Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Copa del Rei. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Copa del Rei. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de gener del 2018

NOU COP D’EFECTE DEL BARÇA

Segons expliquen els experts que van veure anit el Betis-Barça i que va acabar amb el resultat de 0-5, els blaugranes van fer possiblement la segona millor mitja part de l’era de Valverde ja que va ser quan van marcar tots els gols.
Tot i que falten 18 jornades de lliga, el Barça té la suficient avantatge per a pensar que res no podrà impedir que la torni a guanyar. I més encara si tenim en compte que juguen bé i que fins ara no han perdut ni us sol partit de lliga.
Sempre s’ha dit que al món del futbol 2 més dos no tenen per que sumar quatre. Dissabte durant el partit Espanyol-Sevilla li vaig preguntar a la meva dona:

-Què has posat a la quiniela? (ella fa travesses amb un grup d’excompanys de feina)

-He posat que guanyaria l’Espanyol –me va dir-. (En aquell moment el partit ja anava 0-2)

-Malament –li vaig respondre-. Aquesta setmana l’Espanyol ja n’ha tingut prou amb guanyar-li al Barça (1-0 en partit de la Copa del Rei)

No fa gaires jornades, el Sevilla, el mateix equip que dissabte va golejar l’Espanyol a domicili perdia a casa contra el Betis per 3-5!
Si el futbol fóssim matemàtiques i per tant, si el Betis va guanyar el Sevilla, el Sevilla a l’Espanyol, l’Espanyol al Barça, el Barça hauria hagut de perdre contra el Betis. Però no va ser així... Cada partit és diferent i això, tot i que els entrenadors recalquen els jugadors sobre la necessitat de guanyar contra rivals en teoria molt més dèbils, el jugadors, potser d’una manera inconscient, no hi posen tan d’èmfasi que quan juguen contra un dels equips considerats grans de la lliga.
El d’ahir va ser el primer partit de la segona volta i si mires la classificació de trobes coses com aquestes: El Barça és líder amb 54 punts i 57 gols a favor (2,85 per partit de mitjana) per només 9 en contra (0,45 de mitjana) El segon és l’Atlètic de Madrid a 11 punts i tot i que porta en contra els mateixos gols que el Barça, a favor només de du 29, pràcticament la meitat dels que han fet els blaugranes. L’equip del Cholo Simeone ha guanyat 7 partits per 1-0 o 0-1, mentre que el  resultat més curt del Barça ha estat un 2-1 o 1-2 (contra el Sevilla i el Getafe) El tercer és el València a 14 punts quan només fa unes jornades era segon a 4 punts del Barça i el tercer és el Reial Madrid a 19 punts(amb un partit menys), 39 gols a favor (dels quals 7 els va fer ahir) i 18 en contra.    
A la classificació de màxims golejadors, al cap d’amunt de tot hi ha Messi amb 19 gols i Luis Suárez amb 15. El tercer és Yago Aspas del Celta amb 12 i els quarts Stuani del Girona i Zaza del València amb 10. El màxim golejador del Madrid són Bale i Cristiano Ronaldo amb 6 i el de l’Atlètic de Madrid Gruiezmann també amb 6.
Per tant unes estadístiques molt aclaridores sobre com està anant fins ara la lliga. Què a partir del resultat d’ahir el Reial Madrid remuntarà? És possible, perquè no? Plantilla i noms, sobre tot noms ne té en quantitat. Però l’important per al Barça no és mirar cap enrere, sinó cap avant, tenir ambició i anar per tots els partits que queden fins el final de temporada.

Aquesta setmana s’ha de jugar el partit de tornada de la Copa i ja veureu com el Barça a part de guanyar l’Espanyol ho farà amb comoditat .

dilluns, 23 de maig del 2016

VICTÒRIA ÈPICA DEL BARÇA

Si heu llegit alguna vegada el Jueves sabreu que hi ha diverses pàgines de suposades portades alternatives. Després de veure anit la final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i el Sevilla, a part del que he posat, me se’n van acudir uns quants més:

-La consigna era que no guanyés el Barça.

