Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Europa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Europa. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de març del 2018

GUERRA OBERTA SENSE ARMES


De Vergara a eldiario.es. 
Si no n’hi havia prou amb l’empresonament la setmana passada per part del Jutge Llarena de Forcadell, Turull, Rull, Bassa i Romeva que se sumen als que ja hi estaven (Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart), amb la retenció a Alemanya de Puigdemont ahir, al món independentista no li falten motius per estar indignats i sortir al carrer a manifestar-ho.
En bona part depèn de la justícia alemanya, però si com se preveu, passa el que ha de passar, que és que finalment s’extradeixi a Espanya Puigdemont, és més que previsible que les revoltes, manifestacions, talls de carretera, etc. se produeixin cada dia.
Potser el govern i la justícia espanyola, en el seu afany de voler veure els catalans sotmesos i submisos, no van mesurar prou bé la dimensió que podria prendre el conflicte entre catalans i espanyols, entre aquells que estan a favor del procés i els que pensen tot el contrari, però tot indica que caminem cap a uns mesos molt convulsos i de desenllaç imprevisible.
Com sempre he dit, un tenen la força de la raó i els altres tenen la força i prou. Segurament sense el PP al govern d’Espanya, la situació no hauria arribat on està ara mateix. Amb el poc que costava fer un referèndum pactat i vinculant per veure quina era la voluntat majoritària dels catalans i, en canvi, ens hem de trobar amb un carreró sense sortida (al menys immediata)   
Els independentistes sempre han dit que buscaven la internacionalització del conflicte català. D’aquí que Puigdemont juntament amb Comín, Serret, Ponsatí i Puig marxessin cap a Bèlgica i posteriorment Gabriel primer i Rovira més tard, cap a Suïssa. Els llocs no van ser triats a l’atzar. A Bèlgica està la seu de les institucions europees com el Consell o la Comissió i a Suïssa la delegació d’ONU. A part d’això, allí les lleis sobre l’extradició són molt més toves i per tant és molt més difícil que se facin efectives. La prova de tot això és que Puigdemont a Bèlgica vivia prou tranquil, així com la resta de càrrecs que encara hi viuen.
Durant les darreres hores han entrat a escena altres països com Alemanya i Noruega. Els països on va ser detingut i d’on provenia antes de ser-ho. Sembla que finalment serà alemanya el país que prengui la decisió final. De moment a Alemanya, a manca del terme rebel·lió (que és la principal causa per la que la justícia espanyola perseguia a Puigdemont, tenen la d’altra traïció i, per tant, caldrà veure si la justícia d’aquell país considera o no que és un concepte semblant.
Potser alguns se preguntaran perquè les institucions europees no diuen ni piu. La resposta és molt senzilla: perquè Espanya és un país de ple dret a totes elles i, en canvi, a Catalunya, la majoria de càrrecs la veuen (o la volen veure) com una part d’Espanya que se vol independitzar unilateralment.
L’única solució que apunten el experts és demostrar que a Espanya no hi ha garanties suficients de que els encausats puguin tenir un judici just, tot i l’estat de dret del que tant presumeixen els polítics del PP.
Potser sí que és veritat que alguna cosa s’està movent, ja que diversos diaris europeus ja a l’editorial, ja en articles d’opinió, no deixen gens ben parat el Govern de Rajoy. Entre quests diaris està l’anglès The Times i l’alemany Die Tageszeitung, tal com ha informat TV3.

dimarts, 28 de novembre del 2017

LA DARRERA OCURRÈNCIA DE PUIGDEMONT

Inscripció a la frontera catalano-francesa, prop del municipi de la Vajol.
La darrera ocurrència de Puigdemont, secundada per la gent d’ERC és convocar un referèndum per
anar-nos-en d’Europa.
La independència va ser una reivindicació de milions de catalans i d’aquí tot el procés, però marxar d’Europa? Qui vol marxar d’Europa? Tot i això, segur que si s’ho proposen dintre de poc temps, el nombre de ciutadans de Catalunya que voldrà marxar serà el mateix o semblant als que clamaven per la República catalana.
Ah! No!! Que al final Puigdemont s’ha desdit... Dilluns va ser allò de dónde dije digo, digo Diego... Va dir que els catalans tenim vocació d’europeistes. Quines ganes de crear polèmica., Mare de Déu del Cel!! (Perdó que sóc ateu...)

---

A finals de la dècada dels anys ’60 o principis dels ’70, la marca de xocolates Torras va editar un àlbum de cromos que tenia per títol Europa nuestro continente. Era el darrer d’una enorme volta al món per tots els continents de la Terra: Cosmorama de África, Escala en Oceanía, etc.
En aquell temps Europa no era tan coneguda com ara. Només els llibres d’història t’explicaven alguna cosa. I evidentment a les notícies dels Telediarios la poca informació que té donaven era esbiaixada i parcial, la que convenia al règim.
Molt provablement la frase més coneguda d’aquella època sobre Espanya (tot i que no la va citar) la que sé li va atribuir al president francès Charles de Gaulle: L’Afrique commence dans les Pyrénées (Àfrica comença als Pirineus)   
De fet ni la Unió Europea que coneixem ara era el mateix. En aquell temps s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la composaven molts menys països. El règim de Franco, com altres règims totalitaris d’Europa com els de Portugal i Grècia estaven vetats. Quan finalment Espanya i Portugal van aconseguir entrar-hi, va ser fruit de maratonianes i tenses negociacions i després de que la jove democràcia espanyola semblés consolidar-se.     
Després de la mort del dictador, entrar a la CEE era una fita que s’havia d’assolir. No només dels governs, sinó també dels principals partits de l’oposició. Semblava que estar fora d’Europa era com estar al no res...  
Potser per proximitat, a Catalunya sempre sé l’ha considerat la regió espanyola més europeista. Sé pot afirmar que els catalans i les catalanes tenim vocació europea.
Sovint usem el terme Europa o europeu al referir-nos a la Unió Europea o a ser membre d’algun país de la Unió Europea, tot i que Europa va més enllà dels països que conformen la UE. Rússia, Suïssa Islàndia o Noruega per exemple no formen part de la UE i en canvi són països europeus (en el cas de Rússia, com sabeu està entre dos continents)

Per a molts, l’actual UE que tenim ara no és la que voldríem. Els tradicionals valors s’han anat pel terra quan s’ha vetat l’entrada dels sers humans que arriben per Turquia i Grècia majoritàriament provinents de Síria. Però per a canviar Europa cal canviar els governs dels països que la conformen i des de dintre. Des de fora és impossible fer-ho. 



