Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Democràcia i Llibertat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Democràcia i Llibertat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 de juliol del 2018

ENS VOLEN ENSORDIR!

Seu actual del PDeCAT a Amposta. 
Tan cridar, tan cridar... Al finals ens ensordiran!
Segons Puigdemont el PDeCat és un partit caduc... Caduc? Si com aquell que diu té quatre dies. De fet se va constituir ara fa dos anys (precisament els va dimarts de la passada setmana)
Des d’ençà al PDeCAT ha concorregut a les eleccions amb diferents noms, segons d’on bufava el vent... Si resulta que ERC s’avenia a anar plegats: Junts pel Sí... Que ERC no hi vol anar: Junts per Catalunya... Que venen unes generals i cal camuflar-ne el nom: Democràcia i Llibertat.
El darrer invent de Puigdemont i el seus és Crida Nacional per la República que tot i que en principi és un moviment, no deixa de ser l’evolució 3.0 del PDeCAT. O sigui: més del mateix!
Hi ha una dita que diu: Te conozco bacalao aunque vayas disfrazao...  Vagin de nacionalistes pràctics (ja sabeu, els del peix al cove), vagin de regeneradors de la política (de la seva política), vagin d’independentistes novells o d’independentistes experimentats, la realitat és que sempre seran els fills de Convergència.
I ja no parlaré de la convergència del 3% (que també ho podria fer), sinó de la Convergència que se creia ama i senyora de Catalunya. D’aquella que després del pacte del Tinell va dir que sé l’havien furtat... Vam ser molts els ciutadans que vam haver de patir les decisions sovint arbitràries de Pujol, Mas i companyia...
Tot i que Elsa Artadi s’ha afanyat en desvincular el Govern del moviment que promou Puigdemont, a ningú sé li escapa que és per no foragitar els membres d’ERC que formen part del mateix.
Avui llegia que l'opa (així l'anomenaven) de Puigdemont al PDeCAT pot fracturar el partit en dos. 
Se diu que no per més cridar s’ha de tenir la raó. Als antics convergents els hi pot arribar a passar el mateix. Per molt que canviïn de nom, per molt que vulguin passar pàgina, mai podran negar els seus orígens. Renegar potser sí, tal com alguns ho van fer amb papa Pujol, però la majoria d’aquests només ho van fer amb la boca menuda, mirant de que ningú se’n assabentés gaire...
Durant aquests darrers anys sí que ha canviat alguna cosa. Abans tenien grans seus, pagades al comptat o en molt poc temps, a diferència d’altres partits que no tenien seu o que l’havien d’anar pagant poc a poc dels ingressos dels seus càrrecs (sé de que parlo) Però la justícia els hi va embargar 15 seus, entre les que hi ha la seu central de Barcelona i les que tenia a les Terres de l’Ebre: Tortosa, Amposta i Móra d’Ebre.
N’hi ha que ho tenim molt clar. Per molt que canviïn de nom, per a nosaltres sempre seran convergents. Mal que els pesi...

