Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diari de Tarragona.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diari de Tarragona.. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de juliol del 2022

LA MAR DE L’ARAGÓ (Versió per als diaris)

LA MAR DE L’ARAGÓ Si alguna vegada heu penetrat a l’Aragó per Casp, al cap d’uns pocs quilòmetres segurament haureu vist un cartell on posa: ‘La mar de Aragón’. Son les platges del pantà de Mequinensa. Però que ningú us enganyi, la mar de l’Aragó és la Mediterrània i és per això que les administracions estatal i autonòmica estan interessades a facilitar que els ‘manyos’ tinguin la millor sortida possible a la mar. Tot just fa uns dies que s’acaba d’inaugurar la nova variant del port de Querol de la carretera N-232 (la carretera de Morella) i que com tothom sap s’acaba quan arriba a Vinaròs. Pràcticament de forma simultània les Cambres de Comerç de Terol, Reus i Tortosa fixaven una trobada per al 3 d’octubre a Gandesa amb representants de les societats civil i política per a parlar del desdoblament de l’N-420 en autovia entre les poblacions d’Alcanyís i Reus. La finalitat és la mateixa. A ningú se li escapa que el turisme omple bars i restaurants a part de comprar i llogar xalets i apartaments. En tres paraules: aporta benefici econòmic. I què passa amb les Terres de l’Ebre? Per a fer realitat la millora de les infraestructures i facilitar l’arribada a la mar des de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre caldria pensar en desencallar el Pla Territorial redactat per l’IDECE i aprovat l’any 2010 pel Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya.
Diari de Tarragona

dimarts, 30 de gener del 2018

dimarts, 23 de gener del 2018

dissabte, 13 de gener del 2018

dimarts, 13 de juny del 2017

ELS LLOROS DEL PP

El PP utilitza la vella tàctica de repetir les coses constantment. Sembla ser que quan alguna cosa es repeteix i es repeteix, al final sembla que sigui veritat i la gent s’ho acaba creient.
Però jo sóc més de raonar, de buscar el rerefons de la notícia i de crear-me el meu propi criteri. Aquest manera de ser, com sóc jo, no és bona per algú que espera viure de la política. Ja sé sap: Quan estàs dintre d’un partit o segueixes la seva línia ideològica oficial o te’n has d’anar a buscar feina a un altre lloc.
Farà un parell d’anys li vaig sentir a un jove tortosí que havia estudiat Ciències Polítiques i que aspirava a treballar per al partit... Per al PP! De moment fa de pintor, tot i que no perd l’ocasió d’acumular mèrits, com penjar banderes espanyoles al balcó de casa per a celebrar les victòries del Madrid o el dia de la Hispanitat o l'11 de Setembre per a que tothom sàpiga de la seva espanyolitat.   

-Has vist la carta al director que publica avui Diari de Tarragona? –Me va comentar un company de treball-.

-No... Ja saps que normalment no compro Diari de Tarragona, compro el Periódico...

-Parla de l’adoctrinament dels llibres de text de Catalunya... Està molt ben redactada...

-Home! És politòleg... Sé suposa que ha de saber redactar...

