Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grècia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grècia. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 d’agost del 2015

DIARI DE L’AGOST. DIJOUS 20

Uns altres que no havien actuat mai…

Sembla ser que aquest any tothom s’ha confabulat per actuar a Amposta. Primer va ser el grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, després la cantautora Montse Castellà i anit Pepet i Marieta... Des del meu record mai tants artistes del territori havien actuat a les Festes Majors d’Amposta.
És cert que Pepet i Marieta ho va fer a les festes alternatives de Surt al Castell un fet que es pot considerar casual, però que a l’hora de comptabilitzar-lo, suma.
Abans de Pepet i Marieta va actuar el grup Ojo de Buen Cubero.






Una recomanació que arriba tard

El Butlletí Oficial de l’Estat d’avui publica una recomanació del ministre Montoro. Si més no, crida l’atenció que sigui una recomanació i no un precepte d’obligat compliment. O sigui, si vols ho fas i sió, no i jo quedo bé... O no.
Montoro recomana als alts càrrecs d’empreses públiques i d’altres estaments de l’estat que no sigui el propi govern, que mirin de reduir despeses com per exemple de viatge, renunciant als cotxes oficials (aquells que en tinguin), viatjant en classe turista en lloc de primera o fer videoconferències com alternativa a desplaçar-se per a fer reunions de treball. I es clar, davant d’aquesta situació només cal fer-se una pregunta:

-I perquè no s’estava fent?  

L’estafa econòmica que anomenen crisi fa molts anys que dura, tants com 7 i sobta que sigui, precisament ara, quan la legislatura de Rajoy està a punt d’acabar, que es vulgui aplicar aquesta mesura que, com ja he dit i reitero, no serà d’obligat compliment ja que es queda en recomanació. Igual és la primera vegada que una recomanació quedi recollida al BOE. Imagino qu3 s’ha fet per a que consti en acta (o en diari oficial), ja que una cosa així bé s’hauria pogut divulgar mitjançant una simple nota ministerial.
Ràpidament l’oposició ha sortit a criticar la mesura. També els socialistes. Aquí també sobta que quan una mesura així es va votar al si del Parlament Europeu, el socialistes espanyo0ls hi van votar en contra... Contradiccions que té la vida.


El tercer rescat a Grècia    

Difícil analitzar detalladament per aquells que no som economistes el significat del tercer rescat a Grècia. Però hi ha coses que m’han cridat l’atenció, com per exemple que una part de les primeres transferències siguin per a pagar creditors... Em sembla que això serà com el conte de mai acabar. Ja sé que els estats (i sobre tot Alemanya) estan en contra de que es perdoni una part del deute, però una mesura així seria un gest de generositat de cara els ciutadans del país hel·lè.
Tsipras acaba de dimitir per a convocar ràpidament eleccions. Una vegada més es demostra la ingovernabilitat del país davant la impossibilitat de poder aplicar les mesures més adequades. El dilema és veure qui podrà formar el proper govern. No cull cridar al mal temps, però davant dels fracassos successius dels partits de dreta i d’esquerra, la desesperació de la població podria donar el poder a l’extrema dreta, la qual cosa sí que significaria un veritable perill per Europa, potser més que l’hipotètica sortida de l’Euro.


Millora adequadament, però...  

L’altre dia, quan vaig anar a tirar la brossa als contenidors que tinc més prop de casa, un veí em deia que es veia una milloria. Efectivament i normalment, les illes de contenidors solen mostrar una millor imatge, però no sempre.
M’explicava el veí que els xofers dels camions tenen més cura de no embrutar i fins i tot netegen la zona amb aigua a pressió quan al buidar es vesa suc.
Li vaig dir que d’acord, però que no fa gaires dies, aquella mateixa illa mostrava un aspecte com mai havia vist, ja que les caixes de cartró, els envasos i tot tipus de residus s’amuntegaven fins al punt de que es feia difícil passar per la vorera. Li vaig explicar que les botigues, els bars, els restaurants i qualsevol empresa que generi residus se’ls ha de gestionar portant-los a la deixalleria i no dipositant-los als contenidors o a l’àrea que ocupen aquests.
Fa un moment hi he anat a portar plàstic i al costat del contenidor de vidre hi havia dues bosses plenes de botelles petites. O la farra va ser gran o procedeixen d’un bar de la zona. Em decanto per la segona opció.
I al costat d’un dels dos contenidors que hi ha de fracció resta, hi havia una bossa negra que no deixava veure el seu interior. El contenidor estava buit o, al menys, no ple del tot i per tant, hi cabia perfectament.  


