Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Justícia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Justícia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 de desembre del 2019

COMPLIR LA LLEI

Portada d'Hermano Lobo de 1975.

Perplex, estupefacte... No sabria dir exactament quin va ser el me estat quan vaig llegir que Puigdemont, després de donar-se a conèixer la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre Junqueras, va reclamar que s’havia de complir la Llei...
¿Quina Llei s’ha de complir Sr. Puigdemont? ¿Només la que afavoreix els interessos de l’independentisme? ¿O tota la resta?  
Soc dels qui penso que no totes les lleis son justes. Sovint, els parlaments, a instàncies del govern de torn, aprova lleis per a als seu propi benefici o els que és el mateix, per a poder aplicar sense contemplacions les seves pròpies polítiques. Però també soc dels qui penso que les lleis estan per a complir-se, tot i que no ens agradin...
El que no podem fer és complir aquelles que ens beneficien i saltar-nos les que ens perjudiquen.
El Parlament de Catalunya, sovint amb majoria independentista, ha aprovat lleis torejant les de rang superior sense despentinar-se i fent cas omís dels dictàmens dels Serveis Jurídics de la pròpia cambra o de la Comissió Jurídica Assessora.
Una vegada vaig dir que la llei està per a incomplir-se... I és veritat. No conec cap llei que no s’hagi incomplert. No obstant si un ciutadà incompleix la llei, ja sap a que s’exposa.
Tot i que no sempre (diguin el que diguin), la llei és igual per a tothom. De vegades depèn del jutge o del tribunal que la imparteix.     

divendres, 3 de novembre del 2017

ESQUINSAR-SE LES VESTIDURES

De Vergara a Eldiario.es.
Vagi per davant que el que va passar ahir ho trobo un autèntic despropòsit. Es una aclariment que faig davant d’aquells que no me llegeixen massa o bé ho fan de tant en tant. En un estat de dret (com diu Espanya que és) mai s’hauria de tancar a ningú per les seves idees polítiques, siguin quines siguin. Ja ho vaig dir quan van tancar a Jordi Sánchez i a Jordi Cuixart i ho dic ara quan han enviat a la presó al vicepresident Junqueras i a diversos consellers del Govern Català.
Després d’aquest preàmbul he de dir que tot plegat, l’actitud dels uns i dels altres me sembla un autèntic despropòsit. El Govern encapçalat per Puigdemont havia de saber que es podia arribar a aquesta situació. Van portar la seva idea fins el límit i ara s’esquin-se’n les vestidures pel que ha passat.
Si algú es pensava que el Govern espanyol encapçalat per Rajoy cediria un mil·límetre, ha quedat demostrat de que s’equivocava i si algú es pensava que la Justícia espanyola no deixaria caure tot el pes damunt d’aquells que considera rebels i sediciosos, també s’equivocava. Fa molts anys que s’està dient que la Justícia no és justa... Què està massa controlada pel Govern d’Espanya, de que la divisió de poders és pràcticament inexistent. Davant d’aquest panorama realment algú pensava que amb el cas català se faria una excepció?
De Ferreres, al Periódico d'ahir. 
Repeteixo el que ja he dit alguna vegada, però quan un escriu un dia i un altre sobre el mateix tema és impossible no repetir arguments i conclusions: el Govern català va infravalorar l’Estat espanyol i ara en recull les seves conseqüències. S’ha de ser molt atrevit o mol il·lús per enfrontar-se a un hipotètic perill cara a cara i no valorar les conseqüències que això pot arribar tenir.     
Ara des del món independentista sé convocaran vagues, sé faran manifestacions, etc. Tot legítim i després del que ha passat oportú, però que ningú oblidi qui es va posar en aquest enrenou des de fa temps. No m’agradaria escriure això, però és el que penso i així ho expresso.
No m’havia passat mai que caminant pel carrer (ja sabeu que per Amposta és més fàcil veure’m passejar amb la gosseta que circular amb cotxe) la gent m’atura i me pregunta què passarà... Hi ha qui encara confia amb una intervenció de les autoritats de la Unió Europea. És una possibilitat, però jo no hi crec. Al menys de forma immediata. Madrid ja ha jugat les seves cartes: les eleccions dels dia 21-D. I fins i tot sembla que ja ha beneït un candidat (a part dels seus que saben perfectament que no tenen la més mínima possibilitat): Santi Vila.
El Govern de Puigdemont s’ha acabat rendint per a evitar mals pitjors. Fixeu-vos que no ha calgut la intervenció de l’exèrcit. Era una possibilitat. Una vegada rendits els vol humiliats. I quina és la màxima humiliació? Fer-los renunciar a la República proclamada i a la idea d’assolir un estat independent.
El Govern de l’Estat i només el Govern de l’Estat té la potestat d’amnistiar a aquells condemnats per les causes que siguin i sempre que se compleixin un certs requisits. Aquest és el panorama que contemplo ara mateix. Potser demà, segons vagin els esdeveniments, pensaré una altra cosa... Ves a saber.
Per acabar vull apel·lar (tot i que sóc conscient que ningú me farà cas) a tots els partits que pensin que són democràtics que condemnin contundentment els fets, però també que d’una vega per totes facin fora el PP i Mariano Rajoy del Govern d’Espanya.
Després d’aquestes reflexions torno al començament. Què ningú es lamenti pel que està passant. Era una possibilitat que pogués passar, la que tenia més números...

