Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CiU. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CiU. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 de juliol del 2022

DOBLEMENT INTRIGAT

Un amic m’envia un missatge de Whatsapp amb una foto amb una foto nocturna d’un carrer d’Amposta. A la foto a part de veure’s la vorera, un banc, una tanca i algun arbre, també si veu un herbassar entre el banc i la vorera. Per aquells que coneixem Amposta, la foto en sí no ens aporta res de nou, res que no coneguem ja que els carrers, avingudes, places, passeigs, etc. de la nostra ciutat estan plens de males herbes que creixen per allí on poden, normalment entre les juntes que s’obren entre el morter o quitrà on hi ha una mica de terra. Ara bé, el sorprenent és el comentari: No les lleven perquè ajuden a crear ‘microecosistemes’. Qui en dona més? No fa gaires dies jo mateix vaig penjar unes fotos on també es podia veure unes grans herbes que havien crescut entre la junta que deixa el quitrà del carrer i la vorera. Casualment (o no), passats uns dies algú va arrencar les més altes, les que més es veien, però no les més menudes i no eren poques... El passat dissabte vaig trobar a un amic que venia de comprar pa amb el diari el País baix el braç. Ens vam aturar i vam començar una petita conversa. Durant la mateixa me va dir que la seva esposa també s’havia queixat dels grans herbassars que hi havia per tota Amposta i li havien dit que era per crear ‘microecosistemes’... I ja en van dos que hem diuen el mateix! Casualitat? No crec amb les casualitats... Al menys en coses com aquesta... Per tant he de pensar que és la resposta oficial que es dona des de l’Ajuntament: Quan algú es queixí de l’herba dels carrers els hi dieu que és per crear ‘microecosistemes’... No serà perquè pels voltants d’Amposta no hi ha herba suficient per a que els organismes vius puguin desenvolupar-se amb tota normalitat... I aquí arriba la meva primera intriga. En un ecosistema s’hi poden crear una quantitat indefinida de plantes i animals que hi fan els seu hàbitat. Allí s’hi poden reproduir des de mosquits i mosques negres fins a escarabitxes, rates i caragols. Per tant, m’agradaria tenir més informació per a poder-vos-la explicar... Però no la tinc... A les passades eleccions el partit que governa l’Ajuntament d’Amposta Esquerra d’Amposta-Esquerra Republicana de Catalunya (EA-ERC) va aconseguir 16 dels 21 regidors que té l’Ajuntament. I venia de repetir majoria, ja que 4 anys abans n’havia aconseguit 11. Les expectatives creades pels seus conciutadans eren molt altes. Un partit amb una majoria tan amplia té les mans lliures per a poder aplicar les seves polítiques sense que l’oposició pugui dir pràcticament res. Però en un moment donat, aquest avantatge se’ls hi pot girar en contra, perquè quan es comet un error, l’envergadura del mateix pot arribar a ser monumental i no tens a qui donar les culpes. Si Amposta està plena d’herbes, s’ha de buscar els culpables entre l’equip de govern. Però el problema d’Amposta no només son les herbes, sinó la gran quantitat de deixalles que es diposita fora dels contenidors, la quantitat de brossa que hi ha per tot arreu, les estridències que produeixen les motos, la xerrameca de les terrasses dels bars passades les 12 de la nit, etc., etc. Certament totes les anomalies que he enumerat venen d’èpoques pretèrites, de quan CiU governava Amposta, però és que l’actual equip de govern no ha mogut un dit per a solucionar-les. I es clar, vista la resposta que donen per a justificar els herbassars, si et queixes per la resta també poden arribar-te a contestar qualsevol ocurrència que els hi passi pel cap en aquell moment. Diuen que ERC està governant de la mateixa manera que abans ho havia fet CiU. Segurament per això va obtenir la gran majoria que li van donar els votants d’Amposta (els que tradicionalment els havien votat i una gran part dels que votaven CiU). Però igual no en tenen prou i si juguen la carta del ecologisme amb els seus ‘microprojectes’ de ‘microecosistemes’ potser pensen en esgarrapar uns quants vots més dels sectors més ecologistes... Ves a saber! La meva segona intriga és conèixer els veritables motius del perquè no s’actua amb més contundència contra l’incivisme i l’estat d’abandonament que pateix la nostra estimada Amposta.

dijous, 27 de febrer del 2020

L’UN PER L’ALTRE LA CASA SENSE AGRANAR...

La Farinera. 

El problema de l’aparcament de l’Hospital de Tortosa (dit del Verge de la Cinta) ja fa massa anys que dura, massa...
Mentre creixia el número d’usuaris, però sobre tot el parc de cotxes, les places d’aparcament es mantenien estancades i ni l’aparcament de la vergonya (l’habilitació dels fossats de les antigues muralles) resolia, ni parcialment, el problema.
Ja fa uns 3 anys, el metge Ismael Piñas, que per aquell temps ostentava el càrrec de director Territorial del Departament de Salut de les Terres de l’Ebre, va ser el primer de parlar-me del projecte d’instal·lar un ascensor al talús que hi al peu del propi hospital i que dona al començament de l’eixample tortosí.     
Incommensurablement, els anys van passant i la solució no arriba. Fa uns dies, l’alcaldessa de Tortosa Meritxell Roigé va anunciar que Salud (una àrea del Govern que depèn d’ERC) no el faria... Mentre que des d’ERC diuen que l’hauria de fer el departament de Territori i Sostenibilitat que, en aquest cas depèn de JxCat. O sigui, els uns pels altres, la casa sense agranar...  
Però anem a fer una mica d’història de com s’han succeït els fets: des de la construcció d’un nou hospital fins l’ampliació de les places d’aparcament i la millora dels accessos al vell (o no, ja es veurà...)
L’any 2006, Marina Geli, per aquell època consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, davant les imminents eleccions autonòmiques, va anunciar la construcció d’un nou hospital a la zona coneguda com la Farinera, a tocar de l’Eix de l’Ebre. Tothom ho va interpretar com una mesura electoralista.
Zona habilitada com aparcament de l'hospital. 

