Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esperanza Aguirre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Esperanza Aguirre. Mostrar tots els missatges

dijous, 12 d’abril del 2018

RESPOSTES DE MANUAL


Hi va haver uns anys en els que freqüentava sovint Andorra. No era dels que solia comprar en accés, però en aquells anys sempre acabaves per comprar alguna cosa que, depenent del què, quan passaves per la duana té tocava pagar els corresponents aranzels.  
Una vegada hi vam anar a comprar una tenda de campanya; una canadenca que eren les que se portaven en aquella època. Ens acompanyaven uns amics amb la mateixa intenció.
Com que la idea era d’estrenar-les allí mateix, de la caseta de camp de mons pares me vaig emportar un petit butà i alguns estris necessari per a fer el menjar o escurar.

Sabíem que a la duana hauríem de pagar si la declaràvem. Per tant havíem d’anar amb alguna estratègia raonable per mirar d’eludir pagar la multa corresponent en el cas de que ens enxampessin amb contraban.  
En aquell temps tenia un Seat 127 de dues portes. Vaig posar la tenda al fons del maleter mirant de que no se veies molt. I al davant algunes de les hortalisses que ens havíem portat de casa (petaques, cebes...)  i tots els estris (ribell de plàstic, escorredor, butà...)

Però sobre tot havíem de tenir molta tranquil·litat ja que la policia sol tenir molta psicologia i detecta qualsevol estat d’angoixa o ansietat.
Ens fan aturar al lloc indicat, me conviden a baixar del cotxe i me fan la típica pregunta:

-¿Algo que declarar...? Abra el maletero del coche.

-Creo que no... Ustedes mismos... Hemos venido a Andorra a pasar unos días de camping como ustedes pueden comprobar (mentre els obria el maleter posant-los cara de bona persona)  

La veritat és que no van mirar massa... El que van veure els devia de convèncer suficientment...

-Pueden marchar...


No vam esperar que ens ho digués dues vegades. Vaig pujar el cotxe i vam marxar ràpidament... Això sí, sense presses...

-Se financió ilegalmente el Partito Popular de Madrid.

I Esepranza Aguirre Gil de Biedma, Dña. Espe per als més íntims, amb cara de no haver trencat mai cap plat respon:

-Hasta donde yo se, no.  

Una resposta de manual. Una forma més o menys elegant de tirar pilotes fora. Una forma de no dir res, però d’amagar molt... Igual com jo vaig fer amb la policia duanera... La diferència és que mentre jo me vaig d’haver preparar pràcticament sol l’estratègia, ella té assessors i advocats que la instrueixen i la preparen cada vegada que té una compareixença pública on se sap per endavant sobre que sé li preguntarà.
Però ni ella, ni Ignacio González (que va emprar una tàctica similar), són els únics de fer-se el longuis davant una situació compromesa i que els pot arribar a portar problemes greus.
També José Antonio Griñán, que va ser President de la Junta d’Andalusia entre els anys 2009 i 2011 va usar una resposta de manual quan sé li va preguntar sobre els ERE’s fraudulents.

-Qué ERE’s? No conocía el plan de los ERE’s...