-No he enviat els jugadors a lluitar contra el elements (segurament és el que va pensar Luis Enrique)

-El Sevilla va voler jugar com l’Atlético (de forma agressiva)

-Amb 10 també guanyen.

-Victòria solvent i treballada.

-Doblet!

...  

Sempre he pensat que està bé el que bé acaba. De vegades al Barça ha guanyat sense jugar bé i té queda un mal regust de boca. Ahir va ser a l’inrevés. El Barça va tirar d’èpica per aguantar el marcador a zero després de l’expulsió de Mascherano al minut 36 de la primera part.
Per a la segona part, Luis Enrique va haver de plantejar una tàctica impròpia del Barça: deixar el control de la pilota al Sevilla i mirar de contraatacar amb els 3 puntes: Messi, Neymar i Luis Suárez. Però la lesió de Suárez va tornar a trastocar el pla. El Barça perdia el jugador més resolutiu (per alguna cosa ha estat Bota d’Or europea)... I seguia jugant amb 10! I encara quedava molt de partit per davant... Fins i tot la pròrroga era més que provable.
De ser cert que el Sevilla podia estar cansat per la final de l’Europa League de dimecres (no ho va semblar en cap moment), les forces es van equilibrar amb l’expulsió de Mascherano. Una expulsió que segons els comentaristes de TV3 no va quedar clar si va ser justa o no. Però tampoc cal posar-se ara a divagar sobre el tema. De totes maneres, l’expulsió fa callar moltes boques: Us imagineu què el jugador expulsat hagués estat del Sevilla? M’imagino la premsa de Madrid: El Barça només sap guanyar jugant contra 10... (Ja ho deia Maurinho –recordeu-)
Mentre, el Sevilla d’Unai Emeri, tenia la lliçó ben apresa. Sembla ser que Simeone (com Maurinho) crea escola i a manca de futbol, la forma de contrarestar al Barça és jugar el límit del reglament i més si es troben amb un àrbitre que permet aquest tipus de futbol i anit, del Cerro Grande els ho va permetre. I a part de no ensenyar als jugadors del Sevilla cap targeta groga fins el final de la segona part, alguna falta comesa pels seus jugadors la va xiular contra el Barça, així com dos fores de joc a Neymar que no ho eren. Amb un arbitratge així es molt difícil guanyar. No sé si us va passar a vosaltres, però jo vaig pensar que hi havia una consigna clara de que el Barça no havia guanyar el partit. Serà per alguna cosa que li cantàven a l'àrbitre allò de: ¡Qué malo eres, árbitro qué malo eres!! 
Quan tot indicava que s’entraria a la pròrroga amb el desequilibri de jugadors, finalment, l’àrbitre va treure una targeta roja a Eder Benega en una entrada sobre Neymar quan aquest estava a punt d’entrar a l’àrea i encarar el porter sevillista Sergio Rico. Tal com van dir els comentaristes de TV3, al menys aquí va ser conseqüent. Finalment va expulsar al sevillista Carriço per doble groga quan ja es complia el minut 120 i el Barça ja era el clar dominador del partit.
Tot i que es parla de doblet, de fet el Barça ha guanyat 4 dels 6 títols possibles: Lliga, Copa del Rei, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs. I només ha deixat de guanyar la supercopa d’Espanya (va perdre contra l’Athlètic Club) i la Champions després de quedar eliminat per l’Atlético de Madrid als quarts de final. En canvi hi ha d'altres equips que encara no han guanyat res, però sembla que ho acaben de guanyar tot... 
Aquest matí els merengons estaven callats. Suposo que us passa a quasi tothom que entre el vostre cercle de relacions (família, treball, amics, bar...) sempre hi ha algun aficionat del Madrid que el dia que perd el Barça venen corrents a recordar-t’ho. O bé, tot i guanyar, quan els hi sembla que no ho han fet per mèrits. El fet de no dir res reafirma el que us he explicat: el Barça va guanyar per mèrits propis i punt!  