No obstant això, l’any 2009, l’Ajuntament de Tortosa, amb Meritxell Roigé com a regidora d’Urbanisme, va aprovar 3 plans parcials, un d’ells el de la Farinera. Aquest pla parcial incloïa una reserva de sòl per a la construcció d’un nou hospital.
Amb el retorn al poder de CiU a finals de 2010, el departament de Salut encapçalat per Boi Ruiz (anteriorment president d’una associació empresarial de salut privada), s’ajorna el projecte per motius econòmics, tot i ser una promesa electoral de la pròpia coalició nacionalista.
A començaments de l’any 2011, per unanimitat, el Ple de l’Ajuntament de Tortosa aprova una moció del PSC on es reclama la urgent construcció de l’hospital. L’alcalde Ferran Bel, tot i l’escepticisme demostrat anteriorment, afirma que no renunciarà al nou hospital.    
El temps segueix passant i l’any 2017 Ferran Bel sorprèn tothom en afirmar que tenen uns terrenys millors per a ubicar-hi el nou hospital, tot i que no aclareix quins son aquests terrenys. En referir-se al nou hospital, ja no el considera com una necessitat immediata i dilata el termini per a construir-lo en uns cinc, deu o quinze anys vista... (textualment)
Una vegada més s’ha posat de manifest la nul·la voluntat per part dels diferents governes convergents i postconvergents (incloent-hi també ERC que actualment està al Govern) per a resoldre els problemes que patim a les Terres de l’Ebre. Perquè el nou hospital no és un equipament exclusiu de la ciutat de Tortosa sinó de tot el territori i molt especialment de les comarques del Baix Ebre i el Montsià que el tenen com a referència.



divendres, 2 d’agost del 2019

PER A SETEMBRE! (Segona part)

De Manel Fontdevila a eldiario.es

Aquest matí m’he trobat a un exmilitant socialista. D’aquells que votaven sempre el partir...

-No penso votar més els socialistes... Ni als socialistes ni a ningú... Son, són... I només pensen per a ells, sense importar-los els demés... No penso anar més a votar. -Mentrestant m’anava soltant algun insult dels forts-.

No me féssiu triar entre Sánchez i Iglesias. No, per favor. Tanto monta, monta tanto... L’un com l’altre.
Sabeu (perquè ho he anat dient) que fa temps que no voto els socialistes. Fa anys que me van decebre. Me van tocar la butxaca quan Zapatero va aprovar una rebaixa de sous als funcionaris i des de llavors no els he votat més. Segurament no soc l’únic que ho ha fet.
Vaig donar suport a Sánchez en la seva lluita particular contra la Susana Díaz quan encara era militant socialista. Davant d’una elecció com aquella segurament li tornaria a donar... Però el que ha fet després no m’ha agradat. No sé si saben que vol dir exactament ser socialistes. O això o tenen massa pressions per totes parts per a que no facin autèntiques polítiques d’esquerres.
El 28-A vaig votar a En Comú Podem. No ha Iglesias, tot i que el meu vot anava a parar al seu sarró. Si hagués segut un vot directe, segurament no l’hauria votat.
No obstant, si com a jutge hagués d’emetre un veredicte entre l’un i l’altre no ho dubtaria massa: Me decantaria per Pedro Sánchez.
Per què? Per un motiu molt senzill: perquè va guanyar les eleccions i només ell pot encapçalar un govern d’esquerres.
Li he de donar la raó a Sánchez quan diu que Iglesias, per segon cop, ha impedit un govern socialista. És veritat que llavors Sánchez va triar a Rivera com a soci preferent (i ara ho tornaria a fer a poc que pogués), però Iglesias demostra que té un ego massa pujat. Què Sánchez també? També, evidentment. Ja ho he dit abans que me costa molt decantar-me cap a un o cap a l’altre.
Com he llegit avui mateix: Mentre les dretes segueixen pactant (ahir per aconseguir l’Assemblea de Madrid), les esquerres estan més dividides que mai.
¿Algú pot pensar què si al novembre s’ha de tornar a votar i les dretes tenen la possibilitat de sumar, no ho faran?
Una segona volta electoral (per dir-ho d’alguna manera) desactivarà molt de vot de l’esquerra. Mireu el que me deia l’exmilitant socialista que m’he trobat aquest matí: No penso votar més!
En canvi la dreta se mobilitzarà buscant el govern d’Espanya. I saber quin serà el seu primer objectiu? Xafar l’independentisme català.
Per això, i no per una altra cosa, amplis sectors d’ERC i una part de la antiga Convergència estan a favor de facilitar la investidura de Sánchez com a mal menor.
Ara falta per veure que farà Iglesias. L’esquerra en aquest país sempre ha estat i seguirà dividida perquè entre socialistes i comunistes no hi ha filing.
Els socialistes no se’n han refiat mai dels comunistes. Possiblement perquè, al seu dia, els comunistes se van escindir dels socialistes. I els comunistes, com s’ha vist quasi sempre, han preferit pactar primer amb CiU o ERC que no amb els socialistes.
Dos exemples clars: la pinça que un dia li van fer Anguita i Aznar a Felipe González i la coalició que governa Amposta on Esquerra d’Amposta, un partir que històricament ha aglutinat una part del comunisme local, a les municipals sempre ha donat suport a ERC.
A la ma d’Iglesias està que al setembre hi pugui haver un govern d’esquerres a Espanya (o si ho preferiu, un govern que no representi a la dreta franquista).
I sinó és així, el més lògic és que encara que guanyi el PSOE el mes de novembre, entre els tres partits de la dreta aconseguiran una majoria suficient per a poder governar i Podemos rebrà un vot de càstig que li farà tindre els pitjors resultats de la seva curta història.

