Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Copa del món de futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Copa del món de futbol. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de juliol del 2018

HO VAIG PRONOSTICAR...


Florentino, Lopetegui, Rubiales... Els jugadors! En major o menor mesura tots són culpables del daltabaix de la selecció espanyola a la Copa del Món de Rússia. Entre todos la mataron y ella sola se murió...  
Més de dues setmanes després dels fets encara me pregunto que va veure Florentino en Lopetegui... Me costa d’entendre que dos dies abans del debut d’Espanya el Madrid anunciés que fitxava el que llavors era el seleccionador espanyol.
De totes maneres segueixo pensant que Rubiales va actuar bé. Havia de tallar de soca-rel el problema sobrevingut sense donar marge a la feblesa.
Després d’aquest preàmbul anem a analitzar la previsió que vaig fer dissabte, tot i que l’havia escrit el dia abans, perquè dissabte vaig passar el dia a 203 quilòmetres de casa en línia recta.
Deia al meu comentari que Espanya se’n aniria cap a casa, ja que perdria contra Rússia, l’amfitriona del torneig. I de tots els arguments que donava me’n vaig deixar un. Per ignorància es clar: la selecció espanyola mai havia vençut a l’amfitriona. Tot i que a la SER deien que les estadístiques estan per a trencar-se (és veritat), aquesta vegada tampoc va ser així. Caldrà esperar una propera per a veure si passa o continua la maledicció.
Tret del partit contra Portugal, la resta de partits la selecció va jugar fatal. Era previsible que davant del futbol de tiquitaca que practica Espanya, els rivals se tanquessin esperant  l’oportunitat que sempre se dona en cada partit. I Espanya mai va saber reaccionar davant d’aquesta situació. L’únic partit que va guanyar (contra l’Iran), el gol de Diego Costa va ser de rebot. Com el d’ahir, que també va ser de rebot i a sobre en pròpia porta d’un jugador rus.
A Espanya li passa com al Barça: no té jugadors que tirin a trencar des de 25 o 30metres i que sol ser la millor arma per a trencar els murs defensius que plantegen els seus rivals. Però a Espanya no xutava ningú i tal com se va poder comprovar, passar-se la pilota de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta com si es tractés d’un partit d’handbol, no era la solució, ja que la llauna continuava ben tancada.   
Al començament del partit d’ahir, Espanya va tenir sort. La dosi de sort a la que me referia dissabte que de vegades fa falta per a guanyar un partit. Tal com he dit més amunt, el gol va ser de rebot i en pròpia porta. I després la desgràcia (o la sort per als russos)
Tot i que a Tele5 van afirmar tots que les mans de Piqué van ser penal, jo no ho tinc tan clar. És cert que té la ma enlaire i talla la trajectòria de la pilota, però està d’esquena i per tant mai pot veure i és molt difícil d’endevinar que anirà precisament per allí. Per tant per a mi són involuntàries. Però tot i que pugui ser així, és cert que se presta a interpretacions i aquí hi juga l’àrbitre i el factor camp. Per tat, per al trencilla (que era una manera força comuna d'anomenar l’àrbitre quan jo era menut) li costa molt poc (de fet res) xiular penal a favor dels de casa.
Per cert, els comentaristes de Tele5 (que veuen molts més partits de futbol que jo) també van dir que era una dels pitjors partits que havia jugar Espanya ens els darrers 2 anys... Aquí queda això!  
Quan el partit ja s’acabava i Espanya més pressionava, hi va haver una doble agafada dintre de l’àrea a Ramos i Piqué. Agafades com tantes d’altres i que de vegades se xiula penal i de vegades no. Aquí també decidia l’àrbitre i, tal com va passar amb la jugada del penal, se va decantar cap a Rússia.
Finalment arribaria la tanda dels penals. Una loteria com se diu a l’argot futbolístic.I aquí se va demostrar que De Gea no va anar al mundial amb la seva millor forma. Tot i tocar el primer xut (que va estar a punt de parar), a la resta se’l van rifar com van voler. En canvi Koke i Aspas els van tirar tan malament que hauria segut un despropòsit del porter no haver-los aturat.
Sense cap mena de dubte el factor sort va ser decisiu. Però només el factor sort? Després del partit (tret d’una estona que el vaig dormir, ahir el vaig veure quasi tot) a la SER van dir que els jugadors no havien fet el que calia. I no crec que sigui per solidaritat amb Lopetegui... L’únic que semblava que tenia ganes de guanyar el partit era el malagueny Isco. De la resta millor no parlar-ne. 
  

