Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de juliol del 2018

RETORN AL PASSAT

De Ferreres al diari Ara. 

No Pedro, no! Si el que desitges per als catalans és un nou Estatut d’Autonomia és que no has entès res. Fa unes setmanes vaig dir el mateix dels candidats del PP. Veus, en alguna cosa us sembleu! Tan de bo només fos això!
Però tens molts més punts de coincidència. Potser tu no te’n adones o potser no ho vols assumir. És veritat que com a President del Govern d’Espanya has fet gestos positius i això, de moment diu bastant de tu i el Govern que presideixes, Però hi ha línies roges que no poden traspassar-se i, en aquest cas, el que tu vols és moure-les uns centímetres per a veure si ens enganyes.
Insinuar ara que Catalunya hauria de votar un nou Estatut d’Autonomia és retornar al passat. Potser no te’n recordes de com va acabar tot plegat la darrera vegada, però ja t’ho diré jo: malament!
En aquell moment les úniques formacions polítiques que donaven suport a l’Estatut promogut per Maragall eren el PSC i CiU. ERC se’n va desmarcar i va acabar abandonant el Govern Tripartit i el PP va sortir al carrer per tota Espanya a buscar signatures en contra.
¿Realment creus què tot això i tot el que ha passat després se pot esborrar i tornar a la casella d’inici? Si realment penses això és que ets un ximplet i, reitero, no estàs entenent res del que està passant.
Actualment una part molt important de la població catalana rebutjaria un nou Estatut. Fins i tot molts que, com jo, en aquell moment estàvem desitjant tenir més autogovern. Actualment les exigències del poble català (o al menys, com deia dalt, d’una part molt important) van més enllà... Ah! I una cosa molt important: estem farts de gestos que no porten en lloc. Volem fets concrets per a poder confiar amb el govern espanyol. Es clar que tot dependrà en gran mesura del que diguin els nostres polítics i, si he de dir la veritat, tampoc és que confiï molt en ells.
És evident que cal començar a parlar per a poder trobar punts d’acord. Però ja ho dic ara i aquí que la proposta d’un nou Estatut no és el camí. Molt possiblement un bon punt de partida seria pactar un referèndum d’autodeterminació vinculant. Ah! I només amb la participació del poble català. Dic això perquè com sabeu hi ha qui insinua que com la unitat de les Espanyes és cosa de tots els espanyols, tots haurien de poder votar. No s’ha de caure en el parany.
I després, segons sigui el resultat del referèndum obrar en conseqüència. Si guanya el sí s’hauria d’iniciar un procés d’independència i si guanya el no crear un Estat federal amb molt més autogovern que no ens donava l’Estatut.
Clar que per aconseguir tot això és imprescindible que la dreta més rància representada pel PP, C’s i algun que altres socialista –i no vull citar noms-) quedessin apartats de la política. Perquè sinó és així ho tindrem magre.

dimecres, 11 de juliol del 2018

FER UN 'ARTUR MAS'

De Ferreres a l'Ara. 

Me temo el pitjor per a l’independentisme. Per a l’independentisme honest, el de veritat.
Potser trigarem dies, setmanes o mesos abans de saber tota la veritat de la trobada entre Sánchez i Torra a Madrid, però els precedents no són bons.
Allà per l’any 2006 Arturo Mas que només era un cap de l’oposició sense gaire rellevància política va anar a Madrid a reunir-se amb Zapatero. I sabeu que en va sortir d’aquella trobada?
Si heu dit o pensat que la retallada de l’Estatut de Miravet impulsat pel President Pasqual Maragall, l’heu endevinat.
Efectivament Mas se va presentar davant Zapatero per a ser l’interlocutor de la part catalana i va acceptar rebaixar les pretensions de l’Estatut (que el Parlament de Catalunya havia aprovat el 30 de setembre de 2005 amb el vot favorable de 120 diputats dels 135 que el configuren) Mas només demanava una cosa: ser el següent president de la Generalitat. L’ambició convergent no coneix límits i Mas, en aquella època, la tenia intacta.
Poc ha transcendit de la reunió Sánchez Torra, tret dels regals que li va fer el President català, entre ells, tal com explicava ahir, una botella de ratafia.
Segons diuen els mitjans, la reunió només va ser de desglaç, per a desencallar les malmeses relacions bilaterals que han derivat a la situació que estem vivint ara mateix: presos polítics, polítics fugits per a no caure en mans de la justícia espanyola, sentències per rebel·lió, etc.
Durant tot aquest temps, l’Estat ha deixat clar que no cedirà mi un mil·límetre utilitzant totes les armes de els que disposat: jurídiques, policials... I si cal, l’ús de la força.
Digueu-me malpensat, però me sembla que les reunions entre l’Estat i la Generalitat, ja sigui el President Torra, ja el Conseller Aragonès (no pervindrà de Roquetes aquest xic?) que s’ha de reunir properament amb la Ministra Calvo (també a Madrid), pactaran abaixar el suflé a canvi de diverses concessions a Catalunya: més autogovern, millor finançament... Les promeses de sempre però que fins ara mai s’han acabat de complir.
Evidentment Sánchez i el seu equip no els hi poden prometre un estat federal perquè ara com ara no hi ha una majoria suficient (2/3 del Congrés) per a que això pugui ser possible.
Un PP en hores baixes (i, presumiblement, després del seu congrés encara hi estarà més) i un C’s ara pujo ara baixo, però que en un futur ha de ser l’alternativa de dretes d’aquest país, no estan disposats a fer cap concessió a Catalunya i des de les seves posicions vigilaran que se compleixen escrupolosament la Constitució del 78 i la resta de lleis que regulen l’encaix Espanya/Catalunya.
Quan hi hagi una majoria qualificada tant al Parlament com al carrer serà l’hora d’establir noves relacions amb l’Estat amb uns interlocutors vàlids que no se deixen ni ensarronar ni facin prevaldre l’interès de tot un país per sobre dels interessos personals i del seu propi partit.
Mentre això no passi, mentre les negociacions amb Madrid siguin més del mateix, personalment ho anomenaré fer un Artur Mas