dijous, 4 de juny del 2015

D’HIMNES, DE XIULADES, DE REACCIONS I DE BAJANADES DIVERSES

El PP tacha de "enfermos" y "energúmenos" a los que pitan el himno. Potser seria més adequat concretar-ho en la persona de Rafael Hernando, el portaveu parlamentari del PP.
Si fes meva aquesta premissa, resultaria que tots els que no pensen com jo estarien malalts i serien uns indesitjables. Tampoc tant... Dels meus rivals polítics hi puc estar molt en desacord, però d’aquí a desqualificar-los de la manera que ha fet Hernando, hi ha tot un abisme.
El tema de la xiulada a l’himne (i encara que no se’n parli tant, també a la figura del Rei) ja en vaig parlar ni que fos de passada a l’escrit de dilluns en parlar de la segona copa assolida pel Barça, després de la lliga.
A mi, el que m’empipa de tot això és que es parli més de la xiulada que del partit en si o del meravellós gol de Messi.
Ja sabeu que acostumo a estar més aviat en desacord amb Mas. No obstant, de tant en tant, toca, encara que de tot el que va dir dissabte, segurament sobrava la major part. El primer que hauria de tenir sempre present un polític amb representació és que els seves paraules, encara que es digin dintre del context d’un aficionat, sempre se’ls hi acabarà donant una interpretació política.
I en què estic d’Acord amb Mas? En que els dirigents espanyols (ja siguin esportius, ja polítics)acabaran fent el ridícul.
Em va dir l’altre dia un company de treball, que encara que el dret d’expressió sigui un dret fonamental, té uns límits que, en aquest cas seria l’insult o la difamació (el que ha fet el talHernando) La disjuntiva està en saber si una xiulada, per molt monumental que sigui, es pot considerar un insult, una difamació o, simplement és una mostra de protesta. Sense ser jurista (ja ho sabeu), m’inclino per pensar que és una forma de protesta.
Per molt que ara es vulgui canviar les lleis per a que la següent xiulada es pugui considerar delicte, sempre predominarà el que diu la Carta Universal de Drets Humans de l’ONU que reconeix que xiular no és delicte, ni tant sols una falta i que està emparada per al llibertat d’expressió. Per tant, s’entén, que si es regula de forma restrictiva, aquells que es considerin afectats, podran portar al llei espanyola davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg que, amb tota probabilitat, els hi acabarà donant la raó als recurrents.      
Però per què es va xiular l’himne? A l’hora d’analitzar aquest punt, cal tenir en compte tots els precedents (normalment ho faré des del punt de vista dels seguidors del Barça, encara que pugui servir per a totes dues aficions)  
1.- No era el primer cop que es feia. Existia el precedent de les dues darreres finals jugades pels mateixos protagonistes.
2.- Per això mateix, des del CSD, no es va parar d’advertir que es podria sancionar als clubs i fins i tot a la RFEF com a organitzadora del trofeu.
3.- Normalment, quan s’incideix tant en un tema, provoca l’efecte contrari, es a dir, el que es volia evitar es va convertir un una sorollosa xiulada, molt més gran (segur) que si no s’hagués dit res.
4.- Ja sabeu que l’himne espanyol és la marxa de Granaderos i a sobre no té lletra, ja que la que ens van ensenyar a l’escola franquista, l’havia escrit José María Pemán i era tan cursi que en arribar a la democràcia es va descartar. Per tant, cal anar a buscar més el fons que els formes.
5.- El fons de la qüestió són les males relacions existents entre Catalunya i Espanya. Es pot o no estar d’acord amb la independència de Catalunya respecte a l’Estat Espanyol, però no per això ha de prevaldre la intolerància davant el que hauria de ser un diàleg permanent i cordial entre totes dues institucions. Rajoy ha afirmat diverses vegades que estava obert al diàleg, però el diàleg de Rajoy està basat condicions prèvies inamovibles per part de l’Estat i això, a la pràctica es converteix amb un diàleg de besucs (sense ànim d’insultar a ningú) I,
6.- Poques vegades dos col·lectius tan importants tenen l’oportunitat de mostrar el seu desacord contra un dels considerats símbols de l’Estat Espanyol, ja que normalment, les manifestacions solen ser reivindicatives.
Segurament sabeu que el govern va reunir a la Comissió Anti-violència, el Racisme i la xenofòbia per a estudiar quines mesures es podien prendre. Potser ha transcendit menys, però la reunió es va convocar per a la 1 del migdia. A les dues van parar per anar a dinar i no la van reemprendre fins a les 6 (4 hores per a dinar) i a les 7 van acordar donar-la per acabada i passar la pilota calenta a la fiscalia per a que investigués si havien indicis de delicte.

