Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris IVA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris IVA. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de juny del 2019

IMPOSTOS NO, GRÀCIES!

Delegació de l'A.E.A.T. de Tarragona.

Temps enrere li explicava a un veí que fa temps que no voto socialista (entenent com a tal el PSC o el PSOE). De fet des de les generals de 2008 i les autonòmiques de 2010. A les municipals encara els vaig votar durant un parell de convocatòries més.
El motiu va ser la retallada de sou que vaig patir com a treballador públic (un 7,5% aproximadament a part de les congelacions). Els treballadors públics no vam tenir res a veure amb la crisi que va patir Espanya des de l’any 2008. Però a l’hora de retallar era per on ho tenien més fàcil i al govern socialista de Zapatero no li va tremolar el pols a l’hora de fer-ho.  
Mentrestant, una veïna sortia de casa seva i me va sentir. Jo tampoc me vaig tallar. Ella me va dir que encara feia més temps que no els votava. Sense donar-me la data exacta vaig entendre que se referia a partir de les generals de 1986, les segones que va guanyar Felipe González i les primeres que se feien a Espanya des de l’entrada al Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea). El motiu pel qual no els ha votat més va ser per la gran quantitat d’impostos que va haver de pagar el seu marit que era empresari.
Com molts de vosaltres sabreu, l’any 1986 vaig entrar a treballar a Hisenda (ara Agència Estatal d’Administració Tributària). De fet als meus documents consta que ho vaig fer el 1 de gener (tot i ser festiu, com sabeu). Per tant, oficialment, la meva presa de possessió va coincidir exactament l’entrada d’Espanya al CEE.
Van ser anys de molts de canvis. El més important en qüestió d’impostos va ser la implantació de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) que substituïa l’Impost General sobre el Tràfic d’Empreses (IGTE o senzillament ITE)
Segons me van explicar l’ITE se recaptava per gremis o sectors. Així, Hisenda establia a cada sector la quantitat que havia de pagar i aquest sector repartia la quantitat entre els seus agremiats proporcionalment als seus ingressos.
Però l’IVA ho va canviar tot. Ara era l’empresari qui passava a ser el recaptador d’Hisenda i qui havia de lliurar-li comptes. Una gran majoria d’empresaris, quan han de fer les corresponents liquidacions, no pensen que l’IVA que han de pagar primer l’han recaptat amb anterioritat. Només veuen com els diners que tenen a la llibreta disminueixen considerablement.  
En quan a l’IRPF (o l'impost sobre la Renda) passava pràcticament el mateix: els petits empresaris pràcticament no pagaven. Una part d’ells declarava molts menys ingressos dels reals i d’aquí que paguessin molt poc o directament, res. Per això se van inventar l’Estimació Objectiva (o dit d’una manera més planera: els mòduls). Amb aquest nou sistema ningú s’escapava. Sembla just que tothom contribueixi a l’erari públic i no només els assalariats com ha passat tradicionalment. Però per a una part dels empresaris, haver de pagar significa quasi bé arrancar-los-hi un queixal! Però després demanen millor sanitat, educació, infraestructures viàries, serveis socials, etc., etc. Però que ho paguin els altres...
No és el mateix que té retallin una part dels ingressos que tens que l’haver de pagar impostos... Perquè com a treballador assalariat, a part de retallar-me el sou, també havia de contribuir a sortir de la crisi pagant impostos... No me podia escapar per cap costat.
Definitivament no, no és el mateix...