Sabeu que m’agrada usar dites. Ni ha una que diu: Qui sembra vents, recull tempestes.    

dissabte, 24 de juny del 2017

UN PAÍS SENSE RESPONSABLES DE RES

El que passa a Espanya només pot passar a Espanya. No crec que pugui passar a cap altre estat de l’OCDE... En tot cas en algun tercermundista.
Som el país de la corrupció, de la tolerància amb els rics i de la ma dura contra els febles, de la mentida institucional... I no passa res. Responsables zero. Ningú vol acceptar responsabilitats i si cal, se canvia la llei i punt...
Diuen que Espanya no va ser rescatada, tal com va passar amb Portugal i Grècia... Però l’Estat (je, je, l’Estat...) va fer un préstec d’entre 60 i 100 milions d’euros (segons les fonts) a la banca. Tot i que des del Govern es va dir que no constaria ni un sol euro als contribuents, la setmana passada el Banc d’Espanya va admetre que, aproximadament 60 milions no es podran retornar.
De vegades he llegit comentaris molt crítics amb al gestió que es va fer de la crisi que opinaven que s’hauria de deixat caure els bancs i amb els milions que els van injectar, ajudar a les famílies. És un clar exemple del que deia al començament.
Però el pitjor de tot és que ningú accepta responsabilitats. Ni el Banc d’Espanya per no saber veure l’arribada de la crisi i aplicar les mesures més adequades en cada moment, ni el Govern que per al gestió que va fer ni els directius de la banca que mentre rebien el préstec, s’asseguraven el seu futur subscrivint suculents plans de pensions i blindant els seus contractes pel que pogués passar...
Amb la corrupció està passant el mateix. Tot i que el partit que estigui lliure de pencat, que tiri la primera pedra, els partits amb més corrupció (i de llarg!) han estat el PP i CDC. Curiosament aquells que, segons el Tribunal de Comptes rebien més donacions anònimes (i estic parlant de fa molts i molts d’anys, de molt abans que es comencessin a destapar els principals casos de corrupció)
El que han estat els principals responsables dels partits (Aznar i Rajoy per un costat i Pujol i Mas, per l’altre), curiosament mai han assumit la més mínima responsabilitat sobre el finançament irregular dels respectius partits.
Durant anys van poder excusar-se en que no havien estat imputats, en que no havien estat condemnats, etc. Fins i tot que els altres partits els hi volien fer mal... Però ara ja no ho poden dir... La Justícia ha declarat culpables tan al PP com a CDC, tot i que segueixen maniobrant per veure com poden sortir-se’n de la millor manera possible.
La Setmana passada el Tribunal Constitucional, aquell que dia sí, dia també dicta sentències contra tot allò que fa olor a referèndum català, li va clavar una bufetada al Govern de Mariano Rajoy per l’amnistia fiscal de 2016. Cristobal Montoro, Ministre d’Hisenda i màxim responsable amb Rajoy de beneficiar els defraudadors i evasors fiscals, que són uns insolidaris amb la resta de la societat, en lloc d’assumir responsabilitats que és el que li tocava, va anunciar que per llei es prohibiria fer més amnisties fiscals.  
I aquesta setmana mateix Acebes, Rato, Mayor Oreja, Arenas i Bárcenas van comparèixer davant del jutge bé com a testimonis, ve com encausat, en el cas de Bárcenas i ho van negar tot: No me consta, no me’n recordo, ho desconec.
Fins i tot Bárcenas que els primers dies de judici va parlar com una cotorra, ara prefereix callar... Pacte amb el PP? Què va!!!
Quan la Justícia dicti sentència, poden sortir millor o pitjor parats... Però el veritable judici l’hem de fer els ciutadans quan dipositem el vot a les urnes. Si després de tot el que hem vist la ciutadania d’aquest país no els fa fora és que la nostra societat està malalta, és inculta o directament éstonta. Com diria José Mota: Tonta, però tonta, tonta...  

dijous, 6 d’octubre del 2016

NO ESTAN TOTS ELS QUE SÓN (Judicis de les targetes ‘black’ i la Gürtel)

Aquesta setmana han començat dos judicis que afecten d’alguna manera el PP: el de les targetes black de Caja Madrid/Bankia i el del primer temps de la Gürtel.
A les fotos que han anat sortint als diferents mitjans de comunicació s’han vist cares conegudes, com per exemple Miguel Blesa i Rodrigo Rato al de les targetes i Jesús Sepúlveda, Luis Bárcenas, Francisco Correa i Álvaro Pérez, més conegut con el Bigotes , al segon. Però no hi són tots... Hi falta molta, molta gent... I tots cares conegudes i populars (la paraula té un doble sentit)
Sobre el primer cas m’ha cridat poderosament l’atenció algunes línies de defensa, com per exemple que Rodrigo Rato digui que les targetes eren un complement del sou... De ser així, l’import que es va gastar ell i tota la resta l’haurien d’haver posat a la declaració de la Renda de l’exercici corresponent. Si no ho van fer així, evidentment es tractava de diner negre... Més negre que el color de les targetes. Ja sabeu el que es diu: s’agafa més prompte un mentider que a un coix!  
Dit això, a qui li amarga un dolç! Si té posen la mel a la boca, què faries? Sí, sí, ho dic per tots, fins i tot per mi... Quan passa una cos així (tranquils que d’aquesta magnitud no ens passarà), segurament que ni ho penses... Qualsevol agafaria de targeta, sé la posaria al bitlleter i a la primera oportunitat n’he faria ús. Per a què ser hipòcrites? És el que és i punt...
No me direu que no us agradaria que a la vostra empresa us donessin un complement retributiu en forma de targeta de crèdit... A tots ens agradaria! Però és evident que no estem a l’altura dels consellers de Caja Madrid/Bankia, inclosos els representants sindicals.
Les línies de defensa de la Gürtel ja són una altra cosa. Aquí sí que sé nota que els advocats tenen categoria! Van directament al gra: l’anulació del judici per obtenció il·legal de proves en el cas de les escoltes telefòniques. Pasmado, m ‘he quedat!
Tal i com van dir anit a la Sexta, els bancs dels acusats de la sala d’audiències del jutjat no és el primer lloc que reuneix al bo i millor de la picaresca d’aquest país (la segona part de la frase és de collita pròpia) Ja es van trobar al casament de la filla d’Aznar... De quin Aznar? De quin Aznar ha de ser? De D. José María Aznar, aquell que no tenia segon cognom i que va arribar a ser President de les Espanyes... I llavors un medita: què hi anés Fraga tentinejant-se, d’acord, hi havia de ser com a pare espiritual que era d’Aznar, què hi anés el mafiós de Berlusconi, bé, d’acord, tanto monta... Però algú me pot dir qui nassos eren Francisco Correa i Álvaro Pérez? Caps d’estat? No! Primers ministres? No! Ministres a seques? Tampoc! Familiars de José María o la Carme? Sembla ser que tampoc... Llavors, quina relació tenien per estar presentes a la boda reial de la filla d’Anar? La resposta a aquesta pregunta és la clau, el quid de la qüestió... Si el motiu pel qual van anar a la boda d’Ana Aznar y Botella és perquè hi havia certa relació comercial (volia posar contractual, però d’haver contracte seria verbal), això voldria dir que D. José María estaba metido en el ajo... Què era un més de la trama Gürtel!!! Veieu com no estan tots els que són...
I si la Justícia remenés una mica més, n’he trobaria molts d’altres... Tots ells il·lustres, que tenen ho han tingut càrrecs importants dintre del PP i de responsabilitat en diferents governs.
Per favor, algú me pot explicar el perquè no han fet seure a tota aquesta escòria als bancs? Ah! Què no hi havia prou lloc? Gràcies amic, gràcies per la teva resposta, segurament que és per això...
Els màxims capitosts no cauran, en canvi va caure un jutge com Baltasar Garzón... Serà veritat que allà on vagis dels teus n’he trobis?
Jo vull amics d’aquests... I de passada una targeta black. Tu també?
Pos posats a demanar, una per a mi, una altra per a tu, però que no se’n demanin moltes a veure si no n’hi ha prou...         

