Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HIFE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HIFE. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 de juny del 2017

LO COTXE DE LÍNIA

Tinc molt present el record de l’autobús de la Hife que passava per la Galera quan al rellotge de la Torra estaven a punt de tocar 2/4 de 8 del matí. Era lo cotxe de línia. El seu xofer era el tio Antonio de Balbina, fill de Godall, però vivia a la Sènia. Per edat quasi podia ser el nostre iaio i potser per això li dèiem tio. Era un bon home, però de tant en tant li sortia un caràcter aspre, sobre tot, quan la joventut que transportava armaven més xivarri del normal.
L’autobús també tenia un cobrador: Juanito el Cobrador. Juanito, que era valencià i estava casat a la Sénia, era afable, sovint era l’antítesi del tío Antonio que el guanyava en anys. Quan Juanito acabava de recórrer l'autobús cobrant als passatgers que havien pujat a la darrera parada, però sobre tot durant els viatges de tornada de Tortosa, sovint se seia prop de nosaltres per a fer-la petar. Els temes de conversa eren variats i amens. Encara recordo un dia que parlaven de les truites de patata i que a ell, com a mi, li agradaven gelades, millor fetes del dia anterior... I com mon pare treballava a la granja de Ceferino Huerta, que tenia granges a la Galera i Godall i a part tenia una fàbrica de xampany (de fet era vi gasificat), també va sortir el tema del xampany...

-No és massa bo, però fresquet passa bé... I fa pum i dóna alegria... -Deia Juanito-.  

Només recordo veure empipat a Juanito dues vegades... Les dues perquè me vaig posar amb el Madrid, el seu equip. Amb Juanito podies parlar de qualsevol cosa i fer-li broma (ell també ne solia fer...), però no podies tocar el tema del Madrid, sobre tot quan perdia... Tot i que per aquella època acostumava a guanyar-ho quasi tot.
El tío Antonio es va jubilar i un tal Queral, que era fill de Santa Bàrbara, va passar a ser el conductor. No sé si abans o després, l’empresa va ascendir a Juanito a la categoria d’inspector de línies i el lloc de cobrador es va amortitzar. La feina de cobrador la va passar a fer el xofer que té cobrava quan pujaves a l’autobús.

Potser nosaltres ja no ho veurem... O potser sí, però igual arriba un dia que els autobusos aniran sense conductor. Ja sabeu que s’estan fent proves de cotxes sense conductor.

---

Això que us acabo d’explicar només és un exemple de l’evolució del treball. Poc a poc els sers humans deixem de ser imprescindibles i som reemplaçats per màquines. Amb l’arribada de les noves tecnologies, l’evolució està anant tan ràpid que en pocs dies, el que s’havia presentat com a darrera novetat tecnològica, ja ha quedat obsoleta.
Estem deshumanitzant la societat a pressa feta. Les maquines, ja sigui un caixer automàtic d’una entitat bancària, el sortidor d’una estació de servei, els dispensador de bitllets d’una estació d’autobusos o la pantalla interactiva d’una oficina de turisme són clars exemples de la substitució des les persones per màquines. Però pobre de tu que t’equivoquis o que la màquina tingui algun problema (l’any passat vaig posar carburant a una estació de servei situada a algun lloc entre Albi i Carcassonne –França-, d’aquelles que no tenen cap treballador i me van cobrar de la targeta 1.000€) que no tens amb qui parlar ni saps que has de fer.
I evidentment no li demanis conversa a la màquina. No sap ni de gastronomia, ni de futbol... Ni li podràs comentar la notícia del dia o parlar-li del temps... Ni li podràs fer bromes, ni te’n farà...
Per cert. Els meus lectors que siguin de La Galera, Godall o la Sénia... Feu una mica de memòria... No sé si recordareu que al bitllet de la Hife hi posava: Línia Tortosa-la Cenia i viceversa con hijuelas...  
  