divendres, 18 de novembre del 2016

SOBRE ELS PRESSUPOSTOS CATALANS

El President Puigdemont està més content que unes pasqües: Les CUP han acceptat que es tramitin els pressupostos de la Generalitat per al 2017... Tot i que no hagin garantit el seu suport...
L’aprovació dels pressupostos és un dels fets més transcendentals (tal vegada el que més) dels curs legislatiu. Mireu si és important, que la no aprovació dels pressupostos pot comportar la caiguda d’un govern. Recordo quan CiU no va aprovar el pressupost elaborat pel govern de Felipe González de l’any 1996 y es va haver de dissoldre les cambres legislatives i donar pas a les eleccions que van donar la victòria al PP d’Aznar.  
Davant la manca de suport dels cupaires, Puigdemont va haver de fer una sortida cap endavant i sotmetre’s a una moció de confiança, que va superar. Però podria ser que quan es portin a aprovació al Parlament, per molt socials que es digui que són, les CUP acabin per no donar-los suport i, per tant, a Puigdemont no li quedaria més solució que dissoldre’l i convocar unes noves eleccions. Bé, però tot això més o menys ja ho sabeu...  
Els pressupostos són els grans comptes d’una administració (segurament que això també teniu constància) i que quan s’elaboren han d’estar equilibrats, com una balança. O sigui, la despesa ha d’estar en consonància amb els ingressos. No sé a la Generalitat, però als ajuntaments la meitat de la despesa sé l’emporta el capítol de personal (sous, salaris, seguretat social i d’altres retribucions)
I com es produeixen els ingressos? Varien segons els tipus d’administració. Als Pressupostos Generals de l’Estat pràcticament tots els ingressos són via els impostos que es recapten, principalment IRPF, IVA i Imposts sobre Societats. En canvi a la Generalitat de Catalunya els ingressos propis són molt minsos ja que només una part dels impostos estatals han estat traspassats o sigui, són de competència exclusiva de la Generalitat: Patrimoni, Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i Successions i donacions. A part estan els que graven el joc, així con altres taxes i cànons. Tot i que per llei l’Estat retorna a Catalunya el 50% de l’IRPF i de l’IVA, la competència a l’hora de recaptar-los és de l’Estat o sigui, de l’Agència Tributària espanyola. Quan després l’Estat retorna aquests diners a Catalunya és el que es coneix com a transferències corrents.
Des del meu punt de vista, una de les contradiccions de l’independentisme català és no renunciar a aquestes transferències de forma immediata. Si realment volen trencar amb l’Estat deixant d’acatar determinades lleis o desobeint les sentències judicials que s’han dictat contra alguns polítics favorables al procés.  
I és que una cosa són els fet i l’altra la pela. Catalunya no podrà ser independent si no té autonomia financera. Està clar que si finalment ens desvinculem d’Espanya la tindrem, però en cap cas serien fets simultanis. Quan Catalunya esdevingui independent (suposem que un dia ho serà), en un primer moment encara haurà de dependre de les transferències que li faci l’Estat.
Ja sé que molts direu: És que són diners nostres... D’acord, però els recapta l’Estat i ens els retorna. Ja sé que direu per això se crearan estructures d’Estat... D’acord, però si es vol obtenir la independència econòmica els catalans haurem de deixar de tributar a Espanya i passar a tributar a Catalunya. Davant de la incertesa d’aquell moment, quants decidiran tributar aquí i, amb el que es recapti, ja n’hi haurà prou per a fer funcionar tota l’administració catalana?
Vols que te doni un consell d’amic: No deixis de tributar a Espanya mentre els que diuen estirar del carro del procés no té demostrin que ells ho han fet. Tots!