dimarts, 1 de maig del 2018

EL CIS I L’AUTOGOVERN DE CATALUNYA


Segons l’última enquesta del CIS a Catalunya baixa el nombre de persones que volen més autogovern. Dit així pot portar a equívocs, ja que no és el mateix més autogovern que ser un estat independent.
De totes formes segons aquesta enquesta baixa el nombre de persones que volen més autogovern, però també d’independentistes. En canvi puja el nombre d’aquells que volen quedar-se com estem ara... Potser per allò de Virgencita, Virgencita que me quede como estoy...
El CIS (com el CEO) ens tenen massa acostumats a manipular els seus estudis. Allò que se diu vulgarment cuinar. Per tant, aquest, com tots els altres hi ha que agafar-lo amb pinces, no sigui cosa que ens vulguin enganyar.
D’entrada jo no me’l crec. Si fos veritat el que diu, el descens d’independentistes i dels que volen més autogovern seria la conseqüència normal del cansament d’una part de la població catalana que veuria com les expectatives que se van crear fa mesos (molts de mesos) d’assolir un estat independent en forma de República, de moment res de res.
I és veritat que una part de la població està cansada, però això no vol dir que se’n hagi d’anar d’un extrem a un altre. Es a dir de voler més autogovern a seguir depenent d’Espanya, de les seves lleis i de les arbitrarietats dels seus jutges.
Com bé sabeu sempre m’he posicionat clarament en contra del procés, però no per això renuncio a trencar lligams amb una Espanya que dia si dia també ens dona alguna sorpresa negativa en forma de corrupció del PP o sentències incomprensibles per part dels tribunals de justícia.
Des de la meva posició crítica amb l’Espanya profunda no entenc que hi pugui haver gent que de sobte deixen de costat la seva animadversió a tot allò que emana de Madrid i vulgui quedar-se amb la Catalunya que va sortir de la Constitució del 78 i de l’Estatut d’Autonomia del 79.
O dit d’una altra manera: és possible cansar-se del procés i no d’haver d’aguantar tota la injustícia dels estaments espanyols? Només recordar-vos que la segona fa molts més anys que dura i només que féssim un exercici de memòria, veurem com Catalunya ha viscut etapes on ni ha existit autogovern ni res que sé li assemblés: dictadures, guerres, sotmetiments.
Ves per he trobat la paraula que defineix més bé l’actual situació de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució: Sotmetiment.    
Per cert, una aplicació de l’article 155 que segons el Delegat del Govern a Catalunya Enric Millo, el Dialogant (així ens el van presentar quan va prendre possessió del seu càrrec) se podrà seguir aplicant puntualment durant un cert temps sempre que les circumstàncies així ho requereixen...
Això no és voler fer-nos temor? Bé, si algú creu que no és així, que m’ho expliqui per favor, ja que la meva capacitat racional de comprendre certes coses s’està esgotant per moments.  

dilluns, 2 d’abril del 2018

ARTUR MAS: PA I CIRC


 Mas demana girar full i no investir Puigdemont. Aquest és el principal titular del Periódico d’avui. Ara bé, hauríem d’estar dintre del seu cap per a conèixer exactament que és el que pensa en aquest moment en el que el procés no està passant precisament pel seu millor moment. Quan l’he llegit se m’ha fet estrany. Amb Mas va començar tot i ara sembla que Mas ho vol donar per acabat o bé canviar d’estratègia.
Quan després de la manifestació del 11 d’octubre de 2012 de Barcelona (una manifestació a la que, per cert, vaig assistir), Mas decideix abraçar la fe de l’independentisme català quasi ningú s’imaginava arribar on hem arribat.
Sense Mas i el seu partit l’independentisme, tot i ser un moviment ascendent no podria haver somiat tenir, per exemple, majories al Parlament de Catalunya. La suma de Convergència a l’independentisme català era clau. Com també ho havia segut uns anys abans en donar suport a l’Estatut promogut per Maragall. De no haver estat així, el nou Estatut mai s’hauria aprovat.
La veritable intenció de Mas no era proclamar una Catalunya independent. Se tractava simplement en recuperar l’hegemonia política que havia tingut el seu mentor. Mas, després de les dos governs Tripartits, va haver de pactar amb el PPC d’Alicia Sánchez-Camacho, la qual cosa li era de molta incomoditat, ja que anys abans en una jugada política, havia acudit al notari a manifestar que ell mai pactaria amb els populars. Però Mas se’n va desdir quan va tenir l’ocasió de ser President de la Generalitat que era el que desitjava més que cap altra cosa com a polític i convergent.
Després d’aquell 11 de setembre i després de proclamar el seu independentisme, Mas aspirava a tenir majoria absoluta i per això va convocar eleccions per al 25 de novembre. Però CiU va quedar molt lluny de la majoria absoluta i fins i tot va perdre suport respecte a les eleccions de 2010 (50 per 62) A Mas no li va quedar cap altra solució que pactar amb ERC i acceptar totes les seves condicions. El cost electoral i el desgast personal semblava que eren mals menors a l’hora de sortir de l’embolic on s’havia ficat ell solet. Sense demanar-li ningú...
Per tant, coneixent la trajectòria de Mas, no m’estranya gents que faci temps que estigui en contra de com ha evolucionat tot plegat. Des de el seu anunci de que la República Catalana no podia tirar endavant perquè no s’havien creat les necessàries estructures d’estat i, per tant no n’estàvem preparats o dir ara que no s’ha de investir Puigdemont que és una manera de suggerir que s’ha de tornar a la legalitat estatutària i constitucional.
Ara bé, si Mas estigués a la pell de Puigdemont diria el mateix? No, amb tota seguretat no! A Mas li hauria agradat passar per tot el que ha passat Puigdemont. Fins i tot l’exili a Bèlgica i la presó a Alemanya. I és que a Mas li pot més la seva extrema ambició que l’haver de governar amb realisme i acceptar que la ciutadania demanda alguna cosa més que pa i circ.   

divendres, 15 de setembre del 2017

EL PP APAGA EL FOC AMB GASOLINA

De JAP al Punt Avui. 
El PP, i no només el govern del PP, lluny de voler solucionar el conflicte català, cada dia dona mostra del seu anticatalanisme visceral. Tal com diu la dita, volen apagar el foc amb gasolina i així és impossible fer-ho.  
El PP, a l’oposició en aquella època, va votar en contra de l’Estatut d’Autonomia que va promoure Pasqual Maragall (hi ha qui l’anomena el de Miravet) tant al Parlament com al Congrés i al Senat. Però com el seu vot no era determinant l’Estatut va ser aprovat amb les modificacions que es van introduir fruit d’un pacte entre Zapatero y Mas, però això forma part d’una altra història. Mentrestant, Mariano Rajoy i els seus, van promoure una campanya de recollida de firmes per mirar d’extingir -lo.
Tot i això, com el resultat no els va satisfer, el van recórrer al Tribunal Constitucional que el va tornar a retallar substancialment fins quedar pràcticament irreconeixible, tal com havia anunciat Alfonso Guerra. Paradoxalment, l’Estatut d’Autonomia de València que també va ser aprovat per aquella època, conté paràgrafs idèntics a l’Estatut català original que ningú va recórrer i per tant estan en vigor.
L’any 2011 Rajoy va guanyar les eleccions generals amb majoria absoluta, però a Catalunya seguia punxant una vegada i una altra fruit de la poca sintonia existent.
Lluny de fer gestos encaminats a calmar els ànims dels catalans, el PP ha continuat pel camí dels despropòsits amb la complaença de la Fiscalia i el Tribunal Constitucional que actua més com un Tribunal polític o d’ordre públic sotmès el Govern de l’Estat.
El penúltim d’aquests despropòsits ha estat la suspensió d’un acte que s’havia fer a Madrid i que comptava amb el permís de l’alcaldessa Manuela Carmena, en favor del referèndum. El PP el va impugnar davant el jutjat i un jutge (n’hi ha per a tots els gustos) els hi ha donat la raó.
Però encara hi ha un segon penúltim (aquest apel·latiu el vaig aprendre d’un professor de gimnàstica que vaig tenir a Tarragona i que el feia servir per evidenciar que mai acaba sent l’últim...) En aquest cas el vot contrari a l’anul·lació de la sentència de condemna a mort del President Companys aprovada dimarts pel Congrés a proposta del grup socialista. En aquest cas, el grup d’ERC va unir els seus vots al PP i també hi va votar en contra, tot i que per motius diferents. Segons ERC l’anul·lació de la sentència només té efectes merament simbòlics...
Quan les situacions entre dues parts són tenses, mai n’hi ha prou en que una de les dos hi vulgui buscar una solució. Però si una de les parts diu que està disposada a negociar (això si, amb condicions irrenunciables) i mentrestant l’alta segueix tirant gasolina al foc, l’enteniment és impossible.
Tot i que no sóc qui per a dir-los-hi: Què s’ho facin mirar!    