dijous, 21 de setembre del 2017

PER LA DEMOCRÀCIA I LES LLIBERTATS

Aquest matí, Josep Emili Fonollosa, director de Vinaròs News m’ha posat en avís sobre l’editorial d’avui del Periódico: El Periódico amb l’autogovern. L’he llegit i avui, tal com estan les coses, el subscric al 100%.
Els que me seguiu assíduament coneixeu bé com penso i segur que recordareu que més d’una vegada us parlo de coherència. Per tant us pregunto: Era coherent assistir a la concentració que es va fer ahir a la plaça de l’Ajuntament d’Amposta.
La primera convocatòria, prevista per a 2/4 de 9 de la tarda, era per a donar suport al nostre alcalde Adam Tomàs, una persona que, tot i les discrepàncies puntuals que podem tenir, aprecio i penso que d’ell que és i serà un bon alcalde. Si ho recordeu, al comentari del passat dilluns us deia que no me semblava bé que s’imputessin més de 700 alcaldes. Per tant, en quest apartat, coherència total!
A darrera hora, i després del dia intens amb registres a la seu de la Conselleria d’Economia, Agència Tributària Catalana, etc., la concentració es va avançar ½ hora per a donar suport a les nostres institucions, tot i que la majoria dels assistents no se’n van assabentar i van arribar pels voltants de 2/4 de 9.
Per tant, la meva presència no era per a demanar poder votar l1-O, sinó per a defensar el Govern català i la resta d’institucions (Parlament, ajuntaments...), ja que l’actitud intransigent de Madrid que a part de posar en perill la convivència, també posa en perill la democràcia i les llibertats, tant les individuals com les col·lectives.
Afortunadament veig que no sóc l’únic que penso així. A part de coincidir amb la línia editorial del Periódico, ahir, i de forma espontània, van sortir al carrer milers de manifestants que, fins ara no ho havien fet: Madrid, València, Andalusia... I suposo que també a Catalunya. Ahir no tots devien de ser de l’ANC, Òmnium, JxS i les CUP... Fins i tot el lehendakari Iñigo Urkullu va expressar la seva preocupació per la pèrdua dels valors democràtics que està patint Catalunya. I això que no fa gaire el PNB va donar suport al PP en aprovar-li el pressupost per al 2018. 
Amb el raonament de que Espanya és un estat de dret i que tothom ha de complir les lleis, no dóna dret a que el Govern d’Espanya actuï arbitràriament. En aquests moments Catalunya està en un estat policial, es a dir, baix d’un estricte control de les forces de l’ordre.
A part dels efectius que hi ha normalment a Catalunya, el Ministeri de l’Interior ha mobilitzat més 1.000 efectius fins uns dies després de l’1 d’octubre. Mentre duri l’operació, quest efectius s’estan allotjant a hotels (com passa a Reus) o vaixells (Barcelona i Tarragona) I si això no és suficient, tant als Mossos com a les policies locals se’ls hi ha ordenat fer policies de policies judicials i no es descarta que puguin acabar actuant baix les ordres directes dels caps policials de Madrid.
Crida l’atenció l’escrupolós cel amb que s’està actuant per a impedir el referèndum de Catalunya i la permissibilitat que se té amb altres qüestions importants, com la corrupció o el frau fiscal on una gran part dels seus principals actors ne sortiran indemnes, començant pel propi Mariano Rajoy Brey, cap de l’executiu espanyol o l’expresident José María Aznar López.
Una de les armes més poderoses de les que disposa el Govern de Madrid és el Tribunal Constitucional que actua en total connivència i sintonia amb l’executiu. L’imperi de la llei s’aplica anteposant la Constitució per sobre de tot. Inclús, com sabeu, el PP es contrari a qualsevol reforma constitucional que parli, per exemple d’Estat federat i del reconeixement per a Catalunya i la resta de nacionalitats històriques de determinats trets diferencials.
Dit això hauríeu de saber que l’any 1978, l’Alianza Popular que va crear Manuel Fraga, exministre franquista, va fer campanya en contra de la Constitució i va recomanar els seus afiliats i simpatitzants de votar-hi  en contra.  
Tret de unes modificacions puntuals (successió del cap d’estat i l’establiment del sostre d’endeutament), el text de la Constitució del 78 no ha sofert canvis. El mateix li passa al PP: l’AP del 78 tenia els tics franquistes propis de l’època i tot que han passat 40 anys, l’actual PP els segueix mantenint.
Per tant, i per acabar, davant dels atacs a les institucions catalanes, cal sortir en la seva defensa dintre de les possibilitats de cadascú.  

dimarts, 22 de desembre del 2015

‘CATALUNYA IS DIFFERENT’

Encara que potser haurien preferit que posés Catalonia is not Spain. Bé, és igual, avui no parlaré d’independentisme, sinó del fet diferencial català en referència a les eleccions de diumenge.