dimarts, 9 de febrer del 2016

S’HAN PASSAT DOS POBLES (O 3 O 4...)

Hi ha expressions que han sorgit en els darrers anys. Recordo que de menut parlàvem de passar-se un pèl, però l’expressió que he emprat per al títol de l’entrada d’avui és relativament recent.
Qui s’ha passat dos pobles? Senzillament el jutge que ha enviat a la presó els components de Títeres desde Abajo després de representar a Madrid l’obra: "La Bruja y Don Cristóbal. A cada cerdo le llega su San Martín". I a sobre presó incondicional sense fiança...
Quin delicte pot cometre un grup de titellaires? En aquest cas ni més ni menys que un delicte d’enaltiment del terrorisme... I tot per que a l’obra hi sortia un cartell on es podia llegir: Gora Alka-eta.
La veritat és que per a entendre el que ha passat m’he he hagut de fer un croquis i quan ho he entès m’ha semblat del tot surrealista. Potser qui millor ha resumit la la situació generada ha estat el gran mestre Ferreres al Periódico d’avui. Tal com podeu veure a la vinyeta que acompanya l’escrit, s’hi veuen entre ombres dos individus i un d’ells diu:

-Ha costa dècades descobrir el saqueig de València, i uns minuts empresonar uns titellaires per una sàtira.

I l’altre li respon:

-Tenen raó el que diuen que la Justícia té els seus propis temps.

I és que et poses a pensar i te’n adones de les enormes injustícies que es produeixen constantment. És paradoxal que aquells que administren Justícia pugui cometre injustícies, però així és.
Jutges apartats de la carrera judicial per irregularitats comeses durant el procediment. Casualment quan s’estava investigant casos com el de la Gürtel de presumpte finançament il·legal del PP (o potser ja no tan presumpte) Estic parlant de Baltasar Garzón i Elpidio José Silva, aquest darrer mentre instruïa el Cas Blesa. Recordeu que Miguel Blesa va ser el president de Caja Madrid i el màxim impulsor de les targetes black, a part de cometre altres delictes.
Durant els darrers temps han costat anys i panys empresonar polítics corruptes i com més amunt estan més difícil encara. Per això encara n’hi ha molts que no ho han estat i que segurament mai trepitjaran un centre penitenciari. I no parlo només de polítics del PP, sinó també de catalans com per exemple Jordi Pujol o fins i tot Millet i Montull que, sense ser polítics estaven força relacionats amb els màxims dirigents de casa nostra.
Per tan, com s’aprecia, els jutges no utilitzen sempre la mateixa vara de mesurar, sinó que s’allarga o s’acurça segons sigui l’encausat.
Hi ha sentències que són totalment desproporcionades (com la d’aquella mare que va robar una targeta de crèdit per a comprar menjar per als seus fills o el cas més recent d’una mare que també havia d’entrar a la presó mentre el seu marit maltractador campava lliure)
El darrer despropòsit ha estat els dels titellaires, tot i reconèixer tothom que l’obra era totalment inapropiada per als infants que van anar a veure-la pensant que era un espectacle per a la seva edat.
Políticament parlant també portarà cua, ja que són molts els qui demanen el cap de la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Madrid que, pel que sembla, va contractar una empresa que s’havia d’encarregar d’organitzar els actes de Carnaval, entre els quals es trobava l’obra de putxinel·lis. L’empresa va admetre que es va contractar l’obra sense veure-la, però qui està a la corda fluixa és la regidora de Cultura ja que no és la primera ficada de pota de comet.
Tant l’alcaldessa de Madrid Manuela Carmena com la de Barcelona Ada Colau han criticat l’obra perquè a part de satírica és violenta i de mal gust, però això no treu la desproporció de la mesura que es va prendre.   