divendres, 26 de juliol del 2019

L’ÚLTIM DELIRI A AMPOSTA


Durant els darrers dies els ciutadans d’Amposta ens hem assabentat de dues notícies que, tot i que siguin per separat, formen part d’una mateixa cosa: del deliri convergent que va imposar-se a Amposta durant dècades.
La primera fa referència a la venda del centre comercial Futuro Ciudad Amposta a l’empresa valenciana Family Cash per a construir un supermercat i pisos (sembla ser que a Amposta en tenim dèficit de les dues coses) .
I la segona és la venda de les instal·lacions de Lamicat a Manain Elevació una empresa d’elevadors local que ja porta anys ocupant unes altres instal·lacions al polígon de l’Oriola.
Ara fem una mica de memòria...
El govern de CiU, com no ne va tindre prou amb el fracàs de Tosses, va buscar altes pelotassos per tal d’omplir les butxaques d’alguns. El darrer gran pelotasso va ser el de Futuro Ciudad Amposta, un centre comercial on tothom va ser enganyat.
¿Per què va fracassar el Carrefour i va haver de tancar portes quan encara no se portaven 2 anys de la seva obertura? Perquè mai va ser un Carrefour pròpiament dit: era un minihíper (i així ho posava al tíckets). Si guardeu el record de com era el supermercat d’Amposta, us convido a fer un experiment: passeu un dia pel que hi ha Vinaròs i llavors me direu què...

Als propietaris del Carrefour els hi van dir que s’instal·larien al centre comercial grans marques com Decathlon o Leroy Merlin. I a les altres cadenes se’ls hi va dir que vindria un Carrefour, etc., etc. De haver vingut a Amposta empreses punteres amb els seus respectius sectors, el centre comercial hagués triomfat, però amb només comerç ampostí, algun vingut de fora i poca cosa més, estava destinat al fracàs. Però als promotors de la macroidea els hi donava igual. El pelotasso ja s’havia donat.   
Vull recordar també el tracte de favor que van rebre els promotors per part de l’ajuntament. Els hi van permetre fraccionar l’import de la llicència d’obres, una mesura mai aplicada fins llavors. I, tot i que els hi van marcar uns terminis de pagament, sinó recordo malament, no se complien.

Quan va aterrar Laminats de Catalunya (Lamicat), des de l'equip de govern de l’ajuntament ens ho van voler vendre com si se tractés d’una empresa que ens salvaria econòmica i laboralment parlant. Sens va dir que havent-se pogut instal·lar a qualsevol lloc, havia preferit fer-ho a Amposta. Igual que Crist que de tan humil que era, podent haver nascut a Bilbao, va preferir fer-ho a Betlem. En fi...
Va ser el propi Jordi Pujol (quan ja no tenia cap càrrec institucional) qui va vindre a inaugurar-la i, aquell matí, a corre-cuita se va cancel·lar tota la activitat política de l’ajuntament per a que ningú es pogués perdre l’extraordinari  esdeveniment. No hi vaig anar. L’empresa també va tancar quan només portava uns 5 anys d’activitat.  
Llavors se’ns va voler vendre la moto i ara sospito que ens la volen tornar a vendre... Com se sol dir: Menys llops Caputxeta!


MÉS INFORMACIÓ: 


diumenge, 30 de juny del 2019

QUI SE’N RECORDA DE MODIFICAR LA LLEI ELECTORAL?

De Ferreres a l'Ara. 

Aquest ha estat un any d’eleccions. A part de les generals que van fer-se el  28 d’abril, el 26 de maig van coincidir les municipals, les europees i en algunes comunitats també les autonòmiques.
Tret de les europees on els pactes se fan a nivell comunitari, a tota la resta, si un partit no assoleix la majoria absoluta, els pactes són necessaris. Tot i que no sempre s’acabin portant a terme.
Normalment, els partits que no acaben governant perquè un pacte de perdedors del altres partits els ho impedeix, demanen a crits canviar la llei electoral.
Això és el que feien l’any passat el PP i C’s, en veure com els pactes electorals els deixaven a l’oposició. La principal demanda era que pogués governar la llista més votada. No cal dir que de passar això, algunes institucions serien pràcticament ingovernables, ja que l’oposició podria tirar-los totes les mesures per terra.
Però, a hores d’ara, qui se’n recorda de modificar la llei electoral? Una llei que, igual com té pren governs, te’ls pot donar.
Gràcies a pactes assolits entre el PP i C’s i de vegades amb el suport de Vox (tot i que aquesta setmana sembla que els ha trencat arreu de l’Estat espanyol), han aconseguit el govern de l’ajuntament de Madrid i tot indica que també el de la seva comunitat on Ara Madrid de Manuela Carmena i el PSOE d’Àngel Gabilondo.
L’actual llei electoral no és perfecta. Com tampoc ho són els partits polítics ni la pròpia democràcia. Però de modificar-la, seria perfecta? Segur que no. Els partís polítics que són els que tenen a la ma qualsevol reforma legislativa, sempre miren cap els seus interessos polítics i mai cap els seus ciutadans a qui se suposa que se deuen.
Durant anys el PSC primer i ERC més tard, també van demanar crear una llei electoral catalana (les eleccions d’aquí se regeixen per la llei espanyola), ja que se consideraven perjudicats, perquè per assolir un diputat a Barcelona se necessitaven molts més vots que a les altres circumscripcions menys poblades. E n aquell temps la força hegemònica era CiU que tenia als pobles petits i mitjans el seu principal viver de vots.
Actualment és ERC la força hegemònica aconseguint la victòria tant a les legislatives com a les municipals. Va guanyar, per exemple, a Barcelona on un pacte entre Barcelona en Comú d’Ada Colau i el PSC de Jaume Collboni (amb el suport de Valls) van portar a l’Ernest Maragall a l’oposició.
En canvi a Tarragona va guanyar el PSC de Josep Fèlix Ballesteros, però un pacte entre Pau Ricomà (ERC) amb d’altres forces polítiques va permetre al republicà accedir a l’alcaldia.      

diumenge, 23 de juny del 2019

PACTE DIPUTACIÓ DE TARRAGONA I CONSELLS COMARCALS

Adam Tomàs, l'alcalde d'Amposta. 