dilluns, 3 d’abril del 2017

CANSAMENT

De Ferreres al Periódico. 
El sondeig del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que es va fer públic el passat dijous, des del meu punt de vista reflecteix un cert cansament de la ciutadania.
Està clar que només es tracta d’un sondeig fet d’un mostreig d’uns quants milers de persones, però normalment es pot perfectament extrapolar tot i que sempre hi ha un marge d’error tal com adverteix l’empresa que l’ha realitzat.
La passada setmana va fer 18 mesos des de que es van celebrar les eleccions el mes de setembre de 2015. En aquells moments se’ns va anunciar que en 18 mesos es portaria a terme el full de ruta i, per tant, Catalunya passaria a ser un estat independent. Aquest primer termini no s’ha complit.
Quan s’ha recordat als de Junts pel Sí aquesta dada, alguns han fixat un nou termini: 18 mesos des de la presa de possessió de Carles Puigdemont (12 de gener de 2016) Per tant, la nova data hauria de ser el 18-07-2017.
Mentre els de les CUP van arreant el Govern, aquest, per la seva part, sembla que no porta tanta pressa. El cupaires els hi demanen que fixin ja la data del referèndum encara que no sigui acordat amb l’Estat, mentre que al Govern i el grup parlamentari de JxS els hi és més urgent aprovar els pressupostos per aquest any.
Tot i la pastanaga que suposa la independència, amb el pas del temps sé corre el risc de perdre suports sinó s’acaben complint les previsions anunciades pels partits partidaris de la independència. És cer que una gran part dels catalans volem (primera persona del plural) votar. Però una part important dels que volem votar, ho volem fer amb les condicions necessàries per a que el resultat que surti de les urnes serveixi per alguna cosa més que per a donar xifres. Volem que es tinguin en compte els resultats i ja serial’hòstia que a sobre l’Estat els considerés vinculants i obrés en conseqüència.
Mireu, durant la seva presidència, Maragall va voler impulsar un nou Estatut d’autonomia. El tràmit va ser llarg i feixuc i, a sobre, un dels partits que conformava el Govern, ERC, se va posicionar en contra. La tramitació va ser tan llarga que no només va cansar la ciutadania, sinó que va desgastar el govern, sobre tot els socialistes que eren els grans avaladors.
Per tant, res de nou. Quan un tràmit es fa massa llarg, al final cansa. Una gran part de la ciutadania vol música, futbol, bous o la que sigui la seva afició. La resta del que l’envolta és secundari. Si els hi preguntes directament si volen la independència diran que sí, però si triga més del compte, es possible que no vagin a votar.
M’ensumo que ara mateix, el procés està passant per una situació similar. O s’arriba al final en poc temps o molts dels que avui li estan donant suport incondicional se sentiran enganyats i buscaran altres solucions molt més pràctiques i efectives.  

dissabte, 29 d’octubre del 2016

SOLTANT LLAST

Al PSOE l’incomoda la posició del PSC. El no és no de les dones i homes d’Iceta al Parlament està contraposat al que va aprovar el darrer Comitè Federal dels socialistes espanyols i, per aquest motiu, la gestora que es va crear després del com de ma contra Pedro Sánchez, demana als socialistes catalans que acatin la resolució.
Personalment se’m fa molt difícil entendre com una gestora (creada sempre quan hi ha un buit de poder) es mostri tan intransigent si el que va passar només fa unes setmanes al si del PSOE es pot qualificar de qualsevol cosa menys de democràtic. Forçar a un Secretari General escollit per la militància a dimitir perquè no s’està d’acord amb els seus postulats sense voler esperar un congrés federal com pretenia fer Pedro Sánchez és una maniobra orquestrada per alguns per aconseguir el poder dintre del partir. Un poder que, tal vegada sabien, un congrés no els hi hauria donat mai.
Tot i que ho he dit moltes vegades i és prou sabut, no me cansaré de dir que, encara que s’hi assemblin prou, el PSOE i el PSC són dos partits diferents. O dir d’una altra manera, el PSC no és una federació del PSOE tal com passa a la resta d’Espanya. És per això que al començament de la democràcia una vegada mort el dictador, el dos partits van signar un protocol de col·laboració mútua. És també per això que abans de l’arribada al poder de Felipe González el PSC tenia grup parlamentari propi al Congrés de Diputats i al Senat. En aquell moment al PSOE ja els hi anava be: sempre és millor tenir dues veus crítiques dintre d’un parlament que no una.
Després de la victòria socialista a les generals de 1982 es va decidir eliminar el grup parlamentari del PSC. Un fet que no va agradar a molts que entenien que els socialistes catalans perdien part de la seva personalitat i es supeditaven massa a l’autoritat del PSOE.
Tot i que algunes veus van reclamar durant molts anys el restabliment del grup parlamentari, mai es va tornar a aconseguir.
Des del meu humil punt de vista, si finalment, el PSOE aparta els membres del PSC dels seus òrgans de direcció (que a la pràctica significaria un trencament total), només vol dir una cosa. Què els socialistes espanyols renunciïn durant molts anys a ser alternativa de govern.
Sempre s’ha dit que el PSOE no pot governar Espanya sense obtenir uns bons resultats a Catalunya. L'any 20’7 el PSC va aportar 25 diputats, una xifra mai assolida fins aquell moment que va permetre a Rodríguez Zapatero revalidar la presidència amb uns resultats més que acceptables.
Imagino que si això passa, el PSOE voldrà crear una federació del partit a Catalunya. De fet no seria la primera vegada que s’intentaria. La setmana passada, mentre estava de viatge, vaig poder seguir algun programa de les cadenes estatals que, normalment, no miro quasi que mai. Un dels contertulians d’aquell dia (vaig entendre que era periodista de la Razón i català) va explicar que hi havia hagut dos intents seriosos de crear la federació catalana del PSOE. El darrer després que Mas anés a Madrid a negociar la seva presidència a canvi de la rebaixa de l’Estatut. Llavor Montilla li va dir a Zapatero alguna cosa com: Per damunt del meu cadàver.
El periodista en qüestió va explicar que aquell dia sortia acompanyant Montilla quan aquest va respondre al telèfon i li van explicar que Corbacho (alcalde de l’Hospitalet de Llobregat), Bustos (alcalde de Sabadell) i de Madre (exalcaldessa de Santa Coloma de Gramenet) volien mirar de crear la federació del PSOE. Com sabeu, finalment, això no va passar...
És evident que tal com estan les coses el que es pretén es soltar llast... Ara bé, qui serà el que el soltarà? El PSOE o el PSC?
Pe a molts socialistes catalans el veritable llast per al partit ha estat el PSOE ja que no sempre l’hem tingut al nostre costat.
-Apoyaré el Estatuto de Autonomia que salga del Parlamento de Cataluña... Sabeu qui ho va dir, veritat? Zapatero l’any 2003... I després, com ja he dit més amunt i com és sabut per tothom (o quasi tothom) va pretendre fer president a Mas...
Fa uns anys el PSC estava pel dret a decidir... Més tard per una reforma constitucional que permetés convertir Espanya en un estat federal... Des del PSOE se’ls hi va donar suport... En el primer dels casos, no i en el segon tard i malament...