Si t'indigna aquest cas, a Change.org hi ha una petició per a que s'encausi al jutge Ismael Moreno per prevaricació. Jo ja l'he sitnat!  

dissabte, 17 d’octubre del 2015

ANTIDEMOCRÀTIC

Trobo que hi ha conceptes que s’usen amb massa lleugeresa, com per exemple antidemocràtic o nazi...
Quan a algú no li agrada una determinada actitud es tendeix sovint a criminalitzar-ho. Curiosament el que és democràtic per a uns és antidemocràtic per als altres i viceversa.
Des del meu humil punt de vista, en aquest país el que fa falta és (encara) molta cultura democràtica. Els quaranta anys de dictadura van fer molt de mal i si tenim en compte que, normalment sempre hi ha havia hagut governs autoritaris, potser entendrem el perquè de tot plegat.
Primer que res hauríem de tenir clar quin són els drets fonamentals que tenen les persones i, a partir d’aquí establir quins prevalen sobre els altres (si és que això és possible)
Són drets fonamentals, en primer lloc, el dret a la vida. També el de llibertat religiosa, el de llibertat i seguretat, el de la intimitat personal i familiar, de les comunicacions, de circulació i residència, de participació, de llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, de participació... N’hi ha més però em sembla que amb aquest ja en tenim prou.
El què va es va fer l’altre dia al davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya podria estar emparat per algun d’aquests drets? En principi sembla que sí, no? Llibertat d’expressió (mal que els hi pesi als jutges i als magistrats), llibertat de reunió (mentre no entorpeixin, per exemple el transit rodat, poden reunir-se sense avís previ)...
Per tant, què hi aquí d’antidemocràtic. Una cosa ben diferent és que agradi o no a tothom (que, com s’ha vist, és que no agrada) Però es clar, el que no pot ser és que sigui o no sigui democràtic o no depenent si ens agrada o no ens agrada, si va al meu favor o va en contra meva.
El concepte antidemocràtic és molt fàcil de definir: tot allò que va en contra de la democràcia. I el concepte democràcia crec que tots (amb més o menys grau) el tenim clar. De totes formes no està de més plasmar la definició del diccionari: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. Què, com sé us ha quedat el cos? Tot i que efectivament es defineix així, el cert és que, a partir d’aquí és molt difícil establir criteris sobre el que és o no democràtic i, per tant, t’has de deixar guiar o bé per la llei (per aquells que n’entenen) o bé per la intuïció (per als qui com jo, en tenim una idea molt elemental)
-Es democràtic coaccionar a la Justícia? En principi sembla que no, però el que primer caldria valorar és sobre si el que s’estava fent ahir era això o simplement expressar lliurement un sentiment, una repulsa, denunciar una injustícia...
Penseu que si tot fos tan fàcil, no caldria ni jutges, ni fiscals, ni advocats, ni procuradors, ni tant sols mediadors...
El què és fàcil és opinar sense criteri, fer judicis de valor sense parar-se a pensar el que s’està dient i en el mal que li pots causar a l’altra persona...
Des d’aquí (ja sé que ningú em farà cas) el que demanaria és una mica més de seriositat, rigor i criteri... Però sobre tot, diàleg.  

divendres, 16 d’octubre del 2015

17 DE JUNY DE 2011 I 15 D’OCTUBRE DE 2015: SETGE I CONCENTRACIÓ

De Ferreres, al Periódico de Catalunya
Us proposo un exercici de memòria. Recordeu que va passar el 17 de juny de 2011? El indignats (així els van qualificar) que es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona i a d’altres llocs, van manifestar-se davant la seu del Parlament de Catalunya. S’estaven manifestant per les retallades que tot just es començaven a aplicar. Algunes d’elles ordenades des de Madrid i d’altres per pròpia iniciativa del govern català. A Aquella manifestació davant el Parlament la van anomenar setge.
Expliquen les cròniques que alguns dels manifestants van insultar i fins i tot agredir a algun diputat, sense importar-los massa a quin partit representaven. Ses senyories van haver de fer el final del trajecte a peu davant la impossibilitat de poder-ho fer amb cotxe. Aquell dia, el president de la Generalitat Arturo Mas i la presidenta del Parlament Núria de Gispert, ho van fer-ho en helicòpter.
A alguns dels manifestants se’ls va identificar, detenir, jutjar i els hi van caure tres anys de presó...
Ahir, quinze d’octubre, 75è aniversari del afusellament del president Companys, una multitud de gent (diuen que unes 6.000 persones), es van concentrar davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, molt prop d’on s’havien concentrat elsindignats 4 anys abans.
Però els concentrats d’ahir, a diferència dels indignats, estaven donant suport a Mas pel greuge que suposa la imputació del màxim càrrec polític de Catalunya així com de qui va ser la seva número 2 Joana Ortega i la consellera d’Ensenyament Irene Rigau.
A diferència del 17 de juny, ahir no va haver setge hi va haver concentració de suport. Tampoc es va intentar coaccionar ningú, tot i que jutges i fiscals van fer uns comunicats denunciant que el que es pretenia atemptar contra la independència de la Justícia. Com si la Justícia fos independent...
Els crits que proferien els manifestants de fora, fora, fora, la Justícia espanyola! , s’han d’entendre de suport a Mas i no com un intent de voler pressionar a la judicatura. Esteu d’acord, veritat?
A diferència del dia del setge (insisteixo) al Parlament en que Mas va entrar en helicòpter, ahir ho va fer sol, pujant l’escalinata del TSJC i una vegada dalt, es va girar de cara els assistents i els va beneir. Una estampa para emmarcar. Suposo que els que varem veure l’escena per la televisió, encara que no fos en directe, també en hem de considerar protegits pel pare tot poderós, encara que terrenal... Em sento complagut de que sigui així!
I després d’una mica de broma, ara seriosament: De veritat hi trobeu tantes diferències entre aquell ja llunyà 17 de juny de 2011 i el dia d’ahir?
L’única diferència que li veig, és que els qui aquell dia van ser increpats, ahir es van convertir en increpadors, aprofitant l’acte de suport a Mas.
O, si voleu, mirem-ho d’una altra manera: no és el mateix que els manifestants siguin un grup de joves que protesten contra la injustícia social que un grup de diputats i alcaldes que es queixin per la injustícia de la Justícia. Però al fons de els protestes és ben bé el mateix.  