divendres, 28 de juliol del 2017

ELS UNS PELS ALTRES I LA CASA (Gènova, 13) SENSE AGRANAR

Les compareixences en seu judicial de persones conegudes, d’aquelles de alta cuna y baja cama, tenen una expectació mediàtica, però a l’hora de la veritat no solen aportar cap novetat destacable. Potser és perquè l’opinió pública en general ja s’ha fet una idea sobre el que ha passat en cada cas. N’hi ha qui ho anomenen judicis paral·lels, però només es tracta de recopilar dades i arribar a conclusions. Conclusions que la majoria de vegades no pots expressar en públic per manca de proves, però els indicis solen ser força evidents.
Com sabeu dimecres va declarar el President del Govern de les Espanyes a l’Audiència Nacional en qualitat de testimoni. Mentre això passava, Arnaldo Otegi assistia a una conferència que donava un amic a Lleida i deia més o menys això:
-Com han canviat els temps... Mentre jo estic assegut tranquil·lament escoltant el meu amic Joan Tardà, Rajoy està declarant a l’Audiència Nacional.
No ens enganyem, malgrat les paraules d’Otegui el país no ha canviat substancialment: A Madrid segueix governant el PP i pel que sembla ho farà, al menys, fins que la legislatura s’esgoti i a Catalunya seguim, com des de fa anys, en pas fer cap a la independència o cap a la incertesa (encara està per veure’s) i, per tot arreu, destapant-se nous casos de corrupció política.
No sé si us n’heu adonat, Espanya és un país de filòsofs. El tio Maso (e.p.d.), pare del meu company de treball i amic Maso, sempre es vanagloriava d’haver llegit intensament els filòsofs de la Grècia clàssica. Nosaltres els espanyols (i fins que es demostri el contrari ho són tots els que tenen el DNI del Regne d’Espanya) tenim la grandíssima sort de poder conviure amb ells. Només sé que no sé res va dir Plató, una de les frases més repetides pels nostres corruptes de capçalera.
Però si amb això no n’hi ha prou, la culpa no la vol ningú (cap sorpresa!) i si l’encolomes a un altre que damunt no es pot defensar, millor encara.
Un dels tresorers del PP del temps de la Gürtel va se Álvaro Lapuerta que ha quedat exonerat degut al seu estat de salut física i mental. Dimecres Rajoy el va culpar juntament amb l’Esperanza Aguirre (a qui no deu de considerar amiga precisament) de ser-ne els responsables del finançament il·legal del partit. Sembla ser que mentre el primer ho va ser per acció, la segona ho hauria estat per omissió. Va declarar Rajoy que en assabentar-se de que alguna cosa lletja passava al PP, li va manar a l’Esperanza Aguirre que ho investigués i si ho considerava pertinent, ho tallés de soca-rel. Però ni la Esperanza ni Rajoy van fer res... Per a què havien de prendre mesures si el que estava passant ja els hi anava bé!
Si així va ser, Doña Espe no ho va fer... Tot i que, com sabeu, presumeix de ser ella la que va destapar la Gürtel (però sé li van escapar d’altres com la Púnica, el Lezo...)
Només acabar la compareixença de Rajoy davant l’Audiència Nacional van diversos líders polítics (entre ells Pedro Sánchez) els que li van demanar la dimissió.
Per la seva banda, des del PP van dir que semblava una cursa per veure qui l’hi ho demanava abans. No es tracta de demanar-la abans o després, es tractar de tenir decència (ni que només sigui una mica) i presentar la renuncia... I no dimecres, sinó quan es va saber amb seguretat que el PP s’havia finançat irregularment durant anys, incloent-hi els sobresous que s’emportaven la majoria dels seus dirigents, entre d’altres, presumptament, Rajoy.
Me costa creure que si una situació similar a la que ha passat al PP (o a CDC) hagués passat a un dels principals partits d’algun país del nostre entorn, no hagués comportat conseqüències polítiques immediates. Des d’Europa suposo que se’ns miren amb cara d’incredulitat i estupefacció.  
Per cert, TVE-1 va ser l’única emissora generalista (no temàtica) que no va informar als seus Telediaris de la compareixença de Rajoy a l’Audiència. Com podeu veure, als seus dirigents encara els hi dura el sectarisme de l’època de directius de TeleMadrid. 

diumenge, 23 d’abril del 2017

LLÀGRIMES DE COCODRIL

S’usa aquesta expressió per dir que no són llàgrimes reals... Què no sé sent pena per molt que es vulgui exterioritzar.
Les llàgrimes d’Esperanza Aguirre durant les declaracions que va fer parlant del seu fill polític Ignacio González a la sortida de l’Audiència de Madrid després de declarar com a testimoni pel cas Gürtel, me van sembla això: llàgrimes de cocodril.
Suposo que sobre l’Esperanza Aguirre està tot dit i per tant, per molt que escrigui sobre, no aportaré res de nou. Simplement diré que sinó heu llegit l’article que va escriure Ignacio Escolar el director de eldiario.es titulat Llegaron con el tamayazo, se van detenidos por la Guardia Civil, el llegiu. És una bona reflexió sobre l’etapa de l’Esperanza Aguirre al capdavant del PP de Madrid.
Des del meu punt de vista, el 10 de juny de 2003 va marcar un abans i un després en la democràcia espanyola. Aquell dia es van adulterar el resultats electorals de la Comunitat de Madrid. Aquell dia, gracies a un pacte entre el PSOE i IU, Rafael Simancas havia de ser elegit president de la Comunitat, però a l’hora de votar 2 diputats socialistes Eduardo Tamayo y María Teresa Sáez no estaven presents a l’Assemblea i no se’ls va poder localitzar... És el que es va anomenar Tamayazo
Al cap dels anys es va saber que un empresari relacionat amb la trama Gürtel havia llogat una habitació d’hotel on es van confinar els dos diputats electes. Segurament mai sabrem quan se’ls hi va pagar per la seva deserció, així com tampoc, com s’hauria gestionat la Comunitat de Madrid d’haver governant les esquerres...
14 anys més tard i gràcies a que Cristina Cifuentes, l’actual Presidenta, va denunciar irregularitats a l’empresa Canal de Isabel II, el que es coneix com el cas Lezo, es parla de regeneració política al si del PP. No caldria regenerar res si abans no s’hagués corromput.
Entre llàgrimes Esperanza Aguirre va dir que no sabia res i que seria un cop molt fort per a ella si finalment es demostra que Ignacio González és culpable dels casos que se l’imputen.
No me crec que Esperanza Aguirre no sabés res. O es que no va preguntar mai a ningú que va passar aquell 10 de juny de 2003? Potser no ho va preguntar perquè ja ho sabia. Com també sabia (i ho permetia) que un bon grapat dels seus col·laboradors s’enriquissin a costelles dels contribuents que sempre son (som) els que hem de pagar el pato de tot.

