Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Congrés dels Diputats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Congrés dels Diputats. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 d’agost del 2023

EL VALENCIÀ AL CONGRÉS: OBLIT INTENCIONAT?

No sé amic lector si tu, com jo, també te’n vas adonar de que quan la Presidenta del Congrés dels Diputats la balear Francina Armengol va esmentar les llengües dels diferents territoris d’Espanya que permetria usar a la cambra baixa no va dir res del valencià. Ràpidament, els sectors més reaccionaris del País Valencià van posar el crit al cel i van reclamar que el valencià tingués el mateix ‘estatus oficial’ que la resta de parles territorials. Els mateixos sectors que no usen pràcticament mai el valencià. I a sobre son tan hipòcrites que la Vicepresidenta Segona de la Generalitat Valenciana Susana Camarero en una declaració institucional va dir que ‘les llengües s’estan utilitzant per a dividir i no per a unir...? Suposo que estava parlant d’ells mateixos de de l’ús polític que sé li dona al valencià a l’hora de diferenciar-lo del català. Francina Armengol que abans de ser Presidenta del Congrés de Diputats va ser durant 8 anys Presidenta del Govern de les Illes Balears (2015-2023) té molt clar que l’idioma que es parla a les Illes Balears és el català en la seva forma dialectal balear i, per tant, també deu tenir molt clar que l’idioma que es parla al País Valencià és el català en la forma dialectal valenciana. ¿Veritat que ningú discuteix si el castellà que es parla a l’Andalusia, a Extremadura, a Canàries o a qualsevol país d’Amèrica del Sud on és oficial aquesta parla és consideren idiomes diferents amb una gramàtica pròpia? Imagineu-vos per una moment que de sobte sortíssim els habitants de les Terres de l’Ebre i diguéssim que no parlem català, sinó ebrenc (o tortosí tal com s’havia anomenat antigament)... Quina reacció causaria? Precisament la riquesa d’un idioma està en la gran diversitat de variants dialectals que té. Les variants dialectals no només comporten l’ús de paraules pròpies i diferents de cada zona sinó també de l’entonació que sé li dona a la parla. La parla ebrenca, per exemple, està molt allunyada dels català de Pompeu Fabra que va ser qui va establir les normes del català modern o del català estàndard que s’empra als informatius de TV3 i, en canvi, molt més propera a la parla d’altres territoris com Lleida, les comarques del Nord de Castelló i fins i tot de la comarca aragonesa del Matarranya. Però a Catalunya ningú es qüestiona que les variants dialectals dels diferents territoris no siguin català si exceptuem l’aranès propi de la Vall d’Aran. Per què, llavors, un sector de la ciutadania valenciana sí? I dic un sector perquè la gent d’esquerres del País Valencià tenen molt clar que parlen català encara que el puguin anomenar valencià. Son precisament els votants dels partits de dretes aquells que segurament tant al seu entorn familiar com en la seva vida pública usen el castellà per que els consideren l’idioma comú de les Espanyes els únics que es qüestionen la unitat de la llengua. Des de la seva tomba Vicente González Lizondo es deu jactar-se en veure com els seus successors com a bons deixebles han continuat amb la labor d’allunyar-se de tot el que tingui que veure amb Catalunya i el català amb l’únic propòsit de confrontar territoris i ciutadans per a treure’n rèdit electoral.

dimecres, 11 de juliol del 2018

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.
Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.
Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?
Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.
Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.
Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.
Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.
Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.
Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.
Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.
Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.
Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.
Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas

dimecres, 27 de desembre del 2017

REPARTIMENT D’ESCONS

Cartells de C's enganxats a Amposta. 
Una de les polèmiques que sorgeixen de tant en tant, sobre tot quan algun partit no està d’acord amb els escons que li han atorgat el repartiment de vots després d’unes eleccions, és el mètode que es fa servir per a fer-ho, en aquest cas, tant a Espanya com a Catalunya que no compta amb una llei electoral pròpia, és la llei d’Hondt.
La llei d’Hondt reparteix proporcionalment els escons a partir de certes premisses afavorint les candidatures que més vots han tret i excloent a les que no han obtingut un mínim d’un 3% de vots.
Però el principal handicap no és la forma de repartiment, sinó el valor dels vots a cada circumscripció. Per a obtenir un representant tant al Congrés dels Diputats com al Parlament sé necessiten molts més vots a la circumscripció electoral de Barcelona que coincideix amb la província que no a les altres tres restants. Hi ha partit que creu que aquesta forma de repartir els escons els perjudica, en canvia a d’altres els beneficia. Recordo que la darrera vegada que es va presentar el Molt Poc Honorable Jordi Pujol, Maragall, el seu rival polític va treure molts més vots, però en canvi menys escons. Això va ser així perquè a Maragall que havia estat alcalde de Barcelona, va tenir molt de suport a la capital catalana i al conegut com a cinturó roig. En canvi Pujol va obtenir molt més vot rural. Que les passades eleccions del 21-D l’Arrimadas guanyés en vots i escons davant els hereus de Convergència i ERC té, des del meu punt de vista molt de mèrit.
Tot i no existir a Catalunya una llei electoral, fa anys quan aquest tema va ser molt controvertit, hi van haver diverses propostes. Els resultats utilitzant els altres mètodes variaven ben poc però si que és veritat que el PSC solia sortir-ne una mica beneficiat.
És difícil trobar una forma de repartiment que deixi a tots contents, però si una vegada beneficien a uns, potser una altra beneficiaran els altres, ja que com s’està veient darrerament no hi ha un partit hegemònic a Catalunya tal com va passar durant moltes legislatures en les que CiU guanyava per majoria absoluta.
Aquells que proposen que valgui el mateix un vot a la circumscripció de Barcelona que a la de Tarragona, per exemple, conscient o inconscientment s’equivoquen, perquè de ser així, la circumscripció de Barcelona tindria molts més representants que els que té ara i les altres demarcacions bastants menys.
Actualment la demarcació de Barcelona escull a 85 diputats al Parlament, la de Tarragona 18, la de Lleida 15 i la de Girona 17. Si ho sumeu veureu com sumen els 135 escons que té el Parlament. Si l’escó costes a tot a reu igual, potser a la província de Barcelona arribarien als 100 o més en detriment de les altres que rondarien els 10. Trobeu que seria just?
Una possible solució seria que cada territori (aquí podríem parlar de les vegueries de les que mai hi ha hagut la voluntat necessària de crear-les) tingués d’entrada un mínim de representants i d’aquesta manera se garantiria que totes hi estiguessin representades.
Us heu parat a pensar quants representants hi haurà de les Terres de l’Ebre quan sé constitueixi el nou Parlament? Sinó m’he errat 3... 3 de 18! Tot i que en algun cas he vist a la Carme Forcadell comptar-la com a ebrenca perquè va néixer a Xerta, però se va presentar per Barcelona.
Cap dels 18 va sortir escollit a la llista de C’s, tot i treure’n 6 i guanyar les eleccions també a Tarragona.
I és que els partits polítics, en general, també són centralistes en aquest aspecte i els caps de llista sempre solen ser del Camp de Tarragona, principalment de Tarragona i Reus.

