Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joaquín Urquizú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joaquín Urquizú. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de març del 2017

TEXT DE L'ACTE DE COMIAT A JOAQUÍN URQUIZÚ CASTELLÀ




(Introducció suprimida per voluntat d'Anny Noriega)





Poesia...

Tot l’enyor de demà de Salvat Papaseit:

  
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

---
Vull recalcar que aquesta biografia pràcticament ha estat escrita per Joaquin però redactada en 3ª persona

“Als meus 88 anys, ja quasi no surto de casa, per dificultat per caminar, però davant l’ordinador, soc un home, en la memòria quasi perfecta, escrivint tot el què he fet…..”
Joaquin va néixer a Amposta, el més gran d’una família de 4 germans, amb el malaurat  Juanito, i Carme i Conxi.
Es va criar trepitjant el fang dels arrossars i caminant entre les garbes d’arròs. Fill de pagesos, Mariano i Francisca… i ell també….pagès…. s’estimava la Ribera….. els arrossars, el camp…..i la música.
Als 12 anys ja se’n anava al camp  amb son iaio i son pare. “No és que fes molta cosa, perquè ho estava aprenent tot, però sí que la meua responsabilitat, era fer el dinar. L'esmorzar el portàvem de casa.  Jo feia el dinar…. i a sopar cap a casa”.
Son iaio……va ser per Joaquin com un amic. Era caçador i l’acompanyava tots els diumenges tan sigui als bous com al futbol. Li explicava històries de quan va anar a la guerra de Cuba i encara ha conservat el seu matxete de sargento de cavalleria. Per 25 anys el va poder disfrutar molt.
En aquells temps treballàvem de sol a sol i  tenir alguna cosa significava molts sacrificis.  
El primer rellotge de polsera que es va poder comprar va ser d’un dia que picaven arròs al cadup i el seu pare li va dir: “Tot l’arròs blanc que trauràs picant, lo sirà per el rellotge”. Aquell dia ni per menjar va parar de picar cops al cadup.
Una altra manera de sobreviure o treure un extra era… l’estraperlo. Com que treballaven el durava la claror del dia per dinar guardaven una llesca de pa  per berenar. Un dia mentre berenaven, va tenir un accident al caure de dalt d’una figuera i es va trencar els dos braços. Sa mare el va portar a Barcelona i baix la falda portava arròs blanc, picat en cadup, per vendre’l d’estraperlo.    Joaquin també quan va fer la mili a Barcelona, a la maleta de fusta, en portava 30 kilos. A 10 pessetes….300 pessetes. Una fortuna en aquells temps!!
Quan tenia 9 anys, per Pasqua amb son pare Mariano, sa mare Francisca, sa germana Carme ho van passar refugiats pel pont de barques d’Amposta en direcció desconeguda. Juntament amb ells anaven tres famílies de Deltebre, Perelló i l’Ampolla. Van viure a l’Ampolla tres mesos a la caseta d’uns “tios”. Al maig, el van ferir en un bombardeig: “me va anar un tros de metralla d’una bomba d’un avió nazi al pulmó dret i actualment encara la tinc incrustada a la part baixa del pulmó, a la pleura. Vaig sentir que no m’entrava aire i vaig estar dos mesos a l’hospital de Cambrils” 
Quan es va acabar la guerra tothom tenia una cartilla de racionament. Una cosa que el va marcar molt, va ser que a la Oriola tenien un hort i a la part més baixa de la casa tenien una comuna on guardàvem tot el menjar de l’hort per tal que ningú els li prengués i poguessin menjar.  No obstant, una nit que plovia molt, amb son pare van anar a traure les pataques de l’hort i què no es fessin malbé. De tornada a casa un guàrdia civil que li deien Sota de Bastos  els va parar i els va prendre el menjar acusant-los de lladres com si allò fos de l’Estat i lo haguessin robat.