L’EXEMPLE DE L’ADA COLAU
L’alcaldessa de Barcelona (Barcelona en Comú) està donant a tota la classe política una lliçó de com s’ha de portar una administració pública.
Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs l’enllumenat públic de la ciutat. Les dos grans companyies espanyoles del ram (ENDESA i IBERDROLA), no s’hi van presentar i, a sobre, van impugnar-lo. Els tribunals van donar la raó a les dues grans elèctriques, però la Colau no es va rendir. Llavors va anunciar la creació d’una companyia elèctrica municipal que començarà a operar a partir de l’any que ve i, al ser municipal, no caldrà fer cap concurs per a poder subministrar electricitat a tots els espais públics de la Ciutat Comtal. A part, està previst que en una primera fase també pugui subministrar electricitat a 40.000 llars. Problema resolt!
Dijous, l’equip de govern de Barcelona va anunciar la paralització de les obres de la plaça de les Glòries que, segons informaven per la ràdio és l’obra més gran que s’està fent a Catalunya ara mateix. Els motius? Un retard de 18 mesos un sobrecostos de 12.000 milions d’euros.
Ada Colau va encarregar a empreses externes una auditoria per l’obra i un informe jurídic per a veure com ha d’actuar. Hi ha dues possibilitats: Què les empreses que realitzen l’obra es mengen en patates el sobrecost o rescindir-los el contracte i treure a licitació les obres no executades.
L'assignatura pendent però, són els serveis funeraris. Aquí també l'alcaldessa vol crear una funerària municipal per aconseguir abaratar costos. De moment la Colau encara no se'n ha sortit per que l'oposició s'hi oposa (may més ben dit...) Però tot arribarà. 

Olé tú!!  

dissabte, 22 d’abril del 2017

L’ESPIRAL QUE NO PORTA ON HAURIA DE PORTAR

De Roto a el País. 
La corrupció és com una espiral que embolcalla els corruptes però que deixa escapar els personatges principals (Després de donar-li voltes no tinc clar d’haver-me’n sortit...)  

Què vull dir amb això? Què els casos de corrupció destapats arreu d’Espanya (incloent-t’hi  Catalunya) han posat molts noms sobre la taula dels fiscals... Tants que en faríem una llista pràcticament sense final... Però com sé sol dir: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són. No obstant, cal dir que cada vegada, els il·lustres, estan més prop d’encapçalar les llistes de corruptes que ara formen gent de tota la seva confiança.
A València, en el darrer moment es va veure implicada Rita Barberà i només la mort la va salvar d’ocupar el banc dels acusats per a donar comptes del cas Taula sobre el finançament irregular del PP valencià. Però hi van haver altres molts de casos durant molts anys i que tot i que van esquitxar Francisco Camps pels vestits que va rebre suposadament per fer de mediador entre les empreses de la Gürtel i els seu govern. Però ne va sortir de rositas... I Zaplana? A aquest ni això...
Primer amb el cas Palau de la Música i després amb el Pretòria, alguns dels acusats van declarar que eren instruments de finançament il·legal de Convergència. De fet, tal com també passa amb el PP, els diferents tresorers convergents s’hi van veure esquitxats.
Però... Qui hi havia a dalt de tot quan van passar aquests i altres casos? Des de la seva fundació CDC només ha tingut dos líders o presidents (Pujol i Mas) Pujol, segurament forçat per les circumstàncies va haver d’acceptar que tenia diners a la banca andorrana que no havia declarat mai. Tot i que, segons sembla, va mentir sobre la seva procedència. Segons Pujol aquest diners formarien part de l’herència del seu pare Florenci, però no té cap tipus de document que ho justifiqui. Per tant, és provable que els diners també tinguin un origen fosc.
Segons publicacions de diferents mitjans de comunicació, les declaracions de Millet i Montull apuntaven directament a Mas. Fins i tot es va arribar a dir que aquestes, diguem-ne acusacions eren un impediment per a tornar-se a presentar, la qual cosa no s’havia descart i fins i tot ell ho havia admès algun cop.
Amb la corrupció de Madrid i les de les comunitats governades pel PP (València, Múrcia, Castella i Lleó, etc.), passa el mateix: També apunten cap el més alt, cap a les cúpules... Esperanza Aguirre sembla que ja no se’n podrà sortir. Fins ara podia escudar-se amb Ignacio González, la seva ma dreta i el que finalment seria el seu successor. Ara ja no pot. D’aquí que dimecres a part de no fer cap tipus de declaració, no sé la va poder localitzar.
Francisco Correa, el cap visible de la Gürtel també va apuntar directament Rajoy. I no només Rajoy, sinó també Aznar que alguna cosa havia de saber... ¿No us heu preguntat mai que feien Francisco Correa y Alvaro Pérez (el Bigotes) feien a la boda d’Ana Aznar i Alejandro Agag? ¿Tenien el suficient rancio abolengo per assistir a aquella boda d’Estat? Crec que l’únic mèrit que tenien era ser amics de la família (ja m’enteneu) Aznar ja va sortir de rositas quan se’l va denunciar per portar Espanya a la guerra d’Iraq. Amb els casos de corrupció, de moment, qui té la barba en remull és Rajoy. D’Aznar ni se’n parla... Potser tot arribarà.