Teniu ganes de veure tot l'àlbum? 

dijous, 22 de desembre del 2016

LA NOVA EUROPA

Quan els valors amb els què es va crear Europa es perden, arriba l’autoritarisme i la xenofòbia. Arriba l’extrema dreta.
Avui per a començar me mostro així de contundent, per a que des del principi tothom que me lligui sàpiga de què va el tema, què és els que ens ve a sobre si ningú li posa remei.
Des de sempre he estat molt crític amb la Unió Europea i no perquè no me senti europeu, sinó perquè la millor concepte d’Europa, la del tractat de Maastricht o la del Euro, estan encara a molta distància del que seria la meva l’Europa ideal.
Europa (o potser caldria parlar de les nacions europees) han perdut el tren cada vegada que ha passat per l’estació central. El governants dels diferents països han pensat sempre que el tren l’han d’agafar a la seva pròpia estació i si és de mercaderies, molt millor. El tren polític, aquell que ens faria més forts davant els nostres rivals mundials, mai l’ha volgut agafar ningú... I així ena ha anat: Una Europa feble, fraccionada (que sol ser un símptoma inequívoc de feblesa) i cada vegada més cansada i envellida.
Tradicionalment les portes d’Europa s’han obert als països amb l’objectiu d’engrandir el territori i, automàticament, els mercats de negoci, però darrerament s’han tancat als ciutadans que hi arriben demanant ajuda.
Na m’agradaria que s’interpretessin malament les meves paraules, però l’entrada dels països que fins no fa gaire formaven part de l’òrbita de l’antiga URSS, han contribuït en gran mesura a accelerar un procés de descomposició que, amb tota seguretat, abans o després també hauria acabat passant.
A tots els grups humans sense excepció hi trobarem gent de diversos pensaments i ideologies. Els hi haurà que tindran un caràcter més social i solidari, en canvi d’altres no ho seran gens i tindran animadversió per qualsevol que no formi part del grup i d’altres que s’aniran decantant cap aquí i cap allà segons l’aire que bufi en cada moment. El que passa és que en alguns països aquests grups han estat o estant camuflats dintre del sistema, col·laborant estretament amb ell i, per tant invisibles als ulls de la majoria.
Quan va caure el mur de Berlín van ser molts els que van creure que el fet significava un pas fer  cap a les llibertats, però amb el pas del temps s’ha vist clarament que els que havien estat comunistes durant dècades flirtegen descaradament amb l’extrema dreta més carca i rància.
Mon tio Leonardo va ser un soldats republicà de la lleva del Biberó que es va haver d’exiliat a França i una vegada allí es va unir a la resistència francesa contra els alemanys. Mon tio Leonardo me va dir més d’una vegada: De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però tot són dictadures!  
Però no només a països com Polònia o Bulgària es perceptible l’avanç de l’extrema dreta, sinó també a d’altres països on semblava que la II Guerra Mundial l’havia vençut definitivament.
El que Hitler va estar a punt d’aconseguir amb la força dels seus exercits, però que afortunadament no li van deixar, els nous feixistes poden acabar aconseguint-ho amb la força de les urnes. O sigui, fent ús dels sistema democràtic al que s’oposen. O algú es pensa que d’assolir el govern, l’extrema dreta no canviaria radicalment les regles de joc?
Per tant, com a demòcrata, europeista i socialment implicat, la meva conclusió (sense caler reflexionar massa, tot sigui dit) el projecte anomenat Unió Europea, tal i com l’hem conegut els darrers anys està esgotat. Sempre he pensat que ens hem quedat a mig camí del que hauríem hagut de ser: Els Estatus Units d’Europa.
Què passarà a partir d’ara? És fàcil deduir que si l’extrema dreta (que ja s’autodefineix com antieuropeista) aconsegueix el govern (o suficient pes polític) dels estats més potents econòmicament parlant, dissoldran el projecte a base d’anar-lo desmembrant poc a poc.
I si l’extrema dreta fracassa en el seu intent d’assolir el poder o ser decisiva a països com França i Alemanya? Llavors sé li hauria de donar la volta com un mitjó i començar un nou projecte a partir dels errors comesos.
I sinó és així, és que els polítics no han reflexionat el suficient i, per tant, serà que no han aprés res de la situació que s’està vivint actualment i que res té que veure amb la idea d’Europa que tenim molts de ciutadans com jo, ni tan sols amb l’Europa que van concebre els seus creadors.      

dimecres, 4 de novembre del 2015

EGOISME I HIPOCRESIA

Avui faré com a Barri Sèsam. Us parlaré dels conceptes d’egoisme i hipocresia. Primer anem a definir les dues paraules (Viquipèdia)    
L'egoisme (del llatí ego, jo) és un excessiu amor per un mateix que fa atendre únicament a l'interès propi, fins i tot podent causar mal als altres.
La hipocresia (o l'estat de ser hipòcrita) és l'acte de preconitzar qualitats, idees o sentiments contraris als que en realitat es tenen.
Potser dit així us quedareu igual o indiferents... Així que millor posar-vos-en dos exemples que sempre són molt més clarificadors.


Exemple d’egoisme.

Dimecres 14 d’octubre. Aquell dia, tal com veníem fent els darrers 6 dimecres, un grup de persones ens havíem convocat a la plaça de la Vila d’Amposta (plaça de l’ajuntament) per a donar suport als refugiats de Síria. Aquests actes estan promoguts per la oenegéPallassos sense fronteres. Normalment, es llegeix un manifest o bé s’expliquen les notícies produïdes durant la darrera setmana relacionades amb el col·lectiu de refugiats i es guarda un minut de silenci per les víctimes.  
Sense cap mena de dubte, aquell dia va ser el més concorregut. Si normalment ens reunim unes 10 persones (dimecres següent ni això), aquell dia en varem ser uns 30. Motiu? Què hi havia ple extraordinari de l’ajuntament i, a part de l’alcalde i els regidors, també hi havia algun treballadors i públic que anava a escoltar. Entre la gent que s’esperava i que varem poder veure només arribar, alguns membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) Amb les seves samarretes verdes són fàcils d’identificar. Abans de començar l’acte van entrar a la Casa Consistorial i van desaparèixer. A la concentració no hi eren presents.
Després em vaig assabentar del motiu:

-Només ens falta ara que ens arriben refugiats...