Tal com va dibuixar Vergara per al eldiario.es, el pòdium de diumenge estava format per Mariano Rajoy com a cap de llista del PP en primera posició, Pedro Sánchez líder socialista en segon lloc i tercer Pablo Iglesias en representació de Podemos i les altres formacions polítiques que es van unir al seu projecte i fora del pòdium Alber Rivera, el cap de files de Ciudadanos.
En canvi a Catalunya hauria estat format per Xavier Domènech (En Comú Podem) en primer lloc, Gabriel Rufián (ERC-CATSI) en segon, Carme Chacón (PSC) en tercera posició i baix del podi Francesc Homs de Democràcia i Llibertat en quarta, Juan Carlos Girauta (Ciutadans) en quinta i Jorge Fernández Díaz (PP) en sisena. Con veieu un canvi substancial, ja que la que ha estat la primera força política a Espanya només ha pogut ser sisena a Catalunya, mentre que aquí ha guanyat la que a Espanya ha estat tercera, mentre que el PSC també ha baixat un esglaó del podi.
També es pot constatar un canvi força radical amb els resultats electorals de del 27-S. Llavors la llista vencedora va ser Junts pel Sí (CDC+ERC) amb C’s en segon lloc, PSC en tercer, Catalunya Sí que es pot (que vendria a ser En Comú Podem) en quart, el PP en cinquena i, finalment les CUP (que no es van presentar diumenge), en sisena.
Sembla ser que la implicació de l’Ada Colau en aquestes eleccions passades eleccions va ser clau per aconseguir la victòria a Catalunya. De fet, a les passades autonòmiques ja sé li va retreure la poca implicació que va tenir.
Després de diumenge s’han fet tota mena de càbales respecte, sobre tot, al percentatge de vot independentista. Mireu, la política no és una ciència exacta com les matemàtiques. De fet no es pot agafar com a patró cap resultat anterior ja que les circumstàncies de cada moment influeixen en la ciutadania a l’hora de votar.
És evident que si ERC i CDC haguessin tornat a anar junts, tal com va passar a les autonòmiques, haurien tornat a guanyar, però segurament la suma de vots hauria estat diferent. No sé si n’haurien aconseguit més o menys, però segur que la situació hauria influït en el vot de determinades persones.
El 27-S el vot independentista va ser del 47,8%, mentre que diumenge va baixar al 31,1%. La primer causa va ser la crida a l’abstenció per part de la CUP. Però no tothom els hi va fer cas. Per exemple, del meu entorn més proper a les passades autonòmiques hi van haver que van votar a les CUP i, en canvi, diumenge van anar a votar i, majoritàriament es van decantar per En Comú Podem.
Vaig veure a Carme Chacón justificar l’injustificable. Comparava els resultats de diumenge amb els del mes de setembre i, segons els seus càlculs, el PSC havia remuntat. Segurament, de no haver estat així, els hauria comparat amb uns altres, encara que se’m fa difícil recordar uns resultats tan dolents com els de les darreres autonòmiques. No aporto cap novetat si dic que tradicionalment, el PSC, sempre ha tret millors resultats a les generals que a les autonòmiques, unes eleccions aquestes últimes de les que bona part de la seva militància i afinitat consideraven poc importants.
Carme Chacón hauria pogut comparar els resultats del PSC de 2008 (25 diputats a Madrid), amb els de 2011 (14) amb els 8 que va aconseguir diumenge.  Com podeu veure la davallada és substancial, ja que s’han quedat en menys d’1/3 dels que tenien fa 8 anys. Què a partir d’ara començaran a remuntar? Bé, això queda per veure.
Poden tenir conseqüències per a Catalunya els resultats de diumenge? Ja es veurà. De moment no m’aventuro a fer cap pronòstic, però moviments n’hi ha. Sembla que Convergència estar per acceptar el dret a decidir que és un esglaó inferior a la independència. Per tant, estarien en sintonia amb Podemos en espera de que el PSOE acabi per acceptar-ho. Difícil, però no impossible. Ja coneixeu la pel•lícula: No diguis mai, mai més. I en política està plena d’exemples. Ahir mateix, a la roda de premsa que va fer Rajoy, a les preguntes d’un periodista li va respondre una cosa així: Li aconsello que no es miri massa l’hemeroteca, ja que es pot trobar en opinions que han anat canviant en el transcurs del temps.
De moment el missatge més contundent ha sortit, precisament d’aquells que no es van presentar, les CUP. El mateix diumenge ja van donar un avís per a navegants:  Amb els resultats d’avui, Mas queda deslegitimat per a seguir liderant el procés... No obstant ho acabaran de decidir a l’assemblea de diumenge a Girona.  