No us agradaria veure a la presó a tots aquests personatges? Potser no xalarem com m’agradaria... Una pena!    

divendres, 21 d’abril del 2017

ELS DIES HORRIBLES DEL PP

De Ricardo a el Mundo. 
Si estigués a un altre país ara mateix estaria pensant que el PP està donant els darrers cops de cua...
Però quan obro els ulls me’n adono que continuo assegut davant l’ordinador, a casa, al país on porto vivint des de fa més de 59 anys i torno a la dura i crua realitat: El PP se’n acabarà sortint. Tot i que ens aquests darrers dies s’han donat les circumstàncies necessàries per a que els càrrecs que encara no han estat imputats, acabessin per dimitir. Però no serà així... I això només passa aquí, al nostre país... Bé i a les repúbliques bananeres (no cal dir noms que tothom, segur, ne tindrem alguna a la ment)
El tribunal que està jutjant a la trama Gürtel i que va fer seure al banc dels acusats entre d’altres a Luis Bárcenas y Francisco Correa, va acabar acceptant que Rajoy comparegués com a testimoni.
Ràpidament Maillo (en temps de Franco a Ulldecona ni havia un guàrdia civil anomenat Maillo i que sembla que tenia molt mala llet) va sortir a dir que Rajoy no aportaria res de nou a la causa i se’l va veure contrariat i empipat. A qui li piqui que es rasqui...  
Però Rajoy no hi anirà sol. L’acompanyaran els qui, com ell, van ser secretaris generals del PP (Javier Arenas y Álvarez Cascos), a part de l’Aguirre (la que segons ella va destapar el cas), Mayor Oreja i Rodrigo Rato (que igual s’ha llogat un apartament prop dels jutjats per no haver d’anar i vindre cada dia)
Aquets dies la Sexta no ha parat de recordar que quan van sortir a la llum els primers indicis de la trama Gürtel va sortir Rajoy acompanyat de tota la plana major del partit per a negar cap vinculació del seu partit.
De fet el PP ho va estar negant durant anys (usant una estratègia semblant a la dels atemptats de Madrid de 11-M de no voler reconèixer l’autoria d’una cèdula islàmica) I no només això, sinó que quan no els hi va quedar més remei que acceptar que alguna cosa els vinculava, van optar per dir que acataven les resolucions judicials, que col·laborarien amb la Justícia, però al mateix temps posaven tots els pals a les rodes possibles per a fer descarrilar el comboi que els hauria de portar a tots a la presó (cosa que no passarà)
Ara, després de que la Justícia hagi requerit el testimoni de Rajoy, ha optat per una altra estratègia: Dir que els jutges fan abús de poder. En aquest pas se’ls hi acabaran tots els arguments possibles.
Espanya és el país dels tontos. Ara bé, ni ho molts més que s’ho fan que no que ho són realment (i perdoneu-me per haver usat aquesta expressió) Rajoy, com la Infanta Cristina, com la Pantoja o com tants i tants altres que han estat involucrets d’alguna manera en casos de corrupció, o no se’n recorden del que va passar o no se’n assabentaven de res.
Però al país dels cecs (o dels tontos), sempre hi ha un tort (o un vivet) i, en aquest cas la més llesta de tots és l’actual Presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes. Cifuentes porta anys ocupant càrrecs dintre del partit, inclòs un lloc de consellera del Canal Isabel II (Ignacio González el va convertir en el centre neuràlgic dels seus tripijocs) No obstant, això no ha privat a Cifuentes de denunciar al seu antecessor al càrrec per corrupció.
Què guanya Cifuentes? Està per veure, però vol donar la imatge de regeneració que predica el PP, però que no compleix. Si la jugada li surt bé podria convertir-se en la successora de Rajoy al capdavant del partit i, el més lògic, és assegurar-se el suport de C’s fins el final de la legislatura.
Fins dimecres la més llesta de tots semblava que era Esperanza Aguirre. La lideressa havia sabut sortir-se’n indemne de tots els casos de corrupció que involucraven directament estrets col·laboradors seus (Si González, tal com va dir la pròpia Aguirre era la seva ma dreta, Granados deuria ser l’esquerra) Però després de la detenció d’Ignacio González, l’Aguirre, en lloc de sortir a defensar-se com sempre ha fet, va optar per guardar silenci. De fet ni sé la va veure.
El mateix dimecres, la Sexta, va emetre unes imatges de Doña Esperanza de després de la detenció de Granados on deia textualment queGranados no era la seva ma dreta, que la seva ma dreta era Ignacio González... En unes altres imatges, González era entrevistat per la periodista Ana Pastor després de la detenció de Francisco Granados.

-Posaria la ma al foc per algú? –Li va preguntar la periodista-

-Per ningú... Ni per mi mateix... –Li va respondre González-

-M’està dient que no posaria la ma al foc ni per vostè?-Va insistir la periodista-

-Efectivament...

Després de veure aquestes imatges vaig pensar que González ja tenia molt clar que estava cometent irregularitats.