De què tenen por? De que els ocupin tots els pisos buits? Com els membres d’una associació que demana, entre d’altres coses solidaritat són incapaços de donar el mateix...
Vull pensar que van ser casos aïllats i que la majoria pensen molt diferent.


Exemple d’hipocresia.

Turquia fa molts anys que està trucant a la porta de la Unió Europea i fins ara sempre sé li han donat carbasses. El motiu és força contundents: tot i que es tracta d’una democràcia, sovint s’assembla més a una dictadura on es qüestionen les llibertats individuals i col·lectives. Si bé es veritats que hi ha països dintre de la Unió Europea (com Bulgària) que si fa o no f, passa el mateix... Però Bulgària està dintre del territori Europeu, mentre que la major part del territori de Turquia està a l’Àsia.
Ara, des de la UE s’ha demanat a Turquia que faci de tap amb el tema dels refugiats siris... Què els retingui dintre del seu territori i que no arribin a Europa... I això, evidentment, no surt gratis. De moments els hi han dit que els compensaran amb diners...
Jo aventuro que dintre de poc, Turquia, en lloc de ser candidata permanent per entrar a la UE, passarà a ser membre de ple dret. De moments sembla que ja poden circular per Europa sense visat i que fins ara no podien...

dilluns, 29 de setembre del 2014

EXÀMENS PER A COMISSARI

Aquesta setmana es celebren al l’Eurocambra els exàmens als que aspiren ser nous comissaris.
Entre aquest, un espanyol, exministre de Rajoy: Miguel Arias Cañete.
El cert és que el veig... Me’l estic imaginant. Trobo que té planta... Potser no sigui al i prim com els comissaris que descrivia Marcial Lafuente Estefania a les seves novel·les de l’Oest, però podria ser perfectament un dels seus herois. Encara que, ben pensat, té més defectes que virtuts: vanitós, misògam, arrogant i fins i tot fatxa.
Darrerament se’l recorda per la frase despectiva dirigida a la candidata socialista Elena Valenciano: El debat amb una dona és difícil. Si demostres superioritat intel·lectual, ets masclista. Per a demostrar el masclisme, de vegades no cal ni que t’ho enfrontes verbalment, simplement en dir una frase quedes retratat.
Però la gent de l’Ebre ens recordem de Cañete de quan va ser Ministre d’Agricultura amb Aznar, per això quan els primers rumors apuntaven que podria ser comissari de Medi Ambient, miles de vells lluitadors antitransvasistes varem començar a tremolar.
Cañete va ser candidat per Múrcia i, si no us en recordeu, us refrescaré la memòria: O sale en esta legislatura o no sale nunca (parlava del transvasament)... Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría y hemos perdido Aragón... Va afegir que sortiria por huevos i que seria una desfilada militar (ja que en aquella època el PP tenia majoria absoluta)
Afortunadament no van tenir temps suficient i l’arribada al govern dels socialistes amb Zapatero com a president, es va enterrar aquell polèmic Pla Hidrològic Nacional.
Després de sonar com a comissari de desenvolupament econòmic, finalment opta per a la comissió d’Energia i Canvi Climàtic.
Encara que a Europa tindrà molt menys marge de maniobra que el que disposava a Espanya, no vull imaginar que, en cas de que, finalment, l’acabin nomenant, es torni a fixar en l’Ebre i pensi que està molt més amenaçat, climatològicament parlant, el Llevant i Múrcia que no el Sud de Catalunya.
Però sembla ser que ho té difícil. El socialistes espanyols dubten de donar-li suport (encara ho dubten!), però igual queda eliminat abans de passar pel plenari, com aquell que es presenta a un concurs i en queda eliminat a les primeres de canvi.

Si jo l’hagués de votar, no ho dubteu: EL BOTARIA!!! I que el bombin... 

dimarts, 20 de maig del 2014

INTERPRETACIÓ DELS CARTELLS ELECTORALS



Penjats als fanals i a les cartelleres habilitades per l’ocasió s’hi poden veure banderoles i cartells, però molts menys del que era habitual.
Recordo que fa uns anys, uns dies abans de que comencés oficialment la campanya electoral, alguns partits i coalicions (sobre tot CiU, però també el PSC) ja en penjaven amb l’excusa de que no demanaven el vot. Finalment la Junta Electoral ho va prohibir.
Ara, quan casi estem enfilant la recta final, encara trobo a faltar la presència d’algunes candidatures. Potser perquè pensen, com jo, que penjar banderoles i cartells no és transcendent de cara el resultat de la nit electoral.
Entre els que he vist, vull analitzar els de 3 candidatures, la qual cosa no em converteix en un expert en anàlisi d’imatge ni molt menys.
Començaré amb el del PSC. Senzill i usant els colors tradicionals: el roig sobre fons blanc. Ara bé, el lema és del tot desencertat. Sembla que tornen els temps de Pepe Zaragoza. Canviem Europa, aturem Rajoy, a part de ser un lema poc clar, té connotacions negatives. De quina manera cal canviar Europa? No hauria estat millor buscar una paraula més clara com per exemple millorem?
Sembla ser que els socialistes viuen més dels records del passat que no de les perspectives de futur. Recordeu quin va ser el lema que va ajudar a guanyar a Felipe González? Pel canvi. I recordeu quin lema va ser molt criticat ara fa uns anys: Si tu no vas, ells tornen. Normalment la tàctica de la por resultar contraproduent.
CiU ha optat per renovar de cap a peus els seus cartells electorals incorporat la imatge d’una urna amb una papereta amb la paraula en posició d’entrar-hi. Com que no es tracta d’un referèndum, sinó de unes eleccions per escollir els representants estatals a ocupar un escó al Parlament Europeu, cal pensar que tenen una segona intenció. Per tant amb el , CiU intenta refermar davant els seus votants que properament hi haurà un referèndum (aquest cop sí) on podran decidir el seu futur desvinculant-se d’Espanya.
A part de Ramon Tremosa, el cap de llista de CiU, s’hi poden veure personatges anònims (tots molt guapos) amb la mateixa intenció. El que no m’agrada és l’ús que fan dels menors, ja que en un d’ells hi surt una nena que ni molt menys té edat de votar.