Recent acabada la gerra civil, el joves es van quedar sense escola pública i van estar 3 anys només fent gimnasia. El Sr. D. Josè Pasqual Pellisa, jefe de telègrafs d'Amposta, va obrir una acadèmia de repàs, al marge de la seva professió. El Joaquin va anar dos hores cada nit durant dos anys.  Va aprendre ortografia i matemàtiques però bàsicament el José Pascual li va ensenyar lo pràctic per a saber comptar els kg i diners de l’arròs, a banda de escriure i llegir molt. Els seus consells pràctics li van servir molt a Joaquin a la vida.
Als 15 anys comença a rebre classes de solfeig junt amb les seues germanes amb el Sr.  Biosca, professor de piano i també sastre i molt amic de son pare. La decisió d’estudiar música la va prendre son pare Mariano perquè volia inculcar-los la cultura musical i  per a Joaquin la música va acabar sent la protagonista de la seua  vida.
 Després d’un any d’estudis va entrar a la Societat Musical la Unió Filharmònica d’Amposta amb el Mestre Jose Maria Arasa. un segon pare, musicalment parlant i un gran amic. I al cap d’un any va començar a tocar a la Banda de Música, un dia que sempre recordaria el Joaquin.
Les festes que celebraven eren Pasqua, Festes Majors i Nadal. Aquest dia era festa tot el dia, però les demés,  treballàvem  tots els matins.    Per això quan venia la Festa Major, l’esperava en candeletes, però pel matí a treballar, des de que sortia el sol, fins mig dia.
La festa major què el Joaquin recordava més, va ser la de 1946, que va debutar a La Banda de Música de La Unió Filharmònica  d'Amposta, amb les instruccions del mestre Arasa, no només musicals sinó com s’havien de comportar en el conjunt de la Banda. Portant  bé el pas i esquivant el clots, què havien als carrers, per no entrompessar. Tots suats, perquè uniforme i gorra, se les traïen. Al mig dia canvi de camisa. “Pero quines festes més boniques, tocant a la banda i el bon companyerisme què havia!!! 
El bou cap llaçat, com tots els jovens a corre davant o detras, pel matí. Nomes es feia un bou cap llassat. Eren temps de post-guerra. Un any de tan que va  córrer  a  totes les festes, no podia caminar per les agulletes. Quan va començar  sortir a la banda, no va tornar a  córrer cap bou mes. El primer era la música!
“Recordo al meu pare, que em va comprar el clarinet per la banda, i pel conjunt, el saxo en MI  bemoll, un gran dispendi per la economia, en aquells temps.  Els pagesos nomes tenien deutes, pel motiu de la Guerra Civil.”
Al juliol del mateix any,  ingressa a la Mili de voluntari, per entrar a La Banda de Música del Regimiento Jaén 25, una banda de professionals molt bons. Allí es va formar més tècnicament del que havia après a la Filha.
Amb el  Rudi Ventura el trompeta, estaven junts a la mili i el portava a fer bolos, per Barcelona, en conjunts, que els faltava quelcom element. Econòmicament li anava molt bé perquè a la mili, només les donaven, 5 ptes., cada mes, denominació “Les Sobres”.
La mili van ser les vacances de la seua vida, per què de pagès, mai n’havia fet. Només les distribuïa, en caps de setmana, per anar  escoltar concerts de les bandes de música federades per Catalunya i la resta del estat, i en especial a la Comunitat Valenciana.
A part de tocar a la banda, també formava part d’un grup d’alumnes del mestre Arasa (Juanito Torta, Reginaldo del Salvador, Vicent Conejos, José Canes, Rafel García, Rodolfo Pagà i ell, Joaquim Urquizú Castellà) nomenats  “Els set cabosses”. Fèiem les festes dels pobles de les Terres de l’Ebre.  Lo mestre Arasa  va composar un Pasdoble titulat “Els set cabosses” i els hi va dedicar.
A l'any 1948, es funda a La Filha, el Conjunt Junior's, format per, Baldomero Barberà, Joaquin Urquizú, Juanin Vidal, Antonio Solé, Ismael Forcada, Emilio Bonet i Carlos Valldepérez, el primer conjunt  en que tocaven  drets.