dimarts, 15 de novembre del 2016

EL COS INCORRUPTE D’ESPERANÇA AGUIRRE

Diuen que Franco tenia a la seva habitació matrimonial el braç incorrupte de Santa Teresa d’Avila. Però sembla que aquest no és l’únic braç incorrupte d’una santa. De Santa Tecla, patrona de Tarragona també se’n guarda un. No sé que haurà passat amb l’altre braç de les santes...  
Però si penseu que mantenir al llarg dels segles un braç incorrupte és un miracle, per a miracles els de Madrid, una de les comunitats espanyoles amb més corrupció i resulta que Esperanza Aguirre que durant quasi 9 anys (octubre de 2003-setembre de 2012) va ser la presidenta de dita comunitat. Si ho recordeu, la seva elecció va arriba després de la fallida investidura de Rafael Simancas, el líder del PSOE madrileny que havia arribat a un acord amb Izquierda Unida, però el dia de la votació dos diputats socialistes (Eduardo Tamayo y María Teresa Saenz) no estaven presents a l’Assemblea i Simancas no va obtenir els vots suficients per a ser escollit president.
Unes noves eleccions van donar la majoria absoluta al PP i, per tant, la seva Lideressa va passar a ser la nova presidenta de la Comunitat de Madrid.  
Molts d’anys després es va saber que Tamayo i Saenz van estar reclosos a una habitació d’un hotel de Madrid pagada per un empresari de la construcció que es va relacionar amb l’entramat de la Púnica, una xarxa corrupta que va escampar els seus tentacles per bona part dels municipis de l’extraradi de la capital.
Quan l’Aguirre va deixar el seu càrrec públic per motius de salut (que compaginava amb el càrrec orgànic de presidenta del PP de Madrid i del que no va renunciar –de fet encara ho és), la va succeir el que va ser al seva ma dreta Ignacio González i que va estar investigar per la propietat d’un àtic de luxe a Marbella. Tot i que s’hi van trobar indicis que podria tractar-se d’un regal en recompensa d’algun favor, la pèrdua de documents i alguna que d’altra argúcia policial, finalment no es va poder provar que fos així.
Però González no va ser l’únic membre d’un govern d’Esperanza Aguirre que va tenir problemes amb la Justícia. Lopez Viejo, que va ser conseller d’Esports, es va vincular a la trama Gürtel, però sobre tot Francisco Granados, durant molts anys el número dos de Dña. Esperanza, sembla que va ser el creador de la Púnica.
Què diu Esperanza Aguirre? Tira pilotes fora. Què ella no sabia res, en alguns casos que no eren de la seva confiança i, per al colmo, que va ser ella qui va destapar la Gürtel.
L’últim cas fosc que afecta a diversos càrrecs vinculats d’alguna manera amb la Lideressa, s’ha sabut fefaentment només fa uns dies, ja que les sospites ja feia anys que planaven sobre els seus caps. És el cas d’espionatge a diversos càrrecs de la Comunitat pagat amb diners públics.
L’actual govern de la Comunitat presidit per la també popular Cristina Cifuentes, ha acceptat que l’any 2008 (en plena guerra interna al PP de Madrid per a veure qui succeiria a Mariano Rajoy que havia perdut dues vegades contra Zapatero)
Aquest cas també esquitxa a Esperanza Aguirre ja que els diners amb els que es van pagar les despeses d’espionatge van sortir del seu govern i el cap jeràrquic dels que van realitzar el control era de l’absoluta confiança de Dña. Esperanza.
Però ella ho segueix negant tot. La merda (perdoneu per l’expressió) l’envoltava de manera permanent, però ella no se’n assabentava del que passava. És tonta la senyora Aguirre? Trobo que no, el que fa és passar-se de llesta.  
No sé si alguna vegada la podran involucrar en alguns dels casos que he citat, però mentre li haurem de concedir el benefici del dubte i, per tant, considerar que el seu cos (no només el braç) està incorrupte.
Fins i tot no m’estranyaria que ja difunta, un dia pugés a l’altar com a santa (i fins i tot màrtir d’aquells que la volen malament –entre els que m’incloc-) i que el seu incorrupte cos fos venerat a la catedral de l’Almudena.     

dimarts, 16 de febrer del 2016

EL MAL BITXO MÉS ‘IMPOL·LUT’