Tot i que vaig buscar la carta a la web de la publicació, no la vaig trobar. Diari de Tarragona no penja totes les cartes al director que li arriben i a part d’això, van molt endarrerits a l’hora de publicar-les.
Casualment, el mateix divendres per la nit vaig veure al personatge en un debat que modera i presenta Manel Ramon a Canal 21 Ebre. Els altres tertulians eren Hadar Aixendri, Josep Borrell i Josep Baubí. El tema de debat era sobre la pregunta del referèndum de l’1-O, anunciada per Puigdemont el dia anterior.
Cada un dels tertulians va exposar el seu posicionament. Hadar Aixendri favorable al referèndum i a la independència, Josep Borrell, contrari, Josep Baubí va començar dient que no era independentista, però que degut a la intransigència de l’Estat s’hi havia tornat, però en canvi me va semblar que defensava posicionaments contraris... En canvi, el nostre protagonista era qui defensava una posició més radicalitzada en contra de la independència de Catalunya, fins i tot va arribar a dir que no es cobrarien les pensions.  
Tan en el cas de l’hipotètic adoctrinament als llibres de text catalans, com el tema de no cobrar les pensions, no són temes recurrents, sinó temes dels que, durant els darrers dies, se’n ha parlat prou. El que fa el nostre anònim protagonista (com veieu prefereixo no nomenar-lo), és fer el lloro o, el que és el mateix, repetir tot allò que surt de la fàbrica de idees del PP sense aturar-se per un moment a comprovar si són certes o no.
Sobre el tema de l’hipotètic adoctrinament o no als llibres de text, no opinaré de forma oberta i concreta perquè no tinc els mitjans necessaris per a contrastar-ho. Mons fills ja fa molts anys que van acabar la bàsica i mon net encara va a l’escola bressol... No obstant he de dir que qui no tracta amb molta més profunditat els temes que més els interessa? Es diu que la història l’escriuen els vençuts. Per tant, és lògic que qui la escriu no sigui imparcial. I, tot i que els catalans sempre hem perdut més guerres que no hem guanyat, sobre tot hem perdut les que ens han acabat afectant d’una manera més directa, a l’escriure sobre la nostra història sempre tendirem a analitzar-la d’una manera subjectiva, es a dir, sempre defensarem allò que més ens convé.  
En quan al tema de les pensions, com que ja ne vaig parlar la setmana passada, no tornaré a fer-ho, però si voleu, podeu llegir-ho al següent enllaç: 


Avui per acabar us explicaré un acudit de lloros i espero que no me tracten de micromasclista.

-Vaig comprar-me un lloro i me’l van donar femella...

-I com saps que és femella?

-Perquè en lloc de repetir les coses me les discutia...  

DARRERA HORA: 

Sí és veritat el que avui està circulant pel Facebook, potser sí que haurem de reconèixer que hi ha adoctrinament per part dels responsables d'Ensenyament. 
Com sabeu avui començava la selectivitat i segon sembla, un dels textes que ha sortit a la prova de Llengua Catalana i Literatura és el que es reprodueix a la foto. Au, però au...!!  

dimecres, 23 de setembre del 2015

Gràcies, senyor Mas

Es parla de la caverna mediàtica de Madrid però també n'hi ha una d'independentista


Josep Sabaté Guillemat

Evidentment, no sóc independentista, raó per la qual dono les gràcies al senyor Artur Mas perquè, amb el seu plantejament secessionista, em referma en les meves conviccions. No és que Madrid fabriqui independentistes, sinó que vostè, senyor Mas, fomenta el constitucionalisme. Quan vostè es va transformar en secessionista, s’hauria pogut afiliar a Esquerra Republicana, un partit que sempre ha defensat el mateix. Però no, va preferir trencar la seva coalició i dividir Catalunya.
Gràcies, senyor Mas, per despullar-se políticament. Ara ja sabem que vostè és un sofista. Si vostè hagués viscut a la Grècia dels anys 480 a. C., a Atenes, hauria estat el patriarca dels sofistes al costat de Protàgores o Gòrgies. vostè utilitza, continuament, els sofismes. Sofisma és un argument capciós que s’utilitza per fer passar com a veritat allò que és fals. El sofisma sovint parteix de premisses que es poden considerar vàlides per arribar a conclusions inadmissibles. Això és el que vostè està fent amb arguments demagògics i, fins i tot, infantils, és a dir, durant anys, com una gota malaia, ha jugat –està jugant– amb el sentimentalisme de molts catalans mentre els dibuixa una Catalunya virtual, una Arcàdia feliç o, com deia el seu pare polític, Jordi Pujol –l’avi– una Califòrnia europea. Senyor Mas, vostè parla molt de democràcia i de diàleg. Amb qui vol parlar? Amb els populars no perquè són immobilistes i amb els socialistes tampoc perquè són federalistes. Amb el seu aire prepotent, amb el seu somriure irònic, vostè sempre apel·la a la fibra sentimental dels ciutadans per provocar la seva reacció victimista a favor seu i per tapar el seu fracàs com a governant. Vostè no escolta ningú: ni Merkel, ni Cameron ni Obama... vostè pensa que tocant el cor del poble n’hi ha prou i que aquest queda desarmat amb el seu argumentari. Li falta, però, nivell.
També parla molt de democràcia. Democràcia vol dir llibertat d’expressió i, també, llibertat de comunicació. És a dir, la llibertat per comunicar al ciutadà tot allò que passa al món de la política catalana. Aquí es parla molt de la caverna mediàtica de Madrid però no es diu que també hi ha una caverna mediàtica independentista. He de dir noms? El Govern de la Generalitat atorga subvencions directes a mitjans de comunicació i indirectes a través de la publicitat institucional. En aquest context, qui ha prohibit una entrevista a l’exministre socialista Josep Borrell perquè ha publicat un llibre contrari a la independència? Només faltava que un exdirigent del PSUC, l’històric Rafael Ribó, es convertís, ara, en inquisidor de les televisions no adscrites al règim...
Gràcies, senyor Mas, per totes aquestes actuacions derivades de la seva política secessionista. No cal entrar en arguments polítics, econòmics, territorials o socials prou coneguts i debatuts. Amb aquests trets bàsics i essencials en tinc prou per no estar d’acord amb vostè. Sí, ja sé que hi ha altres polítics com vostè. No és l’únic. Però, com deia Jordi Pujol –l’avi– avui no toca parlar dels altres sinó de vostè perquè és el protagonista.