dijous, 2 de juliol del 2015

UNS SÍ, ELS ALTRES NO

Sempre es diu que les majories absolutes no són bones i més si es perllonguen en el temps...
Però encara hi ha una cosa pitjor que els majories absolutes, que és el control de tots els estaments del poder.
A partir de 2011 el PP va aconseguir aglutinar tan altes quotes de poder com mai abans s’havia vist. A part del govern central (gràcies a la majoria absoluta assolida al Congrés) tenia el govern de pràcticament totes les autonomies (amb excepció de Catalunya, País Basc i Andalusia),  el Senat, molts dels ajuntaments de les capitals de la província, així com d’altres poblacions importants, diputacions, etc. Però no només això, sinó que controlava tota la resta d’institucions estatals:  Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Tribunal de Comptes... Fins i tot el Defensor del Ciutadà, què per molt independent que sigui la institució, al seu davant tenia (i té) a una exalcaldessa, concretament la de Sevilla.
Tots això permet al partit de Mariano Rajoy poder driblar sovint la Justícia i sortir-se’n tan ben parat que fa indignar a la ciutadania en general i creure que la Justícia no és igual per a tothomencara que així s’afirmi.        
Un dels exemples més clars el tenim amb el diferent tracte que han tingut els presidents andalusos Chavez i Griñán, per n constat i la cúpula del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, per l’altra.
Chavez i Griñán han acabat imputats pels cas dels ERO’s d’Andalusia i ho trobo perfecte. Per molt alt que estiguis, no pot servir d’excusa per a dir que no te’n assabentaves de res. Sé suposa que els presidents s’envolten de gent de la seva màxima confiança i aquests, a la vegada, fan el mateix. Si algun o alguns membres de la piràmide de poder cometen alguna irregularitat (tingui o no la consideració de delicte), hauria d’afectar a tos els estaments superiors, fins arribar al president (o secretari general) corresponent. No es pot mirar cap a un altre costat com si res. S’han d’assumir responsabilitats: ja sabeu, dimitir no és un nom rus...  
En canvi, la cúpula del PP se’n està sortint molt bé, comparativament parlant. És cer que hi ha càrrecs (sempre menors) del partit que es troben encausats i fins i tot a la presó. Mireu València amb el cas Gürtel. Així que recordi, qui va pagar els plats trencats va ser Ricardo Costa, però no va passar el mateix amb Paco Camps o Rita Barberà que han vist com han imputat a alguns dels seus màxims col·laboradors, mentre sortien indemnes de tan compromesa situació. Recordeu que un jurat popular va declarar innocent a Camps pel tema dels vestits (trajes), no sense certa polèmica, ja que hores abans del veredicte es va veure a un membre de Nuevas Generaciones al mateix hotel on s’allotjava el jurat que havia de pronunciar-se sobre el cas. 
La penúltima bona notícia per a la cúpula del PP es va saber només fa uns dies: el jutge que instrueix el cas Gürtel va desestimar per, crec recordar, tercera vegada imputar a Mariano Rajoy.
El president del govern d’Espanya, a diferència del Rei que no respon pels seus actes, si que ho fa. Si la Justícia ha estat inflexible amb Chavez i Griñán, el mateix hauria de fer amb Rajoy (o l’Esperanza Aguirre) Ells també són responsables del que ha passat al seu partit i, per tant, no s’haurien d’escapar del pes de la llei.
I per a que veiéssiu que res és casualitat, acabaré amb la recusació del tribunal que ha de jutjar el cas Gürtel per part de l’acusació particular. 3 dels tres magistrats que l’integren van ser vocals del CGPJ a proposta del PP. Casualitat? Jo no crec que els fets que envolten els casos de corrupció del PP siguin casuals, sinó fruit d’una planificació pensada fins el més mínim detall. Potser per això estan els assessors... No creieu?  

Amplieu la informació al Plural

dimecres, 10 de desembre del 2014

ESQUERDES A LA DEMOCRÀCIA

Així ho va qualificar ahir el jutge Joaquim Bosch de l’associació Jutges per a la Democràcia durant una entrevista al programa el Intermedio del Gran Wyoming si, finalment, la no renovació del jutge Pablo Ruz, és una estratègia del PP per a retardar i entorpir el casos que porta sobre la trama Gürtel i la peça separada del cas Bárcenas.  
Una de les coses més importants que va dir el jutge Bosch és que s’ha d’acabar amb la pràctica de que siguin els partits polítics els qui escullen els membres del Consell General del Poder Judicial. Ara mateix, la majoria d’aquests jutges han estat elegits pel PP i, per tant, la decisió que van prendre ahir és molt sospitosa.
L’associació de Jutges per a la Democràcia, va continuar el jutge Bosch, fa anys que demana que siguin els propis jutges els qui nomenin els jutges que formin part del CGPJ, així com altres estaments de la Judicatura, com ara el TC. Només així s’ha aconseguiria la imparcialitat de la Justícia i la veritable separació de poders, base fonamental de la democràcia.
Ara bé, si des del govern central i del partit que li dóna suport, s’aconsegueix endarrerir el procés amb el propòsit de treure’n benefici, llavors Espanya té un gran problema.
Sé li va preguntar al jutge Bosch que és el que havia canviat, ja que, fins ara, semblava que s’estava donant suport al jutge. La resposta va ser molt clara:
-Que ha declarat culpables a títol lucratiu tant a l’Ana Mato com al propi PP.      
Darrerament, Rajoy s’ha omplert la boca dient que vol elaborar una llei de regeneració política, però a l’hora de la veritat, les seves estratègies subterrànies es contraposen radicalment amb allò que diu en seu parlamentària.  
L’estigma del PP és la corrupció. Ho han demostrat en nombroses ocasions i tenen diversos casos oberts i en d’altres se’ls ha declarat culpables. Un exemple. Jaume Matas, expresident de Balears i exministre de Medi Ambient, va ser empresonat pel cas Palma Arena i li pot tornar a caure pena de presó pel cas Nóos que implica a Iñaqui Urdangarín i el seu soci Diego Torres entre molts d’altres.
Per cer, parlant d’aquest cas, des del meu punt de vista és intolerable que ni el fiscal ni l’acusació particular demanin cap pena per a la Cristina de Borbó i, en canvi, si per a la dona de Diego Torresque es troba en la mateixa situació. Si més no, inversemblant.  
Evidentment i per molt que ho digui la Constitució, la Justícia no és igual per a tothom. Hi ha qui fa servir tota mena d’argúcies per intentar evitar que se’ls declari culpables per les malifetes que han comés. En canvi, d’altres, amb molts menys recursos, se’ls empresona per delictes menys importants encara que hi hagi atenuants que ho justificarien.  