I ara us pregunto: Què eren (o són) las hijuelas? A mi me va costar molts anys saber-ho: el trajecte des de la Galera a Godall. Per anar de Tortosa a la Sénia no es passa per Godall i, per tant, els autobusos de línia hi tenen que entrar expressament.

diumenge, 26 de febrer del 2017

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL V (i últim)

Per la megafonia de l’Estació de França anuncien la sortida del regional amb destinació Tortosa. Quan puja al tren no és conscient de l’embolic en que s’ha posat, de fet n’hi pensa. El efectes de l’alcohol i d’alguna cosa més encara li duren.
Les estacions van passant. En algunes el tren s’atura, en d’altres no... L’Ametlla de Mar, Camarles, l’Aldea... Finalment arriba a la seva destinació. Surt de l’estació i es dirigeix cap el garatge de la Hife... S’apropa a la taquilla i demana un bitllet per al Mas de Barberans... Després compra el Dicen al quiosc i busca un lloc per seure mentre espera l’hora de sortida. Al cap d’una bona estona, quan ja està llegint les darreres pàgines del diari esportiu, la megafonia anuncia la sortida de diversos busos...

-Señores viajeros con destino al Mas de Barberans sirvan ocupar sus plazas en el autocar situado en el andén número 7...

S’aixeca i es dirigeix cap l’autobús. Encara està a l’escala i Benjamín el saluda amablement  mentre Marcos li allarga el bitllet. Busca un seient de la part del darrere i s’asseu... Al cap d’uns instant s’anuncia la sortida... Marcos deixa el Dicen sobre les cames i s’endormisca... De sobte obre els ulls com a taronges i se’n adona que està passant pel pont de l’Estat... Per baix corren les aigües de l’Ebre que, en aquella època de l’any va mig buit... I li venen al cap tots els fantasmes... Reviu el moment en el que va tirar a Leal per la finestreta del bus directe al riu durant el primer viatge...

-“On va haver de parar el gosset? Què deu de quedar d’ell?” –Sé pregunta.-

I li entren els remordiments... I l’angoixa...

-“Què li explicarà a mossèn Mariano? I el que és pitjor: Com reaccionarà el capellà?

La resta del viatge fins el Mas és com un calvari... S’haurà d’inventar una excusa ràpidament per a justificar que torna sense el gosset. La ment li treballa ràpid... No li queda altra solució... Finalment sé li encén la bombeta... Acaba de trobar la solució perfecta.


Mossèn Mariano porta tot el matí mirant-se el rellotge de butxaca. Tot i que sap que encara no és l’hora, no hi pot fer més. Està com un flam. Per fi el gran dia ha arribat. El gran moment! Després de 9 mesos finalment es retrobarà amb el seu gosset estimat... Com reaccionarà Leal quan el vegi? El coneixerà?... Què li explicarà? Mai en la vida li havia passat el matí tan lent. Fins i tot li va semblar que la missa la feia el doble de llarga del que era normal, com si anés en càmera lenta...
Tot i que l’hora prevista d’arribada de l’autobús de Benjamín era a 2/4 de 2 de la tarda, mossèn Mariano ja portava allí des d’abans de la 1... Els nervis se’l menjaven... De tant en tant mirava cap el pla en direcció a Roquetes esperant poder-lo veure quan enfilés les darreres costes que hi ha abans d’arribar al poble.
Torna a mirar el rellotge... Tot i que no n’és conscient, és la darrera vegada que el mirarà. Quan aixeca el cap veu l’autocar donant la corba de la Torta... En un tres i no res ja estarà allí.
Una vegada para el bus, des de baix, el mossèn dona salts mirant cap el seu l’interior buscant el gosset... Veu a Marcos, però no veu el gosset...
Marcos baixa de l’autobús i amb la cara compungida a penes té la força i valor per a mirar la cara del mossèn. El mossèn es desespera...

M.M.- “Què ha passat?... On està Leal?... No ve amb tu...?    

M.- “Anem cap a casa mossèn que aquí no li puc dir res...”.

M.M.- “Però què ha passat...?”

