és perquè des del Govern de l’Estat no estan posant les coses fàcils. Quan hi ha dictàmens del TC en contra de lleis, actes i resolucions preses per les institucions catalanes, els meus veïns sé posen quasi tan contents com quan guanya el seu Madrid.
Però la decisió de Roger Torrent no ha agradat a tothom. Mentre que els seus (ERC) i el PSC l’han aplaudit, Junts per Catalunya i les CUP l’han criticada obertament fins el punt que han anunciat que aquesta tarda, a l’hora prevista de començament (les 15:00) ocuparan els seus escons.   
El malestar d’una part del sector independentista s’ha fet palès quan Torrent a trucat a Puigdemont fins a 5 vegades i aquest no li ha agafat el telèfon. Personalment me sembla un lleig que algú no agafi el telèfon d’un amic o conegut. Evidentment Torrent no és cap desconegut per a Puigdemont i de ben segur que el seu telèfon el té ben codificat. El que passa és que a Puigdemont no li ha agradat gens ni mica que Torrent hagi pres aquesta decisió sense consultar-lo prèviament. De totes maneres vull recordar que des de fa dies Puigdemont té anotat a la seva agenda que aquesta tarda havia d’acudir a donar suport al partit nacionalista flamenc N-VA a Lovaina, tot i que a les darreres hores, aquest partit, no garanteix la seva presència.

Si vau veure anit la sèrie NCIS los Ángeles, el dolent va preguntar a un dels bons si jugava a l’escac i li va proposar una partida virtual per a resoldre els cas. Això és ni més ni menys que el que s’està fent entre Madrid i Catalunya. Van alternant moviments a veure si agafen l’altre descol·locat. Però com dic des de fa temps Madrid porta les de guanyar, tot i que juga amb les negres i per tant va sol anar una jugada endarrerit. Però també és veritat que sovint fa trampes amb la complicitat dels jutges i tribunals espanyols que demostren una total parcialitat.  

dijous, 18 de gener del 2018

INCERTESA FINS EL FINAL

De Napi a Diari de Tarragona.
Ahir sé va constituir el Parlament i tot que el flamant President Roger Torrent va fer un discurs conciliador cap a la resta dels partits i no va citar en cap moment les paraules independència i república, la incertesa de qui serà finalment el candidat m’ensumo (i no sóc cap endeví) que sé mantindrà fins el darrer moment.
Ahir els electes que s’estan a Brussel·les van preferir no delegar el vot. A priori sembla una proba de que abandonaran (tot i que sigui de moment) la idea de seguir confrontats amb l’Estat i tornaran a la disciplina autonòmica (molt que els hi pesi als de les CUP)
La situació política a Catalunya segueix sent motiu de conversa allà on vagis. Sense anar més lluny avui he anat a Tortosa i dues persones m’han demanat la meva opinió sobre el tema. El primer el metge que m’ha visitat i el segon un amic que regenta un bar a la capital del Baix Ebre. Tot i que s’han mostrat visiblement preocupats, segurament no ho estant tant com mesos enrere. El metge m’ha apuntat una cosa que fins ara no l’havia escoltat en lloc:

-El destí de Puigdemont és el Parlament Europeu. Quan se’n adoni que no pot retornar sense que sigui empresonat, ni tampoc fer de President des de la distància, haurà d’acceptar la realitat. Si és parlamentari no li caldrà trepitjar sòl espanyol i per tant no corre el risc de ser empresonat. Suposo que al final hi haurà una solució...   

Potser sigui política ficció, no diré que no, però seria una sortida prou honrosa per al President. De totes formes avui ja li ha comunicat al President del Parlament que per a la investidura pensa delegar el vot. Caldrà veure si la Mesa del Parlament ho accepta, tot i que com hi ha majoria independentista és fàcil que sé pugui acceptar que així sigui. Però el que encara no està clar és si finalment sé postularà com a candidat a ser reelegit o no.
A hores d’ara els republicans sembla que juguin una mica al gat i la rata. Tot i els acords assolits amb Junts per Catalunya, se mantenen en l’ambigüitat, tot i que està clar que si el president del Parlament ha estat per a ERC, la presidència de la Generalitat ha de recaure forçosament amb algú de Juts per Catalunya o del PDeCAT (acceptant que siguin dues formacions diverses)
Parlant d’ambigüitats, l’altre dia quan Arturo Mas va dir que feia un segon pas al costat, no va descartar tornar a la primera línia política, fins el punt que alguns analistes polítics ho consideren factible.
Tornant a fer una mica de política ficció, ara que les CUP (que el van vetar fa dos anys), ja no són imprescindibles, seria possible que Mas pogués ser investit president? Vull pensar que no, perquè si les CUP ja no tenen el poder de veto que li atorgaven les 10 diputats (ara només ne tenen 4), ara aquest poder de veto el tenen les diputades i diputats de En Comú Podem i no crec que estigui per la labor de tornar a investir a Mas.
Està clar que cada dia estem més prop del desenllaç final. Caldrà buscar un candidat que reuneixi totes les condicions per a poder presidir la Generalitat des de Catalunya i que no pugui tenir l’oposició del Govern de Madrid.