Si finalment hi ha trencament i es crea una federació del PSOE a Catalunya, molts militants se’n aniran del PSC. Bon viatge companys!!  

dimarts, 29 de març del 2016

RETORN AL PASSAT

De Faro a Diari de Tarragona. 
A la vida sempre s’ha de mirar cap endavant... De tant en tant, això sí, es pot mirar cap enrere per a recordar i, a poder ser aprendre dels errors comesos. El que no es pot fer és voler retornar a temps passat que ni van ser millors ni signifiquen cap exemple positiu per a prendre’l com a model.
Va dir Zapatero la setmana passada que s’havia de retornar a l’Estatut de 2006! QUINA BAJANADA MÉS GORSSA! (deixeu-m’ho dir així, en majúscules) Sembla mentida que un personatge que suposo que internament es considera un estadista (home d’estat) digui un disbarat com aquest. Què no se’n recorda de com va anar la tramitació de l’Estatut que va promoure l’estimat Pasqual Maragall? Què no se’n recorda del desgast polític que va ocasionar? Què no se’n recorda del que va dir: Recolzaré l’Estat de Catalunya que surti del Parlament de Catalunya... MENTIDA!!!
Amb la millor intenció, Pasqual Maragall va promoure l’Estatut que posats a donar-li un nom es va voler anomenar Estatut de Miravet (els anteriors eren els de Núria -1932- i de Sau -1979-) ja que va ser al poble de la Ribera d’Ebre on es van acabar de tancar el pacte entre els partits que li donaven suport, entre ells la federació de CiU. Una vegada enllestit el text, el Parlament el va aprovar amb tots els honors el dia 30 de setembre de 2005 per un ampli suport (120 dels 135 diputats) Però el procés encara no s’havia acabat. Com que les pretensions catalanes eren altes, les forces centralistes de Madrid el van voler rebaixar (Alfonso Guerra: li haurem de passar el ribot...)
Zapatero, tot i haver mostrat en públic el seu suport incondicional, va cedir a les primeres de canvi quan Mas li va demanar suport per a ser president de la Generalitat a canvi de renunciar a diversos punts que es consideraven bàsics. Mentre, el PP, recollia signatures arreu d’Espanya en contra de l’Estatut, mentre a diverses comunitats autònomes es redactaven estatuts que contemplaven algunes de les aspiracions del català, com per exemple el nou Estatut de València: i si ho donen a Catalunya, nosaltres també ho volem... Una vegada més sé li negava a Catalunya el reconeixement d’una identitat pròpia diferenciada de les altres comunitats i regions d’Espanya. Una vegada més es pretenia servit cafè per a tothom...   

De Faro a Diari de Tarragona 
  
El tràmit de les Corts Generals (Congrés i Senat) va ser molt diferent a com havia estat al Parlament. El text final poc tenia que veure amb l’inicial i tret de la part econòmica (quan a Madrid es desesperen amb nosaltres sempre ens acaben oferint una millora del finançament...
Tant irreconeixible estava el nou Estatut que ERC es va negar en donar-li suport i això, més les guerres internes dintre del PSC per a substituir Maragall, van provocar la caiguda anticipada del seu govern i el consegüent avançament de les eleccions. Tot i ser aprovat per àmplia majoria, el percentatge de participació no va arribar al 50%.
Però el viacrucis del pobre Estatut no va acabar aquí. A al dreta espanyola, el text que va sortir de les Corts encara els hi semblava massa permissiu amb els interessos catalans i van decidir recórrer al Tribunal Constitucional aquells punts més polèmics. I el Tribunal Constitucional, com és un tribunal molt polititzat i quasi sempre partidari del govern de torn, el va deixar tan  irreconeixible que sempre he pensat que no calia tants d’anys d’esforços i sacrificis per acabar tenint un Estatut que en molts d’apartats era inferior al del 79. Què va guanyar Catalunya amb l’Estatut de Miravet? Si algú ho sap que m’ho digui, perquè jo no li trobo cap avantatge.  
Els analistes polítics en general, solen coincidir que la desafecció d’una gran part dels catalans respecte a Espanya va derivar, precisament, de la frustració que va provocar la tramitació de l’Estatut, tal i com va advertir el seu dia el President Montilla que va ser el primer d’advertir sobre el que podia passar... I què finalment ha passat.
És això el que vol Zapatero? Tornar a un passat que no ha estat ni de bon tros millor?  

