Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guanyem. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guanyem. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de febrer del 2015

LA CONVENCIÓ DEL PSOE A VALÈNCIA

Per a tots els partits politics, ha arribat l’hora d’enllestir les estratègies per a un any que serà dens: municipals, autonòmiques a bona part de les comunitats i generals.
Si abans ja necessitaven fer un esforç extra, ara, amb la irrupció de Podemos i d’altres nous partits com Guanyem, Procés Constituent, etc. els hi caldrà superar-se per mirar de no perdre pistonada. La qual cosa, a priori, sembla difícil que no passi, ja que els partits tradicionals, per un o d’altre motiu, estan patint un fort desgast.  
Amb un PSC en hores baixes, moltes de les possibilitats del PSOE d’obtenir un resultats acceptables, passen per València. Segurament per això s’ha vet a la ciutat del Túria la convenció del partit que lidera (al menys en teoria) Pedro Sánchez.
A diferència de la convenció del PP que es va fer el cap de setmana anterior, les referències del líders socialistes cap a Podemos, van ser mínimes. Un dels pocs que ho va fer (per no dir l’únic) va ser el president d’Astúries Javier Fernández. Per a la resta, el rival a batre és el PP.
El PSOE es va presentar a si mateix com l’única alternativa seriosa d’esquerres davant del que consideren actituds demagògiques de la resta dels partits que pretenen ocupar l’espai on, històricament, ha estat el partit que va fundar Pablo Iglesias a finals del segle XIX.
Però difícil ho tenen. La majoria d’aquells que van votar l’opció socialista l’any 2011 estan molt dolguts amb les decisions que va prendre Zapatero en les darreries del seu mandat.
Va ser Zapatero que atenen les consignes de la Troika va apujar l’IVA i l’IRPF, va rebaixar el sou als treballadors públics i va començar amb les primeres retallades. Després va arribar el PP i ho ha fer molt pitjor, però el mal ja estava fet.
Tot i això, els més fidels, encara que estiguin en desacord amb el paper que ha fet el PSOE d’aquest darrers 4 anys, el seguiran votant, però no tots. Com tampoc no votaran al PP tots aquells que van confiar que el partit de Rajoy trauria Espanya de la crisi.
I tots aquests milers de vots (segurament milions), hauran d’anar a parar a algun lloc, seran pocs els que se’n aniran a l’abstenció. Anirien a l’abstenció sinó hi hagués alternativa, però, demagògica o no, d’alternativa n’hi ha.
Des les imatges de la concentració de Podemos dissabte a la Puerta del Sol (allà on van començar les concentracions del 15-m), vull destacar el clam majoritari que demanava un canvi. Ni més ni menys que el lema del PSOE per a les generals de 1982: Pel canvi.  
Llavors es va canviar en molts d’aspectes. Només en recordaré un però de prou important: gràcies a Ernest Lluch, la sanitat va passar a ser universal, es a dir, per a tots aquells que visquessin a Espanya. Darrerament la sanitat tendeix, cada cop més cap a la privatització o dit si ho voleu d’una manera molt més forta: la mercantilització del pacient.
A hores d’ara tot són especulacions i res es concretarà fins coneixes els primers resultats. Però que la política espanyola pot patir un tomb important, sembla més que provable. Però com diu el PSOE, el rival a batre (al menys ara) és el PP.        

dilluns, 26 de gener del 2015

GUANYA SYRIZA I ELS ULLS ES GIREN CAP A GRÈCIA

Rajoy va pronunciar una de les frases més celebres: Espanya no és Grècia... Brillant conclusió! Ni Grècia, ni França, ni Alemanya ni Marroc. Espanya és Espanya i Gràcies és Grècia, així de simple. Per tant, les eleccions greges s’han de llegir en clau d’aquell país i no són (ni molt menys!) extrapolables a la política espanyola. Fins i tot poso en dubte de que puguin influir, al menys d’una forma considerable en la decisió del votant d’aquí.
Tampoc s’ha de comparar el moviment Syriza liderat per Alexis Tsiparas amb Podemos, el partit liderar per Plablo Iglesias II. Fixeu-vos que quan parlo de Syriza, parlo de moviment, no de partit, ja que es tracta d’una coalició de partits de la denominada esquerra radical, encara que caldria matisar la denominació radical. En canvi, Podemos és un partit de nova creació que, al llarg del temps, ha anat moderant el discurs per tal d’adaptar-lo a la societat espanyola que, com ja sabeu, en gran mesura, ocupa l’espai considerat de centre. D’aquí l’obsessió de la majoria de partits per voler guanyar aquest espai i així atreure’s els votants que, hipotèticament, l’ocupen.
Sembla ser que, per molt malament que estiguéssim aquí (què hi estem!), a Grècia estan molt pitjor. Fa uns anys vaig conèixer a una jove grega que vivia (crec recordar) a l’Ampolla i que parlava un català prou correcte. Li vaig preguntar si era cert que a Grècia estaven tan malament com es deia i em va contestar que sí.      
Segons els resultats provisionals, la formació liderada per Alexis Tsiparas hauria obtingut 149 escons, a 2 de la majoria absoluta, amb un 36,3% dels vots. Cóm és possible que amb un percentatge tan baix s’estigui tan prop de la majoria absoluta? Penseu que, segons la llei d’Hondt, la majoria absoluta es situa al voltant del 42% del vot. A Grècia és possible perquè al guanyador sé li regalen 50 escons extra, d’aquí que a Nova Democràcia, el partit que fins ara ostentava el govern de la nació, hagi baixat considerablement en nombre de diputats quan no ha perdut pràcticament vots respecte les anteriors eleccions.
La davallada més important l’han patit els socialistes del PASOK, un partit que s’ha caracteritzat pels lideratges de la família Papandreu i que va governar els hel·lens durant diverses legislatures. Segurament, aquests decents de vots (traduït, evidentment en escons) es deu a dues coses: primera i principal perquè el vot popular que abans votava socialista, ara se’n ha anat a Syrizabuscant la solució als seus problemes econòmics. Cal recordar que a Grècia, la classe mitjana ha desaparegut pràcticament del mapa. Però també pel suport que han donat en aquesta darrera legislatura a la dretana Nova Democràcia en el que es va denominar la gran coalició.  
Aquest punt si que hauria de servir d’exemple al PSOE si, en el cas de guanyar Podemos, acabessin formalitzant un pacte de govern amb el PP. Segurament, a les properes eleccions, el partit que ara lidera Pedro Sánchez, acabaria desapareixent del mapa polític espanyol i és que els electorats fidels d’esquerres i de dretes són molt diferents: les dretes perdonen els pecats dels seus dirigents, mentre que els d’esquerres els hi solen passar factura.
Per aquest motiu, el votant tradicional del PP, de forma majoritària, el tornarà a votar a les eleccions d’aquest any (segons les enquestes que s’estan fent), a pesar dels casos de corrupció i de les retallades en tots els camps. Mentre que els socialistes no remunten ni amb el canvi de líder ni tant sols d’estratègies. Les classes populars no obliden que va ser Zapatero qui va començar amb les retallades aplanant així el camí de la dreta cap el poder.
De no ser així, no s’entendria l’ascens, tan de Podemos, com d’una sèrie de partits dels que, ara sí, composarien l’esquerra radical, com per exemple Guanyem (Ganemos), liderat per l’exactivista Ada Colau.