Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Montilla. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris José Montilla. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de novembre del 2019

LA NACIÓ CATALANA


Tots aquells que me coneixeu sabeu suficientment com penso. Mai he amagat la meva ideologia ni les meves creences.
Soc català pel simple fet d’haver nascut a Catalunya i, a part, tinc la immensa sort de viure-hi. 
Soc d’esquerres perquè vaig néixer al si d’una família humil, de jornalers i gràcies als valors que me van inculcar els meus pares des de menut.
Si me pregunteu si soc independentista, us diré que sí, que ho soc... No obstant, mai he cregut amb el anomenat procés. Mai he fet seguidisme dels partits que l’han comandat i, des d’un primer moment, vaig creure que no aniríem en lloc. Sempre m'he autodefinit com a pragmàtic.   
Durant molts anys vaig militar al PSC quan aquest partit depenia molt poc o gens del PSOE i quan els seus dirigents defensaven Catalunya i el català com jo pensava que s’havia de fer, sobre tot durant l’etapa de Pasqual Maragall com a President de la Generalitat.
No obstant, per a sentir-se català no fa falta haver nascut a Catalunya (tal com li passa al President Montilla que va néixer a la província de Còrdova). Ni tan sols haver-hi viscut mai... Al llarg de la meva vida he conegut gent (de Vinaròs, de Traiguera...) que afirmaven sentir-se catalans tot i no ser-ho.
En canvi n’hi ha d’altres que mai entendran que significa sentir-se català. Alguns perquè potser no s’han parat mai a pensar el perquè d’aquest fet diferencial i d’altres, simplement, perquè no ho volen entendre. Són els que sovint posen a tots els espanyols a baix del mateix paraigua. Un d’aquests és el President aragonès Javier Lambán (PSOE).
Lambán ha dit el següent: Per a exaltar la sardana o la Mare de Déu de Montserrat no és necessari que una comunitat hagi de declarar-se nació.
Després d’aquesta afirmació, situo a l’actual president del Govern d’Aragó al mateix nivell que els del Partit Aragonès (PAR) o els del PP d’Aragó que volien reconvertir la parla de la franja oriental de la seva comunitat (el català) en LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental)  
Potser sí que ell cregui que per a sentir-se aragonès hi ha que exaltar la jota aragonesa i la Mare de Déu del Pilar. Però s’equivoca si pensa que els catalans tenim un pensament tan simplista com el seu.
Personalment sóc agnòstic (cada cop més ateu) i no sé ballar la sardana ni tinc cap intenció d’aprendre’n. Per tant, mai exaltaré ni a la Moreneta ni a la que diuen que és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.
En canvi, penso que Catalunya és una nació, tal com ho posava al preàmbul del raspallat Estatut d’autonomia de 2006. I defenso i defensaré la meva terra de qualsevol intromissió forana, ja vingui de descerebrats de l’extrema dreta o de polítics socialistes que no veuen més enllà del seu propi nas, com és el cas de Javier Lambán.  

dissabte, 30 de desembre del 2017

HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.
Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.
Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)
Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)
Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.
Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat
És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.
És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.
Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