Heu de Pensar que un Parlament autonòmic forma part de l’estructura orgànica de l’Estat Espanyol i, per tant, mal que pesi al sector més independentista, de moment caldrà aparcar els ideals que han marcat la política catalana dels darrers anys fins que vinguin temps millors per a tornar-les a plantejar.  

dissabte, 6 de gener del 2018

I SI JO NO TINGUÉS RAÓ?

De Napi a Diari de Tarragona. 
Després de les eleccions del 21-D, a priori tot semblava molt fàcil: presidència del Parlament per algú d’ERC i presidència de la Generalitat per algú del PDeCAT. Vaig dir llavors que tots dos partits que només feia dos anys i escaig s’havien presentat plegats a la mateixa candidatura (Junts pel Sí) estaven condemnats a entendre’s. És el més lògic... Les CUP, que han patit una forta davallada els hi donarien suport puntualment a aquelles lleis més socials o més independentistes (si és que les hi ha)
Però tal com passen els dies sembla que tot s’embolica. Fins i tot s’està parlant de tornar a convocar noves eleccions... Si l’actual situació de Catalunya ja és un drama, una nova convocatòria electoral bé podria qualificar-se en tragèdia, tot i que no sé de quants actes estaria composada...
Voler investir president a Puigdemont que se troba a Brussel·les en exili voluntari (si estigués aquí seria encara pitjor) no és que sigui una situació rocambolesca, és senzillament una gran barbaritat. Ahir vaig llegir que hi havia una proposta de que la meitat del govern estigués a Catalunya i l’altra meitat a Bèlgica. Trobo que algú s’ha begut l’enteniment... I no és nou...
Les dues llistes catalanistes que tot i que no van guanyar les eleccions van treure millor resultat (Junts per Catalunya i ERC) haurien de tenir més una mentalitat de país i no tanta de partit. Massa egos... En algun cas, a això no els guanya ningú!
Mal que ens pesi a molts catalans i catalanes, la situació actual és la que és i punt: un President destronat a l’exili, juntament amb alguns dels seus consellers i un vicepresident, un conseller i els dos presidents de les principals associacions independentistes a la presó. A partir d’aquest punt s’hauria de començar a col·locar les fitxes sobre el tauler polític i mirar de solucionar la situació abans de que s’esgotin els terminis que ha marcat l’Estat i que controlarà que es compleixin escrupolosament.
Tan difícil és trobar una persona de consens amb qualitat suficients que pugui exercir de president del país. La meva experiència me diu que ningú és imprescindible. Quan les CUP van vetar a Mas, ningú podia pensar amb Puigdemont. I ara en canvi sembla que si ell no és el president ningú més ho podrà ser. Ni tan sols Junqueras encara que finalment pugui sortir de la presó. És un autèntic joc de disbarats: a veure qui la diu o qui la fa més grossa!

Evidentment que puc equivocar-me amb els meus pronòstics. Ni sóc un pitonís ni estic en possessió de la veritat absoluta, però me sembla de pura lògica que al final hi hagi un enteniment entre Junts per Catalunya, ERC i les CUP. O al menys entre les dues primeres formacions. Això sí, tensaran la corda fins el darrer moment i esperar a veure si algú cedeix en el seu joc. Perquè al final tot és un joc... Polític, sí, però un joc.  