divendres, 1 d’abril del 2016

DINERS I MÉS DINERS

Durant les darreres hores els mitjans de comunicació parlen de l’herència de Rajoy’ al conèixer-se que el dèficit públic espanyol de 2015 va sobrepassar en un punt l’exigit per la Unió Europea. Mentre la UE va establir un 4,2, finalment va arribar al 5,2, la qual cosa significa ni més ni menys que la xifra de 10 milions d’euros. Aquests 10 milions d’euros són l’herència, ja que qui finalment governi Espanya haurà d’ajuntar els comptes anuals tenint en compte aquests diners que o bé es treuen d’algun lloc o bé s’estalvien. A priori les dues decisions són prou difícils de prendre. Bona part de la culpa de l’augment del dèficit ha estat per la baixa de l’IRPF, una mesura que alguns analistes consideren una enorme fal•làcia per part del govern de Rajoy.
Fixeu-vos en l’estratègia del PP. Un cicle electoral és, normalment, de 4 anys. Els primers 2 anys els van passar parlant de l’herència rebuda del govern Zapatero, del malbaratament que hi va haver durant els anys del seu govern. El tercer any van parlar de la recuperació econòmica i del bé que ho estaven fent, fins i tot van anunciar mesures per afavorir la butxaca dels ciutadans si tot continuava igual de bé. Qui posa en dubte de què tot seguiria vent en popa? Finalment el 4 any va ser el del compliment de les promeses de millora (segurament les úniques promeses que s’han complit)
I per què és així? Perquè s’havia d’aplanar el camí tal com s’apropava el final del cicle electoral (municipals i generals) A falta de presentar uns bons resultats generals, no el hi quedava cap solució més que presentar un bon balanç econòmic. Per tant, aquets (segons ells) bons resultats s’havien de visualitzar de la millor manera possible. I aquesta bona manera de fer-ho és, com ja he dit, rebaixant l’IRPF. Fins i tot van dir: I si per al 2015 es compleix amb el dèficit, què es complirà (remarcaven), per al 2016 els tornaríem a baixar.
Però el PP, segurament tocat (i ben tocat) pels casos de corrupció, van pensar que poc abans de les eleccions s’hauria de prendre alguna mesura dràstica que els hi permetés aixecar el vol, al menys, guanyar les eleccions. I quina va ser aquesta mesura? Rebaixar l’IRPF abans del que estava previst: a partir de l’1 de juliol de 2015 en lloc de l’1 de gener de 2016. Als empleats públics també se’ns va retornar una part de la paga extra de 2012 coincidint amb els comicis electorals... Però encara ens deuen més del 50%!
Ahir per la tarda, mentre anava en direcció a les Cases d’Alcanar per assistir al tall de l’N-340, anava escoltant la Ventana a la Cadena SER. En clau d’humor estaven parlant d’un tema molt seriós, al menys per a mi. Deien que som 11 milions de ciutadans espanyols els que mantenim l’Estat. 11 milions d’espanyols que treballem i per tant tributen per IRPF. En quan a l’IVA, un impost de grava el consum, també, segons la crònica, només afecta als mateixos 11 milions de ciutadans, ja que els altres, com no tenen poder adquisitiu, no consumeixen... O és mínima la despesa que fan i només en productes de primera necessitat... O sigui que aquella vella paròdia de que dels 46 milions d’espanyols només treballen dos, encara resultarà que serà veritat. No la sabeu?
Bé, primer us he de dir que l’he buscat però no l’he trobat. Jo la vaig veure a un calendari de butxaca i anava més o menys així:
 -A Espanya som 46.000.002 habitants.
Ara descomptarem als qui no treballen.
-Estudiants, jubilats... 20.000.000. En queden: 26.000.002
-Funcionaris, militars, guàrdia civils... 8.000.000. En queden: 18.000.002.
-Putes, captaires, lladres, desocupats... 7.000.000. En queden: 11.000.002.
-Malalts, impedits i d’altres... 10.500.000. En queden 500.002.
-Capellans, monges, frares... 500.000. En queden 2.

I aquests dos, amic meu som tu i jo...
Per tant, saps el que et dic: Què a partir d’ara treballaràs només tu, què jo ja n’estic fins els ous de mantenir tanta gent!