dimarts, 31 d’octubre del 2017

DE VELLS I DE SAVIS

De Manel Fontdevila a Eldiario.es. 
Diu una dita popular que el Dimoni sap més per vell que per Dimoni. És cert, si un arriba a la vellesa amb plenitud mental fa uns diagnòstics de la realitat profunds i encertats. Me’n recordo per exemple de la tertúlia de savis que es feia fa uns anys a la Cadena SER dintre del programa la Ventana que presentava i dirigia Gemma Nierga amb Santiago Carrillo, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i Pere Portabella. Quins anàlisis més assenyats sobre l’actualitat política catalana! M’hagués agradat escoltar-los durant tot aquest temps del procés independentista català.
Per sort, el diari el País va publicar el passat 27 d’octubre una entrevista amb el filòsof Emili Lledó, un savi, una d’aquestes ments lúcides de les que us parlava abans tot i estar a punt de complir 90 anys. Tot i que en la entrevista sé parla de diferents coses, potser el punt culminant arriba quan sé li pregunta si al procés li ha faltat filosofia i Emili Lledó respon:  Per suposat, i li ha sobrat ignorància i passió.
Com suposareu estic totalment d’acord amb el professor. Quan per a fer alguna cosa li poses més cor que cap malament. A això és el que ha passat al llarg de tot el procés. Però atenció! Tot i que ara mateix estem en una espècie de punt mort, ja us auguro que de passió i també ignorància, perquè no dir-ho, ne continuarà havent-hi.
Però no només pel costat independentista que, sense cap mena de dubte és qui més n’ha posat, sinó també del costat dels nacionalistes espanyols o constitucionalistes, que és un terme que no m’agrada gens.
De Faro a Diari de Tarragona
Estar de vacances té permet veure o escoltar programes que, per la seva hora d’emissió, t’és impossible fer-ho quan treballes. Així ha estat avui. Aquest matí he pogut escoltar a la coordinadora general del PDeCAT Marta Pascal entrevistada als Matins de TV3 per Lídia Herédia. La coordinadora del partit post-convergent li ha reconegut a la presentadora se va vendre la idea de que arribar la república catalana seria molt més fàcil del que realment era. La presentadora, per la seva part, també ha fet autocrítica en nom dels mitjans de comunicació al reconèixer que tampoc van explicar que podia passar el que ha acabat passant.
Per la seva part, Santi Vila, l’exconseller d’Empresa i Ocupació fins dijous passat quan va dimitir del seu càrrec en saber que Puigdemont finalment no convocaria eleccions, ha parlat d’autoengany i d’ingenuïtat a l’hora de valorar l’actuació dels seus companys durant tots aquests anys.
Tan Marta Pascal com Santi Vila són dues persones que bé podríem dir que pertanyen al pinyol convergent, es a dir, el grup dur del partit del President (o expresident, depèn de com ho vulgueu considerar) Puigdemont. Per tant, la meva conclusió és que finalment han reconegut el que jo us deia durant mesos i mesos en la majoria d’escrits que he fet parlant d’aquest tema. Alguns, me consta, tot i discrepar amb mi en la visió general del procés independentista, m’han reconegut en privat que les meves reflexions els havien donat que pensar i m’acabaven donant la raó com als bojos, perquè fa falta estar una mica boig per a ser una nota discordant dintre d’una societat massa polaritzada, bé sigui cap a un costat o cap a l’altre.

També l’expresident Montilla ha anat avui en aquesta mateixa línia al censurar el camí cap a la república catalana per la dificultat que suposava  i ha criticat la manca de diàleg entre Catalunya i Espanya. Com sabeu a Montilla li tinc un gran respecte i és un polític a qui sempre he defensat (no com altres polítics socialistes actuals que no me mereixen ni la més mínima consideració) Ja sabeu que Montilla és una persona molt prudent, potser massa i segurament que per això mateix ha preferit guardar silenci fins ara. Se va començar a parlar d’ell dijous quan per una part se va dir que podria ser un dels mediadors entre els dos governs i per l’altra que podia anunciar que deixava el partit.    


PER SI VOLEU AMPLIAR LA INFORMACIÓ: 



divendres, 24 de març del 2017

QUATRE MÉS UN NO SÓN CINC

Foto: El Periódico de Catalunya.
El Periódico publicava dimarts una foto on es podien veure els 3 Presidents de la Generalitat que van precedir a Puigdemont: Pujol, Maragall i Montilla. A l’actual president (el quart) feia de mestre de cerimònies se'l pot veure a una pantalla. El motiu del acte era la commemoració del 40 aniversari del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya després del seu exili francès per culpa de la Guerra Civil Espanyola. Al peu de la foto s’hi pot llegir que Pujol està lleugerament apartat del grup que formen els altres tres perquè va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics des de 2014.
Com a ciutadà de peu, no entenc perquè es va convidar a un delinqüent provat com és Jordi Pujol. Si va ser desposseït de tots els seus càrrecs honorífics que pintava a primera fila de l’acte? Per què el va convidar l’actual President de la Generalitat? Una separació d’un metre no és gens significativa. Si per protocol sé l’havia de convidar, bé l’haurien pogut posar assegut a la darrera fila con un ciutadà més. I, per cert, entre Mas i Pujol, tot i que una mica endarrerida es trobava la Marta Ferrusola, la matriarca d’un dels clans més delictius de la història del nostre país. En veure la foto vaig al·lucinar en colors... Com se’ls hi pot permetre l’entrada al Palau de la Generalitat a personatges com aquests? O és què, tot i desposseir-los dels seus càrrecs honorífics, encara tenen privilegis com antics inquilins de l’immoble?  
De totes formes que lluny queden els temps en els quals CiU treia a Jordi Pujol a cada acte que feia la federació buscant esgarrapar vots emulant al Cid Campeador que la seva sola presència va permetre guanyar una batalla als moros després d’haver mort. El treien per tot arreu, com a Crist que se’l treu a totes les processons i a tots els actes litúrgics que fan.
Però darrerament Pujol ha caigut en desús, tot i que, pel que sembla encara no està descatalogat. Prova d’això és la presència a l’acte dels que us parlava al començament. Des del meu punt de vista és un clar exemple del que costa als convergents soltar llast i trencar amb el passat. Potser el cap els hi recomana que així ho facin, però el cor (ai el cor!) els acaba traint i finalment s’imposa a la raó... Allà ells, encara que a mi, la sola presència a la foto, me va fer mal als ulls.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