dissabte, 23 de desembre del 2017

UN PAÍS QUE GOVERNAR

Afortunadament l’Arrimadas no serà presidenta de la Generalitat ja que no compta amb els suports suficients per a fer-ho. Vull recordar que Mas va reclamar la presidència perquè CiU era el partit més votat i que més escons havia tret... Suposo que ara no pensarà el mateix...
El més lògic és que el candidat sigui de la llista de JuntsxCat i que estigui recolzat per Esquerra. Puigdemont ho té molt difícil i per tant, entre la resta hauria que trobar un candidat de consens i amb la suficient experiència per a tirar endavant el país els propers mesos (així ho espero)
Les CUP ja han anunciat que no recolzaran un govern que no prioritzi la república catalana per damunt de tot i per tant hauria s’hauria de prescindir d’aquesta formació. Llavors a la suma de JuntsxCat i ERC li fan falta dos escons per a obtenir la majoria absoluta. Tot i això, com sabeu, hi ha d’altres fórmules que permetrien investir el candidat sense majoria absoluta, com per exemple majoria simple a la segona votació i per això només caldria que algun gruo o dos tres diputats s’abstingueren de votar.
No diré que el camí cap a la independència no sigui un objectiu legítim, però des del meu punt de vista Catalunya no sé pot estar 4 anys més prioritzant aquesta via per sobre de les altes necessitats. Catalunya necessita ser governada i per a ser-ho s’han de tornar a prioritzar les polítiques socials, econòmiques, sanitàries, educatives, etc. per damunt de tot.
Tot i els 2 milions llargs de vots independentistes, no arriba a la meitat dels vots emesos i, per tant, el proper govern haurà de pensar amb tots els catalans indistintament de la seva posició política. La propera setmana serà Nadal, la següent Cap d'Any i l'altra els Reis. Tot i això hi ha un calendari que cumplir. Els polítics que poden formar govern farien bé en reflexionar aquests propers dies en família i prendre les decisions més adients per a construir la Catalunya del futur. A veure si és veritat...  
Avui he escoltat uns moment la roda de premsa que ha donat Rajoy i ha afirmat que, tal com estava previst, l’article 155 deixarà d’aplicar-se quan es formi el nou govern de Catalunya. També ha dit que espera que aquest govern respecti el marc constitucional i estatutari.
Quan sé li ha preguntat sobre les paraules de Puigdemont de recuperar la presidència de la que va ser apartat, ha dit que el President s’haurà de sotmetre a les lleis i tribunals espanyols i que afortunadament a Espanya, com qualsevol democràcia avançada existeix la separació de poders (!?)
També ha dit que quan se parla de reformar la Constitució s’ha de tenir molt clar quins articles han de ser reformats i per quin motiu i si és per a treure’ls-hi la sobirania als espanyols en detriment dels interessos de certs territoris, ni parlar-ne!

Per tant, el tema de la independència va per a llarg... Torno a repetir que és un objectiu legítim, però hauria de deixar de ser prioritari, per què de no ser així, l’amenaça d’una nova aplicació del 155 estarà sobre els nostres caps com l’espasa de Damocles. 