PER SI ALGÚ VOL LLEGIR EL MEU COMENTARI DE DISSABTE:   


dissabte, 30 de juny del 2018

ESPANYA AL CARRER


Diumenge Espanya dirà adéu al mundial de Rússia. No soc un pitonís, és simplement intuïció.
Tret del primer partit contra Portugal (durant molts de dies se va considerar el millor partit jugat fins llavors), Espanya ha passat pel mundial amb més pena que glòria. Guanyar a l’Iran per un solitari gol de rebot i empatar posteriorment contra el Marroc no parla gens bé del futbol que està fent la selecció espanyola. Una selecció que, a priori, sortia com una de les favorites per a poder-lo guanyar. Però Florentino va torpedinar el clima que hi havia al si de la concentració amb el desafortunat fitxatge del que era el seu entrenador: Lopetegui.
Fernando Hierro hi posarà tota la voluntat del món, però tal com vaig llegir l’altre dia a un diari esportiu, segons Shuster, el problema és que no és entrenador. De fet crec que mai havia dirigit un equip de futbol.
No és que m’importi gaire que Espanya quedi eliminada a vuitens o a quarts. Fa temps que tot allò que soni espanyol m’ha deixat d’interessar i si a més li sumem que estic molt desencantat amb el futbol en general, comprendreu que, com se diu vulgarment: me la portin fluixa...
Després de la fase inicial, la selecció Espanyola ha quedat inclosa al costat que, en teoria és més fàcil. Al costat d’Espanya (que no grup) hi ha les següents seleccions: Croàcia, Dinamarca, Suècia, Suïssa, Colòmbia, Anglaterra i Rússia. Amb Espanya, només Anglaterra ha estat campiona del món una vegada juntament amb Espanya, però això no vol dir absolutament res. En canvi a l’altre costat trobem: Uruguai, Portugal, França, Argentina, Brasil, Mèxic, Bèlgica i Japó. Uruguai, França Argentina i Brasil han estat campiones del món i en el cas de Brasil, fins a 5 vegades.
Per a guanyar un mundial s’han de reunir tota una sèrie de condicionats. El primer jugar bé. A poder ser millors que les altres seleccions. Segon l’estat d’ànim dels jugadors. Tercer tenir sort. De vegades un gol de rebot o en pròpia porta de l’equip rival poden ser determinants. Quart i no menys important, l’arbitratge. I per acabar, cinquè l’ambient que pot acabar condicionat els jugadors i fins i tot al propi àrbitre. S'ha de reconèixer que gràcies al VAR l'àrbitre ja no és determinant a l'hora de decidir el seu desenllaç, però encara queda una part important de la direcció del joc on pot ser decissiu. 
La selecció espanyola diumenge comença la segona fase jugant contra Rússia, l’amfitriona. No juga bé, l’estat d’ànim no pot ser òptim (per exemple el porter De Gea està molt qüestionat). Per tant, a priori, encara que jugui contra la 70a del rànquing de la FIFA (Espanya és la 10a) no és un factor determinant. Si ho fossa no caldria ni jugar el partit, al començament se designaria victòria d’Espanya i punt.
Però quan comencin a jugar, ja veureu com la classificació no vol dir absolutament res. Rússia juga a casa, davant d’una majoria d’espectadors que l’animaran i uns jugadors que ho donaran tot per mirar de quedar el millor possible.
Sabeu quants equips han guanyat el mundial que s’ha jugat a casa seva? Fins a 6 equips. Uruguai a la primera edició (1930), Itàlia (1934), Anglaterra (1966), Alemanya (1974), Argentina (1978) i França (1998) Per tant, jugar a casa sol donar una bona dosi de moral.
Dilluns ne tornem a parlar, d’acord? I així veurem si ho he endevinat o no.         

dissabte, 12 de juliol del 2014

QUINA FINAL VEUREM?