dijous, 20 de novembre del 2014

LA SOLUCIÓ ÉS EL DIÀLEG, NO LA JUDICIALITZACIÓ

El Govern central s’ha entestat de fer de la causa catalana una causa judicial quan és una causa política. Voler portar davant la justícia a Mas, Ortega i Ridao és un despropòsit monumental.
Si, finalment, el TSJC acaba acceptant a tràmit la denúncia del Fiscal General de l’Estat, amb el recolzament dels principals fiscals de sala (que es van reunir expressament després de 10 anys de no fer-ho) en contra dels tres dirigents catalans, previsiblement, una gran part de catalans sortiran al carrer. I què farà llavors el govern? Treure els carros de combat (els militars són contraris a anomenar-los tancs), declararan l’estat d’excepció per a que cap català pugui sortir al carrer després de les 20:00h?
De totes les vies que tenien obertes o que es podien obrir amb una mica de voluntat política, des de Madrid, s’ha escollit la pitjor.
Perquè, efectivament, el que manca és voluntat política. Rajoy y Mas, en cap moment s’han assegut a dialogar i mirar de trobar solucions al conflicte. Com diuen els castellans, Mas es va posar en un berengenal i ara no sap com sortir-se’n. Per molt bona cara que faci quan compareix en públic, molt em temo que en privat més d’una vegada s’ha hagut de penedir del que va ser, segurament, tot un error estratègic. (Fixeu-vos que solc parlar molt en condicional perquè igual estic equivocat en les deduccions que faig i, en canvi, Mas i els seus pensen que és una estratègia del tot encertada i encaminada a assolir els seus objectius)  
No sé si és sensació meva o cada dia hi ha més gent independent que clamen per trobar solucions més enllà dels jutjats. L’altre dia escoltava a algú per la tele (perdoneu, però no recordo el seu nom) que deia que els bons negociadors són aquells que no aconsegueixen els objectius proposats, però si en canvi, altres tipus d’avantatges. Bé, no sé si és exactament així, però el que és cert és que quan dos parts inicien una negociació, han d’estar sempre predisposades a cedir. Per tant, mai s’arribarà a un acord de màxims i sempre s’haurà de trobar un punt d’equilibri.
El problema és que ni Rajoy ni Mas estan disposats a trobar punts de coincidència. Per a ells (tots dos) només val el tot o res. I així, evidentment, no es pot negociar i, per extensió, ni tan sols dialogar.
Els experts diuen que una vegada ja s’ha fet la consulta (encara que no hagi estat a gust de ningú), el més prudent seria deixar passar el temps. L’any que ve serà un any electoral. Després de les municipals arribaran les generals, previsiblement per al tercer trimestre de l’any. Si els sondejos d’opinió reflecteixen la realitat, el PP patirà un gran daltabaix electoral i, per tant, a Espanya hi haurà un nou govern que, ara com ara, encara és aviat saber quin color (o colors) tindrà.
De totes maneres, sigui quin sigui el govern entrant, tampoc s’asseurà a negociar la independència de Catalunya. Fins i tot veig difícil que s’acabi pactant fer un referèndum en garanties, tot i que, ara mateix, sembla que les partidaris d’aquesta opció encara no són una majoria qualificada.
Però sembla que si que estarien en disposició de optar per buscar una solució que tingui encaix dintre de l’ordenament jurídic espanyol, encara que per això s’hagi de modificar la Constitució. Digueu-li si voleu tercera via o poseu-li vosaltres mateixos el nom.
Ja sé que el que estic dient no convencerà als independentistes, però hauria de quedar una cosa clara: ara per ara no crec que la independència sigui l’opció desitjada per la majoria de catalans. I encara diria més: ja es comencen a notar símptomes d’esgotament per part de la població (al menys aquesta és la meva percepció)
I ja per acabar. Es evident que les relacions entre Catalunya i Espanya han de canviar. Catalunya no pot suportar més l’encaix que té ara mateix, per molt que alguns barons del PSOE (com per exemple la Susana Díaz) es vulgui continuar posant tot tipus d’impediments. S’ha d’acceptar la singularitat de Catalunya i que l’actual relació és un impediment per al seu prog