dimarts, 19 de desembre del 2017

DE CAP A L’ABISME

De Faro a Diari de Tarragona.
Si ningú hi posa remei, Catalunya se’n va de cap a l’abisme. I qui hi pot posar remei, la ciutadania votant els partís independentistes? Jo no ho veig així. No diré a ningú a qui han de votar. Sovint els meus fills me diuen a qui ho he de fer i a qui no. És que jo us he dit mai a qui teniu que votar vosaltres? –els hi pregunto- No –me responen ells- Llavors... Ni quan era candidat i ho he estat un bon grapat de vegades els hi vaig dir als membres de la meva família a qui tenien que votar... Si no ho he fet amb ells, menys ho faré amb vosaltres. La situació catalana que surti del 21-D (i ja ho tenim a tocar) només la poden solucionar els polítics. Ningú més!  
Imagineu-vos per un moment que les forces independentistes guanyin les eleccions com seria la voluntat de moltes persones amb les qui me relaciono a diari. ¿Què faran, renunciaran a la via unilateral, a la república proclamada i per tant a la independència de Catalunya? No? Així tindrem 155 per a temps i, segurament, nova convocatòria d’eleccions fins que guanyin les forces no independentistes. Un panorama molt trist, no?
Tot i les aparents baralles entre les dues candidatures que van formar fa dos anys Junts pel Sí, si poden formar govern amb el suport de les CUP o sense, no dubteu ni per un moment que el formaran. I qui ne seria el president? Puigdemont? Tal com va anunciar fa uns dies l’Assemblea Nacional Catalana, tot i que després sé va desdir... Tot i que el tema del president no sigui menor, suposo que finalment s’arribaria a una entesa: serà president qui ho pugui ser. Què vull dir amb això? Que si Puigdemont no ho pot ser perquè no el deixen tornar de Bèlgica (no veuria lògic que intervingués al Parlament per videoconferència) ni Junqueras tampoc, perquè desgraciadament encara s’està a la presó d’Estremera, caldria buscar un candidat de consens que no crec que sigui la Marta Rovira.
I si entre el PSC, el PPC i C’s aconsegueixen formar govern? Igual com no m’agradaria que les forces independentistes el poguessin formar, en aquest cas encara seria molt pitjor. Que passaria amb la nostra llengua? I amb l’ensenyament? No vull ni pensar-ho!
Per tant, quina solució queda? (Si és que en queda alguna) Si els catalans ens hem caracteritzat sempre per tenir seny, crec que seria el moment de treure’l d’allà on sigui i posar-lo sobre la taula de negociacions. És difícil, però potser amb una mica més de voluntat i menys egos sé podria aconseguir un gran pacte que permetés tirar endavant el país.
Estic segur que una bona part de la classe política (en aquest cas la catalana, però extrapolable a qualsevol altra) pensen més amb el benefici propi que no amb el dels ciutadans que han de governar i administrar. Si un determinat partit polític sé passa els dies, les setmanes, els mesos i els anys capficat amb una idea (el monotema, li diuen alguns), per molt que diguin el contrari no podran destinar tants recursos com faria falta a reforçar l’estat del benestar que tanta falta fa...
Crida l’atenció veure un polític com Albano Dante Fachín fent campanya contra el seu anterior partit i demanant el vot per als independentistes. Segons ell és la millor opció. De la gent rancorosa que actuen més amb el cor que amb el cap no me’n refio.
A les manifestacions contra el transvasament vaig cridar més d’una vegada que volíem polítics dignes. Són dignes aquells que venen del 3%? O els que han renunciat als seus ideals? O els que busquen la confrontació social? O els que sobreposen els interessos espanyols per sobre dels d’aquí? O els que es pensen que són portadors de la veritat absoluta? O els que representen a les grans empreses? O els somiatruites? 
Dijous voteu amb seny tot i que el vostre vot segurament no sigui determinant a l’hora de desencallar la situació.  

dilluns, 13 de novembre del 2017

STOP! A QUIN PUNT ESTEM EXÀCTAMENT?

De Faro a Diari de Tarragona. 
Carles Puigdemont a le Soir, un diari belga: Una solució que no sigui la independència és possible.

Santi Vila al Objetivo de Ana Pastor, a la Sexta: La llei del referèndum i de la desconnexió eren un sense sentit. 

Sergi Sabrià, portaveu d'ERC: El país i el Govern no estaven preparats per afrontar un Estat autoritari i sense límits a l'hora d'aplicar la violència.

Carme Forcadell al jutge del Tribunal Suprem: La declaració d'independència del 27-O tenia "caràcter simbòlic".
De les tres afirmacions, només la de Carme Forcadell sé pot considerar forçada o no voluntària en busca d’un atenuant que li evités entrar a la presó o bé que la condemna fos el més lleu possible.
Però després de llegir això, jo me pregunto: En quin punt del procés estem exactament? Tu no t’ho preguntes? Cada vegada, des del meu punt de vista, es clar, agafa més cos que el procés va ser una fugida cap endavant de Mas i la seva tropa.
CDC (o el PDeCAT) i ERC, tot i tenir coses en comú, tenen moltes més discrepàncies, sobre tot a l’alçada de les bases. L’invent de Junts pel Sí, va ser això, un invent... I va ser bonic mentre va durar... Com sabeu a les eleccions del 21-D els dos principals partits de la coalició aniran per separat.
No fa gaires dies, un votant ocasional d’ERC al preguntar-li sobre quin sentit tenia presentar-se junts, me va dir:

-És que ens estem aprofitant d’ells...