La seva estada a la Banda de Música, es prolonga fins l’any 1985, 40 anys a la Banda i la deixa per ocupar tasques administratives a la Federació Catalana de Societat Musicals i Confederació de l’Estat Espanyol.
El perfil administratiu comença l’any 1967, com a delegat de banda de la Unió Filharmònica, fins i el febrer de 1980, elegit president fins l’any 1985.    71  anys de soci de La Unió Filharmònica d'Amposta.
1981, comença la tasca de la Federació Catalana de Societats, que fou elegit com a president fundador a Sant Carles de la Ràpita, reelegit a Badia del Vallés, Prat de Llobregat, Falset, Amposta i Tortosa. 24 anys de President de la Federació Catalana de Societats Musicals.
Des de 1993 va estar 11 anys de tresorer i 4 de President de La Confederació Espanyola de Societats Musicals.
 Al 2006 elegit President d’Honor de la Federació Catalana de Societats Musicals en els seus 25 anys de fundador de l’entitat.
Trenta-un anys d’activitats culturals. Pràcticament la totalitat de temps lliure dedicat a les Institucions musicals, al marge de la professió de pagès, que dels 12 anys fins als 65 ha estat la seua tasca professional. 77 anys treballant per les Terres de l’Ebre, concretament pel Delta de l’Ebre.
Dintre d'aquest paquet d’activitats organitzant Trobades de Bandes per Catalunya i L'Estat Espanyol i concerts de les bandes, pels pobles i Barcelona, Palau de la Música i Auditori.
Fetex i casament: Aquestes són les paraules de Joaquin
1953, relataré , les meues emocions sentimentals.
Jo era un jove, que m'agradava molt el cine. El ball… el vaig avorrí, perquè quan anaves a traure-les a ballar… et deien:  “els ballo tots”. Però va vindre el dia, que vaig tindre de decidir, per formar una família, què es el secret de la vida. Recordo que vam a anar a tocar amb la Banda de La Filha, a Reus i en tornar vaig anar a la sastreria del meu amic, José Monllau i estaven les cosidores i en vaig ataüllar una, que es deia Cinta Lafont, La Fabona. La millor elecció de la meua vida….només us diré, que fa 65 anys que estem junts, molt feliços, un fill, una neta i a les acabades de la vida, un rebesnét Aritz, que va néixer al 2012. Què vol més felicitat un home solitari. Em vaig casar als 27 anys.
Tinc que dir-vos, que la combinació, família i música, m'ha funcionat molt bé, combinat amb la meua passió, la música. La Cinta mai va ficar cap inconvenient, perquè en va conèixer músic. Jo he conegut casos a la banda, que quan es ficaven a festejar, els feien plegar de músic.
Tots estos anys, els vaig combinar, la feina de pagès i la música. Sent  Delegat de Banda de la Filha, combinava la professió, muntant torns petits, per amenitzar, les festes majors, dels pobles de les comarques del Delta del Ebre.
Recordo també que l'any 1980, va ser un any clau, per la meua vida, al febrer, en van votar president de la meua Societat La Filha i al agost, va néixer la meua neta Eva.
Recordo aquell dia, estàvem tornant en la banda a Falset, amb els  consogres, que ell treballava en un tractor a Falset. Després ells i la meua dona van tornar a Amposta, però jo em vaig tindre que quedar, perquè en son demà, anàvem a tocar a Flix.
 La neteta no la vaig conèixer, fins 48 hores després de néixer.  La gloria més gran de la meua neta, es que trenta dos anys després, m'ha transformat en rebesiao, la il·lusió mes gran, fins que en toqui marxar, al viatge que no te tornada.  Però això es llei de vida de la nostra naturalesa. La vida eterna dels humans, es el que m’ha portat al mon al meu Aritz, el que més estimo en aquests moments per així les abraçades, es multipliquen en força, per compensar, les que no li podré fer, dins de poc. T’estima molt el iaio Quim.