Com heu pogut comprovar amics ebrencs, els del nostre territori ho tenim bastant magre...     

PER A AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 



dilluns, 16 d’octubre del 2017

QUAN LA IGNORÀNCIA ENTRA AL CONGRÉS

Com tots sabeu, el Congrés dels Diputats, com qualsevol altre parlament, està per aprovar lleis i debatre tots tipus de qüestions, ja sigui com a proposició de llei, interpel·lar el Govern de la nació, preguntar sobre temes diversos, etc.
Fa unes setmanes, el Partit Nacionalista Basc (PNB) va presentar una iniciativa per a prohibir les campanyes que promouen diferents cadenes i establiments comercials on s’anuncia que té descompten l’import de l’IVA. La majoria del Congrés va recolzar la iniciativa.
Fins aquí tot sembla correcte, però hi ha un QUÈ com la copa d’un pi. L’IVA és un impost i com tots els impostos s’ha de pagar. El paga el consumidor final, però el recapta aquell que ven bens i serveis. En el cas dels supermercats, la major part dels productes (el que s’anomenen de primera necessitat) estan gravats amb un 10%.
Quan algú anuncia que té descomptaran de la compra l’import de l’IVA, el que realment sé fa és fer-te un descompte equivalent i per això només cal mirar la lletra menuda que fins i tot crec que és obligatori anunciar-ho a tots els llocs on sé publica.
El Congrés dels Diputats està format per 350 diputades i diputats. A part, alguns d’elles, els que més pes tenen dintre del seu grup, també té assessors. Si algú hagués fet els deures, potser se’n haurien adonat de l’error i de la pèrdua de temps que estaven cometent.
Però la majoria dels polítics només saben fer política i com a molt entendran d’aquelles coses que comporta la seva professió (això si es que ne tenen, ja que molts s’han criat i s’han fet grans dintre del propi partit que els ha preparat per a fer aquesta feina) I els assessors? Què podem dir dels assessors? Què de vegades, tal com es diu vulgarment, no saben fer la o amb un canut!  Estan allí perquè algú els ha col·locat, per a cobrar a final de mes i poca cosa més.

Amb tot els que està passant, amb tots els problemes que tenim, i haver de debatre una qüestió d’impostos de la que pràcticament ningú tenia la més mínima idea.
Tot aquest tema, sabeu que me a recordar? Aquella anunci que vist de lluny diu: Sexe gratis.

Però quan t’hi apropes, en realitat diu (per exemple): Per la compra de 4 pneumàtics, qualsevol que sigui el teu SEXE, emporta’t GRATIS, un canvi d’oli.  


diumenge, 15 d’octubre del 2017

NI SÍ, NI NO, SINÓ TOT EL CONTRARI (O EL CONTE DELS GATS I LES RATES)