divendres, 13 de març del 2015

HAN COMENÇAT LES REBAIXES DE PRIMAVERA

Tradicionalment les rebaixes sempre han coincidit amb l’arribada de l’estiu (a partir de l’1 de juliol) i l’hivern (7 de gener, després dels Reis), excepte... Excepte quan hi ha eleccions i els polítics per tan de guanyar-se uns vots, rebaixen tot el que és rebaixable, o sigui els impostos.
Els va rebaixar Alberto Fabra el candidat del PP al País Valencià, va dir que segurament els abaixaria Rajoy, sobre tot l’IVA que s’aplica a la cultura i també Esperanza Aguirre si la lideressaacaba com alcaldessa després de la contesa (electoral)
No fa gaires dies em va dir una companya de treball que l’alcalde de la Ràpita havia promès abaixar l’Impost sobre Bens immobles (IBI) un 30%... Un 30%! I segurament es va quedar tan ample quan ho va dir...
L’IBI, per aquells que no siguin massa experts en impostos, és el principal recurs propi de finançament. També estan les subvencions i transferències, però aquestes arriben d’altres administracions (Estat, Generalitat, Diputació, UE...) Però el principal recurs propi dels ajuntaments és l’IBI, amb la consideració que el marge de maniobra que tenen es molt petit, perquè només poden incidir en l’anomenat recàrrec municipal que, com el seu nom indica, cada ajuntament té potestat d’establir el que cregui oportú.
Si fos veritat que la Ràpita deixés de recaptar un 30% en IBI, el pressupost d’ingressos per a l’any 2016 (suposo que el del 2015 ja està aprovat) es veuria substancialment reduït. Per tant, l’equip de govern entrant, per a seguir donant els mateixos serveis, hauria d’aconseguir abaixar substancialment el capítol de despeses. Si pensem que hi ha una sèrie de despeses que són pràcticament inamovibles (personal, despeses generals de llum, aigua, telèfon, neteja d’edificis públics, manteniment, etc.), ja m’explicareu d’on s’hauria d’estalviar...
Potser canviant l’enllumenat i posant LED? Bromes a part seria una bona solució, però abans s’haurà de fer una inversió que, per molt que es cofinanci, sempre s’haurà de fer una aportació considerable des de les arques municipals.        
Ara bé, el que em sembla que és de jutjat de guàrdia és l’anuncia de que, tal vegada, s’abaixi l’IVA de la Cultura. El govern del PP, el mateix que va criticar el govern socialiste quan va apujar els impostos i que va prometre no apujar-los durant la campanya electoral, quan va arribar al govern va traspassar les línies roges que mai ningú hauria de traspassar, com per exemple, el que estic dient, l’IVA de la cultura. Així, cinema, teatre, música, etc. van passar de tenir un tipus d’IVA del 10% a un 21%. Com aquell que no vol, més del doble. Això va fer encarir automàticament el preu le les entrades dels concerts, representacions teatrals, projecció de pel·lícules... En temps de crisi, què passa? O l’hipotètic públic que acudia a dites representacions, en part, deixa d’anar-hi o bé, són els productors els que n’assumeixin la diferència a costa dels seus beneficis (si és que en tenen, perquè no sempre és així)
Quan els anuncis de rebaixes d’impostos es fan en companya electoral, l’oposició sempre els qualifica de electoralistes... I no n’hi ha per a menys. I sinó, perquè s’anuncien ara i no quan hi hacalma electoral... Encara que en la democràcia que estem vivint és difícil que passi un any sense cap tipus d’elecció.    