M.- “A casa mossèn, a casa... Aquí al mig del carrer no li puc dir res...”.

Mentre entren a la rectoria al costat de l’església, la tensió i la tristesa estan ben presents. Només creuar el brancal, mossèn Mariano li torna a preguntar:

M.M.- “Però què ha passat?... M’ho expliques d’una vegada...?

M.- “Seiem, mossèn... El que tinc que contar-li és molt gros... No sé si sabré fer-ho... La pena que tinc és molt gran...”.

M.M.- “Parla xiquet... Explica’t... No puc aguantar més... Les cames me flaquegen”.  

M.- “Tot anava perfecte. L’avia recollit de l’acadèmia. No cal que li explica l’alegria que havia tingut en veure’m. Després d’adreçar-se’m pel meu nom, enseguida m’ha preguntat per vostè... Hem estat parlant dels darrers 9 mesos, del malament que s’ho hauria passar vostè allunyat d’ell... M’ha dit que ell també l’havia enyorat molt, però que gràcies als responsables del centre ho havia pogut superar... Sobre tot pensant en el feliços que tornarien a ser tots dos amb el retrobament. Tot el camí xerra que xerra i xerra que té xerraràs... Hem parlat del temps... Del Barça... De l’equip de futbol d’aquí del poble... M’ha preguntat pels amics de vostè... Sobre qui havia mort durant tot aquest temps... Mentre fullejava el Dicen, de sobte m’ha mirat i m’ha dit: Per cert... Ja saps que el mossèn s’entén amb la Maria, la casera? L’he mirat amb cara d’incredulitat, que moments més tard s’ha convertit en odi... No m’he pogut reprimir... L’he agafat del coll... L’he aixecat enlaire... Cada vegada li agafava el coll amb més força... Quin sentiment de ràbia he sentit en aquell moment... Finalment, quan passàvem per damunt de l’Ebre, he obert la finestreta i l’he tirat baix... He vist com queia al riu i l’aigua sé l’emportava... No he pogut aguantar-me... Ha estat instintiu... No podia donar crèdit al que m’havia dit...”.

La teatralització havia sortit perfecta. Havia posat tots els ingredients necessaris per a mirar de convèncer al mossèn. De totes maneres, Marcos s’esperava una reacció de ràbia del mossèn, però aquesta vegada contra ell. I de dolor... Li acabava de comunicar que havia perdut al ser terrenal que més estimava. El que havia estat la seva companyia durant els darrers anys... Però el mossèn va canviar la cara... Marcos va intuir que no li donaria la brega que esperava... Semblava que el mossèn s’havia deslliurat de la tensió que havia acumulat durant els darrers minuts...

M.M.- “Saps que té dic...? Mira... El que has fet... El que has fet ha estat el millor que has pogut fer... Per culpa de Leal tot el poble s’hauria assabentat de la meva relació amb la Maria!  –se pregunta.-  


        

diumenge, 19 de febrer del 2017

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL IV


Passa Carnaval, passa Dimecres de Cendra... I arriba la Setmana Santa...

M.- “Mossèn: Un dia d’aquests hauré de tornar a Barcelona... Veu, un altre trimestre al sac... Ja només en queden 3 mesos per a que torni a abraçar a Leal...”.

M.M.- “Per a tu és molt fàcil dir-ho... No hi ha dia que no pensi amb ell. Els dies se’m fan eterns... Les setmanes... Els mesos... És un suplici... Quan marxaràs?”

M.- “Què troba dilluns? Així quan comencen les misses i les processons de la Setmana Santa ja estaré de volta...”

M.M.- “Bé. Crec que dilluns és un bon dia... Per cert, en vas tindre prou amb les 35.000 pessetes que té vaig donar?” 

M.-“ La veritat és que una mica just. Vaig haver de posar alguna cosa de la meva butxaca per a pagar l’esmorzar del darrer dia i pagar els bitllets de tornada...”

M.M.- “I per què no me vas dir res?”

M.- “Perquè va ser molt poca cosa... Vaig pensar que no valia la pena reclamar-li 100 o 200 pessetes...”.