Per acabar parlaré d’un dels cartells d’ICV (n’hi ha al menys 2) S’hi pot llegir un lema en anglès, un idioma que la majoria de la meva generació (i més grans) no varem estudiar però que els joves d’ara segur que l’entendran a la perfecció. Malgrat no acabar d’entendre-la hi ha una paraula que resulta determinant: Troika. El lema diu així: FUCK THE TROIKA. O el que és el mateix: Fotre a la Troika. Es dóna per suposat que tothom sap el que vol dir Troika, perquè sinó estem apanyats i l’invent no serveix pràcticament de res. El fons del cartell és de color roig (per a que ningú es confongui) i hi surten uns voltors amb actitud amenaçadora sobrevolant un grup de gent (concentració, manifestació?) Tot molt gràfic.

dissabte, 17 de maig del 2014

DEBATS TELEVISIUS

La nit de dijous es van fer dos debats televisius: un entre els cinc principals candidats a presidir la Comissió Europea i l’altre entre els candidats dels dos principals partits espanyols PP i PSOE.
Paradoxalment, mentre l’actual situació de Catalunya va ser un dels temes de debat entre els primers, al segon debat no es va ni nomenar. Res, zero.    
Evidentment, els cinc candidats tampoc no és que aportessin gran cosa i la majoria van dir que era un tema intern d’Espanya i que s’havia de resoldre allí. No obstant, alguns, van manifestar que no hi havia d’haver cap problema a l’hora d’acceptar a Catalunya com un nou estat europeu.
Aquí, Arias Cañete va incidir en la recuperació econòmica i de com van deixar Espanya els socialistes. Caldria recordar a Cañete que l’actual situació de crisi té l’origen en la liberalització del preu del sòl per part d’Aznar i, posteriorment, per no saber desinflar la bombolla immobiliària, ja pel govern de Zapatero. Però que no se’n vulguin rentar les mans que són els màxims culpables.
Mentre, Valenciano va marcar distàncies amb el PP (sembla que darrerament hi ha qui ha volgut demostrar que el PP i el PSOE tenen moltes més semblances que diferències, entre ells Felipe González) i va critica-li al PP les polítiques contra les dones, la pèrdua de llibertats i el seu suport a la banca.
Em sembla que tampoc es va dir res sobre el nou pla hidrològic dissenyat per l’equip de Cañete i que tan perjudicial seria per al tram final del riu.
Si el meu vot hagués de dependre del contingut dels debats de dijous, segurament no votaria.
I votar a algun dels altres partits, resulta complicat, ja que de no ens han pogut transmetre el seu ideari de forma pública, perquè les televisions espanyoles i els dos principals partits, no ho han permès.

divendres, 16 de maig del 2014

DESACTIVAR EL VOT

Afirmen alguns analistes polítics que els dos grans partits espanyols (a saber, el PP i el PSOE), estan fent una campanya electoral de baixa intensitat amb la finalitat de desactivar el vot, es a dir, per a que hi hagi molta abstenció.
Amb quina finalitat? La de tapar les pròpies vergonyes, es a dir, la de dissimular els seus mals resultats.
Auguren les enquestes que tant els resultats dels uns com els dels altres seran discrets. El PP patirà un cert  càstig (des del meu punt de vista sempre serà poc després dels nefasts 3 anys de govern que estem patint) Mentre, el PSOE, no acaba de remuntar el vol amb un Rubalcaba més cremat que la pipa d’un indi.
I aquests dos condicionats donen ales a les formacions més petites per a somiar amb uns resultats més que dignes. Diuen els experts que a menys participació, menys possibilitats de que els partits petits treguin representació, la qual cosa permetria al PP i al PSOE obtenir un major nombre de diputats.
La prova que corroboraria aquest fet seria la suspensió de la campanya electoral per l’assassinat de la Presidenta de la Diputació de Lleó i l’ajornament de l’únic debat parlamentari que havien de fer els caps de llista de les dues formacions: Miquel Árias Cañete i Elena Valenciano. Un debat que sembla que serà de baixa intensitat, ja que, segons els analistes polítics, una Valenciano massa agressiva tindria les de perdre.
Tornant a la suspensió de la campanya electoral, la majoria coincideixen en que és normal que els del PP vulguin respectar la memòria d’un càrrec del seu partit, però es pregunten el perquè el PSOE també va optar per fer el mateix.
Potser recordar les paraules del líder de Podemos Pablo Iglesias ens aportarà una mica de llum a aquestes ombres. Es preguntava Iglesias per quin motiu s’havien de suspendre els actes electorals programats per la mort de Isabel Carrasco i no es fa el mateix quan es suïcida algú a qui li volen desnonar la casa.
Tots som persones humanes i a tots ens haurien de tenir la mateixa consideració, però evidentment hi ha classes i la classe política és una de les dominants (amb el permís de banquers i empresaris, sobre tot de la construcció)    

dilluns, 12 de maig del 2014

EN BLANC I NEGRE



L’única propaganda electoral que vaig veure el passat cap de setmana al Periódico va ser la del PP.
Com si no tinguessin diners, l’espai és reduït, ocupa la part inferior de la pàgina dreta, però no crec que sobrepassi el 20% del total. A més és en blan i negre. No la vull reproduir per no fer-los publicitat... Ni pagant-me!
El lema popular és el següent. El que està en joc és el futur. Però n’hi ha un altre: En la bona direcció.
Deixaré el segon i em centraré en el primer: El que està en joc és el futur. I tant que ens estem jugant el futur!: l’Ebre sense cabals, és la mort del Delta; que és el mateix que dir que sense aigua no hi ha futur.   
Tots sabem el que signifiquen tant el PP com el propi Cañete per aquest territori. Tant quan va governar Aznar (que semblava que seria el pitjor president de la història recent d’Espanya), com ara que mana Rajoy (fa molts mèrits per a ser-ho ell), el nostre riu es veu amenaçat.
Algú s’imagina a Cañete de Comissari Europeu de Medi Ambient? Faria tot el possible per a que el seu pla de regadius fos aprovat de forma definitiva pel Parlament Europeu.
Qui diu que el dia 25 no ens hi juguen res? A les properes Eleccions Europees ens hi juguem molt, una altra cosa ben diferent és dubtar a qui votar i si realment el nostre vot servirà per alguna cosa.
El més encertat de l’anunci electoral és fer-lo en blanc i negre. Tornet a l’època de l’Espanya casposa, de la missa de diumenge i de la comunió, de veure sortir a Franco inaugurant pantans al NO-DO, de les corrides de toros. Han passat més de quaranta anys però sembla que amb el PP hi tornem.
Per al futur del Delta, per al futur del territori, el dia 25 no votes al PP!  