De Ricardo al diari el Mundo. 
Fa fa anys, una vegada vaig llegir un comentari sobre l’Esperanza Aguirre i la seva mutació política. Primer va ser Ministra de Cultura amb l’Aznar i més tard presidenta del Senat. El comentari venia a dir que en aquella època fins i tot la trobava simpàtica i fins i tot curteta...
Va ser després, quan va arribar a la presidència de la Comunitat de Madrid quan es v destapar i va treure tota la mala baba que havia anat acumulant al llarg dels anys. De fet, abans d’arribar a la presidència quan, precisament, l’Assemblea de Madrid debatia la investidura de Rafael Simancas, el candidat socialista que havia arribat a un acord amb Izquierda Unida per tal de governar plegats.
Aquell dia es va produir un dels escàndols més grans de la història parlamentaria d’Espanya. Dos diputats socialistes, Juan José Tamayo i Maria Teresa Sáez no estaven presents. Es va produir el que es coneix com el Tamayazo, una mena de cop de ma incruent. Per culpa d’allò, Simancas va rebre més vots negatius que positius i per tant no va poder ser investit.
Els absents van dir que ho havien fet perquè no estaven d’acord amb el pacte d’esquerres que s’havia assolit. Anys després però, es va saber que mentre la resta de diputats votaven, Tamayo i Sáez estaven reclosos a una habitació d’un hotel madrileny pagada per un empresari proper al PP i que anys després se’l va relacionar amb la trama Gürtel. L’Esperanza sempre ha dit que no va ser responsable d’aquells fets, però el cert és que es va haver de repetir la votació i llavors sí, el PP va obtenir majoria absoluta permetent a la lideressa arribar al càrrec de presidenta de la Comunitat de Madrid. Potser ella no sabia res, però va ser-ne (juntament amb el seu partit), la gran beneficiada d’aquella espantada.  
El temps ha demostrat que en aquella època hi havia molts interessos econòmics per a que governés el PP. Només cal veure on es van produir casos com la Gürtel (citat anteriorment) o la Púnica, així com també el nombre d’imputats (perdó, investigats) i empresonats.
S’hauria pogut muntar tot allò amb un govern d’esquerres? Probablement, no! Per tan, cal pensar que l’Esperanza Aguirre va ser la col·laboradora necessària per a que tota la camarilla que envoltava el seu partit pogués fer negoci aprofitant les adjudicacions de contractes públics en tots el nivells de les administracions governades pel PP, ja fos l’ajuntament de la capital, com el govern de la comunitat o els ajuntaments on hi havia un alcalde pepero.
Va dir Esperanza Aguirre que de tots els càrrecs nomenats per ella, només dos li havien sortit ranes. Potser la lideressa no té en compte que, com a presidenta del PP de Madrid tenia molt de poder a l’hora de col·locar els diferents caps de llista per a les municipals i per tant no nomes nomenava consellers i assessors... De totes formes, sembla que la memòria li està jugant una mala passada i s’oblida de molts altres que també, utilitzant les seves pròpies paraules, li han sortit ranes.  
El diari digital el Plural, de tendència socialista els quantifica en 22... Més o menys com va passar quan Rajoy va dir que els corruptes de València eren casos aïllats i n’hi ha més de 100!
Entre les ranes de l’Espe n’hi de molt propers, fins i tot a alguns se’ls pot considerar que van ser la seva ma dreta: Francisco Granados, Alberto López Viejo, Ignacio González, Salvador Victoria, Lucía Figar, Isabel Gallego, que va ser cap de premsa d’Aguirre, etc.
Encara que sembli impossible, Esperanza Aguirre ha sabut mantenir-se impol·luta davant de tanta corrupció o potser és que els poders fàctics, el mateixos que van hospicià el seu ascens, sé les hagin enginyat per a mantenir-la apartada. Però els focus de l’opinió pública la senyalen com la col·laboradora necessària per al bon funcionament de totes les trames.
La dimissió de diumenge, la segona vegada que dimiteix, és un gest més de cara al galeria que una altra cosa i, encara que ahir ho va negar, senya a Rajoy el camí que hauria de seguir.    

dijous, 2 de juliol del 2015

UNS SÍ, ELS ALTRES NO

Sempre es diu que les majories absolutes no són bones i més si es perllonguen en el temps...
Però encara hi ha una cosa pitjor que els majories absolutes, que és el control de tots els estaments del poder.
A partir de 2011 el PP va aconseguir aglutinar tan altes quotes de poder com mai abans s’havia vist. A part del govern central (gràcies a la majoria absoluta assolida al Congrés) tenia el govern de pràcticament totes les autonomies (amb excepció de Catalunya, País Basc i Andalusia),  el Senat, molts dels ajuntaments de les capitals de la província, així com d’altres poblacions importants, diputacions, etc. Però no només això, sinó que controlava tota la resta d’institucions estatals:  Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Tribunal de Comptes... Fins i tot el Defensor del Ciutadà, què per molt independent que sigui la institució, al seu davant tenia (i té) a una exalcaldessa, concretament la de Sevilla.
Tots això permet al partit de Mariano Rajoy poder driblar sovint la Justícia i sortir-se’n tan ben parat que fa indignar a la ciutadania en general i creure que la Justícia no és igual per a tothomencara que així s’afirmi.        
Un dels exemples més clars el tenim amb el diferent tracte que han tingut els presidents andalusos Chavez i Griñán, per n constat i la cúpula del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, per l’altra.
Chavez i Griñán han acabat imputats pels cas dels ERO’s d’Andalusia i ho trobo perfecte. Per molt alt que estiguis, no pot servir d’excusa per a dir que no te’n assabentaves de res. Sé suposa que els presidents s’envolten de gent de la seva màxima confiança i aquests, a la vegada, fan el mateix. Si algun o alguns membres de la piràmide de poder cometen alguna irregularitat (tingui o no la consideració de delicte), hauria d’afectar a tos els estaments superiors, fins arribar al president (o secretari general) corresponent. No es pot mirar cap a un altre costat com si res. S’han d’assumir responsabilitats: ja sabeu, dimitir no és un nom rus...  
En canvi, la cúpula del PP se’n està sortint molt bé, comparativament parlant. És cer que hi ha càrrecs (sempre menors) del partit que es troben encausats i fins i tot a la presó. Mireu València amb el cas Gürtel. Així que recordi, qui va pagar els plats trencats va ser Ricardo Costa, però no va passar el mateix amb Paco Camps o Rita Barberà que han vist com han imputat a alguns dels seus màxims col·laboradors, mentre sortien indemnes de tan compromesa situació. Recordeu que un jurat popular va declarar innocent a Camps pel tema dels vestits (trajes), no sense certa polèmica, ja que hores abans del veredicte es va veure a un membre de Nuevas Generaciones al mateix hotel on s’allotjava el jurat que havia de pronunciar-se sobre el cas. 
La penúltima bona notícia per a la cúpula del PP es va saber només fa uns dies: el jutge que instrueix el cas Gürtel va desestimar per, crec recordar, tercera vegada imputar a Mariano Rajoy.
El president del govern d’Espanya, a diferència del Rei que no respon pels seus actes, si que ho fa. Si la Justícia ha estat inflexible amb Chavez i Griñán, el mateix hauria de fer amb Rajoy (o l’Esperanza Aguirre) Ells també són responsables del que ha passat al seu partit i, per tant, no s’haurien d’escapar del pes de la llei.
I per a que veiéssiu que res és casualitat, acabaré amb la recusació del tribunal que ha de jutjar el cas Gürtel per part de l’acusació particular. 3 dels tres magistrats que l’integren van ser vocals del CGPJ a proposta del PP. Casualitat? Jo no crec que els fets que envolten els casos de corrupció del PP siguin casuals, sinó fruit d’una planificació pensada fins el més mínim detall. Potser per això estan els assessors... No creieu?  