dilluns, 21 de desembre del 2015

LA NIT ELECTORAL MÉS LLARGA…

De Vergara a eldiario.es
Tot i que sobre les 11 de la nit els resultats electorals ja estaven clars (PP-123, PSOE-90, PODEMOS-69, CIUDADANOS, 40, ERC-9, DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT-8, PNV-6...), la incertesa sobre qui pot arribar a formar govern farà que les negociacions es facin llarguíssimes i que s’arribi als darrers dies, segurament, sense tenir el panorama clar. Això si és que al final algú se’n surt... El poble ha parlat... Però el que no tinc clar és si amb suficient claredat... L’única cosa que he arribat a entendre és que no volen que continuï el bipartidisme, però a partir d’aquí, què?
Tal i com deia José Maria Izquierdo aquest matí a la SER, ens ho em de prendre amb calma... Ens menjarem els tarrons per Nadal, arribarà Cap d’any i després els Reis ens portaran regals... I quan passin totes les festes, segurament la situació encara estarà igual que ara... Per això serà la nit més llarga... Inacabable...  
Què pot passar? Difícil predicció. A priori l’únic pacte que donaria certa estabilitat seria un govern entre el PP i el PSOE. El que s’anomena la gran coalició. Són els dos partits que es van posar d’acord a l’hora de pactar la reforma constitucional (crec recordar que era la segona des de l’entrada en vigor de l’actual Constitució) sobre el sostre de dèficit pressupostari. En els darrers mesos de govern, Zapatero va acceptar aplicar les primeres mesures tot seguint les instruccions de la Troika comunitària i una vegada al govern, el PP va continuar acatant les instruccions que li donaven des d’Europa. O sigui, en quan a temes econòmics, s’hi assemblen molt. Es diferencien en temes socials, però en èpoques com la que estem vivint, seria fins a possible que es posessin d’acord.
Ja ho vaig dir abans del 20-D que si, finalment, hi hagués pacte entre els dos partits que millors resultats han tret, les conseqüències podrien ser totalment negatives, ja que s’interpretaria com una clara voluntat de continuar al poder a qualsevol preu... Qui en sortiria pitjor parat seria el PSOE que, des de la meva manera de veure-ho, seria com si es fes l’harakiri.
La segona possibilitat seria un pacte entre la força guanyadora i aquella que, a priori és més afí. O sigui, el PP+C’s. La suma seria de 163 diputats (de 350), o sigui (i tal com s’ha vingut dient), no arribarien a la majoria absoluta i, per tant, haurien de governar amb acords puntuals d’altres partits, la qual cosa igual no seria ben acceptada per la ciutadania que, tot i no parlar clar, sembla que ha dit que desitja un canvi de rumb.
La tercera possibilitat seria una gran coalició d’esquerres: PSOE, Podemos i Unitat Popular (que si bé només en té 2, a una gran part d’Espanya s’ha presentat en coalició amb Podemos) En aquest cas la suma seria de 161. Per tant, inferior fins i tot a l’anterior combinació.
¿Cap la possibilitat de que es pogués comptar amb el suport (encara que fos des de fora) d’ERC o de DiLl o de tots dos conjuntament? Difícil, molt difícil... Està clar que ERC no pactaria mai amb el PP i C’s, al menys de que s’avinguessin a iniciar el procés cap a la independència de Catalunya, la qual cosa em sembla impossible. Amb els grup dels partits d’esquerres, a priori seria més fàcil, però les exigències segurament serien les mateixes. Potser podrien rebaixar una mica les pretensions (sembla que CDC ja ho ha insinuat) i tal vegada amb la celebració d’una consulta s’acabarien conformant. Està tan embolicat tot que potser més ja no hi pot estar i potser s’arribarà a un punt on algú haurà de cedir.    
Aquí a Catalunya hi havien moltes esperances de que hi pogués haver un canvi al govern d’Espanya. Tot i que els sostre per a ERC i CDC sigui la independència, per algun lloc s’haurà de començar, ja que una declaració unilateral és pràcticament inviable. Si Podemos acaba formant part del nou govern es podria aplanar molt el camí per a fer una consulta pactada i vinculat. Respecte a qualsevol altre pretensió ho veig impossible.
De totes formes, el PP, tan si està al govern com a l’oposició, seguirà posant tota mena de traves. Penseu que per a qualsevol modificació constitucional es necessita un majoria de 2/3 dels 350 diputats o sigui 233 diputats. Si el PP en té 123, ni que es posin d’acord totes les altres formacions hi arriben.