diumenge, 30 de març del 2014

QÜESTIÓ POLÍTICA, QÜESTIÓ JURÍDICA



Que digui ara el Tribunal Constitucional que els polítics són els que han de resoldre els temes polítics, em sembla paradoxal, ja que, l’actual situació catalana es deu, en gran mesura, a la sentència que va dictar l’Alt Tribunal el 28 de junt de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar el President Pasqual Maragall i que es coneix com l’Estatut de Miravet.
L’Estatut de Miravet pretenia una quota més gran d’autogovern a la vegada que una millora substancial en el finançament autonòmic de Catalunya, ja que el de Sau, de l’any 1979 estava completament desfasat (com hi està la Constitució Espanyola d’un any abans) Després de passar els tràmits corresponents i veure com sé li anaven retallant les pretensions inicials, finalment, la sentència del Tribunal Constitucional va eliminar tots aquells apartats considerats polítics i fins i tot, va modificar el mateix preàmbul estatutari que, segons els experts, no comportava cap transcendència jurídica.  
Aquest fet, des del meu entendre, resulta determinant a l’hora de comprendre els esdeveniments que s’han anat succeint durant els darrers dos anys.
Aquell mateix any hi van haver unes eleccions autonòmiques que va guanyar CiU amb molta menys majoria de la que s’esperaven.
No es va trigar ni dos anys en aparèixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) una associació que ha estat transcendental a l’hora d’influir en determinats partits que no han fet sinó, seguir les directrius que s’han anat dictant des de l’entitat que presideix la xertolina Carme Forcadell. O dit d’una manera més vulgar i entenedora: CiU i ERC han ballat al so de la música que es tocava des de l’ANC. Primer va ser la convocatòria dels actes de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 amb el resultat de la que va ser la gran manifestació de Barcelona. Tan gran va ser el fervor independentista que va emanar de la gran manifestació, que Mas no es va poder resistir a l’encant i, després d’abraçar la nova fe, va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions. Però si l’any 2010 no li va anar tan bé com esperava, el 2012 encara li va anar pitjor.
Per a la Diada de l’11 de setembre de 2013, l’ANC tornava a la càrrega amb la convocatòria d’una cadena humana que unís el territori català de S a N (si atenem la numeració dels trams): La Via Catalana. I es va aconseguir plenament. La borratxera d’èxit va ser tan gran que va captivar a una bona part dels ciutadans, la majoria desencantats en l’esdevenir polític de Catalunya, sobre tot, des de l’arribada de Rajoy al govern de la nació.
El PP i, conseqüentment, el govern d’Espanya presidit per Rajoy té l’obsessió malaltissa de portar al Tribunal Constitucional tots aquells afers que no li agraden i que li resulten feixucs per a donar-los hi una resposta consensuada i d’acord amb els raonaments polítics i jurídics que s’emmarquin dintre de la legalitat vigent.
Però sembla ser que, el nostre país, a part de patir un greu dèficit d’entesa política, també pateix d’una excessiva obstinació per portar al TC els casos que no han sabut resoldre els polítics. Aquest fet crea una animadversió cap a l’Alt Tribunal per part d’una majoria de la ciutadania catalana a part de provocar una confrontació territorial totalment innecessària i evitable.
El TC, amb la sentència emesa sobre la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya sembla que ha volgut establir unes noves regles de joc. Segurament per això s’ha aconseguit una unanimitat a priori impensable i més si tenim en compte els precedents en temes semblants. Fins i tot la va votar la magistrada nomenada a proposta de CiU.
A partir d’ara l’Alt Tribunal hauria de ser coherent i deixar de fer política (tal com ha fet en tantes i tantes vegades) per a centrar-se només en els raonaments jurídics d’aquells casos on, efectivament, la seva intervenció fos del tot necessària.  

dimarts, 17 de setembre del 2013

DIÀLEG DE SORDS

I els de Madrid a la seva bola: minimitzant els fets i oferint diàleg sense data de caducitat. Sembla mentida la poca sensibilitat que mostra el govern central cap a Catalunya. Que l’any passat es manifestessin sobre 1,5 milions de persones a Barcelona i aquest anys s’aconseguís fer una cadena humana que unís Alcanar amb el Pertús, per al govern de Mariano Rajoy, té escassa transcendència i es val de la que anomena majoria silenciosa, es a dir, aquelles persones que no s’han manifestat, per a justificar la seva impassibilitat. El PP potser s’oblida que quan ells recolzaven les manifestacions en contra de l’avortament i de la banda terrorista ETA, ni de lluny aconseguien aquestes xifres i en canvi parlament de multitud. Sembla ser que les coses es veuen molt diferents segons s’està al govern o a l’oposició. Polítics...
Aquests dies m’he preguntat que hagués passat si el Tribunal Constitucional no hagués retallat tant l’Estatut de Catalunya que va promoure Pasqual Maragall. Després de llargs mesos d’espera (insuportable per a molts), li va treure tot el contingut polític i, pràcticament només  va deixar sense tocar la part econòmica.
Els de Madrid es pensen que com som catalans, donant-nos més diners ja ens tindran contents i ignoren els sentiments d’una bona part de la ciutadania de Catalunya que comencen a estar-ne tips d’aquesta situació se submissió constant a la voluntat dels diferents governs.
Però és que a sobre s’incompleixen les lleis que ells mateixos aproven. La part de l’Estatut que no es va retallar contemplava unes compensacions per par de l’Estat en matèria d’inversions. Però aquest punt també s’ha incomplert sistemàticament i després encara apel·len a la contenció pressupostària per reduir la despesa pública.
Al llarg de la seva història, Catalunya ha passat per moltes etapes difícils. El franquisme en va ser una d’elles. L’any 1975, una vegada mort el dictador, tothom pensava que una nova etapa s’obria al nostre davant. En certa manera va ser així, però quan ara mires cap enrere, te’n adones del gran error que es va fer quan es va voler equiparar a totes les autonomies. Va ser el que es va anomenar cafè per a tothom. La diferència estava en que, mentre unes tenien una clara vocació autonomista (fins i tot sé els va qualificar de nacionalitats històriques), d’altres no coneixien ni el significat de la paraula. Catalunya, com el País Basc o Galícia foren les que més competències van obtenir de l’estat central, però això té un cost que quasi mai s’ha acabat d’assumir... I així ens ha anat.
Però si amb el PP l’entesa és impossible, amb el PSOE les coses tampoc han anat gaire millor. És cert que tenen una mica més de sensibilitat cap a un estat descentralitzat, però quan ha estat a les seves mans fer gestos d’aproximació a les tesis catalanes, tampoc s’han esforçat gaire.
Diumenge passat es va celebrar a Gavà la festa socialista de la Rosa. Aquest any, com l’any passat hi van assistir Rubalcaba i Navarro; i aquest any, com l’any passat, Navarro va buscar complicitats amb Rubalcaba i, una vegada més, va trobar-se amb la indiferència de l’actual líder dels socialistes espanyols.
La festa de la Rosa a Gavà es celebra una vegada passada la Diada Nacional de Catalunya i, mentre el 2012 sé li va demanar a Rubalcaba que donés suport a una consulta legal, aquest any sé li ha demanat suport per a reformar la Constitució i convertir l’estat de les autonomies en un estat federal.
Però mentre els socialistes van un pas darrere de la voluntat d’una bona part (no sé si majoritària, però al menys molt gran) del poble català, el PP, directament va amb el pas canviat. Però en tots dos casos és com un diàleg de sords i ja sé sap que no hi ha més sord que aquell que no vol escolar i això és el que els hi passa a la majoria dels espanyols.
Per tant, arribat a aquest punt, és quan et fas la gran pregunta:  Per a què seguir junts?  