Veurem un nou passeig de la selecció d’Alemanya?  
O veurem un partit esquifit com la semifinal entre Argentina i Holanda?
O tal vegada alguna cosa mixta entre un partit vistós i un d’avorrit?
Diumenge sortirem de dubtes.
Després de la semifinal entre Alemanya i Brasil, tothom va elogiar el joc dels jugadors alemanys. El bany de futbol a la pentacampiona  va ser dels que fan història, d’aquells que es recorden. L’altre dia vaig escoltar que algú deia que sortirà en una propera edició del Trivial. Si de per si, el resultat significa una severa derrota, cal afegir-li que Brasil jugava a casa, amb la seva afició donant-li suport... Era el seu mundial i la gran favorita per guanyar-lo. Ni les baixes de Neymar i Thiago Silva poden justificar el resultat final.
Sempre he cregut que per a que es doni un resultat així hi fan falta dos elements importants. El primer que l’equip que guanya jugui un partit perfecte. I el segon és que el que perd jugui rematadament malament. Igual com va passar entre Espanya i Holanda.
L’altra semifinal va ser molt diferent. Semblava que totes dues selecciones volien arribar a la tanda de penals i decidir el destí del partit des del punt dels 11 metres. A l’eliminatòria de quarts a Holanda li va anar molt bé i Van Gaal devia de confiar amb el seu porter per a treure’n el mateix rendiment. Però va ser el porter argentí qui, amb dues aturades, va posar a la seva selecció a la final. Cap al final del partit, un dels comentaristes va dir:
-Perdrà aquell equip que cometi una errada.
Però ni així... No hi van haver errades importants que acabessin decidint el resultat.
A priori m’imagino una final especulativa. No crec que Alemanya surti tan valenta i que vulgui decidir el partit ràpidament.
Mentre la selecció Argentina haurà de demostrar que és alguna cosa més que Messi i aquest jugador demostrar el que no ha demostrat pràcticament en tot el campionat (ni en tot l’any!): que encara és el millor jugador del món.
A priori sembla favorita la selecció Alemanya. El 7-1 és un bon aval, però cada partit és diferent.  
Sovint, el guanyador és aquell que no surt de favorit i ara per ara sembla l’Argentina.
Només hi ha una dada que jugui a favor de la albiceleste: Mai cap equip europeu ha estat capaç de guanyar a Amèrica. Però també és cert que les estadístiques estan per a trencar-se, I sempre hi ha una primera vegada.  