divendres, 25 de juliol del 2014

AUTÒNOMS I ASSALARIATS

(Llegit al Periódico) Els autònoms declaren la meitat d’ingressos que els assalariats. Quina novetat!  
Els qui treballem amb nòmina tenim els ingressos declarats. Com a molt, l’empresa deixarà de declarar retribucions com les hores extres i no perquè el treballador hi surti guanyant, sinó perquè, de fer-ho, les hauria de cotitzar a la Seguretat Social.
En canvi, els autònoms, sempre tenen la possibilitat de preguntar: això ho vols amb IVA o sense IVA? No carregar un 21% d’IVA sobre el cost del bé o del servei és un caramel massa llaminer per a que la resposta sigui positiva.  
Evidentment, tota transacció econòmica que no porti IVA, es converteix en una operació en negre, ja que la persona que cobra, no ho declara. I ja sé sap el que diu la dita: de mica en mica s’omple la pica...    
Sense anar més lluny, l’altre dia em deia un amic advocat: la cosa està molt malament; gràcies al que fem sense haver d’arribar al jutjat que no ho declarem... I així suma i segueix...
L’Agència Tributària té pocs mecanismes per a detectar els focus de diner negre. Per això s’haurien de destinar més recursos. Però no és fa. La majoria dels recursos que obté el fisc són gràcies als treballadors assalariats. En aquests casos, la pràctica totalitat dels ingressos de l’any anterior estan en poder d’hisenda. Per això es poden emetre un bon nombre d’esborranys.
En canvi, dels ingressos que obtenen els autònoms només es coneixen una petita part: en aquells casos que hi ha obligació d’aplicar una retenció a les factures.
Fa 28 anys que treballo a l’Agència Tributària i me’n adono que des d’aquella àpoca, les coses no han canviat gaire. Llavors la majoria d’autònoms declaraven entre molt poc o res. D’aquí a que sortissin els mòduls. V ser la forma de que paguessin una mica.
Quan algú pregunta quines són les activitats que van a mòduls, la resposta pot ser molt més senzilla del que sembla: les activitats més comunes. I quines són aquestes? De ben segur que al teu barri hi ha carnisseries, fruiteries, fleques, bars i, possiblement, algun taller mecànic. Si a totes aquestes activitats sé li suma el transport, els paletes que fan reformes, els pintors de brotxa grossa, els electricistes, fusters, etc. ja els tindrem a quasi tots... Són o no són les professions més comunes?
En aquell temps l’Agència Tributària (de nova creació) va advertir que a tots aquells que renunciessin al nou sistema se’ls hi faria inspecció. I ho van complir! Però alguns assessors, els que tenien menys escrúpols, els explicaven que tenien la possibilitat de constituir una societat limitada. Però no els explicaven que haurien de pagar-los a ells molt més del que s’estalviarien de pagar a hisenda. A part, amb la constitució de la societat, es lligaven indefinidament, ja que les obligacions que contreien eren més que les que té un simple autònom: llibres de comptabilitat oficial seguint el pla contable vigent, dipòsit de comptes anuals al Registre Mercantil, Imposts de Societats fins que la societat no es dissolgués, etc.  
A la pràctica seguien fent el mateix: treballar en negre. Us acabaré explicant una anècdota. Una vegada el comptable d’una empresa que es dedicava a la fusteria, cansat de posar-li existències fictícies per tal d’arreglar-li una mica els comptes (segur que els que teniu idea ce comptabilitat ja sabeu de que us estic parlant), li va dir això: Quan tens previst ampliar el magatzem?  
Davant de la cara d’incredulitat que va fer l’empresari , el comptable va remarcar: Si t’he de seguir posant existències, aviat no et cabran al magatzem.

dissabte, 22 de març del 2014

CRÍTIQUES A LA NOVA REFORMA TRIBUTÀRIA

Manuel Lagares (un dels savis de Rajoy) va dir al diari el País: Hem dissenyat un esquema que pot ser dur i difícil d’assumir.  
Quan algú redacta una reforma fiscal i s’opina d’aquesta manera, difícilment agradarà a la majoria dels ciutadans d’aquest país que, desgraciadament, veuen com cada vegada se’ls hi va carregant més coses sobre les seves espatlles. Sense dubte són els grans damnificats d’aquesta estafa que estem patint.
Fins i tot la OCDE, un organisme que es mou per ideologies ultraliberals, reconeix que Espanya és el país on els més pobres han perdut més i els més rics, al contrari, el que menys han perdut de tots els països que la conformen.
Si la nova reforma fiscal donés solució a aquest problema, segurament, els experts opinarien diferent, però com això no és així, al menys que es pugui produir un important retoc que canviï l’essència del redactat.
Mentre això no sigui així, i a l’espera de que s’acabin per concretar les modificacions, tot apunta que les societats seran les grans beneficiades de la reforma ja que se’ls hi abaixarà  el tipus de tributació del 30 que paguen ara, al 25 i, posteriorment al 20%. Evidentment, si hi ha també una rebaixa dels tipus d’IRPF, beneficiarà més als que més guanyen (imagineu-vos una rebaixa de 4 punts a unes rendes de 30.000 €) que als que tenim uns sous més baixos (per exemple un 2% i 12.000 €)
Però on encara es perjudicarà més al ciutadà mitjà, que és el sector que més consumeix en números absoluts, serà l’increment de l’IVA que s’aplicarà a la majoria dels productes alimentaris. Segur que si al cap d’un any de la reforma fem números, el saldo des que ens hem estalviat per un costat i el que haurem de pagar de més pels altres, serà negatiu, es a dir, tindrem que afegir diners. La qual cosa significa més penúria.
Una mostra molt evident del tracte que reben les grans empreses (tracte de favor, per suposat) és la notícia que es va saber l’altre dia. Inditex, una de les marques espanyoles de referència per ser propietària de les botigues Zara i Massimo Dutti, va pagar a Hisenda en concepte d’Impost sobre Societats menys que el que cobra el seu màxim accionista Amancio Ortega en concepte de beneficis de la societat. I com és possible? Perquè a part del tractament que reben del govern, després empren una sèrie de subterfugis, de vegades legals i d’altres de dubtosa legalitat, que els hi permeten pagar menys impostos dels que haurien de fer.
I això en detriment de qui va? En una societat justa on no hi hagués polítics corruptes diria que va en contra dels ciutadà, perquè a menys diners, inversions més baixes en sanitat, educació, infraestructures, cultura, ocupació, etc. Però en la situació que estem vivint, de veritat, tinc seriosos dubtes.  