De Napi a Diari de Tarragona. 
El termini que li va donar Rajoy a Puigdemont per a què digui si el passat dia 10 va declarar la independència de Catalunya o no, s’esgota demà. Puigdemont no li respondrà ni sí ni no... Segons s’ha sabut, el President Català prepara tota una dissertació més filosòfica que política per mirar d’eludir el tema. Sé conformarà Rajoy amb la resposta? No, segur que no...
I és que Puigdemont no ho té gens fàcil. Una cosa és el que li demana el seu cos (independència) i l’altra és la que li aconsellen des del seu propi partit, el PDeCAT, sobre tot d’aquell que va fer un pas al costat, però que mai se’n va anar.
Mas va ser qui va posar Catalunya en tot aquest fregao, però sembla que a darrera hora s’ha arronsat i va ser el principal artífex de que Puigdemont actués com va actuar al Parlament: proclamant la república i deixant-la en alt tot seguit. No obstant, de les seves paraules, se desprèn de que és el Parlament qui té la darrera paraula i el Parlament, que jo sàpiga, no s’ha pronunciat sobre aquest tema.
De Ferreres, al Periódico. 
Vist des d’on jo m’ho miro, sembla que els governs d’Espanya i de Catalunya estan jugant al gat i a la rata. El d’espanya seria el gat, una animal més poderós contra la rata, més intel·ligent (segons estudis, les rates són dels animals més intel·ligents del planeta)
Mentre això passa per Catalunya, a Espanya sembla que hi ha senyals inequívoques de que es vol reformar la Constitució. Però me sembla que en aquest cas també es pot dir que tot plegat, serà un ni si, ni no, sinó tot el contrari.   
Què vull dir amb això? Què no hi haurà un acord que satisfaci tothom. Per una part sembla que aniran plegats el PP i el PSOE. El PSOE té (sembla) una oferta d’estat federal per mirar de calmar les aigües braves de Catalunya. Mentre, el PP, sinó li queda més remei, hi votaria a favor tapant-se els nas amb els dits com si fos una pinça. I mirar, això sí, de no cedir massa per no molestar a la seva parròquia. Aquesta solució no és la que voldria Podemos, que sembla que és l’únic partir que està disposat a donar-li a Catalunya un estatus diferenciat, amb l’atenta mirada dels altres nacionalismes perifèrics (bascos, gallecs i fins i tot andalusos)
De Manel Fontdevila a Eldiario.es.
L’altre gran partit, Ciudadanos,  s’ho està mirant a certa distància i, si fos per ells, a part de que ja hauria aplicat l’article 155, no reformaria la Constitució ni hartos de vino...  Potser sembla impossible, però el partit del català Rivera, en aquest cas, ha avançat per la dreta el PP i ha mostrat la seva veritable cara: la d’una dreta rància nacional espanyola.   
Per a reformar la Constitució, ho recordo, se necessiten 2/3 parts del Congrés dels Diputats, per tant, qualsevol suma seria insuficient. Només un bloc on estiguessin els dos principals partits (PP i PSOE) la podria reformar. Per tant, ens podem anar oblidant de cap solució que pogués acontentar mínimament la ciutadania catalana.
Però tornem a Catalunya. El panorama, a hores d’ara segueix sent molt negre. Si finalment Puigdemont fa cas d’aquells que li demanin que tiri endavant la DUI (ERC, CUP, ANC i Òmnium), no trigarem a veure per tota Catalunya gats intentant caçar rates. I si Puigdemont cedeix a les exigències d’aquells que tenen accés directe amb ell i que el visiten freqüentment, la situació canviarà molt poc. Llavors veurem rates intentant escapolir-se dels gats.

Els gats no seran tant intel·ligents com les rates, però tenen més força. Una força que sovint s’infravalora per part de les rates...    

divendres, 25 d’agost del 2017

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 25

163è TALL DE L’N-340
Bé, en tot cas un tall a mitges... Per les imatges que he vist, a l’Ametlla de Mar si que es va portar a terme el tall, però a les Cases, on estava jo, la Direcció General de Transit no ens va donar permís. El motiu? Per a n dificultar les tasques de desenrunament del xalet que va explotar per dues vegades de la urbanització Monte-Carlo. Així que el tall es va convertir en una concentració de circumstàncies.
A veure, què té que veure la velocitat amb el tossino?  O el què és el mateix: Què té que veure que s’estiguin portant a terme una minuciosa tasca de desenrunament amb tallar la carretera?
Els comentaris entre els que ens havíem concentrat van ser diversos: Què si podíem entorpir el pas dels camions... Per si havien de sortir d’allí urgentment... Per què no volien veure cua de cotxes...
Situem-nos. La ubicació del xalet està per la zona de l’antiga N-340, a la partida de la Martinenca. Tot i que no sé amb seguretat, el situo pels voltants del Càmping Alfacs. Tot i que per aquella zona a l’estiu la circulació és intensa, en cap cas es comparable amb els que passen pel desvio que es va fer arran de l’accident de 1978. De retorn cap a casa he passat moltes vegades per baix (per l’antiga) i mai, mai he trobat cues. Mentre que quan passo per la variant, de vegades força estona després, les cues són quilomètriques.
Per cert, també es va dir que s’estan cansant de nosaltres i que busquen qualsevol excusa per a negar-nos el permís. Amb quasi dos anys que fa que es talla la carretera, potser encara no saben fins on arriba el nostre aguant...

De Leonard Beard al Periódico. 
RAJOY HAURÀ DE COMPARÈIXER AL CONGRÉS
Finalment el PP es va quedar sol. Semblava que C’s li faria costat i que també votarien en contra de la compareixença de Rajoy per a donar explicacions als Congrés dels Diputats sobre el finançament il·legal del partit.
Mentre Martínez Maillo posava el crit al cel i deia que amb que està caen a Espanya haver de parlar de coses que van passar fa 20 anys... 20 anys senyor Maillo? A ve, potser és que agafa la data de començament... Però s’oblida del cas Naseiro, per tant, faria més... Els casos de corrupció del PP, molts i molt estesos, van tenir lloc molt més recentment i caldria saber si ja han acabat o encara n’hi ha algun en marxa...  Qualsevol dia igual se’n destapa un altre.
Per l’altre costat Pablo Iglesias que deia allò que jo us he dit tantes i tantes vegades: Si algú que està davant de la direcció d’un partit polític no se’n assabenta del que està passant, és que és un inútil o un incompetent o potser totes dues coses. I si és així, com pot ser el president de les Espanyes? La resposta és molt fàcil: Perquè el PP ha estat el partit més votat. I qui la votat? Els tradicionals (la gent de bona família, els religiosos, militars, etc.) però també molts que no ho diuen però que en canvi es reconeixen ràpidament quan parlen, per exemple de les subvencions que l’Estat dona els musulmans.

EL BORBÓ VA DE MANIFESTACIÓ
És un fet inèdit que el Rei Borbó vagi de manifestació. El seu pare no va anar-hi mai i vull pensar que els seus avantpassats, tampoc.
Però com diuen molts és un acte de pura hipocresia. No es poden tenir relacions (ja no dic que venguin armes o que s’emportin comissions per fer-ho uns altres) amb els països que financen el terrorisme islàmic i visitar els ferits de l’atemptat del 17-A i assistir a la manifestació de Barcelona.