dissabte, 19 de desembre del 2015

A QUI NO VOTARÉ DEMÀ

Actualment em passa en política el mateix que amb el futbol: sóc més anti que pro... Ja sabeu que temps enrere deia que sóc mésanti-madridista que barcelonista... En política sempre tinc clar a qui no votaré, però fins la darrera hora no tinc clar a qui he de votar.
Fa unes setmanes li vaig dir a un amic d’ERC d’aquells de tota la vida, no com altres que s’hi ha fet darrerament perquè estan de moda: No descarto votar ERC les properes generals del 20-D. Però al final no els votaré.
D’entrada descarto tots aquells partits de dreta i fins i tot a aquells que es qualifiquen de centre. Ja sabeu que considero que ser de centre és no ser ni xixa ni limonà...    
Per tant (recapitulem) no votaré ni al PP, ni a C’s, ni a DiLl, ni a UDC, ni a altres partits extraparlamentaris més partidaris del’aguilot que de les urnes.  
L’altre dia feia broma amb un post que va penjar mon fill Facebook on es reflectien els diferents partits i les coses amb les quals estaven a favor i en contra. Mentre de les que eren partidaris hi havia un Sí en verd, a les que s’oposaven hi havia un No en roig. Vaig comentar que com que jo era roig, votaria al partit que més roig tenia o sigui, el PP. Hi va haver qui s’ho va prendre seriosament.
El PP, junt am CDC (aunque la mona se vista de seda...), d’entrada són els primers que descarto. És difícil trobar coincidències amb la meva manera de pensar. Ni socialment, ni econòmicament, ni laboralment i si m’apureu, ni culturalment... Per tant deduireu fàcilment que no els he votat mai... I si un dia ho faig, ja podeu anar mirant de tancar-me a un centre psiquiàtric perquè serà que m’he begut l’enteniment.  
C’s és a Espanya un partit nou, però a casa nostra ja fa uns quants anys que té representació parlamentaria. És evident que Rivera i els seus (Toni Cantó per exemple que va sortir esperitat de UpyD quan va veure que allí no tenia res a guanyar) tampoc compartim la mateixa idea de país. Amb el pas dels anys trobo que estic patint un procés a la inversa d’aquell que seria normal. Ja sabeu que diuen que qui als 20 anys no és revolucionari és que no té cor i que als 40 no és conservador és que no té cap. Trobo que cada vegada em radicalitzo més. A la meva edat ja no vaig a cap manifestació que no em motivi ni solc participar a cap assemblea amb la que no em senti identificat, ni miro cap debat que, a priori ja sé el que diran. Com a molt assisteixo a alguna xerrada que pugui enriquir els meus coneixements i de passada, en alguns casos, que em posi més de mala llet.
C’s, per molt que Rivera ho vulgui negar, representa a la dreta pura i dura. Alguns diuen que serà el substitut natural del PP i no descarto que així sigui. Em vaig equivocar quan vaig augurar que tindrien una vida curta, políticament parlant. Ara és com aquell animaló al que sé li ha donat tant de menjar que s’ha fet gros i quan te’n adones ja no el pots dominar.
De tots els que he esmentat més amunt només em queda parlar d’UDC, el partit de Duran, de Pelegrí, d’Espadaler i d’altres. Un partit al que jo, evidentment no votaré, però sembla que tampoc el votaran la majoria dels ciutadans, ja que les enquestes no li donen cap tipus de representació tal i com ja va passar les passades eleccions al Parlament del 27-S.
UDC no em produeix tanta animadversió com CDC, però difícilment votaré mai un partit que es defineixi com a socialdemòcrata.
A partir d’aquí s’accepten tot tipus de conjetures i que cadascú dedueixi quin serà el sentit del meu vot. Opcions ja no en queden tantes...  