Fa temps que ni escolto ni llegeixo la frase «Espanya ens roba». Per què serà? Senyor Mas, no es poden manipular els fets, no es pot manipular la història, no es poden dividir les famílies per causa de la política; vagi de cara i defensi els seus posicionaments polítics amb la veritat per davant de tot. Tingui el sant valor de defensar la veritat perquè, fins ara, el que ha fet és vendre fum. Sortosament, a l’exili no arriba el seu fum...

dimecres, 17 de juny del 2015

CENSURA PERIODÍSTICA?

Divendres de la passada setmana vaig enviar una carta a diversos mitjans de comunicació. Dilluns me la va publicar íntegra Diari de Tarragona que, a més, la va qualificar com a carta del dia.
No ha estat fins avui dimecres que ha estat publicada per l’edició digital de la Vanguardia (en un altre temps Española i avui al servei de CDC) i també pel Periódico de Catalunya.
Em sobta que en tots dos casos hagin omès la part final, la que precisament podria ser més polèmica. Potser abans de retallar-la m'ho haurien pogut demanar parer, no? 

Us torno a reproduir la carta tal i com la vaig enviar:

PREPARATS!
Segur què coneixeu l’eslògan. Preparats per fer una Catalunya millor és una campanya institucional de la Generalitat que va començar els passat 25 de maig i que està sortint pels diversos mitjans de comunicació. L’anunci acaba amb un repte: fem-ho!
Però, preparats per a què? No es diu en claredat, però entenc que preparats per afrontar els nous desafiaments que ens ha de deparar el futur (digueu-li, si us complau fer-ho, independència)
Està clar que la campanya comporta una despesa que surt, com sempre, dels impostos que paguem la majoria dels ciutadans. No sé en quina quantia, però trobo que seria millor destinar-los per a fer coses molt més útils per als ciutadans del nostre país.
Però el més inversemblant sobre aquest tema és el que em va explicar l’altre dia el director d’una escola:
-El govern ens obliga a posar el lema a tots els escrits del centre.
Els qui com jo ja teniu una edat, segur que recordareu les consignes que escrivia el mestre a la pissarra quan érem petits... Semblant!

