Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ignacio Escolar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ignacio Escolar. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de juny del 2018

LLENYA AL MONO FINS QUE CANTI EN ANGLÈS

De Manel Fontdevila a eldiario.es. 

M’ha agradat la frase quan l’he llegit a un article d’Ignacio Escolar el director del digital eldiario.es. Crec que resumeix molt bé la manera de fer oposició del PP... I de Ciudadanos.
A Pedro Sánchez no li posaran gens fàcil. Ja ho deia ahir i no crec que siguem els únics en pensar-ho.
Però per part de les altres formacions, tampoc cal donar-li més canya de la que se faci mereixedor. El titular d’Antón Losada ho resumeix molt bé: Si us plau, nodisparin al president. encara.

Ahir els extremindes ja van fer córrer per les xarxes alguns mems en contra del PSOE de Sánchez. Me sembla que ja hi haurà temps per a fer-ho, no calia que se fes el mateix dia de la seva designació després de guanyar, per primera vegada, una moció de censura a Espanya.
Per tant, la llenya al mono del títol no només s’ha d’esperar del PP i C’s, sinó també dels grups més sobiranistes del Congrés que, ahir, no van votar a favor de Sánchez, sinó en contra de Rajoy.
Ningú li posarà fàcil. Ni Podemos que, forçosament ha de ser el soci preferencial del PSOE. Són molts els camps de batalla oberts i tancar-los amb èxit no serà fàcil. Ahir mateix el propi Pedro Sánchez ja va dir que no derogaran la reforma de les pensions perquè seran un govern eventual.
De Ferreres a l'ARA. 

A hores d’ara tots els analistes polítics en devem d’estar fent la mateixa pregunta: Quines mesures podrà prendre el PSOE amb només 84 escons? Haurà de buscar amplis consensos per a poder anar aprovant les lleis que el Govern anirà presentant al Congrés i això vol dir estar disposats a negociar amb tots els grups que van donar suport a la moció de censura i, sobre tot, saber cedir.
Però ja sé sap que el que agrada a uns no agrada els altres. És com una mena de vasos comunicants que quan un puja l’altre baixa. S’haurà de buscar l’equilibri.
El PP farà una dura oposició, tal com ens té acostumats. Si després de perdre el govern l’any 2004 van estar anys parlant de la teoria de la conspiració, la ETA i el malament que anava l’economia d’aquest país (i això que van perdre perquè la ciutadania va preferir votar el PSOE), imagineu-vos l’oposició que faran ara que, a sobre, han estat apartats per una moció de censura.
I què dir de Ciudadanos? Ciudadanos mostrarà la seva pitjor cara. La que acostuma a ensenyar al Parlament. La ultranacionalcatòlica! No faran cap concessió a Pedro Sánchez, sobre tot en temes referents a Catalunya. És difícil veure un català com Rivera que odií tant tot allò que soni català. Si d’ell depengués, Catalunya seria com la Valencia del PP corregit i augmentat. A la València del PP els seus votants (molts vinguts de la utranacionalcatòlica Unió Valenciana de Vicente Sánchez Lizondo) tenien un odi visceral a Catalunya i el català. Ciudadanos és el mateix però des de dintre de la pròpia Catalunya.    

divendres, 6 d’abril del 2018

CIFUENTES EVIDENCIA UNA PARANOIA

De Vergara a eldiario.es. 

Després de 15 dies d’informacions sobre la Presidenta de la Comunitat de Madrid i el seu màster en Dret Autonòmic i els seus desmentits presentant documentació falsa, he arribat a la conclusió de que Cristina Cifuentes està paranoica. I qualsevol persona que tingui algun tipus de demència queda inhabilitada automàticament per a exercir un lloc de representació i més si aquest lloc és tan important com la presidència d’una comunitat autònoma.
Després de que ahir la fiscalia demanés investigar tot l’enrenou que s’ha format al voltant de Cristina Cifuentes i els seu màster vaig pensar que la Presidenta madrilenya tenia les hores comptades, que dimitiria... Però el temps passa i no se’n va. Ni amb la que li està caient té la gallardia d’acceptar que va mentir i marxar cap a casa més o menys amb el cap alçat.
De Vergara a eldiario.es.

Aquest matí m’han dit que amb tota seguretat la filtració sobre el seu no màster va sortir de dintre del seu propi partit. D’algun rival que aspira ocupar el seu càrrec o el que bé podria haver ocupat Cifuentes en un futur. Perquè s’estava parlant de que aspirava a ocupar el càrrec orgànic que ara ocupa M. Rajoy i que com sabeu, també aspira Alberto Núñez Feijoo. És que no hi ha ningú normal dintre del PP?
Al final arribes a la conclusió que la honradesa política no existeix. Aquells que aspiren a fer carrera política sembla importar-los poc falsificar currículums o buscar la merda entres els seus rivals (i perdoneu l’expressió, però és que és la més apropiada per al cas)
A Cifuentes sé la compara sovint amb la seva antecessora al càrrec. O sigui amb Doña Esperanza Aguirre Gil de Viedma. Mentre Doña Espe va dir que va ser ella qui va destapar el cas Gürtel, la segona ha afirmat aquests dies que va ser ella la primera en portar aquest afer als tribunals... Quan l’única cosa que va fer és presentar una querella contra eldiario.es. Bé, de fet dues querelles davant l’estupefacció dels seu director Ignacio Escolar i la resta de membres de la redacció. Dues querelles? Quin sentit té? De totes formes, segons el propi Escolar, ahir encara no havien rebut cap notificació. Suposo que només se tracta d’una fugida cap en davant de la Cifuentes per a mirar de silenciar la premsa hostil.     
De Manel Fontdevila a eldiario.es.Afegeix la llegenda