Pregunta final: Quan van cobrar en concepte de dietes cada un dels membres de la Comissió anti-violència?
Resposta: Pregunteu-li a Manel Ferré que té experiència en el tema.      

dilluns, 1 de juny del 2015

LA SEGONA, AL SAC!

El Barça ja té el 66% dels títols a la saca! Dissabte contra l’Athlètic Club de Bilbao va guanyar la Copa del Rei, potser el menor dels tres, però imprescindible a l’hora d’assolir la desitjada fita.
Dissabte, Barcelona estava ocupada literalment per les forces bilbaïnes. Segons expliquen les cròniques, allà on anaves veies aficionats del Bilbao, de vegades famílies senceres. La il·lusió per guanyar el reial trofeu era molt gran, però al seu davant es va trobar amb un dels millors equips del món liderats pel millor (ara sí) jugador del planeta.
Tot i el gran partit que va fer Messi (el Periódico de Catalunya li va donar un 10) i el Barça en general, es parla més de la xiulada a l’himne espanyol per part d’una gran majoria dels assistents al camp que no del joc exhibit i mira que hi ha jugades de els que parlar.
Al final del partit, també hi va haver una jugada de Neymar que va encendre els ànims entre els jugadors del Bilbao: amb els dos peus va aixecar la pilota que va fer un recorregut ascendent i del darrere al davant. El jugador bilbaí es va desentendre de la pilota i va empènyer al brasiler i, a partir d’aquí l’enrenou. Tot i que potser criticable l’acció de Neymar, des del meu punt de vista no és menys criticable que el joc brut que van etzibar alguns jugadors bilbaïns.
Però mentre les jugades violentes sembla que formen part del propi joc i estem acostumats a que les hi hagi (i no passa res), fer un túnel o un barret quan sé guanya en claredat, es considera menyspreu a l’equip rival... Inversemblant des del meu punt de vista.
Però anem al partit en si que és el que més interessa i que, com he dit abans, del que menys se’n ha parlat.  
La primera jugada destacable és el gol que sé li anul·la injustament a Neymar. Ja sé que, en alguns casos, es fa difícil veure si un jugador està o no fora de joc i que només la televisió aclareix el dubte, però em sobta que quasi sempre s’equivoquen en contra del Barça. A més, sé suposa que els àrbitres auxiliars (o liniers, com se’ls hi deia abans), deuen d’estar preparats per quan passen aquest tipus de jugades.


La segona va ser una obra mestra. Quan mons fills jugaven a la Play Station, de vegades feien jugades com la que va fer Messi dissabte. El que sembla impossible de fer per a qualsevol jugador, inclosos els millors de la història, Messi ho fa (en aparença) en relativa facilitat. Els tocs subtils, els túnels, els moviments amb el cos i, finalment el xut sec per allà on és més difícil i per on menys sé l’espera el porter rival. La jugada s’ha de veure, ja que explicar com la va fer és difícil. Veure com sortejava els contraris que intentaven aturar-lo com fos, com se’n anava fins a dues o tres vegades del mateix jugador, com va buscar fer el forat necessari per on enviar la pilota cap a barraca... Fixeu-vos si és difícil d’explicar que un locutor d’una televisió argentina que el retransmetia en directe, va dir: per a que ho he d’explicar si vostès ho estan veient... S’ha de veure, només així es pot apreciar tota la magnitud de la jugada. No sé si és millor o pitjor que el gol que va fer el propi Messi fa anys al Getafe, però segur que molt més important, ja que era el que posava per davant al marcador en una final... I això sempre és un fet important.