      

dimarts, 7 de juliol del 2015

LA DIGNITAT DELS GRECS ÉS LA DIGNITAT DELS CIUTADANS D’EUROPA

De Ferreres, al Periódico. 
Els resultats del referèndum que va tenir lloc a Grècia el passat diumenge s’ha d’entendre des de la perspectiva de la dignitat del poble.
El resultat (61-38 aproximadament), lluny del que s’esperava i anunciaven les enquestes, va significar un gran recolzament a Tsipras, el cap de govern que va arribar de la ma de Syriza (una coalició de partits) només fa uns mesos.
Des d’un punt de vista humà, el que s’estava fent al poble grec per part dels dirigents de la UE, no té nom. L’actual situació grega necessita solucions urgents per a que una part molt important de la seva població pugui menjar, no xantatges al seu govern.
Les negociacions entre la UE i Grècia van ser com una partida d’escacs on cada part buscava la millor estratègia que el fes sortir victoriós davant els seus. El que passa és que era una partida desigual (recordem que Grècia només aporta el 2% al PIB europeu) Durant les darreres setmanes, a cada moviment dels grecs, la UE els responia en un escac a l’economia. Quan finalment els hel·lens es van veure acorralats, van fer l’única jugada que els hi quedava i que les podia donar una mica d’aire: es van enrocar y van convocar un referèndum que va fer trontollar la partida. Segurament no acabarà amb la victòria grega, ni tan sols en taules, però el grecs, al menys han guanyat dignitat i respecte. Els governants europeus són conscients que si, finalment Gràcia aconsegueix allargar el joc uns moviments més, psicològicament hauran guanyat i, per tant, en certa manera, es veuran humiliats pel més feble.  
I d’un joc de taula a un altre. Una Grècia fora de l’Euro hauria pogut causar un efecte dominó en països com Espanya que, encara que la distància sigui enorme, també hem patit els efectes de l’austeritat imposada per la Troika. L’economia espanyola, juntament amb la italiana, la portuguesa i l’irlandesa són les que més han patit els efectes de la crisi econòmica que ha arruïnat a una part important de les classes mitjanes, les que tradicionalment han estat les que han estirat del carro. Sortadament, la recuperació econòmica actual no passa per la recuperació econòmica de les classes populars, sinó per l’explotació dels empresaris als seus treballadors, sobre tot als més necessitats, el que més problemes econòmics estan passant. Evidentment no parlo de tots els empresaris, però si d’una gran majoria sense cap mena d’escrúpol que explotant els treballadors aconsegueixen incrementar notablement les seves fortunes personals i, en alguns casos, escalar llocs a la llista Forbes dels mes rics del món. 
De Ferreres, al Periódico.

Majoritàriament, els nostres polítics han fet més costat que mai a la UE davant el tema grec. Han volgut comparar la Grècia de Syriza amb l’Espanya de Podemos. Temen que si a partir de finals de la tardor, Podemos aconsegueix guanyar les eleccions generals i governa, pot plantejar un revisió dels acords econòmics que avui en dia manté Espanya amb la UE. I Espanya, afortunadament no es Grècia, tal i com ens ho va recordar Rajoy fa uns mesos.
Vull incidir en la falsa concepció d’Europa que tenim. Europa queda lluny de les expectatives que es van quedar anys enrere. Avui en dia només és la unió d’interessos econòmics dels països membres i dels governs de torn.
Mentre aquests interessos econòmics estiguen per sobre dels socials que representen els seus ciutadans, Europa no serà res més que un projecte inacabat sense cap més futur que la dependència de economies molt més poderoses com la nord-americana i la xinesa.              