El refrany castellà diu: A Dios rogando y con el mazo dando... Però queda millor en català: A més de pregar cal treballar.    

dissabte, 10 de setembre del 2016

LA MARXA ENRERE

De Manel Fontdevila a eldiario.es.
La marxa enrere no sé considera un mètode anticonceptiu eficaç. Així ho anuncia la marca Durex de preservatius que, tot i que no potser objectiva en aquest sentit, se’ls hi ha de donar la raó.
Tot i això, sembla que al PP és el mètode més usat durant els darrers dies. Estic parlant de política, es clar i no de sexe...
Primer va ser la marxa enrere de l’exministre José Manuel Soria en el camí per arribar ser sotsdirector executiu del Banc Mundial. Tot i que Mariano, de Guindos i altres destacats dirigents populars havien apostat per ell per la seva vàlua com a funcionari primer i dirigent més tard, la pressió exercida per l’opinió pública (els diaris es van fer ressò del seu cas, sobre tot, en quan a als mèrits que reunia) Tot i els seu currículum i el seu full de serveis, el seu nom va sortir als anomenats papers de Panamà, tota una sèrie de societats opaques que operaven des de paradisos fiscals per tal d’evadir impostos a Espanya.
El que no queda tan clar però és si va ser Soria qui va fer marxa enrere o va ser Rajoy no va aconseguir posar-la (a la persona) allà on pretenia...
I en pocs dies la segona marxa enrere. En aquest cas d’Ana Pastor, la que dóna nom a la rotonda de la nacional dintre del terme de l’Ametlla de Mar.
La qui va ser ministra de Foment, a la que tothom considerava una persona dialogant (després igual feia cas omís del que havia promès), aquesta legislatura és la Presidenta del Congrés i com a tal, sembla que ha patit una transformació. Ara ja no és tan dialogant i ha tret els tics autoritaris que caracteritzen a la majoria dels dirigents del seu partit.
Tota l’oposició va demanar que de Guindos comparegués al Congrés per a donar explicacions de com es va coure el destí daurat de l’exministre Soria. Però sobre tot de les mentides que es van fer servir des del govern per a justificar el nomenament.
Pastor, en primera instància, va negar la compareixença del vicepresident econòmic, però més tard, va haver de fer marxa enrere i acceptar-la davant l’allau de crítiques de rebudes de la resta de partits, fins i tot de C’s. Alguns van qualificar l’actitud de la Presidenta de cacicada, la qual cosa tampoc és tan estrany coneixent com ha actuat tradicionalment la dreta del nostre país.
Tot i això, les darreres notícies sobre aquest tema és que el govern ha vetat que de Guindos comparegui al ple del Congrés i només acudirà a la comissió d'Economia per donar comptes de l’arbitrària decisió que es va adoptar des el seu ministeri.
El govern s'excusa de que està en funcions... Però a mi me sembla que només està en funcions per alló que l'interessa...
Tal i com me deia l’altre dia l’amic que està a l’ambaixada de la Índia, una vegada s’oblidi el tema, Soria usarà una de les portes giratòries que el portaran directament al consell d’administració d’alguna empresa elèctrica.
Ell m’ho deia de broma, però coneixent que Soria va afavorir les elèctriques en detriment de les energies renovables, més que una broma por arribar a ser un malson, si més no, per a tots aquells que critiquen les portes giratòries dels diferents ex alts càrrecs dels governs.         

dijous, 4 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 4

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 
LA FORÇA DE LA SANG
Investidura a la vista? Si atenem els darrers senyals que ens arriben dels partits, tot fa pensar que l’acord entre el PP i C’s per a investir a Mariano està al caure.
A ningú sé li escapa les semblances ideològiques que hi ha entre tots dos partits. Fins i tot el líder de C’s Albert Rivera va militar a las Nuevas Generaciones, que és l’ala jove del PP. I no deu de ser l’únic... Finalment sembla que la força de la sang s’acabarà imposant al seny... Encara que quan arribi l’acord (suposant que arribi), Ribera el vendrà com a necessari per acabar amb el llarg període sense govern i no haver d’anar a unes terceres eleccions, la qual cosa representaria (així ho diran) un autèntic desastre.
De totes maneres, la suma dels vots del PP i C’s no sumen els 176 necessaris per a proclamar Rajoy nou president... Però no queda molt lluny (137+32= 169) Només amb l’abstenció de Convergència n’hi hauria prou... Però Homs ja va advertir-los que no compten amb ells després de no obtenir grup propi. Arrieros somos y por el camino nos encontraremos...    
Ribera segueix fent pressió al PSOE per a que s’abstinguin els diputats i no caler dependre de ningú més. Però el PSOE ja li va dir a Rajoy dimarts que no compti amb la seva abstenció... No obstant, tampoc no seria descabellat que alguns diputats socialistes (n’hi hauria prou amb 7) ho fessin. Llàstima que González, Guerra, Leguina, Bono, Rodríguez Ibarra, etc. no siguin diputats... Amb ells seria molt més fàcil.