diumenge, 11 de maig del 2014

JA ES PARLA DEL DIA 26



És ben curiós com corre el món de la política quan interessa els polítics. Tot just acaba de començar la campanya electoral de les eleccions Europees i ja hi ha qui pensa amb el dia 26, el dia següent, una vegada els resultats ja siguin públics i toqui pair la derrota o gestionar la victòria, ves a saber...
Segons el CIS, ara mateix el PP té un avantatge de 5,5 punts sobre el PSOE. Però els experts dubten de la veracitat dels resultats i sospiten que les dades han estat cuinades per a beneficiar el partit del govern o sigui el PP.
Llegia dimecres dia 7 al Periódico de Catalunya que el millor que li pot passar a Rajoy és que Rubalcaba segueixi liderant el PSOE perquè no és una opció de canvi (Orfes polítics davant el 25-M, un article d’opinió signat pel d’advocat de l’Estat Jesús López-Medel)
Intueixo que si el PSOE, després de l’evident corrupció al si del PP i de dos anys de pèrdua de drets i llibertats, de retallades i despropòsits de tota mena, no remunta, la derrota pot ser el detonant per a precipitar els esdeveniments.
Si no tinc mal entès, està previst que la propera tardor es faci el procés de primàries per escollir-ne el candidat que, presumiblement, s’enfrontaria a Rajoy en les pròximes eleccions generals. Si la derrota socialista fos d’aquelles que fan mal, el que podria haver al novembre seria un congrés extraordinari que, a part de decidir-ne el candidat, escolliria la nova cúpula socialista (cal pensar que molt rejovenida)
I a Catalunya? Per primera vegada es parla de que pot guanyar les eleccions ERC. De ser així es demostraria que els republicans són els qui estant traient més profit de la situació que s’està vivint a Catalunya i per tant, caldria aplaudir l’estratègia dissenyada per la cúpula dels republicans, la Carme Forcadell, al front de l’ANC i de Muriel Casals al capdavant d’Òmnium Cultural, artífex totes dues de marcar el pas en tot aquest procés sobiranista camí de la consulta del 9-N.
Sembla ser que Mas ja ha anunciat un replantejament de la seva estratègia si, finalment, ERC acaba guanyat les eleccions a Catalunya. Què farà Mas? Primer que res, marcar distàncies amb els de Junqueras i qui sap si acabarà fent-li cas a Duran i Lleida i optarà per la tercera via, tal i com sembla desitgen molts europeus (editorial del Financial Times del dia 6 de maig)
I els PSC? Tot indica que seguiran perdent vots. Fins i tot es parla de la meitat del que va aconseguir 5 anys enrere. Si durant la campanya electoral no s’aconsegueix remuntar els resultats (la qual cosa em sembla molt difícil, per no dir impossible), Pere Navarro s’haurà de fer l’harakiri.
Potser sigui l’única manera d’aturar la davallada socialista i, a partir d’aquí trobar la solució per a que el partit no s’acabi trencant tal i com pronostiquen molts dels seus antics dirigents.

diumenge, 4 de maig del 2014

A QUI NO VOTAR A LES EUROPEES

De vegades resulta més difícil saber a qui no has de votar que a qui ho has de fer i, segurament per això, molts de ciutadans opten per quedar-se a casa, encara que aquest no sigui l’únic motiu per a fer-ho.
En principi si vas a votar ja vol dir, normalment, que ets sensible a la política i que, segurament, sols votar en la majoria de les eleccions que es convoquen. Si és així, quasi segur que, teniu una certa inclinació per una determinada formació política.
Però estareu d’acord amb mi la majoria de les formacions tradicionals (per no dir totes) ens han defraudat, sobre tot durant els darrers anys on han demostrat que no han sabut afrontar degudament el període convuls que ens ha tocat viure. Sembla que cap d’ells hagi posat el més mínim interès en solucionar el greu problema que pateixen les persones i només s’han preocupat en afavorir els interessos del lobbies dominants.
Com a conseqüència han sortit quasi com a bolets nous partits que intentaran fer-se amb un espai polític diferenciat de la resta i, el que encara serà més difícil, consolidar-lo després.
La majoria d’aquests nous partits han sortit com a conseqüència de les mobilitzacions socials, com per exemple la del 15-M de 2011. D’altres s’han inspirat en les queixes de la ciutadania, però també han sortit partits que deuen de trobar que la política del PP és massa d’esquerres.
Entre tots ells al qui no heu de votar és al partit Red, el fundat pel jutge Epilio José Silva. Motiu? Molt senzill, perquè s’ha fet públic que para confeccionar el seu programa electoral ha copiat literalment paràgrafs sencers del programa d’Equo, d’inspiració ecologista que va promoure l’exdirector general de Greenpeace Espanya José López de Uralde.
Evidentment tampoc votaré a Vox, un partit que, a priori es situa a la dreta del PP. Només cal veure que un dels seus impulsos ha estat l’infame Alejo Vidal-Quadras.  
A partir d’aquestes dades que cadascú obri en conseqüència.  

dijous, 1 de maig del 2014

EL POCAVERGONYA DE CAÑETE

Caricatura de Vizcarra.