---

Ara farem un moment de silenci per recordar tot el millor del Joaquin .i impregnar-nos del seu record...... i pensar en que cadascú s'emporta una vivència molt personal.....

Música....Poesía… 

L’illa dels estels: 

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
quan dels llavis surt
l'última paraula,
és després que veig la llum
i estic a punt de l'etern viatge.

La barca a port,
les vitualles preparades
amb els millors vestits
i les joies més lluents
emprenc un camí sense retorns
amb el cap seré
i tranquil·la la mirada
pujo a la barca
que el vent empeny
a la mercè dels deus
que m'acompanyen.

No sento el pas del temps
ni el dolor de l'enyorança
ni tan sols sento el plor
dels que un dia m'estimaren.

Visc en plenitud aquest moment
res no em falta
ja que ben a prop m'esperen
l'illa dels estels
i un poc de tot
el que he tingut fins ara.

Un llit de fulles de pampols,
una pedra grisa,
el frec de la tramuntana
el cel rogent del capvespre,
l'oreig,
la bonança,
la salabror del mar
i el perfum de la marea baixa.

Quan l'hora és finida
i la vida acabada,
manca el vent
i la lluna surt rere una cala.
          
 INÉS GUMÀ

---

 (Final suprimit per voluntat d'Anny Noriega) 

dilluns, 9 de gener del 2017

BIOGRAFIES AMPOSTINES: JOAQUÍN URQUIZÚ CASTELLÀ, PASSIÓ D'UNA VIDA DEDICADA A LA MÚSICA

El proper dijous 19 de gener, a les 19:30 i a la sala d'actes del Museu de les Terres de l'Ebre presentaré la biografia de Joaquín Urquizú Castellà que va ser un dels fundadors de l'orquestra Júnior's, president la la banda de música Unió Filharmònica, fundador i primer president de la Federació Catalana de Bandes de Música i tresorer i president de la Confederación Española de Sociedades Musicales. 



divendres, 1 de juliol del 2016

ENTREVISTA A JOAQUÍN URQUIZÚ: LA MÚSICA LA SEVA PASSIÓ

Joaquín Urquizú Castellà és un apassionat de la música. No exagero si dic que li ha dedicat tota la vida. Primer com a músic i després com a directiu. En total 71 anys dels 87 que té actualment, tot i que ell era pagès.
Recordo a Joaquim assegut a la llotja de la Lira Ampostina escoltat el concert que ens oferia aquell dia una banda de música... Potser vinguda del País Valencià.

P. Suposo que encara hi vas, no?

R. Sí, per suposat. Al cicle de la Lira Amposta de Banda a Banda hi vaig a quasi tots els concerts i també als concerts de la Filha i d’altres com per exemple quintets de corda, etc.

P. Anem a fer una mica d’exercici de memòria. El teu primer contacte amb la música el vas tenir a la Unió Filharmònica. Per què a la Filha i no a la Lira?

R. Perquè ma germana ja rebia classes de llenguatge musical amb el Sr. Biosca, que era de la Filha. Vaig començar amb 16 anys.

P. Creus que néixer a un determinat carrer d’Amposta te pot marcar l’hora de decantar-te per una o l’altra entitat?

R. No. Penso que és més per amistat. Ara bé, si vius al costat de la seu d’una entitat també pot arribar a condicionar-te, es clar.

P. A la Filha hi vas tocar durant 50 anys (déu ni do!) Quin instrument tocaves?

R. El clarinet... El baix i el tenor... I també el saxo amb mi bemoll.

P. Què recordes d’aquells primers anys?

R. Vaig ser un dels fundadors de l’orquestra Júniors per la Pasqua del 48. Hi vaig tocar fins que vaig marxar a la mili l’any 1958. Els altres fundadors van ser Rogelio Valmaña, Tofol, Juanín, Forcada i Carlos Valldepérez. Tocava els mateixos instruments de la banda.

P. 50 anys donen per a molt i segur que vas veure passar uns quants directors... Algun record especial d’algun d’ells?

R. Els 6 anys que vaig tocar amb Emilio Navarro i Carlos Aguado. Me van educar musicalment i com a persona. Els hi dec molt a tots dos.
També a Josep Maria Arasa Gargallo, un home de fort caràcter que va estar 35 anys de director a la Filha. L’educació musical i general la d'aquest mestre, va ser fonamental per a la meua vida musical. Musicalment parlant un segon pare per mi.