Amplieu la informació al Plural

divendres, 19 de juny del 2015

LA MALA EDUCACIÓ

Les darreres eleccions municipals del 24 de maig han posat de manifest la mala educació que tenen alguns polítics quan van resultar perdedors.
Segurament els dos exemples més clars les personifiquen Esperanza Aguirre per una part i Rita Barberá per l’altra.
Esperanza Aguirre va estar durant tota al campanya fustigant Manuela Carmena, la candidata deAhora Madrid, llista vinculada a Podemos. Però quan l’evidència es fa realitat, s’haurien de guardar els formes i l’Espe no ho va fer.
Durant la campanya era evident que la llista de Manuela Carmena trauria un grans resultats, però potser ningú esperava que tan bons, fins el punt de quedar-se a només un regidor del PP. A partir d’aquí, l’Espe, va començar a moure els seus tentacles, esperant que algú s’hi deixés enredar. Però ningú va caure al seu parany que no era un altre que, primer, ser l’alcaldessa electa de Madrid i, segon, en el cas de no poder-ho ser, si, al menys, formar part de l’equip de govern.
Durant el ple d’investidura és habitual que puguin intervenir els portaveus de la resta de partits que, en el seu discurs, solen traçar les línies mestres de com es pensa actuar durant els 4 anys de legislatura. Solen ser discursos políticament correctes, carregats de bones intencions i, sovint de ma estesa cap a l’alcalde i del seu equip. El de l’Espe, no. Esperanza Aguirre va aprofitar el seu torn para tornar a carregar contra Manuela Carmena. Deplorable.
Però com amb això no en tenia prou, sembla que els becaris de l’Aguirre van remenar per les xarxes socials esperant algun drap brut en el passat dels candidats de Ahora Madrid. I els van trobar. Van haver de retrocedir 4 anys fins el 2011, per a trobar uns tuïts comprometedors en el compte del Regidor de Cultura Guillermo Zapata i fins i tot el de Participació Ciutadana i Transparència Pablo Soto. La pregunta és: No ho podrien haver dit abans? Segurament ho van fer en el moment que més mal podia causar.
Rita Barberá també sé la coneixia el suficient com per a que no ens estranyéssim massa de la seva actitud. Només cal recordar les Falles d’aquest anys quan va fer befes als familiars de les víctimes del Metro de València. Falta d’elegància, però sobre tot una falta d’educació monumental. Però tal vegada no era el que semblava, coneixen com es coneixia per tota València la seva addicció per la ginebra, igual aquell dia anava una mica més carregada del que hi solia anar normalment.
Rita, a diferència de l’Espe, ja ni es va presentar a la presa de possessió del nou alcalde de Compromís Joan Ribó. Va renunciar a l’acta per a no haver de veure com sé li entregava la vara d’alcalde.
Hi ha qui diu que la vara d’alcalde l’entrega el sortint. No té perquè. També la pot lliurar el president de la mesa d’edat i que és el més gran d’edat entre tots els regidors electes.
Així va passar a Amposta. Mentre José Tomás Reverté va ser el president de la mesa, Miquel Subirats com a regidor més jove, va exercir de vocal. Va ser el primer qui va fer entrega de la vara al nou alcalde Adam Tomàs.
Mentre, a primera fila, els dos anteriors alcaldes Joan Maria Roig i Manel Joaquim Ferré, acompanyats de els seves respectives esposes i Josep Gil, que va ser el primer alcalde democràtic després de la dictadura de Franco.
Potser el protocol de l’Ajuntament així ho tenia previst, però no veig el motiu del perquè les esposes dels exalcaldes havien de tenir un lloc de més privilegi que altres exregidors relegats a les fileres posteriors.
No obstant, la polèmica de la jornada va tenir com a protagonistes a Manel Ferré i la seva esposa que se’ls va poder veure riure de forma molt distesa.
Aquesta actitud contrasta i molt amb la que va protagonitzar el mateix Ferré hores abans de l’acte durant la recepció d’un grup d’empresaris xinesos a la seu del Consell Comarcal on va mostrar un semblant trist i abatut.
De que reien? No sé si ho sabre mai del segur, però és un comportament lleig que també demostra la seva mala educació.  