Quan un ministre del govern espanyol es presenta com a cap de llista del seu partit en les eleccions europees i aprofita el càrrec per a fer actes electorals i, per acabar-ho d’adobar és soci d’un empresa que obté contractes de l’Administració Pública i si amb això no n’hi hagués prou, encara intenta aconseguir-ne de nous, és, senzillament, un pocavergonya!  (i segurament em quedo curt, però per educació y respecte als meus lectors, obviaré la llista d’adjectius que sé li podrien aplicar.
Evidentment, em refereixo a Miguel Árias-Cañete, Ministre d’Agricultura i Medi Ambient, primer amb Aznar i posteriorment amb Rajoy.
Cañete, tal i com se’l coneix, es va fer tristament conegut per a la gent de l’Ebre quan va anunciar a Múrcia que el transvasament s’acabaria fent perquè tenien majoria absoluta. Com que les paraules que seguien són de sobra conegudes, les obviaré, però segur, amic lector, que les tens en ment.
Amb la rapidesa que caracteritza a Rajoy, només fa unes setmanes que va donar a conèixer qui seria el cap de llista del PP a les pròximes eleccions europees. Des d’aquell dia, Cañete no ha tingut cap problema per comptabilitzar el seu càrrec de ministre amb el de candidat a Europa, fins que va ser, finalment, substituït. 
A part de poc ètic, si fa campanya com a ministre, paguen tots (tu també amic meu), en canvi, si hagués estat rellevat del seu càrrec des del primer moment, la pagaria el seu partit... Bé, deixem-ho que es pagaria de la caixa B del partit que, segurament, vol dir que també ho acabem pagant entre tots.
Quan es va destapar que una empresa de Cañete relacionada amb el sector dels hidrocarburs, tenia negocis per Ceuta o Melilla (ara no ho recordo), davant la demanda d’explicacions per part del PSOE, la reacció dels populars va ser voler amagar-ho darrere dels casos de corrupció que han esquitxat el PSOE, sobre tot els més recents d’Andalusia.
Al llarg de la seva vida pública, Cañete ha demostrat ser un pocavergonya com la copa d’un pi, a part de no tenir de ètica, ni moral (per molt religiós que sigui) i, finalment un desconsiderat per faltar al respecte a diversos milers de ciutadans del S de Catalunya per haver-nos de sentir el que va sortir de la boca d’aquest senyor fent al·lusió a la part més masculina dels homes.
L’aspiració de Cañete és que el nomenen comissari que equival a ministre de la UE. Però no de qualsevol departament, sinó d’aquell que coneix tan bé: d’Agricultura i Medi Ambient. Si finalment l’acaben nomenant, voldrà portar a la pràctica el seu projecte estrella i que significa un altre transvasament de l’Ebre.
Ja sé que el vot no es pot demanar fins les 0:00 h del proper 8 de maig, però crec que la llei no diu res de demanar el contrari:
EL DIA 25 DE MAIG, NO VOTIS A CAÑETE!
 
(Espero haver-te donat arguments suficients)      

dimarts, 29 d’abril del 2014

I TU, QUÈ N’ESPERES DEL 25 DE MAIG?




Em dóna la sensació que els partits polítics esperen molt més de les eleccions europees del 25 de maig que no els ciutadans. Uns ciutadans cansats d’escoltar sempre les mateixes coses però que al final, un cop més, s’acabaran emportant una gran desil·lusió. I sinó, temps al temps.
El PP vol guanyar les eleccions perquè de fer-ho, seria interpretat com un aval a les seves polítiques d’austeritat, de retallades, de pujades d’impostos i fins i tot de corrupció. Fins i tot seria un girar pàgina als casos de corrupció que l’han esquitxat durant les darreres èpoques.
El PSOE en canvi, en el cas de que aconseguís una victòria electoral ho consideraria com l’inici de la recuperació i podria posar la mirada cap a l’horitzó de les properes eleccions generals que afrontaria a molta més confiança. De no guanyar, cal imaginar que precipitaria els esdeveniments amb una hipotètica caiguda de Rubalcaba. En el cas del PSC passaria si fa o no fa el mateix i, segurament, s’aniria cap a un congrés extraordinari que posaria en qüestió el lideratge de Pere Navarro.
Per a CiU aquestes eleccions som con tots: han de guanyar sí o sí. Com si els hi anés la vida. Només un detall. A Amposta ja han fet el primer acte electoral quan la resta encara no deuen ni de tenir ni el dia confirmat. Demanen el vot advertint a la ciutadania que si no es va a votar, que pensarà Europa sobre la consulta anunciada per al 9-N.
Si fa o no fa ERC diu el mateix que els seus socis de govern amb qui van agafats de la ma, sobre tot en el llarg camí cap a la consulta i després qui sap...
Els d’EU-ICV-EUA, es donaran per satisfets poder esgarrapar algun escó més i seguir sent la veu discrepant i sensibilitzada dintre d’un Parlament europeu controlat pels grans grups: Els Populars Europeus, els Socialistes i els Liberals-Demòcrates.  
Però la ciutadania està més que decebuda. La majoria es pregunten per a què serveix el Parlament Europeu si després són els estats els que imposen les seves polítiques i en molt contades ocasions Europa fa valer el seu punt de vista. També li reprotxaran la gestió de la crisi sobre tot en aquells països on es va accentuar més, com Irlanda, Grècia i Portugal.
Els espanyolets ens preguntem perquè es va rescatar una banca i no a les famílies més necessitades. ¿I per què s’està perjudicant (i encara diria més: incomplint una Constitució que tan defensen i anteposen sempre que poden) a les famílies que no poden pagar les hipoteques i deixen que se’ls desnoni, tot deixant xiquets, vells i malalts al carrer, tot i l’advertència d’Europa?
I què penso jo? Suposo que s’entén amb l’argumentació anterior. Aquest any marxarem uns dies de viatge i el 25 no estarem a Amposta, la qual cosa farà que votéssim per coreu. Però si voleu que us digui una cosa, de fet em dona pràcticament igual votar com no fer-ho. Total...    

dijous, 17 d’abril del 2014

VOTEU, VOTEU, MALEÏTS!!