dilluns, 29 de juny del 2015

GRÈCIA, EL FRACÀS D’EUROPA

Grècia està passant per una situació per la que mai hauria d’haver passat i tan culpables són alguns dels seus anteriors dirigents com els organismes de la Unió Europea implicat. I en són molts.
Europa hauria d’admetre el seu fracàs, no només en les polítiques econòmiques que ha impulsat i el no haver pogut arribar un acord amb l’actual govern de Tsiparas, sinó també per haver fallat els mecanismes de control que fa anys haurien d’haver detectat la precària situació, molt abans d’haver arribat a aquesta fallida tècnica que està patint ara el país.
Un exemple del que estic dient el tenim per exemple, en la prova que va passar la banca espanyola abans de que es detectés de que una gran part de les caixes d’estalvis estaven en bancarrota. Si els organismes de control de la UE van fallar estrepitosament quan van avaluar la banca (recordeu que Zapatero va arribar a afirmar que teníem el millor sistema financer del món), cal pensar en el poc rigorosos que havien de ser els seus exàmens, la qual cosa em fa pensar que els seus responsables estan allí esperant que arribi final de mes per a cobrar les seves elevades nòmines i poca cosa més.  
El primer gran error de la UE sobre Grècia va ser no saber veure l’any 2008 amb govern conservador de Kostas Karamanlís. I si ho van veure i ho van tolerar, estaríem en una situació molt pitjor i sense justificació possible.
Al finalitzar aquest període conservador, va accedir al poder l’enèsim membre de la família Papandreu (socialdemòcrata) que la pròpia dreta es va encarregar de fer fora, segurament perquè no volien que es descobrissin tot els que havien estat amagant sota les catifes de les seus governatives.
L’actual govern de Syparas és fruit del descontentament del poble grec amb els controladors de la Unió Europea, sobre tot amb Alemanya i les seves polítiques d’austeritat.  
La situació més immediata és imprevisible. De moment, el govern ha convocat un referèndum per al proper diumenge para que el poble grec decideixi sobre el seu futur. No es descarta però, una nova represa de negociacions, encara que el Banc Central Europeu i les autoritats econòmiques i monetàries hagin retirat les darreres propostes després del trencament. Però també pot passar que Gràcia abandoni la zona Euro i que, per tant, torni al dracma, la seva tradicional moneda abans d’adoptar, com la majoria dels països de la UE l’euro.  
Darrerament, Tsiparas s’ha deixat veure (i estimar) amb el president rus Vladimir Putin en una mena d’avís cap a la Merkel, Hollanda, Rajoy i companyiasi me’n vaig d’Europa, hi haurà qui m’aculli amb els braços oberts. Però tal i com està actualment l’economia russa (els turistes a la Costa Daurada s’han reduït en un 70% en els dos darrers anys), tampoc crec que sigui la millor solució.
Si Grècia acaba abandonant l’euro, el que, a la pràctica podria considerar-se com la porta de sortida de la UE, seria, sense cap mena de dubte el gran fracàs d’Europa i la seva política econòmica. A partir d’aquí, ho hi ha un replantejament general o, segurament, Gràcia no serà l’últim país en abandonar el projecte.
I dic projecte perquè Europa mai ha passat d’aquí. Els interessos dels estat membres han estat molt més forts que la voluntat de reconvertir l’actual puzle en una confederació de països amb uns únics govern i parlament centrals.  
Fa anys que descarto taxativament l’Europa que somiem els europeistes convençuts: una Europa forta on tot els països remin en la mateixa direcció i no com passa ara que la direcció la marca el govern alemany i la resta de governs nacionals la segueixin més o menys (més aviat sempre més)depenent del tipus (dreta o esquerra) que hi hagi en cada moment en un determinat país.     