EL SENYOR BAUBÍ
Ja que veure com un comentari gens innocent per la meva part pot arribar a fer saltar espurnes. Ahir, l’administrador de la pàgina de Facebook Prou! AP-7 gratuïta ja! va publicar una notícia sobre el malestar dels veïns per no haver pogut assistir a la reunió amb Josep Rull, el Conseller de Territori i Sostenibilitat a Barcelona. A la foto hi sortia el vicepresident de la Federació de Veïns de Tortosa el senyor Josep Baubí.  
El meu comentari va ser: Aquest no és el titella de Ferran Bel?
La seva resposta va ser taxativa: no sóc el titella de ningú, senyor Joan veig que no em conneix em absolut... (sic)
I continua: abans d’opinar millor si s’informa una mica, vale??  (sic)
Vale, vale...
Primer que res gràcies per dir-me senyor. Sempre ha estat un honor que algú es dirigeixi a mi amb aquesta distinció.
En segon lloc, anem a veure... Tal i com he acceptat, la pregunta no és gens innocent, però no per això deixa de ser una pregunta. Quan hi ha un signe d’interrogació és una pregunta, mai una afirmació.
El senyor Baubí (li faré el mateix honor) hauria de saber, com a periodista professional que va ser, que hi ha coses que no surten ni a Internet, com per exemple la seva afinitat política o les seves simpaties. El Senyor Baubí sempre m’ha semblat una d’aquelles persones que hasabut nedar i guardar la roba...
Per tant, on puc trobar aquesta informació? Qui me la pot donar? Tal vegada el diputat Bel?
Tal com es diu vulgarment: A qui li piqui que es rasqui!
(Jo tinc el meu blog que me permet rascar-me cada vegada que me pica alguna cosa...)  

LA TRAMESA DEL DNI
Tot i que de tant en tant es parla del tema, segurament no se’n parla prou o al menys no es fa la pressió necessària: aconseguir que té donin hora per a renovar és una autèntica proesa.
Una companya de treball fa dies que ho intenta i no hi ha manera de que li donin hora per a Tortosa. A Tarragona y Reus, sí, però a Tortosa no... Es tracta d’una altra discriminació cap a les Terres de l’Ebre?
Aquesta mateixa setmana, un a qui li havien robat el carnet (o això és el que diu), amb la denúncia feta (què en cap cas serveix per a identificar-se), va dir que s’esperava al setembre quan un equip del DNI es desplaçarà fins la seu del Consell Comarcal d’Amposta a renovar-los-hi a tots aquells que ho hagin sol·licitat... Però encara van de tant en tant a Amposta? Algú m’ho podria confirmar?

MATRINONI DE CONVENIÈNCIA (UN ALTRE COP?)
Després del frustrat intent per obtenir grup propi, CDC (a les generals se van presentar amb aquestes sigles) intenta apropar-se a ERC-Catsí per acabar integrant-se al seu grup. Seria com una mini reedició de Junts pel Sí.
Si ERC ho accepta, segurament s’escoltarà alguna veu en contra des de dintre del mateix partit. I sinó ho accepta, es pot crear una certa tensió entre tots dos partits i ara per ara (al menys de cara la galeria), no crec que sigui el més oportú davant el panorama polític català que s’està vivint.  

dimecres, 3 d’agost del 2016

DIARI DE L’AGOST. DIA 3

MALBARATAMENT DE RECURSOS
He escoltat atònit que arriben a Barcelona dotacions de Mossos d’Esquadra per a controlar el top manta (!!!) I me pregunto: És necessari mobilitzar tants efectius com sembla que s’està fent? Això no és malbaratament de recursos?
De fet, els sindicats de la policia autonòmica així ho han denunciat. Han recordat que a Espanya tenim un nivell d’alarma 4 (el màxim és 5), per alerta terrorista y els responsables de la nostra policia només se’ls hi acut a enviar-los a controlar la venda il·legal.
No seria molt més fàcil (i no caldrien tants efectius) controlar les màfies que fabriquen els productes imitant les grans marques? Jo trobo que sí... Però potser no interessa fer-ho...

LA INVESTIDURA DE RAJOY
Ahir es va viure una etapa més de la investidura de Rajoy per a president del govern d’Espanya amb la trobada d’ell mateix i el líder socialista Pedro Sánchez. Tot i que la trobada no va ser tan freda com al gener (recordeu que llavors Rajoy no va voler estrènyer la ma de Sánchez), tampoc es va arribar a cap acord. Es a dir, Sánchez (com ja li va dir a Felipe Gónzalez arran d’unes declaracions que va fer aquest al diari Clarín de Buenos Aires), no facilitarà la investidura de Rajoy (n’hi hauria prou amb l’abstenció), la qual cosa sembla que ens porta cap a unes terceres eleccions. Amb una mica de sort el PP traurà majoria absoluta i s’acabarà amb tot aquest impàs que tenim des de fa mesos. Encara que personalment me dóna igual que hi hagi un govern constituït o amb funcions. El país, tal com passa a les fàbriques o les oficines, el fan funcionar els seus ciutadans, els caps, normalment, són totalment prescindibles. O sigui, que o caldrien... I a sobre encara tenen assessors, secretaris i tot el que faci falta per tal de donar ocupació als seus... 

‘SABE A MIXTA’
Recordeu que es passava un anunci de cervesa per televisió d’allò més xorra que acabava dient ¡Sabe a Mixta!?
No a Mixta, però si al mixto o al mixt (grup mixt) s’ha vista abocada l’antiga Convergència, dita ara provisionalment (encara no està registrada en aquest nom) Partit Demòcrata Català.
Abans d’ahir va ser al Senat i ahir al Congrés. El PDC no ha aconseguit finalment tenir grup propi, tot i que semblava que tenia les portes obertes per a poder-ho fer.
Recordem els antecedents. Quan es va constituir la messa del Congrés, CDC (així es va presentar a les eleccions generals del 26 de juny) va donar suport votant afirmativament a la composició de la mesa ocupada principalment per populars i ciutadans i en detriment dels socialistes. En altres circumstàncies, un diputat del PSOE hauria ocupat la vicepresidència primera i C’s hauria quedat fora... Però Convergència va donar suport als partits de la dreta espanyola per a que això no fos així.
Ara, quan tan el PP com el PSOE es van abstenir i C’s va votar en contra de que Convergència pogués formar grup propi, va Homs i es queixa renegant de tots, sobre tot del PP i el PSOE. I el diari Ara li fa de caixa de ressonància...
A veure Homs: això és política! Sembla mentida que li hagi d’explicar a un convergent de que va la política... En català tenim una dit que diu: voler estar al plat i les tallades. L’ambigüitat del PDC l’ha portat allà on està o sigui, al grup mixt. I que no doni la culpa als altres...
Jo, quan no vull tenir relacions amb algú, miro d’evitar-lo tot el que puc. Si el PDC no vol saber res d’Espanya, perquè es presenta a eleccions? Per a fer el paperot? No! Per a veure si té una bona pesca... De bitllets de curs legal!!