dissabte, 5 de juliol del 2014

LES NOVES TECNOLOGIES DEL FUTBOL



Entre tots els esports, el futbol és un dels que més reticent és a l’hora de fer modificacions, ja sigui en les pròpies regles que el regulen com l’aplicació de la tecnologia actual per a dirimir els casos més polèmics. Diuen els defensors a ultrança d’aquesta manera de pensar que es perdria l’essència del futbol i que la polèmica que genera ajuda a la passió que es té per aquest esport.
Potser si, però és evident que, amb les decisions errònies que es prenen, sempre van en contra d’un dels dos equips. I això sempre és una injustícia. No em val que es digui que si l’àrbitre se’n adona, després compensa, ni que s’equivoquen a favor o en contra de tots dos equips...
Al mundial de Brasil (que aprofito per a dir que l’estic seguit molt poc) hi ha dues novetats. La primera és l’ús de les noves tecnologies per a dictaminar sobre els gols fantasma i, la segona, és la possibilitat de fer temps morts quan la calor afecti als jugadors. La primera és una mena d’ull de falcó que ja s’està usant al tennis de fa molts d’anys.
Però, ¿no seria també aconsellable usar la tecnologia per a poder sortir de dubtes a l’hora d’assenyalar o no un penal o comprovar si hi ha hagut agressió en una determinada jugada o només s’ha teatralitzat l’acció?
L’altre dia, un dels considerats millors jugadors del mundial, l’holandès Roben (jugador del Bayer de Munic de Pep Guardiola), va simular un penal que va donar la victòria a la seva selecció. Com diria Joaquim Maria Puyal, Roben i va posar més pa que formatge la qual cosa vol dir també la manca de fair play del jugador taronja.
En situacions paregudes, sinó ho fa l’àrbitre durant el partit, ho hauria de fer la FIFA d’ofici, tal com ho ver en el cas de Luis Suárez i la cèlebre mossegada que li va clavar al jugador italià. Per a mi, tan punible és una acció com l’altra. La manca d’esportivitats és, en tots dos casos, més que evident.

divendres, 20 de juny del 2014

ELS JUGADORS DE LA ROJA S'HAN QUEDAT SENSE PREMI

Titulars imaginaris.
 
-Els jugadors de la selecció espanyola de futbol hauran de pagar 600.000 euros com a càstig per no passar de la primera ronda.
 
-Quan van demanar una prima de 600.000 euros, els jugadors de la selecció espanyola ja sabien que no la cobrarien. Va ser una petita broma que volguérem gastar –va declarar un jugador que va demanar mantenir-se en l’anonimat-. 
 
-Els jugadors de la Roja imiten a Xavi, Cesc i Costa i es busquen equip fora d’Espanya. Després del fracàs sembla ser que no tornaran a Espanya ni durant les vacances.  
 
-La Roja va guanyar a la Roja per 2-0. La premsa més afí a la Roja espanyola va voler dissimular així la segona derrota consecutiva de la selecció estatal. D’aquesta manera no sé sap qui ha guanyat ni qui ha perdut, va declarar un dels directors. 
 
-Els periodistes unànimes: Després del ridícul, prometem no dir més de la fúria espanyola i en lloc de la Roja, direm la Descolorida.  
 
Declaracions d’alguns jugadors (també imaginàries) 
 
Ramos: Menys mal que no ha calgut arribar als penals
 
Costa: Si ho arribo a saber no em nacionalitzo espanyol
 
Casillas: Hauria preferit ser suplent com al Madrid
 
Del Bosque:  Tot estava previst... No passar de la fase inicial ha estat per a compensar. Abans, Espanya no passava mai de quarts. Amb tantes finals havíem sortit de la nostra mitjana. Calia que ens eliminessin ràpidament.  