dimarts, 18 de març del 2014

NI EQUITATIUS, NI SOLIDARIS, NI PROGRESSIUS, NI PROPORCIONALS, NI JUSTOS

Si he de trobar alguna cosa bona de l’estudi elaborat per la comissió de savis (savis els anomenen!) a proposta del Consell de Ministres sobre la reforma de la fiscalitat espanyola, el cert és que no en trobo cap. Mirat, esta clar, des del punt de vista d’un treballador que pertany a la classe mitjana (tirant cap a la baixa)
Una reforma de la fiscalitat que té com a eixos bàsics la rebaixa de tipus de l’IRPF i una reforma de l’IVA on, productes alimentaris que ara tributen al 10% passaran a tributar al 21%, demostra que s’ha mirat més les butxaques dels rics, que no les de la majoria dels ciutadans d’aquest país i que, com jo, es creuen que encara pertanyen a la classe mitjana.
Una reforma fiscal hauria de ser equitativa (pagar pel que es guanya), solidària (els rics han de pagar més que els pobres), progressiva (com més es guanya més s’ha de pagar), proporcional (tenir en compte les diferents retribucions) i justa (no beneficiar a uns pocs en detriment de la majoria) Si no és així, estaríem parlant d’una reforma neoliberal on l’estat adoptaria un paper secundari en benefici de les multinacionals i els lobbies de pressió.  
Arribat a aquest punt potser caldria explicar que representen els dos grans impostos que tenen una major repercussió en el dia a dia dels ciutadans: l’IRPF i l’IVA.
L’IRPF (l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) és un import directe, és a dir, grava els diners que cobra la gent, mentre que l’IVA (l’Impost sobre el Valor afegit) tal com indica el seu nom, grava el consum, ja sigui de bens o de serveis i per tant, estaria dintre del grup dels indirectes.
Una reforma d’impostos progressiva aniria en la línia de augmentar els percentatges de tributació d’aquells que més guanyen en detriment de les classes populars. Recordo els anys on el tipus màxim es va situar en un 56% a partir d’una certa quantitat. En l’actualitat es situa en torn del 49% en aquelles comunitats autònomes que disposen d’una tarifa més alta (com per exemple Catalunya) a partir, aproximadament, d’uns 35.000 euros/any. A partir d’aquesta quantitat paguen els mateixos impostos el que cobra 50.000 euros que els que en guanya 1 milió.
Els més rics es defensen dient que, després, a l’hora de consumir paguen més impostos indirectes que la majoria dels ciutadans. Efectivament, ja que el seu poder adquisitiu és superior al de qualsevol treballador d’una fàbrica, de l’administració o petit autònom, per posar uns exemples. Segurament si preguntéssim als treballadors dels col·lectius esmentats o d’altres, tots estarien d’acord en pagar més impostos per la compra de bens i serveis (cases, cotxes, viatges, etc.)
Els grup de savis, bàsicament, han seguit la mateixa línia que els seus precursors: optar pel més fàcil.
Quan en els darrers temps del govern de Rodríguez Zapatero es van apujar tant l’IVA com l’IRPF, des de les files populars van donar el crit al cel i van recordar correctament que en èpoques de crisi econòmica no s’haurien de pujar impostos. Però és que quan ells van accedir al govern van fer el mateix!  I, a sobre, d’una manera molt més dura i dramàtica, ja que van apujar els tipus d’IVA del material escolar, de les perruqueries o de la cultura.
Encara que no ho diguin d’una manera oberta (parlen de que l’economia submergida està propera el 25% del PIB),la realitat ens diu que ha estat un fracàs, ja que haver de pagar un 21% d’IVA en molts casos, et fa traspassar la línia roja d’allò que és legal i del que no ho és, encara que sàpigues que a menys recaptació de tributs, més copagament sanitari, menys ajuts a l’ensenyament o més increment del sector transport (ara volen fer pagar per passar per les autovies)
Els estudis demostren que la gent, cada vegada treballen més en negre per evitar perdre clients. Un cas per exemple és el de les perruqueries que ha fet que els professionals del sector hagin tancat l’establiment i es dediquin a prestar el servei als domicilis particulars dels seus clients. I els qui no ho han fet així, han hagut d’assumir l’increment de l’IVA, es a dir, és com si, a la pràctica, haguessin  abaixat les tarifes. El mateix passa al sector de la cultura.
Amb l’increment de l’IVA a la majoria dels productes alimentaris si que s’aconseguirà recaptar més per aquest concepte, ja que, la majoria dels articles es compren a les grans superfícies a les que no els hi queda més remei que aplicar-lo correctament. Mentre que els ciutadans també estan destinats a haver-los de comprar per a poder menjar. L’única cosa que podran fer és reduir o suprimir de la cistella de la compra aquells productes un tant innecessaris que puguin significar un capritx per a qui els consumeix.
Però si això ens comporta no poder gaudir de tots aquells petits plaers que ens dóna la vida, ja m’explicareu a mi que nassos ens queda. Passejar? Anar a la platja a l’estiu? Si ho feu, no ho digueu, a veure si ens faran pagar un tribut nou.   
I sobre la lluita contra el frau? No sap, no contesta!  