Amb la presidència de la Diputació de Tarragona y els 4 consells comarcals de les Terres de l’Ebre se pot dir que ERC ha assolit després de les eleccions municipals de 2019 més poder que mai.
Històricament a la Diputació de Tarragona havien pactat CiU i el PSC. Aquesta vegada el pacte ha estat entre ERC (el partit que més ajuntaments governa i més regidors té de Tarragona) i JuntsxCat.
Tot i que en un primer moment va sonar com a president de la Diputació Adam Tomàs, l’alcalde d’Amposta, en els darrers dies sona en força el nom de Noemí Llaurador, la cap de files d’ERC a l’ajuntament de Reus. La regidora reusenca només supera a Adam Tomàs en número total de vots aconseguits. Per alguna cosa Reus és una ciutat molt més gran que Amposta.
Encara faltes unes setmanes per a constituït els consells comarcals, per tant encara està una mica verd el tema. De moment sonen noms però només són hipòtesis.
Dels 4 consells de les Terres de l’Ebre el que més controvèrsia comporta és el de la Terra Alta. Dies enrere el meu amic i alcalde de Batea Joaquim Paladella va oferir els dos membres que li pertoquen al seu grup municipal de la UPTA a ERC per a desbancar Junts que amb la seva antiga denominació de CiU havien ostentat la presidència des de la creació dels consells comarcals l’any 1987. Sembla ser que la presidència de l’ens recaurà en Neus Sanromà, regidora d’Arnes. Serà la primera dona que presidirà aquest consell.  
Tornant al tema de la Diputació i, concretament, al de la seva presidència, des del meu punt de vista trobo una manca de respecte polític que no recaigui en un ebrenc i més concretament amb Adam Tomàs que, tot i que fa 4 anys va dir que no acceptaria cap altre càrrec, durant la passada campanya se va desdir del compromís adquirit.
Tot i estar acostumat a que els polítics ebrencs se vegin desplaçats quan se tracta d’ocupar llocs rellevants, no me cansaré de reivindicar el dret que tenim a l’hora d’accedir a les cadires. Però sembla ser que els ebrencs només som bons per a regir-nos a nosaltres mateixos.

dimarts, 18 de juny del 2019

PACTES MUNICIPALS: BARCELONA I SANTA COLOMA DE FARNERS

Façana de l'Ajuntament de Barcelona. 

L’independentisme oficial (el del llaç groc) està emprenyat perquè Ernest Maragall no va aconseguir un ajuntament més per als seus interessos polítics: el de Barcelona, cap i casal de Catalunya.
Vaig tenir el plaer de conèixer personalment a l’Ernest. Al menys ens vam trobar en dues vegades: la primera quan va intervenir d’estrella convidada al míting que els socialistes ampostins vam fer durant la campanya de les municipals de 2007. La segona a la inauguració del col·legi públic Consol Ferré quan era conseller d’Ensenyament durant el segon Tripartit (2008). No semblava res de l’altre món. De fet solia equivocar-se al parlar com li va passar quan va confondre Amposta (on estava) amb Tortosa... L’Ernest Maragall sempre va créixer a l’ombra del seu germà Pasqual, però sembla que quan el germà gran ja no el va poder apadrinar va aprendre a caminar sol fins el punt de que durant els darrers temps m’ha sorprès gratament.
Però el PSC sé la tenia jurada. Ja deveu conèixer la dita: Roma no paga els traïdors! Perquè així el van considerar des de les files socialistes quan va canviar de bàndol. I no dic que estigui bé o estigui malament. Només constato uns fets.  
L’Ernest Maragall, la nit del 26-M se sentia guanyador (havia guanyat en vots igual com el seu germà Pasqual va guanyar en vots a Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques de 1999). Però des del PSC ja el van advertir que no cantes victòria tan ràpid, que tot estava obert...
Finalment va ser elegida alcaldessa de Barcelona Ada Colau gràcies als vots dels seu propi grup (Barcelona en Comú), el PSC i tres del grup de Manuel Valls, i va passar a convertir-se per a molts (la immensa majoria no la van votar) en una traïdora i una botiflera.
Desgraciadament, les persones, sempre som més propenses a veure la palla a l’ull dels altres que la biga al nostre propi. I dic això per tot el que va passar durant la constitució del nou ajuntament de Santa Coloma de Farners. Encara no he sentit a cap independentista criticar la intromissió ni més ni menys que Quim Torra, aquell que diuen que fa de President de la Generalitat de Catalunya.
Santa Coloma de Farners és el poble natal de Quim Torra i on encara hi viu una part de la seva família. La passada legislatura hi va haver un pacte entre CiU i el PSC. Pacte que s’havia de tornar a reeditar per aquest mandat. Però Torra saltant-se a la torera el principi d’autonomia municipal, va pressionar la futura alcaldessa del municipi Susagna Riera (JxCat) per a que el trenqués i arribés amb un acord de govern amb ERC. Degut al terrabastall i les pressions que hi van haver durant el ple de constitució del nou ajuntament, se va haver de suspendre i posposar-se fins les 11 de la nit del mateix dia. La futura alcaldessa, visiblement contrariada, se va posar a plorar. Però no va ser l’única en fer-ho. També ho va fer la regidora del PSC Bea Ventura fruit de l’escridassada i el menyspreu que va rebre d’una part del públic assistent a l’acte.
Un quart d’hora abans de començar el nou ple se tancava un pacte entre JxCat i ERC. Però no passa res, tot sigui pel bé del país...