dijous, 6 de desembre del 2012

EL 6 DE DESEMBRE DE 1978 VAIG VOTAR LA CONSTITUCIÓ



De Humorcillet

Avui, a les pàgines del Periódico, el seu director adjunt Juancho Dumall, pregunta si Votaria avui “sí” a la Constitució?
Primer deixeu-me que us faci uns breus apunts.
Primer que res dir-vos que els temps que corren no tenen res a veure amb l’any 1978. Aquell 6 de desembre era per a mi la primera oportunitat d’anar a votar. Feia poc que s’havia establert la majoria d’edat als 18 anys (fins llavors era als 21) i ja m’havia perdut les legislatives del 77 i del mateix 79.
Tal com s’apropava la data electoral, les meves ànsies d’esdevenir demòcrata anaven en augment. Què podia ser més important que votar la Carta Magna? La llei de lleis que ens permetria deixar enrere la dictadura franquista i encarar un futur ple d’esperança i il·lusió...  
Després d’uns primers anys força esperançadors, que van culminar amb la victòria electoral de Felipe González el 28 d’octubre de 1982, aquella il·lusió es va anar diluint poc a poc.
Després de la seva segona victòria electoral l’any 1986, però pagant el peatge d’obtenir 18 diputats menys (de 202 a 184), Felipe va dir: He entès el missatge”. Encara avui em pregunto quin missatge va entendre...
Han passat 34 anys des de l’aprovació en referèndum de la Constitució i 30 de la gran victòria socialista (la setmana passada el PSOE li va retre un homenatge a Felipe González per a commemorar l’efemèride) i he de dir, sense por a equivocar-me, que ara mateix, estem molt pitjor que llavors.
La situació econòmica, però sobre tot la política ens han portat a un camí de difícil retorn. Tant al sector econòmic i financer, com al polític, la corrupció ha estat el denominador comú., la qual cosa ha fet que els ciutadans d’aquest país, cada dia que passa, estan més decebuts amb la majoria dels nostres dirigents polítics i tota aquesta xusma que sol sortir per televisió per intentar aparentar el que no són.
L’any 2006, s’aprova definitivament un Estatut d’Autonomia de Catalunya retallat. No obstant això, i després d’estar encallat durant 4 anys pel Tribunal Constitucional, aquest, el sentència definitivament i el retalla fins deixar-lo, en alguns punts, reduït a la mínima expressió. Calia tants d’anys d’esforços per a obtenir aquell resultat final? Calia un desgast innecessari per part del President Maragall? Ara mateix, quan es fa un anàlisi de fets consumats només es pot arribar a una resposta possible: ROTUNDAMENT, NO!
Però el pitjor (les coses sempre poden empitjorar) encara estava per arribar. L’any 2011 van ser molts els espanyols que van creure que l’arribada del PP al govern podria suposar un canvi de rumb, sobre tot econòmic per al nostre país. Quan a penes s’ha complit un any, els fets ens han demostrat que no. Els espanyols (i per suposat, els catalans) han batut tots els rècords de pèrdua de drets civils i laborals i llibertats.
L’estocada final (de moment) ha arribat amb la promesa d’espanyolització dels catalans que va anunciar el Ministre Wert fa uns mesos. Voler imposar-nos l’idioma de l’imperi per damunt de la nostra llengua materna, és un disbarat tant gran com el que va significar la mateixa victòria dels populars l’any passat.  
Ara per ara el futur, a diferència de l’any 1978, és del tot imprevisible i, evidentment, gens il·lusionador.
I responent a la pregunta de Juancho Dumall, la meva resposta és NO. Si ara fos votaria NO a la Constitució Espanyola ja que durant tot aquest temps ha demostrat no ser l’eina necessària per a garantir els drets i deures de tots i cada un dels territoris espanyols.
En una paraula, ha estat un FIASCO.  

L'opinió de Cayo Lara, coordinador general de IU. 

dimarts, 20 de juliol del 2010

LA FOTO DEL DIA, UNA FOTO DE 1932!


Diuen que les modes tornen. Les reivindicacions, també.
El temps passa o s'atura? Potser hi ha qui està capficat en que s’aturin, al menys les coses importants per a Catalunya!

dilluns, 12 de juliol del 2010

ELS ASSISTENTS A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE


Quan es publicava la Codorniz (1941-1978), jo encara no havia nascut o era molt jove per a llegir-la sovint. Però de tant en tant (molt de tant en tant) si que vaig comprar-ne alguns exemplars i la vaig llegir amb atenció.
Sempre he recordat com un acudit on un mestre li preguntava a un alumne:

-Pepito, quant sumen dos i dos?
I l’alumne li responia: Cinc!
-Mestre: Segur que sumen cinc?
-Alumne: Segur que són cinc, senyor mestre!
M: Però segur, segur?
A: Tan segur com que estic veient a vostè!
M: Llors estaré equivocat jo...

I per què us dic això? Perquè aquest matí estava escoltant als Matins de TV3 una entrevista que li feia Cuní a Saura i han dit que avui, el diari el Mundo deia que a la manifestació de dissabte a Barcelona hi havia 65.000 persones.
Les informacions segons com es diuen i, encara més, a qui es diuen, poden semblar veritat fins i tot els fets més inversemblants.
Jo he anat a comprovar si, efectivament, el diari el Mundo donava aquesta informació i, sobre tot, d’on treia les dades.
De fet, el titular del diari madrileny és el següent: “Entre 1.500.000 y 56.000 personas más que baile, coreografía de asistentes”. Y després cita l’empresa Lynce com a responsable del càlcul, per encàrrec de l’agència EFE. Després explica en detall com es va fer el càlcul.
També he llegit avui al Periódico que van ser 75.000 els espectadors que van segui la final de la Copa del Món de futbol entre Holanda i Espanya al passeig Maria Cristina de Barcelona. No sé si en aquest cas ha estat avaluat per Lynce o no. Evidentment, deu de ser més fàcil calcular 75.000 que 1.500.000, com és més fàcil contar 5 que 500! De ser cert que hi havia 75.000 persones veient en directe la final de futbol i que els assistents a la manifestació de dissabte van ser, 56.000, resulta que va concentrar més gent la selecció espanyola de futbol que no la protesta contra el TC per la sentència de l’Estatut. Increïble!!
Potser hi haurà qui s’ho creurà, jo no! Què voleu que us digui...
Les reaccions de govern i oposició ens donaran la clau sobre si la manifestació va ser massiva o no. Caldrà esperar que moguin fitxa.

(L'acudit és de nando al Periódico d'avui)

diumenge, 11 de juliol del 2010

HEM FET HISTÒRIA!!!