I parlant de premsa... Mentre TeleMadrid ha informat puntual i extensament, a TVE han mirat de silenciar-ho bastant. Com canvien les coses! Quan el PP governava Madrid després del Tamayazo, callaven (o hi passaven de puntetes) els casos de corrupció (que no són pocs!) que afectaven al partit del govern. Però com que ara el PP ja no compta amb majoria absoluta i no  controla el consell de televisió de la televisió pública madrilenya, la parcialitat de les informacions ha desaparegut.  

diumenge, 23 d’abril del 2017

LLÀGRIMES DE COCODRIL

S’usa aquesta expressió per dir que no són llàgrimes reals... Què no sé sent pena per molt que es vulgui exterioritzar.
Les llàgrimes d’Esperanza Aguirre durant les declaracions que va fer parlant del seu fill polític Ignacio González a la sortida de l’Audiència de Madrid després de declarar com a testimoni pel cas Gürtel, me van sembla això: llàgrimes de cocodril.
Suposo que sobre l’Esperanza Aguirre està tot dit i per tant, per molt que escrigui sobre, no aportaré res de nou. Simplement diré que sinó heu llegit l’article que va escriure Ignacio Escolar el director de eldiario.es titulat Llegaron con el tamayazo, se van detenidos por la Guardia Civil, el llegiu. És una bona reflexió sobre l’etapa de l’Esperanza Aguirre al capdavant del PP de Madrid.
Des del meu punt de vista, el 10 de juny de 2003 va marcar un abans i un després en la democràcia espanyola. Aquell dia es van adulterar el resultats electorals de la Comunitat de Madrid. Aquell dia, gracies a un pacte entre el PSOE i IU, Rafael Simancas havia de ser elegit president de la Comunitat, però a l’hora de votar 2 diputats socialistes Eduardo Tamayo y María Teresa Sáez no estaven presents a l’Assemblea i no se’ls va poder localitzar... És el que es va anomenar Tamayazo
Al cap dels anys es va saber que un empresari relacionat amb la trama Gürtel havia llogat una habitació d’hotel on es van confinar els dos diputats electes. Segurament mai sabrem quan se’ls hi va pagar per la seva deserció, així com tampoc, com s’hauria gestionat la Comunitat de Madrid d’haver governant les esquerres...
14 anys més tard i gràcies a que Cristina Cifuentes, l’actual Presidenta, va denunciar irregularitats a l’empresa Canal de Isabel II, el que es coneix com el cas Lezo, es parla de regeneració política al si del PP. No caldria regenerar res si abans no s’hagués corromput.
Entre llàgrimes Esperanza Aguirre va dir que no sabia res i que seria un cop molt fort per a ella si finalment es demostra que Ignacio González és culpable dels casos que se l’imputen.
No me crec que Esperanza Aguirre no sabés res. O es que no va preguntar mai a ningú que va passar aquell 10 de juny de 2003? Potser no ho va preguntar perquè ja ho sabia. Com també sabia (i ho permetia) que un bon grapat dels seus col·laboradors s’enriquissin a costelles dels contribuents que sempre son (som) els que hem de pagar el pato de tot.

L’EXEMPLE DE L’ADA COLAU
L’alcaldessa de Barcelona (Barcelona en Comú) està donant a tota la classe política una lliçó de com s’ha de portar una administració pública.
Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs l’enllumenat públic de la ciutat. Les dos grans companyies espanyoles del ram (ENDESA i IBERDROLA), no s’hi van presentar i, a sobre, van impugnar-lo. Els tribunals van donar la raó a les dues grans elèctriques, però la Colau no es va rendir. Llavors va anunciar la creació d’una companyia elèctrica municipal que començarà a operar a partir de l’any que ve i, al ser municipal, no caldrà fer cap concurs per a poder subministrar electricitat a tots els espais públics de la Ciutat Comtal. A part, està previst que en una primera fase també pugui subministrar electricitat a 40.000 llars. Problema resolt!
Dijous, l’equip de govern de Barcelona va anunciar la paralització de les obres de la plaça de les Glòries que, segons informaven per la ràdio és l’obra més gran que s’està fent a Catalunya ara mateix. Els motius? Un retard de 18 mesos un sobrecostos de 12.000 milions d’euros.
Ada Colau va encarregar a empreses externes una auditoria per l’obra i un informe jurídic per a veure com ha d’actuar. Hi ha dues possibilitats: Què les empreses que realitzen l’obra es mengen en patates el sobrecost o rescindir-los el contracte i treure a licitació les obres no executades.
L'assignatura pendent però, són els serveis funeraris. Aquí també l'alcaldessa vol crear una funerària municipal per aconseguir abaratar costos. De moment la Colau encara no se'n ha sortit per que l'oposició s'hi oposa (may més ben dit...) Però tot arribarà. 

Olé tú!!