M.M.- “Home, home... Massa bon xiquet que ets... Aquesta vegada te’n donaré una mica més... 40.000 té sembla bé?”

M.- “Troba...?”
M.M.- “Sí... Crec que millor...”.


Marcos ja s’hi trobava. Amb 40.000 pessetes seria l’amo de la gresca barcelonesa per uns dies... O millor dit, per unes nits...
Les xiques del barri Xino ja el coneixien i fins i tot es barallaven per ser les seves acompanyants. Els hi pagava bé i Marcos no reparava en extres... El xampany (i no precisament de Godall) era la seva beguda favorita i en solia demanar a cada local que freqüentava, tot i que no era gens barat... Però eren uns diners que li havia costat ben poca suor i ja sé sap...
Tenia prevista l’arribada per a Dimecres Sant, però un problema etílic va fer que retardés un dia el viatge. Mossèn Mariano ja es pensava el pitjor... Estava espantat... Decebut i desconsolat se’n va anar cap a casa des de la parada del bus. Li havia preguntat a Benjamín si l’havia vist per Tortosa, però Benjamín li havia assegurat que no havia pujat al seu autobús...

-“Igual s’ha equivocat i ha agafat el que va a la Sénia passant per la Galera...” –Li havia dit Benjamín-.

Dijous, tot i que l’autocar de la Hife arribava al Mas poc abans de l’hora prevista per a la missa, mossèn Mariano va anar fins la parada per a veure si arribava Marcos.

-“De la parada a l’església no hi ha ni dos minuts mal comptats i encara que l’autobús es retardi una mica, podré començar la missa puntualment” –Pensava mossèn Mariano-.

La missa de Dijous Sant sol ser de les més multitudinàries de l’any. Només als enterraments hi ha més gent...
Dijous, sí. Finalment dijous va arribar Marcos al Mas. Tot i que el cap encara li feia una mica de mal, li va posar bona cara.

-“És el que esperarà el mossèn... No puc defraudar-lo”... –Va pensar Marcos-.

 M.M.- “Menys mal que has arribat... Ja ens tenies preocupats a tots... Mira tons pares, també han vingut a veure si arribaves... Què ha passat...? Per què no vas trucar?”

M.- “Res important... De sobte me vaig trobar indispost i vaig passar tot el dia al llit... Com que m’estic a una pensió barata, no hi ha telèfon a l’habitació... No gasto més del necessari... Aquest matí ja m’he trobava perfectament...”

M.M.- “Bé, bé... Ara explica’m com està Leal... Com l’has vist...?”

M.- “No s’ho creurà mossèn... Quan m’ha vist, i tal com va fer l’altra vegada, ha donat un gran salt d’alegria i de seguida m’ha preguntat per vostè... I el mossèn com està...? M’ha preguntat. No m’ho podia creure... Mai m’hauria esperat d’ell una reacció així... Expressava en una frase un sentiment... Cregui’m si li dic que vaig al·lucinar...!”

M.M.- “Has parlat amb el director? Què t’ha dit...?”

M.- “M’ha dit el que m’ha vingut dient tots aquests mesos, que fins ara mai havia vist un gosset tan intel·ligent. Què parlarà perfectament i que serà capaç de portar qualsevol tipus de conversa”.

M.M.- No saps quina alegria més gran me dones. Només tinc ganes de tornar-lo a veure, abraçar-lo i preguntar-li que ha fet durant tot el temps que hem estat separats.

Van passant els mesos que faltaven per arribar a final de curs. Marcos es disposa a preparar-ho tot per a tornar a Barcelona per darrera vegada, al menys utilitzant l’excusa del gosset... Arriba el dia i tal com ha vingut passat les darrers vegades, mossèn Mariano des del peu de l’autobús de Benjamín acomiada a Marcos. Se’l veu neguitós, però a la vegada il·lusionat perquè pensa que en un parell de dies a tot tardar es retrobarà amb Leal.
Aquesta vegada mossèn Mariano li ha donat a Marcos 50.000 pessetes. Està tan content amb les notícies que li dóna l’escolanet que pensa que el centre s’ha fet mereixedor d’una bona propina.
Una vegada a Barcelona, Marcos torna a freqüentar els llocs del barri Xino i el Paral·lel que tan bé coneix. Les noies de la nit barcelonina ja el criden pel seu nom, així com els cambrers i barmans dels locals on té per costum anar.