dimecres, 19 de novembre del 2014

TITELLES DEL GOVERN


El portaveu del PP Carlos Floriano ens va sorprendre ahir amb un nou concepte: contaminats pel Govern. Parlava Floriano de les suposades pressions que reben els fiscals del TSJC a l’hora de decidir si acaben o no presentant denúncia en contra de Mas, Ortega i Ridao.
Com si la resta de fiscals, inclòs el General de l’Estat no estigués contaminat pel govern central... Una bona prova és el fiscal que intervé en el cas d’Urdangarin i la seva esposa (no sé si encara ostenta el títol d’infanta, ja que segons sembla ja no pertany a la Casa Reial Espanyola) i que fa més d’advocat defensor que una altra cosa.  
Fa temps que el poder judicial està contaminat. Tant de temps com fa que els caps dels jutges i fiscals s’escullen proposats pels partits polítics. Els membres del Tribunal Constitucional són elegits a proposta dels principals grups i la majoria depèn del govern de torn. Així és fa difícil que prenguin alguna decisió que vagi en contra dels interessos de l’Estat i que defensa el Govern d’Espanya.
Sovint es parla de regenerar la política i s’apunten idees com la de limitar el temps dels càrrecs públics, fer llistes obertes per a que els ciutadans puguin escollir els més idonis, fer segones voltes, etc. Però quasi mai es parla de modificar la forma d’elecció dels càrrecs de la Justícia. Difícilment un jutge anirà en contra dels interessos d’aquell que la promocionat, per molt cega i independent que vulguin representar a la Justícia. A la pràctica sabem que no és així...  
Amb totes les imperfeccions que té la democràcia nord-americana, sempre hi ha coses que poden servir-nos de model. Una d’elles és, precisament, l’elecció dels diferents càrrecs de l’administració. Quan es fan eleccions presidencials als Estats Units, sembla que el món s’atura. Tothom parla dels candidats demòcrata i republicà, dels  electorals que seran els que acabin per decantar la balança cap a un o l’altre candidat. Però durant la mateixa jornada es solen dur a terme un bon grapat d’eleccions a càrrecs menors, com per exemple governadors de l’estat, fiscals en cap i fins i tot els sheriff del poble que contracta els seus ajudants.
Normalment, cada 4 anys es renoven els càrrecs i si els votants consideren que algun dels càrrecs electes no han complert les expectatives, se’ls hi retira la confiança.
¿No seria una bona solució per acabar amb totes aquestes titelles que solen ser la veu dels seus amos a l’hora d’actuar? I sinó ho fan així, ja saben el que els toca. En canvi, si fan els que els hi mana el govern, sempre poden tenir alguna recompensa com per exemple un ascens o un càrrec d’assessor ben remunerat.    

dimecres, 25 de juny del 2014

LA XINA, UN PAÍS AGRAÏT AMB EL PP

L’any 2010 vaig escriure una entrada que vaig titular la Xina, ‘l’amic’ incòmode. Feia tot just dos anys que Pequín (Beijing) havia organitzat els Jocs Olímpics, però que, a la pràctica no van significar més llibertats per als ciutadans d’aquell país. De tant en tant me'n adono que encara hi ha internautes que el llegeixen.
El ferri control intern no permet que la Xina tingui el mateix nivell llibertats de les democràcies occidentals amb qui competeix econòmicament. Aquest fet fa que els seus productes siguin molt més competitius que la majoria dels que es fabriquen a Europa o Amèrica.
Però a l’entrada d’avui no vull parlar de temes econòmics, encara que, al final (i com passa quasi sempre) hi trobarem una relació. Parlaré de Justícia.  
Ja sabeu que el PP va abolir l’anomenada Justícia Universal que permetia jutjar a qualsevol persona fos quina fos la seva procedència i fos quin fos el seu delicte (encara que no s’hagués produït a l’Estat Espanyol), sempre que no estigués prescrit, evidentment.
Gràcies a aquesta modificació de la llei, alguns caps mafiosos de la droga van poder sortir lliures de les presons espanyoles. Que després tornin a reemprendre o no les seves activitats delictives, no deu de ser problema del govern espanyol ni del grup polític que li dóna suport.  
També gràcies a aquesta modificació de la llei, la Justícia espanyola no jutjarà un polític xinés acusat de ser el principal responsable d’una matança que hi va haver al Tibet, ja sabeu, una regió autònoma però que està sota l’administració xinesa.
El govern xinés ja ha agraït l’espanyol per la mesura i li ha recordat que això permetrà continuar les inversions xineses a Espanya. Veieu com al final ha sortit el tema econòmic!  
La Xina és un país massa poderós econòmicament parlant com per a que qualsevol d’altre que no estigui considerat com a gran potència, li vagi tocant el nas.
L’economia espanyola depèn molt de les inversions xineses, ja siguin directes (indústria, serveis, etc.) o indirectes, com per exemple la compra de Deute Públic emès pel Tresor Espanyol.
L’amistat amb la Xina resulta una amistat incòmoda, encara que segurament per a uns més que per als altres, per que mantenir bones relacions amb un país que no respecta els drets humans, deu de ser complicat. 
Però segur que tots coneixeu la dita: Poderoso caballero don dinero...

divendres, 9 de maig del 2014

PERDÓ? NO, JUSTÍCIA!



Durant els mítings, el PSOE diu que els del PP haurien de demanar perdó per mantenir una caixa B on anaven a parar els diners provinents dels casos de corrupció on s’han vist involucrats alguns dels seus dirigents.
Jo no vull que ens demanin perdó, encara que aquest fet, que des del meu punt de vista, per inusual ja seria una mostra que provaria la veracitat del que se’ls imputa. El que vull és que es faci justícia.
Que els diners que han robat , que per públics són de tots els ciutadans, que es retornin. Que els culpables vagin a la presó i que tinguin el mateix tracte que rebria qualsevol altre ciutadà.
Queda clar que per molt que es digui, la Justícia no és igual per a tothom. Els estaments socials estan molt definits i el polític, com el reial i d’altres, gaudeixen d’un tracte diferenciat al d’aquells ciutadans que tenen poc més que el sol quan surt cada dia.