I a la inversa, és que el PDeCAT no s’aprofitava també d’ERC? I tant què ho feia! I volia seguir-ho fent i per això volia repetir una mena de Junts pel Sí II encapçalada per Puigdemont. 
Però segons Santi Vila, qui menejava els fils de la política catalana durant tots aquest temps han estat les CUP...
Si totes aquestes afirmacions són certes, és evident que ens han estat venent la moto durant 5 anys... Bé, l’han venut a qui l’han venut, perquè com sabeu sempre he pensat que l’aventura independentista no aniria en lloc. Pragmatisme pur i dur (però sense combregar amb l’Iceta!)
De les tres afirmacions, és evident que la més sorprenent és la del President: Una solució que no sigui la independència és possible. I més encara si tenim en compte que Puigdemont és un independentista convençut (o al menys això se diu d’ell) Què ha passat per a que de la nit al dia canviï el seu discurs? Jo ho tinc clar: la visita de Mas i Pascal a Brussel·les. Què n’ha transcendit d’aquella entrevista? Absolutament res. Només sé sap que van estar parlant i prou.
Mas que és qui segueix tallant el bacallà al PDeCAT, li va dir a Puigdemont que si havien d’anar sols, s’havia d’aturar la pèrdua de vots que està patint el partit en les darreres conteses electorals d’alguna manera. I no hi ha millor manera que la de tornar als orígens: a les polítiques del peix al cove i a fer de la puta i la Ramoneta... A Pujol li va funcionar durant 23 anys i Mas també va aconseguir ser president  i governar amb el PPC durant un parell d’anys.
Ara bé, el més fort de tot és que després d’haver tingut que renunciar al seu nom històric i adoptar-ne un altre que de per si no diu res, el dia 23 hagin d’anar amb un altre nom: Junts per Catalunya. El tercer en un any i mig, encara que aquest últim sigui de forma provisional.  
Tal com està el pati actualment, tret de les CUP que tenen claríssim cap on volen anar, després de les eleccions del 21-D s’enterrarà durant un temps la idea independentista i es tornarà a fer política de país, però dintre d’un altre context. 

dissabte, 11 de novembre del 2017

SE’LS HI ACABA EL ‘CHOLLO’

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 
El PDeCAT està buscant a la desesperada no anar sol a les eleccions. El darrer intent és formalitzar una agrupació d’electors, una fórmula que permetria englobar a part dels polítics del propi partit, independents propers  i fins i tot personalitats vinculades al món independentista català.
Amb tot l’enrenou que està passant potser ens hem oblidat el punt de partida que ens ha portat fins on estem ara mateix. Ho explico moltes vegades (però és que m’agrada explicar-ho)
Mas, després de veure l’èxit de la diada de 2012, va pensar que si sé convertia a l’independentisme seguiria sent el president de Catalunya fins que volgués deixar-ho, tal com va fer el seu mentor Jordi Pujol. I així, de sobte, va deixar el nacionalisme de pa sucat amb oli i va donar un pas més abraçant la fe independentista. Una fe que fins llavors només estava reservada a ERC i a d’altres partits minoritaris com les CUP (tot i que pràcticament no sonaven encara)
Tot i que aquesta conversió de la nit al dia, segons alguns, podia amagar altres intencions. A Convergència li estaven afectant diversos casos de corrupció (3%, Palau de la Música, etc.) i si finalment Catalunya esdevenia una nació independent, de cop i volta tots aquests casos quedarien enrere... Esborrats del mapa com si res!
Es clar que només és una suposició... Però si som una mica malpensats (i tal com ha actuat sempre CDC s’hi ha de ser), una suposició més que possible. No obstant, no negaré que dintre del partit hi havia gent que creia fermament amb la independència de Catalunya com el propi Carles Puigdemont.
Però vet-ho aquí que ni el seu propi electorat els va creure. La prova d’això és la pèrdua constant de vots elecció rere elecció. D’aquí l’invent de Juts pel Sí i la fórmula d’amagar els veritables líders pel mig de les diferents llistes (crec recordar que Mas anava de número 5 per Barcelona) Els antics convergents confiaven que si feien una llista àmplia podrien guanyar per majoria absoluta les eleccions. La llei d’Hondt afavoreix els partits que més vots treuen ne detriment dels que ne treuen menys.
Però com sé sol dir, els hi va sortir el tret per la culata i van haver d’acceptar a la festa a les CUP, una organització política (que no un partit pròpiament dit) que, com s’ha vist, ha estat decisiva en tot el procés... I això que no ha ocupat càrrecs de govern ni de responsabilitat. Només des de fora ha influït el suficient durant els darrers dos anys.
ERC se’n ha adonat que arribat el moment, el PDeCAT els hi pot significar un llast i, a sobre Puigdemont vol seguir sent el candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que en els darrers anys, per separat, treu molt menys vots i per tants escons que el partit que encapçala Junqueras. I per això ha dit prou: El 21-D cadascú de nosaltres, per separat...    
Però com que així tant clar i català i tan directe no ho podia dir, sé va haver d’inventar una fórmula màgica: una llista de país on anirien ERC, el PDeCAT, però també les CUP. Mentre que Puigdemont & Cia sospiraven més per repetir Junts pel Sí i esperar que, aquesta vegada sí, treure majoria absoluta.
Si finalment el PDeCAT no aconsegueix l’anhelada llista àmplia que els hi permeti, al menys, guanyar les eleccions (ho tenen realment difícil), és evident que se’ls hi haurà acabat el chollo. De poc haurà servit el canvi d’ideologia, de nom, de líder, de seus (Ah! Què les seus les tenen hipotecades!)  
I què pot passar si ERC guanya les eleccions. Cap partit guanyador pot renunciar a presidir, en aquest cas la Generalitat i no crec que ningú s’atreveixi a negar-li aquest dret, al menys que les forces nacionalistes espanyoles (C’s, PSC i PPC) sumin al menys la meitat més un dels escons del Parlament. Ara bé... Hi haurà un pacte de govern postelectoral entre ERC i el PDeCAT? O s’aniria cap a una altra fórmula on Catalunya Sí que és Pot tindria un paper fonamental?