La part censurada és a partir de quan parlo del que em va explicar el director d’una escola.  
Efectivament, el passat dimecres em vaig trobar a l’estació de Sants de Barcelona a un conegut, director d’una escola d’Amposta. Com jo és un animal polític i, segurament, situat una mica més a l’esquerra que jo. Per la seva procedència i conviccions no crec que sigui independentista i segur que no és convergent. Per tant, és del tot lògic que mostri la seva disconformitat per l’ordre que va rebre des de la cúpula del departament per la qual s’obligava al centre a posar l’eslògan en qüestió.
Tinc clar que comparar el fet amb altres que considero semblants als que passaven a l’escola franquista pot ferir alguna sensibilitat i em sé pot qüestionar per això. Però no em sembla lògic que a un país que aspira a ser model de democràcia s’exigeixi a posar uns textos polítics que res tenen que veure amb l’educació.
Per cert, la campanya va ser presentada pel Secretari de Comunicació Josep Martí que, per aquells que no ho sàpiguen és de l’Ametlla de Mar. Aquest senyor és el que va venir l’any passat a Amposta a lliurar a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta el premi Amposta que ens van atorgar els mitjans de comunicació locals.
En aquell temps jo era el president i vaig assistir a l’acte amb la camisa blau delta que portem a les actuacions i a d’altres actes (molt pocs) als que s’assisteix representant a la colla castellera.
En arribar a la plaça de la Vila, vaig apropar-me a l’alcalde per a saludar-lo i, aquest em va presentar al citat Secretari de Comunicació. Com que era hivern, anava cobert per roba d’abric per la qual cosa no es veia la camisa.

-Quin color porteu –em va preguntar-
-Blau...
-Com la Falange? –em va respondre Martí-
-Nosaltres li diem blau delta.  

No em direu que el comentari no va ser totalment desafortunat.  


El Periódico (només surt a l'edició digital en castellà)  

dijous, 4 de desembre del 2014

Artur Mas lanza una oferta en la que él siempre gana

JOSÉ ANTONIO SOROLLA
Periodista

El 'president' pone a Junqueras entre la espada y la pared para que acepte una lista conjunta en unas elecciones plebiscitarias para alcanzar la independencia en año y medio


Habilidad táctica, voluntarismo estratégico. Este podría ser el resumen de la valoración de la conferencia que el presidente de la Generalitat, Artur Mas, pronunció el martes por la noche en el auditorio del Fórum de Barcelona en medio de gran expectación, reflejada en los centenares de asistentes, lo más granado de la sociedad civil y del empresariado próximos al soberanismo. Mas anunció que solo convocará elecciones de inmediato si se forma una lista conjunta de los principales partidos soberanistas capaz de alcanzar una mayoría absoluta que permita llegar a la independencia en 18 meses.
El órdago va dirigido a Oriol Junqueras, el líder de ERC, presente en la sala, que no aplaudió ni una sola vez a Mas, interrumpido varias veces por las ovaciones de los convencidos asistentes. Junqueras se ha resistido hasta ahora a integrarse en esa lista porque considera que solo es un intento de esconder las siglas de CDC, un partido desprestigiado por los errores de Mas en el proceso soberanista y, sobre todo, por los casos de corrupción, especialmente el que afecta a la familia del fundador, Jordi Pujol. Una encuesta reciente de El Periódico de Catalunya indica, además, que CDC y ERC obtendrían peor resutado juntos que separados.