SOLTANT LLAST

Al PSOE l’incomoda la posició del PSC. El no és no de les dones i homes d’Iceta al Parlament està contraposat al que va aprovar el darrer Comitè Federal dels socialistes espanyols i, per aquest motiu, la gestora que es va crear després del com de ma contra Pedro Sánchez, demana als socialistes catalans que acatin la resolució.
Personalment se’m fa molt difícil entendre com una gestora (creada sempre quan hi ha un buit de poder) es mostri tan intransigent si el que va passar només fa unes setmanes al si del PSOE es pot qualificar de qualsevol cosa menys de democràtic. Forçar a un Secretari General escollit per la militància a dimitir perquè no s’està d’acord amb els seus postulats sense voler esperar un congrés federal com pretenia fer Pedro Sánchez és una maniobra orquestrada per alguns per aconseguir el poder dintre del partir. Un poder que, tal vegada sabien, un congrés no els hi hauria donat mai.
Tot i que ho he dit moltes vegades i és prou sabut, no me cansaré de dir que, encara que s’hi assemblin prou, el PSOE i el PSC són dos partits diferents. O dir d’una altra manera, el PSC no és una federació del PSOE tal com passa a la resta d’Espanya. És per això que al començament de la democràcia una vegada mort el dictador, el dos partits van signar un protocol de col·laboració mútua. És també per això que abans de l’arribada al poder de Felipe González el PSC tenia grup parlamentari propi al Congrés de Diputats i al Senat. En aquell moment al PSOE ja els hi anava be: sempre és millor tenir dues veus crítiques dintre d’un parlament que no una.
Després de la victòria socialista a les generals de 1982 es va decidir eliminar el grup parlamentari del PSC. Un fet que no va agradar a molts que entenien que els socialistes catalans perdien part de la seva personalitat i es supeditaven massa a l’autoritat del PSOE.
Tot i que algunes veus van reclamar durant molts anys el restabliment del grup parlamentari, mai es va tornar a aconseguir.
Des del meu humil punt de vista, si finalment, el PSOE aparta els membres del PSC dels seus òrgans de direcció (que a la pràctica significaria un trencament total), només vol dir una cosa. Què els socialistes espanyols renunciïn durant molts anys a ser alternativa de govern.
Sempre s’ha dit que el PSOE no pot governar Espanya sense obtenir uns bons resultats a Catalunya. L'any 20’7 el PSC va aportar 25 diputats, una xifra mai assolida fins aquell moment que va permetre a Rodríguez Zapatero revalidar la presidència amb uns resultats més que acceptables.
Imagino que si això passa, el PSOE voldrà crear una federació del partit a Catalunya. De fet no seria la primera vegada que s’intentaria. La setmana passada, mentre estava de viatge, vaig poder seguir algun programa de les cadenes estatals que, normalment, no miro quasi que mai. Un dels contertulians d’aquell dia (vaig entendre que era periodista de la Razón i català) va explicar que hi havia hagut dos intents seriosos de crear la federació catalana del PSOE. El darrer després que Mas anés a Madrid a negociar la seva presidència a canvi de la rebaixa de l’Estatut. Llavor Montilla li va dir a Zapatero alguna cosa com: Per damunt del meu cadàver.
El periodista en qüestió va explicar que aquell dia sortia acompanyant Montilla quan aquest va respondre al telèfon i li van explicar que Corbacho (alcalde de l’Hospitalet de Llobregat), Bustos (alcalde de Sabadell) i de Madre (exalcaldessa de Santa Coloma de Gramenet) volien mirar de crear la federació del PSOE. Com sabeu, finalment, això no va passar...
És evident que tal com estan les coses el que es pretén es soltar llast... Ara bé, qui serà el que el soltarà? El PSOE o el PSC?
Pe a molts socialistes catalans el veritable llast per al partit ha estat el PSOE ja que no sempre l’hem tingut al nostre costat.
-Apoyaré el Estatuto de Autonomia que salga del Parlamento de Cataluña... Sabeu qui ho va dir, veritat? Zapatero l’any 2003... I després, com ja he dit més amunt i com és sabut per tothom (o quasi tothom) va pretendre fer president a Mas...
Fa uns anys el PSC estava pel dret a decidir... Més tard per una reforma constitucional que permetés convertir Espanya en un estat federal... Des del PSOE se’ls hi va donar suport... En el primer dels casos, no i en el segon tard i malament...