Tot i que aquesta vegada porta més diners a la cartera, li duren ben poc. A part de totes les consumicions que pren acompanyat de les noies més guapes, és generós i dóna bones propines. En poques hores s’ho peta tot.

(Continuarà...) 

diumenge, 5 de febrer del 2017

EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL II


L’agost s’està acabant i poc a poc es va apropant la data del 15 de setembre. Cada dia que passa  sé veu al mossèn més i més trasbalsat. La idea de separar-se de Leal, ni que fos per un sol dia, ja el commou... Com podrà sobreviure a tants i tants de mesos sense la seva companyia... I Leal, com reaccionaria? Millor no pensar-hi...
Finalment arribar la data fatídica... Bé, fatídica per un costat, però per l’altre suposava el principi d’una etapa plena de complicitats... El fet de poder portar una conversa amb el gosset sobre qualsevol tema entusiasmava el capellà... Només per això valia la pena separar-se d’ell durant 9 mesos...

-“Què són 9 mesos? 9 mesos passant ràpid...”.  –Sé deia a sí mateix mossèn Mariano mirant de donar-se ànims-    

El bus cap a Tortosa conduït per Benjamín arriba a la parada que hi ha prop de la cooperativa, al costat de la font. En aturar-se, els usuaris comencen a pujar. Benjamín des del seu seient, els hi ven els bitllets. Arriba el torn de Marcos que porta Leal entre els seus braços. Benjamín, com que sap que és el gosset del capellà, no li cobra cap extra. Les masoveres i masovers que viatgen aquell dia a Tortosa entenen que el gosset no pagui bitllet.
Benjamín enfila la costereta de davant del Roser. El pont sobre el riu Ebre ja està davant del morro del cotxe. En aquell precís moment, Marcos, en una acte instintiu, com si tingués un ressort al cul, s’aixeca, obre la finestra del bus i tira a Leal amb tanta força que va a parar al bell mig del  riu... Al cap d’uns instants, Benjamín entrava al garatge que la Hife tenia a la costa del Seminari. Des d’allí a l’estació del tren s’hi arribava en 1 minut.  
Marcos treu un bitllet a Barcelona per al proper tren. En cap moment té remordiments pel que acabava de fer. Només pensava en arribar a Barcelona i xalar com un desesperat. 30.000 pessetes de l’època donaven per a molt i calia gastar-les ràpid, ja que no podia quedar-se massa dies per Barcelona. Si el mossèn li demanava explicacions per la demora, no sabria com excusar-se. S’allotja a un hotel prop de l’estació de França, un quatre estrelles, un dels millors de la zona. Després d’instal·lar-se, surt al carrer i ràpidament enfila el camí del barri xino. Segur que allí de marxa no en faltarà.
En poques hores, Marcos freqüenta clubs d’altern, cabarets, bars de dubtosa reputació, etc. Sempre se’l veu acompanyat de xiques joves que vesteixen roba provocativa... Cenyida al cos com si fos d’una talla menys de la que gasten, escotades, amb minifaldilla... Al bar demana xampany:

-“Del més car que tinguis”. –Li remarca Marcos al cambrer-.

 A les xiques sé les veu somrients i complagudes... Quasi sempre en té una enganxada al coll petonejant-lo.

Però com tot el que és bo, s’acaba enseguida... Marcos se’n adona que de les 30.000 pessetes li quedava pràcticament el just per a tornar a casa. Ja no ni quedaven ni per anar a dinar al Restaurant de les 7 Portes, del que tantes vegades n’havia sentit parlar al Mas.