dijous, 13 de juny del 2019

DES DE DINS I DES DE FORA


2015: ERC fa alcalde de Tortosa a Ferran Bel (CiU). 2019 ERC: farà alcaldessa de Tortosa a Meritxell Roigé.
Segons el seu cap de files Xavier Faura la diferència consisteix en que l’any 2015 hi va haver un pacte d’estabilitat per a tota la legislatura i aquesta vegada no.
En canvi, l’única diferència que hi troba jo és que l’any 2015 Movem Tortosa i PSC van oferir l’alcaldia a Josep Monclús i aquesta vegada Jordi Jordan, com a primera força de l’oposició volia ser alcalde, tot i que sembla que estava disposat a compartir l’alcaldia.
El que si que és veritat, és que Movem Tortosa i ERC van oferir un pacte amb el PSC, però aquest se’n quedava fora del govern, la qual cosa els socialistes tortosins no van acceptar.
ERC al·lega que un pacte amb un partit del 155 con el PSC, grinyolaria... Des del meu humil punt de vista, són excuses de mal pagador. Mesclar la política local amb la nacional és voler donar la culpa als altres per a no assumir les pròpies mancances.
ERC sap que estar dins o estar fora, poc canviarà la forma de fer política. Quan jo estava a l’ajuntament, el meu grup polític, el PSC que se trobava a l’oposició aprovava més del 90% dels punts dels plens a Roig primer i a Ferré més tard.
Què vull dir amb això? Que als ajuntaments on l’acció de govern se limità quasi exclusivament a millores per a la ciutat, els partits de l’oposició solen votar favorablement la majoria de les propostes de l’equip de govern. Evidentment que hi poden haver matisos, però ningú rebutjarà una mesura que pugui millorar algun aspecte del municipi.
De totes maneres Meritxell Roigé no té assegurada l’alcaldia. Tot i que el més normal és que no passi, Jordi Jordan podria ser investit alcalde amb els vots de la CUP (Xavier Rodríguez ja ha avançat que votarà per ell) i el PSC. En total Jordan sumaria 9 vots a dos de la majoria absoluta. Si tenim en compte que Junts per Tortosa ne té 7 i que ERC ja ha avançat que votarien pel seu candidat, ni sumant-hi el vot de C’s (encara molt més improbable que passi), superarien els 9 del candidat de Movem.
Però el més lògic és que Meritxell Roigé sigui investida només amb els vots del seu grup i que Junts per Tortosa hagi de governar en solitari. O amb el suport d’ERC des de fora...
El desenllaç: dissabte.     

dilluns, 3 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: EL PINELL DE BRAI

Panoràmica del Pinell de Brai des de la serra de Pàndols. 

El Pinell de Brai també va ser un dels pobles on el PSC se va diluir arran del procés. Aquí, a diferència de Corbera, tradicionalment havia estat un feu de la dreta, tret de la legislatura 1995-1999 i a partir de 2011 quan Lluís Melich va aconseguir l’alcaldia per a Progrés Municipal (la marca blanca del PSC). Però sembla que amb una legislatura ja ne va tenir prou...
Al PSC, com a partit de l’esquerra, el va reemplaçar Entesa del Pinell del Brai que va aconseguir l’alcaldia el 2015 amb Marc Martínez. Però seria Eva Amposta qui l’acabaria i també la cap de llista d’aquestes passades municipals.
La pèrdua d’habitats d’un poble comporta sovint la pèrdua de regidors. El Pinell de 9 regidors ha passat a 7 a partir d’aquesta legislatura, la qual cosa ha afectat el resultat. Dels 4 (Entesa), 3 (CiU), 1 (ERC) i 1 (FIC), s’ha passat a Entesa (que també s’ha integrat dintre de Movem Terres de l’Ebre), 3, Junts pel Pinell, 2, FIC, 1 i ERC, 1. Per tant, tant Entesa com Junts n’han perdut 1 respecte als seus antecessors.
De totes maneres la situació és força semblant. Així Eva Amposta podria ser elegida alcaldessa amb el vot del regidor d’ERC o del de la FIC, mentre que Laura Vallespí, la cap de llista de Junts pel Pinell necessitaria el suport de les altres dues candidatures.
També seria possible un govern en solitari d’Entesa.

dissabte, 1 de juny del 2019

EL ‘PACTÒMETRE’ TERRITORIAL: CAMARLES

Ramon Brull i Sandra Zaragoza en un acte d'inauguració l'any 2007.

Segueixo les nits electorals amb molt d’interès, sobre tot les municipals que són les més properes, però també les més complexes per que els resultats són poble a poble.
Fa 4 anys, en veure els resultats de Camarles (4 regidors per a ERC, 3 per a CiU i 3 per al PSC), no vaig dubtar ni per un moment que el pacte seria entre ERC i CiU, dues forces que, en aquells moments, ja caminaven de la ma. Però me vaig equivocar.
El PSC que venia de governar el municipi amb Joan Curto (uns dels històrics del partit a les nostres terres) va quedar relegada a la tercera posició amb Ramon Brull de cap de llista.
Però com la lògica als pobles sovint no existeix, hi va haver un pacte entre Sandra Zaragoza (CiU) i Ramon Brull, repartint-se l’alcaldia 2 anys cadascú.
Suposo que aquest pacte no va haver d’agradar gents el PSC perquè Brull va abandonar la formació socialista para integrar-se a la Federació d’Independents de Catalunya.  
Amb aquesta excepció, els resultats d’enguany han estat pràcticament calcats als de fa 4 i, per lògica (malgrat el que deia més amunt) s’hauria de repetir un pacte entre Sandra Zaragoza (Junts per Camarles) i Ramon Brull la Veu del Poble-FIC.   