Van arribar del Nord, del Sud, de terra en dins, de mar enllà... De la Catalunya Nord, de les Terres de l’Ebre i el País Valencià, de les Terres de Lleida, de Mallorca...
Un milió i mig segons Òmnium Cultural, els convocants de la manifestació. Un milió cent mil segons la guàrdia urbana. Per primer cop en la història de les manifestacions, quasi es posen d’acord! Tant em dóna... Una vegada vaig llegir no sé on que darrera de cada manifestant hi havia 7 persones més que li donaven suport. Segons aquesta teoria ahir hi eren representats quasi la totalitat de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Tret dels del PP i C’s, es clar... D’ells, defensores de la senyera com es van proclamar no fa gaires dies, properament, espero un gest que beneficiï Catalunya. En el cas contrari pensaré que defensen la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra cosa.
Del Nord, del Pertús, poble fronterer entre Catalunya i França, van arribar a Barcelona mon cosí Miquel, fill d’un exiliat republicà de la lleva del biberó nascut a la Galera i d’una exiliada del Port de la Selva (municipi que, recentment, s’ha declarat exclòs “moralment” de la Constitució Espanyola” i el seu fill Olivier. I del Sud mon fill gran Oriol, la seva parella Mireia i d’altres familiars d’aquesta.
Mon cosí Miquel m’havia expressat les ganes d’abraçar-me a mig camí dels nostres pobles d’origen. No va poder ser. D’ell són les fotografies que il•lustren el comentari d’avui.
Ahir, al començar la manifestació, ja ho avançava: “Farem història”, deia. I de veritat que la férem. Ha estat la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya. Espanya ens ha d’escoltar. Ha d’escoltar les nostres reivindicacions, però també les nostres exigències. No poden quedar-se de braços creuats.
Avui he volgut donar un cop d’ull a diversa premsa d’aquí, de l’estat espanyol i també d’altres comunitats properes a Catalunya. Les informacions, en general, són força coincidents. Bona part d’aquesta premsa qualifica de multitudinària la participació a la manifestació d’ahir i donen per bona la participació anunciada. També la hi ha qui “hi passa de puntetes” o,simplement, no li fa cap esment, com si “no hagués existit”.

Aquest és un breu resum dels titular dels diversos diaris consultats.

El Periódico: “Catalunya crida prou” i “La resposta del TC desborda Barcelona”.

El Punt: “El poble dicta sentència”.

La Vanguardia: "La Generalitat insta al Gobierno a 'rehacer puentes' en el Debate del estado de la Nación tras la histórica manifestación de Barcelona".

Diari de Tarragona: “Más de 1.100.000 personas colapsan Barcelona en defensa del Estatut”.


Público. “Catalunya proclama que es una nación”.


El País. “Decenas de miles de catalanes se echan a la calle contra el recorte del Estatuto”.


El Plural. "Montilla, Maragall y Pujol, a la cabecera, tras una senyera gigante y el lema: Somos una nación".

ABC. “Montilla lidera una masiva marcha independentista”.

EL MUNDO. “Montilla –que fue increpado en la manifestación-: Es un incidente que no tiene más importancia”.

La Razón. “Los independentistas toman la marcha en defensa del Estatut”. Només du una foto, cap comentari al respecte.

El Heraldo de Aragón. No dóna cap tipus d’informació sobre la manifestació d’ahir.

Las Provincias. “Masiva manifestación en defensa de l’Estatut”.

Levante. “Masiva protesta en Cataluña”.

Diario de Mallorca. “Mas de un millón de personas se manifiestan por el Estatut”.

Una darrer comentari. Personalment crec que ahir van sobrar les “manifestacions partidistes” en forma d’enganxines i d’altres objectes. Es tractava d’una jornada reivindicativa on calia, més que mai, mostrar-se units contra l’enemic comú: el nacionalisme espanyol exasperant.

dissabte, 10 de juliol del 2010

FAREM HISTÒRIA!!!


De vegades costa posar títol a un article o escrit. Altres, com avui, se’n podien ficar molts. Des del lema de la manifestació: “SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM”, al “ebrenc “SOM VEGUERIA. NOSALTRES DECIDIM o “DE L’11 DE SETEMBRE DE 1977 AL 10 DE JULIOL DE 2010”. Per remenar i triar...
Avui serà un dia històric, es diu que aquell 11 de setembre de 1977 la manifestació de Barcelona va aplegar un milió de persones. Avui, sense cap mena de dubte es superarà aquesta xifra. S’ha de superar! Ha de ser un dia històric de reconeixement, com dia el President Montilla, de “Un acte de catalanitat”, però també de “sobirania nacional”.

Davant les agressions exteriors, els catalans, els que “se’n sentin de cor” (els “altres” no els volem) hem d’estar més unit que mai. No hi ha d’haver fissures. Un país que aspira a ser gran ho ha de demostrar amb la unitat del seu poble!
Avui, 10 de juliol de 2010, ara que són les 6 de la tarda, físicament no puc estar al passeig de Gràcia de Barcelona, però hi estic de cor. Sento els comentaris dels locutors de TV3. Mai com avui he tingut el cap a un lloc, els dits a un altre i les orelles encara a un tercer...
Perquè som una nació ho hem de demostrar. Ara que ja s’ha fet públic la totalitat del text de la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut de Catalunya que fa aprovar en referèndum el pobla de Catalunya, hem d’expressar la nostra disconformitat.
Què ens escoltin els de “la caverna”! Els del PP i els que no són del PP. Els “nacionalistes espanyols” estiguin al sopluig del partit i de les sigles que vulguin. Nosaltres aquí, siguem del partit que siguem, també tenim una sola idea: clamar contra el que considerem una injustícia i un greuge sense precedents!
Diuen el entesos que la sentència “ha estat preventiva i defensiva”. Els “nacionalistes” espanyols no acaben de veure clar alguns aspectes de l’Estatut aprovat pel poble. Interpreten allò que no hi diu i afegeixen allò que no hi hauria de ser i que cap català va votar.
Uns membres del TC (alguns d’ells amb mandat caducat) van voler “reescriure” un text aprovat democràticament pel Congrés dels Diputats i el Senat i votat posteriorment pel poble de Catalunya. Qui són ells per anar en contra de la sobirania popular, la que, segons la Constitució, “emana del poble”.
El futur serà complicat. Caldrà veure ara com s’aplicarà “el que queda de l’Estatut”. Suposo que dependrà molt del govern de torn. Si és el PSOE pot ser una mica més benèvol i donar-nos més contrapartides. Si governa el PP ens caldrà suar la “cansalada” cada vegada que volguéssim incrementar el nostre autogovern.
Al final potser caldrà donar la raó a aquells que consideren que amb l’Estatut no es va en lloc, que el que cal és una Constitució catalana.
El que, finalment, queda clar, és que el pacte entre Catalunya i Espanya s’ha de revisar. No pot ser que cada vegada que aquí decidim (o vulguem decidir) alguna cosa, sigui Madrid qui tingui la darrera paraula. No és just. Ni democràtic.