dilluns, 19 de desembre del 2011

JO PECADOR



Ahir vaig cometre un gran pecat. Durant unes dos hores vaig estar veient Tele 5, un canal de televisió que tinc vetat veure. Sovint he rebut missatges per Internet on es demanava no veure’l per la seva catalanofòbia, però també per temes relacionats amb la desaparició de Marta del Castillo.
Però cal dir a favor meu que l’ocasió s’ho mereixia. Així és que ahir, entre 2/4 de 12 i 2/4 de 2 aproximadament, vaig estar veient la final de la Copa del Món de clubs de futbol entre el Barça i el Santos brasiler.
El resultat final de 4-0 a favor del Barça reflecteix la superioritat del nostre equip. La possessió de pilota va ser superior al 70 %, la qual cosa diu molt del domini territorial durant tot el partit. Què el Santos es va poder merèixer algun gol? Tal vegada, però el Barça també, ja que entra d’altres ocasions, va tirar dos xuts al pal. I tot això amb un equip titular amb 9 JUGADORS FETS A CASA... Qui en dóna més??
Els gols del Barça el van marcar, per ordre, Messi, Xavi, Cesc i Messi. L’estel argentí, un cop més va ser una de les peces importants de l’equip. Al final del partit el van escollir el millor jugador de la final, seguit per Xavi i tercer el brasiler Neymar (per no donar els tres trofeus als blaugranes) Un locutor de TV3 va dir que la millor imatge que es va emportar Neymar cap al Brasil va ser la foto amb els 2 que són els millors del món (ara mateix sé sap que estan entre els 3 finalistes a la Pilota d’or) A més, Messi, va igualar a Pedro en haver marcat el mateix any a 6 competicions diferents: Lliga, Copa del Rei, Champions, supercopa espanyola, supercopa d’Europa i, finalment, el mundialet de clubs.  
Les declaracions que va fer Neymar al final del partit són força eloqüents: “Avui hem aprés a jugar a futbol, el Barça ens ha ensenyat”. Pretén el brasiler aplanar el camí per a fitxar amb el Barça? Després de donar carbasses al Madrid, probablement.
L’equip de Guardiola aquest any no va repetir la proesa de fa dos anys, però hi va estar prop. Només se’ls hi va escapar la Copa del Rei que va guanyar el Madrid de Mourinho.
L’entrenador portuguès va dir fa uns dies que es posava “quasi que un 10” pels resultats obtinguts en el que va d’any. Si Mourinho guanyant només la Copa del Rei es posa “quasi un 10”, quina nota li hauríem de posar al Barça de Guardiola. Si un 10 és la perfecció, evidentment no li podríem posar ja que no ha guanyat ni tots els títols ni tampoc tots els partits. O potser era un “quasi 10” sobre 100?
Bé, després de tot el recital de futbol (mai ningú havia guanyat per tants gols de diferència), crec que va valer la pena “pecar”. Això sí, sense que sigui un precedent.

dimarts, 13 de juliol del 2010

LA FINAL


Ja sé que vaig dir que tal vegada ja no escriuria res més sobre la copa del món de Sud-àfrica, però mirà, tinc ganes de dir algunes coses...
Abans que res (i crec que és de justícia”), voldria felicitar al pop Paul pel seu extraordinari percentatge d’encerts (100 %) Ja sé que els jugadors també es mereixen una felicitació: Felicitats campions! Però mentre que els uns feien allò que els agrada i els que es suposa saben fer, Paul és tot una amateur en aquests temes de l’endevinació. Ja voldrien els que es dediquen professionalment a fer pronòstics tenir un percentatge d’encerts proper al que ha tingut el que és, sense dubte, el pop més famós del món.
Ja dintre de l’apartat de futbol, a la final, (només en vaig veure la darrera hora, des del minut 15 de la segona part, aproximadament) Holanda va deixar enrere el seu estil de joc i va fer tot una demostració a mig camí del joc brut i soterrani i les arts marcials. A sobre, el seu entrenador va dir ahir que li hauria agradat arribar als penals. La qual cosa indica el seu poc convenciment de guanyar el partit. Holanda va jugar com un equip mediocre i va fer un partit més propi d’una eliminatòria de la primera fase que no de una final de la copa del món que, a sobre aspiraven a guanyar després dels seus dos anteriors intents fallits.
Una vegada més Espanya, va ser el “Barça”. Per l’estil de joc i pels jugadors. Novament, del Bosque va treure 7 blaugranes de titulars. Quants “espanyols” més que conformen el primer equip del Barça podrien haver jugar? Crec que només Valdés, el altres titulars del Barça són estrangers.
Però si a Messi per haver brillat més li faltava tot un Barça que l’empenyés, a Espanya també li mancava un Messi que definís més al davant. 8 gols en un campionat on s’han jugat 7 partits, és un bagatge golejador molt paupèrrim. Però es clar,només n’hi van fer dos. D’haver-ne’ls hi fet un o dos més, segurament, no hauria arribat a la final...
En acabar el partit, vaig agafar el mòbil i vaig felicitar a la meva amiga Loli. A Loli la vaig tenir de cap de secció ja fa uns 7 anys, però seguim en contacte mitjançant el correu electrònic sovint. Sabeu d’on és Loli? Ni més ni menys que de Fuentealbilla, el poble natal d’Iniesta. Al missatge li vaig posar: “Felicidades dobles”. No feia falta dir res més (com Van Gaal) Em va respondre el que es suposa s’ha de dir en aquests casos: “Muchas gracias”. El seu home, Miguel Ángel, em va dir que ell havia estat client del bar Lujan (el del avi matern d’Iniesta) i que sempre el va veure amb la pilota als peus jugant entre les taules del bar del seu iaio.
Després em vaig omplir de goig quan vaig veure Xavi i Puyol amb la senyera i com el de la Pobla de Segur la petonejava. Vaig recordar que durant el partit, els comentaristes del Plus, havien dit no sé que de “regionalismos”. De seguida vaig exclamar: “Mira dos jugadors del Barça amb una bandera “regionalista!”. De totes formes vaig trobar a faltar que s’unissin a la festa altres jugadors com Piqué, Cesc i Capdevila. Ja no demano el mateix de Busquetes o Valdés, que també ho haguessin pogut fer, ja que quan celebren els triomfs del Barça, prou que ho fan.