Si finalment hi ha trencament i es crea una federació del PSOE a Catalunya, molts militants se’n aniran del PSC. Bon viatge companys!!  

diumenge, 23 de novembre del 2014

EL NUS GORDIÀ

¿No teniu la sensació de que el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya cada dia s’embolica més?
En lloc de construir ponts que facilitin el diàleg, passa tot el contrari: les poques passarel·les que hi queden, s’estan volant.
Tot va començar amb la tossudesa del govern central de voler impedir que Catalunya celebrés una consulta sobiranista. Es clar que hi ha qui opinarà que si els catalans no l’haguessin volgut fer, res del que h passat des de llavors, hauria passat. Bé, són punts de vista diferents.
¿Quin problema hi havia per impedir –de la manera que s’ha fet- que es celebrés el referèndum? Si d’un bon principi s’hagués permès fer-lo, ja faria dies que el tema s’hagués acabat. Fixeu-vos sinó en d’altres referèndums independentistes que hi ha hagut: Escòcia Quebec... D’acord que de tant en tant es torna a incidir, però mentre passen anys sense que se’n torni a parlar. El problema arribarà si alguna vegada guanya el sí.
La situació a casa nostra ha estat del tot inversemblant. Mentre per una part s’enrocaven en voler-lo fer a qualsevol cost, l’altra, també s’enrocava anteposant la Constitució a qualsevol aspiració sobiranista, per molt que fos a l’empara del dret universal a decidir.  
Si al darrere de Rajoy estava empenyent l’ala dura del partit, a Mas l’empenyien ERC, l’ANC, Òmnium i l’ambició de poder. Si un parlava de diàleg sense condicions, però d’entrada i de sortida era dir no a tot, per a l’altre només li valia un si o si... Així no es podia anar en lloc.
Quan el Tribunal Constitucional va fallar en contra de la consulta, Mas va veure les orelles al lloc i en contra del que li suggerien la resta de partits i associacions del bloc sobiranista, de forma unilateral, es va inventar una pseudoconsulta sense cap tipus de valor jurídic per a que, aquesta vegada, des de Madrid no es pogués recórrer i suspendre. Però ni així. El govern la va tornar a portar al Tribunal Constitucional i aquest, en una decisió més política que jurídica (tal com ens té acostumats) va decidir tornar-la a suspendre.
El govern català només tenia dos sortides: retirar-se del joc o seguir endavant. Descartada la primera opció, es va optar com a única sortida la segona. I la consulta es va fer tot i els rumors (infundats o no) que vindria la Guardia Civil o l’Exèrcit a impedir-ho. També va semblar per uns dies que podria ser el propi cos dels Mossos d’Esquadra que, seguir ordres de la fiscalia, impediria realitzar la consulta.
Finalment el 9-N es va poder votar. Això sí, sense més valor que el simbòlic, encara que va servir per a una altra cosa: per a poder quantificar el vot independentista d’una forma molt més exacta que a una manifestació.
En aquell moment s’hauria pogut tancar el tema, però el Govern Central s’ha entestat de que no sigui així i tan s’ha obstinat, que, finalment, el Fiscal General de l’Estat (home de confiança del PP), amb el suport dels principals fiscals de sala (segurament pro PP), ha decidit querellar-se contra Mas, Ortega i Ridao.
I algú es preguntarà: I la resta de càrrecs? I els diputats del Parlament? –què són els que van aprovar fer la primera consulta-  
De moment, els d’ICV-EUA, ja s’han autoinculpat i, amb tota seguretat, s’iniciaran recollides de signatures entre la ciutadania per a fer el mateix, encara que l’experiència em diu que la campanya no tindrà cap efecte. També s’ha aconseguit que els socialistes catalans critiquin la forma de fer i que qui fora president de la Generalitat, José Montilla recolzi a Mas.
No vull pensar si finalment s’acaba dictant una sentència contraria a Mas i la resta. El recolzament al govern per part del poble català pot arribar a ser monumental. Fins i tot aquells que hem estat criticant a Mas i CDC, en un cas extrem, podem posar-nos al seu costat.
Uns dies abans del 9-N es volia evitar com fos el xoc de trens... Després d’aquell dia, tot fa pensar que el xoc de trens serà inevitable, encara que un dels trens s’haurà reforçat amb diversos vagons més representant el poble.
La historia ens explica que ni Alexandre el gran va poder desfer el nus gordià i que el va acabar tallant amb la seva espasa. Qui serà el nostre particular Alexandre el Gran? Des del meu punt de vista només hi veig una solució: eleccions quan abans millor per a canviar els protagonistes actuals.