INTOLERÀNCIA A LA CRÍTICA
El polítics estan ficats en polítics perquè els agrada. D’acord? Bé, o perquè volen guanyar-se bé la vida... (Us agrada més així?) Alguns polítics acaben obtenint càrrecs públics (diputats, senadors, regidors, llocs de responsibilitat...) i com a tals (sé suposa) estan al servei de la ciutadania (encara que no els voti) i no a l’inrevés (tot i que sovint ho sembla)
Com a representant del poble està subjecte a rebre crítiques sobre la seva gestió. Ningú és deu, tot i que s’ho pot arribar a creure... Però hi ha qui no ho porta bé i que sembla que tingui intolerància a la crítica.
Me van ensenyar fa anys que els polítics que cobren per exercir el càrrec, les crítiques que poden rebre van incloses amb el sou...  
I sinó ho entenen així, tal com li agradava dir a Carlos Fabra: ajo y agua... (A JOderse Y AGUAntarse)

dimecres, 20 de juliol del 2016

HA TORNAT A PASSAR

De Vergara a eldiario.es. 
Sociates criticant als podemitos... Podemitos criticant als sociates... (I si algú dels que criticava no era ni dels uns ni dels altres, tan me dóna, igualment els poso al mateix sac) Ahir per les xarxes socials es podia llegir com s’acusaven mútuament per no haver fet president del Congrés a algú diferent a la popular Ana Pastor. Dos eren els candidats, dos: Patxi López del PSOE i Xavier Domènech de Podemos i les seves confluències...
El que està clar és que ha tornat a passar...  Una vegada més els partits d’esquerra han estat incapaços de posar-se d’acord i buscar un candidat de consens per a poder  atreure el vots que faltaven i desbancar al candidat dels partits de dreta (PP + C’s) Però tal com va passar l’anterior i curta legislatura amb la incapacitat per arribar a un acord de govern, ara s’ha produït una situació força similar (que no igual)
Tot i que és una situació que no m’agrada, el pitjor és que tornarem a tenir 4 anys més de govern del PP amb el suport de C’s, la qual cosa, a hores d’ara encara no sé si serà dolent o pitjor, ja que bo, d’entrada, segur que no ho serà... I de sortida tampoc.
Però bé, era una situació que es podia donar i que es va acabar donant. Una vegada més un partit que durant la campanya havia dit el que havia dit (tampoc cal que ho repeteixi i si algú no ho sap sempre por buscar-ho per Internet), va acabar pactant amb el partit corrupte i de les retallades per antonomàsia a canvi de dos llocs a la mes del Congrés, ja que de ho haver pacta s’hauria quedat sense aquesta representació. Vots a canvi de cadires! Què trist, no?
Però possiblement el que més va encendre les xarxes socials va ser el suport des convergents al candidat del PP. Homs primer ho va negar, però davant l’evidència de que hi havia 10 vots més que els que sumaven PP i C’s, no els hi va quedar més remei que acabar acceptant l’evidència.
Mentrestant, el popular Rafael Hernando, a la pregunta sobre d’on podien vindre aquests vots va respondre: Del PNV, de CiU i de Coalició Canària. (Sembla ser que encara no ha posat el rellotge a hora, ja que CiU ja fa mesos que va desaparèixer i fins i tot Convergència ha canviat el nom per Partit Demòcrata Català, tot i que està per veure si acabarà sent el nom definitiu)
El preu dels vots sembla que ha estat de 1,5 milions d’euros. Si finalment el PDC acaba votant (o facilitant) l’elecció de Rajoy, cal pensar que el preu serà més alt, perquè una quantitat així me sembla irrisòria.  
Pablo Iglesias sobre aquest mateix tema va dir: Homs ha votat a favor d’aquells que el volen empresonar! Potser és perquè la condició de no ser empresonat anava al mateix pac... Llavors s’entendria perfectament.
El que queda clar a ulls de molts (evidentment qui no ho vulgui veure no ho veurà, encara que sigui molt, molt evident) és que Convergència (posem-ho així que ens entendrem tots) a Madrid va sumar els vots als del PP i C’s per a elegir a Ana Mato com a presidenta del Congrés i aquí predica l’independentisme i si els escoltes pots acabar convencent-te de que sempre han estat uns independentistes de pedra picada. O sigui, que més independentistes que ells no hi ha ningú.
Aquest mateix matí, una persona molt propera a mi me deia el següent: Si Convergència va a la manifestació de l’11 de setembre, seré jo qui no hi vaig... A mi que no me busquin més!
I és que està clar el que sempre us he dit: Els convergents només tenen un objectiu: poder per aconseguir diners. Si dintre d’uns dies Homs i la resta del grup acaben votant per la investidura de Rajoy, encara ens quedarà més clar que és així per molt que ho vulguin disfressar d’una altra cosa.
Sabeu com es diu això? Hipocresia!
Quina colla! I quina colla de babaus (perdoneu-me si us ofenc) que se’ls creuen i els hi donen suport aquí a casa nostra.      

dimecres, 20 d’abril del 2016

DECÈNCIA (manca de)