La solució final la tindrem dies després del 21 de desembre... 

dimarts, 7 de novembre del 2017

21-D: ELECCIONS ANÒMALES

De Faro a Diari de Tarragona. 
Les eleccions dels dia 21 de desembre seran les més anòmales que he viscut mai. Per a començar seran en un dia laborable (quants anys feia que això no passava?) i, a sobre, un dia lectiu i per tant, Ensenyament haurà de prendre alguna mesura al respecte.
Però les anomalies més grans no són precisament aquestes. Les més grans i fins i tot inqualificables (potser perquè la diria molt grossa) és que hi ha tancats a la presó polítics i no polítics catalans (i també a l’exili voluntari) que l’únic delicte que han comès és demanar la independència per a Catalunya.
En una democràcia no té res de normal que polítics que segur que sé presentaran s’estan a Soto del Real complint presó preventiva perquè la jutge no va donar la condicional tal i com se fa amb altres encausats per delictes comuns i potser més grossos per a la opinió publica, com poden ser els de corrupció.
Puigdemont i diversos consellers s’estan a Bèlgica i sembla que faran campanya des d’allí. Un altre despropòsit! És cer que es tracta d’un exili voluntari, però no és menys cer que sinó se’n haguessin anat ara mateix també s’estarien a la presó d'Estremera en el cas dels homes i Alcalá Meco les dones. 
Tal com diu algun sondeig electoral, l’independentisme potser aconsegueixi majoria absoluta. És una possibilitat i per tant s’ha de tenir en compte a l’hora de fer valoracions. Però a hores d’ara tot sembla indicar que les partits independentistes concorreran per separat. El PDeCAT, què sap que té molt a perdre i poc a guanyar voldria fer una gran coalició amb ERC i les CUP, però aquest no volen. ERC no descarta anar en coalició amb algú d’altre, però com he dit, no amb el PDeCAT. I les CUP encara s’ho rumien... Per als cupaires presentar-se a unes eleccions seria acceptar la legalitat espanyola , la qual cosa detesten. Ja veurem que passa al final.
No me ficaré allà on no me demanen, però per coherència política penso que Puigdemont no s’hauria de presentar a aquestes eleccions, senzillament perquè no són les seves. Si ho recordeu Puigdemont va dir que el seu compromís era portar Catalunya cap a la independència en 18 mesos, cosa que, evidentment no ha passat. És cert que no ha passat per molts factors i quasi tots aliens a la voluntat del president cessat per l’article 155 de la Constitució Espanyola. Però no és menys cert que el clima que s’està vivint a Catalunya no sé solucionarà sense diàleg amb Espanya.
De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Diuen els independentistes que l’estratègia d’estar Puigdemont i altres exconsellers a Bèlgica és per a buscar la internalització del conflicte català. Potser sí... Però encara que els organismes internacionals donin suport a Catalunya no aniran en contra de la legalitat espanyola i, per tant, qualsevol mesura que s’acabi prenent sempre estarà subjecta a la negociació. O és què, per exemple, no s’hauria de negociar com queda el tema de les cotitzacions de cara a les futures pensions i quina part li correspondria pagar a cada nació? I així tantes i tantes coses.
On vull arriar? Senzillament a que Carles Puigdemont no hauria de ser candidat. Setmanes abans de l’1-O algú va escriure que el dia 2 haurien de dimitir Mariano Rajoy i Carles Puigdemont per la seva nul·la capacitat de negociació. Cap dels dos ho va fer i ara Puigdemont ens sorprèn dient que vol tornar-se a presentar, tot i que al seu partit Santi Vila ja sé li havia avançat en un gest per intentar canviar la dinàmica del procés.