divendres, 28 de febrer del 2014

DILEMA EXISTENCIAL I REFLEXIONS

 
Divendres de la passada setmana se’ns va avariar el termo de l’aigua. El lampista ens va dir que no podia apanyar-se i, per tant, havia de canviar-se i així ho va fer.
Ahir, des de la seva oficina ens van trucar per a fer-nos una pregunta: El voleu amb IVA o sense IVA?
En aquell moment a mi se’m va plantejar un dilema existencial: Què fer?  
Al poc de treballar a Hisenda (quan encara no era Agència Tributària) recordo que explicaven que un electricista, després de fer una feina a casa Borrell, qui va ser ministre i primer secretari d’estat d’Hisenda, li va fer la mateixa pregunta i, directament el va denunciar.
Segurament els que treballem a l’Agència estem molt més conscienciats que la resta de que tot hauria de ser amb IVA, ja que els impostos serveixen per a tenir millor sanitat, millor ensenyament, millors infraestructures i equipaments... Però realment és així?
Mireu, pràcticament ¼ part de l’economia del país és economia submergida; la pressió fiscal recau, sobre tot, en els treballadors assalariats i una gran part dels autònoms i d’altres empresaris diuen que guanyen sous inferiors als Salari Mínim Interprofessional (SMI) Evidentment això no és que ho digui jo, hi ha estudis i xifres oficials que així ho certifiquen.
El cost del termo, sense IVA eren 350 euros i amb IVA 423,5, un 21% més. Per tant l’estalvi de ser d’una forma a ser d’una altra és de més de 70 euros. Llaminer...
Davant d’això et planteges els pros i els contres. A favor: estàs dintre de la legalitat, per consciència com a treballador, però també com a ciutadà, els impostos es destinen a millorar la nostra qualitat de vida...
En contra: Qui hauria de donar exemple, no ho fa (alts càrrecs del PP, però també polítics diversos de la majoria dels partits polítics), mentre la qualitat de vida disminueix i pel camí es perden tot tipus de drets, n’hi ha que viuen molt bé sense importar-los gens ni mica evadir impostos, fer frau o qualsevol altra actitud il·lícita. Els meus impostos poden servir per a pagar beques i d’altres ajuts de persones que comenten frau per no declarar els seus ingressos reals i que, de ser així, s’excedirien dels topes establerts. Com a funcionari, Zapatero em va rebaixar el sou i Rajoy me’l va tornar a baixar al treure’m la paga extraordinària de Nadal de 2012 i me’l ha congelat durant 3 anys (2012, 2013 i 2014) A apart s’ha suprimit una sistema de promocions que estava relacionat amb l’ antiguitat i la categoria professional. Si l’estat em roba, per què no puc robar jo a l’estat?
Finalment va prevaldre la nostra consciència abans de la ràbia que ens provoca haver de tolerar ni que sigui de forma passiva l’actual situació econòmica i social del país.
Per acabar, permeteu-me que al·lucini  amb colors de veure com, de sobte, un termo (o qualsevol altre aparell) pot volatilitzar-se de sobte. M’explico. Se suposo que el lampista l’ha comprat al seu proveïdor habitual i que aquest li ha fet una factura. Per tant, si el ven en negre, què se’n ha fet? Normalment el frau es comet en la ma d’obra, però no amb els peces que és una cosa molt més fàcil de trobar: 1 de comprat, 1 de venut i si no s’ha venut, ha d’estar al magatzem com a existències.
Porca miseria...