De Par a elplura.es
No sé si us heu assabentat de la paròdia parlamentària d’ahir al Congrés. Una sessió que s’havia convocat per a demanar explicacions al govern en funcions, però que cap membre del govern va comparèixer.
Per un moment em va semblar una reunió informal on cada portaveu carregava durament contra Rajoy (sobretot!) i els seus ministres. Només al final, quan vaig veure que el portaveu del PP també deia la seva, vaig veure que, efectivament, era el parlament espanyol sense els representants del govern (en funcions) d’Espanya.
Com he dit tots els portaveus van dir la seva i no precisament per a lloar-los, més bé per a criticar la seva actitud. Va haver qui els va acusar de fer campana (tot i que va emprar una paraula més castissa), també se’ls va acusar de cobrar sense treballar... Però de tots, qui, des del meu punt de vista dir la paraula clau, va ser el portaveu socialista Antonio Hernando que els va acusar de manca de decència.
Suposo que teniu clar que vol dir la paraula. Mireu, hi ha dues accepcions:
1a.- Observació de les normes morals socialment establertes i els bons costums, especialment en l'aspecte sexual (aquesta no sembla la més adient, tot i que, per exemple, la forma de vestir per part d’una bona part dels diputats de Podemos i d’altres formacions d’esquerres, s’ha substituït el tradicional vestit i corbata per samarretes reivindicatives i altres peces de roba)
2a.- Honradesa i rectitud que impedeix cometre actes delictius, il•lícits o moralment reprovables (trobo que s’ajusta més al comportament dels membres del govern en funcions)

No tenir decència o ser un indecent és el mateix. I el PP, ja siguin els membres del govern, els dels seu grup parlamentari o càrrecs orgànics del propi partit, fa anys que donen mostres de ser uns indecents.
Un indecent és qui roba, qui menteix, qui destina diner públic a beneficiar els negocis dels seus amics, qui demana sacrificis al poble mentre porta diners a Suïssa, qui té comptes en paradisos fiscal o qui defrauda a la Hisenda Pública, qui abandona a les persones més necessitades. I totes aquestes coses, algunes potser seran delicte i d’altres ens diran que són legals (encara que siguin moralment reprovables), les han comés sinó tots, una gran part del membres del govern començant per Rajoy i acabant per José Antonio Soria, passant pel cavaller de les tenebres que és com sol presentar l’humorista gràfic Ferreres a Aznar, tot i que fa temps que està retirar de la primera línia de la política.
Pedro Sánchez va demanar-li a Pablo Iglesias canviar la situació anòmala que va viure ahir el Congrés, però tot indica que no serà així i que tornarem a votar el mes de juny.
La pantomima d’ahir per part del govern del PP, només es deu a una cosa, de la manca de tarannà democràtic. Els del PP anomenen democràcia a les accions de poder controlar els 3 poders de l’Estat, es a dir: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Si això no ho poden arribar a fer, ja no hi ha democràcia.
I en la situació sorgida després del 20-D, el PP no controla el Congrés i els seus dirigents són conscients que si van a donar explicacions hauran de passar pel mal tràngol de sentir com se’ls hi retreu, per exemple, el pacte signat amb la resta dels governs de la UE sobre els refugiats que arriben a Grècia.
Evidentment situacions com les d’ahir són anòmales i s’hauria de legislar per a què no tornés a passar mai més una situació així.
I davant de tanta crítica, què va dir el portaveu del PP? Què demanar la compareixença del govern només era per a desgastar el PP...
El PP, senyor meu, es desgasta ell mateix pels casos de corrupció que ha generat durant molts anys... Tot i que bastant menys del que jo i molts com jo voldríem.      

dimecres, 10 de febrer del 2016

COM LA ‘YENKA’

De Ferreres al Periódico. 
Quan era un adolescent es va posar de moda un ball que es deia la Yenka.
La Yenka tenia una lletra molt enganxosa que deia així: izquierda, izquierda, derecha, derecha, adelante y atrás, un dos tres...
Veient les negociacions de Pedro Sánchez amb els diferents partits i grups polítics que conformen el Congrés dels Diputats, tinc la sensació que estic revivint aquell ball.
Pedro Sánchez es mou cap a un costat o cap a l’altre segons amb qui negocia aquell dia. Si ho fa amb Podemos se’n va una mica cap a l’esquerra i si és amb Ciudadanos, cap a la dreta... El que s’avança un dia, al dia següent es pot retrocedir i quedar-se o no, al mateix lloc de sortida... Potser és del que es tracta i que a les negociacions s’ha d’estirar o arronsar segons les pretensions de l’altre partit, però sobta una mica que en alguns temes no es mantingui ferm. Però no nomes ell, sinó també alguns dels seus interlocutors.
Hi ha un moment on arribes a pensar que la majoria de temes son fonamentals per a poder arribar a pactes: reforma laboral, llei de la dependència, reforma de la Constitució... En canvi d’altres, pràcticament han desaparegut dels esborranys d’acord.
M’estic referint al tema català. Durant la campanya, Podemos es va omplir la boda dient que el referèndum català era una línia roja que no es podia traspassar de cap manera. Fins i tot tirava per cara al PSOE d’haver-ho tret del seu programa, ja que 4 anys enrere també eren partidaris de fer-lo. Fins i tot, durant els darrers dies s’està dient que la idea d’Estat federal tant defensada com argument davant dels partits independentistes també ha desaparegut o ben prop.  
Tot allò que es fa o no a Madrid, acaba repercutint amb els partits d’àmbit territorial. El partit valencià compromís ja va abandonar el grup amb el qual havia pactat (que no és un altre que Podemos), precisament perquè no van aconseguir tenir veu pròpia al Congrés. Pablo Iglesias quan parla de la seva formació també ho fa de les confluències, es a dir, aquells partits amb els quals es va pactar a cada territori per a poder obtenir un millor resultat: Compromís a València, En Comú a Catalunya, les Marees a Galícia...
Per una altra banda, encara recordo la insistència del PSC demanant al PSOE que fes seva la idea d’una Espanya federal. El canvi de ideologia de Convergència (més fictici que real, no us equivoqueu), però sobre tot del canvi de rumb de la societat catalana, va agafar el PSC amb el peu canviat. Fins i tot des de l’esquerra li estaven passant per sobre i la prova és el resultat de les darreres eleccions, sobre tot de les generals. Era urgent buscar una alternativa que els identifiqués i que cap altre partit hagués anunciat. Així va ser com es va rescatar del darrer calaix de la calaixera, d’aquell on es deixen les coses que ja no es fan servir, la idea de l’estat federal. Durant molt de temps, quan els líders nacionals venien a Catalunya a mitinejar, els d’aquí intentaven introduir aquesta idea sense gaire èxit.  
Però també els socialistes espanyols se’n van adonar que mentre a uns els identificava la idea d’assolir la independència de Catalunya, altres estaven per fer un referèndum per a saber amb claredat el que volia la ciutadania catalana. Per tant, també ells van haver de buscar una idea diferència i no ho van tenir difícil, només va caler acceptar el que, des de feia temps se’ls hi demanava des de Catalunya.
Però ara, quan Pedro Sánchez té la possibilitat de substituir a Rajoy a la presidència del govern d’Espanya, quan se’n ha adonat que un canvi constitucional en aquest punt pot ser un escull per alguns partits a l’hora d’arribar a acords, l’han abandonat com aquell que abandona el gos quan se’n va de vacances.    