dilluns, 26 de gener del 2015

GUANYA SYRIZA I ELS ULLS ES GIREN CAP A GRÈCIA

Rajoy va pronunciar una de les frases més celebres: Espanya no és Grècia... Brillant conclusió! Ni Grècia, ni França, ni Alemanya ni Marroc. Espanya és Espanya i Gràcies és Grècia, així de simple. Per tant, les eleccions greges s’han de llegir en clau d’aquell país i no són (ni molt menys!) extrapolables a la política espanyola. Fins i tot poso en dubte de que puguin influir, al menys d’una forma considerable en la decisió del votant d’aquí.
Tampoc s’ha de comparar el moviment Syriza liderat per Alexis Tsiparas amb Podemos, el partit liderar per Plablo Iglesias II. Fixeu-vos que quan parlo de Syriza, parlo de moviment, no de partit, ja que es tracta d’una coalició de partits de la denominada esquerra radical, encara que caldria matisar la denominació radical. En canvi, Podemos és un partit de nova creació que, al llarg del temps, ha anat moderant el discurs per tal d’adaptar-lo a la societat espanyola que, com ja sabeu, en gran mesura, ocupa l’espai considerat de centre. D’aquí l’obsessió de la majoria de partits per voler guanyar aquest espai i així atreure’s els votants que, hipotèticament, l’ocupen.
Sembla ser que, per molt malament que estiguéssim aquí (què hi estem!), a Grècia estan molt pitjor. Fa uns anys vaig conèixer a una jove grega que vivia (crec recordar) a l’Ampolla i que parlava un català prou correcte. Li vaig preguntar si era cert que a Grècia estaven tan malament com es deia i em va contestar que sí.      
Segons els resultats provisionals, la formació liderada per Alexis Tsiparas hauria obtingut 149 escons, a 2 de la majoria absoluta, amb un 36,3% dels vots. Cóm és possible que amb un percentatge tan baix s’estigui tan prop de la majoria absoluta? Penseu que, segons la llei d’Hondt, la majoria absoluta es situa al voltant del 42% del vot. A Grècia és possible perquè al guanyador sé li regalen 50 escons extra, d’aquí que a Nova Democràcia, el partit que fins ara ostentava el govern de la nació, hagi baixat considerablement en nombre de diputats quan no ha perdut pràcticament vots respecte les anteriors eleccions.
La davallada més important l’han patit els socialistes del PASOK, un partit que s’ha caracteritzat pels lideratges de la família Papandreu i que va governar els hel·lens durant diverses legislatures. Segurament, aquests decents de vots (traduït, evidentment en escons) es deu a dues coses: primera i principal perquè el vot popular que abans votava socialista, ara se’n ha anat a Syrizabuscant la solució als seus problemes econòmics. Cal recordar que a Grècia, la classe mitjana ha desaparegut pràcticament del mapa. Però també pel suport que han donat en aquesta darrera legislatura a la dretana Nova Democràcia en el que es va denominar la gran coalició.  
Aquest punt si que hauria de servir d’exemple al PSOE si, en el cas de guanyar Podemos, acabessin formalitzant un pacte de govern amb el PP. Segurament, a les properes eleccions, el partit que ara lidera Pedro Sánchez, acabaria desapareixent del mapa polític espanyol i és que els electorats fidels d’esquerres i de dretes són molt diferents: les dretes perdonen els pecats dels seus dirigents, mentre que els d’esquerres els hi solen passar factura.
Per aquest motiu, el votant tradicional del PP, de forma majoritària, el tornarà a votar a les eleccions d’aquest any (segons les enquestes que s’estan fent), a pesar dels casos de corrupció i de les retallades en tots els camps. Mentre que els socialistes no remunten ni amb el canvi de líder ni tant sols d’estratègies. Les classes populars no obliden que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades aplanant així el camí de la dreta cap el poder.
De no ser així, no s’entendria l’ascens, tan de Podemos, com d’una sèrie de partits dels que, ara sí, composarien l’esquerra radical, com per exemple Guanyem (Ganemos), liderat per l’exactivista Ada Colau.  

dimecres, 12 de setembre del 2012

A SACRIFICAR-SE, JA!!!

La cara i el cul de la Merkel.


Em pregunto. Cóm poden ser tan hipòcrites alguns polítics?
Ara, parlaré de la Merkel. Dijous va passar per Madrid amb el mateix vestit que portava dilluns a París i que a Hollande no li va agradar. Segur que la Vanity Fair no l’escolliria con la dona més ben vestida de l’any, ni tan sols estaria entre les 100 primeres.
Però m’interessa més el que va dir que no el seu aspecte físic. Per a que m’entengueu, no és el meu tipus de dona...
Per un costat va quedar impressionada pel ritme i la consistència de les reformes espanyoles i per l’altra va demanar-nos més sacrificis.
Fins on haurem d’aguantar? Val la pena haver de sacrificar-nos tant? On ens portaran tantes retallades i sacrificis? A una situació similar a la de Grècia?
Sembla ser que el que ara es pretén és retallar les pensions. Ja sé, ja sé que Rajoy va dir que no és la seva intenció tocar-les, però no ha dit això mateix de tot allò que ha acabat tocant i retocant? Per tant, quan se’n recorden d’alguna cosa, heu de pensar que cada cop s’està més prop d’alguna intervenció sobre allò.
No fa gaires dies, un conegut que em va dir que tenia a la filla treballant fora d’Espanya, em va dir que es diu que els jornals s’acabaran abaixant un 40 % i les pensions un 30. Ja m’explicareu!
En lloc de manifestar-nos per la independència hauríem de prendre mesures molt més contundents i efectives. No sé si la solució seria avançar les eleccions i que governés un altre partit. Ningú ens garanteix que de passar, les mesures canviarien radicalment.
Davant dels constants incompliments i mentides, potser caldria que abans de prendre possessió del càrrec es comprometessin per escrit a complir un codi ètic un o bé s’aprovés per llei que, en el cas d’incompliment flagrant del programa electoral, automàticament quedessin apartats del càrrec i, si fos necessari, tornar a convocar eleccions en un breu termini de temps.
El que cal és fer una regeneració política i financera que porti a la substitució de tots aquells (i aquelles) que hagin tingut alguna cosa que veure amb la crisi mundial que estem patit.
Sacrificis, sí, però també per als poderosos!!!