Per cert, no fa gaires dies també vaig anunciar a un altre partit que tampoc votaré... Ah! 

divendres, 18 de desembre del 2015

BALANÇ DE LA CAMPANYA ELECTORAL

A les 12 d’aquesta ni acabarà una campanya electoral que m’ha semblat molt llarga... Segurament perquè feia temps que els partits ja estaven esmolant els ganivets esperant es darrers quinze dies.
Tot i que a priori la campanya ha estat similar a les anteriors, la d’aquest any passarà a la història per moltes coses.
En primer lloc perquè són les primeres generals en les que es presenten Podemos i Ciudadanos/Ciutadans, tot i que ja s’havien presentant en anteriors comicis, però mai per al Congrés dels Diputats.
En segon lloc perquè serà també la primera vegada que Convergència i Unió es presentaran per separat a les generals després d’haver-ho fet a les autonòmiques de setembre. A part d’això , mentre Unió manté el seu nom, Convergència el disfressa baix la denominació Democràcia i Llibertat, potser perquè de fet, es presenta en coalició amb Demòcrates de Catalunya (els escindits d’UDC) i Reagrupament, el partit liderat per Carretero que, a la vegada també es va escindir d’ERC.
També es recordarà aquesta campanya pel debat entre Rajoy i Sánchez, on el candidat socialista va acusar a l’actual president del govern de no tenir decència. Rajoy va contestar a Sánchez dient-li que era un roí, un mesquí  i un miserable. L’endemà, la premsa afí al PP va qualificar l’actitud de Sánchez d’agressivitat sense precedents... No sé com qualificarien altres improperes molt més forts i que, evidentment, no reproduiré.
No sé si l’expressió no tenir decència era o no la més apropiada, però està clar que en el context del debat potser va ser l més oportuna. O és que no considereu que Rajoy és un indecent? Quan la corrupció s’ha generalitzat dintre d’un partit i afecta a diferents dirigents (encara que siguin territorials), aquell que està per damunt de tots (en aquest cas Rajoy), no pot excusar-se en laignorància. Si ho ignora és un incompetent i si ho sap i no diu res és un indecent!  En ambdós, el que hauria hagut de fer és dimitir. Això també va per Mas.
El que si que va ser una agressió en tot el sentit de la paraula, a més, física, va ser el cop de puny que van propinar ahir al candidat del PP mentre passejava per la seva Pontevedra. Un cop de puny a un càrrec públic crec que està considerat com atemptat. Ara bé, igual l’advocat del menor (d’edat civil, però no penal) al·lega que ell va pegar a Rajoy candidat i no al Rajoy president...
A les xarxes social s’ha pogut llegir de tot. Des de aquells que han estat políticament correctes i que han condemnat els fets, a aquells que hi volen veure una doble intencionalitat per a fer guanyar popularitat a Rajoy després del debat amb Pedro Sánchez. Per cert, parlant de debats, aquestes eleccions també passaran a la història com les primeres en que un cap de llista envia a la seva segona a debatre contra uns quants caps de cartell (no estaven tots)
(Per cert, sembla que qui li va pegar el cop de puny era fill d'una cosina de la dona de Rajoy -tot queda en família!-) 
Abans d’acabar no vull passar per alt una escena que vaig veure i que com a socialista em vaig indignar: la presencia de la exconsellera del temps de Maragall Marina Geli a primera fila del míting que va fer Democràcia i Llibertat a Girona.
Opino que algú que ha militat a un partit i que a sobre ha ocupat càrrecs importants i es passa a les files de qui ha estat el seu enemic històric, potser no serà un trànsfuga,  però sé li podria aplicar el mateix adjectiu que va usar Pedro Sánchez amb Rajoy: una indecent.

Hipòcrites al riu...

dimarts, 15 de desembre del 2015

ELS CARTELLS DE LES GENERALS: DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

