Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crida Nacional per la República. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crida Nacional per la República. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 de juliol del 2018

LA DEMOCRÀCIA DELS PARTITS

De Ferreres a l'Ara. 

Mentre al carrer els líders polítics s’omplen la boca amb la paraula democràcia, de portes cap endins la democràcia sol brillar per la seva absència.
I d’això ne podem donar fe aquells que hem viscut la política amb un carnet a la butxaca. Me dona igual que sigui del PSC, de Convergència, del PP o de qualsevol altre partit. O segueixes fil per randa les línies marcades pel propi partit o passes a ocupar la cadira de l’ostracisme. Així de clar.
De totes maneres no deixa de ser curiós que el que ha priori és el partit menys demòcrata del país (de portes cap enfora) aquest passat cap de setmana li passés la ma per la cara a un altre partit que, des de la seva fundació no ha brillat precisament per la seva democràcia interna. M’estic referint, evidentment, al PDeCAT (abans Convergència Democràtica de Catalunya)
Fins diumenge tots dos partits havien seguit una línia similar. Si bé el PP (tot i fundar-se com Aliança Popular) són fills del franquisme, el PDeCAT (o com es digui ara mateix), són fills de la burgesia catalana i del gremi de botiguers... Si Franco va posar a Fraga i aquest després a Fernández Mancha i posteriorment a Aznar i este a la vegada a Rajoy, per la seva part, Jordi Pujol va escollir per a liderar el partit a Mas i aquest a Puigdemont i més tard, aquest, davant la impossibilitat de desenvolupar el seu càrrec, va ungir a Torra per a que fos el seu representant a la Terra (perdó, a Catalunya)  
Si el PP va arribar al seu congrés amb dues llistes va ser fruit de la personalitat (o millor dit, de la manca de personalitat) del que havia estat el seu líder durant els darrers lustres: Mariano Rajoy.
Mariano Rajoy és un home tan insegur de si mateix (crec que un grup de psiquiatres haurien d’analitzar la seva personalitat i de com va poder governar aquest país durant tant de temps) que va ser incapaç d’assenyalar el seu successor. De no se va decantar cap a cap candidat ni a l’hora de votar... D’aquí que dues llistes arribessin fins el final i se disputessin la presidència.

De Manel Fontdevila a l'Ara. 
Mentrestant, molt lluny d’on se feia el congrés del PP, Carles Puigdemont, el President a l’exili va llençar una OPA hostil al seu partit (el PDeCAT) per a integrar-lo al seu corrent: Crida Nacional per a la República.
Aquest fet li va costar el càrrec a la coordinadora nacional de la formació Marta Pascal i va fer ascendir el que havia estat el seu segon David Bonvehí . I després diran que el 155 va representar un cop d’estat... I no dic que no, però la maniobra de Puigdemont també significa un cop de ma interna pel simple fet de reafirmar les seves ànsies de poder i voler-ho controlar tot: Catalunya, govern, partit i l’escala de casa seva...
Però no tothom hi va estar d’acord. Tan malament se van fer les coses que els descontents van presentar una candidatura alternativa saben per endavant que no tenien la més mínima possibilitat de guanyar. Tot i així van aconseguir un 30% dels vots.
Evidentment, els capitosts d’aquesta candidatura quedaran marcats per a sempre i si volen tenir algun paper rellevant en política només els hi queda dos opcions: o retornar al sí del partit i mostrar-se penedits dels seus actes o marxar cap a d’altres formacions amb possibilitat d’aspirar a obtenir representació institucional. Totes dues coses són molt difícils, tot i que no improbables.      

dimecres, 18 de juliol del 2018

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 
Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!
Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)
Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.
El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!
Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.
I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...
Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 
Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...
Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.
N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...