https://www.youtube.com/watch?v=0kNPetjMTCQ

dimecres, 3 de febrer del 2016

CANDIDAT SÁNCHEZ

El PP volia regular per llei que el cap de la llista més votada acabés sent el president de l’Estat, el president autonòmic o l’alcalde. El PP a Espanya, com Convergència a Catalunya (al menys fins ara), saben que tenen totes les de guanyar, ja que la fragmentació de l’esquerra sempre els posa en clara avantatge. En canvi des de l’esquerra, sobre tot els socialistes, pensen que el president o l’alcalde ha de ser aquella persona que reuneixi més consens, la que sigui capaç d’aconseguir una majoria que li permeti governar sense sobresalts.  
L’actitud de Rajoy, el president en funcions fins que el Congrés dels Diputats esculli un nou president, xoca frontalment contra la idea del PP, encara que reflecteixi fidelment la forma d’actuar de Rajoy, el primer president del govern d’Espanya que ha fet rodes de premsa amagat darrere de la pantalla d’un televisor de plasma.
Rajoy sap que no compta amb els suficients suports per a ser investit... Com a molt el de C’s, però no en té prou si tota la resta li vota en contra. Per tant, abans de quedar en ridícul davant els ciutadans d’Espanya, prefereix amagar el cap sota l’ala (o fer de don Tancredo) i que el Rei acabi proposant un altre candidat que, des d’ahir per la tarda és Pedro Sánchez, el líder del PSOE.
Ara serà Sánchez qui miri d’aconseguir els suports necessaris, encara que d’entrada he de dir que no ho tindrà fàcil. Més que res per la heterogeneïtat de la resta dels grups: res té a veure C’s amb Podemos o UP (Izquierda Unida) i encara menys amb les independentistes (ERC) i els que ara s’hi ha afegit (Democràcia i Llibertat o Convergència) Tret de Podemos i UP que són ideològicament molt propers (de fet van estar a punt de presentar-se junts), la resta té ideologies força diferents, fins i tot CDC i ERC, encara que els uneixi (o al menys això diuen) l’objectiu de la independència.
Tan fragmentat està el Congrés que el PSOE només sobrepassaria la majoria absoluta sumant els diputats de Podemos i de Ciudadanos/Ciutadans. En cap altre cas s’aconsegueix la suma de 176 que significa majoria absoluta. I aquestes dues formacions ja han dit que són incompatibles: o uns o els altres, però no conjuntament.
Tot i això encara és aviat avançar res. Sempre he dit que si en política no hi ha res impossible. Fixeu-vos per exemple que a Andalusia governen conjuntament el PSOE i C’s, tot i que és l’autonomia on més corrupció hi ha hagut, va ser possible un pacte. En canvi a Madrid PSOE i Podemos van pactar per a desbancar el PP de l’ajuntament de la capital. Es clar que sempre ha estat a dos bandes... Mai a tres què és el que complica el tema...
Però no cregueu que Rajoy ha fet un pas enrere. Ell i el seu partit estaran a l’expectativa i intentaran posar tots els pals a les rodes que els sigui passible. Si finalment el candidat Sánchez es sotmet a la sessió d’investidura i no reuneix al menys 176 suports, no crec que el PP s’abstingui, amb la qual cosa també podria ser nomenat president. Hi ha una dita que diu: ni menja ni deixa menjar... Així es podria resumir l’actitud dels populars.
I què passarà si Sánchez no aconsegueix ser investit? Llavors el Rei designarà a Rajoy candidat?
És possible, però seguirà sent igual de difícil aconseguir els suports necessaris. Rajoy acusa a Sánchez de que s’ha negat a dialogar... ¿Però com quedarien els socialistes si fessin president a un líder que està envoltat de corrupció i que ja hauria de fer anys que hauria hagut de dimitir?  
Fins i tot C’s que són els més ideològicament propers al PP, cada dia els costa més donar-los suport, perquè cada dia s’imputa a més càrrecs públics, sobre tot de València.
Al menys, el candidat Sánchez no va ocupar càrrecs orgànics que es van destapar els casos dels Ere’s fraudulents a Andalusia que és el cas més greu que ha afectat els socialistes en els darrers anys.