P. Com a músic, a quins llocs més emblemàtics vas tocar?

R. Llavors no era coma ara... Pensa que estem parlant de la post-guerra... De vegades vàrem d’haver de tocar en un camió amb tendal.
Com a president de la Filha sí. Vaig acompanyar a la banda al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona.
Però quan tocava, era molt difícil trobar llocs on tocar. Pensa que parlem de la dècada del anys 50-60 del segle passat.


P. Un dia vas decidir penjar l’instrument per a dedicar-te a tasques, com tu dius, administratives (jo diria millor de govern) Alguna vegada vas trobar a faltar l’escenari?

R. Molt natural. Vaig deixar de ser músic per un problema personal. Però quan un és músic, ho és tota la vida i troba a faltar sovint els escenaris.  

P. Com a persona que viu intensament la música, arribar a presidir l’entitat que t’ha vist créixer i formar-te deu de ser tot un honor...  

R. És així mateix. Després de 14 anys de delegat de banda, arribar a ser president de l’entitat és tot un honor. En total van ser 5 anys com a president. Havien de ser 6, però el darrer ja no el vaig fer...

P. Què recordes amb més estima de la teva època com a president de la Filha?

R. La primera sortida que va fer la banda a Europa. Era l’any 83. Hi vàrem anar durant 3 anys consecutius. Sempre a la ciutat alemanya de Karlsruhe, al Sud d'Alemanya.
També aquí vaig conèixer al president de les bandes italianes durant un concert de bandes de Karlsruhe, que després els vaig invitar a Alcanar, a la comarca del Montsià.
En aquella època fèiem un concert cada quinze dies per a poder pagar el nou local i d’aquesta manera no va caler que els musics fessin cap aportació. Aquesta reforma va costar tres milions de les antigues pessetes, que va sortit de la venda de tres cistelles de Nadal que vam passejar per les comarques de l’Ebre amb la Banda de Música de la Societat. Vull donar les gràcies a tots els músics que ho van fer possible.

P. De president de la Filha passes a ser president de la Federació Catalana d’Entitats Musicals. Com va ser això?

R. Per la voluntat de fer arribar la veu del territori a la resta de Catalunya. Les comarques del Sud estaven abandonades musicalment parlant. Volíem crear una entitat territorial, però com que no n’existia cap a nivell de Catalunya, des de la Generalitat ens van aconsellar que constituíssim una federació que avarques tot el territori català.
La primera directiva la varen formar 6 ampostins (3 de la Lira i 3 de la Filha), més dos representants de les dues bandes d’Alcanar, la Municipal i la de l’Agrupació. Els altres membres eren de Sant Jaume, la Sénia, Deltebre, Ulldecona i la Ràpita.
Era gener de 1982 i el dia 17 d’abril d’aquells mateix any ja es va fer la primera trobada de bandes. En total van ser 12 les participants al certament, 10 d’elles de la comarca del Montsià.

P. Sempre s’ha dit que a Catalunya, on hi ha més tradició de bandes de música és a les comarques del Sud. És degut a la influència que s’ha exercit des del País Valencià?

R. Amb tota seguretat. La Lira la van formar uns músics de la Vall d’Uixó que venien a conrear l’arròs l’any 1916 (aquest any es commemora el centenari) Van parlar a un senyor que treballava a la Telefònica per a que els dirigís. Els mateixos músics van fundar la Unió Filharmònica dos anys més tard.

P. Finalment recales a la Confederació Espanyola de Bandes de Música, primer com a tresorer i més tard com a president. Suposo que aquest fet et va permetre escoltar i veure, sinó a totes, al menys a les millors bandes d’Espanya... Què fa que les bandes de música valencianes siguin tan bones?

R. La base són els certàmens de música. Per a ells és un al·licient. Els més importants són el de València i Altea i també hi ha el que es coneix com el Mano a Mano de Bunyol, sense oblidar les de Llíria.  

P. Una vegada vas plegar com a directiu, te’n vas anar amb la sensació d’haver volgut fer alguna cosa i que no la vas poder fer?

R. Sempre te’n vas amb la sensació d’haver pogut fer alguna cosa més. De les 8 bandes que van iniciar la federació es va passar a 45. Vaig visitar entre 30 i 35 pobles per a fomentar la creació de bandes. Recordo per exemple Miravet i Falset. 