dijous, 30 d’octubre del 2014

LA LLEI SEGONS RAJOY


Que Rajoy és un home de lleis, ho sap, sinó tothom, una bona part dels ciutadans d’aquest país. Rajoy és registrador de la propietat i tenia plaça a com a tal a Santa Pola (Alacant)
Per tant, és un home de lleis en excedència para dedicar-se a la política. No sé si mai va arribar a exercir de registrador, però segur que ho hauria pogut fer millor que en política, ja que la valoració que li dono ara mateix és la d’un suspens com la copa d’un ì... o com un gratacels... O potser encara una cosa més gran.
Bé, dimarts, al Senat, l’expresident de la Generalitat i ara Senador José Montilla el va interpel·lar sobre l’actual relació entre Espanya i Catalunya. Cal recordar que Montilla va ser el primerque va emprar el terme desafecció per a referir-se el sentiment del poble català després de que el PP (i també alguns sectors del PSOE) fessin campanyes en contra de l’Estatut d’Autonomia que va promoure el seu antecessor Maragall. També el va qualificar d’observador de la situació pel seu immobilisme.
Evidentment Rajoy ho va negar tot i va tornar a anteposar la Llei i la Constitució al procés sobiranista que, malgrat tot, s’està tirant endavant a Catalunya.
Arribat a aquest punt, potser estaria bé veure quin és el significat de Llei:  La ley (del latín lex, legis) es una norma jurídica dictada por el legislador, es decir, unprecepto establecido por la autoridad competente, en que se manda o prohíbe algo en consonancia con la justicia cuyo incumplimiento conlleva a una sanción.
Per tant, qualsevol cosa que vagi en contra de la Llei, és susceptible de sanció.
Per exemple robar (o enriquir-se il·legítimament) aniria en contra de la Llei? Evidentment que sí. I robar no és el que han estat fent un gran nombre de càrrecs del PP (no cal enumerar tots els casos ja que només amb això ompliríem diverses línies, potser el darrer, el cas batejat com l’operació Púnica i que entre d’altres afecta al número 2 durant molts d’anys d’Esperanza Aguirre Francisco Granados, diversos alcaldes de la Comunitat de Madrid del PP i un dels PSOE i també el president de la Diputació de Lleó, entre d’altres càrrecs.
I ara la gran pregunta: ¿Per què no aplica Rajoy la llei –ni que sigui la interna del partit- i expulsa a tota aquesta xusma o, millor encara, es querella contra tots ells per deteriorar la imatge del PP?
No ho fa perquè possiblement aquesta gent saben més del que declaren i si diguessin tot el que saben segurament Rajoy en sortiria esquitxat.  
Però des del meu punt de vista, a Rajoy no li caldria esperar el desenllaç dels esdeveniments, si fos una persona honrada i honesta, hauria hagut de dimitir del seu càrrec ja fa molts de mesos, segurament que anys.
Al menys que per a Rajoy hi hagi dos tipus de lleis: les que, segons ell, s’han d’aplicar o les que afecta a la gent dels seu propi partir que, pel que sembla, no s’han d’aplicar.
Això és jugar en avantatge com el tafur que juga amb les cartes marcades. Per això, des del govern, el PP controla els altres poders. És la manera de tenir-ho tot ben lligat, menys el d’ells, insisteixo.