divendres, 24 de maig del 2019

PROPOSTES ELECTORALS


Algunes de les propostes electorals que he escoltat durant aquesta campanya de les municipals son realment increïbles.
Ahir mateix us parlava de Santiago Campos i la instal·lació del magatzem logístic d’Amazon a Móra d’Ebre. La qual cosa me va fer recordar quan l’alcalde de la població veïna (Móra la Nova) Joan Sabanza va anunciar la implantació de la central tèrmica de cicle combinat ENRON a la seva localitat. Menys Mal que no se fa arribar a fer!!
El candidat del PSC Francesc Miró va parlar de portar a Amposta una fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics. Com a proposta me sembla molt bona, però no crec que sigui fàcil ja que depèn de moltes coses, no només de la voluntat d’un alcalde (en aquest cas encara candidat)
Manel Masià, candidats de Junts per Amposta va parlar de la compra del local de l’antic cinema Oscar Palace per a rehabilitar-lo i convertir-lo en el 4 auditori d’Amposta. Sembla ser que la febre compradora de l’actual equip de govern (antics Sindicat i col·legi de les monges) s’ha acabat encomanant al seu partit. Va dir que se destinaria a fer-hi espectacles de teatre, dansa, etc. No me sembla malament, però trobo que abans hauria d’haver voluntat de programar-hi moltes més coses. L’edifici (per ser projectat i construït en època dels governs de CiU) i que va rebre un  premi d’arquitectura.
També va dir Masià que quan ell fos alcalde portaria ràpidament la fibra òptica als polígons industrials.
Realment sobten aquestes declaracions, ja que els polígons, sobre tot el de Tosses porten moltes dècades en funcionament i tret dels darrers 4 anys sempre hi van haver governs de CiU. I encara més si tenim en compte que durant la dècada passada (2004-2007) a Amposta se va promocionar amb bombo i platerets el projecte Ciutat Digital que havia de ser la panacea i va quedar diluït abans d’acabar-se. El projecte estava finançat per la Generalitat, el govern espanyol i l’ajuntament.


dimarts, 14 de maig del 2019

LA NOVA CiU

CiU va ser la federació de partits formada per CDC i UDC. Quan CDC se va convertir en un partit independentista, UDC la va trencar. 
De la UDC en queda ben poc... Quasi bé res: Units per Avançar i Demòcrates de Catalunya.
CDC va reconvertir-se en el PDeCAT, tot i que segons les eleccions ha anat tenint diversos noms: Junts pel Sí (amb ERC), Junts per Catalunya, etc. 
A Amposta, la regidora d'UDC Rosita Pertegaz va trencar amb CDC durant la passada legislatura i ara se presenta com a cap de llista de Demòcrates per Catalunya (irreconeixible als cartells), mentre que Junts per Catalunya té per candidat a Manel Masià (Junts per Amposta)
Però una cosa m'ha cridat l'atenció: totes dues formacions comparteixen lema: UNA NOVA MIRADA. 
Algú dubta que si és necessari governaran junts?  


dijous, 9 de maig del 2019

EL PDECAT I EL VELL SECTARISME


Sempre que sé li retreu el seu passat, el PDeCAT s’esforça en dir que són un partit renovat que res tenen a veure amb la vella Convergència del 3% i el pujolisme. Un repte difícil de portar a la pràctica... No obstant hi ha coses que no canvien, com per exemple el seu sectarisme.  
Un cas prou explícit va passar només fa uns dies a la Galera. Com sabeu, en dates recents s’ha celebrat la XXVIa edició de la Fira de la Terrissa. Si us llegiu el programa d’actes veureu que diu que dijous dia 2, durant el matí, se feia la corresponent inauguració. No s’esmentava en cap cas qui seria l’inaugurador...
Sabeu qui va ser? El MH Artur Mas i Gabarro, expresident de la Generalitat. I es clar, un se pregunta que pinta una persona com ell, retirada de la política, en un acte com aquest...  
És evident que l’Ajuntament de la Galera (governant pel PDeCAT)i l’Associació Galerenca el Cadub (la comissió organitzadora està integrada per membres de totes dues entitats) poden convidar a qui vulguin (faltaria més!), però ells també hauran de ser comprensius amb mi i accepta que els critiqui. Com si no hi hagés gent a qui portar per a fer un acte tan protocol·lari com és la inauguració de la fira!
Sempre recordaré l’abordatge que Mas va fer a la comitiva formada pels regidors de l’Ajuntament d’Amposta, pubilles, la banda de música de la Lira Ampostina, i gent diversa quan se dirigia a inaugurar l’edició de Fira Amposta de l’any 2008.
Eren temps del govern Tripartit i CiU estava a l’oposició. Per tant no tenien massa càrrecs institucionals a qui oferir-los l’honor d’inaugurar la fira, un dels esdeveniments més importants de la nostra ciutat. Per això li ho van oferir a Josep González, president de PIMEC (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya), vinculada a Convergència. Però ves per on, després de l’abordatge Mas va ocupar la primera fila de la comitiva juntament amb l’alcalde Manel Ferré i l’exalcalde i senador Joan Maria Roig. No cal ni dir-ho que Mas va tenir molt més protagonisme que Josep González.    
Aquest any, Quim Torra (PDeCAT) ha concedit a Josep González la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Cal suposar que pels serveis prestats al partit... (Perdó. Volia dir al país)


PER SI VOLEU LLEGIR MÉS: 

https://laviaaugusta.blogspot.com/2008/12/fira-amposta.html

dijous, 19 de juliol del 2018

RETORN AL PASSAT

De Ferreres al diari Ara. 