P. Què va suposar el reconeixement de president honorífic per part de la Federació Catalana?

R. Va ser l’any 1996 a Montblanc després d’haver estat president durant 6 legislatures. Imagina’t l’alegria que va significar per a mi!

P. Segur que has hagut d’escoltar concerts memorables. Te’n recordes d’algun en especial?

R. Les bandes de Llíria i Bunyol són les més grans i les de millor qualitat tècnica que he escoltat mai. Recordo molt especialment la banda de Vinalesa que només tenia uns 50 músics. Vaig quedar meravellat! Els vaig convèncer per a que vinguessin a tocar a Santa Bàrbara i també a Madrid amb la Unió Filharmònica.  

P. Esmenta’m quins són, des del teu punt de vista els millors compositors per a banda de música.

R. Sense cap dubte Ferrer Ferran és el més prolífic. Per a commemorar els 25 anys de la Federació va composar el Gaudir del geni, simfonia número 3.
També són grans compositors Andrés Valero Castells, de la banda municipal de A Coruña i José Rafael Pascual Vilaplana de la municipal de Bilbao.
 
P. Té poso en un compromís si et demano que em diguis quines són, per a tu, les millors bandes de música d’Espanya? (No cal que me les diguis per ordre)
R. Les dues de Llíria (la Unió y la Primitiva), les dues de Bunyol (Artística o la de los Feos -dita així per Paco el Feo, un dels seus màxims impulsors- i la Armónica o los Litros) i la Filharmònica d’Altea. 

P. Què els hi falta a les bandes d’Amposta per estar a l’alçada de les millors?

R. Aquí es fan festivals i no certàmens com a València que fa que hi hagi més competició. La Lira està quasi bé a l’alçada de les valencianes. Les altres bandes del Montsià estan estancades per falta de mitjans econòmics. Dintre de la Federació també estan bé les de la Sénia i Tarragona.  

P. Quin ha estat el millor record que guardes de tota la teva trajectòria?

R. Tot el que he fet ho he fet amb molt de gust i, per tant, tot té la seva importància. He de donar gràcies a la meva família pel seu suport.
Tot i que ja fa anys que no exerceixo cap càrrec, encara tinc contacte amb la majoria de bandes gràcies a Internet, la meva distracció des de que em vaig jubilar.
Però de tots els bons records, el millor, sense dubte, és el del primer dia que surts amb la banda. 

P. Com creus que ha influït en la teva trajectòria el fet d’haver nascut a Amposta?

R. Molt. Va ser gràcies a mon pare que es va preocupar per donar-nos ensenyament musical als tres germans. Segurament de no haver nascut a Amposta no ho hauríem pogut fer.
Gràcies a les Societats Musicals, s’han format centenars per no dir milers de persones com a músics; només amb la condició de soci se’ls ha ensenyat música. Els nostres pares a començament del segle passat, no disposaven de mitjans econòmics.


P. I ja, per acabar, vols afegir alguna cosa més?  

R. Va ser un moment molt especial quan es va poder construir l’actual local de la Filha. Era un magatzem d’arròs i l’any 1981 es va fer realitat el projecte de la nova seu amb totes les condicions sense que s’hagués de fer cap préstec i sense el mínim suport per part de l’ajuntament.
Es van aconseguir 3 milions de pessetes venent butlletes de 3 cistelles i anant pels pobles de la comarca a vendre-les.
Tinc un gran record de l’any 2005 quan es va fer a Amposta la 22èna assemblea de la Confederació Espanyola de Bandes. S’hi va estar tota la junta durant 3 dies i van actuar les bandes federals de València, Catalunya i les Illes Balears. Vàrem comptar amb tot el suport per part de la Generalitat, l’ajuntament i de la Filha.


Crec que soc un cas únic. Segurament he estat el músic català que més concerts ha escoltat arreu l'Estat Espanyol, sobre tot al País Valencià; mes de 500 viatges, sense oblidar els que vaig haver de fer per les assemblees de la FSMCV, on he aprés molt. Els viatges més propers els vaig fer a Vinaròs i Benicarló.