Ja ho vaig dir fa dies, si després del 21-D no s’inicia un diàleg seriós entre les dues formacions, Catalunya pot entrar en un bucle on sortir pot resultar pràcticament impossible.       

dijous, 2 de novembre del 2017

AIRE FRESC PER A L’INDEPENDENTISME

De Faro a Diari de Tarragona. 
Quan en aplicació de l’article 155 de la Constitució, el Govern d’Espanya es va fer càrrec de l’autonomia de Catalunya, una de les primeres mesures que va anunciar Rajoy va ser la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques per al 21 de desembre.
En un primer moment hi va haver una certa incertesa. Què farien els partits independentistes? Acatarien la legalitat espanyola i per tant participarien a les eleccions? O bé proclamarien que de legalitat només n’hi ha una, la de la República catalana? En principi tot feia pensar que els únics que ho tenien clar eren els de les CUP. A partir d’aquí el panorama seguia sent incert...
Passats uns dies però, tot se clarificava. Tant el PDeCAT com ERC anunciaven que hi participarien. Fins i tot Santi Vila (PDeCAT) es postulava per a encapçalar la llista dels postconvergents.
Inexorablement els dies van passant i cada dia hi ha novetats, sobre tot per les xarxes que, de vegades sembla que hi ha una certa disputa per a veure qui la diu més grossa. Sense anar més lluny, ahir per exemple ja vaig llegir alguna opinió sobre que les eleccions del 21-D han de tornar a ser un plebiscit on l’independentisme ha d’acudir en massa a votar per a tornar a demostrar la seva fortalesa. L’aire fresc tornava a entrar per la finestra independentista...  
Sobres les previsions del 21-D ja s’han publicat els primers sondejos. El primer del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i el segon del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)
El primer estudi reflecteix un resultat força similar al de les passades eleccions de 2 anys enrere, es a dir, els independentistes guanyarien en escons però no en vots. En canvi, en els segon, el que s’ha fet a Catalunya, els independentistes guanyarien tan en escons com en vots.
De totes maneres, sigui quin sigui el resultat i atenen al que s’està veien aquests dies, queda clar que el món independentista seguirà ferm a la seva postura i, per tant, es pot entrar en una mena de bucle on és difícil preveure una sortida clara. De fet el godallenc Garcia Albiol ja ha dit que l’article 155 pot seguir aplicant-se després de les eleccions si no s’acaten els resultats per part de l’independentisme. És difícil, molt difícil sortir de la complicada situació que vivim, al menys que canviï molt el panorama i una de les dues parts acabi cedint.  
El moviment independentista només pot cedir per por. Tot i que la frase no tenim por que va néixer després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, s’ha acabat convertit en un lema del moviment. Però si la justícia espanyola escapça l’independentisme serà molt difícil trobar a algú que s’hi vulgui posar davant. Tret evidentment de les CUP on això no passaria però que corren el risc de que es puguin acabar ilegalitzant tal com va passar amb Herri Batasuna al País Basc. Són les estratègies del garramer... Del garramer però poderós ja que té tots els asos a la ma i els juga quan vol i com vol...
Des del meu punt de vista el més viable per acabar d’una vegada per totes (o al menys durant uns quants anys) és que el Govern de l’Estat faci la concessió de deixar fer una referèndum legal (ja sigui o no vinculant) on es pogués mesurar fefaentment el suport de cada una de les parts.
De no ser així, complicat que hi pugui haver conformitat ja sigui per part independentista com dels qui estan en contra.    