Després va arribar el gol de Neymar i, posteriorment, el segon de Messi, en una jugada d’espavilat on es va avançar als defenses bilbaïns que es van mostrar un tant passius.
Només després del gol del Bilbao que posava l’1 a 3 al marcador, el Barça va patir certa angunia, ja que, tal com expliquen les cròniques, d’allí fins el final, va ser quan l’Athlètic més va pressionar, encara que en cap moment va comprometre prou la porteria del Barça defensada en aquest per Ter Stegen.
Espero poder escriure el proper dilluns la crònica de la tercera copa... I sinó es guanya, no diré que és igual, però el balanç de la temporada seguirà sent magnífic.

https://www.youtube.com/watch?v=cnjG7AM9oJw

dijous, 29 de gener del 2015

NO SABEN PERDRE

Atlético de Madrid-2, Barcelona-3. Aquest va ser el resultat que es va donar ahir al camp del Vicente Calderón de la capital espanyola que, sumat a l’1-0 del partit de l’anada, va classificar al Barça per a jugar la semifinal de la Coma del Rei (per cert, la primera de Felip VI)
Aquests resultats són els que passaran a englobar les estadístiques oficials, que, al cap dels anys és el que més se consulta.
Ara perquè tenim Internet i és fàcil consultar cròniques i vídeos, però abans l’única cosa que tenies eren les hemeroteques que no sempre estaven a l’abast de tothom.
I per què explico això? Perquè dintre d’un temps quasi ningú se’n recordarà del joc brut de l’Atlético de Madrid, tant a Barcelona com a Madrid, ni de les excuses de mals perdedors que van esgrimir al final de l’eliminatòria.
Segons els jugadors matalassers, el seu entrenador i una part de l’afició, el seu comportament violent al camp va ser degut a les provocacions de Neymar i, per això, el brasiler es va convertir en l’ase dels cops d’anit.   
Després de veure les imatges i meditar-ho en tranquil·litat, he arribat a la conclusió que, com ja he dit abans, només son excuses per a justificar que, aquest any sí, el Barça els hi va passar per sobre en els dos partits de l’eliminatòria.
Si fos veritat que Neymar els va provocar amb gestos i jugades de filigrana, des del meu punt de vista, no és justificació per a que li donessin les puntades de peu i els cops que li van donar. I, a més, si això fos així, per què també li a Messi i Busquets (per posar dos clars exemples) el hi van donar fins el carnet d’identitat? D’aquest darrers no s’ha dit en cap moment que també provoquessin als jugadors matalassers.
Els que ja tenim una edat i pentinem canes (una expressió un tant castissa) recordem de que quan Simeone jugava amb l’Atlético, no era precisament un santet. Era un jugador que sempre anava al límit del reglament i més d’un com el van expulsar del camp.
Potser alguns d’això en diuen esperit guanyador, però per a mi, per a tenir aquest tipus d’actitud no cal, ni molt menys haver d’estar durant tot el partit donant puntades de peu i provocant faltes amb la finalitat de trencar el ritme del rival i mirar d’obtenir avantatge al joc.
I encara diré més: És que ja ningú se’n recorda del turmell de Neymar ple de sang del partir de l’anada? També va ser fruit de les provocacions del brasiler o simplement una estratègia per a fer-li perdre la paciència i, de passada, intentar que fos expulsat?
Sincerament crec que va ser una argúcia molt ben dissenyada per Simeone per aconseguir, precisament, fer perdre els estreps a Neymar i que l’àrbitre (o els àrbitres l’acabessin expulsant)
I parlant dels àrbitres, que dolent Gil Manzano. On troben àrbitres així?
Mireu, i amb això acabo. L’any passa, possiblement perquè al davant tenia millors jugadors, l’Atlètico, sense caler emprar la violència va fer una gran temporada que el va portar a guanyar la lliga i quasi que la Champions. Però aquest anys, al menys que canvien molt les coses, no serà així. Aquest any per a guanyar als equips punters del futbol espanyol ha de fer us d’armes molt diferents i en això estan.
Què ningú ens vulgui vendre la moto, perquè qui més qui menys ja és peludet i encara tenim criteri per a poder jutjar les coses.

L’Atlético de Madrid ha demostrat que no sap perdre i punt!