dilluns, 9 de març del 2015

LA SARSUELA DEL PP DE MADRID

Rieu-vos-en del vodevil que van protagonitzar Pedro Sánchez i Tomás Gómez. Rieu-vos-en de la tragicomèdia entre Àngel Ros i Marta Camps...
El primer acte de la sarsuela protagonitzada per Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy preveu fortes emocions.
Feia temps que Rajoy anava amb una margarida a la ma sense atrevir-se a començar a arrancar els pètals. Molt possiblement perquè aquests pe`tals encara no tenien nom. Finalment la setmana passada hi va haver fumata blanca i es van fer públics els noms de les dues candidates (a l’ajuntament i a la comunitat) Finalment, Rajoy (o l’executiva del PP) es van decantar per Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, respectivament.
Mentre la Cifuentes va ocupar el lloc del defenestrat Ignacio González, ma dreta de Esperanza Aguirre durant molts d’anys i a la que rellevar per malaltia, a darrera hora i quasi per sorpresa, l’elecció de la lideressa com a candidata va ser degut (sembla ser) gràcies als resultats de les enquestes que la donaven que l’única candidata amb opcions de conservar l’alcaldia de la capital del Regne. Ana Botella de Aznar ja feia mesos que havia estat descartada per la seva pèssima gestió (Madrid Arena, candidatura JJ.OO.)
Ahir, de sobte, la lideressa es despenja dient que ella no és una titella i que no admet que a Madrid el PP creï una gestora, la qual cosa significava el seu cessament immediat com a presidenta del PP de la comunitat. Aquest fet va provocar un comunitat tant ràpid com inusual de l’executiva del PP (és molt estrany que es facin comunicats oficials en dia festiu) anunciant que, en tot cas, seria si Aguirre acabava sent nomenada alcaldessa de la Villa y Corte.
Després de tot això un s’ha d’aturar un moment i intentar fer-se una idea de com van passar els fets. Una persona molt propera a mi (dona per a és senyes) em va dir que Rajoy li va imposar la condició a Aguirre que, si volia ser candidata a l’alcaldia de Madrid (i per a la que ella s’havia postulat ja fa mesos) havia de renunciar a la presidència regional. En aquell moment (encara que a contracor) Aguirre va acabar acceptant (o tot o res), però més tard, ja sigui perquè així ho va decidir en aquell moment, ja sigui perquè ho va meditar posteriorment, va acabar fent públic el pacte al que s’havia arribat i la determinació que va prendre més tard.
Aquest matí, a la SER, Pep Bueno ho explicava perfectament. Ho ha comparat a la faula de la granota i l’escorpí.
Un escorpí li va demanar a una granota que l’ajudés a creuar un riu, tot prometent-li que no li picaria. Quan estaven a mig del riu, l’escorpí va treure l’agulló i va picar mortalment a la granota i, mentre s’enfonsaven els dos, l’escorpí li va dir a la granota:
-No m’he pogut aguantar, va amb la meva manera de ser...            
No cal dir-vos que aquest és el final que desitjaria per al cas.

divendres, 13 de febrer del 2015

EL PP EN ESSÈNCIA

Segurament són d’aquelles notícies poc notícies... Es a dir, que no solen sortir a les portades dels diaris, ni a les capçaleres dels informatius... Només se’n fan ressò uns pocs mitjans de comunicació i, com aquell que diu, de passada...
La primera la vaig escoltar (i veure) dimarts a la Sexta. Parlaven de 1.400.000 euros que s’havia gastat la comunitat de Madrid en una campanya sobre la qualitat de la sanitat pública.
Sembla ser que la campanya s’ha fet amb el propòsit de rentar la mala imatge que s’ha guanyat la Comunitat de Madrid. Els usuaris i, sobre tot els malalts, però també els professionals (metges, infermeres i resta de personal) denuncien les retallades en personal i mitjans en general. Sembla ser que les autoritats sanitàries han tret els malalts dels passadissos i els han posat a una grans sala que han habilitat per l’ocasió, allunyada de les mirades curioses. Deuen de pensar que allò que no es veu, no existeix.
Els més emprenyats són els malalts crònics d’hepatitis C. Uns malalts a qui els costa molt rebre el tractament que els facultatius els han prescrits, ja sabeu, el famós retroviral. Per tant, es queixen en raó: no hi ha diners per a pagar els tractaments, però si fer a fer publicitat del bons que són...  
Desgraciadament la propaganda cal·la entre el públic i sempre hi ha qui s’ho creo. Per cert, si diumenge passat vareu veure Salvados, on Jordi Evole va entrevistar a l’Esperanza Aguirre, aquesta, durant l’entrevista també va parlar de l’excel·lent sanitat que tenen a Madrid. M’agafen ganes d’anar-hi...
L’altra informació la vaig escoltar dimecres a la SER, mentre me’n anava a treballar. L’oposició gallega va presentar una moció al Parlament d’aquella comunitat sobre la pobresa energètica. El PP va rebutjar el concepte i el va canviar per consumidors vulnerables, un eufemisme que potser a la pràctica és el mateix, però costarà identificar-ho quan s’escolti.
Parlant de pobresa (en general), els índex que s’elaboren des d’Europa sobre els pobres que hi ha a cada país, indiquen que igual a Catalunya com a Espanya han crescut des forma desorbitada durant 2014.
Això contrasta moltíssim amb els arguments que ens donen des del govern de Madrid on s’assegura que la recuperació de l’economia espanyola és un fet.
El que és un fet és econòmicament parlant la tendència del començament de la crisi és la mateixa que la d’ara: mentre uns (pocs) són cada cop més rics, la majoria (molts) són cada vegada més pobres. Sobre tot la considerada classe mitjana que, pràcticament ha desaparegut del mapa quan abans de la crisi era el puntal que sostenia l’economia d’aquest país.