No Pedro, no! Si el que desitges per als catalans és un nou Estatut d’Autonomia és que no has entès res. Fa unes setmanes vaig dir el mateix dels candidats del PP. Veus, en alguna cosa us sembleu! Tan de bo només fos això!
Però tens molts més punts de coincidència. Potser tu no te’n adones o potser no ho vols assumir. És veritat que com a President del Govern d’Espanya has fet gestos positius i això, de moment diu bastant de tu i el Govern que presideixes, Però hi ha línies roges que no poden traspassar-se i, en aquest cas, el que tu vols és moure-les uns centímetres per a veure si ens enganyes.
Insinuar ara que Catalunya hauria de votar un nou Estatut d’Autonomia és retornar al passat. Potser no te’n recordes de com va acabar tot plegat la darrera vegada, però ja t’ho diré jo: malament!
En aquell moment les úniques formacions polítiques que donaven suport a l’Estatut promogut per Maragall eren el PSC i CiU. ERC se’n va desmarcar i va acabar abandonant el Govern Tripartit i el PP va sortir al carrer per tota Espanya a buscar signatures en contra.
¿Realment creus què tot això i tot el que ha passat després se pot esborrar i tornar a la casella d’inici? Si realment penses això és que ets un ximplet i, reitero, no estàs entenent res del que està passant.
Actualment una part molt important de la població catalana rebutjaria un nou Estatut. Fins i tot molts que, com jo, en aquell moment estàvem desitjant tenir més autogovern. Actualment les exigències del poble català (o al menys, com deia dalt, d’una part molt important) van més enllà... Ah! I una cosa molt important: estem farts de gestos que no porten en lloc. Volem fets concrets per a poder confiar amb el govern espanyol. Es clar que tot dependrà en gran mesura del que diguin els nostres polítics i, si he de dir la veritat, tampoc és que confiï molt en ells.
És evident que cal començar a parlar per a poder trobar punts d’acord. Però ja ho dic ara i aquí que la proposta d’un nou Estatut no és el camí. Molt possiblement un bon punt de partida seria pactar un referèndum d’autodeterminació vinculant. Ah! I només amb la participació del poble català. Dic això perquè com sabeu hi ha qui insinua que com la unitat de les Espanyes és cosa de tots els espanyols, tots haurien de poder votar. No s’ha de caure en el parany.
I després, segons sigui el resultat del referèndum obrar en conseqüència. Si guanya el sí s’hauria d’iniciar un procés d’independència i si guanya el no crear un Estat federal amb molt més autogovern que no ens donava l’Estatut.
Clar que per aconseguir tot això és imprescindible que la dreta més rància representada pel PP, C’s i algun que altres socialista –i no vull citar noms-) quedessin apartats de la política. Perquè sinó és així ho tindrem magre.

dilluns, 11 de juny del 2018

CiudadaNOs a Amposta

Caps de llista municipals 2015: Martínez, Ciscar, Ferré, Tomás i Miró (Foto:
el Punt Avui.

Mentre estàvem dinant a la Tancada, Jordi, que amb la seva parella s’ha seia a la taula del costat, se va girar cap a nosaltres i ens va dir:

-Una pregunta...

Com sabeu jo treballava a l’Agència Tributària i la meva dona encara hi treballa i com és temporada de Renda, ens pensàvem que la pregunta seria sobre algun tema relacionat.

-Diuen que s’està preparant una candidatura de Ciudadanos a Amposta? –Va continuar Jordi-.

Llavors entre la meva dona i jo li vam explicar el poc que sabíem...
Dissabte, tots aquells que vau anar al mercat d’Amposta, segurament veiéreu una carpa de Ciudadanos. No obstant, sembla que no hi havia ningú d’Amposta.
Tot i que és cert que fa 3 anys, per a les darreres municipals, van estar a punt de formalitzar una candidatura.
Bé, tan com a punt, no ho sé... Però a la foto de candidats on sortien Manel Ferré, Adam Tomás, German Ciscar i Francesc Miró (que van ser els caps de llista que finalment sé van presentar), també hi sortia Guillermo Martínez que, anteriorment s’havia presentat amb el PP.
Com que desconec les circumstàncies que van portar que Ciudadanos finalment no presentés llista, millor no fer especulacions, tot i que jo tinc la meva teoria.
El cert és que un partit que a les darreres eleccions al Parlament sé va enfilar fins la primera posició en vots i diputats, seria molt estrany que, al menys, no intentés formar llista a les principals poblacions catalanes, sobre tot aquelles que puguin tenir un simbolisme especial, com per exemple les capitals de comarca o poblacions superiors a 10.000 habitants.
A les Terres de l’Ebre no ho tindran fàcil. Darrerament l’hegemonia d’ERC sembla ser inqüestionable i no oblidem que som de les comarques que més parlem el català i Ciudadanos no és precisament un partit que se caracteritzi per la defensa de la nostra llengua.
Potser no se’n recorda quasi ningú, però durant algunes legislatures, a les nostres terres CiU treia molts pocs vots. La formació (de dos partits, recordem-ho) encara no s’havia implantat al nostre territori i amb prou feines presentaven llista. Per a fer-ho van haver de fitxar diferents alcaldes (ara mateix me venen al cap Josep Gil a Amposta, Aureli Villalbí a Godall, Josep Tomàs a la Galera, Josep Bertomeu a Santa Bàrbara, Primitivo Forastero a Camarles...) El resultat ja els sabeu: solia ser la força hegemònica sobre tot quan se tractava d’unes eleccions autonòmiques i fins i tot a les municipals, copant les alcaldies de la majoria dels pobles més menuts.
Mai he votat CiU (ni me va passar mai pel cap!) i mai votaré Ciudadanos. Per a mi CiU representava a la dreta catalanista i Ciudadanos  representa els enemics de Catalunya per molt que ells diguin que representen una part dels catalans. Caldria veure que pensen i com actuen els seus votants. Coneixeu la dita, no?: Digue’m amb qui vas i té diré que seràs.  

dilluns, 2 d’abril del 2018

ARTUR MAS: PA I CIRC


 Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.
Quan després de la manifestació del 11 d’octubre de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava arribar on hem arribat.
Sense Mas i el seu partit l’independentisme, tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple, majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.
La veritable intenció de Mas no era proclamar una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política, havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.
Després d’aquell 11 de setembre i després de proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat ell solet. Sense demanar-li ningú...
Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i constitucional.
Ara bé, si Mas estigués a la pell de Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més que pa i circ.   