Ningú com CiU viu tan intensament les eleccions. I és que s’hi juguen el ser o no ser en cadascuna d’elles. La majoria de càrrecs convergents tenen com a professió la de polítics, es a dir, fora de la política no han fet mai res. Voleu un exemple? Mas. De jovenet va entrar recomanat a treballar per la Generalitat fins que van veure que era un alumne avantatjat i ràpidament el van fer dedicar a la política.
Quan CiU perd unes eleccions o no treu els resultats que esperaven, molts dels que viuen d’això, es veuen abocats a haver d’abandonar el càrrec i, dit d’una forma planera, buscar-se la vida. Per això, sempre que es pugui, se’ls ha de recol·locar a d’altres administracions per ells controlades o bé crear-los llocs de confiança dintre de la pròpia Generalitat.
Dic això perquè Mas va obrir la campanya de les europees reclamant un vot massiu de l’electorat català i, evidentment, per a ells. Mas ho va justificar dient que si els catalans demanen poder votar, que pensaria Europa si quan hi ha eleccions la gent no hi va.
Les eleccions europees han estat, tradicionalment les més abstencionistes. Crec recordar que a les darreres a dures penes va arribar al 40% de participació.
La pretensió de Mas i els seus és guanyar a Catalunya i, a poder ser, augmentar el nombre d’eurodiputats, ja que això significarà tenir un maldecap menys. Per què, sinó, caldrà trobar-li una nova ocupació i, de vegades la mamella de la vaca no dóna per a més.  
El motiu d’haver un 60% d’abstenció està justificat per que la ciutadania veuen Europa com un ens llunyà i poc útil. Quan es pregunta a Europa sobre una hipotètica independència de Catalunya, la resposta és que és un tema intern d’un país membre i que no els incumbeix, al menys que aquest estat membre els hi demani que s’hi pronuncien.  
Catalunya ha estat sempre un país proeuropeista. Quan a al resta de Espanya ni tan sols es coneixia el concepte d’europeu, a Catalunya ja miràvem cap a munt com aquell que té una fantasia que sap que algun dia es convertirà en realitat. En canvi, ara, molts dirigents europeus miren en recel el procés independentista alliçonats pel govern espanyol que, en definitiva, ara per ara són els interlocutors vàlids davant els estaments europeus.
Més o menys és com el peix que es mossega la cua: quina confiança hem de tenir els catalans amb les institucions europees si ells tampoc fan cap gest de complicitat amb el poble català.
Per tant, si finalment el 25 de maig aneu a votar, penseu-vos molt per a qui ho heu de fer, encara que, possiblement, l’opció de quedar-se a casa sigui la més encertada.  

diumenge, 2 de març del 2014

TORNAREM A SORTIR AL CARRER



Tornarem a manifestar-nos a Barcelona. Acudirem a Europa per a què ens escoltin... Farem allò que tan bé sabem fer la gent del delta de l’Ebre... La bona gent de l’Ebre, perquè de tot hi ha.
El passat divendres l’Assemblea local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre d’Amposta havia convocat un acte per explicar als assistents el paper de la Comunitat de Regants de la dreta de l’Ebre o sigui bàsicament d’Amposta i Sant Jaume d’Enveja.
Però els fets es van precipitar. Aquella mateix dia el govern del PP encapçalat per Mariano Rajoy i amb Miguel Árias Cañete com a ministre d’Agricultura, va aprovar el Pla de Conca del riu, que, a la pràctica, és un transvasament encobert.
Degut a les darreres notícies l'acte va despertar una gran expectació. Es van poder identificar TV3, 8tv, Catalunya Ràdio i RAC1. 
Abans de començar l’acte hi va haver una concentració davant mateix de l’entrada dels Jutjats d’Amposta, per aprofitar el llum artificial del lloc. Uns minuts més tard, els assistents van entrar al lloc on s’havia de fer l’assemblea: a l’edifici Terres de l’Ebre, seu de la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta.
Potser no us en heu adonat, però fins ara he escrit el nom del nostre riu en 5 ocasions i és que l’Ebre està ben present en la vida dels ciutadans d’aquest territori. 

Quatre van se els ponents que hi van intervenir: Matilde Font, Nuno Caiola, Joan Antoni Panisello i Susanna Abella.
Matilde, l’amfitriona de l’acte, va explicar les recents notícies i com afectaria el delta en el cas de que s’arribi a fer el que s’ha projectat des de Madrid sense escoltar a ningú, encara que el govern s’ompli la boca dient que ha estat mitjançant un acord de consens.
Nuno, més conegut com l’home de Iolanda i tècnic de l’IRTA va explicar científicament que són els cabals ecològics dels rius per a acabar centrant-se amb el nostre. Va rebatre la idea de que l’aigua es perd a la mar, ja que com més aigua baixa pel riu, més captura d’anxova i també més bona collita de musclo.
Joan Antoni Panisello va incidir amb el gran frau que significa el Pla de Conca i la pantomima que va ser la reunió amb Árias Cañete fa uns mesos.
Finalment Susanna Abella va avançar que abans de Pasqua hi haurà una primera manifestació de la PDE al delta.

El resum de l’assemblea bé podria ser això:
Ara, el govern del PP ja no parlarà de transvasament, sinó de bancs d’aigua o reserves d’aigua. Per assolir l’objectiu, ha incrementat en un 50% la superfície de reg (passarà d’unes 900.000 Ha a 1.400.000 Ha, aproximadament)
Es va insistir molt que tot plegat és n gran frau, ja que la destinació final de l’aigua dista molt del que ens volen fer creure, ja que és impossible crear tanta superfície de reg i, per tant, l’aigua que es prendrà a l’Ebre s’emmagatzemarà en grans infraestructures (que valdran una pasta), per a vendre els excedents (que evidentment n’hi haurà), fora de la Conca de l’Ebre.
Es va titllar de covard al Ministre Cañete ja que per a conservar immaculada la seva imatge, va ser la vicepresidenta del govern la Soraya Sáenz de Santamaría qui va sortir a donar la notícia. I és que Cañete, com a cap de llista del PP a les properes eleccions europees, aspira a ser comissari europeu de Agricultura o de Medi Ambient (manda huevos!!)
S’espera que els resultat final sigui tan reeixit com el que es va assolir ja fa més d’una dècada. Es confia en Europa, però també amb el suport del govern de la Generalitat. No obstant, no es té confiança plena de que el govern de Mas acabi donant tot el suport. Es va dir una frase que ho deixa molt clar. Si el govern de la Generalitat ens dóna suport, tindrà tot el nostre recolzament, però no sabem si la PDE tindrà el mateix recolzament. 