Acabaré amb els cartells de Democràcia i Llibertat que com sabeu, és la formació liderada per CDC. En aquest cas, a part de banderoles, han contractat cartelleres de les que hi ha, normalment, a les entrades de les ciutats, com per exemple la que hi ha a l carretera de Sant Jaume d’Amposta on apareix el rostre de Arturo Mas. També la que tinc al costat de casa on apareix Ferran Bel, l’alcalde de Tortosa i número ú per Tarragona. Aquesta cartellera ha estat ocupada successivament pel PSC a les municipals, el PP a les autonòmiques i ara per DiLl. Finalment també hi vaig poder veure mupis amb el rostre d'Annabel Marcos, la candidata ampostina al Senat. Es nota que de llarg és la formació que més diners té... Tan independentistes que són, no comprenc perquè es gasten tants euros per anar a Espanya! 
El color predominant és el blanc i cal dir que els candidats no han sortit gens afavorits a les fotos. Representen la culminació de la degradació de Convergència, vaig sentir dir... A part s’ha introduït un element nou: la signatura del candidat. Suposo que tindrà el seu significat, però personalment ho trobo un element superflu. Què vol dir què subscriuen el compromís? Recordo que fa anys Arturo Mas va acudir al notari per a que aixequés acta de que no pactaria amb el PP i ho va fer només va arribar al govern.  
Usen al menys dos lemes de campanya que es transformen: d’impossible a possible i de desigualtat a igualtat. Als cartells hi apareixen tatxats els prefixes que alteren el significat de les paraules.

La participació d’Arturo Mas (què evidentment no pren part de les eleccions) es deu al ganxo electoral que té entre els seus i, tal com em va dir un company, segurament perquè els votants relacionen la nova formació amb Convergència. La qual cosa no sé si és bona o dolenta, perquè tots sabem el llast que arrastra la formació abans nacionalista i ara reconvertida a l’independentisme més delirant.  




dissabte, 12 de desembre del 2015

DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

Amb aquest nom es presenta Convergència Democràtica de Catalunya a les eleccions del 20-D. És cert què es tracta d’una coalició de partits i que a part de Convergència també hi van Demòcrates de Catalunya (escissió d’Unió Democràtica de Catalunya) i Reagrupament, el partit que va fundar Carretero després de marxar d’ERC.
Per a començar he de dir que el nom no m’agrada. Ja sé que es tracta d’una denominació provisional i que segurament després de la refundació de CDC acabarà tenint un altre nom. Em recorda a d’altres èpoques: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, cridàvem poc després de la mort de Franco. Llavors estava tot per fer. Si després de 40 anys encara ens trobem al mateix punt vol dir que s’ha fet molt malament.
No seria coherent si ara parlés bé de la democràcia que em tingut. La veritat és que tot plegat està molt lluny del que hauria pogut ser i no ha segut. No s’han complert les expectatives? Bàsicament no i si poguéssim fer marxa enrere, a ben segur que canviaríem moltes coses. Posem un exemples.
Fa uns dies la nostra Constitució va complir 37 anys. Des de la seva aprovació només s’ha modificat un parell de vegades i per a res que pugui representar una adequació a les necessitats de cada moment. S’ha demostrat que és una Constitució molt hermètica, ja que per a fer qualsevol canvi es necessiten les 2/3 parts del vots favorables dels diputats al Congrés.  
El Senat tampoc ha complert les expectatives. S’ha convertit més en un retiro per a elefants que no en una càmera amb unes funcions específiques. De fet es tracta d’una càmera de doble lectura, es a dir: la que revisa els textos per a millorar-los. Però sempre serà el Congrés el que tingui la darrera paraula i per tant, pot tornar-la a deixat tal com havia sortit d’allí. De tant en tant s’hi fa algun debat autonòmica, però mai hi surten mesures transcendents que puguin acabar afectant ja sigui a una part o bé al conjunt del territori.
D’aquesta situació també en té bona part de culpa el partit de Pujol, Mas i companyia. Segurament que ells, com sempre ho fan, donaran la culpa als dos grans partits (PP i PSOE), però no n’estan exempts de culpa. Un partit que ha governant Catalunya quasi 30 anys i que ha col·laborat en el govern d’Espanya diverses vegades, és còmplice de la situació actual. No pot desinhibir-se.  
Com Convergència Democràtica de Catalunya o com a CiU, hauria pogut fer molt més per a què aquest país funcionés millor del que ho està fent. Fa 40 anys podien existir una certa por a que els vell franquistes s’empipessin i donessin un cop d’estat (de fet ho van intentar amb el 23-F), però en el decurs dels anys, aquelles pors inicials s’haurien d’haver superat en escreix.
Però a Convergència ja li anava bé. El seu flirteig amb el govern espanyol de torn la donava suficient rèdit per anar fent coses per aquí i tenir la parròquia contenta. Sempre ha estat molt més efectiu un caramel donat en el moment oportú que una bossa donada a deshora.
CiU repartia els diners com si fossin seus i sobre tot, a aquells organismes fidels. A més hi havia la convicció de que era així: si guanya CiU el govern de la Generalitat ens donarà més... La Generalitat era de la seva propietat. Com el pagès que té l’hortet i la caseta, igual.  
Si ha aquesta manera de fer política la vols anomenar democràcia i llibertat (tradicionalment s’ha anomenat del peix al cove o fer la puta i la ramoneta), allà tu, jo no t’ho privaré, però penso que tens l’autoestima molt baixa i que potser necessitaries una teràpia de xoc que t’ajudés a tenir més amplitud de mires.
Què no t’enganyi ningú, Democràcia i Llibertat és la mateixa versió que Convergència Democràtica de Catalunya i com a prova només cal que miris qui surt als cartells, tot i que sembla que aquesta vegada no es presenta.