dimecres, 7 de juliol del 2010

EL DRET A DECIDIR


Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)

divendres, 2 de juliol del 2010

LA RETALLADA DE L’ESTATUT: LES VEGUERIES



Ara resulta que des de Madrid ens volen fer creure que l’Estatut que ha sortit del TC “és un bon Estatut” i que “molts canviaran d’opinió quan s’hagin llegit la sentència integrament”. Si més no ho diu Rodríguez Zapatero i també d’altres, com per exemple Pérez Rubalcaba l’altre dia (ja us en vaig parlar)
Faríem bé els d’aquí, sobre tot els socialistes, de no deixar-nos ser atrets pels “cants de sirena” que ja han començat a arribar de Madrid i que, sense cap mena de dubte, ens seguiran arribant. Potser el PP, al que ja li va bé la sentencia, optarà més pel silenci al menys que se’ls hi pregunti directament. Però el PSOE ens voldrà vendre, de totes totes, que Catalunya hi surt guanyant. Cal recordar que l’actual Estatut va ser degut a la iniciativa del President Maragall i, només per això caldria defensar, al menys els text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya fins on calgui i es pugui...
Evidentment tot és qüestió de números i, la matemàtica no sol fallar mai (o quasi que mai) Vull dir amb això que, encara que sigui un Estatut retallat em sortit guanyant respecte al de 1980, Faltaria més! L’altre dia en parlava el President Montilla contestant als de ICV-EUA pel referèndum que volen promoure: “És que volen que tornéssim a l’Estatut d’abans?” –deia- No, evidentment que no, que encara hi sortiríem perdent més. Però tampoc volem un Estatut com els que ens ha quedat!
Me dóna la sensació que, amb 30 anys, hem avançat molt poc en el camí cap a una autonomia plena que, en definitiva, era el que propugnava la constitució del 78. Ja no parlo d’independència (que també en podria parlar), sinó d’un autogovern real i sense dependre de Madrid en tot allò que afectés d’una manera directa amb els interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. Pareix que només en el terreny del finançament (que era evident que calia revisar i millorar) i el de l’educació, s’hi sortia guanyant d’una manera evident.
Poc a poc es va coneixent tota la sentència. A les primeres hores ja es va parlar de la limitació que es va establir en el terreny de la Justícia i del Síndic de Greuges.
Avui, segons informa el Periódico de Catalunya, tampoc es podrà portar a terme la divisió territorial a la que s’aspirava.
Les províncies no variaran els seus límits geogràfics. Com a molt se’ls hi podrà canviar el nom pel de Vegueries. I, evidentment, les Diputacions no desapareixeran i, com a molt, es descentralitzaran. De fet la de Tarragona ja ho va fer obrint una seu a Tortosa. Amposta també aspira a albergar-ne una altra, però ja ho veurem...
Així que podem anar dient “adéu a les vegueries”. Tots aquells debats agres i acalorats que s’han portat a terme durant molts anys a algunes ciutats de Catalunya que aspiraven a ser “capital” o “cocapital” de vegueria (com és el cas d’Amposta), hauran estat del tot estèrils.
Ara caldrà veure quin debat s’inventaran aquells que per a governar, han aixecat sempre la bandera del “localisme” i la de “tots els mals ens arriben de fora”.
Més que de debats estèrils i “batalles locals”, ara és hora, més que mai, d’anar units. Al menys els tres partits que configuren l’actual govern de la Generalitat més CiU. De moment, pareix que sí, veurem quan dura... Més enllà de les eleccions de la tardor? Està per veure’s!

dimecres, 30 de juny del 2010

SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT



Ahir va ser dia de declaracions. Suposo que també d’alguna reflexió. Però sobre tot molt d’empipament per part d’una bona part de la ciutadania de Catalunya. I no només de polítics confessos.
Les declaracions (o valoracions si voleu) fetes per la classe política de casa nostra van estar en la línia d’allò que s’esperava. El govern de la Generalitat, els partits que li donen suport (PSC, ERC, ICV-EUA) i el principal partit de l’oposició (CiU), es mostraven molt disgustats amb la sentència. Mentre, per l’altre costat, i com no podia ser d’una altra manera, el PP (sucursal de Catalunya) i C’s (Ciutadans Partit per la Ciutadania) es mostraven satisfets o molt satisfets (tal i com sé sol preguntar a les enquestes)
Però també a la “Villa y Corte” hi van haver declaracions per a tots els gustos. Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministre d’Interior del govern declarava que la sentencia “havia estat contraria als interessos del PP”, ho dia de tal manera que costava entendre si n’estava o no satisfet. I mira que parla bé l’home! Finalment va dir que sí, que estava content amb la sentència, la qual cosa, no s’acaba d’entendre en un diputat que va votar al Congrés un altre text molt diferent al “retallable” que ha estat finalment l’Estatut català.
Però les declaracions de Mariano Rajoy van estar per a mi, força sorprenents. Més pròpies d’un polític mediocre ancorat al passat que no d’un líder polític que vol representar a un partit de dretes europeu.
Va dir “no voler fer més sang després de la sentència” i també que “es tenia que tornar al consens de la transició, un consens que mai s’hauria d’haver trencat” (???!!!) Certament reitero la meva sorpresa i em pregunto que volia dir exactament. Bé, el que volia dia ja ho sé, en aquest cas el vaig entendre perfectament. La transició democràtica va ser (ho dic per aquells joves que no la van viure o per als desmemoriats) un període de temps indeterminat (podria dir-se que des de 1976 a 1982, encara que hi ha qui fixa la data d’acabament encara uns anys després) fins que la democràcia espanyola va estar consolidada (i jo afegiria: “i normalitzada”, encara que sigui molt dir, perquè ja es veu que no!)
Després d’una dictadura de quaranta anys era més que evident que la jova democràcia espanyola necessitava d’uns anys de transició per anar canviant sense massa sobresalts les enquistades normes de l’època anterior. I calia fer-ho amb molt de diàleg i consens... Però 30 anys després, no! Malament anem sí en tot aquest temps no em avançat res o quasi que res! Però, realment, i vistos els resultats (i no puc de deixar de recordar com es va produir l’elecció de l’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunidad de Madrid), sospito que tot aquests anys no han servit de res... O de ben poc...
Ara ERC demana la independència més que mai. L’actual president, Joan Puigcercós, reconeix, però, que si amb l’Estatut ha passat el que ha passat, des de Madrid no ens ho ficaran gens fàcil quan vulguem fer un referèndum independentista.
Finalment, aquest matí, l’expresident d’ERC, Carod-Rovira, quasi que posava al mateix sac les reaccions dels líders socialistes d’aquí i els “d’allí”. Mentre que el Periódico, pel contrari, titulava: “El ‘pla de rescat’ per a l’Estatut allunya PSC i PSOE”.
Afegia Carod: “El federalisme –què promulguen el socialistes catalans- comença amb Pi i Maragall i acaba amb Maragall. Més enllà no hi ha res... Quina comunitat d’Espanya vol federar-se amb Catalunya?” Preguntem-ho d’una altra manera: Quina comunitat d’Espanya vol la independència de Catalunya? Euskadi, segurament. Però n’hi ha alguna més. Voldrà “el centre de poder” donar-nos la independència. Tornant a Puigcercós. “No ens ho posaran fàcil”.