Sabeu com es diu vulgarment això: La llei de l’embut!   

diumenge, 27 d’abril del 2014

PSC: ENTRE TOTS EL VAN MATAR I ELL TOT SOL ES VA MORIR…

Jaume Collboni, el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals de 2015, veu una ma negra al darrere de la descomposició del PSC. Aquesta ma negra serien, principalment, CDC i ERC.
Des del meu punt de vista, la ma negra és l’excusa que s’ampra sovint per amagar les carències pròpies. Encara que, reconec, que he pogut viure, es pot dir que en primera persona, evidents episodis d’erosió promoguts, sobre tot per CDC. Però d’aquest punt ja en parlaré al final de l’escrit.
Mireu, el principi, no sé si del final, però si de l’actual situació interna que viu el partit, l’hem d’anar a buscar en la caiguda de Pasqual Maragall. Segurament, el President de la Generalitat ha estat el líder més carismàtic del partit i també el més estimat. Però des de l’aparell del partit se’l va voler amortitzar abans d’hora. Però el barons del partit no van ser els únics que van tindre que veure amb la retirada de la vida política de Maragall, també ERC, amb la retirada del govern, hi va jugar un paper important.
Malgrat tot, els seu successor, José Montilla va ser un gran President. Possiblement no tenia la facilitat de paraula que té Arturo, ni tampoc el carisma entre els seus, però era un bon gestor que va fer el que calia. No fa gaire que m’ho recordava la meva dona: I va ser el primer d’advertir al govern central de la desafecció de Catalunya respecte Espanya.
L’any passat va ser Jaume Reixach, el director de la revista el Triangle qui va advertir que hi havia moviments per a desestabilitzar el PSC i eliminar-lo del mapa polític català. Si això finalment s’arribés a produir, des de CDC es celebraria quasi com una victòria electoral, ja que durant dècades ha estat el seu gran rival. Però ERC també hi sortiria guanyant perquè, segurament, una bona part del seu electorat del PSC (la branca més nacionalista) passaria a votar la formació republicana.
Però no tots els mals son externs. Ningú mana a l’actual direcció del PSC la línia política que ha de seguir... O potser sí. Potser des del PSOE sé li marquen les línies mestres que s’han de seguir a Catalunya. L’altre dia escoltava a TV3 durant un debat on es parlava dels socialistes catalans que el PSC estava federat al PSOE. Aquesta afirmació em va preocupar. A diferència de la resta de comunitats socialistes d’arreu d’Espanya, el PSC no és una federació del PSOE, sinó un partit. Però si que és cert que cada vegada més se sembla a una federació en detriment a la personalitat pròpia que hauria de tenir. Des de la supressió del grup parlamentari propi l’any 82 coincidint amb el primer govern de Felipe González fins l’actualitat, el PSC ha deixat pel camí una bona part del seu ideari fundacional, sobre tot durant aquesta darrera etapa amb Pere Navarro al capdavant del partit.
Amb ERC més social i liderant amb CDC el procés sobiranista, el PSC veia com sé li anava perdent part del seu segment polític en favor dels republicans. Li quedaven mol poques alternatives: recuperar el terreny perdut o mirar de marcar perfil propi. Com més temps passava, més difícil era tornar sobre els seus propis passos per a intentar ser el PSC de sempre.  
Finalment, Navarro i els seus assessors (Corbacho i Balmón, principalment) van decidir decantar-se cap a la part més espanyola del partit i van recuperar la vella idea de l’estat federal, una opció que els diferents governs del PSOE havien anat descartant convençuts de que els catalans amb una mica més de finançament ja s’acontentarien.
Us he promès al principi de que explicaria alguna experiència viscuda sobre els intents de Convergència d’esborrar del mapa polític al PSC. Aquestes experiències sé centren a Amposta on ja no la rivalitat, sinó l’odi cap a tot allò que feia olor a socialista, per part d’alguns dirigents convergents, era (i és molt gran)
Possiblement, la major maniobra es va produir l’any 1995 i, sense saber-ho ni sospitar-ho em vaig veure involucrat. El difunt Pere Margalef era el candidat del PSC per a les eleccions municipals d’aquell any. Jo, per aquell temps estava força desvinculat del partit i, fins i tot, n’havia sol·licitat la baixa.
Finalment vaig acabar per anar de número 2 darrere d’Anselmo Cano a la llista d’IC-V (que era com es deia en aquell temps) Al cap dels anys em vaig assabentar que aquella candidatura es va coure entre Daniel Rius, per aquell temps encara un dels homes forts de Convergència a Amposta i el difunt Batista Beltran, alcalde d’Alcanar que, tot i ser d’IC-V, tenia una molt bona relació amb CDC, tal i com es va acabar veient al cap dels anys. Una cosa que no he esbrinat mai és si Anselmo coneixia o no el detall.