dijous, 26 d’octubre del 2017

CAP EL DESENLLAÇ FINAL

No sé si l’embarbussament és exactament així: El desembolicador que el desemboliqui bon desembolicador serà.
Qui és el desembolicador? Tot i que la història ens dirà que Puigdemont a darrera hora va frenar un vehicle que durant molt de temps semblava desbocar, en realitat qui ha posat el fre ha estat la mateixa persona que un dia del mes de setembre de 2012 va engegar-lo posant rumb a Ítaca: Artur Mas.
Aquest matí el dia ha començat molt incert. Tan incert que els membres del Govern català i algunes persones més (entre les quals Artur Mas) han continuat la reunió que van posposar ahir per la nit per manca de consens. No estava clar si al final hi havia DIU o eleccions autonòmiques, ja que plebiscitàries el Govern de l’Estat no les tolerarà.
Finalment el grup s’ha decantat per eleccions. I sí, finalment sembla que sí que hi ha hagut un mediador en la persona del Lehendakari Íñigo Urkullu.
Quan estic escrivint aquest test encara sé coneixen molt poques coses, però jo diria que Urkullu ha fet una jugada mestra: Ha parat el moviment secessionista català a canvi d’aprovar finalment els pressupostos per al 2018 que havien quedat ajornats i així aconseguir més finançament per a Euskadi. No sé si serà l’heroi, però davant del seu poble és evident que es posarà les medalles que calgui. Fins i tot ha passat per damunt de Pedro Sánchez, Rivera i companyia... De totes formes encara està per veure si la maniobra serà suficient per aturar el 155.
I es clar, per a Puigdemont i el seu Govern, o era la humiliació o l’empresonament. Estava clar que Rajoy no volia un poble català simplement rendit, el volia humiliat i és evident que ho ha aconseguit.
Mireu, hi ha tres grans grups independentistes. Dos dels quals ho han estat sempre o al menys majoritàriament i que són les CUP i ERC i el tercer és el PDeCAT, l’antiga Convergència, aquell partir que practicava la política del peix al cove i jugant a la puta i la Ramoneta. Potser alguns ja no se’n recorden, però era així.
El PDeCAT sé va fer independentista no per convicció, sinó per ambició. Ambició del seu líder Artur Mas que, com veieu encara segueix ben viu i dirigint des de l’ombra o des dels despatxos (com vulgueu) els destins dels seu partit.
Què pensarà Puigdemont ara, un convergent convençut i que va prometre que en 18 mesos ens portaria a la nova República catalana? O la Carme Forcadell, una persona que mai havia estat en política, tot i que la pogués fer des de la seva entitat, l’ANC. O tants i tants d’altres que hi van anar de bona fe creient-se que anava de bo... I hi anava, això està clar, però el final no ha estat el desitjat, el que van prometre els seus líders.
¿Us en recordeu de la jugada mestra que havia de fer l’independentisme després de que Puigdemont declarés la República catalana aquell 10-O i que ràpidament la va deixar en suspens fins que el Parlament l’aprovés?
Avui més que mai us convido a llegir el que vaig escriure a l’endemà i que alguns no es van acabar de creure.
Durant tot aquest temps, sabeu quin ha estat el ran error de l’independentisme: subestimar l’Estat espanyol. Espanya està present a totes les grans organitzacions mundials. Fins i tot de tant en tant està al Consell de Seguretat de l’ONU i és lògic que si els estaments internacionals i la majoria de països han de fer pronunciar-se (encara que sigui en privat) pel tema català, sempre faran costat al Govern espanyol.
I què passarà a partir d’ara? És evident que l’independentisme ha quedat tocat, però sobre tot trencat. Les CUP ja no se’n refiaran més d’aquells a qui, a partir d’ara consideraran traïdors. Caldrà veure com ho justifica cada un dels altres dos grups. Suposo que ERC intentarà desmarcar-se’n i el PDeCAT passarà a convertir-se en l’ase dels cops.
Estic convençut que l’independentisme tornarà a aixecar el cap passat un temps. Però abans de fer-ho els hi recomano que, primer, mirin qui governa a Madrid i si hi poden dialogar. Si no és així, tornar a fer passar al poble català per una etapa com la que hem viscut, me semblaria del tot irresponsable.  
S’apunta el 20 de desembre com la data més probable per a fer les eleccions. Puigdemont està descartat per encapçalar un nou projecte del PDeCAT... Per tant, a qui veieu com a líder? Jo a Mas i més ara que ja no tindrà el veto de les CUP.

Temps al temps... 

AQUÍ podeu llegir l'article del passat dia 11-O.  

dilluns, 23 d’octubre del 2017

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.
L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne KochGian Maria VolontéWolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.
A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.
Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.
La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   
Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.
Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.
Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.
Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.
De Vergara a Eldiario.es. 
Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.