dimecres, 7 de juliol del 2010

SEMIFINALS


Des de que va el mundial de futbol de Sud-àfrica, ja fa quasi que un mes, és el primer cop que hi dedico unes poques línies.
Recordo que quan ja es va entrar a la fase de quarts de final (8 equips) les televisions parlaven de l’èxit del futbol americà que, de les 8 seleccions n’havia aconseguit “posar-ne” 4: Brasil, Argentina, Uruguai i Xile. Mentre Europa només en tenia 3: Alemanya, Holanda i Espanya, Àfrica es quedava només amb un sol representant, Ghana.
Però a l’arribar a les semifinals, ja era una altra cosa. L’èxit americà s’extingí de sobte. Dues de les seleccions més llorejades (Brasil i Argentina) i també Paraguai, van quedar eliminades i, com es sol dir, “van haver de fer les maletes i marxar cap a casa”.
Ahir ja es deia que, per primer cop, una selecció no sud-americana guanyarà un mundial no jugat al vell continent, ja que, la darrera representant del futbol de Sud-amèrica, la bicampiona Uruguai va queda també eliminada per Holanda.
Holanda ja està a la final. Serà la tercera de la seva història. Ara ja no té a Cruyff, ni Neeskens, té a Robben i a Snejder que, al meu parer, no tenen la qualitat futbolística d’aquells. Ahir li dia al meu fill que si Robben encara jugués al Madrid, aquest, hauria de jugar amb 3 pilotes: una per a Robben, l’altra per a Cristiano Ronaldo i l’altra per a tots el altres.
Aquesta ni es sabrà qui serà l’altra selecció finalista. Personalment vull que guanyi “la roja”. No és que tingui una especial devoció per la selecció espanyola, però menys la tinc per Alemanya i, si passen a la final, tampoc per Holanda.
Espanya té, a l’entendre de molts, els millor conjunt. Però també molt bones individualitats. Recordo que, des de sempre, quan et miraves la llista de seleccionats espanyols, pensaves que faltava un “director d’orquestra”. Un jugador que marqués les diferències. A totes les seleccions importants n’hi havia. A Espanya mai. I ara el tenen: Xavi. I si Xavi no està bé, Iniesta i també Cesc podria ser el que marqués les diferències. Però pel que es veu, del Bosque no té el mateix tracte cap a Fàbregas que cap a Fernando Torres, a qui li deu de ser padrí, pel tracte de favor que li dispensa.
Segurament, aquest, serà el meu darrer escrit parlant de la copa del món de futbol.