dimecres, 2 de desembre del 2015

SONDEIG ELECTORAL ABANS DEL COMENÇAMENT DE LA CAMPANYA

Font: El Periódico de Catalunya. 
El Periódico publicava dimecres un sondeig sobre la intenció de vot de cara les eleccions generals del 20 de desembre amb el següent titular: En mans de Rivera.
A part subtitula: El PP es desploma però superaria el PSOE, amb C’s com a àrbitre. I encara un segon: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat.  
Igual com es desploma el PP, el PSOE, també. Potser no tant, però també. Està clar que una part  dels seus tradicionals votants preferiran votar altres formacions emergents degut al desencant dels darrers anys.
Quan Aznar va guanyar les eleccions de 1995 hi havia un gran descontentament cap el PSOE pel deteriorament que havien sofert els governs de Felipe González. En canvi, l’any 2003, la gestió dels atemptats de Madrid per part del PP van provocar que en un parell de dies, molts ciutadans canviessin el vot, a part d’altres que, segurament no pensaven anar a votar, però que els mentides de Acebes i companyia els van fer acudir per a votar al PSOE.
Després d’un primer mandat ple d’èxits, la crisi i sobre tot com va estar gestionada pel govern de Zapatero, va provocar un altre cop l’ascens del PP que, sense programa electoral i només parlant del malament que ho havia fet Zapatero, en va tenir prou per a portar a Rajoy a la Moncloa. Però ara és diferent. Una bona part de la ciutadania està cansada de que sempre sigui més del mateix i que al final, ni els uns ni els altres acabin de portar les solucions que requereix el país.
Abans els dos grans partits semblava que eren els plats d’una balança de braços: quan un pujava un baixava l’altre. En canvi ara tot indica que Podemos, però sobre tot Ciudadanos entraran en força al Congrés dels Diputats. Ciudadanos (Ciutadans a Catalunya) ho farà ocupant l’espai d’Unión Progreso y Democracia, un partit que gràcies a la seva fundadora sembla que acabarà per desaparèixer.
Font: El Periódico de Catalunya. 

Com podeu veure, aquests resultats entren dintre dels que es pot considerar normal. En canvi, els resultats que dóna la mateixa enquesta per a Catalunya són més sorprenents.
Us remeto a un dels subtitulars que he reproduït al començament: A Catalunya, en Comú Podem lideraria en vots un quàdruple empat. Però quins són els altres tres partits? ERC, que guanyaria en diputats, C’s, que quedaria tercer i el PSC que seria el quart. No us crida l’atenció de que Convergència (que es presenta amb el nom de Democràcia i Llibertat) no estigui en aquest grup?
Tot i que les distàncies són mínimes, sembla ser que DiLL quedaria una mica despenjada i en quinta posició, quan 4 anys enrere va guanyar les eleccions per primera vegada per davant del PSC.  
Analistes hi ha que en treguin les conclusions adients, però des del meu punt de vista, la davallada de Convergència és deguda, sobre tot, a la manca de coherència del seu líder. Un líder que per a perpetuar-se al poder està disposat a tot. Bé a tot ben bé no, de moment encara no ha venut el seu pare polític que no és un altre que Jordi Pujol, paradigma de la corrupció a Catalunya.