PRESIÓN MÁXIMA

La presión, en todo caso, es ahora máxima, con el objetivo de que Junqueras no pueda negarse a participar en esa lista sin siglas en la que, según la propuesta de Mas, figurarían representantes de los partidos que quieran apoyarla, pero también miembros de la sociedad civil partidarios de la independencia. Estos figurantes tendrían que comprometerse a no presentarse de nuevo a las elecciones ordinarias, que se celebrarían en 2016, tal como estaban previstas.
Las elecciones inmediatas, a primeros de 2015, tendrían un carácter plebiscitario, con el único objetivo de que esa lista conjunta --con un programa único y una pregunta clara sobre si los electores quieren o no que Cataluña sea un Estado independiente-- obtuviera la mayoría absoluta del Parlament. Podría haber otras listas menores de partidarios del sí, pero la lista "transversal y amplia" debería conseguir la mayoría absoluta de escaños de la Cámara catalana (68 de 135).
Mas basó su exigencia de lista conjunta y de programa único en el argumento de que el resultado debe ser "claro y nítido, que no pueda ser malinterpretado y no aceptado como válido". Es decir, las elecciones plebiscitarias han de sustituir con esta fórmula al referéndum que el Estado no permite celebrar, dijo, para saber si en Cataluña existe la mayoría social necesaria para constituir un Estado independiente.
Hasta aquí la apuesta táctica. Con una habilidad innegable, Mas coloca a Junqueras ante un dilema diabólico en el que el president siempre gana. Si ERC se suma a la lista conjunta, Mas obtiene lo que quiere; si Junqueras se niega, Mas, que tiene la potestad indelegable de disolver o no el Parlament, renuncia a convocar las elecciones, intenta con otras alternativas prolongar la legislatura y siempre podrá acusar a Junqueras de matar el proceso hacia la independencia.
Las primeras reacciones de Esquerra han sido prudentes, en el sentido de no rechazar de plano la oferta, pero precisando que se debe mejorar. No es extraña esta cautela, ya que la decisión es capital. Es posible que haya que esperar para saberla a otra conferencia, esta vez de Junqueras, programada para el 2 de diciembre en el Palacio de Congresos de Barcelona.

VOLUNTARISMO ESTRATÉGICO

Si la táctica es hábil, la estrategia sigue encerrada en el voluntarismo de cuento de hadas que impregna todo el proceso. ¿Qué deben hacer el Govern y el Parlament si gana el sí en las elecciones plebiscitarias?, se preguntó Mas. Él mismo se respondió: comunicar la intención de constituir un nuevo Estado, proponer al Gobierno central negociaciones formales, completar las estructuras de Estado que ya están en marcha, iniciar un proceso de participación para elaborar una Constitución catalana y asegurar una mayoría parlamentaria para gobernar. Año y medio después habría que celebrar unas nuevas elecciones --estas constituyentes-- y un referéndum para proclamar el nuevo Estado. Todo debería estar concluido antes de finales de 2016.
Esta hoja de ruta da por supuesto que el triunfo por mayoría absoluta en las plebiscitarias es prácticamente seguro, lo que está por ver, y más con la previsible irrupción de Podemos también en el mapa político catalán, lo que podría frustrar la hegemonía soberanista. Da por supuesto asimismo que sería posible una negociación con el Estado, que habría acuerdo, y que tras el resultado electoral las instancias internacionales se inclinarían en favor de las aspiraciones catalanas.

OFERTA PERSONAL

Mas terminó su exposición con una oferta personal. Además de reiterar --ya lo había dicho al inicio del proceso-- que si encabeza la candidatura conjunta y gana el sí no volvería a presentarse en las posteriores elecciones ordinarias, se ofreció para ocupar el primer puesto de la lista unitaria, pero también para quedar relegado al último.
Lejos de la generosidad que destacaron algunos de los asistentes, prestos al halago, Mas siempre gana también en esto. Si se da la primera premisa, pasa a la historia como el Moisés que llevó al pueblo catalán a la tierra prometida, pero deja el papel de Josué para su sucesor. Sobre el segundo supuesto, ¿alguien se atreverá a pedir a Mas que ocupe el último lugar de la lista? ¿Qué sentido tendría?
La apuesta estratégica de Mas tiene la virtud de que se acaban las ambigüedades y CDC se pronuncia por primera vez ante unas elecciones claramente por la independencia. Pero la intervención del Fórum confirma también que Mas es solo el presidente de una parte --habrá que ver si mayoritaria o no-- de los catalanes. Hay una Cataluña que no estaba representada en el auditorio y a la que el president ignoró por completo.
Esa Cataluña espera una oferta del Gobierno de Mariano Rajoy o del Gobierno que le suceda porque lo que sí es mayoritario en Cataluña es el deseo de cambio de la situación actual. Mas se refirió incluso a esa oferta hipotética, ante la que mostró su escepticismo, aunque manifestó que, si llega, debería ser sometida a la sanción de las urnas.

diumenge, 25 de novembre del 2012

LA PORTADA DEL DIA

La portada del diari de Tarragona il·lustrada per Faro amb les caricatures dels candidats nacionals i del territori. Genial!