dissabte, 1 de setembre del 2012

EL QUE VE





De sobte és com si l’estiu s’hagués acabat. El calendari només marca l’1 de setembre, per tant encara queden més de 20 dies per a que acabi l’estiu i comenci la tardor.
Jo crec que els temps també s’ha volgut soli8daritzar am la gent i acompanyar-la en aquest moments tant trists.
Avui 1 de setembre ha pujat l’IVA de quasi tot. En alguns casos del 8 al 21. Una pujada tant inèdita com aberrant. És l’enèsim incompliment de Rajoy i a sobre amenaça en que l’any que ve no apujarà ni l’IVA ni l’IRPF. Si fos un govern coherent ens el creuríem, però a Rajoy i els seu no. Quan diu blanc vol dir que acabarà dient negre i a l’inrevés. Més que un govern és un grup d’ineptes i mentiders que no tenen cap categoria per a governar.
La propera tardor hauria de ser decisiva a l’hora de prendre decisions sobre el futur del nostre país. Però fa temps que sóc pessimista i no crec que s’acabi prenent una gran mesura que pugui afavorir als ciutadans en general. Això sí, els diners que es neguen per a la sanitat, educació, cultura, etc., van a parar sempre a mans del mateixos: de la banca. És per a l’única cosa que sembla que hi ha diners. D’on surten. Jo crec que la mateixa banca expedeix pagarés que després de donar la volta tornen al mateix lloc. Era el que feia Ruiz Mateos a RUMASA i és el que fan els grups d’empreses quan els hi manca liquiditivitat.
La tardor també pot ser transcendental per als catalans. A hores d’ara encara no sé si tindrem pacte fiscal, serem independents o vindrà un coronen colpista a posar-nos ferms a tots. Però ara rai que tenim els Mossos d’Esquadra que vetllaran per a que això no passi. A la guerra teníem carrabiners i guardes d’assalt i no varem poder aturar el feixisme.
El dia 11, que com aquell que diu ja el tenim a tocar, els catalans i les catalanes tenim una gran fita: la manifestació de Barcelona. No importa que siguis poc o molt independentista, nomes cal que et sentis català (més català que espanyols, com es diu en algunes enquestes) Espanya, és cert, fa molts anys que ens espolia, però no tan sols fiscalment sinó que ens intervé poc a poc i intenta retallar-nos la cultura i la llengua. La sentència del Tribunal constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia va ser un clar exemple del control que volen exercir de Madrid.  
Ara amb el rescat fiscal que patirem el control encara serà més gran. Segur. Des d’un govern centralista (xovinista li diuen a França) encara ens oldran lligar més de mans i de peus per a que no poguéssim moure’ns excessivament.
Per això cal anar a Barcelona. Amb bus, tren, vaixell, avió o a peu. És ben bé igual. Cal anar-hi i punt.
Això sí. Tampoc és que calgui anar de la ma de ningú. Que cadascú defensi les seves pròpies conviccions. Cal fer pinya per la nostra nació.  
Després, passada la manifestació, ja ho veurem. Igual Catalunya es converteix en un gran cap de concentració.