dijous, 24 d’abril del 2014

JUTJAR EL JUTGE O LA VERGONYA DE LA JUSTÍCIA ESPANYOLA


Aquests dies s’està parlant molt d’Epidio José Silva, el jutge jutjat.
Se’l jutja per presumpta prevaricació i demorar maliciosament els casos on Miguel Blesa, el que fora president de Caja Madrid està implicat.
Segurament, si recordem que Miguel Belsa compta amb l’amistat íntima de José María Aznar, podrem entendre moltes coses.
Crida l’atenció com casos com el Gürtel s’està demorant en el temps mol més que els casos anteriors i no passa res, tal com ho va denunciar el propi Silva.
La intromissió del poder executiu en particular i el polític en general en temes judicials és molt greu. No pot ser que en casos on hi ha polítics imputats o, sense estar-ho, sé sap que hi havia consentiment per a que es portessin a terme les martingales que tots coneixem, s’acabi inhabilitant els jutges mentre els polítics segueixen ocupant els seus preuats càrrecs sense que els hi passi res.
Quina confiança tenim que tindre amb la Justícia? El cert és que molt poca tirant a nul·la.  

dijous, 6 de febrer del 2014

ADMINISTRAR JUSTÍCIA AMB EL DICCIONARI



Al poc temps d’entrar a treballar a l’Agència Tributària, un assessor ens va portar un suposat llibre de registre de factures que constava d’unes poques fulles fetes informàticament unides entre si per mig d’una grapa (grapades) El nostre manual deia que els llibres havien d’estar enquadernats. L’administrador (el cap de l’oficina) va voler mirar que posava el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. Allí varem esbrinar que quan es parlava d’enquadernar podia ser només un simple grapat. Tot i tenir transcendència, l’aclariment del concepte tampoc va repercutir dràsticament en la nostra feina diària.
Però una cosa és el que varem fer nosaltres i l’altra que un jutge dicti una sentència atenent la definició que dona el diccionari. Això és el que ha fet el jutge de Barcelona que portava el cas Dexeus sobre el presumpte robatori d’una nadó (detenció il·legal ho anomena la mare de la criatura) al poc de ser concebut.
Segons el jutge, que ha decidit arxivar el cas, -cito textualment el que diu el diari sobre el tema- El nucli d’aquest delicte és expressat per dos verbs (en castellà) encerrar i detener.  Les definicions de les dues entrades és el següent: 
 
Encerrar: Ficar a una persona a un lloc del qual no pugui sortir.
Detener: Interrompre alguna cosa; impedir que segueixi endavant. 
 
Per tant, atenent a les dues definicions, el jutge decideix arxiva el cas i qüestionar la Fiscalia General.
Sense tenir grans coneixements de dret, la decisió del jutge em sembla del tot inadequada. Un jutge s’ha de guiar pel que diu la llei i la jurisprudència i no per les definicions que porta el diccionari.
De totes formes, sense ànim de ser malpensat, cal veure quina família barcelonina va adoptar a la criatura. El cognom de Gispert us diu alguna cosa? I a la clínica Dexeus tampoc hi va tothom. Compreneu per on por anar el tema?

dimecres, 5 de febrer del 2014

ELS INTOCABLES DE LA JUSTÍCIA

El jutge Garzón va ser inhabilitat per investigar el cas Gürtel. El jutge Epílio José Silva apartat cautelarment per haver portat a la presó al banquer Blesa, amic de Aznar.
Queda clar no? A l’estat espanyol els amiguets “de”, són intocables. És el favor que ara els hi tornen aquells que es van beneficiar dels seus regals durant anys.
Ahir mateix la policia espanyola va fer pública una nova llista de “tocats per la sort”, entre ells un tal Francisco Camps. No sé si us sona? Un senyor que ja es va seure davant d’un tribunal de justícia per haver acceptat regals de la trama Gürtel. Va ser absolt.
A Eliot Ness (Jorge Fernández-Díaz) li va faltar temps per a sortir en defensa dels seus: La policia no condemna, només investiga –va dir el Ministre de l’Interior-. Segurament no hauria reaccionat igual si els que van acceptar suborns de la Gúrtel haguessin segut d’altres partits. No toquis el meu amic, és una lema antiracista. Ara sembla ser que s’aplica a una altra classe d’amics: les amistats perilloses dels polítics del PP.
Però els del PP no són els únics polítics que se’n estan sortint força bé de tots els enrenous on han estat involucrats durant els darrers anys. Recordo que la Justícia té embargada la seu central de Convergència Democràtica de Catalunya pel presumpte cobrament de comissions a través del Palau de la Música Catalana. Cap polític de CDC ha acceptat tenir cap tipus de responsabilitat i tots segueixen ocupant els seus càrrecs. Només Oriol Pujol va apartar-se de la primera línia política per un altre cas: el de les estacions d’ITV.
Uns, els del PP segueixen governant Espanya amb ma de ferro. És la forma de la democràcia que més es sembla a una dictadura. I tot indica que la situació anirà a pitjor. Si s’aproven les lleis que s’estan tramitant ara mateix, dintre de poc tindrem menys drets i llibertats.
Els altres, els de CiU, en un intent de passar pàgina, han fet un pas endavant i han enfilat el camí de la independència. Un camí nou i no exempt de dificultats. Però millor parlar de la independència i buscar la confrontació amb Madrid que afrontar el tema del finançament irregular del partit. Un finançament que els hi ha permès (segur!) obtenir una bona rendibilitat electoral a part d’econòmica.
Ja ho va dir Pasqual Maragall: el 3%... Però sembla ser que el percentatge era força superior. Però no passa res. La vida continua, amb el consentiment de polítics i tribunals de justícia.
Amb aquests precedents no és estrany que Espanya sigui el país d’Europa on els ciutadans perceben més la corrupció. AL MENYS SON ELS PRIMERS EN ALGUNA COSA! –deu de pensar Rajoy-. Endavant campió!!