Es va advertir que el gran disbarat que s’ha planificat des de Madrid afecta diverses directives marc europees: la d’aigües, la d’aus, la de peixos... Per tan s’ha de confiar que a Europa l’acabin tombant.
Per acabar diré que a la reunió hi vaig veure Josep Garriga, regidor de Governació de l’Ajuntament d’Amposta i Lluís Solé, president del Consell Comarcal del Baix Ebre i regidor del Deltebre. Anaven acompanyats per una tercera persona, però que no vaig identificar. Per cert, entre els polítics assistents de diversos partits (evidentment cap del PP), els convergents van ser el primers de marxar de l’acta. Segur que tenien coses més importants que fer. Temps hi haurà per a criticar-los, ja ho veureu.  
          

dimarts, 9 d’abril del 2013

LA SOBIRANIA NACIONAL



Segons la Constitució Espanyola, la sobirania nacional emana del poble. Cal suposar que la resta de constitucions de països democràtics deuen tenir enunciats similars.
A la Cadena SER, la periodista Pepa Bueno, es preguntava si algú havia suspès la democràcia a Europa. De facto, sembla que sí, ja que es busquen fórmules per a driblar les sentències dels tribunals de justícia nacionals.  
Tot això ve com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional portuguès que, com recordareu, va anul·lar la normativa on es suprimia una paga extraordinària als funcionaris,  jubilats i pensionistes. Davant d’aquesta sentència que obligarà al govern a retornar-los el que les havia pres, aquest, la Unió Europea ha advertit al govern portuguès que ha de complir amb l'ajust si no vol que hi hagi una segona intervenció encara molt més dràstica. Així que el govern lusità ja ha anunciat noves retallades a al sanitat i l’ensenyament per a complir amb el dèficit públic exigit. Un dèficit públic que, com passa aquí, només ha comportat més atur i més rescissió. Segur que caminem en la direcció correcta? Sóc dels que penso que no.  
A casa nostra, el passat 25 de novembre, els vots de la ciutadania van donar la victòria a CiU seguida d’ERC que, per primera vegada, va superar el PSC.
Les dues formacions van fer una aposta ferma per assolir la independència nacional, passant, com és lògic, per una consulta popular. Des del primer moment tot va fer pensar que les dues formacions nacionalistes podrien arribar a un enteniment que els permetés formar un govern estable per als proper 4 anys, ja que, entre les dues, tenien majoria suficient al Parlament de Catalunya.
ERC va condicionar el pacte a la celebració de la consulta dintre d’aquesta legislatura i, finalment es va fixar l’any 2014 com a data per a poder-la realitzar. Desconec el text de l’acord, però és de suposar que hi hauria de contenir una sèrie de condicionats, com per exemple, que ERC donés suport al govern de CiU, ja que la formació republicana no va voler formar-hi part.
Les nova supressió de la paga extraordinària als treballadors que depenen de la Generalitat de Catalunya proposada pel govern, va ser el primer punt de conflicte entre els dos socis. No obstant, els republicans, van votar a favor al Parlament beneint la retallada. Però davant l’ofec econòmic que ha sotmès el govern estatal a Catalunya, les macroxifres econòmiques no quadren per en lloc, la qual cosa fa que el govern de Mas hagi de seguir esprement encara més la taronja, la qual cosa, sembla ara, que no agrada els republicans que no estan disposats a recolzar els pressupostos per al 2013.
Tal com està la situació a hores d’ara, el govern monocolor de CiU ho té molt difícil per a tirar-los endavant i no volen prorrogar-los. S’està entrant en un laberint de difícil sortida.
Les CUP proposen no pagar el deute i evitar així l’ofec econòmic. Consideren que el deute contret per Espanya, és privat, no públic. O sigui, el que s’està fent és ajudar a les entitats financeres a costa de l’estar del benestar que els ciutadans hem hagut d’anar-nos guanyant mica en mica. Cada dia que passa significa un retrocés social. Quan en decidirem a parar-ho.
El passat diumenge es van celebrar eleccions a Motenegro, una de les repúbliques segregades  de l’antiga Iugoslàvia. De moment els dos candidats s’han proclamat guanyadors i els dos s’han mostrat fermament europeistes. Montenegro està pendent d’entrar a la UE. S’ho han pensat bé? Ara mateix entrar a la UE no és cap panacea.

dimecres, 12 de setembre del 2012

A SACRIFICAR-SE, JA!!!

La cara i el cul de la Merkel.


Em pregunto. Cóm poden ser tan hipòcrites alguns polítics?
Ara, parlaré de la Merkel. Dijous va passar per Madrid amb el mateix vestit que portava dilluns a París i que a Hollande no li va agradar. Segur que la Vanity Fair no l’escolliria con la dona més ben vestida de l’any, ni tan sols estaria entre les 100 primeres.
Però m’interessa més el que va dir que no el seu aspecte físic. Per a que m’entengueu, no és el meu tipus de dona...
Per un costat va quedar impressionada pel ritme i la consistència de les reformes espanyoles i per l’altra va demanar-nos més sacrificis.
Fins on haurem d’aguantar? Val la pena haver de sacrificar-nos tant? On ens portaran tantes retallades i sacrificis? A una situació similar a la de Grècia?
Sembla ser que el que ara es pretén és retallar les pensions. Ja sé, ja sé que Rajoy va dir que no és la seva intenció tocar-les, però no ha dit això mateix de tot allò que ha acabat tocant i retocant? Per tant, quan se’n recorden d’alguna cosa, heu de pensar que cada cop s’està més prop d’alguna intervenció sobre allò.
No fa gaires dies, un conegut que em va dir que tenia a la filla treballant fora d’Espanya, em va dir que es diu que els jornals s’acabaran abaixant un 40 % i les pensions un 30. Ja m’explicareu!
En lloc de manifestar-nos per la independència hauríem de prendre mesures molt més contundents i efectives. No sé si la solució seria avançar les eleccions i que governés un altre partit. Ningú ens garanteix que de passar, les mesures canviarien radicalment.
Davant dels constants incompliments i mentides, potser caldria que abans de prendre possessió del càrrec es comprometessin per escrit a complir un codi ètic un o bé s’aprovés per llei que, en el cas d’incompliment flagrant del programa electoral, automàticament quedessin apartats del càrrec i, si fos necessari, tornar a convocar eleccions en un breu termini de temps.
El que cal és fer una regeneració política i financera que porti a la substitució de tots aquells (i aquelles) que hagin tingut alguna cosa que veure amb la crisi mundial que estem patit.
Sacrificis, sí, però també per als poderosos!!!