Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elena Salgado. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Elena Salgado. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de gener del 2018

CULPABLES I INNOCENTS DE LA CRISI BANCÀRIA

De Manel Fontdevila a eldiario.es d'avui. 
Aquests dies han passat per la comissió del Congrés sobre la crisi de la banca tres de les persones que més poden aportar sobre el tema per la seva responsabilitat política al front de diferents governs d’Espanya. Un Rodrigo Rato vicepresident i ministre d’economia en l’època d’Aznar i les altres dues va ocupar els mateixos càrrecs amb Zapatero com a president: Pedro Solbes i Elena Salgado.  
Després d’escoltar a tots tres, contrasten les seves actituds i les seves declaracions. Rato va estar pegant a tord i a dret contra Rajoy i els seus governs a part d’eludir tota responsabilitat política. O sigui, se va declarar innocent del tot. Mentrestant, Solbes i Salgado van acceptar la seva part de responsabilitat en un gest que els honra i impropi de la classe política espanyola i de la ciutadania en general tan poc propensa a acceptar que s’han equivocat quan ha estat així.
No cal perdre el temps parlant de Rato... Si voleu podeu llegir el que se diu d’ella a la pàgina los Genoveses. Potser de tots tres qui més m’interessa és Pedro Solbes, un bon ministre d’economia a qui Zapatero li va tallar les ales i no el va deixar que prengués les mesures adients per mirar d’apaivagar la crisi que ens venia a sobre. Perquè aturar-la completament era del tot impossible.
Per cert, Rato en cap moment va culpar de la crisi a Aznar quan l’origen de la bombolla immobiliària ve precisament d’aquella època. El govern d’Aznar va aprovar l’any 1998 una llei que liberalitzava elpreu del sòl i que, segons sé va dir, sé pretenia que hi hagués molt més sòl disponible per a construir i sobre tot a millor preu. Ja sabeu que al lliure mercat quan hi ha excedent d’un producte aquest baixa.
Al principi la bombolla immobiliària els hi va anar bé a tots: el PIB pujava, l’atur baixava, els sous eren alts i, per tant, la gent comprava més. Segurament la inflació pujava, però aquest era un detall menor sense importància.
Tot i que la crisi va ser internacional (recordeu que segons els experts tot va començar amb les hipoteques subprime) aquí tard o d’hora igualment n’hauria vingut una de grossa. La banca és culpable de gran part del que va passar i les autoritats monetàries de la resta. Recordeu que abans de que comencessin a fer fallida els primers bancs, feia poc que havien passat un test d’estrès davant les autoritats monetàries de la UE. Les caixes d’estalvi, a part d’acumular els mateixos problemes de la banca, ne van tenir un d’afegit: l’espoli que van patir per part de determinats partits polítics que les controlaven.
En plena campanya electoral de les eleccions de 2008, Solbes, com a responsable de l’economia espanyola va debatre amb Pizarro, un dels experts en economia del PP. Solbes va negar que ens vingués a sobre una crisi economia. Evidentment en campanya electoral no podia acceptar-ho de cap de les maneres.
És veritat que el govern de Zapatero va intentar fer alguna cosa per a pal·liar la crisi com per exemple el Pla E dirigit als ajuntaments i que era per a estimular l’economia i l’ocupació, però ja arribava massa tard...   

Tornant a la banca espanyola, a part de donar finançament a les constructores per a que seguissin construint arreu de la geografia Espanyola (se va començar per les grans ciutats però poc a poc sé va estendre com una taca d’oli fins arribar als pobles més menuts), també deixaven diners sense pràcticament garanties a aquells que volien comprar-se un habitatge. Un dels meus fills va estar treballant a Caixa Sabadell, ja desapareguda. Me va explicar que arribaven a donar hipoteques per sobre del 100%. Per què? Perquè el mercat estava tan boig que els habitatges augmentaven de valor cada dia... Fins que tot va petar i ho van haver de pagar qui menys culpa tenien.