dimecres, 31 de gener del 2018

ENS TENEN ON VOLIEN

De Faro a Diari de Tarragona. 
El missatge de Puitdemont a Comín que les xarxes socials i els mitjans de comunicació han publicat avui, sembla que és el punt i final del President. El Govern d’Espanya acaba de fer escac i mat a l’independentisme i si encara no ho és, trigarà poc en fer-ho.
Com el viatge a Ítaca (ple d’aventures, ple de coneixences...) ha estat molt bonic mentre ha durat. Més de dos milions de catalans van tenir un somni (com Luther King) Un somni on vivien a una república independent i on mai més dependrien d’Espanya. Llàstima de despertar...
Com sabeu els dos grans partits que representen l’independentisme català estan a la grenya (o a mata-degolla), una situació que des de Madrid desitjaven fa molt de temps. Sabeu allò de divideix i venceràs?
Els únics que resisteixen són els de la CUP i els seus òrgans executors els Comitès de Defensa de la República (CDR’s), però m’ensumo que ara com ara poc poden fer contra un estat que, tal com ja sé va dir des d’un bon començament, no ens volen rendits, sinó humiliats... És una pena, però és així.
No miro mai El Hormiguero. Però quan dic mai, vull dir això, mai! Però ves casualitat, anit fent zàping vaig veure que Pablo Motos entrevistava a Miguel Ángel Revilla, el president de Cantàbria. Quan vam començar a veure’l explicava anècdotes de la seva vida, tot i que Pablo Motos insistia de que havien de parlar de la situació catalana. Finalment va ser així.
De tot el que va dir, estic segur que el món independentista no hi estaria d’acord. Fins i tot jo podria discrepar amb algunes d’elles. Però no per que no ens agrada escoltar-les no han de ser veritat. De segur que de joves discrepàvem de moltes de les coses que ens deien els nostres pares, i ara pensem: Quanta raó tenien!
De fet, alguns independentistes ha dit en públic que encara no estem preparats per a ser independents. Imagino que en privat n’hi haurà molts més que també ho pensen, però que potser no s’atreveixen a dir-ho .
Però de tot el que va dir (i per a no entrar en polèmica) segurament el més important va ser que, com la majoria, va identificar als veritables culpables de la situació: El PP i Rajoy.
És evident que el moviment independentista existia molt abans de que Madrid ens tombés l’Estatut d’Autonomia. De fet ERC van abandonar el govern de Pasqual Maragall per a no haver de donar suport a un text que no compartien i va haver de ser l’oposició (CiU) qui va allargar la ma a Maragall per a poder-lo aprovar.
Una vegada més vull recordar que va ser José Montilla el primer en parlar de desafecció de Catalunya respecte a Espanya. Per tant els senyals de disconformitat eren més que evidents, però el PP com ha fet sempre, sé fa el desentès en aquells temes que no l’interessen, tot i que puguin afectar a sectors importants i determinants de la ciutadania.

Avui s’ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de tornar a fer unes noves eleccions. Puigdemont sembla que ho té clar que si aquesta vegada ningú donava un duro per la seva candidatura i va acabar superant ERC, la pròxima arrasarà. És possible que així sigui. Però els catalans haurem d’estar-nos uns mesos sense que ningú ens governi i tot i que el país seguirà funcionant (no ho dubteu), no és bo estar sense govern. A par d’això, si anem a unes altres eleccions, els postconvergents anteposaran els interessos personals al de país, encara que Mas digui que fa tot el contrari... 


Intervenció de Miguel Ángel Revilla. 

dijous, 25 de gener del 2018

MAMBO!

De Manel Fontdevila a eldiario.es.
-7, 8, 10, 15 o 20 persones... Mambo!! 

Aquest és el límit que posa el President Rajoy a la corrupció al PP després de Ricardo Costa (Ric per als amics) cantés... Potser no un mambo, ni la Traviata de Verdi, ni tampoc com una almeja... Però va cantar amb un intent de salvar el seu coll i al mateix temps el de Francisco Camps (Paco per als amics), ja que els càrrecs que sé li poden imputar al que va ser President de la Cheneralitat, ja estan prescrits.
Des de que va esclatar el cas Gürtel, segurament el més sonat de tots els que estan esquitxant el PP, Rajoy i els seus van trampejant el temporal com poden. Normalment amb molta més pena que glòria perquè quasi no queda ningú que se cregui... Però encara són molts els que, malgrat tot, els continuen i continuaran votant.
Mentre Pablo Iglesias pressiona a Pedro Sánchez per a presentar una moció de censura, el líder socialista sembla estar més per la labor de reformar la Constitució. El que haurien de fer és seure’s a una taula i jugar una partida de dominó o de mus, que potser és mes castís. I de passada convidar a totes les altres forces, inclosos Ciudadanos. I si Ciudadanos no està per la labor, que quedin ben retratats i anar a per ells com si fossin els únics rivals a batre a les pròximes eleccions.
Però mentre l’esquerra estigui dividida i s’anteposin els interessos de partit per sobre dels del conjunt de la ciutadania, anem malament. Malament no, de mal en pitjor, perquè al menys que passi una hecatombe (i pel que sembla els casos de corrupció no ho són) veig a la dreta instal·lada al poder per molt de temps. I ja sabeu això que significa: Retallades, precarietat, pensions baixes, llistes d’espera hospitalàries, favors als seus, etc., etc.
Jo mai he votat un partit de dretes, mai. Encara que podem trobar molta gent que podria dir el mateix, jo no n’estaria tant segur de que ens estiguessin dient la veritat. Només cal fer comparatives de diferents comicis: municipals, autonòmics i generals (deixem els d’Europa que pràcticament no compten per a res) ens en adonaríem de les diferents tendències que hi trobaríem. Això vol dir que hi ha gent que vota segons siguin les eleccions. A Catalunya per exemple va estat guanyant Jordi Pujol per avantatges aclaparadores durant molt de temps i, en canvi, quan arribaven unes eleccions generals guanyava el PSC. A Amposta va governar CiU durant 7 legislatures seguides i pocs reconeixien que votaven primer a Roig i després a Ferré. És la hipocresia de l’individu.
Si els ciutadans (en general) votessin amb criteri, potser otro gallo nos cantaria!  

Ah! I per cert... No me val allò de que: ‘pos’ mira que les esquerres... Jo també estic molt decebut, però abans votar nul o a un partit que no té la més mínima possibilitat de obtenir representació (potser també ho estic fent malament) que votar a aquells que se’ns riuen a la cara (volia posar una expressió molt més grollera, però m’he contingut de fer-ho)